El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: maig 2018

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cada vegada costa més, però de vegades la realitat ens permet copsar que encara no està tot perdut i que hi ha alguns premis que son d’una justícia escrupolosa i màxima. Aquest seria el cas de “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents”, de j.l.Badal que ha rebut el Premi de la Crítica Serra d’Or a la millor novel·la.
El premi, d’entrada ha permès descobrir o, com a mínim posar a l’abast de molta més gent un autor singular i especial com és Badal. Personalment el vaig conèixer amb el recull de contes, “Mestres” i el vaig recuperar anys més tard amb la meravellosa “Els llibres d’A”, a la que van seguir les aventures de “Hopi”, amb les il·lustracions de Zuzanna Celej.

"Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents" de j.l. Badal

El llibre és una aposta de l’editorial :Rata_ que, d’entrada ja demana una mirada més oberta del que caldria esperar. Ha guanyat el premi de novel·la però de ben segur podríem discutir molt si és un novel·la o no ho és. El que és obvi és que no respectaria la concepció habitual de novel·la, allò dels cànons habituals. De fet i al primer cop d’ull, “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents” vindria a ser un dietari sense temps que, no ens enganyem, és la manera més excelsa i pura de construir un diari. Prescindir de les referències temporals ens situa en una mena d’estadi superior, en un lloc on el temps ni compta, ni influeix ni, per suposat, ens condiciona a l’hora d’anar descobrint i assimilant tot allò que se’ns explica.
Això vol dir que aquesta estructura de novel·la que fuig de les estructures de la novel·la, es pot ramificar al gust del lector, assolint nivells i sensacions que s’acaben revelant molt més profunds, molt més directes, molt més sòlids del que es podria derivar de les primeres aparences. Les propostes, les accions, les reflexions i les accions de Badal creixen sense aturador, ja siguin les més banals o les de màxima transcendència, oferint-nos una mena de mirada universal, omnipresent i d’una dimensió que ultrapassa qualsevol frontera, qualsevol límit.

Núvols (Foto: Pixabay)

Fent un joc de paraules molt, massa fàcil però crec que molt real, Badal bada davant el món i ens convida també a tots a badar. I badar ja sabeu que és un verb gens innocent i força poderós, un verb que implica mirar-se tot allò que t’envolta des de la pau íntima, sense res que et destorbi, amb tot el temps per davant, amb la paciència de l’entomòleg, la saviesa del bioquímic, la puresa d’un nen, l’experiència acumulada d’un avi i la bellesa d’un poeta. Badar porta també associat un element de plaer absolut i un lligam estret amb l’entorn en una situació de pau interior que et permet assaborir cada detall amb plaer.
La idea latent d’un diari, de fet no es perd mai, encara que quedi força difuminada i/o transformada per aquesta especial concepció literària, però les aventures i els records d’infantesa es transmuten i es fonen en aquest magma molt més global i molt més complex i van configurant els pilars d’aquesta literatura que bull, que es belluga, que perd la linealitat, que s’embranca, que entra i que surt. I aquesta idea d’escrits en moviment contant és global i va lligada a la temporalitat, a l’estil i també a la temàtica. Aquests ulls inexistents miren moltes coses i es podria dir que ho fan d’una manera polièdrica, quasi com un gran insecte carregat de saviesa i de poesia. Afronten amb la mateixa intensitat qüestions mitològiques o metafísiques, temes profundament íntims i personals o temes trivials sense massa més transcendència que la que es pugui derivar de narrar-los. I probablement aquesta és una altra de les grandeses del text, la possibilitat d’embrancar-se en una muntanya russa intel·lectual i emocional que, com una galàxia en canvi, no para d’expandir-se i de contraure’s, creant un espectacle de bellesa crítica i corprenedora.
A “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents” hi ha bellesa, molta bellesa i una mena de nostàlgia entre lírica i lúcida, una mena d’àlbum d’imatges on els records s’ordenen quasi per temàtiques i els exploren a fons, renunciant a la lleugeresa i capbussant-se en una successió de màgia, de paraula que no va lligada al temps. De fet el temps es dilueix o potser es fa circular, tanca els extrems i fa que tot corri en una ruta sense principi i sense final, només trànsit, només emoció, només neguit i reflexió i la literatura com a eix, brúixola i guia.
I ara també l'alegria per una aportació excepcional, la "veu" del mateix j.l. Badal acostant-nos la seva visió íntima del llibre:

j.l. badal

Escriure és l'art personal, la meditació, la petita meditació, diària. En l'escriptura toquem el món, l'abracem. Abracem la humanitat sencera, individu a individu, sense generalitzacions. Ens fan tant de mal, les generalitzacions, la fantasia de la memòria, de la història, de les paraules en majúscula. El tòpic, la paraula gastada per l'Emperador, per la tribu. Com caminar, com asseure's, callar o dansar. Vet aquí escriure, és senzill. És infinit, perquè és un art, i això és sinònim d'aprenentatge continuat i silenciós.

