Hi ha noms que ultrapassen fronteres, les geogràfiques i les laborals s’escampen més enllà dels límits naturals. Aquest és el cas dels protagonista d’aquesta càlida història que ens ocupa. No cal ser un fanàtic del teatre ni tan sols ser català per saber de qui parlem quan es pronuncia aquest nom acompanyat dels dos cognoms: Josep Maria Benet i Jornet.

Josep Maria Benet i Jornet

Un dels grans de la nostra literatura, amb dues potes, el teatre i la ficció televisiva que l’han convertit en un element imprescindible i fonamental de la nostra història. Nascut l’any 1940 al barri de Sant Antoni, va començar a devorar novel·les de “duro” de diferents gèneres, Alf Manzm José Mallorquí, George H. White o Marisa Villardefranco, tebeos i clàssics com Juli Verne i a crear les seves pròpies publicacions casolanes, combinant dibuixos i diàlegs.
Va cursar Filosofia i Lletres i va entrar a l’escola d’art dramàtic Adrià Gual on coneix gent com Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat o Fabià Puigserver. L’any 1963, guanya el premi Josep Maria de Sagarra amb “una vella, coneguda olor” i comença a fer-se realitat la seva passió d’interpretar el món. Deu anys més tard estrena “Berenàveu a les fosques” i s’emporta una contundent garrotada que colpejava amb igual força contra l’obra i contra l’autor. Però Benet no es va deixar doblegar i va seguir.

Benet i Jornet celebrant els 75 anys (Foto: Vilaweb)

Anys més tard i amb moltes obres i alguns èxits a les espatlles, es converteix en el creador del primer serial televisiu d’èxit, la primera producció pròpia de TV3 i també la primera d’un llarg i brillant camí, “Poble nou”. “L’Antoniu” i la seva gent van arrelar en l’imaginari popular i l’èxit ja no es va aturar. “Rosa”, “Nissaga de poder”, “Laberint d’ombres”, “Nissaga, l’herència”, “El cor d ela ciutat” i “Vendelplà” el van mantenir al cim entre el 1993 i el 2010.
En paral·lel, la seva carrera teatral també recollia èxits sense descans i amb ella van arribar el Premi Nacional de Literatura Catalana de Teatre, el Premio Nacional de Teatro, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2013.
I de mica en mica Josep Maria Benet i Jornet va començar a compartir la vida amb una malaltia silenciosa, discreta i terrorífica, l’Alzheimer. L’home que ens havia encaterinat amb centenars d’històries, amb milers de trames de tota mena, anava oblidant la seva pròpia història, perdent límits i referents.
No ho sé, probablement ens costa moltíssim enfrontar-nos a l’Alzheimer. Potser no acabem d’entendre del tot la malaltia física però sembla que qualsevol dolència del cos, per dura i letal que sigui, ens permet utilitzar canals de comportament i de reacció que no ens distorsionen massa els esquemes de raonament, però una malaltia que afecta al cervell, que fa que la gent que estimem i que ens estima vagi perdent totes les referències, tot allò que formava part de la seva personalitat, que el feia ser com era i que es vagi diluint de manera ferotge i inexplicable, es converteix sempre en un misteri difícil d’abordar i complicat d’afrontar.

Carlota Benet i "Papitu. El somriure sota el bigoti"

