Àlex Martín és professor de llengua i literatura catalanes en un lloc tan poc sospitós d’adoctrinament com és la Universitat de Salamanca. També codirigeix el Congrés de Novel·la i Cinema negre de la mateixa universitat i, amb el temps s’ha convertit en un dels grans experts en literatura negra de casa nostra i dirigeix la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés.
Aquest segell ha publicat el seu últim assaig “Jaume Fuster, gènere negre sense límits”, ara que es compleixen els vint anys de la mort d’aquest gran impulsor i renovador del gènere en català. Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo van ser els veritables pioners, però Fuster, mort prematurament als 53 anys, va ser l’autèntic renovador. Amb el seu impuls, els “lladres i serenos”van començar un camí que ja no tindria aturador.

Jaume Fuster, gènere negre sense límits - Àlex Martín Escribà

El llibre de Martín Escribà és, d’entrada, un acte d’absoluta justícia, ja que altres impulsors del gènere negre en altres idiomes, com el marsellès Jean-Patrick Manchette, el sicilià Leonardo Sciascia o, més a la vora, el barceloní Manuel Vázquez Montalbán, van conèixer l’èxit i el respecte mentre que Fuster encara no s’ha situat al lloc que li pertoca en el nostre històric d’autors.
El títol ja ho deixa clar, un autor absolut, sense límits, capaç de moure’s amb mestratge en qualsevol àmbit (la recerca de l’Àlex li va servir per trobar el curiós i juvenil “Poema dit de la Redempció” que va publicar Meteora) i a l’interior, Martín analitza en tota la seva immensitat la feina “negra” de Fuster. Llibres, traduccions, guions, articles, documents inèdits que no es poden deslligar de la realitat social que li va tocar viure. Després de molts anys de dictadura, comencen les reivindicacions culturals i lingüístiques, la recuperació del català com a llengua total i la necessitat de recuperar la literatura de gènere com a eina bàsica de normalització, una decisió molt més important i profunda del que podria semblar al primer cop d’ull.

Àlex Martín Escribà

Fuster volia ser conegut, llegit i la seva manera de mirar-se el món era absolutament contemporània, per això la seva literatura beu del cinema, de la vida i mira de transportar les essències del gènere que triomfa en llengües com l’anglès o el francès al català. És obvi que el motor central, escriure en català, és el principal escull a l’hora d’aconseguir el reconeixement, una mena d’oxímoron que no semblava inquietar-lo de manera especial. El Jaume es converteix també en catalitzador d’experiències col·lectives i en un creador brillant d’històries i de personatges que no poden defugir les influències americanes en general i de Dashiell Hammett en particular. Investigadors privats, un ofici poc habitual a l’Espanya dels 60 i del 70, dones fatals i, més enllà d’aquesta simbologia, un treball molt seriós per anar definint un llenguatge, unes formes i uns paisatges propis, donant protagonisme a la Barcelona preolímpica i prou oberta com per acollir tota mena de crims i de criminals.
Àlex Martín, ja ho hem dit, ha fet un acte de justícia donant forma i contingut a aquest llibre, però també n’ha fet un d’erudició i un d’amor. Ha remenat papers i tota mena de documents referits a la relació entre Fuster i la novel·la negra i el resultat és un llibre càlid i contundent, ple de saviesa, de record i d’aquella necessitat íntima de fer les coses perquè s’han de fer, perquè són justes i necessàries