Fer un llibre és diferent. És agafar aquella meditació personal i donar-la a conèixer, "public-ar-la". Hi ha una part de crida, d'abraçada; i el perill de la vanitat. Quan la Iolanda Batallé, editora de :RATA_ em va proposar de publicar una novel·la que estic escrivint i li vaig dir que encara necessitava alguns anys, em va suggerir que fes el llibre que volgués, que em donava carta blanca. Va ser un bell exercici, començar de zero, asseure'm i imaginar de nou -sempre és la primera vegada, sempre és l'última- que escrius les darreres pàgines de la teva vida. Què em calia dir al grapat de pedres que m'acompanyen sobre la taula de l'estudi; als boscos per on camino, als fills, al núvol que passa, al nen que neda en un dels desespers del Mediterrani, als morts, als no-nats, a l'abellerol.

Vaig obrir els quaderns on diàriament practico l'escriptura més personal. Vaig triar, vaig reelaborar, vaig escriure coses noves. En va quedar un llibre que em costa de definir. Que, com tot llibre, és un lloc: on poden passejar-s'hi, de la mà, els pronoms de primera i de segona persona de tots nosaltres, el pronom de primera persona del plural. Autors antics, persones senzilles, núvols, molts núvols, moments que volien ser de presència pura.

Què n'ha quedat, qui ho sap. Jo mateix, des d'ara un lector més, no el llegiré sempre igual... Espero que un lloc, un espai com sota un arbre o sota núvols, sí que s'hagi obert. Un més entre molts. I demà comença un altre dia, una altra escriptura, un altre passeig, una altra braçada al Mediterrani. Breu, tot, i fent llum.


Gràcies Josep Lluís

No hi ha dubte, els premis poden tenir aquesta gràcia, convertir un autor minoritari i complex en autèntic patrimoni lector, no sé si dir de masses, però sí d’un volum de públic com per tenir en compte el proper llibre que publiqui. Aprofiteu aquesta oportunitat i, de moment, no deixeu escapar aquest. Val la pena.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 1936, durant el segon viatge que Salvador Dalí va fer als Estats Units, va manifestar de manera pública la seva admiració pel treball dels germans Marx que, de fet, vivien els primers esclats de la seva època daurada d’èxit cinematogràfic després de treballar per la Paramount i de saltar a MGM per rodar “Una nit a l’Òpera”. La idea de Dalí era retratar a Harpo Marx i, de fet, al llarg de totes les converses prèvies també es va anar gestant el projecte de fer una pel·lícula curta, de trenta minuts, que no es va materialitzar però que va deixar com a marca de realitat algunes notes, una sinopsi escrita a màquina, alguns dibuixos i el títol escollit, “Girafes en amanida de lloms de cavall”.

"Girafa en amanida de lloms de cavall" - Ignasi Boix

“La dona surrealista”, tal i com es va conèixer en alguns àmbits, representava una dona que simbolitzava la imaginació i la força del subconscient que era molt amiga dels germans Marx i que es contraposava amb una altra dona, rica i superficial, que representava el món convencional.
Ignasi Boix, un vigatà de 1980, s’ha estrenat com a novel·lista a Stonberg Editorial agafant com a punt d’inspiració el títol d’aquest film nonat. “Girafa en amanida de lloms de cavall” és la història de Martí Vidal, un jove de Cadaqués fascinat pel pintor que s’acosta a l’artista amb la intenció de descobrir el seus secrets més íntims i també amb la idea d’imprimir una mica d’acció i d’emoció a la seva pròpia existència.
Boix demostra una gran habilitat a l’hora d’agafar episodis de la vida de Dalí i elements de la seva complexa personalitat, alguns prou coneguts i d’altres molt menys i convertir-los en material literari, en una novel·la sòlida, agradable de llegir i ben trenada. De fet no és fàcil agafar una vida com la del geni de Port Lligat, oberta a tots els mitjans i a tots els canals de difusió, i convertir-la en l’eix d’una novel·la. L’Ignasi se’n surt molt bé i, de fet, aixeca una història que, contraposa els excessos del pintor amb una mirada més història i costumista de la zona, amb l’evolució dels pescadors, amb la bufada de renovació, de modernitat i de cosmopolitisme que va representar que Dalí fixés la seva residència a la barraca de pescadors de Port Lligat, propietat de la famosa Lídia de Cadaqués, que es va anar engrandint amb el pas dels anys, fins convertir-se en la mostra més sublim de l’univers dalinià, del Dalí més universal però també del Dalí en sabatilles.

