El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: desembre 2019

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Els documents trobats són un dels grans i repetits recursos emprats per la literatura, però quan aquest miracle s’escapa de la ficció i té lloc en el món real, els resultats acaben sent encara més prodigiosos i espectaculars que en una novel·la.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

L’escenari: la casa familiar d’Antoni Campañà Bandranas (Arbúcies 1906-Sant Cugat del Vallès 1989), un dels grans fotògrafs catalans de l’època, defensor del pictorialisme amb companys de generació com José Ortiz Echagüe o Claudi Carbonell. La seva feina va excel·lir en el camp de la fotografia artística, el fotoperiodisme, la fotografia esportiva i, és clar, en la fotografia social i comercial. També va publicar diversos llibres sobre Tossa, Tarragona, Menorca o la Costa Daurada, però el que ningú sabia era el que el seu fill, Antoni Campañà, i el seu net i nebot del primer, Toni Munné, trobarien mentre buidaven la casa familiar una capsa de fusta, amagada des de l’any 1952, amb milers de sobrets amb fotografies que els clients no havien anat a recollir i, la sorpresa, dues capses vermelles amb més de 5.000 fotografies de la Guerra Civil.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

Sí, l’ànima de fotògraf el va portar a deixar la fotografia artística i a sortir al carrer amb la seva Leica per deixar constància de tot allò que passava al seu voltant, la vida dels seus veïns alterada per la cruesa ferotge de la guerra. Però la seva manera de mirar el conflicte, directa, sincera, visceral i apassionada, li va passar factura i aquelles imatges, d’un gran valor artístic i documental, no van veure mai la llum. L’horror que contenien, la tragèdia que representaven van fer que mai les mostrés, que mai arribessin a veure la llum i, malgrat això, la seva professionalitat el va portar a classificar-les i a documentar-les amb un rigor i una precisió extraordinària.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

No les va voler publicar mai però tampoc va optar per destruir-les. Com si es tractés d’una amnèsia voluntària, el seu esperit catalanista, republicà i catòlic, el va portar a tancar-les en caixes, a deixar que el temps anés passant, inexorable i dens, pel record de tot allò que representaven, per aquella ferida cruel que es mantenia viva però que no volia tornar a obrir mai més de manera voluntària.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

I ara, 80 anys després de la guerra, arriba la troballa i l’acció professional i apassionada de quatre persones, el periodista Plàcid Garcia-Planas, l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, el fotògraf David Ramos i l’editor Joan Sala que es materialitza en un llibre extraordinari, La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà, editat de manera impecable per Comanegra i que, a banda del seu inqüestionable interès, pot ser un extraordinari regal de festes per a tots els públics.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

El llibre, que gosaria a qualificar d’imprescindible en qualsevol biblioteca pública i privada, és una peça mestra per molts motius. D’entrada la qualitat indiscutible de les imatges de Campañà. Una mirada detallada a totes les fotografies seleccionades ens retorna la personalitat professional d’un fotògraf brillant i eficaç que suporta i fins i tot supera la comparació amb qualsevol dels noms famosos que ens hem acostumat a veure al costat de les grans imatges de guerra. I també una voluntat tècnica d’experimentar, amb retrats sòlids i fets en contrapicats suaus, imatges conceptuals com un vidre foradat per un tret o el passeig quasi turístic de la gent entre les mòmies exposades a les portes de les esglésies. Però, a més, també hi ha un element personal indiscutible, Campañà retratava els seus veïns, els seus clients, els seus paisatges fora del context habitual, trasbalsats per la guerra i això fa que les seves imatges tinguin una proximitat i unes implicacions íntimes, captivadores i, a la vegada, corprenedores.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

És el relat gràfic d’un univers ple de tragèdies però també de vida, d’esperança, una realitat que fa mal però que també atresora infinitat de petites mirades, de detalls absolutament vitals on es fonen la quotidianitat i el drama amb una precisió clínica però plena d’ànima. Poques vegades se’ns presentarà una oportunitat com aquesta, la d’acostar-nos a la Guerra Civil amb uns documents inèdits d’una contundència absoluta. Molt important no desaprofitar-ho. La capsa vermella és la via.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El robatori es pot associar sovint a la marginació, a la necessitat i, en ocasions també podria anar lligat a la cobdícia, potser per això sobta trobar-se una noia de classe mitjana, amb una vida social rica, amb dues carreres i sense especials estretors, dedicada a robar ordinadors, mòbils, carteres i pisos turístics només per poder pagar-se la seva necessitat quasi visceral de viure envoltada de productes de marca i mantenir un estatus que per via d’herència familiar seria impossible.

