L’editorial madrilenya Desperta Ferro Ediciones, especialitzada en temes històrics ha publicat “Fuego griego”, de la historiadora Adrienne Mayor. D’entrada, el subtítol ja resulta força aclaridor, “Flechas envenenadas y escorpiones. La guerra química i biològica en la Antigüedad”. Els seguidors de la sèrie Joc de trons han pogut veure el poder devastador del cobejat Foc valiri, una adaptació del foc grec, una creació dels guerrers grecs per defensar Constantinoble del setge dels musulmans.

"Fuego griego" -  Adrienne Mayor

Aquest foc que cremava de cop i que no s’apagava, s’ha estudiat molt i tot i que no era tan letal com el de la sèrie, es creu que era una barreja líquida de nafta, sofre (molt inflamables) i d’amoníac, que aportava l’oxigen per anar-lo revifant. Els científics també creuen que l’efecte de combustió sobtada es produïa gràcies a l’efecte de la calç viva que, en contacte amb l’aigua, podia assolir altes temperatures i, com a qualsevol incendi químic, com més aigua s’hi afegia més s’escampava.

Fletxes enverinades

Amb aquesta prèvia, Adrienne Mayor, historiadora i folklorista clàssica, especialitzada en mites precientífics i tradicions orals que ha publicat llibres sobre les amazones, les guerres no convencionals, la roba enverinada o el cavall de Troia, s’ha abocat a la singularitat d’aquest projecte, proposant un llibre absolutament fascinant, ric i ple de saviesa, sense oblidar un punt d’humor carregat d’erudició. “Fuego griego” és la demostració que el present i el futur s’emmirallen en el passat encara que no sempre sigui obvi. Els atacs terroristes amb àntrax, les famoses armes de destrucció massiva, els enverinaments de dipòsits d’aigua, la guerra química, els gasos nerviosos no són en absolut invents contemporanis i el llibre s’encarrega d’analitzar-ho i de demostrar-ho.
Tota mena de verins aplicats a les puntes de les llances o de les fletxes, enverinament de pous o corrents d’aigua, menjar contaminat, substàncies hipnòtiques o armes zoològiques són els precedents documentats d’aquesta manera subtil i letal de plantejar la guerra. Mayor planteja un assaig divulgatiu que es llegeix amb la mateixa intensitat que una novel·la d’intriga. És, de fet, un sorprenent catàleg que demostra que la imaginació humana no té límits i que és capaç d’aprofitar tot allò que té al seu voltant, sigui animal, vegetal o mineral per convertir-ho en aliats perillosos i sovint mortals. Tot serveix a l’hora de guanyar la guerra, d’anorrear l’enemic sigui com sigui.

Foc grec

L’autora contraposa la realitat històrica amb els elements actuals però també planteja dilemes morals a l’hora d’utilitzar algunes d’aquestes matèries perilloses que ajuden a fonamentar la idea que els humans són la única espècie capaç de treballar conscientment en la seva pròpia autodestrucció a gran escala. En aquest sentit, la lectura de “Fuego griego” ens permet conèixer els verins que impregnaven les fletxes, les bombes d’argila farcides d’escorpins, vespes o xinxes, els escurçons convertits en material d’atac o la carronya utilitzada com un element de propagació de malalties.
Adrienne Mayor ens demostra que la guerra bruta no és una prerrogativa contemporània i que Babilonia, Grècia, Roma, Xina, Israel i una llarga llista de països i de cultures van treballar per aconseguir maneres pràctiques i no sempre obvies per poder destrossar l’enemic. I un altre dels atractius del llibre és precisament posar de manifest els mètodes per aconseguir aquests sistemes d’atac i de destrucció, copiats sovint d’altres enemics, iniciant així unes cadenes d’experimentació i de millora que no feien altra cosa que augmentar el potencial bèl·lic dels diferents exercits.

Adrienne Mayor

Mayor arrodoneix les brillants i amenes explicacions del llibre amb mapes, cronologies, imatges i tot un seguit de material complementari que enriqueix l’obra i que la converteix en un llibre sensacional i amb una gran capacitat d’obrir camins i de dibuixar rutes alternatives al coneixement històric.