Ignasi Boix

Però ja se sap que la perfecció no existeix i cal tenir en compte que en un món oníric com el de Salvador Dalí, els somnis també són importants i fins i tot els malsons poden acabar tenint el seu pes i la seva presència.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cossetània suma a les seves interessants col·leccions dedicades a la cuina i a la gastronomia un autor molt popular, de fet una de les noves estrelles de TV3. Gràcies al programa “Cuines” i al concurs “Joc de cartes”, Marc Ribas s’ha convertit en un personatge reconegut arreu.
Amb un estil modern, desenfadat, cuina amb rock and roll, sense uniforme i amb màxima proximitat. Brutal és el seu adjectiu favorit a l’hora de definir els plats que fa i un títol força representatiu per obrir aquesta selecció de les millors receptes del programa.

Brutal. Les receptes de Marc Ribas

Nascut a Girona l’any 1976, va estudiar art però la cuina es va creuar en el seu camí. Ha treballat en diferents restaurants com el Capritx o La Taverna del Ciri de Terrassa que ben aviat obrirà portes també a Barcelona. Dividit en 5 parts hi trobem Entrants, ous i tot terrenys; sopes, pastes i arrossos; peixos; carns i postres, berenars i dolços. Són plats que miren de fugir d’una excessiva complexitat i oferir propostes interessants, basades en producte de mercat i que mantinguin un nivell de pressupost que no es dispari. Però això no vol dir que estem parlant d’un receptari convencional i avorrit, ja que hi podem trobar ingredients exòtics, elaboracions singulars i propostes atrevides.
Ribas s’ha convertit en un bon representant d’allò que en podríem dir, cuina moderna. És un cuiner hipster i cool que pot i vol imprimir una bona línia de modernització en els programes de cuina. I és clar, aquest salt endavant també es mostra al llibre que ofereix una agosarada i divertida combinació de cuina catalana i de propostes exòtiques i internacionals, aprofitant coccions i productes de diferents cultures.

Marc Ribas

Un cuiner que tasta els plats, que trenca la rigidesa de la cuina que ens proposa plats com els ous a la benedictina, l’entrepà, cubà, la pizza de pastrami, clotxes d’anxova, sushi, bullabessa criolla, tallarines al curri, fideus a la cassola, crema de mandioca, ramen, tabulé, romescada de corball, turbot a la llima, capipota, costellam de porc a la mostassa, jarret de vedella, crema cremada, pessic de pastanaga o berlinès de xia. La proposta no pot ser altra, llegir, cuinar i assaborir el resultat. Amb una mica de sort i traça el resultat obtingut serà brutal.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Patricia Esteban Erlés (Saragossa, 1972) és columnista de l’Heraldo de Aragón i s’ha estrenat com a novel·lista amb “Las madres negras”, guanyadora del premi Dos Passos que l’agència del mateix nom convoca per premiar la primera novel·la i que edita Galaxia Gutenberg. Abans havia publicat tres llibres de contes “Manderley en venta”, “Abierto para fantoches” i “Azul ruso”.
La història que ens presenta és una barreja de gèneres que es belluga entre el gòtic, la literatura fantàstica, unes pinzellades de realisme màgic i sense oblidar el terror. L’escenari escollit és el convent de Santa Vela, un lloc maleit que acull nenes òrfenes amb vides complicades i futurs incerts. La responsable del convent és la germana Priscia, una autèntica fanàtica religiosa que pateix un xoc quan una de les nenes afirma que ha vist a Déu i li ha fet una revelació sorprenent, que no existeix.

