Arxius

Estàs veient: gener 2018

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
- El libro de los gatos sensatos de la vieja zarigüeyaT.S. Eliot
- 100 abraçadesChris Riddell
- Memòries d’uns gats feliçosMontserrat Gallart

Els gats han aconseguit evolucionar mantenint els seus privilegis i fins i tot guanyant-ne. De ser una divinitat respectada a l’antic Egipte s’han convertit en una altra classe de divinitat que regna sense discussió a les pàgines d’internet. Poca gent es pot resistir als famosos “vídeos de gatets” que formen part de tota mena de cadenes de distribució de missatges. I de fet, els gats són també una peça omnipresent en la història de la literatura de tots els temps. N’he escollit tres mostres que han coincidit en el temps.

El libro de los gatos sensatos de la vieja zarigüeya – T.S. Eliot

Comencem per “El libro de los gatos sensatos de la vieja zarigüeya” de T.S. Eliot, que acaba de publicar Nórdica Libros en traducció de Juan Bonilla i enriquit amb les il·lustracions d’Edward Gorey.
Thomas Stearns Eliot, nascut a Misssouri l’any 1888 i mort a Londres el 1965 és un dels grans poetes i dramaturgs contemporanis, reconegut amb el premi Nobel l’any 1948 va concebre, quasi com un divertiment dirigit a entretenir els seus fillols, aquesta peculiar galeria de gats. Però parlant d’un escriptor amb la seva potència i la seva qualitat, aquest joc innocent no va trigar gaire a traspassar les fronteres íntimes i a convertir-se en una peça popular, singular, rica en ironia, sentit de l’humor, psicologia aplicada, frescor i ritme.

Eliot i els seus gats

Anys més tard, aquesta col·lecció de felins educats, entranyables, rebels, misteriosos, abocats a la delinqüència o capaços de ballar romànticament amb la lluna, es convertirien en el germen del musical “Cats”, un dels grans èxits mundials de Broadway. Ara podem recuperar o descobrir aquesta emocionant sèrie de poemes gràcies a l’acurada edició bilingüe de Nórdica que també ens permet gaudir de les il·lustracions d’Edward Gorey, un il·lustrador de Chicago, famós pel seu estil ple d’humor negre i d’ironia mordaç.

100 abraçades – Chris Riddell

I un il·lustrador és el protagonista d’aquesta altra peça “100 abraçades” que publica Baula. És Chris Riddel, autor de llibres infantils i de les caricatures polítiques del diari The Observer i és l’únic autor que ha guanyat tres vegades la Kate Greenaway Medal, el premi que concedeixen els llibreters britànics al millor llibre infantil il·lustrat de l’any. En aquest cas no són només gats però també n’hi ha. Gats, princeses, dracs, personatges literaris famosos cocodrils, ninots de neu o marcians s’abracen amb tendresa, ganes i emoció mentre s’hi esquitxen un seguit de frases d’autors com Shakespeare, Wilde o Rilke.

Memòries d’uns gats feliços – Montserrat Gallart

I la tercera parada ens resulta molt més propera. La poeta i traductora Montserrat Gallart ens presenta a través de Gregal, “Memòries d’uns gats feliços”, una proposta diferent, arriscada i reeixida que a mans d’una persona com ella, sàvia, càlida i amb sensibilitat, es converteix en una delícia sense escletxes, en una història que va molt més enllà de les evidències, que obre portes, escletxes i camins a partir d’una proposta inicial imaginativa i potent.
Queda clar amb aquesta petita mostra, que podríem ampliar fins a límits insospitats, que molts literats, molts pensadors i molta gent, important o anònima, s’ha deixat seduir pels avantatges i les emocions de compartir la seva vida quotidiana amb aquests felins fets i deixats estar, capaços de ser càlids o esquerps i de mantenir en tot moment aquesta personalitat rebel que les caracteritza. Doncs bé, Montserrat Gallart basteix un peculiar diari on combina la pròpia veu amb la dels seus gats, la Tigri, en Pandi i la Popi.