Carlota Benet, la filla del Josep Maria, decideix enfrontar-se a pit descobert amb les sensacions contradictòries i amargues que aquesta malaltia devastadora provoca en tots aquells que hi ha a la vora dels malats. El resultat és un llibre que acaba de publicar Columna, “Papitu. El somriure sota el bigoti”, jugant, d’entrada, amb dues idees, el nom amb que els seus amics el coneixien, “Papitu” i la manera càlida de cridar-lo d’una filla, “papitu”.
Nascuda l’any 1981 a Barcelona, la Carlota va estudiar filologia catalana i ha viscut cinc anys als Estats Units. Autora de la tesi doctoral, “La imatge dels Estats Units en la literatura catalana contemporània”, ara és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Lleida. Sempre va dir que no escriuria mai una obra de creació i, després de llegir el que ha fet, crec que cal que ens felicitem que no hagi complert la seva promesa.
El llibre de la Carlota és una mirada absolutament personal, íntima i propera a la vida del Josep Maria, a la vida d’un home culte, singular i després molt popular, a través dels ulls de la seva filla. Una mirada que, com ella mateixa, va creixent, es va fent gran i, de mica en mica, va capturant nous ressorts, nous matisos, noves complicitats i nous acostaments a les petites i grans realitats, públiques i privades.
Com en qualsevol persona, i més encara quan ets un personatge amb inquietuds culturals, amb una projecció social i amb una gran xarxa d’amics i d’admiradors, a l’ànima de Benet i Jornet hi ha tancades multitud de facetes que es complementen, que fins i tot poden arribar a ser contradictòries però que no fan altra cosa que construir la pròpia personalitat. El pare, el marit, l’amic, l’escriptor, el company i molts estats d’ànim, la simpatia, la ira, el rondineig, la curiositat, la felicitat, l’amor, la professionalitat, el geni, la passió. La Carlota hi aprofundeix amb els seus ulls i mentre l’Alzheimer és converteix en l’eix central de la història, encara que això no sempre sigui visible i evident, ella aprofita per anar esbrossant records i vivències, per anar desgranant pensaments i reflexions, per anar fent una mica nostres totes les experiències viscudes al costat del seu pare.
I també una cosa força obvia, encara que de vegades no ho sembli, la duresa extrema d’aquesta malaltia que ho capgira tot i que pot fins i tot arribar a provocar tensions i rebuig entre cuidadors i cuidat i així, amb aquesta mirada, sensible, càlida, delicada i amorosa, aconsegueix, entre moltes altres coses, transmetre una certa esperança, un punt d’ajut moral a les persones que han de conviure amb aquestes malalties que desestabilitzen els cos i l’ànima de tots els implicats. La Carlota estructura el llibre, no sé si de manera estudiada o per instint natural, de manera que, malgrat tot, hi predomini la felicitat, la complicitat, la relació íntima i vital entre pare i filla, entre filla i pare. És una mena de catalitzador contra el desencís, contra l’abatiment, contra la pena i es transforma en un cant a la vida, en un esforç titànic per preservar l’amor per damunt de qualsevol altra consideració, per sobre de tots els obstacles. És acceptar-ho tot, és apagar l’amargor, mirar de desactivar-la, assumir la pròpia vida i convertir-la en un petit miracle, sòlid i inqüestionable, càlid i vital, etern. En certa manera és presentar batalla al monstre i guanyar-lo a base de somriures i d’afecte, de recordar amb un somriure tot allò que els va fer riure. També és superar els reptes de la vida com si es tractés d’una aventura nova cada dia i aconseguir que la felicitat no sigui una postura ni banal ni buida ni superficial, sinó més aviat posar en valor els bons moments del dia a dia com un valor sòlid i del tot irrenunciable.

Carlota i Josep Maria Benet (Foto: Pilar Aymerich)

Un llibre que emociona, que va vibrar, que commou, que fa riure, que provoca somriures de complicitat, que ens humanitza un pare que potser no sabia fer grans dinars i que no acabava d’adaptar-se al dia a dia convencional però que era capaç d’inventar mil històries, de fer que la vida de la seva filla fos un càlid i vivaç carrusel d’emocions, de sorpreses i d’aventures carregades d’amor i d’humanitat.
“Papitu. El somriure sota el bigoti” és fer bona aquella màxima de l’existim mentre algú ens recordi i aquesta història de la Carlota no és altra cosa que solidificar per sempre més la memòria de Josep Maria Benet i Jornet més allà del temps i de l’espai i embolcallar-la en una bombolla d’amor i de felicitat.
I un gran premi per acabar. La Carlota Benet ens regala un altre text únic, exclusiu i meravellós, escrit d’una tirada mentre era al costat del seu pare i que, per tant i en certa manera té l'esperit de tots dos, del pare i de la filla. Un escrit que analitza l’impacte del llibre un cop publicat i tot el que representa :

Carlota Benet (Foto: Lleida.com)

L’acolliment que ha tingut el “Papitu” m’ha agafat per sorpresa. De cap manera mentre l’escrivia podia pensar que hi hauria gent desconeguda que m’aturaria per parlar-me’n i acabaríem abraçats. Atribueixo l’interès que ha generat a que les històries humanes reals agraden; a que els afectats per l’Alzheimer han agraït veure-s’hi reflectits; i també a que la figura del meu pare genera simpatia, cosa que em fa molta il·lusió. Però de fet, el que jo volia transmetre en les seves pàgines és la necessitat de valorar la vida, d’arrapar-nos a la mica de felicitat que hi podem trobar, malgrat el dolor que inevitablement comporta.
El meu pare gairebé sempre ha creat tragèdies de les grosses però jo no he heretat el gen tràgic i per parlar d’ell no em semblava adequat utilitzar aquest to; tampoc em va per caràcter. I això que el Papitu pensava que perquè sortissin coses interessants cal crear des del dolor. Aquesta manera seva de veure l’escriptura ha sigut possiblement una de les coses que m’ha fet pensar que no podria dedicar-m’hi. Perquè sempre se m’ha dit que sóc una persona feliç (suposo que somric massa) i d’això he deduït que no tinc res interessant a comunicar.
Però ara he trobat he trobat una cosa a dir i l’he reflectida en aquest llibre: Que optar per la felicitat en moltes ocasions és una tria i que no sempre és fàcil. Tries ser feliç quan fas veure que no t’adones d’una mala passada que t’han fet. Tries ser feliç quan decideixes concentrar-te en allò lluminós que t’ha deixat una persona i no en la pena que heu compartit. També tries ser-ne quan procures que el dia a dia de la malaltia no mati la relació amb el teu ésser estimat. Ser feliç pot ser una opció valenta i no el fruit de la superficialitat o la innocència. El llibre del “Papitu” també va d’això. D’intentar veure el fil de llum en la foscor. Ell sempre em deia “jo estic content si tu n’estàs”. Doncs au Papa, intentaré estar-ne per tots dos.


Gràcies Carlota, de cor!