El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
El pas del temps i la feina feta han convertit David Martí en una mena d’especialista en bruixes. Nascut a Barcelona l’any 1970 va treballar com a professor i com a responsable de projectes lligats a les noves tecnologies. Però un bon dia va decidir penjar els hàbits tecnològics i apuntar-se a la vida analògica d’explicar històries. “Les bruixes d’Arnes”, el seu llibre, es va convertir en tot un èxit i de fet, li va obrir una mena de camí fructífer i interessant que s’ha concretat en nous llibres com “La metgessa de Barcelona”, “Les dones sàvies de la muntanya”, “El caçador de bruixes” o aquest “Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos” que acaba de publicar B.cat. També es dedica a fer conferències sobre bruixes, dones sàvies i remeieres i dirigeix i presenta el programa literari “El club Dante” a Ràdio 4.

"Llegendes de bruixes", de David Martí

Tenint en compte que l’essència de la bruixeria va molt lligada a la terra, a la cultura ancestral i a moltes de les tradicions catalanes, en aquesta ocasió el que fa el David és bastir un llibre a cavall entre la narrativa oral i l’assaig divulgatiu que enceta amb les teories de l’antropòleg escocès sir James George Frazer que planteja que, de fet, no hi ha tanta distancia entre la bruixeria i la ciència i es belluga amb comoditat per aquests territoris molt lligats als orígens d’aquestes històries, la transmissió oral, els contes explicats a cau d’orella, amb la voluntat de no perdre les essències o, senzillament, per a fer una mica de por als més petits.
El llibre ens introdueix en els antecedents de la màgia, en el seu paper fonamental en algunes cultures ancestrals que queda reflectit sense cap dubte en vestigis egipcis o en cites bíbliques. Després ens parla de les metgesses medievals, dibuixa el perfil d’una bruixa, ens ajuda a conèixer els costums de les Valls d’Àneu, l’evolució de la cacera de bruixes a Catalunya entre el 1424 i el 1622, com era un judici per bruixeria, per entrar finalment en els mètodes de protecció contra les bruixes i en el paper mític dels grans boscos i dels arbres mil·lenaris.
A partir d’aquí Martí se centra directament en Catalunya i comença a fer un recorregut geogràfic viu i intens per tots els racons. Al nostre país hi ha centenars de llegendes de bruixes, ell les recull, les selecciona, les fa seves i aconsegueix transmetre una mirada global i a la vegada local que acaba sent una meravellosa panoràmica d’aquesta realitat mítica que forma part de la nostra tradició. La fascinació per les bruixes que tots sentim amb més o menys intensitat, els molts indrets on la topografia viu lligada als ritus màgics i, en definitiva, una mirada càlida a les essències, un treball singular que ens mostra novament la capacitat de David Martí per entrar amb habilitat passió i rigor en aquest univers ric, emocionant, omnipresent i viu. “Llegendes de bruixes”, s’arrodoneix amb un diccionari de bruixeria i amb les il·lustracions d’Albert Alforcea.

 David Martí

El mateix David ens parla de les seves impressions personals amb el llibre a les mans.

Escriure “Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos” ha estat com viatjar al passat i recordar aquelles nits d'hivern a la vora del foc en les que els avis d'Arnes m'explicaven velles històries protagonitzades per bruixes i templers.
Sense saber-ho, amb una delicadesa i un tacte que encara em fan posar la pell de gallina, em van emmetzinar per sempre més amb el verí més dolç que es pugui conèixer: el de sentir-se orgullós d'allà on venim, de les arrels que fan que el nostre cor pertanyi a un lloc i no a un altre. Em feien obrir els ulls com plats quan em parlaven d'encanteris, ungüents i herbes remeieres que, amb gran sorpresa, em donava l'àvia per fer-me passar els mals de panxa, mentre em guinyava l'ullet. Escriure “Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos” ha estat com tornar a la infantesa. I no puc deixar de somriure.
Desitjo que gaudiu d'aquest llibre màgic.


Gràcies, David.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Cabré és un autor de ritmes pausats, que treballa sense presses i sense pressions editorials. Això fa que els lectors l’esperin (l’esperem) amb neguit. Després d’una de les seves grans novel•les acostuma a publicar un llibre de pensament, una mena de desengreixant de la sempre absorbent manera de treballar la ficció que té.
Cobert aquest pas amb “Les incerteses” i mentre no arriba una nova novel•la, apareix a Proa Quan arriba la penombra”, un esplèndid recull de relats que és el tercer que ha escrit al llarg de la seva carrera literària i que ens ofereix un Cabré particular, especial, singular que, sense trair en cap moment el tarannà i les essències “marca de la casa”, que ens porta per uns camins diferents, que cal valorar amb una altra mirada i descobrir amb uns ulls una mica especials.

"Quan arriba la penombra" - Jaume Cabré

Tinc clar que no descobriré gran cosa, però llegir Jaume Cabré en aquestes distancies curtes planteja diferències amb el fet de fer-ho en una de les seves grans i contundents novel•les. I que consti que no es tracta de fer un judici de valors ni parlar de qualitats. Ell mateix ho explica al final del llibre. Els contes són una mena de desengreixant. Neixen entre els llargs processos d’escriptura, en temps morts, en moments que demanen nous aires i la necessitat d’alleugerir la mirada. Neixen sense un objectiu immediat concret i definit i es guarden al cor de l’ordinador fins que arriba el moment de recuperar-los, de revisar-los i d’esporgar-los.
A l’hora de confegir un recull n’hi ha que s’ajusten a la idea i a l’esperit i hi poden entrar de manera directa, sense embuts ni transformacions. D’altres han de patir retocs i d’altres, el que no encaixen amb el to de fons, senzillament es rebutgen sense cap remordiment. I encara hi ha un quart grup que són els que neixen a remolc de la idea inspiradora, dels que es creen quasi a mida o, com a mínim, sabent amb força precisió on s’espera que encaixin.
Amb aquest material i aquesta idea de fons, Jaume Cabré ha construït un recull impecable i curiós, un conjunt de contes que, d’entrada, responen als trets essencials de la manera de treballar de Cabré, metòdic, professional, perfeccionista, detallista i conscient que la literatura és una part fonamental de la seva vida que cal dur a terme amb totes les garanties i la màxima precisió. El fil comú, el que ha marcat la tria i l’ordre, són personatges que tenen contacte amb el mal, amb aquesta penombra física i moral que, segons es deriva de les pròpies circumstàncies personals, poden ser víctimes, botxins o simples observadors i, en certa manera, còmplices d’aquest mal.