"En la sangre" - Laura Gomara

Eva Valverde és el personatge central i gloriós de “En la sangre”, la segona novel·la de la barcelonina Laura Gomara, publicada per Roca Editorial, i cal reconèixer d’entrada que com a personatge té un grapat de trets que la fan força atractiva i singular. Es mou per diferents territoris de la geografia de Barcelona, però valorant-la en la seva mesura justa, segur que tothom l’ubicaria sense esforç comprant al Passeig de Gràcia o passejant amb aire indolent per Sant Gervasi. La roba i els complements que utilitza són de marca, i no de marca barata precisament i, és clar, la imatge que projecta és espectacular, seductora i envejable. Ara bé, la realitat pot arribar a ser una mica diferent i sovint la processó va per dins i fa que no sigui or tot el que llueix. Però els matisos que Gomara regala a la seva protagonista la doten d’un magnetisme especial i et fan venir ganes de quedar amb ella, asseure’t en un sofà del Casa Fuster amb vistes als Jardinets de Gràcia i, per allò de crear un clima de complicitat, assaborir un combinat sense alcohol vigilant, això sí, l’iPhone en tot moment.

Carterista (Foto: Adobe Stock)

Entrant en matèria, un dels conflictes personals que marquen la història arriba després d’una visita al metge. El diagnòstic d’una hepatitis ferotge que, amb una mica de mala sort, se la pot endur a la tomba, comença a condicionar la seva visió de la vida i la seva manera d’actuar. I enmig de tot aquest batibull, les relacions una mica tempestuoses amb el seu xicot, un rus de nom Oleg que va conèixer a la consulta del metge i que també patia la mateixa malaltia. La resta de conflictes també li van venint sols i, tal i com profetitzava Pedro Navaja, “si naciste pá martillo, del cielo te caen los clavos”. Tot es complica i a mida que l’ambient s’enrareix, les realitats i els somnis de l’Eva es van allunyant d’allò que haurien de ser i que potser ja no arribaran a ser mai.
De mica en mica, sense necessitar-ho, sense demanar-ho i sense desitjar-ho, els problemes s’acumulen, es succeeixen, s’amunteguen i, fins i tot es confonen, arribant al desconcert, al caos, a la sospita múltiple, a la por. Laura Gomara aconsegueix que la novel·la es mogui en diferents estrats amb una efectivitat i una contundència directes i francament letals. D’entrada i qui sap, potser gosaria a dir que aquí rau el punt més magnètic i interessant de tot plegat, la personalitat, els pensaments i els canvis d’ànim de l’Eva, que es belluguen entre aquella intimitat pròpia i necessàriament privada i el punt d’esnobisme que la seva falsa vida desperta entre tots els que l’envolten, amb una consideració afegida i no gens banal, la sensació secreta i qüestionada d’ocupar un lloc que no li pertany, movent-se per aquella línia fràgil que es pot trencar en qualsevol moment, descobrint la farsa, posant al descobert l’engany i deixant-la sense cap mena de cobertura exterior i interior.
Però tot i que amb això ja s’aconseguiria una bona novel·la, a “En la sangre” hi ha moltes més coses. Hi ha una trama creuada, intensa, complexa, que, pàgina a pàgina és va allunyant de la claredat fins arribar, finalment a l’esclat que porta la llum, una trama que tampoc no s’allunya gaire d’aquesta intencionalitat, d’aquest estil volgut i hàbil de traçar els personatges amb punta fina, dibuixant detalls, elements subtils que acaben confegint un univers molt més particular i, a la vegada més global i que ajuden a entendre les veritables personalitats i també els actes que protagonitzen.
I hi ha una mirada de vegades lúcida, de vegades crítica, de vegades desacomplexada però sempre esmolada i sòlida cap a la vida. Roba de luxe, tendes segona mà de comerç electrònic, somnis que es toquen amb la punta dels dits però que no s’acaben de transformar mai en realitats tangibles. Realitats tangibles que s’esvaeixen com el fum, el turisme invasiu i el contrast de les moltes Barcelones que conviuen al voltant d’una única vida i que s’hi succeeixen amb una facilitat i una normalitat sorprenents: la Barcelona enyorada, la de la classe alta, la dels ambients i les botigues de luxe, la dels barris més apartats on, en teoria, només en teoria, és més fàcil passar desapercebut i flirtejar amb les activitats prohibides sense gaires preguntes; la del turisme massiu i invasiu, la Barcelona cultural i literària i, és clar, la de la delinqüència organitzada i d’alt nivell, la que oscil·la entre el perill extrem i real i la gran ostentació opulenta. I pel mig una xarxa espessa de relacions humanes tractades amb una psicologia de bisturí, que obre, separa i mostra, les capes més interiors, els indrets més amagats de l’ànima.