Montserrat Gallart

Així les coses i d’entrada, algú podria arribar a marcar distàncies prèvies amb el llibre només per aquest plantejament, però de ben segur s’equivocaria de mig a mig. La Montserrat construeix un relat emocionant, un dia a dia que enganxa perquè està carregat de realitat, de personalitat, de detalls, de situacions que van més enllà de la relació entre persones i gats, entre gats i persones i que s’acaba convertint en un relat visceral sobre la vida, sobre accions i pensaments que guien el nostre dia a dia, sobre les emocions i, amb tota probabilitat, sobre l’amor, sense adjectius ni matisos, sobre l’amor en genèric i en majúscules. I també ens ofereix, esquitxat entre les pàgines del dietari, el regal de la seva poesia, sempre sòbria, sempre directa, sempre emocionant.
Els protagonistes d’aquest dietari, els gats feliços, també tenen problemes, emmalalteixen i fins i tot moren, però, per damunt de tot, mantenen intacta aquesta felicitat quasi essencial que acaba sent un element bàsic, fonamental i cabdal en aquestes relacions plenes de calidesa, de sentiment, de totes aquelles petites grans meravelles que basteixen el pas del temps, aquell pas del temps que té més d’intimitat menuda que de grandesa històrica, de quotidianitat que de grans esdeveniments, ja que, de fet, el més important de cara a la felicitat global és precisament aquesta actitud modesta, humil, aquesta manera personal i poderosa d’afrontar les qüestions que formen part de la nostra existència de cada dia, que construeixen les relacions de portes endins, ànima endins, sense cap necessitat de convertir-les en grans declaracions globals.

Un gat Chartreux

I aquí és precisament on Montserrat Gallart aconsegueix reeixir amb força i sense fissures, en aquestes distancies curtes que s’acaben convertint en l’essència d’aquest dietari insòlit i singular, en la memòria vida i vital d’aquests gat que, amb la seva felicitat, fan de mirall a la nostra. De fet, en un recull final de cites “gatunes”, l’autora ens diu que els gats posseeixen la clau del paradís, potser per això la lectura de “Memòries d’uns gats feliços” és una meravellosa manera d’obrir unes portes complicades de traspassar sense l’ajut d’aquests personatges.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El segell literari Rata acaba de publicar el volum “Poemes inèdits” que recull dos llibres, “Gual permanent” i “Mapa de lluites” de Joan Brossa, dos poemaris escrits durant els anys de la Transició i que podrien ser perfectament el pròleg de l’Any Brossa que se celebrarà l’any 2019 commemorant el centenari del naixement del poeta.

"Poemes inèdits" de Joan Brossa

En aquest sentit, val a dir que Brossa, tot i ser un autor molt prolífic, va començar a publicar molt tard i, de fet, no va ser fins arribar als anys noranta, quasi a l’etapa final de la seva vida que va publicar amb regularitat i normalitat obres recent acabades. Això implica que després de la mort de Brossa va quedar una bona quantitat de material inèdit pendent de revisió i de publicació. Una part d’aquesta obra ha anat veient la llum gràcies a la feina duta a terme per la Fundació Joan Brossa, però encara hi ha material que cal posar en ordre, mostrar al públic i ajudar a posar al seu lloc la figura del poeta, un dels més singulars de la nostra literatura. Quasi 20 anys després de la seva mort, Brossa encara té moltes coses per explicar i aquest llibre n’és una.

Un dels famosos poemes objecte de Joan Brossa

L’esperit rebel, irònic i compromès de Brossa agafa aquí una dimensió especial i, de fet, s’acaba convertint en una mena d’obrer manual que s’allunya de la idea idealitzada de l’intel·lectual. La confusió policial poeta/paleta, l’assumeix amb sentit de l’humor i transforma la creativitat mental en una mena de responsabilitat obrera, Escriu a mà, corregeix, retalla, enganxa, mou carpetes, passa papers d’un lloc a l’altre fins que les dona per bones. Potser per aquest motiu, repassar les carpetes que va deixar en diferents graus d’acabat, demanen un treball acurat de comprovació però també regalen moments de gaudi com la possibilitat de tenir a les mans volums com aquest amb dos peces inèdites i no precisament menors.
Glòria Bordons, una de les principals estudioses de Brossa i Vicenç Altaió, l’actual president de la Fundació, han treballat dur per veure publicats aquests llibres que, ni el mateix poeta confiava veure editats. Es tracta de poemes amb un marcat rerefons polític, el mateix que hi havia a les sextines, però alliberats dels rigors de la mètrica i concebuts com a poemes més curts, més lliures i que tampoc no renuncien als jocs brossians, als poemes visuals i als lligats amb documents previs.