Un quadre de Millet té un paper important al llibre

Els motius també són diversos, hi ha professionals, gent moguda per la necessitat de venjança, persones que es pot dir que no tenen altre remei i, en definitiva, un catàleg de personatges i situacions amb aquest vèrtex on van a parar tots d’una manera o altra, la violència i el mal. Un pic controlats i revistats tots els contes, Cabré busca que tots els contes tinguin un sentit, que no hi hagi res superflu o gratuït i que, fins i tot, l’ordre escollit en la disposició de les històries tingui un sentit, una lògica i formi part també d’aquesta estructura de conjunt. També hi ha habilitat, rigor, humor negre, ironia, ofici, passió, crueltat, mort, tristor, intuïció, misteri, ombres, llums i geni.
Una de les singularitats de “Quan arriba la penombra” és la capacitat de l’autor per entrar en les individualitats, per acostar l’ull al detall, a la vida i a les circumstàncies concretes de cada protagonista i, en aquest sentit el llibre descobreix un Jaume Cabré més lúdic, capaç un cop més de trencar els límits i d’apropar la mirada als seus protagonistes amb una personalitat d’entomòleg i arrencar motivacions, detalls, sorpreses que converteixen cada conte en un petit miracle captivador que fins i tot s’escampa més enllà dels límits estrictes de cada història i, com una mena de pop discret però implacable, abraça altres històries i fa que tot sigui una mica més subtil i complex i superi amb escreix la imatge que aparenta.
D’altra banda i a aquestes alçades de la seva vida creativa, Jaume Cabré no ens ha de demostrar res, però els seguidors de l’autor sabeu/sabem que és qualsevol cosa menys conformista i per això cada conte és una autèntica demostració de força narrativa. Canvia la mirada, el to, la parla, l’accent i aconsegueix màgia veritable, captivant l’atenció mentre esperes que en qualsevol moment de la narració salti la llebre que representa un gir, la sorpresa, l’impacte. Els protagonistes i, és clar, també la mirada, van des d’un assassí a sou a un llibre i amb això, sense ànim d’explicar més coses de les necessàries, ja es pot agafar la idea que tot el llibre manté sempre el to a la part més alta. Molts detalls, molta interacció física i mental que fa que els contes es retroalimentin, ja sigui de manera evident o de forma molt més subtil, aprofitant les petites bufades de penombra.
I això ens porta a una conclusió evident, el fet d’enfrontar-nos a un recull de contes amb una clara voluntat d’anar molt més enllà d’un simple aplec d’històries. Tot s’ha treballat amb geni i intel•ligència, des dels continguts a la disposició, i podríem dir que “Quan arriba la penombra” és un recull de contes amb vocació de novel•la, entenent aquesta vocació com la necessitat de que hi hagi sempre una estructura més gran per damunt, que cada petit fragment atresori en tot moment aquesta poderosa sensació de pertinença a una realitat més general, a un esperit més excels, més superior, encara que, com és el cas, vagi lligat a la penombra, al costat fosc.
Tractant-se d’un Jaume Cabré era fàcil pensar que és un llibre intens i, de fet es pot certificar sense por que és dels que deixen rastre, d’aquells que quan arribes al final tens ganes de tornar-lo a comença i assaborir-lo de nou encara amb més ganes.
I, com sempre, és un honor i un gran plaer tenir “la veu” de Jaume Cabré, explicant la seva visió íntima del llibre.

Jaume Cabré (Foto: Andreu Puig. El Punt Avui)

No sé què dir-te. No és cap novetat que et digui que m'ha costat molt de fer. És un llibre de gestació lenta, amb contes que fa anys que arrossego, rellegeixo i torno a guardar. De tant en tant, en ressuscito algun, hi faig un canvi d'enfocament, i el torno a desar... Segurament amb l'íntima esperança que els contes es facin grans i presentables ells tots sols. Els que donen una certa solidesa al recull són els que he descartat. Vull dir que, havent-los descartat, fan més cohesionat el recull...
Si no m'enganyo, cap conte m'ha sortit així d'una tirada. Sempre hi ha una intenció que es tradueix en una frase, en un possible final, en un canvi de direcció... i, a mig fer-los, els deso al calaix. I després de viure i llegir i de moltes hores i dies, arriben moments de treure'ls del calaix perquè s'airegin i em diguin què volen ser quan siguin grans.
Sé que no dic res de nou ni res d'intel•ligent. Escriure està farcit de temptatives a les fosques. I quan, a poc a poc, es va fent la llum conte a conte, és que, també a poc a poc, conte a conte, estem arribant a la penombra...


Gràcies, Jaume.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Josep Lluís Badal és un d’aquells autors que no costa gens qualificar d’intensos i d’interessants i que, per contra, com passa sovint a casa nostra, no figuraria en gaires rànquings dels “més populars”.
Ha fet d’editor, ha publicat crítica, assaig, novel•la i poesia. En el camp de la literatura infantil va signar la meravellosa història “Els llibres d’A”, una peça que si no heu llegit us recomano vivament que localitzeu i devoreu i ara s’acaba d’embarcar en una d’aquelles aventures que, si té el recolzament del públic, promet ser de mitja/llarga durada.

Hopi - Badal i Celej

Amb la col•laboració imprescindible d’una il•lustradora viva i lluminosa, Zuzanna Celej, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i guardonada com la millor il•lustradora als Estats Units pel seu treball a “Dentro de mi imaginación (editorial Cuento de Luz) i de l’editorial La Galera, va engegar la sèrie Hopi, que es va encetar amb dos títols “El misteri de la lluna” i “El gos verd” i que acaba de créixer amb “Hopi i els indis” i “Kato el guerrer”, tots quatre traduïts també al castellà.

Zuzanna Celej - (Foto: Llibreria Geli)

A l’Internat per a nens orfes i descarriats Sharlok Home, el Ferran es troba amb Hopi, un simpàtic cadell de gos. Juntament amb la seva amiga Balbina formen un equip de detectius destinat a enfrontar-se als misteris més excepcionals. Calçotets desapareguts, malvats com el Professor Salami, robatoris en granges, aparicions d’un gos verd, vaques voladores, la desapareguda Ploma Sagrada del Gran Cap Kabotie i un grapat d’aventures que no fan altra cosa que demostrar l’habilitat i la gràcia de Badal a l’hora de construir històries, a l’hora d’emocionar, a l’hora de mostrar-se com un narrador hàbil, proper i magnètic. I tot sense renunciar en cap moment a la bellesa de les imatges, reals o escrites i a la poesia, a la tendresa a la calidesa de les narracions que emocionen
En qualsevol cas, ell millor que ningú per fer el paper de guia en aquesta història que és la seva.

Josep Lluís Badal

De jove, quan llegia i escrivia bàsicament poesia, solia dir que “quan sabés escriure” faria contes per a nens. El meu somni era semblant a tenir una casa antiga, una taula a prop d’una llar de foc, tardor rere la finestra, un quadern en blanc i contemplar com l’escriptura fluïa des del gran relat de la humanitat al paper a través de la meva mà. Més endavant, l’amor per la novel•la em va fer aproximar a l’espai dels narradors populars, al conte oral, a l’orient i a la meva àvia. Vaig tenir fills, i amb ells una de les aventures més grans de la meva vida: la narració, dia rere dia, de tot, l’obertura de finestres a la gran odissea escrita i contada de l’ésser humà.
Una de les sagues que vam explicar tenia a veure amb el món de Sherlock Holmes, del misteri, l’aventura, la descoberta de les virtuts del més petit enfront de l’enigma, el Minotaure. Hi jugaven tots els motius, tots els personatges, les estructures que avui formen part de la nostra consciència literària col•lectiva.
Per atzars del temps i la circumstància, vaig poder escriure-ho: era HOPI. I publicar-ho. El món m’ha portat també l’amistat de la increïble Zuzanna Celej, il•lustradora i part de l’ànima del HOPI, i de les editores Iolanda Batallé i Olga Portella. D’aquestes petites trobades fonamentals neix aquesta alegria (espero que per a tothom) de HOPI.
Ara, cada cop em fascina més la poesia. I cada cop em fascina més explicar, escriure contes, diguem-ne infantils, o fantàstics, o simplement contes. Tornem sempre a l’origen? O no n’hem sortit mai.
El sol (o la bella lluna en la nit) de la literatura és ú, sempre surt i sempre ens ha fascinat.