"Las madres negras", Patricia Esteban Erlés

Una novel·la sorprenent, ben treballada i plena de detalls, de girs intensos i que es podria interpretar quasi com un homenatge a aquelles literatures de gènere que han captivat i fascinat moltes generacions de lectors. Una presència evident, la sempre eterna lluita entre el bé i el mal, però també molts altres temes com les dones dominades per societats opressores, els neguits infantils, la por, la transgressió i la lluita per millorar. Priscila Esteban es capaç de combinar l’esperit dels contes infantils amb la part més fosca i inquietant dels mites i acabar-ho sumant a un intens catàleg de monstres, exteriors però sobretot interiors, que marquen les línies d’aquesta història que ens regala obsessió i talent.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Banya edicions acaba de publicar les “Memòries polítiquesd’Ariel Santamaria, un volum de prop de 700 pàgines que passa revista als records, a l’activitat i les opinions d’un dels personatges més singulars (potser el que més) que ha donat la política catalana dels últims anys.

"Memòries polítiques" - Ariel Santamaria

No amagaré que la persona, el personatge i la tasca duta a terme m’han despertat i em desperten certes simpaties, sumat, a més al fet de treballar a Correus, una feina que també vaig fer en èpoques d’estudiant i, d’altra banda, tampoc no me’n puc estar d’elucubrar sobre què hauria passat si la seva proposta no hagués anat revestida d’aquesta pàtina d’anada de l’olla perenne i s’hagués preocupat d’allò que fan totes les formacions polítiques com a norma fonamental, eixamplar la base i mirar d’assimilar-se una miqueta més a la realitat política, sense deixar de banda, això si, el seu esbojarrament i aquella mirada lúdica i sense complexos de la realitat política.

Ariel Santamaria

Situem-nos als primers compassos del segle XXI. Una important desafecció política i un cansament de les estructures de poder. I a Reus apareix l’Ariel Santamaria, el messies juantxi, envoltat d’un grapat de personatges sovint tant o més singulars que ell mateix, com el Pirada del Gorro o el Doctor Juantxi, disposats a transgredir-ho tot, a posar en evidència les maneres de fer dels polítics i a aconseguir subvertir formes i plantejaments. L’any 2003 fan el primer intent d’entrar a l’ajuntament però fracassen per pocs vots. Tothom s’imaginava que allò seria una petita bretolada puntual sense més transcendència, però no. Van repetir l’any 2007 i la CORI va aconseguir un representant, el mateix Ariel, amb un programa divertit, trencador i força radical i amb una estètica que recordava l’Elvis més decadent dels últims anys, coll alt, molt alt, panxa i lluentons.
La seva entrada a l’ajuntament va suposar una sacsejada en tots els sentits. Hi havia qui el veia com un freak sense res al cap i disposat només a ridiculitzar la seriositat de la política municipal, d’altres el contemplaven com una opció divertida i alguns pensaven que podria arribar a ser un revulsiu autèntic.
Allò del juantxisme va començar sent un divertiment, una presa de posició feta amb humor i bones dosis de provocació. Recordo una presentació, feta en una plaça de zona blava de la prlaça del Mercadal previ pagament del tiquet horari i propostes com un “follòdrom” municipal, plantar marihuana per tots les zones verdes de la ciutat o canviar el nom del general Prim pel de general Plim. Però aquest humor irreverent i descarat va canviar de dalt a baix quan van començar a reivindicar el seu dret a formar part com a vocals de les societats municipals. La resposta va ser, d’entrada, una negativa rotund, Finalment, però, amb l’empara de la llei, hi van entrar i van començar a denunciar irregularitats que van acabar amb una gran crisi municipal i passant pels jutjats, convertint-se en una de les grans fites de la CORI i amb un enfrontament obert amb els partits de govern que va viure episodis força brut com la distribució d’una fotografia on apareixia nu per les cadires del Saló de Plens de l’Ajuntament. L’alcalde també parlava del sou del regidor i el qualificava de mal aprofitat i la formació política de Santamaria ho va contrarestar venent butlletes de loteria amb les xifres del sou de l’alcalde i de la seva secretària.

Ariel Santamaria en una entrevista

És obvi que quan algú fa les seves pròpies memòries, tendeix a tenir una mirada càlida i gens bel·ligerant amb la pròpia vida. Aquest cas no és una excepció, però això no vol dir en absolut que Santamaria renunciï a la autocrítica i, sobretot, crec que el que representen aquestes “Memòries polítiques” és una gran efectivitat a l’hora de mobilitzar els records, de retratar una època concreta de la vida de Reus explicada pel més singular i probablement irrepetible dels seus protagonistes.
I tal i com va passar amb la presentació de la primera candidatura, probablement hi haurà opinions per a tots els gustos, però no us penseu que trobareu un deliri inconsistent convertit en llibre. Ariel Santamaria, a banda d’explicar, reflexiona, analitza i qüestiona i això fa que aquestes quasi 700 pàgines siguin un bon material, gens trivial i d’una validesa que no s’ha de rebutjar ni menystenir. És un llibre amb risc, valent, que l’autor defineix com un manual per fer un partit polític juantxi, però també és una obra que té moments intensos, d’altres de divertits i alguns episodis que, probablement resultin incòmodes que arribi 15 anys després de la formació de la CORI, és a dir, amb prou perspectiva temporal com per esdevenir un exercici que no es guia per la visceralitat del moment i que, per contra, ofereix una història viva, sòlida i amb el punt just d’enyor i de nostàlgia.