Joan Brossa (Foto: Fundació Joan Brossa)

Brossa es mostra radical, directe, viu i crític i, sobretot esperançat per tot el que implica la recuperació de la Generalitat i la tornada a Catalunya del President. En aquest sentit, es converteix en un amena de cronista, força especial i sui generis, però cronista al cap i ala fi, d’un moment històric cabdal i per això recuperar la visió política de Brossa en uns moments com els actuals fa que sigui una doble experiència gens banal.
“Mapa de lluites” és molt menys polític i, de fet, té més a veure amb temes lligats amb l’univers literari, amb escriure, amb llegir i tots dos ens continuen mostrant amb tota la força un poeta insòlit, intel·ligent, provocador, juganer, hàbil, polièdric i directe que cal mantenir viu, reivindicar i potenciar per tot el que és i tot el que representa d’activa militància cultural.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Salamandra Black segueix obrint mercats i oferint-nos visions diferents de la novel·la negra internacional. En aquest cas fixa el focus en un territori força inexplorat, Austràlia i en una autora debutant, Jane Harper, nascuda a Manchester però que als 8 anys es va traslladar a la regió de Victòria. Més tard es va graduar en Història i Literatura Anglesa a Kent, va treballar de periodista i va acabar tornant a Austràlia on va escriure la seva primera novel·la, “Años de sequía” que ha venut els drets de traducció a més de 20 llengües i que ha rebut diferents premis. La traducció castellana l’ha fet Maia Figueroa Evans.

"Años de sequía" de Jane Harper

La novel·la ens porta a Kiewarra, una petita població del sudest, assolada per una sequera ferotge que fa canviar l’humor i la vida dels seus habitants. L’investigador de delictes financers Aaron Falk, torna al seu poble a contracor. En va sortir per cames quan era adolescent i es veu obligat a tornar-hi per assistir a l’enterrament del seu antic amic que, segons tots els indicis, ha disparat contra la seva dona i el seu fill gran i després s’ha suïcidat deixant amb vida una criatura de mesos.
El passat fosc torna amb tota la força i els veïns el reben amb una hostilitat manifesta, evident i sovint violenta. Obligat per les circumstàncies, decideix ajudar de manera extraoficial el cap local de policia, Greg Raco per veure si poden aconseguir aportar una mica de llum al cas.
L’odi, la duresa del territori, les rancúnies del passat i la dificultat d’una investigació que cau massa sovint en carrerons sense sortida i un territori magnètic i gens habitual fan que la història funcioni sense entrebancs. Harper ens acosta una Austràlia despoblada, més aviat inhòspita, acotada per un clima d’extrems, una terra dura, desesperada i molt allunyada de l’ideal turístic que té la majoria del món. Escenaris rurals, durs, violents, amb pobles on la gent no se n’acaba de refiar de ningú i on no hi ha altre remei que lluitar contra tota mena d’inclemències per anar una mica endavant. De fet aquest panorama no és massa diferent del que es podria trobar en les zones dures de qualsevol país, ja sigui aquell Oest americà tradicional, l’Amèrica profunda actual o els pobles perduts de les zones més desèrtiques de l’Estat espanyol.

Jane Harper

Indrets amb molta pressió afegida, que fan que la duresa del territori se sumi als caràcters durs i esmolats dels seus habitants, aconseguint una barreja final on tot pot passar i on no tot el que passa acaba sent el que sembla. Amb aquestes premisses Jane Harper construeix una novel·la seca, aspra, plena de silencis, d’odis, de penediments i d’oblits que ens permet centrar la mirada en un escenari llunyà i desconegut.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Fundació J.V. Foix, la Càtedra Màrius Torres i Pagès Editor acaben de publicar l’estoig “Ho sap tothom i és profecia. Nadals Caps d’Any Natalicis” que conté 30 facsímils de les felicitacions que el poeta enviava als seus amics i que, amb el pas del temps s’han convertit en autèntiques i buscades peces de col·leccionista.

"Ho sap tothom i és profecia" - J.V. Foix

Signades i amb il·lustracions d’artistes com Miró, Tàpies, Guinovart, Ponç, Mompou, Guinovart, Galí, Amat o Cuixart, entre d’altres són una poderosa mostra de la conjunció de la poesia de J.V.Foix amb aquesta mirada més íntima i quasi privada, dirigida a amics i gent molt propera al poeta.
Margarida Trias i Ramon Veny-Mesquida, dos grans coneixedors de l’obra de l’autor de Sarrià, expliquen que el 7 de febrer del 1948, la dona del poeta va decidir abandonar-lo sense cap mena d’avís previ. Aquest sotrac, sumat al fet que acabava de publicar “Sol, i de dol”, un llibre que els seus contemporanis no van saber interpretar en la seva magnitud, el van portar a iniciar la tramesa personal de nadales que duraria fins l’any 1976.