Gràcies, Josep Lluís.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Tusquets publica “Corazón amarillo, sangre azul” la segona novel•la de la fotògrafa i dissenyadora barcelonina Eva Blanch, que es va estrenar l’any 2011 amb “Esto no està pasando” i que ha fet d’articulista en revistes de moda i de tendències com Harper’s Bazaar o Marie Claire.
La protagonista d’aquesta història és l’Emma, una gran editora en declivi social i físic que es presenta a casa del seu germà amb la gossa, dues assistentes i les poques possessions que té i ho fa amb un únic objectiu, anar-hi a morir. I allí, és clar, hi troba la seva cunyada, la Clara, d’una edat molt propera a la seva pròpia filla.

"Corazón amarillo, sangre azul" - Eva Blanch

Les dues dones tenen poc o res en comú, tret d’entrada d’aquests vincles de família política. La Clara viu una certa crisi matrimonial que s’agreuja amb la presència incòmoda de l’editora. Els mesos passen i aquest convivència, en ocasions incòmoda, en ocasions tendra, ens ocasions explosiva, va teixint una relació peculiar, intensa i no sempre agradable que es solidifica dia rere dia.
La part, diguem-ne, extraliterària d’aquesta història és la identitat dels protagonistes. L’Emma és Esther Tusquets, que ja va protagonitzar fa pocs mesos l’exitós best-seller escrit per la seva filla, Milena Busquets (que aquí és la Ginebra); el vincle comú és l’arquitecte Òscar Tusquets i la Clara, la mateixa autora, l’Eva Blanch.
Però més enllà d’aquesta realitat més lligada a la crònica rosa literària, “Corazón amarillo, sangre azul” és una novel•la d’una contundència sentimental i anímica absolutes. Òbviament no és una biografia o un dietari que relata fil per randa un lapse concret de temps i uns vivències determinades, però en cap moment rebutja el fet d’agafar uns sentiments i convertir-los en literatura, aconseguint retratar emocions molt al límit i, en certa manera, utilitzar-ho com el catalitzador d’una nova manera d’encarar el futur i un expeditiu exorcisme del passat recent.
Els personatges es construeixen amb l’obvi i necessari artifici literari que emmascara una part de la realitat però mantenen l’esmolada radicalitat de la realitat, d’allò que s’ha viscut, s’ha patit, s’ha plorat i s’ha rigut en pròpia carn i en pròpia ànima. L’Eva va estripant els dies i, a mida que s’eliminen o es llimen els elements superflus, a mesura que es va gratant la crosta exterior i sovint un punt artificiosa de les coses, de les situacions i de les persones, van apareixent les autèntiques realitats, els veritables sentiments i es mostra el pou quasi real de les ànimes humanes, dels protagonistes d’aquesta història que, en certa manera no és altra cosa que la suma d’un sòlid conglomerat d’històries d’amor que neixen i es transformen a ulls del lector. I de fet, com les bones històries d’amor, les que no s’alimenten de falses dosis de sucre artificial, aquesta també té moments de lluita, de batalla, d’enfrontament. I moments de desconeixement, de viure sensacions contradictòries que no ets capaç de racionalitzar. La grandesa del treball de l’Eva, més enllà de les identitats més o menys emmascarades dels protagonistes, és aquesta capacitat per anar rastrejant els diferents discursos que ofereix el teatre de la vida, en aquesta lluita constant per mirar d’agafar distància i, per contra, mantenir-se enganxada a una realitat massa íntima com per obviar-la, encara que fos de manera literària. Els sentiments existeixen i es fan presents com una mena de redempció, d’exorcisme poderós dels temps viscuts en bé i en mal, buscant aquella escletxa del temps que els acaba convertint en narrables però, sobretot, en assimilables per la pròpia ànima.
Li hem demanat a l’Eva Blanch una reflexió personal sobre la història i aquest text és el resultat, probablement encara més viu i sincer que l apròpia novel•la

Eva Blanch (Foto: Teddy Iborra)

A vegades llegeixes coses que parlen del teu llibre que t’agraden. Que t’agraden molt. Coses que no hauries escrit mai tu. Com que Corazón Amarillo Sangre Azul explica una historia d’amor. Una història d’amor insòlita, va precisar, l’Eduardo Mendoza. Una definició que vaig rebre entre la sorpresa i l’alegria.
La Clara s’enamora de la Emma. Si. Però no se n’adona. Durant dos mesos viu per a ella entre el malson i la clarividència. Quan l’Emma ja no hi és, la Clara es trenca i la segueix buscant. La troba als llibres, a la boca d'altres persones, i quan per fi aconsegueix fer-la seva, queda, momentàniament, en pau.
El que diuen els altres de la teva novel.la pot ser encertat o no, però forma part d'un procés estrany, misteriós -sovint dolorós-, desconegut en el moment en que entregues les darreres correccions. És la constatació de que el llibre ha deixat de ser teu, de que ara és la mirada del altres la que compta. A vegades tens sort. I t’arriba una d’aquestes mirades que sembla que il•luminin aquella història que vas escriure fa un temps.


Gràcies, Eva.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

15/04/2016: Quin cap!

Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Nandibú, els segell infantil i juvenil de Pagès, acaba de publicar “Quin cap”, una història infantil en vers al voltant de l’Alzheimer, escrita per l'escriptor i crític literari Ricard Ruiz Garzón i il•lustrada per Pedro Rodríguez.
Una granja especial on cada animal té el seu propi barret. La vida discorre plàcida fins que descobreixen que a l’àvia del pollet li han robat la barretina. Els missatge de fons, ajudar als nens a entendre i a conviure amb una malaltia d’efectes estranys, sorprenents i sovint difícils d’entendre.

Quin cap! Ricard Ruiz i Pedro Rodríguez

L’autor aconsegueix posar els sentiments per damunt de tot i explicar de manera entretinguda que l’afecte i l’amor són les eines absolutes que han de servir per poder superar les adversitats i les coses que se’ns escapen, que no acabem d’entendre com el fet que algú que ha participat dels nostres jocs i de la nostra vida no es recordi del nostre nom.
Ruiz Garzón, que ha publicat “Las voces del laberinto” i la sèrie juvenil “Guardians de somnis”, treballa en aquesta ocasió les emocions amb efectivitat i propugna la idea d’aconseguir que intel•ligència emocional sigui sinònim de comunicació i que, en definitiva, donar afecte acaba provocant que es rebi afecte.
El mateix Ricard ens explica els orígens, tendres i vitals d’aquesta història.

Ricard Ruiz Garzón

"Per a mi, 'Quin cap!' és un llibre molt especial perquè neix dels records de la meva àvia, ja amb una demència avançada, i la seva família a l'Estació Linares-Baeza, a Jaén. Ella oblidava moltes coses, fins i tot dels noms dels néts estimats, i per a mi podia ser desconcertant, però el seu entorn ho convertia tot en una manera de fer-la sentir acompanyada, traient importància als oblits i reincoporant-la a la dinàmica afectiva familiar amb petits trucs i bromes que funcionaven molt bé. Recordo, per exemple, que li deien tota l'estona '¡Caracoles!', i '¿Cómo está usted, caballerete?', i 'Vamos a hacer ahora un curso de burrología', i ella reaccionava a aquestes coses rient i tornant del món que mica en mica se li anava esborrant. D'aquella experiència em va quedar la idea que no cal conviure amb les malalties neurodegeneratives només des de la tragèdia, sinó també des de l'humor i la demostració constant d'amor, i en veure que molts nens i nenes pateixen en la relació amb els seus avis vaig decidir recuperar amb aquests animalons de Can Capell, amb els seus barrets, i amb aquest nét que fa una mica el mateix que jo veia a l'Estació Linares-Baeza: recordar que amb l'àvia és més important l'afecte compartit que la raó oblidada. Després, he tingut la sort que aquesta petita faula en vers l'ha il•lustrat el Pedro Rodríguez amb un gust, una sensibilitat i una barreja precisament d'humor, amor i respecte que estan fent que els petits lectors s'hi enganxin. En saber, en fi, que és una lectura que sovint es fa compartida, entre pares i fills, o avis i néts, recitant els versos i mirant els dibuixos, sempre penso que hem tornat a l'origen de tot: un nét i la seva àvia jugant i estimant-se malgrat les dificultats del fer-se gran. No és la millor manera de tancar el cercle?".