Ariel Santamaria i el Pirata del Gorro amb la loteria de la CORI

El llibre també té un rigorós índex onomàstic, un apèndix amb fotografies i imatges de la vida personal i de la carrera política de Santamaria i crec que hauria de ser un document de lectura necessària per a tots aquells que senten i viuen la ciutat de Reus i també per a tots aquells que volen tenir una visió detallada d’una època molt concreta del nostre passat proper, d’una formació que va revolucionar el panorama polític municipal i d'un personatge singular com pocs.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editora de Raig Verd, Laura Huerga, va prometre que després d’aquell esplèndid i sorprenent “Motorsoul”, hi hauria més Stalker. I ha complert. “En aquell cel brillen estels desconeguts” és el segon llibre del misteriós/a autor/a que s’amaga sota aquest pseudònim amb reminiscències dels germans Strugatski.
No s’escapa dels paisatges africans però en aquesta ocasió, la història arriba més tintada de màgia, de realisme supersticiós i perd (o canvia) aquella cruesa devastadora per convertir-ho en una mirada una mica més dolça (tampoc no massa) i que es belluga en un territori on els esperits tenen sovint més pes que la raó i la ciència.

Stalker -  "En aquell cel brillen estels desconeguts"

L’Ebola, aquesta epidèmia devastadora i mortal que ara torna a assotar l’Àfrica, assola una zona perduda de Sudan del Sud. Un bruixot intenta enfrontar-se al mal però no se’n surt, l’esperit maligne, el yam, és massa fort i poderós. Després del fracàs decideix adoptar una nena supervivent, l’Alice, potser com una mena de mesura expiatòria. Anys després, la nena i el seu fill, el Topi, emprenen un camí personal, un camí que es creua amb el d’aquell majestuós esperit del mal, fent bo el destí.
Stalker ens introdueix als budells de l’Àfrica sense cap intenció de suavitzar res, de mostrar una imatge amable o edulcorada d’aquelles de safari fotogràfic i ens presenta la part oculta, allò que sovint s’escapa a la mirada occidental: la malaltia, la pobresa, la vida i, en aquest cas concret, una peça fonamental, el més enllà, la part anímica, els esperits bons i el dolents, la lluita universal entre el bé i el mal que aquí es belluga per unes coordenades molt especials.

Èbola a l'Àfrica (Foto:Ethic)

I sí, és cert, va al moll de l’os del tema, però em fa l’efecte que una mica més de detall no li hauria fet cap mal, al contrari, llegint-lo fa l’efecte que la personalitat literària que s’amaga a recer d’Stalker, se’n pot sortir amb nota del repte de passar de “nouvelle” a novel·la i bastir una marc al voltant dels personatges que, de ben segur, seria benvingut.
I que consti que això no és en absolut una crítica, ans al contrari, vindria a ser la necessitat de gaudir encara més d’uns temes i d’unes aproximacions que captiven i fascinen, que mantenen en marxa l’essència de la bona literatura, aquella que t’obre portes i et descobreix mons.

No és habitual però tampoc és rar que narradors interessants, coneguts o no, s’amaguin sota una personalitat literària que els mantingui al recer de la febre pública. Stalker està bastint una narrativa interessant, obrint una via singular, intensa i valuosa en el panorama literari català i això no és en absolut un joc o una broma. Siguin quines siguin les raons que l’han portat a gaudir d’aquest confortable anonimat que li proporciona el pseudònim, el cert és que els dos llibres que ha publicat fins ara són peces que cal llegir, amb qualitat i singularitat i una temàtica i un tractament que fugen de la normalitat. “Motorsoul” era, en conjunt, molt més terrenal, molt més visceral i “En aquell cel brillen estels desconeguts” es busca més la part espiritual, l’essència de la relació amb el més enllà, però ambdues són d’una solidesa contundent.