El poeta J.V. Foix (Foto: Fundació J. V. Foix)

Es tracta d’11 poemes de Nadal, 13 de Cap d’any i 4 de natalicis i aquests regals, que es publicaven en edicions molt limitades, s’han convertit amb el pas dels anys en joies molt preuades i molt buscades pels col·leccionistes. Aquesta edició, fidel i acurada, brindarà a molts lectors la possibilitat d’accedir a unes peces artístiques i literàries de primer ordre que es complementen amb un cd on podrem gaudir de la veu del poeta recitant els textos. Tot un luxe.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Empúries acaba de publicar la tercera novel·la de Lluís Llach. Després de “Memòria d’uns ulls pintats” i “Les dones de la principal” ara arriba “El noi del Maravillas”, un relat que manté la mirada història de les altres dues i que se centra en la Barcelona que va de la postguerra als anys setanta.
El protagonista és Roger Ventós, el fill d’una anarquista catalana exiliada que s’acaba convertint en un baríton reconegut arreu del món. Els seus anus de joventut es vinculen al Maravillas, un dels clàssics teatres de varietats del Paral·lel barceloní on va viure la seva família abans de la guerra i on torna un cop ha triomfat.

"El noi del Maravillas" - Lluís Llach

Aquesta doble temporalitat permet a Llach plantejar dues èpoques molt diferents, tocades per aquell esperit lliure i particular del Paral·lel però lligades a unes circumstàncies concretes que converteixen el pas del temps en una crònica intensa i vital d’un període irrepetible i d’una manera de fer que té molt a veure amb la nostàlgia, amb els records que retraten l’ascens, la decadència i la caiguda d’una manera de viure lligada a l’espectacle, al gaudi absolut de la vida malgrat la duresa dels temps i les dificultats socials i personals.
D’aquesta manera, la relació íntima i personal de Ventós amb el Maravillas té molt a veure amb la pròpia personalitat del cantant líric i, de fet, es converteix en el fil conductor, donant al teatre una presència que l’acaba convertint en un dels protagonistes del llibre, en el catalitzador de tot allò que, d’una manera o altra, gira al seu voltant o bé sota el seu influx. En aquest sentit, i tot i que l’autor, a causa d’aquesta situació vergonyosa que està vivint Catalunya i que afecta les seves llibertats, el seu present i el seu futur, no ha volgut fer presentacions ni implicar-se personalment en la promoció del llibre, havia explicat amb anterioritat que “El noi del Maravillas” és una incursió literària molt personal on ha volgut barrejar l’esclat de les idees anarquistes al llarg dels anys 20 i 30, un tema que sempre l’ha fascinat, amb els professors de cant i les vivències del “Barri Xino” barceloní que van impactar de manera poderosa en l’ànim d’un jove estudiant rural que venia de terres gironines.

Lluís Llach (Foto: Sergi Alcàzar/ El Nacional)

Amb aquest bagatge previ, Llach construeix un riu que flueix a través de personatges singulars, capaços de lliurar-se sense restriccions a allò que estimen, ja siguin els amics o els somnis on, amb l’excusa d’aquest teatre de varietats, deixa lliscar elements autobiogràfics, retalls dels seus neguits, fragments dels seus records i dels seus anhels, convertint el conjunt en una peça sòlida i carregada d’emocions que ens fa viure una època màgica, viva i desapareguda que forma part del nostre passat, de la nostra història recent i que, en certa manera, ens ha ajudat a ser com som. La vida i la nostàlgia que s’uneixen i ens ajuden a recordar i ha sentir.
Lluís Llach és un poeta i és un dels nostres, potser per això les seves històries tenen aquest punt de proximitat necessari per acabar sentint-les molt a la vora, formant part del nostre passat, del nostre present i de la nostra sensibilitat, com a persones i com a poble, que no sempre són la mateixa cosa, però en aquest cas concret, sí i d’aquesta manera, amb els referents comuns, amb les ànimes bategant en una mateixa onda, s’aconsegueix que els fils del record funcionin de manera brillant i emocionalment rotunda.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cossetània acaba de publicar “Barcelona a peu de porc”, un llibre on el periodista gastronòmic Ricard Martín ens convida a fer un recorregut passional i apassionat per les cases de menjar de Barcelona. Es tracta d’un seguit d’establiments que comencen a ser una raresa en la geografia barcelonina i beuen de de bondats clàssiques de la cuina tradicional i que l’ofereixen sense gaires sofisticacions i a uns preus més que interessants.