Gràcies, Ricard.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Santiago Roncagliolo va néixer a Miraflores (Lima) l’any 1975 i actualment viu a Barcelona després de passar per diferents llocs i de treballar en diversos oficis fins arribar a fer realitat el seu somni de ser escriptor.
Ha guanyat premis com l’Alfaguara amb Abril rojo), el White Raven, el Barco de Vapor i l’any 2010, la revista Granta el va considerar un dels millors autors en llengua espanyola de menys de 35 anys.
Roncagliolo és intens i potent i la seva literatura impacta, captiva i enganxa i “La noche de los alfireres”, publicada per Alfaguara, no és una excepció, al contrari, sota una aparença senzilla s’amaga una història rotunda i complexa, amb moltes ramificacions i una estructurada capacitat per aconseguir que el lector vagi més enllà de la lectura. A primer cop d’ull sembla una història petita, quasi quotidiana, quatre adolescents que expliquen la seva aventura escolar a la Lima dels anys vuitanta. Una bona escola i quatre inadaptats que arrosseguen diferents circumstàncies personals que s’acaben unint en un grup de resistència contra allò que els oprimeix i els atabala.

La noche de los alfileres - Santiago Roncagliolo

Però contra les aparences, no és una història d’adolescents inadaptats, de canalla que no troba el seu lloc i es dedica a fer bretolades sense sentit i sense causa. Manu, Beto, Moco i Carlos són les quatre peces d’una història de gran abast, un relat que entra amb facilitat i que fa pensar, que obre interrogants que portarà el lector a reflexionar sobre molts aspectes dels que, a primera vista semblen trivials i que acaben amagant veritables càrregues de profunditat de gran calibre.
Tots els personatges d’aquest drama, els grans i els joves, arrosseguen una motxilla gens lleugera i Roncagliolo es manté fidel al seu tema universal, la por, encara que en aquest cas, el sentiment es presenti camuflat de por domèstica, de por petita i sense repercussions que acaba sent un sentiment molt més paorós del que pugui semblar a primera vista.
L’autor planteja un joc pertorbador. Una mateixa situació, un instant concret, un fet determinat es presenta sota la mirada particular dels quatre protagonistes. La primera curiositat, que de fet no ens ha de sorprendre gens, és l’estil i el plantejament de la història. Els quatre protagonistes van donant, de manera alternativa, la seva visió dels fets i acostumen a ser visions divergents, que mai no coincideixen. Diu la dita que tot és segons el color del vidre que s’utilitza per mirar-ho i aquesta història ho corrobora fil per randa. Tot i viure els mateixos esdeveniments, els quatre adolescents els expliquen de manera diferent, segons els seus propis valors i atenent-se a les seves realitats, a la mirada que tenen vers la vida.
Tot i formar part del mateix grup, o potser per això, per l’atracció dels extrems, els quatre viuen una problemàtica gens corrent i força complexa. Són quatre joves amb dificultats d’adaptació, immersos en una societat complicada, dura i violenta i, forçats per les circumstàncies, acaben reaccionant d’una forma gens habitual.
L’enemic directe és, en aquest cas, una professora, que converteix el dia a dia en un enfrontament sense treva. Cal mostrar que s’és qualsevol cosa menys covard i la corda es va estirant fins arribar al límit.

El món escolar és el protagonista del llibre (Foto CPCT)

Aquesta seria l’arrencada de “La noche de los alfileres”, però Santiago Roncagliolo ens mostra els camins de la violència. I no és només una violència directa, que també. Hi ha una violència subtil, soterrada, discreta, gens explosiva però igualment eficaç. És la que es deriva de marcar els límits del poder, ja sigui els de l’autoritat o només els de la pròpia masculinitat; és la de superar les adversitats de la vida sense mostrar-se dèbil; és la de la gent bona i normal que, en un moment donat es veu obligada a agafar un camí més radical i creuar la frontera. I ja se sap que sovint, les fronteres són un ruta que no permet tornar o, com a mínim, no fer-ho indemne.
L’autor va viure en carn pròpia aquesta ambient educatiu i això li permet teixir amb una precisió i una rotunditat absolutes, els detalls, petits i grans, d’aquesta història que beu de la violència exterior d’una època concreta i que és capaç de sublimar-la en les ments i els comportaments dels seus joves. De fet, és complicat mantenir-se apartat de la violència si el teu entorn respira violència. I aquest és un dels missatges latents de la història.
Però per damunt de tot, “La noche de los alfileres” és una novel•la d’intriga amb una realitat inqüestionable, que l’autor és capaç de treballar una història, diguem-ne domèstica, de caire íntim i social, sense grans trames negres, i agafar el lector des del minut 1 i no deixar-lo fins arribar al final.
Pàgina a pàgina vas coneixent els quatre protagonistes i, a mida que furgues pels racons de les seves ànimes, entens els comportaments, la manera d’establir les relacions, les pors, la necessitat d’afirmar-se com a individu en el sí d’una societat i fins i tot en l’àmbit més reduït del grup.
I tot i la necessitat que tenim tots d’explicar la nostra història deixant-nos com els bons, la juxtaposició de totes les explicacions fa que una veritat més global acabi surant i que els rampells de sinceritat provocats per les circumstàncies forçades, ens ajudin a construir aquestes personalitats i facin que la història sigui d’una contundència vital aclaparadora.
Roncagliolo sap actuar com una mena de psicòleg a la inversa, despullar els interiors humans dels protagonistes i enfrontar-los amb la vida, amb un entorn que sempre els supera i que els obliga a fer coses que, sobre el paper poden ser d’una manera però que la realitat capgira i converteix en inabastable, demanant solucions radicals. I gràcies a la seva literatura d’acció/reacció, aconsegueix els seus objectius, explicar històries que entren amb facilitat i que, una vegada interioritzades, exploten i provoquen reflexió, interrogants, dubtes.
De fet, la vida escolar actuals, amb les seves llums i les seves ombres, té poc a veure amb la dels anys 80 on les aules eren un món més tancat i menys permeable a l’exterior amb tot el que això representava d’impunitat i potser per això els quatre protagonistes de Roncagliolo mostren sentiments radicals i sovint no compartits com la ira, l’amor, la reflexió i la melangia que els acaben convertint en marginals, en carn de derrota quan, com és el seu cas, no tenen un referent clar que els ajudi a canalitzar aquests sentiments de manera coherent i útil.
Són les quatre cares de la derrota, de les derrotes individuals que s’acaben transformant en derrota col•lectiva.
I el millor del cas, acabes creant un corrent de simpatia per Manu, Beto, Moco i Carlos i penses que mereixen la redempció, el perdó i una mà amiga que els ajudi a fer realitat els seus somnis secrets, que els reconciliï amb la vida i els faci caminar per un camí menys fosc, menys tèrbol i una mica més farcit de felicitat.
Una novel•la potent, brillant, que es belluga amb un ritme impossible de defugir i que posa de manifest les qualitats d’un narrador dels de raça que captiva i et deixa amb ganes de més i buscant la solució dels interrogants.

