El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: març 2018

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions del Periscopi acaba de publicar la novel·la “Istanbul, Istanbul”, del turc Burhan Sönmez, en traducció catalana de Pelin Dogan i Miquel Saumell. Sönmez, nascut a Ankara l’any 1965 és professor universitari de teoria literària i advocat especialitzat en drets humans. Va fundar l’organització d’activisme social TAKSAV i ell mateix va patir en carn pròpia la violència policial, resultant greument ferit en el decurs d’una manifestació pacífica. Es va exiliar a Londres i va poder rebre tractament mèdic gracies a la ONG Freedom for Torture.

"Istanbul, Istanbul" - Burhan Sönmez

“Istanbul, Istanbul” és la seva tercera novel·la. La primera “Kuzey”, la va publicar l’any 2009 i la segona, “Masumlar”, el 2011. Ha rebut premis com Disturbing the Peace que concedeix la Vaclav Havel Library Foundation en reconeixement als escriptors que han desafiat règims totalitaris. I tot i que va començar escrivint poesia (va guanyar dos importants premis a Turquia), ben aviat es va passar a la novel·la, amb històries que tenen molt a veure amb la narrativa oral, amb la transmissió per la via parlada d’històries i de llegendes tradicionals.
En aquest cas, “Istanbul, Istanbul” és una novel·la impressionat, singular, colpidora, en ocasions càlida i en ocasions pertorbadora. És, de fet, un cant contemporani a la imaginació, al poder de la ment, a la capacitat de fugir sense bellugar-se del lloc que ocupes físicament. És un relat de passió, de resistència, de convenciment i també d’esperança, de la construcció dels propis mons sense perdre de vista que es pertany a un món més global, a un univers central que, en aquest cas és la ciutat.

Burhan Sönmez (Foto: Kalem Agency)

“Istanbul, Istanbul” ens explica la història de quatre presos tancats en una cel·la subterrània de la ciutat. En el capítol més, diguem-ne, físic, son sotmesos a tortures regulars, s’alimenten d’aigua, pa sec i formatge podrit i es donen calor i escalf mentre miren de curar o de minimitzar les ferides i les lesions amb els quasi nuls recursos que tenen. Ara bé, l’autèntica riquesa moral del conjunt és precisament el contacte que mantenen entre ells. Les hores passen lentes i es fan llargues i per mirar de convertir-les en alguna cosa més humana, menys sagnant, tots quatre es dediquen a explicar històries.
I aquí és on autènticament esclaten els valors literaris de Sönmez. Els relats que expliquen els quatre presos, dividits en 10 parts, tenen a veure amb la seva pròpia vida, amb els somnis, amb els records, amb les il·lusions. Els homes i la ciutat, la ciutat i els homes acaben configurant un mosaic, un tot complicat de separar, que manté lligams sòlids i bidireccionals. El sofriment de cada dia es pot transformar en esperança només amb l’entrada en joc de la paraula. Els presos narren els seus deliris però també allò que han viscut, les coses que han escoltat, han processat i han transformat, l’essència, en definitiva, de la narrativa oral.
En aquest sentit, i salvant totes les distàncies, podria ser una mena de mirada molt personal a les Mil i Una Nits, almenys en tot allò que té a veure amb les emocions orals, amb la capacitat de transformar la realitat gràcies a anar desgranant històries. Els esperits personals circulen lligats a l’esperit de la ciutat i, en aquest sentit, Istanbul és un cor que batega, una essència plena de vida, una mena de membrana cel·lular absolutament permeable que permet i facilita el flux constant d’humors d’una banda a l’altra.

Presó (Foto: AMN)

La ciutat que tots veiem, amb més o menys intensitat o mesura, la ciutat exterior, circula per uns canals concrets, més o menys avaluables, més o menys coherents i estructurats, però també és l’aliment essencial d’aquella ciutat subtilment diferent però en essència molt semblant, que bull sota terra, que converteix les cel·les i els soterranis en vida, en emoció, en malenconia. Dues realitats sòlides i diferenciades que acaben sent la mateixa, la que va lligada als destins individuals, als que, malgrat totes les adversitats físiques, es poden canviar i transformar en emocions que volen lliures i sense traves.
Burhan Sönmez ens explica un gran conte de fades, una mena de catifa feta amb milers de fils que es creuen, que es lliguen i que acaben construint una estructura amb mil dibuixos diferents, amb mil colors singulars. En certa manera podria semblar que el fet d’enfrontar-se a quatre detinguts torturats i privats de llibertat converteix la novel·la en una narració política o social, però a mida que la lectura avança, les cel·les són només un simple escenari i, de mica en mica, acaba interessant poc la seva situació (encara que sigui clau per entendre el seu intercanvi de faules) i agafa el màxim protagonisme aquesta capacitat per intercanviar i enllaçar històries i relats i per anar construint la part més intangible, més espiritual i a la vegada més vital i creativa de les ciutats.
Els quatre homes posen cor, cervell i ànima a edificar una urbs que és personatge, escenari, narrador i protagonista, que és capaç de mostrar totes les seves cares a la vegada, sense transicions ni falsos camuflatges. Istanbul es mostra nua i ubèrrima, com una sensual i captivadora Venus renaixentista, amb tota la capacitat per torbar, per alterar la realitat, per convertir-se en un país, en un món, en un univers únic i singular. La ciutat i els seus quatre habitants, convertits ens éssers model, juguen a intercanviar coneixements i sensacions, a convertir la vida en una grandiosa i fascinant faula que s’escampa, que es ramifica, que fuig de les fronteres físiques.

Istanbul (Foto: Viaje Jet)

“Istanbul, Istanbul” és el cel, és l’infern, és el purgatori. És el tot i també el no-res, el caos i l’ordre, la llum i la foscor. És la globalitat però també una minúscula cèl·lula. És la memòria i l’oblit, la realitat i la ficció, l’amor i l’odi, el nostre mon i tots els mons.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Bunpei Yorifuji és un dibuixant i dissenyador japonès, nascut a Nagano l’any 1973. L’any 2000 va crear l’estudi de disseny gràfic i il·lustració Bunpei Ginza, que, entre d’altres, va fer les campanyes de Muji i del metro de Tokio, molt populars arreu del món. Blackie Books ens presenta ara “Rakugaki”, el seu mètode de dibuix que ha aconseguit que molta gent s’oblidi dels complexos i comenci a dibuixar de manera lliure i sense preocupar-se pels resultats. La traducció és de Regina López Muñoz i el disseny de la col·lecció de Sergi Puyol.

