Joaquim Pijoan ens proposa ara “El jardí de les delícies”, el segon lliurament de les seves memòries, que continua allí on es va acabar “Tempus fugit” (maig de 1959) i que també publica Gregal. En aquesta ocasió agafa protagonisme l’adolescència i va del 1960 al 1968, és a dir entre els 12 i els 19 anys.

"El jardí de les delícies" de Joaquim Pijoan

Ens trobem un Joaquim que, des de Santa Cristina d’Aro, va deixant enrere les aventures infantils i s’obre al món, comença a descobrir una realitat familiar, geogràfica i anímica que el marcarà de per vida. De fet, com a línia general, es pot dir que ja treballa records i vivències molt més personals, d’aquells que configuren la personalitat, que es converteixen en els fonaments i, en certa manera, en el full de ruta de la vida que vindrà després.
Els anys 60 també van marcar un canvi social, una revolució en molts sentits que també ajuda força a viure el present amb il·lusió i optimisme. Uns anys de canvi que, com resulta obvi, no es viuen igual des de Catalunya que des de San Francisco però, més o menys emmascarats arriben els vents del moviment hippie, de la lluita contra la guerra del Vietnam, de la cançó protesta, de Joan Baez, Bob Dylan, The Beatles i aquí Lluís Llach, Raimon i enmig d’aquest magma Joaquim Pijoan, a la seva manera va descobrint el món. Comença a treballar, a descobrir la música, les discoteques, l’univers de l’art que l’ha acompanyat durant tota la vida i viatges que li permeten veure en directe “El jardí de les delícies” que sona nom a aquest llibre, o l’obra de Matisse, Delvaux, o Chagall.

Un dels quaderns de treball de Joaquim Pijoan

Pijoan juga amb els records, amb el sentit de l’humor, amb el joc de present i passat i va espigolant el seu passat, convertint-lo en una mena d’exercici de passar comptes, però sense acritud, sense retrets, només amb la voluntat de posar-hi ordre, d’enfrontar-se a la vida viscuda amb la petita i íntima necessitat d’ordenar-ho tot, d’analitzar-ho amb un mínim de distància i de calma.

Joaquim Pijoan (Foto: Ràdio Sant Feliu)

Ja ho ha demostrat altres vegades amb escreix i aquí es torna a veure, Joaquim Pijoan construeix històries amb rigor i fascinació, ja sigui per escrit o amb el traç sòlid de les seves pintures i en aquest cas, tractant-se de la seva pròpia, el resultat final és encara més fascinant, més directe, més magnètica. El llibre llisca amb facilitat i es llegeix amb ganes. Un estil viu i potent que ens ajuda a entendre la seva manera de viure l’adolescència, els anys de creixement i la manera de construir-se, de fer.se gran i d’assolir la personalitat d’un autor d’ànima renaixentista, capaç de pintar i d’escriure amb la mateixa força, la mateixa embranzida i la mateixa contundència. I, sens dubte, un autor interessant que mereix molta més atenció.