Santiago Roncagliolo

El mateix Santiago Roncagliolo ens dóna la seva visió personal de la història.

Pasé mi adolescencia en un país en guerra: mi cotidianidad estaba hecha de bombas, secuestros, asesinatos, apagones, toques de queda... Pero mis amigos y yo solo queríamos perder la virginidad.
Los personajes de La Noche de los Alfileres pertenecen a esa edad y ese tiempo. Asisten a un colegio de varones, donde hay que ser varón cada segundo y en cada palabra. Pero son los raros de la clase. En un mundo que aún no inventa la palabra bullying.
La novela trata el momento en que deciden que están hartos. Hartos de un colegio sin chicas y de un mundo gris, hartos de las bombas y de fumar cigarrillos en los baños. Hartos de ceder siempre. Ahora quieren tomar el control de su vida. Y no someterse ante nadie más.
El tema de mis libros siempre es el miedo. Y las cosas que él nos hace hacer. Esta vez quería escribir un thriller sobre la adolescencia... Y la amistad.



Gràcies Santiago.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Enrique Vila-Matas és un d’aquells autors inquiets i inquietants en el sentit més trencador de la paraula i aquest “Marienbad eléctrico” que acaba de publicar en castellà Seix Barral n’és una nova mostra.
El llibre, publicat inicialment a Christian Bourgois éd., respon a l’encàrrec directe de la seva editora francesa i, de fet és una peça singular que fuig de la manera de treballar habitual de Vila-Matas però que no renuncia a cap dels elements personals que la configuren.
No queda clar (i tampoc no sé si cal que hi quedi) si tenim a les mans una novel•la, un dietari molt particular, una crònica quasi social o una història que salta sense cap fre de la realitat a la ficció. La única realitat és que ens trobem de nou amb un altre dels artefactes literaris que han fet de Vila-Matas un dels autors més interessants i menys abocats al conformisme literari que podem llegir actualment.

Enrique Vila-Matas - "Marienbad eléctrico"

L’escriptor barceloní fa que tot sembli fàcil i la cronologia d’aquesta amistat amb l’artista Dominique Gonzalez-Foerster no és una excepció. Llegir-lo és sentir a l’instant un corrent de complicitat immediata i, com que caminen sempre al tall d’aquella navalla esmolada que separa la realitat de la ficció, desafiant sempre el perill de tallar-se, la sensació de risc literari es converteix en una presència constant i, com a lector, profundament gratificant. Vila-Matas fa que les seves ficcions siguin sempre absolutament convincents i que no importi gaire des de quin costat de la frontera escriu. Pot ser, fins i tot que vagi saltant d’una banda a l’altra, com un flautista disposat a encaterinar-nos, a fer-nos perdre els topònims que ens aporten seguretat. Llegir-lo és també un exercici de fe cega, de confiança absoluta, abocar-se als seus braços de creador de faules sense exigir res, només la garantia de les emocions més poderoses, del miracle total de la comunicació.
“Marienbad eléctrico” es belluga amb absoluta comoditat per aquells territoris no sempre plàcids de l’art contemporani que va repassar a “Kassel no invita a la lògica”, però en aquest cas, sense perdre la seva capacitat narradora i el discret i àcid sentit de l’humor, presenta un relat sòlid de l’amistat com a concepte, com a forma de vida plena i gratificant i, a més, planteja la possibilitat de fer que la literatura sigui també una mostra d’art contemporani, una barreja híbrida entre performance i instal•lació que es va construint pas a pas, pàgina a pàgina. La màquina Vila-Matas es nodreix de realitat, de vivències, de pensaments, de cites, d’invencions i d’apropiacions i es belluga per territoris complicats, per geografies que no sempre són evidents i obvies. Hi ha zones fosques, indrets invisibles, racons foscos i avingudes lluminoses i ben senyalitzades.
I en aquesta ocasió assistim a l’intercanvi lúcid d’idees enter dos creadors, a una estructura de composició que creix, que avança, que exposa un meravellós i enriquidor flux de conceptes. I com espectadors de luxe d’aquest diàleg que perdura en el temps, potser donem com a bones invencions absolutes o pensem que la realitat més viva és una creació fantasiosa. Sigui com sigui, la realitat literària de Vila-Matas és sempre una quimera i aquí tampoc no arribarem a tenir mai la certesa de si el que hi ha és la literatura que l’autor vol escriure, la vida real que passa al paper o la imaginació desfermada que agafa forma.
Hi ha també una certa voluntat enciclopèdica, tot i que filtrada per la seva mirada especial i per aquesta ironia fascinant que tenyeix les seves obres, una mena d’interès per acumular emocions (siguin reals o inventades) en el sentit més ampli del terme, ordenar-les i exposar-les seguint un criteri que no sempre es pot racionalitzar, encara que, al primer cop d’ull, la fórmula ho pugui semblar.

Enrique Vila-Matas amb Philippinne propietària de la llibreria Los Editores (calle Gurtubay Madrid)

Però, més enllà de tot, l’absoluta generositat d’Enrique Vila-Matas que, una vegada més, ens regala unes paraules exclusives tot parlant de “Marienbad eléctrico”.

Soy consciente de que Marienbad eléctrico se puede ver como un libro adjunto a Kassel no invita a la lógica, pero no fue ni siquiera idea mía escribirlo. La idea fue de Dominique Bourgois, mi editora francesa. Cuando ella supo que este septiembre el Pompidou había programado una Retrospectiva de mi amiga Dominique Gonzalez- Foerster, me encargó que escribiera algo sobre la relación artística entre Gonzalez-Foerster y yo, que hablara de la curiosa energía creativa que había generado nuestra amistad. Para mí fue importante hace ocho años conocer a Gonzalez-Foerster, entre otras cosas porque entré en contacto con una generación de artistas franceses que se negaron a replegarse en sí mismos y situaron su trabajo en una intersección de disciplinas y de intercambio de ideas con las demás artes. Y yo necesitaba salir del excesivo encierro de mi escritura de gabinete…


I per arrodonir-ho tot, la imatge de Dominique Gonzalez-Foerster, parapetada darrere la pell de Klaus Kinski en una instal•lació sobre Fitzcarraldo que il•lustra la portada del llibre.




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
El segell Fantascy publica “Trece monos”, que es presenta com el retorn de César Mallorquí al gènere fantàstic, tot i que, personalment tinc la sensació que mai no l’ha deixat, ja que encara que en aparença s’hagi dedicat a conrear altres gèneres, la ment de Mallorquí és una eina fantàstica en ella mateixa i té aquest pòsit únic d’imaginació, de saviesa i de proximitat que fa que tota la seva obra s’impregni d’aquesta màgia clàssica que té molt a veure amb el gènere fantàstic i amb els universos que demanen la complicitat del lector des de tots els àmbits i en cada moment.
Mallorquí és un dels grans nom de la literatura actual, reconegut amb infinitat de guardons (l’últim el Cervantes Chico de l’ajuntament d’Alcalà d’Henares), converteix en or literari tot allò que toca i cada llibre seu és un motiu de celebració i de gaudi. Les seves històries són sempre rodones, captivadores, contundents, de les que enganxen, de les que creen lectors i fanatismes incondicionals més enllà de gèneres, línies i presentacions.