Bokors africans

I una sorpresa afegida, la possibilitat de comptar amb una exclusiva de luxe, les paraules d’Stalker comentant la seva obra. Confesso que he intentat jugar també la carta de la foto que acostuma a acompanyar aquests comentaris, però aquí la jugada ja no m’ha sortit tan rodona. Sigui com sigui, aquí teniu les opinions d’Stalker:

Benvolgut JC,

Em demanes quina visió personal tinc del llibre.

A veure, el llibre és la cinquena part de l'heptalogia Motorsoul que fa anys vaig anar bastint dins del meu cap, silenciosament, en secret, per a mi. El relat En aquell cel brillen estels desconeguts intenta exposar (dic exposar, no convèncer, ni creure, ni fer reflexionar) allò que és el pensament màgic: en moltes cultures del món una persona pot ser enginyer atòmic i poseir un pensament paral.lel en el que els protons es mantenen units al nucli no per la força nuclear forta si no per la voluntat expressa de la matèria i del seu creador. No hi ha cap contradicció i tant és així que fins i tot jo em sento inclinat a pensar-ho.
Ara, que jo no escric assaig ni sóc psicòleg ni antropòleg. Volia un llibre destinat a distreure, a entretenir i prou. Així que em vaig permetre agafar prestats alguns elements del clàssic Dràcula, al meu entendre un excel.lent llibre de terror desvirtuat posteriorment centenars de vegades.

Aquesta és la meva metodologia; com a escriptor mediocre fiable, així ho he anat fent en els relats que formaven part de Motorsoul: Namíbia (basat en Robinson Crusoe), Congo (Dr. Jeckyll & Mr. Hyde), Casamance (Viatge al centre de la terra) i Uganda-Ruanda (El darrer dels mohicans). Complerten l'heptalogia dos relats més basats en Grans esperances+Moby Dick i Les Mines del Rei Salomó. És a dir, parlo de Stevenson, Verne, Coooper, Dickens, Defoe, Melville i Haggard; autors considerats d'alguna manera menors i destinats a l'estupida categoria de literatura juvenil segons l'inapelable diktat capitalista en la lògica no del lliure mercat si no del fer diners i prou. Quan estic a l'Àfrica, en mi, en un recòndit baluard de mi, viatgen també aquesta gent i els seus personatges.

Jo sóc Stalker, sí, el guia de La Zona, sí; aquest voldria ser.

No se si hi hauran llibres de Stalker però, en tot cas, mai m'hagués imaginat formant part de la categoria dels lletraferits, ni que sigui tangencialment.

Gràcies i salut, company; cordialment,

Stalker


Stalker, malgrat s’entesti en presentar-se com un diletant més o menys avançat té una cosa que li juga en contra, la lectura dels seus llibres. Llegir-los emociona, posa en tensió, dibuixa mons màgics, fa por, crea empatia i això, sigui un amateur o un professional, només ho aconsegueixen els escriptors poderosos, els que tenen coses per explicar i que saben a la perfecció com fer-ho. I Stalker ho és. És gran, sens dubte.
Gràcies Stalker, esperarem la tercera amb delit!
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cada cert temps, l’univers de la novel·la negra es veu sacsejat per algun fenomen que centra l’interès i les vendes de lectors d’arreu del món. Quan l’esclat dels autors que van posar la literatura del nord d’Europa al capdamunt de les llistes començada a decaure i a deixar les coses al seu lloc, separant de gra de la palla, arriba un rebrot que s’està convertint en una nova sorpresa internacional.

"Càstigs justificats" de Michael Hjort i Hans Rosenfeldt

És el fruit del treball a quatre mans de dos dels personatges més influents de la televisió sueca i que van decidir posar tota la seva experiència en guions i produccions al servei d’una col·lecció de novel·les que giren al voltant d’un personatge peculiar, el psicòleg criminalista Sebastian Bergman que dona nom a la sèrie.
Michael Hjorth (1963) és un popular productor suec que també ha treballat com a guionista de, entre d’altres, les pel·lícules de Wallander, el personatge central de les novel·les del pare de la negra sueca, Henning Mankell. L’altra meitat de la parella és Hans Rosenfeldt (1964), considerat el guionista més famós de Suècia i el creador de la sèrie de més èxit de tots els temps, “The Bridge”, que ha venut drets a 170 països.
Amb aquest bagatge i un plantejament dels relats que va recordant a cada nou llibre els trets fonamentals de tot el que ha anat passat a bans, una mica com les introduccions dels diferents capítols de les sèries de televisió, no és estrany que la col·lecció funcioni bé i, de fet, Columna en català i Planeta en castellà acaba de publicar rel cinquè lliurament, “Càstigs justificats”. Un personatge popular de la televisió de consum apareix assassinada en una aula escolar, de cara a la paret i al costat un examen de cultura general que, a jutjar per les respostes, va suspendre. No serà l’últim crim d’aquestes característiques. L’equip de Torkel Hölgrund es fa càrrec de les investigacions i comença una nova història on es barregen les accions encaminades a resoldre un cas que es converteix en un malson i també les pròpies problemàtiques personals dels membres del grup.