"Rakugaki" - Bunpei Yorifuji

Yorifuji vol desterrar els estereotips i les manies i convèncer tothom que es pot dibuixar sense necessitat de ser un geni dels pinzells, sense que calgui ser un mag de la perspectiva o tenir un domini absolut de la forma i del color. De fet, ell apunta que tenir mala lletra no t’invalida per escriure i que tenir una veu poc agraciada no té res a veure amb la possibilitat de parlar, es pot dibuixar sense cap tècnica prèvia.
El llibre és gràfic i fàcil de seguir, només falta el punt de convenciment necessària que permeti fer-ho. La part del creador no té rebuig i, de fet, presenta explicacions i exercicis destinats dibuixar idees, a plasmar pensaments, a traduir imatges. En el sentit estricte del terme “Rakugaki” no seria un manual de dibuix clàssic i convencional per acabar pintant un bodegó, una natura morta o un paisatge. Amb una estètica lligada al còmic i al manga, ensenya sobretot a mirar, a descobrir les petites coses de la vida i a buscar sortides a aquestes imatges. Un punt és pot convertir en un cuc i un paraigua es pot transformar en un arbre i aquest donar forma a un gran bosc.

Interior del llibre

Detalls, coses petites i, per damunt de tot, originalitat i imaginació a l’hora de posar-los al paper, seguint una de les cites del dibuixant “dibuixa malament i encertaràs”, cita que utilitza amb una certa ironia però que avan sent una mena de declaració de principis que es posa de manifest al llarg de tot el llibre
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Pol·len Edicions publica “Recoja sus cosas”, un reportatge novel·lat del periodista Ander Zurimendi al voltant de la sortida de la presó de cinc etarres després de 30 anys d’estar tancats. L’obra, que va ser finalista del premi Mecop de Periodisme literari, va més enllà d’analitzar com es viu el procés adaptació d’aquests presos que veuen com s’acaben les seves condemnes gràcies a la Doctrina Parot. El llibre té un pròleg d’Arnaldo Otegi, un epíleg d’Alfon desde la presó de Navalcarnero i un annex de les advocades Laia Serra i Carla Vall sobre la Doctrina Parot.

"Recoja sus cosas", d'Ander Zurimendi

Zurimendi dibuixa un relat íntim i veraç on es barregen els records d’abans de ser condemnats amb les il·lusions que s’han anat formant mentre estaven tancats i amb l’esperança de sortir algun dia i l’impacte que representa veure’s al carrer, on tot ha canviat però on encara hi ha gent que els recorda i que esperava que recuperessin la llibertat algun dia. Entrevistes a activistes de la lluita del poble basc i situacions que expliquen fets lligats a la realitat i que son una bona manera de trencar barreres, d’aconseguir que el lector se senti una mica més proper al protagonistes, sortint dels relats mediatitzats i de les idees preconcebudes.
Els protagonistes del llibre són gent amb ganes d’explicar la seva història, d’empatitzar i, sobretot, de posar de manifest els seus sentiments, les seves contradiccions, les ganes d’assaborir la llibertat i també la port d’enfrontar-se a un món desconegut, que és quasi tres dècades més modern que ells, ple de coses desconegudes i de situacions inèdites que cal entendre i assimilar.

Ander Zurimendi (Foto: Diario Crítico)

L’autor és ofereix una aproximació diferent al conflicte basc, un conflicte que, tot i no ocupar la primera línia dels informatius d’actualitat encara és lluny d’estar tancat i encara més lluny d’aconseguir cicatritzar les ferides. De fet, un dels objectius que persegueix és que sigui llegit i entès per lectors no vinculats directament a la causa abertzale i que tot plega ajudi a derivar murs i a construir ponts cap a la concòrdia.
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
El 16 de gener de 2016 moria als 61 anys i víctima d’un càncer de pulmó, el bateria Oriol Perucho, fill de l’escriptor Joan Perucho i de Lluïsa Cortés i un dels músics fonamentals a l’hora de parlar de la contracultura dels setanta a Barcelona.
Amb 18 anys va crear Perucho’s, un grup de música improvisada format per la bateria de Perucho, la guitarra de Jordi Graells i els saxos d’Oriol Pons de Vall i Albert Subirats. La decisió i el nom van agradar poc al seu pare que el va “emancipar”.

Oriol Perucho (Foto: Ampli)

Vist amb la perspectiva del temps, Perucho va ser un veritable revolucionari, un líder de l’escena més underground que aviat va quedar eclipsada per la gran eclosió de música laietana i de les formacions que es movien al voltant de Zeleste, un moviment que va aconseguir molta més repercussió popular i que va acabar convertint-se en bandera d’aquella època. Fos com fos ell bevia de les influència d’Ornette Coleman i el free jazz, força desconegut a casa nostra i va convertir la banda en la marginalitat de la marginalitat, l’underground de l’underground. Estructurada al voltant de les improvisacions, el motor fonamental del seu treball van ser concerts poc multitudinaris però molt viscerals i carregats d’energia i un únic disc, el disc vermell, editat l’any 1979 i recuperat l’any 2011, la qual cosa els va portar a ressuscitar la banda i a editar “Perucho’s 2014”.

Enric Cervera, Oriol Perucho i Oriol Pons de Vall

Discret i apassionat, Perucho va viure aliè a les modes, fent allò que li agradava fer, música, i convertint-se, probablement sense voler-ho, en una de les ànimes de l’undreground barceloní. Va formar part de diferents bandes i de molts projectes que no feien altra cosa que refermar-lo com un radical lliure, com un creador emocional, emocionant i singular que mai no defugia el risc i que necessitava més el vertigen de la creació que les possibilitats de l’èxit i això el va portar a ser el creador de les músiques més insòlites de la Barcelona radical.

Peruchos

Amb el pas del temps va rebre el reconeixement directe i personal de bandes del nou pop com Cabo San Roque, Accidents polipoètics o Mil pesetas i ara, dos bons amics, el saxofonista Oriol Pons de Vall i el creador multimèdia Martí Sans, disposats a reivindicar la figura i la feina del bateria l’Oriol han editat la Caixa Oriol Perucho, un estoig amb els 3 CD que Perucho va fer en solitari, un CD amb rareses i material inèdit, un llibret amb textos i fotografies i el magnífic documental Oriol Perucho in memoriam, de Martí Sans.