Trece monos – César Mallorquí

En aquest cas concret que ens ocupa, “Trece monos” són 13 narracions que van des del que es podria considerar una novel•la curta fins a una narració molt breu i mostren un Mallorquí en estat de gràcia, capaç de posar la seva imaginació brillant al servei d’una ciència ficció, propera, gens estranya i molt, molt inquietant, una ciència ficció quasi personal, allunyada dels dictats de la moda i convertida en una manera concreta de projectar la seva singular capacitat de fabular.
Madur, excels i contundent, l’autor és capaç de moure’s per un gran ventall de registres, de transitar per avingudes i carrerons sense perdre en cap moment el timó, sense abandonar el quadre de comandament d’una galeria d’històries i de personatges dels que fan pensar, dels que es situen al pol oposat de qualsevol sentiment semblant a la indiferència, dels que sorprenen. Cèsar Mallorquí és un dels grans escriptors contemporanis amb dues eines infal•libles, la seva prodigiosa capacitat per imaginar i desenvolupar històries úniques i absolutament magnètiques i un ofici inqüestionable per a dur-les al paper de manera que un cop comences a llegir et sentis atrapar per una força invencible i poderosa ja no puguis fugir d’una lectura que xucla sense remei.
“Trece monos” és, de fet, un passeig per una aposta especial, quasi una mena d’antologia personal, un brillant catàleg d’aproximació que provoca el mateix efecte que qualsevol dels seus llibres, rendir-se a l’instant a la seva envejable capacitat de seduir amb la literatura. Cada història, amb un origen diferent i una motivació concreta, és una píndola de literatura de gran impacte i totes mantenen un altre dels trets específics de Mallorquí, un sentit de l’humor únic, que cavalca entre la ironia intel•ligent i la riallada franca, un sentit de l’humor que es converteix en un subtil fil conductor que es belluga sempre com un fons omnipresent marca de la casa.
I Mallorquí, a més, exhibeix una personalitat càlida i afable, sempre allunyada dels divismes que es posa de manifest en qualsevol contacte que tinguis amb ell, ja sigui personal o virtual. De fet, cadascuna de les històries del llibre va acompanyada d’una petita introducció que l’autor aprofita per aportar alguns detalls personals de la gènesi de cada relat, tretze històries que han anat veient la llum al llarg dels últims vint anys, fruit de necessitats personals sortides del seu magnífic blog La fraternidad de Babel o d’encàrrecs de diferents procedències.
I com ja quasi és habitual, (és la quarta ocasió que ens regala un dels seus textos), César Mallorquí parla d’aquests magnífics “Trece monos”.

César Mallorquí rebent el Cervantes Chico

Aprendí a amar la literatura, allá en mi lejana infancia, a través de dos géneros: el humor y la ciencia ficción. Al primero llegué gracias a los relatos de Guillermo Brown, de la genial escritora inglesa Richmal Crompton, y luego proseguí con Jardiel Poncela, P. G. Wodehouse, Mark Twain, Fernández Florez, Evelyn Wough y muchos otros. La ciencia ficción me llegó por vía familiar: mi padre, José Mallorquí, fue, además del creador de El Coyote, el editor de Futuro (1953-54), la primera colección de fantasía científica moderna editada en España. Además, mi hermano mayor era un gran aficionado al género.
Durante muchos años fui fan de la ciencia ficción. De hecho, los primeros relatos que escribí, cuando tenía 14 o 15 años, pertenecían a esa temática. Confieso que imitaba descaradamente a Ray Bradbury y Fredric Brown. Mucho después, en 1981, abandoné la escritura y comencé a trabajar en publicidad. Durante una larga década sólo escribí anuncios para detergentes y cosas similares.
En 1991, harto de la publicidad, regresé a la literatura y, quizá refugiándome en un género al que amaba, lo hice escribiendo relatos de ciencia ficción. Por aquel entonces publiqué dos novelas, La vara de hierro y El coleccionista de sellos, y una antología, El círculo de Jaricó. En 1995 comencé a escribir novelas juveniles; con cierto éxito, lo cual me permitió profesionalizarme y dedicarme full time a la escritura. Curiosamente, ninguno de mis libros juveniles era de ciencia ficción, aunque más o menos la mitad tenían elementos de fantasía.
Al menos, así era hasta hace cuatro años. Supongo que la cabra tira al monte, porque mis dos últimas novelas juveniles, La isla de Bowen y La estrategia del parásito, son claramente ciencia ficción. Aunque no futurista, pues la primera está ambientada en 1920 (es una recreación del mundo de Julio Verne) y la segunda en el presente. La que estoy escribiendo ahora también es ciencia ficción, ambientada en un futuro cercano (y terrible).
No obstante, nunca abandoné del todo la ciencia ficción. Durante los últimos veinte años he ido escribiendo relatos cortos, alrededor de treinta, muchos de los cuales, la mayoría, pertenecen a ese género y al fantástico. En cierto modo, esos cuentos son regalos que me hago a mí mismo, pues escribir novelas es trabajo, pero escribir cuentos es un placer. Sobre todo, cuentos de ciencia ficción y fantasía, porque esos géneros me ofrecen una libertad inmensa, jubilosa y gratificante.
Finalmente, hace un par de años, reuní todos los relatos que había escrito y elegí trece para componer mi segunda antología: Trece monos (Penguin Random House, colección Fantascy, 2015). ¿Por qué trece? La verdad es que no lo sé. Quizá porque el trece, junto con el tres, el siete y el doce (y el 666), son los números más famosos. O por superstición inversa. O por pura manía. ¿Y por qué monos? Ah, para responder a esa pregunta me temo que hay que leer el libro.
Trece monos no es una antología homogénea, de esas en las que todos los relatos desprenden una aroma similar. Por el contrario, los cuentos son muy distintos entre sí. Es como una caja de bombones: unos son de crocanti, otros de licor, los hay de trufa o de pistacho... un surtido variado, para entendernos. No obstante, algo tienen en común: el placer de narrar. O, mejor dicho, el narrar por puro placer; lo que espero que se traduzca en el placer de la lectura.

César Mallorquí amb "alguna cosa mexicana al cap

De los trece relatos, ocho son de fantasía y cinco de ciencia ficción. Aunque, en realidad, mi forma de concebir el género fantástico se aproxima mucho a la ciencia ficción. En cada uno de los relatos de fantasía aparece, en un entorno cotidiano, un único elemento sobrenatural. Luego, todo ha de ser coherente y lógico en función de ese factor irreal. Así funciona también la ficción científica. Pero echémosle un rápido vistazo a las historias:
El decimoquinto movimiento trata sobre una partida de ajedrez que dura cientos de años, y habla de la obsesión y del escaso control que tenemos sobre nuestro destino.
Virus es un canto a la libertad del arte y de los artistas tomando como eje la figura de Antonio Gaudí.
Cuento de verano es una versión humorística del Cuento de Navidad de Dickens, y su leitmotiv son los estragos que puede causar la estupidez.
El regalo está protagonizado por la persona más desgraciada del mundo.
El muro de un trillón de euros versa sobre la inmigración en el futuro, la decadencia y la memoria.
Fiat tenebrae se plantea qué pasaría si cierta creencia religiosa resultara ser cierta.
La isla del cartógrafo es una historia de amor más allá de la muerte.
Ensayo general muestra una Navidad de hace 65 millones de años.
El jardín prohibido recrea un girón de invierno en Umbría, una ficticia región española donde lo imposible es un asunto cotidiano.
Océano narra el nacimiento y muerte de un dios electrónico.
Cien monos es una sátira amable sobre el universo de Borges.
Todos los pequeños pecados trata sobre la culpa y la redención.
Naturaleza humana describe un viaje a lo más oscuro de nuestra esencia.
Trece monos es un regreso a mis orígenes literarios: pero también, al menos así lo creo ahora, una despedida. Eso no significa que vaya a abandonar los géneros que tanto amo, la ciencia ficción y la fantasía; seguiré frecuentándolos en mis novelas. Tampoco dejaré de escribir relatos, pero sólo para mi blog y para encargos concretos. No obstante, tengo casi la certeza de que no publicaré ninguna otra antología.
En España no hay afición a los relatos cortos y, por consiguiente, apenas existen ámbitos editoriales donde publicarlos. Sacar adelante una recopilación de cuentos es una tarea demasiado ardua y, a la larga, demasiado frustrante. No sé si vale la pena el esfuerzo. Hoy por hoy tengo la sensación de que no. Pero quizá estoy siendo demasiado pesimista; a fin de cuentas, lo único seguro acerca del futuro es que nunca será como lo imaginamos.
En cualquier caso, ahí están mis trece historias. Espero en que quien se aproxime a ellas disfrute tanto leyéndolas como yo disfruté mientras las escribía.