Michael Hjort i Hans Rosenfeldt

Una història ben actual que posa damunt la taula el paper de la fama fàcil i sense esforç, de les influències i disfuncions que generen les xarxes socials, de la pressió dels mitjans, de la necessitat de tenir seguidors, exclusives i aquesta projecció pública superficial que altera de dalt a baix el quadre de valors tradicionals.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Toni Cotet i Masià, nascut a Badalona l’any 1973 és llicenciat en Filologia catalana, professor de llengua i literatura d’ESO i autor de sis novel·les juvenils, algunes d’elles com “Bressol del basquetbol”, guardonada amb el premi Ciutat de Badalona. La setena, “Somnis i carrers”, l’acaba de publicar Gregal i va molt lligada a la música.

Toni Cotet - "Somnis i carrers"

Cotet és un bon professor, estimat i respectat pels seus alumnes i d’aquesta intensa relació diària que manté amb ells en treu un pòsit d’alta volada, autèntic material de primera mà i això, combinat amb la seva habilitat literària fa que les seves novel·les juvenils siguin peces que enganxen, amb trames ben lligades i, sobretot, amb una versemblança poderosa.
En aquesta ocasió aprofita un dels seus “vicis”, la música i la converteix en un dels eixos centrals de “Somnis i carrers”. L’escenari és una ciutat que ben bé podria ser la Girona de mitjans dels vuitanta, el lloc d’on van sorgir grups com Sopa de Cabra a Umpah-pah que també podrien ser sense problemes els protagonistes de la novel·la.

Toni Cotet

Hi trobem l’Adrià, el Pep, el Jaume i la Núria, i dues bandes de rock, Galàxia Sideral i Situació Límit. Estils diferents, creativitat, imaginació, molta vida, amors, desamors, misteris, la necessitat de guanyar el seu espai i un escriptor interessant, professional i imaginatiu capaç de dibuixar la realitat i d’aconseguir sempre el miracle màgic i renovat de captar l’atenció dels joves amb un llibre.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Editorial Joventut acaba de publicar una de les aventures creades per un dels autors més originals i divertits del panorama infantil actual, Ben Clanton, conegut també amb el renom de Clantoons i que va guanyar, entre altres, el Premi Eisner 2017 al Millor Còmic per Primers Lectors.

"Narval, unicorn marí" - Ben Clanton

Narval. Unicorn marí” ens arriba en traducció de Teresa Farran i ens explica la història de dos personatges centrals i d’alguns secundaris que van apareixent. D’una banda, el Narval, simpàtic i una mica inconscient i Medu, una medusa amb molt més seny i capacitat de reflexió. I tenen un punt comú, es deleixen per les gofres.

"Narval, unicorn marí" - Ben Clanton

Uns dibuixos senzills, sense complicacions però molt, molt efectius i uns textos acurats, directes i divertits que poden interessar i motivar els més petits i ajudar-los a descobrir situacions, emocions, moments i, és clar, a valorar també l’estètica del còmic.

09/05/2018: Animalotes

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Anaya ha publicat el tercer lliurament de la sèrie Animalotes, d’Aaron Blabey. És La pelusilla contaataca i es manté fidel a les pautes que l’autor apuntava en els dos lliuraments anteriors Els quatre protagonistes, els senyors Lobo, Tiburón, Serpiente i Piraña son animals que es mouen pel costat fosc de la llei però que en el fons allò que desitges és convertir-se en herois.

null

La clau és saber si aquests personatges podran arribar a deixar de ser animalots i convertir-se en bons animalets. L’australià Aaron Blabey s’encarrega dels guions i de les il·lustracions i aconsegueix unes divertides aventures en format còmic que poden ser una magnifica manera d’aconseguir que als més joves de la casa se’ls desperti afecció pel gènere.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial 66 RPM s’ha convertit en un dels grans referents a l’hora de parlar del rock passat a paper. Alfred Crespo i May González, les ànimes del projecte mantenen un alt nivell de qualitat en tot allò que fan i, a més, diversifiquen les seves col·leccions, omplint buits i obrint nous camins.