Caixa Oriol Perucho

Tenint en compte la potència del personatge i la necessitat de reivindicar-lo com un element imprescindible i vertebrador del nostre present musical, aquesta Caixa Oriol Perucho és una peça bàsica, fonamental i imprescindible per recordar o descobrir l’escena underground de Barcelona, i per acostar-nos un músic potent, poderós, sòlid, intuïtiu, experimental i arriscat que vivia amb la seva bateria, els seus discos, els seus llibres en una bombolla espiritual de creació i amb el convenciment absolut que allò que feia no era res estrany ni aliè a les essències de la música creativa i per això aquesta capsa és un document imprescindible per a tothom que estimi la música i per a tots aquells que, a més de retre un merescut homenatge a un músic en majúscules, també desitgin recordar o entendre els sorprenents camins de la música experimental catalana.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Labreu segueix jugant fort en la seva aposta a favor de la poesia. En aquesta ocasió es tracta d’un altre d’aquells llibres de justícia, necessaris i fonamentals a l’hora de construir el nostre present i de deixar constància de la realitat. Amb una introducció d’Andreu Subirats i un epíleg d’Albert Roig, ens presenta Convivència d'aigües, un volum amb l’obra completa (i algunes peces inèdites) de Zoraida Burgos, una de les poetes més destacades del nostre país i que, paradoxalment, és una gran desconeguda.

"Convivència d’aigües" - Zoraida Burgos

Nascuda a Tortosa l’any 1933, és diplomada en biblioteconomia i ha treballat de bibliotecària. Durant molts anys ha estat, probablement, la única veu femenina de la literatura ebrenca amb una certa projecció i és una de les veus destacades de la literatura de postguerra, al costat d’altre autors com Gerard Vergés o Pérez Bonfill.
Debuta l’any 1970, amb el premi Màrius Torres per “D’amors, d’enyors i d’altres coses”. Després vindrien “Vespres” (1978); “Cicle de la nit” (1982); “Reflexos (1989); “Blaus (1993) i “Absolc el temps” (2012). Aquesta obra completa també inclou “L’obsessió de les dunes”, un volum de proses poètiques publicat l’any 1996 després de guanyar el Premi Pin i Soler de Tarragona.
Tal i com acostuma a passar massa sovint amb els nostres poetes, l’obra de Burgos era pràcticament impossible de trobar i d’aquesta manera, l’edició de Labreu no fa altra cosa que reparar un greuge històric i permetre l’accés, total i documentat, dels lectors a una poesia interessant, personal i molt arrelada a la terra. En aquest sentit, Zoraiza Burgos s’ha mantingut voluntàriament allunyada dels cercles de decisió i ha anat aixecant una obra molt sòlida i molt íntima, vinculada a l’intimisme i quasi que es podria afirmar, força lligada al gaudi personal, al plaer íntim més enllà d’aquest reconeixement popular. Amarada per la terra, pel pas del riu Ebre, aquell riu mític i remorós que cantava el seu amic Vergés, la seva poesia també té molt a veure amb la terra, amb la realitat de la seva geografia i als simbolismes que es deriven d’aquesta presència física i rotunda d’una geografia que marca els seus habitants.

Zoraida Burgos

Zoraida Burgos és una poeta preocupada per les estructures formals, sense que això sigui en cap moment un llast a l’hora de mostrar els sentiments, la riquesa, la complexitat i la potència lírica dels seus versos. Els seus llibres són mostres sòlides i coherents d’allò que cal demanar a un llibre de poemes, anàlisi, síntesi, emoció, rigor, tendresa, força, solidesa literària i universos per descobrir a la recerca de l’explosió que es recorda, que, una vegada llegit i preservat, es guarda al cor per sempre.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’estiu de 1950, l’escriptor anglès resident a Los Angeles Aldous Huxley va fer un viatge per Europa amb la seva dona Marie. Entre d’altres, van visitar França, país on havien viscut tots dos l’any 1948. A més de turisme i nostàlgia, la intenció de l’escriptor era visitar Loudun, un poblet de la regió de Poitou-Charentes, per tal de conèixer de primera mà un estrany episodi que es va convertir el cas de possessió diabòlica més famós de la història.

Aldous Huxley

Els fets van començar l’any 632 i es van acabar l’any 1637. Es disparen amb l’arribada al poble del sacerdot Urbain Grandier, un home de bona família, culte i educat, jove i força atractiu físicament. Va escriure un estudi (que no va publicar) contra el celibat eclesial i el va complir amb ganes, ka que ben aviat va començar a mantenir relacions íntimes amb algunes vídues i a seduir a Philippa Trincant, la filla del fiscal reial a qui va embarassar i abandonar. Després es va enamorar de Madeleine de Brou, filla d’un dels nobles més rics de la zona. Tot això, sumat a la seva arrogància, no el va convertir precisament en el personatge més estimat de la comarca i l’any 1629 el fiscal Trincat el va fer detenir acusant-lo d’immoralitat. Jutjat i condemnat, negant-li la possibilitat d’exercir durant 5 anys però va tirar d’influències i va aconseguir l’absolució.

El dociment que acretitava el pacte entre Grandier i el diable

Mentrestant, Jeanne des Anges, la superiora del convent de les ursulines de Loudun va oferir a Grandier ser confessor de les 17 monges, amb intencions probablement poc pures. Ell va rebutjar l’oferiment i es va passar a Mignon, un capellà que l’odiava.
Entre tots, els uns per venjança i els altres per mirar d’eliminar del seu camí un personatge incòmode i ben avalat. van començar a parlar de possessions diabòliques, de somnis eròtics protagonitzats per Grandier i tot va derivar cap a exorcismes i una gran convulsió social.
Però no se’n van sortir i va acabar demanant ajut al totpoderós cardenal Richelieu, que també havia tingut enfrontaments puntuals amb Grandier. El cardenal va nomenar una comissió i va fer repetir els exorcismes però aquesta vegada de manera pública i això va fer que la vida sexual del capellà s’exposés a l’opinió pública de manera evident, un fet que es va agreujar quan es va mostrar un document que posava de manifest el compromís signat amb sang entre Grandier i el diable Asmodeo. I tot i que algunes monges es van retractar, va acabar condemnat, torturat i cremat viu.

Grandier a la foguera

Huxley, fascinat per aquesta història i totes les seves derivades escriu “Los demonios de Loudun”, que es va publicar l’any 1952, precisament en ple esclat de la famosa “cacera de bruixes” del senador Joseph McCarthy. Però la gràcia del llibre és que va més enllà de narrar un episodi concret de la història amb més o menys gràcia, interès i versemblança. Huxley s’hi va implicar a fons i va aportar una explicació molt més racional, introduint fets i arguments que posaven de manifest la realitat d’una època plena de repressió sexual, de fanatisme religiós de moral més aviat miserable, de corrupció generalitzada, de manca de cultura i d’ignorància popular i fàcilment manipulable. De fet, combina a la perfecció el que podríem dir narrativa i assaig, barrejant i fent que es complementin de manera perfecta la narració dels fets i el pensament social i filosòfic que se’n pot derivar.

"Los demonios de Loudun" - Aldous Huxley

Tractant-se d’una de les peces imprescindibles en l’obra de Huxley i probablement tot un tractat de religiositat fanàtica aplicada, Navona n’acaba de fer una magnífica i acurada edició dins la sèrie Ficciones. En tapa dura, amb una coberta d’Eduard Serra i la traducció de Jaime Collyer, ens permet recuperar o descobrir una obra de lectura apassionant que ens enfronta a la part més fosca i tèrbola de la naturalesa humana agafada des de tots els enfocs i punts de vista.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’Anna Maria Villalonga és una d’aquelles persones que es fan estimar, que encomanen optimisme, que mostren una insòlita capacitat de treball i que, a més, d’uns anys ençà està destapant la seva cara més creativa i erudita. Blogs, contes, novel·les, antologies, estudis, docència i ara la responsabilitat i l’honor de ser la comissària de l’Any Pedrolo. La seva saviesa és de les que es transmeten amb un somriure, sense pedanteria i amb una forta voluntat de trencar esquemes com el d’aconseguir que la literatura de gènere negre entri al cor dels estaments universitaris sense aquell estigma de literatura menor que ha anat arrossegant durant molts anys.

"Contes per a les nits de lluna plena" Anna Maria Villalonga

Acaba de publicar a ApostrophContes per a les nits de lluna plena”, un eclèctic recull d’històries per on desfilen, amb més o menys intensitat, tot el catàleg d’éssers i situacions d’aquells que fan venir calfreds. Vampirs, fantasmes, boscos tenebrosos, princeses no gaire roses, dimonis, assassins, suïcides i altres personatges de cara b pugnen per escapar-se de les pàgines d’aquest llibre i ens enfronten als nostres temors, a les nostres ports de manera directa i contundent. Hi ha dolor, intensitat, purga de pecats i un cert sentiment de culpa de fons que els converteix en peces interessants i vives, malgrat pentinin aquesta idea de terror que sempre envolta la mort.
Hi ha també el joc de trencar normes, de buscar fer pessigolles al gènere i descordar els botons que busquen mantenir-lo recte i erecte. Hi ha ganes de fer broma, de buscar aquell punt on el terror també pot arrencar un somriure (encara que sigui un rictus). En línies generals són contes curts, alguns molt curts, però l’extensió no sempre va lligada proporcionalment a la passió i per això podem parlar d’un llibre intens, que es llegeix amb ganes i que es belluga sense cap complex en un ventall de registres ben versàtil.

Anna Maria Villalonga (Foto: Ana Portnoy)

El llibre, a més, porta un regal afegit, un codi QR que ens permet enllaçar amb un document d’àudio que ens porta directament cap a una versió sonora del llibre, amb un treball de EnVeuAlta que el transforma en un audiollibre ple de màgia i calidesa, amb l’efectivitat, la teatralitat i l’ambientació dels antics serials radiofònics, un al·licient afegit que aporta un plus a aquests contes escrits en diferents períodes de temps però mantenint sempre les essències del misteri.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
No és en absolut un personatge desconegut i segur que molts el seguiu en alguna o en totes de les seves finestres obertes a les xarxes socials. Quim Curbet és fotògraf, escriptor i editor. Nascut a Girona l’any 1959, col·labora en diferents mitjans de comunicació i des de 1995 és el responsable de Curbet Edicions. Al seu palmarès particular hi trobem premis com el Manel Bonmatí, el Cadaqués a Rosa Leveroni i el d’actuació cívica Lluís Carulla i al seu currículum literari hi ha llibres de narrativa, de viatges, de poesia i de descoberta i divulgació dels seus paisatges gironins.

"La tardor catalana" - Quim Curbet

L’últim és “La tardor catalana”, l’aproximació a un període actiu i convuls que ell situa entre el 20 de setembre i el 21 de desembre de 2017. Tres mesos viscuts a màxima intensitat, a una velocitat que feia difícil mantenir una visió de conjunt de tota la globalitat i que Curbet anava resseguint amb detall gràcies a les seves “Barretades”, els articles que publica al Diari de Girona, al seu blog personal i que també envia als seguidors a través de newsletters.
Temps complicats, canviants, d’una emoció interior i exterior difícilment igualable, ple de moments intensos, d’imatges perdurables i de pensaments que cal ordenar i valorar amb temps i una certa distància.

Una de les càrregues policials de l'1-O (Foto: Diari de Tarragona)

Quim Curbet, com molts de nosaltres ha viscut aquesta muntanya russa en primera persona, però ell s’ha decidit ha posar-ho negre sobre blanc i aquest llibre, de lectura ràpida però de digestió lenta, n’és la mostra. La seva ànima de cronista, que ja ha posat de manifest en altres ocasions, es tradueix aquí en la crònica detallada d’una època, cuinada al recer de la seva mirada, culta, serena, ordenada i sòlida i convertida en un magnífic àlbum d’instantànies, en un alliçonador recull de retalls quotidians i normals d’un temps gens quotidià i gens normal.
Són les peces que ha anat publicant al llarg dels mesos d’aquesta tardor efervescent i canviant, plena de sotracs, d’emocions, d’alegries i d’ensurts. És una mena de quadern de batalla, escrit quasi a peu de trinxera com un recull efectiu i emotiu de sensacions sentides i viscudes i amb aquesta capacitat d’evocar, de fixar els records i convertir-los en reflexió més serena, amb aquesta distància, curta en el temps però necessària per la gran acumulació d’esdeveniments que aporta el filtre d’una mirada sòlida, sabia i emocionant com la del Quim Curbet.

Quim Curbet (Foto. Fem Girona)

Però malgrat el seu rigor, l’autor d’aquestes cròniques no s’estalvia la passió, el cop de sang i això les fa encara més vives, més necessàries, més emocionals. Un cronista d’excepció amb una mirada personal i un llibre que acaba sent un àlbum fotogràfic, ple d’imatges seves però que tenen la gràcia de ser també nostres, ple d’imatges que són nostres però que també son seves i per això la complicitat que s’estableix entre autor i lector en aquesta cas és màxima, intensa i bidireccional.
La tardor va ser intensa, l’hivern és llarg i la primavera probablement no serà gens plàcida. El futur segueix obert.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joaquim Pijoan ens proposa ara “El jardí de les delícies”, el segon lliurament de les seves memòries, que continua allí on es va acabar “Tempus fugit” (maig de 1959) i que també publica Gregal. En aquesta ocasió agafa protagonisme l’adolescència i va del 1960 al 1968, és a dir entre els 12 i els 19 anys.

"El jardí de les delícies" de Joaquim Pijoan

Ens trobem un Joaquim que, des de Santa Cristina d’Aro, va deixant enrere les aventures infantils i s’obre al món, comença a descobrir una realitat familiar, geogràfica i anímica que el marcarà de per vida. De fet, com a línia general, es pot dir que ja treballa records i vivències molt més personals, d’aquells que configuren la personalitat, que es converteixen en els fonaments i, en certa manera, en el full de ruta de la vida que vindrà després.
Els anys 60 també van marcar un canvi social, una revolució en molts sentits que també ajuda força a viure el present amb il·lusió i optimisme. Uns anys de canvi que, com resulta obvi, no es viuen igual des de Catalunya que des de San Francisco però, més o menys emmascarats arriben els vents del moviment hippie, de la lluita contra la guerra del Vietnam, de la cançó protesta, de Joan Baez, Bob Dylan, The Beatles i aquí Lluís Llach, Raimon i enmig d’aquest magma Joaquim Pijoan, a la seva manera va descobrint el món. Comença a treballar, a descobrir la música, les discoteques, l’univers de l’art que l’ha acompanyat durant tota la vida i viatges que li permeten veure en directe “El jardí de les delícies” que sona nom a aquest llibre, o l’obra de Matisse, Delvaux, o Chagall.

Un dels quaderns de treball de Joaquim Pijoan

Pijoan juga amb els records, amb el sentit de l’humor, amb el joc de present i passat i va espigolant el seu passat, convertint-lo en una mena d’exercici de passar comptes, però sense acritud, sense retrets, només amb la voluntat de posar-hi ordre, d’enfrontar-se a la vida viscuda amb la petita i íntima necessitat d’ordenar-ho tot, d’analitzar-ho amb un mínim de distància i de calma.

Joaquim Pijoan (Foto: Ràdio Sant Feliu)

Ja ho ha demostrat altres vegades amb escreix i aquí es torna a veure, Joaquim Pijoan construeix històries amb rigor i fascinació, ja sigui per escrit o amb el traç sòlid de les seves pintures i en aquest cas, tractant-se de la seva pròpia, el resultat final és encara més fascinant, més directe, més magnètica. El llibre llisca amb facilitat i es llegeix amb ganes. Un estil viu i potent que ens ajuda a entendre la seva manera de viure l’adolescència, els anys de creixement i la manera de construir-se, de fer.se gran i d’assolir la personalitat d’un autor d’ànima renaixentista, capaç de pintar i d’escriure amb la mateixa força, la mateixa embranzida i la mateixa contundència. I, sens dubte, un autor interessant que mereix molta més atenció.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Devir acaba de d’oficiar el casament entre dos apostes d’èxit absolut i contrastat amb l’edició de “Catan. Juego de Tronos – La Hermandad de la Guardia”.

Catan. Joc de Trons

D’una banca Catan, un dels jocs més famosos i jugats arreu del món i de l’altra la sèrie fantàstica que ha trencat tota mena de motlles i fronteres i s’ha convertit en un fenomen mundial de masses. Catan, creat l’any 1995 per Klaus Teuber, ha venut més de 25 milions d’exemplars d’unitats, té moltes expansions i algunes edicions especials com la que el lliga a la no menys famosa nissaga “Star Trek”. L’objectiu finals, per a tots aquells que no el coneguin, és colonitzar l’illa de Catan crenat pobles a base d’utilitzar els recursos naturals que hi ha a l’abast dels jugadors. Inspirat en una novel·la de Rebecca Gablé i a punt de convertir-se ne pel·lícula, es ven a 40 països, s’ha traduït a 30 llengües i ha obtingut els millors premis de l’univers mundial de jocs.

Catan. Joc de Trons

L’altre soci d’aquesta història és “Joc de Trons”, la sèrie de més èxit de tots els temps que agafa com a base la sèrie de novel·les “Cançó de gel i foc” de George R.R. Martin. Ha trencat tots els rècords, acumula xifres estratosfèriques i ha guanyat tota mena de premis, una fita probablement insuperable dins el mon de la televisió.

Catan. Joc de Trons

A partir d’aquí, i després de superar totes les barreres de drets, Klaus Teuber i el seu fill Benjamin van començar a treballar per crear un joc que mantingués les essències del Catan i que, a la vegada, portés aparellada l’emoció de la vida i les lluites dels Set Regnes per tal de controla el Tron de Ferro. Aquí, els elements base del joc es transformen en Guàrdies de la Nit, en construir fortaleses. L’objectiu és defensar el Mur contra l’atac dels Caminants Blancs i cap decisió és gratuïta.
La fusta, l’argila, el gra, els minerals, la llana, es converteixen en preuats elements que ajuden la Guàrdia de la Nit a fer-se més forts. Construir camins, nous campaments i qualsevol cosa que ajudi a enfortir el perímetre i a evitar la victòria dels enemics. També trobarem 11 personatges que ocupen les cartes d’heroi i tots els jugadors hauran de moure les seves peces, combinant sort i estratègia per tal d’aconseguir els 10 punts de victòria que els convertiran en Lord Comandant i, per tant, en guanyadors de la partida.

Catan. Joc de Trons

Pel que fa a la part tècnica d’aquest jo que s’inspira per partida doble en llibres d’èxit, està pensat per 3 o 4 jugadors a partir de 14 anys i una partida pot durar entre 60 i 70 minuts. El preu de venda és de 95 euros i no hi ha dubte que és un nou encert de Devir, una empresa brasilera amb seu a Barcelona que lidera el mercat de jocs de taula amb propostes molt interessants, divertides i innovadores.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ho he defensat sempre i ho seguiré fent, reivindicar la figura i l’obra de Joaquim Carbó hauria de ser una assignatura obligatòria arreu. Som una cultura que oblida amb massa facilitat i, probablement, en qualsevol altra país, Carbó seria un mite vivent, un personatge estimat, conegut i venerat sense cap oposició. Aquí, per desgràcia, la cosa costa més. Per això cal felicitar iniciatives com la de l’equip de l’editorial Males Herbes, que per tal de celebrar els 50 anys de la publicació de la novel·la a l’editorial Nova Terra l’any 1967.

"Els orangutans", de Joaquim Carbó

Aquesta brillant reedició permet descobrir (a qui no la coneixien) una faceta de Carbó que no és l’habitual. S’acostuma a associar a la literatura infantil i juvenil gràcies a “La casa sota la sorra”, molts altres llibres de la seva bibliografia i a la seva brillantíssima tasca a Cavall Fort, però la seva trajectòria literària és plena de grans novel·les de gènere (no oblidem que, entre moltes altres aventures, va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs) i aquesta és una mostra de la seva habilitat i de la seva capacitat per moure’s en diversos i ben oposats registres.

Joaquim Carbó (Foto:Adrià Costa. Nació Digital)

Els orangutans” és una novel·la provocadora, incorrecta i força transgressora. El protagonista és un jove obsessionat pel sexe, orfe d’un perdedor de la guerra civil que ha d’anar a l’enterrament de la seva àvia en un poble de l’interior i que s’ha d’enfrontar a la família, una família que ha triomfat socialment donant suport al règim franquista. Un personatge gens habitual a la literatura catalana de l’època i una història que s’acaba convertint en una sàtira gens innocent del “desarrollisme” polític i social.

"Els orangutans", de Joaquim Carbó (primera edició)

L’obra va ser finalista del premis Sant Jordi i ara, per aquesta nova posada en escena, els editors de Males Herbes han escollit una fotografia clàssica i fantàstica de Xavier Miserachs. I una sorpresa, tal i com sempre passa amb la bona literatura, llegir “Els orangutans” mig segle després de la seva edició segueix sent un magnífic i sorprenent exercici literari i això no fa altra cosa que demostrar que va ser concebuda com una peça trencadora, moderna, transgressora, realista, àcida, irònica i molt original, on l’acció es desenvolupa al llarg d’un únic dia, tal i com passava em algunes de les grans novel·les contemporànies internacionals.
I una veritat absoluta, sigui quan sigui i sigui el que sigui, llegir Joaquim Carbó és sempre una sorpresa, un goig i un plaer.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Raig Verd ja es va apuntar un èxit amb la publicació de “El vigilant” i “Post Mortem”, dues de les novel·les de Peter Terrin, la veu més internacional de la literatura escrita en neerlandès que van guanyar, respectivament els premis Literatura de la Unió Europea i el premi AKO. Ara repeteix amb el seu últim treball “Montecarlo”, traduït per Maria Rosich.

Cartell original del Gran Premi de Montecarlo

La història ens porta directament al maig del 68, però no precisament a les lluites estudiantils sinó més aviat al punt oposat, al glamur i al luxe d’un punt emblemàtic en les competicions de la Fòrmula 1, el circuit urbà de Montecarlo, al Gran Premi de Mònaco, presidit per Príncep Rainier i la Princesa Grace i, és clar, tota la sofisticació i l’atracció del Principat.

El famós Lotus

En l’aspecte més formal, la història de Terrin ens permet recordar les èpoques mítiques de la principal competició automobilística del mon i també tota la màgia del seu escenari més mític i emblemàtic. Aquell, precisament, el premi se’l va endur Graham Hill al volant d’un Lotus. Pel que fa a la història, el tema arrenca amb Jack Preston, un jove mecànic de l’equip Lotus, que rep l’encàrrec de cobrir amb cinta aïllant la publicitat que, per primera vegada en la història, llueix un vehicle de la competició.

Graham Hill amb els prínceps de Mònaco

El glamur aparellat al lloc i a la competició atrau personatges com l’estrella de fama mundial Deedee. Quan s’acosta a la tribuna, un accident imprevist fa que s’encengui la benzina d’un dels monoplaces i Jack Preston, envoltat de flames, salva la noia, patint greus cremades. Per desgràcia qui s’endú la glòria és un dels guardaespatlles.

Peter Terrin (Foto:Marco Mertens)

El jove mecànic perd la feina i torna a casa esperant una mostra d’agraïment de la diva que no arribar. Terrin ens enfronta, amb una literatura sòlida i elegant, a la percepció social del fet heroic i destacable, a la necessitat de ser reconegut, a les petites o grans obsessions. A les evocacions i a la manera com el pensament i els neguits interaccionen amb la vida de cada dia fins arribar a alterar-la. Realitat i il·lusió s’enfronten en una batalla sovint desigual on els límits s’acaben desdibuixant i permeten que la mirada directa i brillant de l’autor sigui capaç de tallar amb un bisturí esmolat cada moment, cada instant fins aconseguir un tot que va de la delicadesa a la dèria sense trànsit.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Apostroph és una jove editorial comandada per Anabel Encontra Pons i per Alexandra Cuadrat Capdevila. Entre la bateria de primeres propostes que presenten hi ha aquesta de Roger Manau, “Hemingway, Orwell, Dos Passos, Saint-Exupéry. Ruta literària per Catalunya”.

"Hemingway, Orwell, Dos Passos, Saint-Exupéry. Ruta literària per Catalunya", de Roger Manau

Manau, nascut a Lleida l’any 1993 i graduat en Humanitats, acosta al lector la possibilitat de conèixer en directe i de primera mà alguns dels escenaris catalans de la Guerra civil però amb un punt diferencial, fer-ho resseguint el camí que van fer quatre grans genis de la literatura universal que van viure el conflicte armat en primera persona. Ernest Hemingway, George Orwell, John Dos Passos i Antoine de Saint-Exupéry són els guies de luxe d’aquestes rutes que ens proposa Manau i que, a més, mostren el seu punt de vista sobre la guerra i reconstrueixen gràcies als seus escrits, els camins que els autors van fer a través de Catalunya.

Roger Manau

La proposta de l’autor s’arrodoneix amb el treball fotogràfic de Toni Dejuan Masana, un altre lleidatà que, entre d’altres, ha obtingut premis com H2Ho! o el del Dia Internacional de l’Aigua, que ajuda força a entendre les rutes, a entendre la idea del llibre a mostrar la realitat amb una visió poètica i artística abans d’anar-hi en persona.
Manau ens fa mirar la guerra amb els ulls de quatre personatges que tenen molt a dir i una manera personal i única de fer-ho. Un conflicte bèl·lic que va acaparar l’atenció del món occidental i que els quatre escriptors es van encarregar d’explicar des d’un punt de vista periodístic i molt sensible. La guia ens porta a Reus, a Lleida, a Girona, a Sitges, a Figueres, a les Terres de l’Ebre oferint-nos, a més, la possibilitat de visitar diferents indrets vinculats a la guerra i que tenen un lligam amb les cròniques dels quatre autors.

Refugi de la Patacada a Reus (Foto: Ajuntament de Reus)

Refugis, trinxeres, espais dedicats a la memòria, escenaris de batalles i, en definitiva, una rica i singular manera d’acostar-nos a un període encara cabdal de la nostra història que ha condicionat i condiciona força el nostre present i que, gràcies al geni de Hemingway, d’Orwell, de Dos Passos i de Saint-Exupéry se’ns obre amb noves llums. Una magnífica proposta d’Apostroph, de Roger Manau i de Toni Dejuan.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Alianza editorial ha publicat “¿Clonar humanos?”, una obra del biòleg Francisco J. Ayala on planteja l’aparició d’aquesta nova realitat científica que permet especular amb la possibilitat d’aprofitar els avenços en enginyeria genètica per tal de crear humans clònics, un qüestió que genera apassionats debats on hi juga la ciència, l’ètica i els condicionants pràctics i morals.

La clonació

Ayala, un dels principals científics mundials en matèria de biologia evolutiva, posa damunt la taula el seu rigor i el seu prestigi professional per analitzar amb detall les diferents opcions, valorant l’abast de la genètica i la viabilitat més o menys propera de clonar éssers humans. En aquest sentit, els constants avenços científics i les noticies que sovintegen en aquest camp (la més recent, la clonació d’uns petits primats) fa pensar que la clonació d’humans pot estar més a la vora del que imaginem, però Ayala, tot i que planteja la clonació com un tema viu i problemàtic.

Francisco J. Ayala (Foto: Alberto di Lolli. El Cultural)

En aquest sentit, el llibre serveix al biòleg per valorar i analitzar l’autèntic abast del coneixement científic a l’hora d’aplicar-lo a la clonació d’humans i, de fet, de fons es pregunta si això resulta possible i viable, tenint en compte els condicionants que marca la descodificació ontogenètica, l’enigma del cervell humà i la transformació encara no controlada dels primats en humans. Així doncs, Ayala considera que el que determina la nostra “humanitat” són els gens combinats amb els condicionants ambientals i que el desenvolupament cerebral i la cultura són els punts que acaben sent l’atribut distintiu. En aquest sentit, i tenint en compte que els avenços mèdics han apaivagat força el paper de la selecció genètica ( tot i que no ha desaparegut) cal valorar que les manipulacions genètiques pot tenir un paper clau de cara al futur i condicionar, en positiu o en negatiu, en la correcció de defectes genètics.

La famosa ovella Dolly

De totes maneres, Ayala es mostra taxatiu i afirma que en el sentit estricte del terme, la clonació d’humans no serà mai possible ja que, si algú clona un genoma determinat, aconseguirà un individu amb una certa semblança però que no serà el mateix, ja que la personalitat la determinen els gens i la totalitat de les experiències viscudes.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Pagès Editors ha publicat “Tros”, la novel·la que li va servir a Rafael Vallbona per endur-se la XXVena edició del premi Ferran Canyameres de novel·la policíaca, d’intriga i misteri que convoca l’Òmnium Cultural de Terrassa.

Tros - Rafael Vallbona

Vallbona ha forçat la màquina i ha construït una història crua, plena de rudesa, aspra com la terra de secà, plena d’ombres fosques i de silencis que s’han mantingut ocults al llarg dels anys i, de fet ha aconseguit una cosa encara més complicada i reivindicada durant molt temps. Els autors de novel·la negra han fet sempre bandera de la necessitat de portar les històries nascudes de l’imaginari clàssic anglosaxó cap a casa. La cosa va començar deixant de banda els investigadors privats amb gavardina i barret que imitaven l’estil i el posat de Humprey Bogart, al·legant, amb no poca raó, que aquí no hi havia personatges d’aquestes característiques i amb aquesta capacitat per bellugar-se amb duresa pels marges de la llei. La següent conquesta va ser la d’anar deixant de banda la Guàrdia Civil i la Policia Nacional (tret de una poderosa excepció, el Marc Sergiot de Jordi de Manuel) i substituir-los progressivament pels Mossos d’Esquadra que, a hores d’ara (i sense tenir en compte allò que ens depararà l’ignominiós 155) ja es poden considerar la policia exclusiva de la novel·la negra catalana.
Però quedava un tema més delicat, més subtil, menys obvi, la temàtica. De mica en mica, els autors de Catalunya han anat deixant de banda les referències estrangeres i bastint un imaginari propi, però poques vegades han aconseguit una solidesa local tan pura, tan sòlida, tan arrelada a la terra, al present i al passat de la nostra vida i història rural com en aquest “Tros” de Rafael Vallbona.

La duresa de la terra marca la seva gent

Sovint ens hem deixat fascinar i atrapar per aquelles novel·les crues, plenes de personatges esquerps i rudes, farcits d’arestes que tallen, que punxen i que, de vegades, també maten. Són històries que sempre ens semblaven molt, massa llunyanes, ambientades al Mig Oest americà, als estats del Sud o en llocs allunyats de les estructures urbanes del seu país d’origen i, no cal dir-ho, de les nostres. Doncs bé, Vallbona ha posat fil a l’agulla i ens porta a visitar Alcastrer, un poble fictici que podríem situar sense problemes en una zona de Les Garrigues, del Segrià o de la Segarra, però que podríem extrapolar (pel que fa a la psicologia, a la tipologia dels personatges i al seu dia a dia) sense problemes a qualsevol poble de secà de la nostra geografia.
“Tros” té tocs de road-movie, una road-movie de curt recorregut però no per això menys intensa i menys contundent, però també reflecteix la part més fosca de la vida al camp, en un poble perdut, allunyat de les comoditats i, sobretot, capaç d’alimentar rancúnies latents que s’enquisten i que van minant els interiors humans. Segur que aquesta mateixa història, ambientada en territoris fronteres americans seria una magnífica mostra de tex-mex de primera línia, però ambientada a Alcastrer és una mostra rotunda de la capacitat d’un novel·lista per entrar a l’epicentre de l’ànima d’un territori i extirpar-hi els sentiments més sòrdids però també aquell punt d’humanitat que, de vegades brolla del costat fosc. Personatges grisos, que no resulten amables i escenes que tenen poc a veure amb la felicitat i força amb un dia a dia que fa nosa, que punxa i fereix. Personatges extrems però molt reals que lliguen a al perfecció amb la novel·la social dels primers compassos del segle XX.

Rafael Vallbona

Un fill torna al poble on el seu pare, un vell malcarat i poc donat a les efusions sentimentals, viu sol després de quedar-se vidu. Aquesta és l’arrencada d’una història que defuig els convencionalismes, que s’obre pas a través d’una boira freda, humida i amb poques o nul·les possibilitats d’escapatòria mentre trepitja una terra clivellada que es resisteix a donar fruits en condicions.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Club Editor segueix mantenint-nos enganxats a les emocions poderoses, en aquest cas amb l’edició revisada de “La mort i la primavera”, la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda.

