El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: agost 2018

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “El alboroto de los pájaros” l’últim llibre que John Ashbery va escriure poc abans de la seva mort l’any 2017, traduït i prologat per Eduardo Iriarte. Ashbery, amb 27 llibres de poesia, una novel·la, tres obres de teatre, diverses traduccions i assajos i tota mena de premis com el Pulitzer o el National Book Critics Award for Poetry, és un dels grans poetes contemporanis tot i tenir una poesia dura, críptica i gens amable.

"El alboroto de los pájaros " - John Ashbery

El llibre és una mena d’elegia que, en certa manera, reflecteix i sintetitza un esforç que va posar de manifest durant tota la seva vida, utilitzar els versos per anar reflectint les experiències vitals, mirant de despullar-la de tota mena d’ingerències externes, és a dir experiència pura, despullada, nascuda de directament de la percepció o de les pròpies vivències.

John Ashbery (Foto: Gavin Bond)

Viure, captar, oblidar, recordar-ho de nou i deixar-ne constància gràfica, aquesta seria una aproximació al cicle proposat per Ashbery. El pas del temps, la fugacitat, aquesta sensació de circumferència que sembla tancar-se però que no ho acaba de fer mai. Eduardo Iriarte construeix una magnífica peça de presentació que permet descobrir claus fantàstiques al voltant del llibre en concret i de la poesia de John Ashbery en general, analitzant la seva personalitat i la manera concreta de percebre i de manifestar la lírica de la paraula. Un text imprescindible, tot i que el mateix Iriarte recomani despullar-se de qualsevol prevenció, oblidar totes les referències i capbussar-se en aquest llibre sense cap límit, sense cap lligam, sense cap idea prèvia i gaudir d’aquesta gran obra de maduresa d’Ashbery.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Àlex Martín és professor de llengua i literatura catalanes en un lloc tan poc sospitós d’adoctrinament com és la Universitat de Salamanca. També codirigeix el Congrés de Novel·la i Cinema negre de la mateixa universitat i, amb el temps s’ha convertit en un dels grans experts en literatura negra de casa nostra i dirigeix la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés.
Aquest segell ha publicat el seu últim assaig “Jaume Fuster, gènere negre sense límits”, ara que es compleixen els vint anys de la mort d’aquest gran impulsor i renovador del gènere en català. Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo van ser els veritables pioners, però Fuster, mort prematurament als 53 anys, va ser l’autèntic renovador. Amb el seu impuls, els “lladres i serenos”van començar un camí que ja no tindria aturador.

Jaume Fuster, gènere negre sense límits - Àlex Martín Escribà

El llibre de Martín Escribà és, d’entrada, un acte d’absoluta justícia, ja que altres impulsors del gènere negre en altres idiomes, com el marsellès Jean-Patrick Manchette, el sicilià Leonardo Sciascia o, més a la vora, el barceloní Manuel Vázquez Montalbán, van conèixer l’èxit i el respecte mentre que Fuster encara no s’ha situat al lloc que li pertoca en el nostre històric d’autors.
El títol ja ho deixa clar, un autor absolut, sense límits, capaç de moure’s amb mestratge en qualsevol àmbit (la recerca de l’Àlex li va servir per trobar el curiós i juvenil “Poema dit de la Redempció” que va publicar Meteora) i a l’interior, Martín analitza en tota la seva immensitat la feina “negra” de Fuster. Llibres, traduccions, guions, articles, documents inèdits que no es poden deslligar de la realitat social que li va tocar viure. Després de molts anys de dictadura, comencen les reivindicacions culturals i lingüístiques, la recuperació del català com a llengua total i la necessitat de recuperar la literatura de gènere com a eina bàsica de normalització, una decisió molt més important i profunda del que podria semblar al primer cop d’ull.