Moltes gràcies, César.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Joaquim Carbó és un escriptor sortosament rar, un d’aquests personatges clau que totes les cultures tenen i que, per desgràcia, no totes saben explotar i reivindicar com es mereixen. La sort és que el Joaquim viu força aliè a aquestes consideracions i segueix treballant amb una energia, una curiositat i una efectivitat del tot envejables. Combina gèneres i històries amb gran habilitat i no para d’augmentar la llista d’obres publicades, que ja arriba a les 130. N’hi ha que són autèntics long-sellers i d’altres que combinen la literatura infantil i juvenil amb la d’adults amb rigor i coherència.

Joaquim Carbó - Foto: Laia Cardona

I ara, un dels nostres autors més clàssics fa tàndem amb una de les editorials de nova fornada, Males Herbes. El resultat no pot ser més interessant, “Va com va”, una novel•la que trenca força amb tot el que l’autor ha publicat fins ara, tot i que no és gens aliena a la seva habitual manera de fer i de treballar.
Tots sabem que Carbó és un mestre, un escriptor amb ofici, experiència, habilitat i geni capaç d’afrontar qualsevol repte sense cap problema i sortir-ne sempre vencedor. Ho ha demostrat des de sempre amb escreix i aquesta nova història no és en absolut una excepció. Ha agafat un món que coneix de primera mà, un extreballador de banca que mira de sortir endavant en aquest context de crisi que comença a acceptar encàrrecs dels seus veïns per tal de dur a terme investigacions gens corrents i sovint delirants que serveixen per posar negre sobre blanc les problemàtiques actuals derivades de la crisi, la manca de feina i un seguit de problemes que semblaven oblidats i que, de cop i volta, s’han convertit en pa de cada dia. Així doncs, a banda de fer bona literatura, l’autor no defuig el compromís, la mirada al seu voltant i la denúncia, gens banal encara que ens arribi sota l’aparença d’una bona història literària.
I no us penseu que Joaquim Carbó s’ha acomodat. Al contrari, fuig dels tòpics, planteja una història diferent i potent i l’explica amb un estil complex i un llenguatge treballat que tampoc no perd en cap moment el sentit de l’humor marca de la casa, un element magnífic que no resta el fons de dramatisme que hi ha al fons del llibre.
Joaquim Carbó ens regala la seva pròpia mirada sobre “Va com va”.

Joaquim Carbó - Foto: Laia Cardona

He d'agrair al editors de Va com va! que rebessin la meva novel•la amb una cordialitat insòlita. No es van amagar darrera una porta quan els vaig portar l'original. I, després, s'hi han abocat amb molt d'entusiasme. Tots dos em van confessar que eren bons lectors d'alguna de les meves primeres històries com ara La colla dels deu..
A la solapa del llibre ja s'exposa la meva doble personalitat literària: doctor Jeckyll i míster Hyde. Al cap d'uns anys d'ofici vaig pensar que els llibres per a adults els hauria pogut publicar amb pseudònim, per no confondre els lectors. En una ocasió, ja fa gairebé cinquanta anys, els pares d'un company d'escola del meu fill anaven a comprar en una llibreria Els orangutans per al seu nen, pensant que era un llibre d'Història Natural i el llibreter, que era amic meu, es va portar les mans al cap i amb molt bon criteri els va desaconsellar.
Amb els llibres que escric per a infants intento no defugir cap tema, però els plantejo des de l'esperança. Em consideraria un brètol integral si intentés demostrar-los que el món és una merda. Seria com negar-los la possibilitat que lluitin, ara que hi són a temps, per millorar-lo. En canvi, quan escric per a adults, em deixo anar i no em mossego la llengua i, com en aquesta novel•la, aboco el malestar per les injustícies, les desigualtats, el racisme, els prejudicis, l'enlluernament pel diner que porta a la corrupció dels poderosos.
En una de les diverses converses de taverna que explico, un dels “savis” que pontifiquen, estimulat per la ingesta alcohòlica, comenta: I, doncs, què ha de fer el pobre senyor ministre grec -i qui diu grec...!- si per les seves mans llisquen, nets, acabats de regalar, uns quants milions d'euros? Repartir-los entre milions de ciutadans a raó de deu euros per cap tampoc no resoldria cap problema individual. Per a ell, en canvi, que té facilitats per desviar-ne una pila a un banc estranger, seran la garantia del benestar i el futur de tota la família perquè és possible que un dia, el poble serà tan desagraït que no el tornarà a votar.
Aquest és en línies generals el to de la novel•la, esquitxada de dalt a baix per casos de corrupció a escala veïnal. A més d'un seguit de cops de flash sobre diversos fragments de la vida d'un perdedor, que ve a ser la meva especialitat. L'antecedent, és la meva primera novel•la, Els orangutans, que aviat -2017- complirà cinquanta anys.

Joaquim Carbó - Foto: Laia Cardona

En aquesta ocasió, el perdedor de Va com va! ho és, víctima de les circumstàncies actuals i de la seva escassa visió de la jugada, ja que cau en paranys que no sap detectar a temps o perquè és més bona fe del que sembla. Perd la feina, perd la dona, i s'ho ha de fer sol, una mica desemparat, trampejant la situació com pot. En altres circumstàncies, la novel•la potser s'hauria pogut qualificar de picaresca. Viu a salt de mata mentre d'altres s'aprofiten de la situació per fer grans beneficis. Com un omnipresent individu, que no apareix en tota la novel•la, però que sabem que ho domina tot, i que no sabrem la cara que té.
I apareixeran tot de personatges tèrbols i corruptes capaços d'inventar tota mena d'estafes, entre elles una en paral•lel a la dels segells. Recorden, allò del Fòrum Filatèlic? Una estafa, un timo piramidal.
Tot plegat, en pla de tragicomèdia, explicat en to divertit. Manuel de Pedrolo, en el pròleg a Solucions provisionals (1964), escrivia, entre moltes altres coses: “L'humor d'en Carbó no li lleva perillositat, potser encara n'hi afegeix, perquè al capdavall només és una manera de dir-nos que les coses han arribat tan lluny, són tan terribles, que cal defensar-se'n d'una manera activa i, entre les moltes possibles, la darrera arma, la de l'humor, precisament, pot ser efectiva.”
Ja he explicat prou coses. El qui en vulgui saber més, que s'arromangui i llegeixi aquesta novel•la el títol de la qual he manllevat a Ovidi Montllor, quan cantava: “A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: Tu calla! Va com va...!”