Laura Gomara (Foto: Arxiu Laura Gomara)

I ara és l'autora, Laura Gomara, qui ens acosta la seva mirada personal a la història i a la seva protagonista:
Odiaran l’Eva
Mentre escrivia En la sangre, la frase que més repetia als meus torturats lectors zero era “Odiaran l’Eva”. I és que l’Eva Valverde, la protagonista de la novel·la, és un personatge incòmode, mordaç, bastant incorrecte i fins i tot un pel cruel. És una dona molt diferent de la protagonista de la meva novel·la anterior, Vienen mal dadas, que entrava en el món del crim amb moltes reticències i empesa per una situació vital insostenible.
L’Eva Valverde, en canvi, ho té quasi tot de cara: una família que se l’estima, un pis en propietat, dues carreres, un noi penjadíssim d’ella... Però ha decidit fer-se carterista i dedicar-se a robar pisos turístics en una Barcelona, la nostra, cada vegada més massificada.
Però m’allunyo del tema! No era per aquesta ocupació tan poc convencional que tenia por que els lectors odiessin l’Eva, no. Tenia por que l’odiessin perquè no és una víctima, com sí que ho podia ser —malgrat ella mateixa, tot s’ha de dir— la protagonista de la novel·la anterior. L’Eva Valverde és una dona insubmisa, amb molta mala llet i opinions que poden fer mal... Com allò que diu de les cremes del Mercadona.
Ai, quin tema, oi? Però, de veritat, és per coses com aquestes que el personatge de l’Eva es fa incòmode. Us poso en context. Al primer terç de la novel·la, l’Eva Valverde ho perd tot i torna a viure a casa dels pares. Ella és una dona molt primmirada amb la moda i les marques i no pot suportar, quan obre l’armariet del lavabo dels pares, veure-hi tot de potets de cremes de marca Mercadona. Potser fa un comentari una mica massa bèstia. I justament aquí, moltes lectores, per altra banda estupendes, han sortit amb les mans al cap. Perquè, és clar, elles fan servir cremes del Mercadona. I jo, també, que consti. Però l’Eva Valverde no. I té una opinió al respecte una mica agressiva, ja sabeu.
Com a lector, aquestes coses te les pots prendre amb humor o no. A mi, personalment, m’encanten els personatges que et deixen fora de combat verbalment i que no te tenen pels a la llengua. Per altra banda, també reconec que l’Eva Valverde és una persona que no voldria trobar-me a la vida real, sobretot al metro, no cal dir per què, però posar-me a la seva pell durant uns mesos ha estat molt molt divertit.


Hotel Casa Fuster (Foto: Casa Fuster)

Laura Gomara basteix una novel·la que enganxa i modela una protagonista encara més addictiva, amb unes relacions professionals, d’amistat, de parella o de família gens convencionals i que sovint es mouen per la geografia dels límits, pentinant quasi sempre el punt de trencament i de crisis. Una protagonista que, malgrat tot, té un cert halo poètic que acaba despertant un corrent d’empatia i de complicitat i un sentiment paral·lel i gens secret de fascinació que et porta a desitjar anar a dinar amb ella, ja sigui escollint un restaurant modern i de disseny o fins i tot optar per anar a casa dels seus pares on, com a mostra d’un gust excel·lent i d’un bon criteri indiscutible, s’hi beu vermut de Reus.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Larousse acaba de publicar el magnífic “Escuela de cocina japonesa”, obra del cuiner Mutsuo Kowaki, nascut al sud del Japó i format a l’escola de cuina Heisei. Va començar al restauran Aoyagi, propietat de Koyama Hiohisa i va passar pel Ryugin de Tokio, amb tres estrelles Michelín. L’any 2005 es va traslladar a Catalunya on va treballar als restaurants Matsu, Gong, Spai Kru, Koy Hermitage i Koy Shunka. Més endavant, gràcies al xef Toni Sala, va aprendre a treballar la cuina de la cacera i la de la tòfona. També dona classes de cuina japonesa a l’Escola Hofmann de Barcelona.