Alfred Crespo i May González

Un dels més recents i singulars és la col·lecció Axomoxoa, que combina històries com “Enhorabona pel programa”, el debut com a novel·lista de Ricard Gil de Brighton 64, amb una línia que, per estètica i per contingut, si parlem en argot modern podríem qualificar de literatura pulp i si ho fem amb els referents històrics de la lectura de casa nostra podríem parlar de les famosíssimes i exitoses novel·les "de duro" que signaven diferents autors, amb el seu nom com Corin Tellado, José Mallorquí, o Marcial Lafuente Estefanía o amb pseudònims com George H. White i Van S. Smith ( Pascual Enguídanos); Vic Adams i V. A. Carter (Vicente Adam Cardona); Silver Kane (Francisco González Ledesma); Teresa Guzmán (Regina Opisso Sala de Llorens); Edward Goodman (Eduardo Guzmán) Coronel Ignotus (José de Elola) o Curtis Garland (Juan Gallardo Muñoz) que amagava una producció a preu fet i sense gaires garanties laborals però que, per contra, representava una literatura de gran repercussió social, amb moltes vendes, molt seguidors i un èxit extraordinari.

“Cosmic Charlie” - Jerry Weir

66RPM recull l’estètica i l’esperit d’aquelles novel·les de literatura popular i acaba de publicar “Cosmic Charlie”, de Jerry Weir, un autor nord-americà, conegut de Crespo i que, com ell mateix, és seguidor convençut de la mítica banda californiana The Grateful Dead, un fet que es demostra amb el nom, que té lligams amb Jerry Garcia i Bob Weir i amb el títol, “Cosmic Charlie” una de les peces de la banda, extreta del seu tercer àlbum, “Aoxomoxoa” de 1969.

Bob Weir i Jerry Garcia ( Foto: Tim Mosenfelder- Getty)

La història té com a protagonista a Charlie, un americà, hereu de hippies californians, que treballa a España com a roadie dels Misíl, una banda de rock heavy vinguda a menys que fa la seva darrera gira pel país.
El rerefons del llibre ens porta directament a l’èxit de les famoses bandes que van copar l’escena del rock dur hispànic dels setanta i dels vuitanta. Obús, Leño, Barón Rojo o Ñu, amb totes les seves essències, la seva estètica i la seva simbologia i l’autor retrata perfectament la decadència d’un grup d’aquestes característiques en conjunt i dels seus diferents membres en particular. Weir explica amb detall, bon ull i sentit de l’humor el que és una gira per sales de tercera categoria protagonitzada per un grup que va tocar el cim i que ara s’arrossega com una pèssima caricatura d’ells mateixos.
Charlie amaga més coses de les que ensenya i, de mica en mica es converteix en una mena d’esperit amic que salva els diferents integrants de la banda dels seus fantasmes particulars. I sí, és cert, és una redempció força particular, però del que es tracta és de complir amb les dates, de tancar la gira i d’aconseguir que no tot acabi sent un desastre que els porti de cap a l’infern.

"Aoxomoxoa" The Grateful Dead

Rivalitats, drogues, emoció, baralles, desencant, tristor i grans dosis de rock and roll al màxim volum ajuden a construir una novel·la que compleix a la perfecció amb les premisses fonamentals del pulp i que Weir porta un pas més enllà. L’amor, l’Oest americà, la ciència ficció i la novel·la negra eren els elements habituals de les novel·les populars i Jerry el que fa és incloure una nova via, la música, el rock i això ho converteix en un salt endavant, en una nova opció que cal veure si arrelarà amb força i aconseguirà seduir nous públics. Una novel·la que, fidel als objectius del gènere, es llegeix ràpid, manté la tensió, obre portes i es converteix en una magnífica opció d’oci lector.

Una de les moltes novel·les de Silver Kane

No cal no dir que seria ideal i força emocionant i engrescador que 66 RPM aconseguís ressuscitar el gènere de “duro” (en aquest cas concret a 10,95) i mantenir una col·lecció viva i activa que cada mes (com a mínim) ens oferís un nou lliurament d’aquest pulp adaptat a la perfecció als temps actuals.
Sigui com sigui, l’editorial mereix tots els elogis i tots els èxits del món per aquesta manera innovadora, activa i sense complexos de maridar la música i la lletra amb imaginació, singularitat, brillantor i èxit.

Enllaços patrocinats