El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: octubre 2018

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Anna Bou Jorba (Barcelona, 1973) és dissenyadora d’interiors i va ser coordinadora de poesia de la revista Atenea. Escriu poesia i compta els seus llibres amb premis. El primer, “L’última mohicana”, premi Vila de Martorell 2012, el segon, “Acadèmia d’idiomes invisibles”, premi Joan Perucho Vila d’Ascó 2014 i el tercer, “El cirurgià de màscares”, Premi Vila de Catarroja 2016.

Anna Bou Jorba

L’Anna té una poesia fresca, viva, en ocasions lúdica, sense que això vulgui dir en cap moment que renuncia a la profunditat, al missatge, a les imatges directes i potents. “El cirurgià de màscares” té dues parts, “Madeixes” i “Ganyotes”, formades per poemes sòlids, capaços d’explicar històries i sentiments però també d’aportar un escenari, una mena de fotografia de fons que ajuda força a construir l’ambientació, allò que potser sense ser-hi en presència absoluta, resulta fonamental a l’hora d’aixecar la narració poètica.
És més que probable que la seva formació com a creadora d’interiors la porti a organitzar aquest discurs de continent i contingut, d’edifici i de la gent que hi viu i per això els seus poemes són visuals, directes, fàcils de convertir en imatges, però no són fotografies innocents i s’acaben transformant en discrets misteris desvetllats, en pistes que ajuden a comprendre el tot des d’una aproximació estètica subtil i viva.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cécile Jugla és escriptora, editora i traductora. L’any 2004 va abandonar París i es va traslladar a Nantes. Considera la vida i la literatura com un joc i això l’ha portat a fer sèries com Dokéo que publica Narthan i que es dedica a explorar l’univers d’una manera didàctica i entretinguda.

Saps com funciona?, de Cécile Jugla

Joventut acaba de publicar en traducció de Susana Tornero, “Saps com funciona?”, un llibre amb moltes preguntes, moltes respostes i una autèntica vacuna contra la curiositat nen diversos camps. 50 interrogants que incideixen en àmbits com el menjar, la roba, l’entreteniment, la llar, la ciutat i els transports. Les investigacions de l’autora donen els seus fruits i es concreten en aquesta idea d’oferir als lectors tots els detalls sobre qüestions com d’on ve el cotó, com es condueix un cotxe, com es produeix la mel, com és un caixer automàtic per dins.
Preguntes, respostes, jocs i una meravellosa manera de descobrir el mon que ens envolta.
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Una recomanació: si veieu qualsevol anunci d’un concert del duet format per Ana Rossi i Marta Roma, no us ho penseu dues vegades. Aneu-hi! Personalment vaig tenir ocasió de veure-les i de descobrir-les protagonitzant el segon concert del cicle “Per fi és dilluns” de l’Escola de Música Moderna de Badalona on també van comptar amb les col·laboracions del saxofonista i professor de l’EMMB, Martí Serra, un dels gran músics del país.
Són un tot, però primer anem per parts. Ana Rossi va començar la seva formació a l’Argentina on també va estudiar Antropologia i Belles Arts. L’any 2000 es va traslladar a Barcelona, va seguir estudiant tècnica vocal, piano i guitarra, bevent de molts gèneres però sense perdre mai les referències de la música popular del seu continent i embrancant-se en mil projectes musicals, tots plens d’emoció, de rigor, de passió i de solidesa.

Ana Rossi & Marta Roma

Marta Roma, nascuda a la comarca d'Osona, es va formar a l’Esmuc però després va marxar a Berklee College of Music de Boston on va treballar en la recerca de totes les possibilitats que ofereix el violoncel, més enllà de les interpretacions clàssiques. Ha format part de la Berklee World Strings Orchestra, sota la direcció dEugene Friesen i també actua sovint amb el seu germà, el sempre sorprenent Guillem Roma.
I, entrant en matèria, el catalitzador del duet va ser un curs on l’Ana i la Marta van coincidir en el mateix bungalow. Diuen que van començar a tocar juntes quasi abans de començar a parlar i veient el resultat tampoc no m’estranyaria gens. Es pot ser bon músic, fins i tot ser un virtuós però no transmetre res més (que no és poc) que virtuosisme i perfecció. En el cas de Rossi-Roma la primera sensació que t’arriba, a banda d’aquesta perfecció musical, és la d’una gran complicitat d’aquelles que no es forcen, que no es treballen, que són espontànies, pures, de les que desborden els límits físics de l’escenari i s’escampen entre el públic com un vent que arriba arreu.
El marc, diguem-ne filosòfic, del projecte es basa en un objectiu primordial, agafar les cançons i convertir-les en l’eix de la seva tasca creativa i comunicadora. Això, d’entrada, podria semblar una obvietat però no ho és gens. L’Ana i la Marta treballen cada cançó com una unitat independent que, a la vegada forma part d’un tot, d’un conjunt global que, pas a pas es va impregnant de les seves essències, de la manera de veure cada estructura, totes les seves potencialitats i, sobretot, tot allò que amb la seva visió i tractament personal, poden arribar a arrencar de la composició inicial.
Es belluguen en un univers format per cançons amb capacitat per anar creant climes propis, peces que formen part dels repertoris del folklore clàssic d’Amèrica del Sud, de Nàpols, de Portugal, de Brasil i fins i tot algun clàssic de jazz. Veiem desfilar fado, zamba, huyano, samba, bossa formant un apassionant i apassionat repertori de cançons, d’aquestes cançons enteses i agafades com un tot i a la vegada com a part indissoluble d’una globalitat superior, com una mena d’arquitectura sonora que es construeix de manera viva i vital.

