Jordi de Manuel és un veterà de la qüestió d’escriure i, de fet, els seus llibres son sempre garantia de qualitat i de rigor. En aquest cas abandona la novel·la negra i es capbussa en una altra de les seves passions, la ciència ficció. Jo Llibre/Santillana acaba de publicar “El món fosc.Talps”, una distòpia intensa, dinàmica i oberta que fa de molt bon llegir.

"El món fosc.Talps" - Jordi de Manuel

En un futur no massa llunya la humanitat es veu obligada a viure sota terra. La font bàsica d’alimentació prové de les granges de talps i, després d’una guerra devastadora, la civilització subterrània, dividida en diferents nacionalitats, ha decidit eliminar tots els robots, fins i tot els domèstics pels perills que poden causar. Un grup de joves troba un d’aquests robots i, amb l’ajut d’un professor, dissident i expert en robòtica que els ajuda a desxifrar el llenguatge de les màquines, decideixen seguir-lo en una aventura insòlita que els portarà a emprendre un viatge trepidant cap a un destí desconegut que potser els descobrirà moltes claus del seu passat i del seu futur.
Jordi de Manuel és un autor sòlid i, de fet, és un d’aquests escriptors que uneixen en una única persona dues grans virtuts, la seva habilitat literària i una sòlida formació científica i docent. Això fa que les seves històries no siguin només entreteniment trepidant i que tinguin aquell pòsit de saviesa capaç de transformar una novel·la en alguna cosa més. I si aquesta empremta personal es nota de manera subtil en les seves novel·les negres, encara es fa molt més evident quan aborda novel·les “sense gènere” o quan, com passa en aquest cas que ens ocupa, es belluga per una de les seves passions, la ciència ficció.

Els talps, protagonistes secundaris

Aquest gènere literari li permet deixar-se anar, introduir idees i teories científiques i, sobretot fer-ho d’una manera àgil i gens feixuga. Llegint-lo mai no tens la sens la sensació d’estar rebent una avorrida i llunyana classe magistral, una densa exposició tècnica, ans al contrari, aquesta base científica penetra perfectament lligada a la trama de la història i això fa que Jordi de Manuel sigui d’obligada lectura. “El món fosc. Talps” introdueix moltes d’aquestes idees i teories amb base tècnica, tot i que m’estimo més obviar-les ja que totes elles, tal i com us deia, es mouen fusionades amb la història literària, però el que es pot dir és que el llibre fa pensar, et situa en aquesta distòpia futurista i t’obliga a plantejar-te molts interrogants, molts dubtes sobre les coses que hem fet bé, les que hem fet molt malament i les conseqüències que pot tenir una postura i l’altra. De Manuel porta la història amb finor, intriga, emoció i professionalitat i va dibuixant aquesta sèrie d’interrogants, d’una banda els que tenen a veure estrictament amb la trama, (que no es fan evidents fins arribar al final, és clar) i d’altres molts més filosòfics que tenen a veure amb les consideracions derivades de la sempre complicada relació dels humans amb el seu hàbitat, amb la ciència i amb el valor de les decisions polítiques i socials. La religió, la foscor, la guerra, els totalitarismes, la repressió, la supervivència, les relacions socials, els misteris de la vida, unes desaparicions generalitzades i misterioses i tots els elements necessaris que permeten fer-se moltes, moltes preguntes.

Jordi de Manuel

I Jordi de Manuel, que ens regala la seva visió íntima del llibre:
Com es va gestar el món fosc?
L’any 2005, just quan havia acabat d’escriure “L’olor de la pluja” i em faltava poc per posar el punt final a “El cant de les dunes” (dues novel·les de ciència-ficció molt diferents), em va començar a ballar pel cap la idea de crear un món subterrani. Havia de ser un món que no conegués l’existència de la superfície, ni de la llum natural de la nostra estrella, ni de tot el que és més propi del nostre món. En una de les trobades de la SCCFF (l’estimada Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) vaig explicar la idea a l’escriptor i editor Antoni Munné-Jordà, una de les persones que més ha llegit sobre altres mons literaris. De seguida em va parlar de “Retorn al Sol”, una novel·la que l’escriptor català Josep Maria Francès havia publicat setanta anys abans, el 1936.
Llegir “Reton al Sol” no em va desanimar; ben al contrari, em va esperonar a desenvolupar el meu món fosc; el que jo havia imaginat era molt diferent del que havia escrit J. M. Francès.
Com suposo que passa a altres escriptors, noves idees van obrir-se pas amb més força i van arraconar aquell món subterrani. Mai, però, el vaig abandonar; tot sovint hi pensava i anotava les idees en quaderns i a l’ordinador. Em plantejava, també, el dilema d’escriure una novel·la clarament adreçada al públic adolescent o bé fer-ho per a adults. No va ser fins al 2015, deu anys després que la idea sorgís, que m’hi vaig posar de valent. La novel·la es vertebraria amb personatges principals adolescents, però també havia de poder ser llegida i gaudida per lectors adults. El temps dirà si ho he aconseguit.

La vida sota terra

La distòpia subterrània que havia pensat deu anys enrere prenia forma i força de mica en mica. Havia de crear un nou món amb regles pròpies en poc més de dues-centes pàgines, un món versemblant habitat per humans amb una història diferent de la nostra, però que compartissin les nostres virtuts i misèries. Els talps serien la font principal de proteïnes —de fet, la novel·la va estar a punt de dir-se “Talps” i incorpora el mot al títol—. Les creences, l’organització social i la tecnologia havien de tenir punts en comú amb les del nostre món. El món fosc era complex, però les peces del trencaclosques havien d’encaixar amb coherència. Vaig decidir introduir un enigma que fes que la novel·la tibés la corda del principi, i que la trama adquirís un interès i un ritme que atrapés també els lectors i lectores que no els agrada la ciència-ficció (o que en tenen prejudicis, que és més freqüent).
La novel·la té unes quantes picades d’ull que potser algú sabrà veure. Les té amb l’univers literari de robots que va crear Isaac Asimov, amb Retorn al Sol i amb altres referències i intertextualitats inconfessables.
Només l’acceptació de les lectores i els lectors (i les decisions editorials) faran que aquella idea que va sorgir ara fa tretze anys, i algun dels personatges, tingui continuïtat uns quants centenars de quilòmetres per sobre de la superfície.


Gràcies, Jordi.