Mutsuo Kowaki - "Escuela de cocina japonesa"

Aquest doble coneixement de les cuines japonesa i mediterrània l’ha portat a presentar aquesta proposta que permet descobrir els petits i grans misteris d’una cuina que, en molt pocs anys, ha aconseguir rendir cuiners i consumidors occidentals. Tècniques i preparacions explicades pas a pas acompanyades d’una gran selecció de receptes de tota mena, complementades amb una selecció de les més de 3.000 imatges que va fer la fotògrafa Becky Lawton.
El llibre, més que una demostració de les habilitats personals del cuiner que, més enllà de l’impacte i de la bellesa ajuden poc a l’hora de baixar a terrenys pràctics, és un autèntic manual d’ús, una eina més que no pas un catàleg erudit. S’hi mostren els detalls, el procés treballat pas a pas, mentre es dona tot el catàleg d’ingredients i preparacions que demanen sempre una explicació complementària que vagi més enllà de les obvietats i que ens ajudi a fer aquesta comunió de cultures gastronòmiques..
Segur que més d’una vegada us heu preguntat pels petits detalls de la cuina japonesa. Hi ha elements que poden ser detectats fins i tot per algú que sigui un neòfit en matèria de cuina, però n’hi ha d’altres que demanen una subtilesa especial i que no sempre són fàcils ni d’identificar ni de preparar. Kowaki en dona les claus i ens acosta els secrets de les principals preparacions. Sabem diferenciar els diferents tipus de sushi? I els fideus? Com es fa el farciment de les gyozas? Quina és la millor manera de tallar cada peix en funció de com s’hagi d’utilitzar? Tempura, yakitori, miso, onigiri, sukiyaki o daifuku seran termes que ben aviat deixaran de ser tancats i misteriosos per convertir-se en elements coneguts.
La cuina japonesa és una cuina subtil, delicada i refinada que es basa en un grup d’elements no especialment nombrosos però que cal tractar amb una cura i una poètica que s’allunyen molt de la cuina occidental. Els sabors dels aliments, la manera de combinar-los, la presentació i tots els estris que s’utilitzen, ja sigui per manipular-los o bé per servir-los a taula basteixen un autèntic tractat de refinament i de singularitat que Mutsuo Kowaki sap transmetre a la perfecció.

Bacallà negre d'Alaska marinat en miso dolç al forn

Fins i tot tècniques occidentals com el fregit, importada pels jesuïtes durant el segle XVII, degudament assimilades pel filtre de la cultura japonesa aconsegueixen una identitat pròpia i es transformen en tempura.
Una cuina que mira de viure en harmonia amb la natura, amb les estacions, amb aquest producte de proximitat que ara es reivindica amb força a l’occident i que juga amb els diferents ingredients que, a mans d’un bon cuiner, es poden transformar de manera quasi màgica. La soja, que es transforma en tofu, en miso o en mil salses, l’arròs, que es pot transformar en vi, en vinagre, en aiguardent i, és clar la utilització constant i habitual d’algues com la nori, la kombu o la wakame, per citar-ne només tres de les més conegudes.


Mutsuo Kawaki

I això per no parlar de condiments com el rave picant, el gingebre, el pebre, la mostassa o el julivert o de les coccions, sempre acurades, precises, quasi científiques, ja sigui a la taula, en líquids aromàtics, al vapor o dels protagonistes més rotunds i apreciats, els peixos i els mariscs, preparats amb cura, amb tals precisos i específics segons quina sigui la seva utilització final. Tot té el seu valor, la seva mesura justa i aquesta “Escuela de cocina japonesa” de Mutsuo Kowaki és un meravellós manual que pot servir de la mateixa manera als iniciats i a tots aquells que el que vulguin sigui aprendre els rudiments bàsics de la cuina del Japó

Enllaços patrocinats