El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: juliol 2018

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Més Llibres acaba de publicar “L’home que llegia Miquel Strogoff”, la nova novel·la de Jaume Benavente, una història que respon a la perfecció a allò que podríem anomenar “estil Benavente”, els ritmes lents, el detall precís, els petits universos propers, les atmosferes, la reflexió, el rigor, el record i també un cert deix de nostàlgia latent.
“L’home que llegia Miquel Strogoff” se centra en la vida de l’Abel Lamartí, un agent rural que arriba a Riba-roja d’Ebre, a la vora del pantà. És un foraster dels que conserven lligams i deutes potents amb tots els topònims de la seva vida i també amb la seva ex-dona, el seu fill i el seu pare, la persona que li va transmetre la passió per Miquel Strogoff. Però les problemàtiques del seu dia a dia fan que tot es vagi barrejant i que els lligams entre passat i present es vagin fent més intensos.

Jaume Benavente - "L’home que llegia Miquel Strogoff"

Aquest protagonista té alguns trets, o potser algunes constants del mateix Jaume, aquesta necessitat de solitud, d’introspecció, de mirades interiors i exteriors, de viure aferrat a la cultura com una mena de refugi però també com una arma de defensa i, de vegades, d’atac, que segons com, s’acaba convertint en un bàlsam o en una espurna que encén la metxa. Sigui com sigui, la força narrativa que aporta aquesta mena de mirall on reflectir-se, és un dels eixos fonamentals de la novel·la. Un altre seria potser el viatge, la idea profunda del viatge, aquest viatge omniscient, global, total, entès com una gran mirada, com una mirada absolutament oberta, que ho permet tot, de del petit viatge instantani al viatge mental, passant per tota mena de mobilitats, sense deixar de banda les aspiracions o els viatges desitjats.
Benavente agafa temes universals i els fa seus, hi aporta el seu tempo, la seva atmosfera, el seu criteri i els modifica. Així, l’amor agafa moltes cares, enfrontar-se al record, a les absències, a les presències però, probablement per damunt de qualsevol altra cosa, de la possibilitat d’anar endavant, de tenir una segona oportunitat, de poder estructurar la teva vida mirant de superar el passat i tot el seu llast, de vegades massa feixuc, i passar pàgina o, com a mínim apartar-la prou com perquè no sigui una punxada constant i un fre per a tot el que ha de venir.
El Jaume no es limita a explicar una història i el que fa és dibuixar una sòlida tela d’aranya de sentiments, de relacions humanes que no fan altra cosa que convertir-se en uns fonaments sòlids des d’on anar bastint la resta. I com a lògica conseqüència d’aquesta idea de viatge que transmet “L’home que llegia Miquel Strogoff” és també una mena de catàleg íntim de paisatges i potser també una mena de catàleg de paisatges íntims. Un doble fil que aconsegueix lligar-se a la perfecció amb la resta d’elements i fer bullir aquest magma personal i gens corrent, construint una literatura que busca entrar lentament i quedar-s’hi, que es vol allunyar d’allò que podria ser la literatura de consum veloç i potser per això Jaume Benavente s’acaba convertint en una “rara avis”, en un creador d’històries de mirada intensa i profunditat magnètica.

Presentació del llibre de Jaume Benavente "L’home que llegia Miquel Strogoff"

I és probablement aquest tempo lent i ben edificat un dels elements que fa que aquesta novel·la sigui un càlid viatge, una experiència on el lector barreja les imatges que li proposa l’autor i les casa amb les seves pròpies, acabant així de dotar la lectura de la seva màxima opció d’intensitat. Benavente converteix els records i les mirades en material literari de primer ordre i els aprofita al màxim per gratar. No es queda a la pell, no es belluga per l’escorça i el que fa és fer forat, capbussar-se mirant d’arribar al fons i el resultat és una obra de les queden, sens dubte.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Galaxia Gutenberg ha publicat l’antologia “Bogotá 39” amb el subtítol de “Nuevas voces de ficción latinoamericanas” promoguda pel festival literari Hay Festival de Cartagena d’Índies.
Gabriel García Márquez va acabar d’escriure “Cien años de soledad” als 39 anys i aquesta és precisament l’edat escollida com a límit màxim per formar part d’aquesta selecció de les millors veus de la narrativa llatinoamericana. Son 39 autors de 15 països diferents i de menys de 40 anys.
L’encarregat de fer la selecció va ser un jurat format per Dario Jaramillo (Colombia), Leila Guerriero (Argentina) i Carmen Boullosa (Mèxic) que van fer una tria meticulosa fins arribar a aquestes 39 veus que, en certa manera, es poden considerar com la bandera d’una generació literària i que representen la diversitat, la varietat i la complexitat de les lletres llatinoamericanes.