Gràcies, Joaquim.

Joaquim Carbó - Paraules de menjar i beure

Tot enllestit i a punt de penjar el post, arriba “Paraules de menjar i beure” un altre treball de factoria Carbó, editat per Barcanova dins la col•lecció Mots Vius i amb il•lustracions de Teresa Martí.
Una proposta que no fa altra cosa que refermar l’eclecticisme i la capacitat de treball de l’autor. Un sòlid recull de dites, refranys, cançons i històries referides al menjar, una tria feta amb la saviesa, l’humor i l’experiència de Joaquim Carbó. Tota una garantia.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Com ell mateix, de manera discreta i eficaç, Lluis Llort es consolida, llibre rere llibre, com un dels nostres escriptors més interessants i necessaris. Li agrada la novel•la negra, però fuig dels tòpics i es mou pels marges, amb històries on els policies no hi tenen papers protagonistes (com a molt en son secundaris ocasionals) i no hi ha personatges estrella que es repeteixin i amb ganes de deixar petjada en llargues sèries. De fet, més que la negror global els seus terrenys favorits són els racons foscos de l’ànima humana, uns escenaris que sovint es poden creuar amb algunes de les premisses de la novel•la criminal però que beuen de fonts diferents i sempre menys previsibles. Arrencant sovint d’anècdotes puntuals i precises, Llort practica una narrativa intel•ligent, sàvia i molt hàbil, que millora a cada nova història que explica. Va començar l’any 1999 amb “Tardor”. Després vindrien “Maleït Montjuïc”, “Camaleó”, “Trenta-dos morts i un home cansat” i “La imperfecció de les bombolles”. L’any 2012 enceta el que podríem qualificar com una segona etapa amb “Si quan et donen per mort un dia tornes”, “Herències col•laterals” i “Sota l’asfalt”, amb un divertiment a 8 mans pel mig, “La reina de diamants”, molt més madura, sòlida i potent, que acumula experiència i bagatge i es projecta amb força cap el futur.

El metro de Barcelona, escenari de la novel·la

Sota l’asfalt” (RBA) és una peça singular que es belluga per territoris gratament sorprenents. De fet, els túnels de metro de les grans ciutats són sempre un escenari ple de magnetismes i de referencies literàries que han atret els autors amb esperit urbanita. En aquest cas, Llort s’hi capbussa en cos i ànima i ens arrossega en aquest viatge força delirant, però conduit sempre i en tot moment amb perícia i habilitat. Un eslàlom quasi lisèrgic pels racons menys explorats del subsòl, un viatge que malgrat les aparences puntuals, es recomana no abandonar en cap moment, fins arribar a la darrera pàgina i, encara que de vegades, tinguis la sensació de viure arrossegat per una espiral sense topalls ni control. L’autor, una vegada més, juga fort i decideix posar a prova el lector amb una historia que es converteix en un deliri, un relat que amaga sorpreses, que rebota a banda i banda i que, com no podia ser d’altra manera, acaba en sorpresa.
Llort, bon amic d’aquest blog, ens explica les motivacions a l’hora d’enfrontar-se a “Sota l’asfalt”:

Llort (Foto. Andreu Puig)

Aquesta novel•la, “Sota l’asfalt”, parteix d’una sobretaula de sopar amb altres escriptors i il•lustradors. Els il•lustradors, alguns, si més no, poden ser professionals però en el cas dels escriptors cal aplicar allò de “sí, ets escriptor, però de què treballes?”. Una de les companyes de taula, Àfrica Ragel, condueix metros fa sis o set anys i en només quinze minuts va explicar tot d’anècdotes o situacions quotidianes o perilloses o tot barrejat sobre la seva feina que em van posar en marxa el cervell creatiu. Amb molta embranzida, haig de dir. Vam fer la broma: “aquí hi ha una novel•la”, i així va quedar, uns mesos.
Al final, després de demanar-li permís a ella, vaig decidir tirar endavant la història. Volia que fos un noi que entra al metro un vespre i s’hi passa la nit sencera fugint de tot de perills, una mica com “After hours”, film dirigit per Martin Scorsese el 1985, però amb menys humor i centrat en el submón del metro de Barcelona, amb una part realista amb dades en general desconegudes pels usuaris i una part més fantàstica amb temes fins i tot de “poltergeist”, que també em va explicar l’Àfrica Ragel.


El metro de Barcelona, escenari de la novel·la

Com em sol passar, em traeixo i la idea inicial va derivar cap a una altra que em va venir més de gust, però oferir una visió del metro sorprenent i versemblant ho vaig mantenir. Per tant, hi ha moltes dades i situacions sobre el metro que són ben reals. Alguns lectors, usuaris del metro, m’han confessat que després de llegir “Sota l’asfalt” han estat uns dies (pocs, no cal dramatitzar) “veient” les instal•lacions del metro amb uns altres ulls... més inquiets.
La meva intenció era escriure una mena de “thriller” amb elements de sèrie B. Com un “fast food” però amb alguns ingredients més gourmet, com ara referents, escenes, diàlegs... De fet, no deixa de ser una baixada al subsòl de la ciutat i a l’interior d’uns personatges, i això sol ser interessant, en un sentit psicològic. Hi ha un fragment en què es narra una festa passada de rosca per totes bandes que alguns lectors previs em van qüestionar perquè se’ls feia llarga, però altres lectors m’han dit que és el que més els agrada de la novel•la! El lector és sobirà. Em tranquil•litza, però, que hi hagi a tots dos platerets de la balança.
Jo recomanaria una clau de lectura, això sí, llegir l’obra deixant-se dur per la trama i per l’acció, sense plantejar-se gaires coses. És a dir, com qui veu un joc de mans i es deixa arrossegar per la màgia de l’espectacle i no es queda allunyat, buscant el truc, la trampa, perquè la seva ment racional li dicta que aquella noia no pot estar tallada en dues parts i continuar... somrient. Bé, tot plegat si és que la narració els interessa prou, perquè si no, jo sempre recomano abandonar la lectura perquè tenim poc temps i no es pot malgastar en un llibre que no ens interessa. Seguint aquest fil, també afegiré que un 75% de la novel•la està narrat en primera persona i present, com si fos una càmera subjectiva a base de frases curtes, seques, però que el 25% final és en tercera persona, més “normal”, i aclareix moltes coses i n’afegeix d’altres.


El metro de Barcelona, escenari de la novel·la

“Sota l’asfalt” és diferent a les meves novel•les anteriors, però això sempre ho acostumo a dir, perquè miro de no repetir-me (gaire), per mi mateix. Intento sorprendre’m i per això mai tinc del tot clar el final, per exemple, o cap on aniran els personatges (per això em traeixo sovint), un perill que comporta molta feina quan cal reescriure perquè tot quadri, però em resulta molt més estimulant a l’hora de crear. Les escoles d’escriptura que acostumen a demanar tenir-ho tot ben clar (i amb tot vull dir TOT) abans de començar a redactar em penjarien pels ous! Però m’agrada que la intuïció em porti cap a llocs que no sé abans de començar a escriure. Potser sona pedant o pretensiós, tot plegat, però és la meva tècnica. Ara, el que sí que mantinc és l’essència del meu estil, per bé o per mal.

Gràcies Lluis!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats