Arxius

Estàs veient: febrer 2018

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Libros del Zorro Rojo ha donat llum verda a un llibre d’aquells que uneixen bellesa i contingut. Es tracta de “Prodigios. Una antologia de poesias árabes”, una obra bilingüe, avalada pel prestigi i els coneixements del popular arabista Pedro Martínez Montávez, que també es responsabilitza del pròleg i que s’enriqueix amb les personalíssimes il·lustracions de l’artista i cal·lígraf algerià Rachid Koraïchi.

Prodigios. Una antologia de poesias árabes

El plantejament és potent i seductor i, de fet també té alguna cosa de trencador i de revolucionari. D’entrada, el format 22,5 x 26, prou generós com per permetre donar un gran joc als escrits i, sobretot, a les il·lustracions i a les cal·ligrafies de Koraïchi. L’abast del llibre és ampli i abasta des de poemes àrabs del segle VI fins arribar a l’actualitat, a poetes contemporanis i en actiu. I tres mirades diferents a tres tradicions, l’àrab, l’andalusí i la d’Algèria. Són 52 autors, una selecció de veus com els clàssics Ibn Arabi o Ibn Zaydún, els més moderns Anna Gréki, Nizar Qabbani o el molt conegut poeta sirià Adonis.

Una de les magnífiques pàgines del llibre

En aquest sentit no només s’ofereixen poemes i al llibre hi ha una contextualització de caràcter històric que ajuda força a entendre el context i l’evolució història de la poesia i les seves diferents sensibilitats d’una tradició cultural rica i que sempre ha lluitat per obrir nous horitzons. Camins que s’uneixen i que acaben convergint en un únic punt on lliguen el missatge i la bellesa.

Rachid Koraïchi (Foto: Factumarte)

Rachid Koraïchi, nascut a Aïn Beida l’any 1947 és un dels artistes del món islàmic més reconegut a nivell internacional. Va estudiar Belles Arts a Algèria i a París i la seva obra s’emmarca en la tradició de l’espiritualitat sufí, sense renunciar a la modernitat. Es belluga seguint els dictats clàssics de l’escriptura sagrada i dels signes considerats màgics i s’ha mantingut sempre lligat a la poesia i la paraula
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha mirades que marquen, que fan camí. I aquest seria el cas de la filòloga i catedràtica Maria Nunes que, després de publicar estudis sobre Narcís Oller i Josep Maria de Sagarra, acaba d’editar a Meteora el llibre “Rutes literàries de Barcelona”, un recorregut centrat en quatre noms, Teresa Juvé, Narcís Oller, Josep Maria de Sagarra i Montserrat Roig i que es complementa a la perfecció amb els dibuixos de Josep Maria Farré Mateu, un “urban sketcher”, un dibuixant urbà gironí amb una especial habilitat visual.

Les "Rutes literàries de Barcelona" de Maria Nunes

L’experiència prèvia, els coneixements de la matèria i, sobretot, unes grans dosis d’amor i de passió per allò que fa, han permès a la Maria bastir una fantàstica aventura, una meravellosa guia que permet repassar escenaris, indrets i situacions que ressegueixen vida i obra de quatre grans autors de la nostra tradició literària.
De manera erudita i, a la vegada lúdica, lligant amb perfecta harmonia els coneixements i la vesant més turística, més de passeig, més d’assimilació quasi involuntària dels coneixements, aquest llibre aconsegueix el miracle de transmetre saviesa quasi sense voler-ho, una capacitat que només és a l’abast de pocs, només d’aquells que, com la Maria, fan les coses amb l’ànima i saben exposar en públic els seus coneixements des de la modèstia, des de la necessitat de comunicar amb eficàcia i intensitat.
La Maria Nunes té experiència en això d’organitzar rutes literàries i el fet de posar-ho negre sobre blanc en un llibre fa que se’ns obrin molts universos diferents. D’entrada, contemplar una Barcelona que, per sort o per desgràcia, ha canviat força des que els seus protagonistes la van trepitjar o la van convertir en eix de la seva literatura. També ens permet contemplar indrets, alguns coneguts i d’altres no tant, i fer-ho sota el prisma dels grans autors.

Narcís Oller

Teresa Juvé (Foto: Diari de Girona)

Val a dir que l’èxit de “L’ombra del vent” de Carlos Ruís Zafón va disparar l’esclat progressiu d’aquesta necessitat de traslladar el paper a la vida i, des d’aleshores, han proliferat arreu les rutes literàries. Però la Maria Nunes volia anar més enllà i no limitar-se només a una successió de propostes sense cap més lligam i el que ha fet és marcar un fil coherent i, en certa manera, explicar l’evolució urbana de la ciutat. Amb Teresa Juvé s’explora la Barcelona del Àustries, un període no massa conegut. Després, amb Narcís Oller es retrata el realisme, l’esclat de la gran urbs moderna. Sagarra és el punt àlgid de la Barcelona social i, per últim, Montserrat Roig veiem el descobriment de nous indrets, de barris que s’allunyen del centre i també de l’atenció de la gent en general i dels autors en particular però que també poden oferir moltes sorpreses. Quatre rutes independents però lligades per aquesta idea de ciutat viva, de ciutat que creix, que es transforma, que s’adapta als nous temps i a les noves propostes urbanístiques i socials, mantenint el seu arrelament al passat i projectant-se cap el futur.
I en el capítol més pràctic, la Maria ens presenta els autors i els situa en context a ells i a les obres escollides. Després apunta un resum general de la ruta i, finalment la traça de manera concreta i detallada. De fet, un dels grans mèrits de la Maria Nunes és la meravellosa capacitat de lligar els temes estrictament literaris amb la geografia, l’arquitectura i el patrimoni tangible o intangible de la ciutat. Això fa que el viatge sigui rodó i rotund.

L'autora, Maria Nunes, i l'editora de Meteora, Dolors Sàrries

Qui sap, potser darrere d’aquestes rutes hi ha una certa voluntat de xafarderia, encara que sigui sana i cultural i, en aquest sentit, les “Rutes literàries de Barcelona” es converteixen en un document magnífic per aconseguir que la nostra curiositat quedi perfectament apaivagada en tots els aspectes. I en aquests temps que vivim, on les presses i els mòbils fan que sovint caminem aliens al nostre entorn, la proposta de la Maria és un catalitzador fabulós per tal de canviar els hàbits, de tornar a passejar mirant al voltant, mirant cap a dalt i descobrint aquella ciutat que tenim a la vora i que ens passa sempre desapercebuda.
La Maria Nunes és sabia, propera i pedagògica i aconsegueix que els amants de la literatura tinguin més elements encara per estimar-la i aquells que no coneixien les obres o els autors, s’hi acostin gràcies a l’experiència de resseguir els seus passos o els dels seus personatges a través dels carrers. I tot això sense deixar de banda un aspecte que pot quedar en un segon pla però que no és menys important, la reivindicació social i cultural en diferents àmbits. Si passeges per les llibreries et resultarà més fàcil trobar la darrera proposta banal i mediàtica que els grans noms de la literatura. I si passeges pels carrers també est costarà trobar referències culturals que indiquen les fites de referència dels nostres mestres culturals. Qui sap. potser aquest llibre és una primera pedra per començar a canviar les coses i, veient el rigor i la passió de la Maria, em fa l’efecte que serà una proposta amb continuïtat.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Malpaso ha escollit una novel·la de l’any 203 “The sacred art of stealing” per presentar en castellà un autor nascut a Glasgow l’any 1968, Christopher Brookmyre, que ha publicat 23 llibres, ha aconseguit alguns premis literaris i es belluga en un estil literari que barreja humor, sàtira social i política, acció trepidant, descripcions acurades i en alguns casos, rotundament exhaustives, que acaben formant les arestes d’un tot brillant que sorprèn, enganxa i captiva a parts iguals.

"El bendito arte de robar" de Christopher Brookmyre

El bendito arte de robar”, traduïda per Javier Guerrero, és una de les tres novel·les de la seva producció protagonitzades per Angelique de Xavia, una agent especial, que pràctica arts marcials, que forma part d’un grup d’elit i que té problemes personals i laborals i confesso que m’ha fet descobrir un autor que no coneixia i que m’ha atrapat sense cap concessió. Brookmyre és absolutament sorprenent. La trama, la manera de tractar-la, de presentar-la i de desenvolupar-la, els personatges, la fórmula emprada per anar resolent els problemes que es presenten el converteixen en un escriptor insòlit, peculiar, agut i francament brillant. Mostra una meravellosa capacitat per sorprendre a cada pàgina, a cada escena, amb la manera d’explicar les coses, amb les coses que explica i això sempre és un punt positiu i una bona carta de presentació.

Christopher Brookmyre (Foto : Nick Ponty / The Herald)

Brookmyre afronta la literatura com una sorpresa, amb rigor, emoció i una absoluta capacitat per anar trencant esquemes i portar el lector per camins poc transitats, insospitats i, força vegades, desconcertants. Es pot entretenir durant pàgines i pàgines estructurant personalíssimes teories al voltant del futbol i la tipologia més o menys íntimes dels seguidors de determinat equip i després sorprendre amb un plantejament innovador o amb un esclat d’acció trepidant.
Els dos protagonistes centrals de “El bendito arte de robar”, una policia peculiar, Angelique de Xavia, amb mancances vitals i una visió molt particular del món i de la feina que fa, i Zal Innez, un lladre intel·ligent, gens convencional i amb uns mètodes sorprenents són l’eix central d’aquesta història, però Brookmyre no dona puntada sense fil i tots els elements secundaris i fins i tot d’atrezzo són d’una contundència absoluta. La novel·la és un còctel poderós, fet amb alcohols de grau i essències de perfum poderós, penetrant i persistent.
Al ritme del clàssic i encomanadís “One step beyond” dels Madness i vestits i pintats com Zal Cleminson, el personalíssim guitarrista de The Sensational Alex Harvey Band, el grup de lladres/artistes entra a robar un banc. I ho fa d’una manera molt peculiar, sense violència, entretenint els hostatges amb pintures murals i representacions teatrals. I així, en aquest escenari tan poc convencional Angelique i Zal es troben i, contra tot pronòstic, s’enamoren.

The Sensational Alex Harvey Band amb Zal Cleminson (Foto. Michael Putland / Getty)

El robatori arriba a bon port i aleshores comença un joc passional, sentimental i cerebral on cada pas que fan porta implícit un risc, però també un premi, una emoció. Brookmyre demostra dominar a la perfecció els interiors humans. Angelique no sap si Zal s’aprofita d’ella per avançar i Zal dubta si Angelique en realitat li està preparant una trampa. Amb aquest conflicte interior, l’autor basteix una història magnètica i impecable, plena de girs i de sorpreses. De fet, alguns crítics han dit que és una sort que Christopher Brookmyre es dediqui a la literatura i no al crim, ja que els seus dissenys dels escenaris i dels protocols de comportament són absolutament brillants, efectius i, a mñes, carregats d’ironia i de sentit de l’humor.
“El bendito arte de robar” és un còctel fresc, emocionant i sorprenent, dotat d’un ritme cinematogràfic que combina a la perfecció tot el que fa referència als detalls, eficaços, però de vegades quasi tocant l’esperpent, de la preparació de l’atac i la història d’amor que es va gestant. Tampoc no renuncia, ans al contrari, a referències constants, documentades i passionals a la música, a la pintura, a l’escultura, a la literatura i també al futbol. Els dos equips de Glasgow, el Celtic i el Rangers també tenen un protagonisme especial i, de fet, Brookmyre demostra una habilitat especial per dedicar pàgines i pàgines al tema sense que es faci feixuc en cap moment.

Els Madness amb el seu famós Ones Steep Beyond

La novel·la té també el punt necessari de crítica social, de portar les coses als extrems per tal de mostrar la seva fragilitat o, com a mínim, per fer-les evidents més enllà de la confusió quotidiana. I ho fa en tots els aspectes que toca, fins i tot en les potents i ben definides personalitats dels protagonistes que es poden de manifest en unes converses fluides, insòlites, carregades d’intensitat i de força i que mantenen també aquest to intel·ligent i irònic de tot el llibre.
Només un desig, que el llibre funcioni a la perfecció i que això permeti que Malpaso publiqui més històries de Christopher Brookmyre i que ho segueixi fent amb aquesta brillantor i aquest luxe i amor pels detalls, tapa dura, vores vermelles i una versió digital gratuïta. Un 10 autèntic.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’Hematocrítico és la identitat més o menys secreta d’un professor d’educació infantil de La Corunya que es dedica a l’humor i a l’activitat digital a través de les xarxes socials.

Quadernet d’escriptura divertida – El Hematocrítico / Olga Capdevila

Treballar amb nens petits i veure’ls créixer, de fet, és un dels principals catalitzadors de la imaginació que li permet arrencar l’humor des de zero, des de les estructures més bàsiques. Així doncs, el seu peculiar sentit de l’humor i la fama que, dia a dia atresora en les seves activitats a la xarxa, fan que els seus interessos és diversifiquin i, en aquesta línia d’actuació, ara acaba de publicar en català i castellà el “Quadernet d’escriptura divertida”, que edita Blackie Books amb les sempre magnífiques i sorprenents il·lustracions d’Olga Capdevila.

El Hematocrítico (Foto. Perdiz Magazine)

Com que parteix de la idea que hi ha temes que no fan gràcia, que riure de les desgràcies pot ser legal però no és sa, practica un humor imaginatiu, irònic, obert i més aviat blanc que casa força amb totes els públics. En aquest cas que ens ocupa, planteja un seguit d’exercicis d’escriptura destinats a estimular la creativitat, especialment en nens i nenes de primària, és clar que això tampoc no ha de ser un fre per tal que l’agafi gent d’altres edats i se’l faci seu.
Són 64 pàgines i 40 exercicis que es belluguen en diferents àmbits. El tema arrenca construint una fitxa personal, mirant de seguir la pauta que ja ha fet l’autor, degudament customitzat pels pinzells de l’Olga. A partir d’aquí, els reptes van augmentant i es belluguen per àmbits ben diferents però mantenint sempre aquest lloable objectiu de fer treballar les neurones, d’aconseguir arribar a uns resultats que no siguin altra cosa que un esclat de creativitat, que tinguin imaginació, humor, diversió i encant.

Olga Capdevila

Si seguim les instruccions marcades, ens trobarem fent de periodistes i entrevistant un poll, de crítics gastronòmics explicant els plats del restaurant més fastigós del mon, valorant com a crític cinematogràfic la pitjor pel·lícula de la nostra vida. També podràs ser un líder polític i dissenyar el teu cartell i el teu programa electoral i fins i tot podrà fer d’editor, batejant els llibres més estranys del món. Una proposta plena d’imaginació que llueix encara més gràcies a les il·lustracions sempre magnètiques de l’Olga Capdevila, capaç també de jugar al doble joc de la subtilesa, aconseguint imatges que cridin l’atenció per igual als nens i als adults, construint una estructura plena de detalls, d’impactes visuals i de constants picades d’ullet al lector. Un llibre per divertir-se sense límits i, qui sap, potser també una bona escola d’escriptura creativa.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha noms que ultrapassen fronteres, les geogràfiques i les laborals s’escampen més enllà dels límits naturals. Aquest és el cas dels protagonista d’aquesta càlida història que ens ocupa. No cal ser un fanàtic del teatre ni tan sols ser català per saber de qui parlem quan es pronuncia aquest nom acompanyat dels dos cognoms: Josep Maria Benet i Jornet.

Josep Maria Benet i Jornet

Un dels grans de la nostra literatura, amb dues potes, el teatre i la ficció televisiva que l’han convertit en un element imprescindible i fonamental de la nostra història. Nascut l’any 1940 al barri de Sant Antoni, va començar a devorar novel·les de “duro” de diferents gèneres, Alf Manzm José Mallorquí, George H. White o Marisa Villardefranco, tebeos i clàssics com Juli Verne i a crear les seves pròpies publicacions casolanes, combinant dibuixos i diàlegs.
Va cursar Filosofia i Lletres i va entrar a l’escola d’art dramàtic Adrià Gual on coneix gent com Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat o Fabià Puigserver. L’any 1963, guanya el premi Josep Maria de Sagarra amb “una vella, coneguda olor” i comença a fer-se realitat la seva passió d’interpretar el món. Deu anys més tard estrena “Berenàveu a les fosques” i s’emporta una contundent garrotada que colpejava amb igual força contra l’obra i contra l’autor. Però Benet no es va deixar doblegar i va seguir.

Benet i Jornet celebrant els 75 anys (Foto: Vilaweb)

Anys més tard i amb moltes obres i alguns èxits a les espatlles, es converteix en el creador del primer serial televisiu d’èxit, la primera producció pròpia de TV3 i també la primera d’un llarg i brillant camí, “Poble nou”. “L’Antoniu” i la seva gent van arrelar en l’imaginari popular i l’èxit ja no es va aturar. “Rosa”, “Nissaga de poder”, “Laberint d’ombres”, “Nissaga, l’herència”, “El cor d ela ciutat” i “Vendelplà” el van mantenir al cim entre el 1993 i el 2010.
En paral·lel, la seva carrera teatral també recollia èxits sense descans i amb ella van arribar el Premi Nacional de Literatura Catalana de Teatre, el Premio Nacional de Teatro, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2013.
I de mica en mica Josep Maria Benet i Jornet va començar a compartir la vida amb una malaltia silenciosa, discreta i terrorífica, l’Alzheimer. L’home que ens havia encaterinat amb centenars d’històries, amb milers de trames de tota mena, anava oblidant la seva pròpia història, perdent límits i referents.
No ho sé, probablement ens costa moltíssim enfrontar-nos a l’Alzheimer. Potser no acabem d’entendre del tot la malaltia física però sembla que qualsevol dolència del cos, per dura i letal que sigui, ens permet utilitzar canals de comportament i de reacció que no ens distorsionen massa els esquemes de raonament, però una malaltia que afecta al cervell, que fa que la gent que estimem i que ens estima vagi perdent totes les referències, tot allò que formava part de la seva personalitat, que el feia ser com era i que es vagi diluint de manera ferotge i inexplicable, es converteix sempre en un misteri difícil d’abordar i complicat d’afrontar.

Carlota Benet i "Papitu. El somriure sota el bigoti"

Carlota Benet, la filla del Josep Maria, decideix enfrontar-se a pit descobert amb les sensacions contradictòries i amargues que aquesta malaltia devastadora provoca en tots aquells que hi ha a la vora dels malats. El resultat és un llibre que acaba de publicar Columna, “Papitu. El somriure sota el bigoti”, jugant, d’entrada, amb dues idees, el nom amb que els seus amics el coneixien, “Papitu” i la manera càlida de cridar-lo d’una filla, “papitu”.
Nascuda l’any 1981 a Barcelona, la Carlota va estudiar filologia catalana i ha viscut cinc anys als Estats Units. Autora de la tesi doctoral, “La imatge dels Estats Units en la literatura catalana contemporània”, ara és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Lleida. Sempre va dir que no escriuria mai una obra de creació i, després de llegir el que ha fet, crec que cal que ens felicitem que no hagi complert la seva promesa.
El llibre de la Carlota és una mirada absolutament personal, íntima i propera a la vida del Josep Maria, a la vida d’un home culte, singular i després molt popular, a través dels ulls de la seva filla. Una mirada que, com ella mateixa, va creixent, es va fent gran i, de mica en mica, va capturant nous ressorts, nous matisos, noves complicitats i nous acostaments a les petites i grans realitats, públiques i privades.
Com en qualsevol persona, i més encara quan ets un personatge amb inquietuds culturals, amb una projecció social i amb una gran xarxa d’amics i d’admiradors, a l’ànima de Benet i Jornet hi ha tancades multitud de facetes que es complementen, que fins i tot poden arribar a ser contradictòries però que no fan altra cosa que construir la pròpia personalitat. El pare, el marit, l’amic, l’escriptor, el company i molts estats d’ànim, la simpatia, la ira, el rondineig, la curiositat, la felicitat, l’amor, la professionalitat, el geni, la passió. La Carlota hi aprofundeix amb els seus ulls i mentre l’Alzheimer és converteix en l’eix central de la història, encara que això no sempre sigui visible i evident, ella aprofita per anar esbrossant records i vivències, per anar desgranant pensaments i reflexions, per anar fent una mica nostres totes les experiències viscudes al costat del seu pare.
I també una cosa força obvia, encara que de vegades no ho sembli, la duresa extrema d’aquesta malaltia que ho capgira tot i que pot fins i tot arribar a provocar tensions i rebuig entre cuidadors i cuidat i així, amb aquesta mirada, sensible, càlida, delicada i amorosa, aconsegueix, entre moltes altres coses, transmetre una certa esperança, un punt d’ajut moral a les persones que han de conviure amb aquestes malalties que desestabilitzen els cos i l’ànima de tots els implicats. La Carlota estructura el llibre, no sé si de manera estudiada o per instint natural, de manera que, malgrat tot, hi predomini la felicitat, la complicitat, la relació íntima i vital entre pare i filla, entre filla i pare. És una mena de catalitzador contra el desencís, contra l’abatiment, contra la pena i es transforma en un cant a la vida, en un esforç titànic per preservar l’amor per damunt de qualsevol altra consideració, per sobre de tots els obstacles. És acceptar-ho tot, és apagar l’amargor, mirar de desactivar-la, assumir la pròpia vida i convertir-la en un petit miracle, sòlid i inqüestionable, càlid i vital, etern. En certa manera és presentar batalla al monstre i guanyar-lo a base de somriures i d’afecte, de recordar amb un somriure tot allò que els va fer riure. També és superar els reptes de la vida com si es tractés d’una aventura nova cada dia i aconseguir que la felicitat no sigui una postura ni banal ni buida ni superficial, sinó més aviat posar en valor els bons moments del dia a dia com un valor sòlid i del tot irrenunciable.

Carlota i Josep Maria Benet (Foto: Pilar Aymerich)

Un llibre que emociona, que va vibrar, que commou, que fa riure, que provoca somriures de complicitat, que ens humanitza un pare que potser no sabia fer grans dinars i que no acabava d’adaptar-se al dia a dia convencional però que era capaç d’inventar mil històries, de fer que la vida de la seva filla fos un càlid i vivaç carrusel d’emocions, de sorpreses i d’aventures carregades d’amor i d’humanitat.
“Papitu. El somriure sota el bigoti” és fer bona aquella màxima de l’existim mentre algú ens recordi i aquesta història de la Carlota no és altra cosa que solidificar per sempre més la memòria de Josep Maria Benet i Jornet més allà del temps i de l’espai i embolcallar-la en una bombolla d’amor i de felicitat.
I un gran premi per acabar. La Carlota Benet ens regala un altre text únic, exclusiu i meravellós, escrit d’una tirada mentre era al costat del seu pare i que, per tant i en certa manera té l'esperit de tots dos, del pare i de la filla. Un escrit que analitza l’impacte del llibre un cop publicat i tot el que representa :

Carlota Benet (Foto: Lleida.com)

L’acolliment que ha tingut el “Papitu” m’ha agafat per sorpresa. De cap manera mentre l’escrivia podia pensar que hi hauria gent desconeguda que m’aturaria per parlar-me’n i acabaríem abraçats. Atribueixo l’interès que ha generat a que les històries humanes reals agraden; a que els afectats per l’Alzheimer han agraït veure-s’hi reflectits; i també a que la figura del meu pare genera simpatia, cosa que em fa molta il·lusió. Però de fet, el que jo volia transmetre en les seves pàgines és la necessitat de valorar la vida, d’arrapar-nos a la mica de felicitat que hi podem trobar, malgrat el dolor que inevitablement comporta.
El meu pare gairebé sempre ha creat tragèdies de les grosses però jo no he heretat el gen tràgic i per parlar d’ell no em semblava adequat utilitzar aquest to; tampoc em va per caràcter. I això que el Papitu pensava que perquè sortissin coses interessants cal crear des del dolor. Aquesta manera seva de veure l’escriptura ha sigut possiblement una de les coses que m’ha fet pensar que no podria dedicar-m’hi. Perquè sempre se m’ha dit que sóc una persona feliç (suposo que somric massa) i d’això he deduït que no tinc res interessant a comunicar.
Però ara he trobat he trobat una cosa a dir i l’he reflectida en aquest llibre: Que optar per la felicitat en moltes ocasions és una tria i que no sempre és fàcil. Tries ser feliç quan fas veure que no t’adones d’una mala passada que t’han fet. Tries ser feliç quan decideixes concentrar-te en allò lluminós que t’ha deixat una persona i no en la pena que heu compartit. També tries ser-ne quan procures que el dia a dia de la malaltia no mati la relació amb el teu ésser estimat. Ser feliç pot ser una opció valenta i no el fruit de la superficialitat o la innocència. El llibre del “Papitu” també va d’això. D’intentar veure el fil de llum en la foscor. Ell sempre em deia “jo estic content si tu n’estàs”. Doncs au Papa, intentaré estar-ne per tots dos.


Gràcies Carlota, de cor!
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
José Carlos Somoza, nascut a L’Havana l’any 1959, és un psiquiatra que va publicar la seva primera novel·la l’any 1994 i que després va decidir deixar la professió per dedicar-se només a la literatura. L’èxit de “La caverna de las idees” li va confirmar aquesta decisió i des d’aleshores els seus llibres s’han convertit en històries molt llegides i molt premiades. Obres com “La llave del abismo”, Premi Celsius 232; “Clara y la penumbra” Premi Hammett; “Dafne desvanecida”, finalista Premi Nadal; “La ventana pintada”, Premi Café Gijón. Edicions B acaba de publicar la seva última novel·la, “El origen del mal”, un thriller que s’enceta amb dues paraules “Estoy muerto”.

"El origen del mal" de José Carlos Somoza

Un llibreter dona a un escriptor un manuscrit que ha rebut, acompanyat d’uns sucosos emoluments per llegir-lo. És un document de 200 pàgines, amb alguns fragments subratllats, datades l’any 1957 i que ha de llegir en menys de 24 hores.
Intrigat comença la lectura i es troba amb una història que el porta al nord d’Àfrica. L’explica Àngel Carvajal, un militar de la Falange que forma part de la xarxa d’espies franquistes que intenten portar l’aigua cap el seu molí en uns territoris que es belluguen entre la necessitat de mantenir l’ordre colonial establert per les diferents potències europees i els moviments secessionistes àrabs.
Intrigues, espies, confidents, relacions familiars i la profecia d’una mort anunciada i massa prematura serveixen a Somoza per anar construint una trama que va sorgir de la biografia de Víctor Martínez-Simancas, un autèntic espia. En aquesta línia, va establint els lligams entre els fets del passat i els fet del present i planteja l’enfrontament cultural que vivim avui com una conseqüència de tots allò que va passar. El passat condiciona el present i dibuixa ponts que, encara que no siguin evidents, no es poden obviar.
Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova mirada a l’univers creatiu de casa nostra. Una il·lustradora molt activa i coneguda que no para de treballar, la Mercè Galí. Si creiem que les ambients viscuts condicionen, el cas de la Mercè potser seria de manual. Va passar bona part de la seva infantesa al magatzem de la Llibreria Galí, un establiment històric del carrer Verdi de Gràcia que els seus pares, el Pere Galí i la Maria Lluïsa Sanarau van mantenir actiu durant 25 anys fins que van decidir jubilar-se l’any 2009.

Il·lustració de Mercè Galí

Amb aquest impagable i ric bagatge previ de lletres i d’imatges no és estrany que la Mercè es decantés cap el món de la creació. La música, la dansa i el dibuix es converteixen en els pilars de la seva formació. Estudia il·lustració a la Llotja i Belles Arts a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en gravat. Se centra sobretot en la il·lustració infantil i juvenil, treballant per diferents editorials, mentre es consolida també com una de les habitual de Cavall Fort, activitats que combina amb tallers creatius i classes dirigides a adults i a infants.

Il·lustració de Mercè Galí a Cavall Fort

Els seus dibuixos tenen un estil propi, amb un traç fresc, espontani i brillant, amb perfils marcats i una gran expressivitat que posen de manifest la seva formació en gravat. Treballa combinant diferents tècniques, fins i tot el collage i la fotografia i buscant sempre aquest plus expressiu que mira de captar l’empatia del lector, de fer-lo participar en l’aventura i, sovint d’arrencar-li un somriure còmplice. Agafa les històries i les porta al seu terreny, amb gràcia, sentit de l’humor i mestratge, aconseguint un estil personal i únic que, un cop vist, no s’oblida i es reconeix amb facilitat. Però, més enllà de les qüestions tècniques i/o formals, les il·lustracions de Mercè Galí són pura emoció, cada imatge amaga una història i és capaç d’explicar un gran relat, una vida que hi batega a l’interior, que va sorgint de mica en mica, fent-nos còmplices d’aquesta manera de fer que no és altra cosa que geni i màgia, que emoció i sentiment, que passió i calidesa.
Ja siguin personatges inventats, personatges reals, il·lustracions úniques, contes il·lustrats, cartells o qualsevol de les moltes opcions que li ofereix la seva feina, la Mercè té sempre aquesta capacitat de sorprendre, de captivar, d’enamorar, en una paraula, aconseguint que sigui difícil oblidar la seva feina i les seves imatges.

Il·lustració de Mercè Galí. La Caputxeta.

Il·lustració de Mercè Galí. Cartell de L'Auditori


En paral·lel als molts encàrrecs que va fent, (alguns dels més recents “Simplement jo” i “Tot el que sé de la caca”, amb text de Jaume Copons i publicats per Combel; “Els meus primers haikus”, amb text de Núria Albertí a El Cep i la Nansa i “Pensamientos”, amb text de Sofía Gil a Flamboyant) aborda projectes personals que es converteixen en autèntics llibres d’artista, combinant text, poemes, idees, gravats, il·lustracions, collages, imatges i objectes on aprofita per donar màxima llibertat a les seves idees creatives i aconsegueix una autèntica explosió de potència i de creativitat.

Mercè Galí

Dibuixos emocionants, plens de vida, imaginatius, que bateguen i que sempre aconsegueixen traspassar les fronteres del paper, caminar al nostre costat i bufar-nos les orelles mentre ens diuen que no hem de perdre mai aquell esperit infantil que ens porta a abandonar-nos, a gaudir de les petites coses, dels detalls i de tot allò que, com les il·lustracions de la Mercè, en fan sentir vius i, sobretot, immensament feliços.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
A Catalunya, les tradicions populars van sovint lligades al menjar i Reus no és de cap manera una excepció a aquesta mena de regla no escrita enlloc però fàcil de comprovar de manera empírica. En aquest context i parlant en un nivell força local i comarcal, situar-nos el 3 de febrer és parlar de Sant Blai. La tradició que va recollir Joan Amades el considera advocat contra el mal de coll i el mal de gola i del que es tractava era de portar a beneir la fruita. Un cop beneïda s’havia de menjar el dia de la Mare de Déu de març i això et preservava d’aquests mals.

Els "blaiets" del Forn Sistaré

A Reus, i d’afegitó al Camp de Tarragona, aquest costum es va veure ampliat amb unes fantàstiques els “blaiets”, galetes fetes de mantega, sucre, ou i aromatitzades amb vainilla o llimona, de forma ovalada, vora dentada i amb una imatge del sant al center que, un cop beneïdes aconseguien aquestes meravelloses propietats curatives sobre refredats, grips i mals de gola.

Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré

Amb el característic “Sant Blai gloriós, lleva’m la tos”, els “blaiets” formen part de les tradicions reusenques i, tot i els canvis socials i d’hàbits de consum, els pastissers de la ciutat mantenen la tradició i, any rere any, omplen els seus aparadors amb la figura del sant decorant aquestes meravelloses galetes. No em voldria equivocar, però crec recordar que el motlle original que permet gravar la figura de Sant Blai a la superfície d’aquest dolç és feia a la Llauneria Mata, amb un motlle dissenyat fa cent anys per l’avi de l’actual propietària, Montserrat Mata. I si no em torno a equivocar (això de la distància ja se sap que pot desvirtuar la realitat) crec que la botiga del Raval de Santa Anna, 47, va tancar per jubilació aquest mes de gener després de 157 anys d’activitat i això complica força la possibilitat d’aconseguir motlles nous i fa que la gent que en té d’antics els guardi com una autèntica joia.
I ara em toca fer un homenatge molt merescut a dos pastissers inquiets, entusiastes, incansables i riallers, Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré, que al capdavant del Forn Sistaré fan que l’emoció de reviure les tradicions sigui un regal fantàstic que guareix cos i ànima. Un negoci familiar que funciona des de l’any 1910 i que gràcies a la vitalitat d’aquests dos titans agafa més volada que mai, unint qualitat, innovació i classicisme, tres puntals bàsics que, combinats amb saviesa i emoció fan que tot el que fan sigui desitjable i saborós.

Els "blaiets" del Forn Sistaré

Segueixo les seves activitats, les seves moltíssimes activitats, a través d’internet i em meravella i m’emociona aquesta gran capacitat de fer coses, mantenint d’una banda, les tradicions lligades a la pastisseria i, de l’altra banda, fer créixer l’activitat quotidiana, investigant noves farines, treballant nous procediments que hereten la tradició i que la porten cap a la modernitat, una tasca gens senzilla que demana les dosis exactes d’equilibri i d’innovació per tal de fer les coses en la proporció correcta.

Els "blaiets" Forn Sistaré

En aquest sentit, ser conscient que existeix gent com el Xavier i el Tomàs, regala tranquil·litat i proporciona una absoluta sensació de benestar. Saps que gràcies a ells i a gent com ells, les tradicions, els records, el calor dolç de la nostra infantesa, allò que ens ha portat a ser com som i que conservem arraulit als plecs del cervell, del cor i de l’ànima no es perdrà. Tens la certesa absoluta i rotunda que les seves mans i el seu entusiasme seran els vehicles necessaris per mantenir sempre en primera línia tot allò que ha configurat les nostres essències. I sí. és cert que els temps canvien, però la tradició, si es manté viva, és capaç de superar les barreres del temps i de l’espai, d’aconseguir que mai no es trenquin els fils umbilicals que ens mantenen arrelats al passat i que ens permeten fer ponts cap el futur. I això no té preu, per això cada vegada que mossego una coca amb cireres del Forn Sistaré, una llesca de pa de pagès, una coca de llardons o, con en aquest cas, un “blaiet”, torno a casa, a aquesta casa feta de records, d’emocions, d’alegries, de nostàlgies, de records i, sobretot d’absoluta vida.

Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré

Gràcies Xavier i Tomàs per aconseguir que el món, el nostre petit món, sigui una bombolla de calidesa, un oasis on tot millora dia a dia sense alterar les essències, on cada nou alè és sempre tornar a viure. De cor, moltes, moltes gràcies!

08/02/2018: "El Jueves. 40 años"

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Segur que a tothom li ha arribat alguna vegada allò de “El Jueves, la revista que sale los miércoles” va treure el nas al mercat el 27 de maig de 1977, amb un preu de 25 pessetes més la voluntat. I parlant de voluntats, la seva era aconseguir una revista que, enfocada a adults, heretés l’esperit de publicacions històriques de Bruguera com “Pulgarcito”, “Tiovivo” etc, amb la idea de crear personatges que creïn estil, que es perpetuïn i que marquin una època i un segell.

"El Jueves. 40 años"

El primer número de "El Jueves"

Ara, 40 anys després, acaben de publicar “El Jueves. 40 años”, un recull commemoratiu on es fa un repàs als millors personatges de la història de la publicació, la seva gènesis i la seva evolució i/o desaparició en alguns casos i on també es posa de manifest que els objectius inicials es van complir amb escreix, ja que la galeria de protagonistes que han deixat petja són ingents. Martínez el Facha, el Profesor Cojonciano, Historias de la puta mili, Dios mío, Manolo e Irene, Makinavaja són algunes de les creacions de gent com JL. Martín, Kim, (un dels fundadors que encara es manté en actiu a la revista) Azagra, Andreu Martín, Òscar, Ventura, Romeu que, setmana rere setmana han mantingut viu l’esperit de El Jueves fins i tot en moments especialment complicats

Martínez el facha

Kim (Foto: Diari de Mallorca)

“El Jueves” va néixer encara no dos anys després de la mort de Franco, en uns temps convulsos, durs, perillosos a nivell fins i tot físic i paradoxalment amb molta més llibertat de moviments que en l’actualitat. Al llarg d’aquestes quatre dècades ha rebut amenaces de polítics, de grups d’ultradreta, denuncies, querelles (darrerament en va tenir un per injúries a la Casa Real i ara en té una en marxa una per una portada referida a la repressió policial de l’1-O a Catalunya. Malgrat això, han seguit batallant per mantenir l’humor com un element de crítica social, s’han anat adaptant a les noves tecnologies i, a hores d’ara, conserven una tirada de 25.000 exemplars en paper, una difusió que arriba a 436.000 lectors i 991.000 usuaris únics a internet.

Historias de la puta mili

40 anys presentant batalla amb l’humor, la ironia i la crítica com a bandera i mantenint viu i actiu un indret on es podien dir coses que no es podien dir enlloc. Estan contents d’haver durat més que Franco, però menys que el franquisme i això es posa de manifest en una actitud política activa i bel·ligerant que vol canalitzar la ràbia de la gent enfront les injustícies cada cop més flagrants. Llarga vida a “El Jueves”.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Gigamesh acaba de publicar en edició rústica (fa uns mesos la va publicar en cartoné) “El mundo de hielo y fuego”, la gegantina obra sorgida de la col·laboració de George R.R. Martin i dos dels seus seguidors més incondicionals i documentats, Elio M. García jr, Linda Antonsson, els creadors de la pàgina web Westeros.org, una fita de referència de l’univers de gel i foc.

El mundo de hielo y fuego

En traducció de Natalia Caballero, Juan Pascual Martínez i Andrea Montero i la portada realitzada per Enrique Corominas, el llibre respon a una tasca difícil de copsar amb paraules, ja que amaga una complexitat enorme en tots els àmbits. Quan Martin va començar a publicar la nissaga, va despertar una munió de fans fidels i absolutament apassionats que es van lliurar en cos i ànima a recopilar tota mena de material, el que figurava a les novel·les, el que es podia deduir, el que es podia intuir i fins i tot allò que es podia imaginar directament, García i Antonsson, amb la complicitat de George R.R., han reunit, recopilat, documentat i organitzat tot aquesta material a la pàgina Westeros.org, un puntal de referència inexcusable per a tots aquells que hagin sentit alguna vegada la crida de la màgia captivadora dels Set Regnes.
En certa manera “El mundo de hielo y fuego” és el pas a paper d’aquest material ja que arrenca a l’Era de l’Alba i acaba a l’Edat dels Herois, és a dir, a les portes de sèrie. Els autors, convertits en una mena d’historiadors dels Set Regnes, documenten la Dansa dels Dragons, la rebel·lió del Rei Robert, el desembarcament d’Aegon el Conqueridor i, amb una voluntat absolutament enciclopèdica, han regirat totes les fonts disponibles, llibres, pergamins, la biblioteca de la Ciutadella, textos sagrats, manifestacions populars i, en definitiva, qualsevol element capaç d’aportar dades i llums a la història, als fets i als seus protagonistes.

Una de les il·lustracions del llinre "El mundo de hielo y fuego"

El llibre arrenca amb una carta del Maestre Yendel dirigida al rei Tommen, presentant l’obra com un recull de llibres d’història i de geografia. En l’apartat històric, coneixerem les èpoques més pretèrites, quan aquella terra la poblaven els Gegants i els Fills del Bosc, amb anotacions i consideracions que serveixen per acotar o matisar les dades aportades. Pel que fa a la geografia, trobarem tota mena de detalls sobra la topografia dels territoris, els canvis, la moneda, els edificis, els arbres genealògics de les diferents nissagues i una quantitat ingent d’informació que provoca en tot moment la sensació d’estar llegint una veritable enciclopèdia.

Elio M. García jr i Linda Antonsson

Arrodonida per una gran quantitat d’imatges realitzades per diversos il·lustradors, “El mundo de hielo y fuego” és una peça imprescindible en la biblioteca de qualsevol seguidor avançat de “Joc de trons” i segur que es convertirà en una obra de capçalera i de culte per a tots aquells que busquin anar sempre un pas més enllà d’allò que citen els llibres o els capítols de la sèrie.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Oscar Sipán és un home inquiet. nascut a Osca l’any 1974, fundador de Tropo Editores juntament amb amb Mario de los Santos i autor de llibres com “Rompiendo corazones con los dientes”, “Pólvora mojada”, “Leyendario. Monstruos de agua”, “Escupir sobre París” “Guia de hoteles inventados” o “Cuando estàs en el baile, bailes”, a mitges amb de los Santos.

Óscar Sipán - "La novia francesa de Ho Chi Minh"

La seva literatura és plena d’hàbils metàfores, de paraules ben utilitzades i, en aquesta ocasió es posa al servei de “La novia francesa de Ho Chi Minh”, tretze contes rotunds, publicats per Limbo Errante, treballats amb imaginació, rigor i efectivitat i que posen de manifest una especialíssima manera de mirar-se la vida, de trobar-hi unes voltes i uns angles originals, de vegades quasi impossibles que converteixen la seva literatura en un plaent exercici de descoberta i d’emoció constant. Un univers personal que ens transforma a mida que avança fins arribar al gir final, a la sorpresa, al desconcert.
Són històries amb màgia, amb ganes d’arribar a l’essència (del conte i del lector) i, de fet, responen a la idea de l’autor, convençut que realitat i ficció es toquen i que tot es susceptible de convertir-se en un relat i que el procés només demana una mica d’atenció.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Des de l’any 2012, a les llibreries de casa nostra han florit un seguit de taques verdes que s’escapen dels plantejaments literaris convencionals. Són els llibres de Males herbes, l’editorial de Ricard Planas i Ramon Mas que, en poc temps, s’han convertit en un referent de les edicions que fugen dels territoris fàcils i coneguts i busquen literatures de risc, amb propostes radicals i plantejaments no especialment complaents.
Proses experimentals, grotesc, ciència ficció, surrealisme, terror, pulp, i altres provatures que tenen la qualitat i l’experimentació com a paràmetres de base tenen cabuda en aquesta voluntat d’enaltir i d’engrandir la contracultura feta en català.
I en aquest catàleg eclèctic i potent s’hi ha guanyat a pols el dret a ser-hi David Gálvez, un autor i traductor nascut a Vilanova i la Geltrú l’any 1970 i que ara viu a Andorra.

"Arnes" de David Gálvez

Va ser membre del consell de la revista Portella, i ha publicat obres com “Cartes mortes”, “Res no és real” (ambdues a Males Herbes), “Forma” i “Fragments de paisatge”. També ha traduït “Seahorse: els cavallets de mar són criatures estranyes”, de Janice Pariat i “La millor història del món”, de Rudyard Kipling. Ara acaba de publicar “Arnes”, un poderós i sorprenent recull de cinc històries que, per la seva temàtica i concepció, també podria ser considerada com una novel·la, si entenem com a novel·la una estructura narrativa tancada i sòlida que respon a uns paràmetres, a unes motivacions i a una ànima comuna i ben travada.
Gálvez fa anar una prosa rica, activa, viva i plena de matisos que domina sense embuts. La fa circular per on vol i això permet que la narració es converteixi en una mena de guia turística que ens brinda la possibilitat de capbussar-nos en les ments dels assassins, (passades, és clar, pel tamís personalíssim de l’autor) explorant-ne els racons, vivint amb una precisió quasi científica els detalls, els girs, les mutacions i les interioritats. Des de les primeres pàgines és guanya el dret de servir-nos de cicerone i ben aviat ho converteix en una virtut, en un viatge apassionant. Entra a fons en cada història i es permet jugar, especular, apuntar possibilitats, guiar el lector cap on vol i, sobretot, mostrar una habilitat que sorprèn i captiva sense opcions, sense cap via de fugida.

David Gálvez (Foto: Andorra Difusió)

La proposta de Gálvez és insòlita, obsessiva i ferotge, amb una violència dialèctica corprenedora que embolcalla, que talla la respiració i que marca un ritme trepidant i sense concessions. És ell qui controla l’acció, qui dicta els moviments i que fa que el lector es deixi arrossegar en caiguda lliure cap a un destí desconegut. De lectura imprescindible.

Enllaços patrocinats