Àlex Martín Escribà

Fuster volia ser conegut, llegit i la seva manera de mirar-se el món era absolutament contemporània, per això la seva literatura beu del cinema, de la vida i mira de transportar les essències del gènere que triomfa en llengües com l’anglès o el francès al català. És obvi que el motor central, escriure en català, és el principal escull a l’hora d’aconseguir el reconeixement, una mena d’oxímoron que no semblava inquietar-lo de manera especial. El Jaume es converteix també en catalitzador d’experiències col·lectives i en un creador brillant d’històries i de personatges que no poden defugir les influències americanes en general i de Dashiell Hammett en particular. Investigadors privats, un ofici poc habitual a l’Espanya dels 60 i del 70, dones fatals i, més enllà d’aquesta simbologia, un treball molt seriós per anar definint un llenguatge, unes formes i uns paisatges propis, donant protagonisme a la Barcelona preolímpica i prou oberta com per acollir tota mena de crims i de criminals.
Àlex Martín, ja ho hem dit, ha fet un acte de justícia donant forma i contingut a aquest llibre, però també n’ha fet un d’erudició i un d’amor. Ha remenat papers i tota mena de documents referits a la relació entre Fuster i la novel·la negra i el resultat és un llibre càlid i contundent, ple de saviesa, de record i d’aquella necessitat íntima de fer les coses perquè s’han de fer, perquè són justes i necessàries

02/08/2018: Soc la Carme Vila

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
La Carme Vila és simpàtica, grassoneta, agradable, ocurrent i no té una sort especial amb els homes. Aquí potser caldria entrar a trepitjar territoris que s’acostarien més a la psicoanàlisi que no pas al periodisme d’internet, però alguna cosa passa i fa que et tema no rutlli, i això que la Carme és d’aquelles que t’enduries a casa.

Soc la Carme Vila

Soc la Carme Vila

Amagada al fons de l’ànima i del cor de la Carme hi ha una persona que dibuixa des que té memòria i que va agafar aquest nom d’una senyora que s’inventaven quan havien de fer allò que es fa sovint a la ràdio que demana la participació dels oients i que s’acaba convertint en la necessitat d’escollir entre posar en evidència que no et truca ningú o d’inventar-te una trucada. I el nom de la Carme Vila va sortir d’allí, d’una senyora que trucava per participar en concursos de ràdio.

Soc la Carme Vila

I després van venir 7 dies de vacances amb la idea de fer un dibuix cada dia. I més endavant la temptació de penjar-los a l’Instagram quasi com una broma. I la broma que arrela i comença a tenir seguidors, a provocar comentaris, peticions, consells i això fa que tot creixi. I que neixi el calendari Mitxelín i que, d’alguna manera la Carme es vagi convertint en amiga de molta gent, en una petita necessitat de la gent que si emmiralla una mica, de la gent a qui arrenca un somriure, de la gent a qui fa pensar, de la gent a qui diverteix, de la gent a qui li intriga qui s’amaga a la part de darrera.

Soc la Carme Vila

I mentrestant la Carme, encara que no ho vulgui confessar, té un vida rica i plena, es retrata amb músics famosos, viu aventures i segueix explicant les seves petites misèries quotidianes. I no us penseu, també apunta maneres. Aquí on la veieu té una agència literària d’alta volada que treballa per ella i potser aviat la veurem en un llibre, com aquelles heroïnes romàntiques que arrenquen sospirs i que generen fileres de pretendents de casa bona.

Soc la Carme Vila

Soc la Carme Vila

Sigui com sigui, estic convençut que el millor que es pot fer és no perdre-la de vista. La Carme no para i la seva manera de veure al vida és sempre una motivació, una bufada d’aire pur i la seguretat de trobar emocions del tot garantides.

Soc la Carme Vila

La Carme sospira amb el cine, amb les pel·lícules, amb els actors. Parla de literatura, de menjar, de sentiments, de manies, de política, de personatges populars, d’obsessions. La Carme viu i parla de la vida en general però també ho fa de la vida en particular i això fa que les seves històries siguin sempre emocionants, sorgides del cor i dirigint-se directament al cor, aquesta és la grandesa d’aquesta Carme que aviat estimarem tots amb passió indiscutible i amb un amor infinit i de llarga durada.

Enllaços patrocinats