"La mort i la primavera" - Mercè Rodoreda

L’autora la va escriure al mateix temps que “La plaça del Diamant”, tot i que es va publicar després de seva mort i és, sens dubte la seva obra més singular i Maria Bohigas, l’editora de Club editor ha posat la responsabilitat d’aquesta recuperació a mans d’Arnau Pons, que signa el postfaci. L’any 1968, Núria Folch, la vídua de l’editor Joan Sales va publicar el llibre, mantenint un ordre més basat en el sentit del text que en la cronologia de la redacció, una edició que, per les seves característiques i per la mateixa condició de l’obra, va causar una certa polèmica. Ara, 30 anys després, Bohigas afronta una nova i treballada versió que Pons s’ha encarregat de revisar de dalt a baix i d’acompanyar amb un text que ajuda amb precisió i rigor a entendre l’obra i que, de fet, neix d’una lectura diferent, innovadora i molt més precisa i documentada.

Maria Bohigas (Foto: Jenny Windmüller)

“La mort i la primavera” és una novel·la contundent i corprenedora però estranya i sorprenent, molt allunyada de tot el que havia fet l’escriptora. De fet, Armand Obiols, el primer lector de Rodoreda (i probablement el més visceral i apassionat) ja va afirmar que no s’havia pogut treure del cap aquell poble, els sorolls repetits, el clima i que, tampoc no li sorprenia gens que els jurats de l’època s’haguessin mostrat força remisos a premiar l’obra i que, en qualsevol cas, qui tenia la darrera paraula era el públic.
Doncs bé, ara el públic, gràcies al treball apassionat de la Maria Bohigas, té una nova oportunitat d’enfrontar-se a un text que xucla, que fa pensar, que no passa amb indiferència i, a més, ho pot fer amb una nova llum, la que aporta la mirada de Pons. “La mort i la primavera” no és una lectura fàcil, però és sorprenent, carregada de poesia, d’una bellesa sòlida i formal que no renuncia a la profunditat psicològica, filosòfica i política, que construeix uns protagonistes sòlids, contundents, d’aquells que van amb tu més enllà de la lectura.

Arnau Pons (Foto: Cristina Calderer- Ara Balears)

En aquest sentit, Bohigas ha actuat com una editora compromesa i valenta, assumint que, de vegades, cal anar més enllà dels cànons, trencar les mirades socialment reconegudes i donar una volta més a tot allò que sabíem. I de fet, aquesta edició del llibre de Rodoreda és el fruit d’una idea que s’ha anat gestant al llarg dels anys, explorar un llibre complex i presentar-lo sota una mirada molt més profunda, intensa i contrastada, encara que això representi refer en certa manera la visió que es tenia del llibre i, de rebot, de l’autora.
Pons deixa clar que, en aquest cas, enfrontar-se a una obra inacabada no vol dir de cap manera enfrontar-se a una obra incompleta, coixa o mancada de substància, ans al contrari. La gran capacitat literària de Rodoreda li va permetre endinsar-se en un text creatiu que trencava esquemes, que fins i tot trencava línies definides i que es movia a cavall de diferents gèneres, la poesia, la ciència ficció, la història, però jugant amb unes regles allunyades de les habituals, establint unes estructures molt personals i molt allunyades de tot el que havia fet fins aleshores i d’una complexitat encara més extrema. Un text que amaga moltes més coses de les que ensenya.

Mercè Rodoreda (Foto: Pilar Aymerich)

Segons Arnau Pons, el llibre neix de la catàstrofe, de dues guerres devastadores en tots els sentits, físics, anímics i mentals, i es converteix en un revulsiu, en una novel·la sobre la revolta, la sedició, la llibertat de pensament i d’acció que s’acaba convertint en un alliberament personal. Una peça imprescindible de la nostra història literària que torna al present amb una nova i més clarificadora mirada i la força necessària per continuar sent un llibre cabdal en tots els sentits.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Antonio Ungar és un escriptor nascut a Bogotà l’any 1974. Ha publicat contes en més de 25 antologies i els té reunits a “Trece circos y otros cuentos comunes”. És autor dels llibres “Zanahorias voladoras”, “Las orejas del lobo” i “Tres ataúdes blancos”, guanyador del premi Herralde de novel·la 2010. Ara acaba de publicar a Anagrama Mírame”, una novel·la curta d’una paorosa intensitat.

"Mírame" d'Antonio Ungar

Un traductor free-lance, que viu sol, enyorant una germana morta, que escull les seves traduccions en funció dels problemes que li poden plantejar, que es fa portar els originals en paper a casa i que escriu un diari personal que arrenca amb una anotació que marcarà el seu futur: “Al otro lado de los patios, en el quinto piso del número 21 de la Rue C, hay ahora una familia. Llegaron el lunes. Son oscuros. Hindúes o árabes o gitanos. Han traído a una hija”.



A partir d’aquest punt, Ungar ens presenta, amb precisió, ironia i amb una certa ferotgia, un personatge antisocial, amb un punt de violència latent, que s’automedica, que odia els estrangers que dia a dia proliferen pel seu barri i que s’obsessiona amb aquesta nova família que acaba d’arribar al seu entorn però sobretot, amb la filla, una noia de bellesa magnètica i salvatge que es converteix en objecte dels seus somnis. Comença a espiar-la i anotar els seus moviments, arribant fins i tot a entrar a casa seva per instal·lar-hi càmeres i micròfons que monitoritza des del seu ordinador. La veu despullada, fent les tasques de casa, agredida pels seus familiars i, de mica en mica comença a abandonar la passivitat de mirar i la transforma en accions destinades a canviar la seva relació
Mentrestant sospita que els seus veïns trafiquen amb drogues i, tot plegat es converteix en una perillosa i absorbent obsessió que el xucla sense remei mentre la seva relació es transforma en un camí de doble sentit que comença a difuminar i a confondre les fronteres i els límits.

Antonio Ungar (Foto: La silla prestada)

Antonio Ungar desplega un repertori de tensió eròtica, de violència que, pas a pas, es transforma de teòrica en pràctica i ens condueix sense possibilitat de fugir en aquesta espiral d’inquietud que creix pàgina a pàgina i que s’acaba convertint en una experiència torbadora. Amb habilitat i fúria ens ajuda a conèixer un personatge tèrbol que, sota aquesta cap inicial d’obsessió personal, també planteja un rerefons social que porta a la reflexió, a posar damunt la taula temes com l’odi als estrangers, la supervivència dels immigrants, la transformació social i urbanística de les ciutats i, en definitiva, un indeturable canvi de model de vida.

Enllaços patrocinats