"Bogotá 39", la nova ficció de l'Amèrica Llatina

Fer una selecció, i encara més una d’aquestes característiques, implica sempre molts dubtes, moltes preguntes, molts interrogants. Per què es van escollit aquests i no uns altres? Quins criteris han guiat la selecció? Son els millors? Què passa amb els que s’han quedat fora? I per això els seleccionadors han volgut deixar clar que “Bogotá 39” no és un cànon i que és més aviat una panoràmica generacional, un fotografia que dibuixa lligams, punts en comú, divergències, codis i, en definitiva, tot allò que bull a la base de la literatura.
En aquest cas potser ens troben recollint l’herència de grans generacions com la del boom i, probablement, bastint els fonaments d’un futur que ja quasi és present. Només es tracta de recordar els noms dels seleccionats i seguir la seva trajectòria.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La factoria Copons-Fortuny ha trobat la pedra filosofal, allò que tothom que ha escrit més de dues ratlles durant la seva vida amb una mínima voluntat d’arribar al cor dels lectors ha somiat alguna vegada, construir uns personatges que, més enllà de l’èxit puntual, perdurin, tinguin vida, creixin, es multipliquin.
L’Agus Pianola i la seva tropa de monstres ho han aconseguit. La col·lecció de Combel es va enriquint amb nous títols, ara acaba d’aparèixer “L’arbre dels malsons” i el segon lliurament dels “Activijocs monstruosos” i les traduccions a diferents llengües i les edicions arreu del món es succeeixen sense aturador.

L’arbre dels malsons

Jaume Copons i Liliana Fortuny, combinant la seva creativitat natural i la gran capacitat de treball que són capaços de desenvolupar, han aconseguit que la sèrie de l’Agus sigui, a més d’un èxit internacional, una veritable fàbrica de lectors. Els més joves de la casa cauen rendits i devoren sense fre les aventures dels monstres, unes històries plenes d’imaginació que, a més, no renuncien a constants picades d’ullet a referents literaris, musicals i vitals.
Una fabulosa recepta contra l’avorriment i un meravellós imant que xucla els lectors que segueixen la col·lecció des del número 1 o que s’hi enganxen en qualsevol moment i recuperen tots els anteriors. Només cal veure les cues que generen les seves sovintejades “actuacions”, molt divertides i interactives, per cert, en bona part de les llibreries del país.

Activijocs monstruosos 2

I un avís dirigit als seguidors acèrrims, la sèrie prepara una col·lecció de sorpreses que us encantaran i us deixaran bocabadats.

Jaume Copons i Liliana Fortuny

Llarga vida a l’Agus i als seus col·legues i llarga vida a dos grans monstres, Jaume Copons i Liliana Fortuny. Reverència absoluta!
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Destino acaba de publicar en traducció de Julio Hermoso “El cuarto mono”, una novel·la de J.D.Barker que abandona la literatura de terror i es passa al gènere negre amb aquesta aventura molt americana, amb “serial killer” inclòs, que arrenca quan el detectiu de la policia de Chicago, Sam Porter, investiga el cas d’un home que ha mort atropellat per un autobús. Els indicis que envolten l’accident indiquen que el finat és “El Cuarto mono”, un assassí en sèrie que fa temps que persegueix i que actua amb una crueltat i una fredor corprenedores. Segresta les seves víctimes i primer envia una capsa blanca als familiars. A dins hi ha una orella. En una segona caixa hi envia els ulls i en una tercera, la llengua. És la seva particular visió dels tres monos que no miren, no parlen i no escolten. Finalment troben el cadàver abandonat en algun lloc de la ciutat.

"El cuarto mono", J.D. Barker

L’home atropellat portava una d’aquestes capses blanques i això fa que la policia enceti una cursa contra el temps per intentar trobar la nova víctima viva. però les coses no són mai tan senzilles i la trama es complica en una espiral cada vegada més frenètica i perillosa. L’assassí, que en teoria ha mort, segueix burlant-se la policia en un estrany i intel·ligent joc de pistes.
Barker construeix el llibre amb un ritme cinematogràfic i barreja la trama amb la lectura que Porter va fent del diari del psicòpata, on en teoria, explica la seva història, els seus orígens i els seus pensaments i on el detectiu espera trobar una mica de llum que l’ajudi a solucionar el cas amb èxit. Això, a la pràctica, vol dir que l’autor ens regala dues novel·les ben diferents que circulen el paral·lel fins que finalment es troben, mantenint dos tempos, dos veus i dos universos que es van construint amb un curiós punt d’independència i que, malgrat tot, van ajudant a entendre la història global que dibuixen.

J.D. Barker (Foto: Dayna Barker)

I també un interessant mirada a la psicologia del criminal, del policia, de la víctima i d’aquella moralitat que fluctua segons a mans de qui es troba. Innocència i culpabilitat es creuen, es barregen, es confonen i ajuden a marcar el teló de fons d’aquesta història que marca un nou gir en els relats protagonitzats per assassins en sèrie. I ja ha publicat un segon lliurament, "The fifth to die" que és d'esperar que aviat s'editi aquí.




Enllaços patrocinats