Ana Rossi (Foto: Dani Álvarez)

Amb aquesta concepció de l’espectacle, configurant-lo a base de presentar peces amb una identitat i un ambient particular i propi, probablement ja aconseguirien una posada en escena correcta i amb resultats positius, però el que converteix el duet Rossi&Roma en una proposta imperdible, singular, captivadora i fascinant és el segell personal que les dues creadores imposen a les cançons escollides.
Podem trobar cançons molt conegudes, sobretot lligades al folklore autòcton, però l’Ana i la Marta hi posen tota la seva saviesa, tota la seva sensibilitat i tot el seu virtuosisme i les transformen de dalt a baix, aconseguint el millor que pot aconseguir un músic, convertir un clàssic conegut en una cançó diferent, lligada per sempre més a la pròpia personalitat. Elles dues ho fan i, en aparença ho fan amb una facilitat extrema, amb una eficàcia ferotge i demolidora. Les cançons escollides no perden en cap moment la seva essència bàsica però muten, viren i s’adapten a la perfecció a l’ànima de l’Ana i de la Marta.
I aquesta ànima és una qüestió que cal tractar a banda. L’Ana porta a l’ADN tota la poètica d’un continent i això no és precisament un llegat insignificant. La calidesa de la seva veu s’adapta de manera sinuosa al cor dels càntics que provenen del poble, dels cors traïts. Penes d’amor, pobresa, llàgrimes, cançons tristes que, malgrat tot mantenen sempre una mena de peculiar punt d’esperança que aporta vida i, en certa manera, futur. També són paisatges, territoris llunyans o propers, identitats úniques, colors, rius que flueixen, petits planetes únics.

Marta Roma (Foto: Ferran Prieto)

De la seva banda, la Marta fa que el seu violoncel sigui una veritable màquina de fascinació massiva. El sap tractar com un clàssic instrument de concerts, però també el pot transformar en una guitarra elèctrica que afronta el solo d’una cançó com ho farien Jimmy Hendrix o Eric Clapton. És capaç de fregar-lo com una segona guitarra però també l’utilitza com un baix, com una bateria, com una petita, personal, divertida i al·lucinant orquestra màgica.
I els arranjaments de les cançons són tot un univers. N’hi ha que tenen l’aparença puntual d’una muntanya russa, t’eleven al punt més àlgid, et mantenen uns segons a dalt de tot, amb l’ai al cor i la respiració continguda i després t’aboquen al buit, en una caiguda plena d’emocions, de vertigen, de neguit. D’altres són un petit mar, fred, gelat, càlid i ardent a la vegada. Sensacions pures, de la pell a la pell, del cor a la pell, de la pell al cor, del cor al cor, sense intermediaris, sense artificis, sense falsedats. Només puresa, imaginació i veritat, res més. I totes tenen punts en comú que les converteixen en epònimes: són poesia i sentiment, poesia nítida, que transmet vida i sentiment que dona emoció, batec i sorpresa. Ana Rossi i Marta Roma aconsegueixen, a més, una cosa que no és gens fàcil d’aconseguir, clímax i complicitat. La seva manera d’interpretar, de relacionar-se, d’afrontar cada instant del concert fan que s’estableixi una complicitat màxima, una complicitat que, a més és lúdica, divertida, feta amb petits detalls i grans somriures, de petits somriures i grans detalls. I aquesta complicitat, és clar, es transmet, s’escampa, es converteix en un gas invisible però màgic, subtil però infal·lible que transforma el concert en una gran reacció física i química capaç d’aportar felicitat, plaer, benestar i ganes de no arribar mai al final.
Deixar-te acaronar per les seves veus, pels seus instruments, perfectament lligats i emotius, per la seva màgia és una manera magnífica de refermar que no s’equivocaven quan van decidir deixar parlar les seves respectives fetilleries es podien convertir en encís, en encant, en fascinació, en seducció, en contrastos, en espontaneïtat, en bellesa absoluta i rotunda.

Ana Rossi & Marta Roma (Il·lustració de Jaume Geli per Aphonica)

Fent sòlida realitat una de les estrofes de “Maria bonita”, de Natalia Lafourcade, la que diu “júrame que no mientes / porque te sientes idolatrada”, l’Ana Rossi i la Marta Roma ja podran mentir sempre que vulguin, com vulguin i quan vulguin perquè s’acaben de guanyar una nova idolatria absoluta i sense condicions.

Enllaços patrocinats