Ricard Martín - "Barcelona a peu de porc"

Molts no fan reserva, no tenen estovalles de cotó, no tenen plats de disseny ni preparacions sofisticades elaborades amb tècniques d’avantguarda però tenen un bon producte, unes racions gens miserables i uns preus que, en la majoria d’ocasions, no supera els 16 euros.
Martín s’ha passejat per prop de mig centenar d’establiments (cases de menjar, bodegues, bars on es menja i s’ha deixat seduir per una bateria sòlida de plats d’arrel popular, cuinats sense sofisticacions innecessàries i, en certa manera, converteix en llibre en una mena d’homenatge a la gent que s’ha mantingut fidel als orígens, que sap cuinar com abans, sense deixar-se seduir pels cants de sirena de la modernitat i no ha volgut caure en modes ni modernitats i a una clientela que no busca esferificacions ni experiments i que vol gaudir d’un bon estofat, d’una carn ben cuita o d’un plat d’aquells de xup-xup de tota la vida.

Ricard Martín (Foto: Maria Dias / TimeOut)

“Barcelona a peu de porc” dona protagonisme a un seguit de gent que gaudeix d’allò que fa, que no té aspiracions estranyes més enllà d’oferir allò que sap fer molt bé en un ambient concret i sense necessitar cap més reconeixement que els clients que repeteixen i la felicitat que regalen els seus plats. Un veritable cant a la tradició i un missatge d’esperança que permeti evitar que es perdin aquests establiments cada vegada més rars i singulars.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Carlos Zanón és un bisturí làser, una eina de precisió, incisiva, tallant i precisa amb dus grans virtuts d’entrada, una insòlita i peculiar manera de mirar tot allò que l’envolta i una forma barroca, sòlida i contundent d’explicar-ho i ho demostra de nou a "Taxi", la novel·la que publica Salamandra.

"Taxi" de Carlos Zanón

De família de taxistes, Zanón agafa aquesta especial manera de viure i d’explorar la ciutat com la línia de fons de la seva història. Jose, un taxista a qui tothom coneix amb el malnom de Sandino, un homenatge musical directe al triple àlbum que els Clash van publicar l’any 80, “Sandinista”, es mou entre els tòpics i la singularitat. Li agrada llegir, volia ser escriptor però ho va deixar aparcat a l’ombra de les ombres, escolta una música que tots els que l’envolten consideren prou estranya, és un faldiller compulsiu que es deixa arrossegar per atacs intermitents de culpabilitat i de nostàlgia, però sense esperances de penediment, com una mena de camí indefugible del que no pot escapar i que defuig de manera quasi visceral la presa de decisions encara que això impliqui complicar-se encara més la vida que afrontant els problemes cara a cara.
I per acabar de complicar les coses, Sandino pateix insomni, una bèstia implacable que l’assetja, que el porta a intentar dormir en habitacions per hores, en sofàs aliens o al seient del taxi i que li resta agilitat i reflexos, físics i mentals.
Sandino és un personatge rotund, amb arestes i clarobscurs, un protagonista d’aquells que van transitant per la vida, amb les seves conviccions i les seves contradiccions i que, de mica en mica, van captivant les ànimes dels lectors. Té sort amb les dones però ni sap no probablement vol tractar-les més enllà del que resulta estrictament necessari en benefici de les seves necessitats i això, és clar, li soluciona alguns temes però també es converteix en un problema que es posa de manifest a mig i a llarg termini. No veu mai l’hora de tornar a casa, un recurs per defugir problemes però també per mantenir-lo viu i actiu en aquest univers per on transita.

Carlos Zanón (Foto: Lupe de la Vallina)

Zanón, utilitzant Sandino com a cicerone, ens dona a conèixer i ens fa transitar per una Barcelona que s’allunya molt, massa, dels estereotips, de les postals lluminoses, de la modernitat. Els cànons i les normes que regeixen aquesta circulació permanent, quasi com un tauró incapaç d’aturar-se enlloc, són potser les mateixes que hi ha arreu, l’amor, l’odi, els diners, però aquí tenen uns codis diferents, unes normes que ho fan tot una mica més complicat, més perillós, menys controlable. I tot centrat en aquesta idea contradictòria de parlar d’intimitat a l’interior d’un taxi que, en certa manera, és una mena d’espai públic.
L’autor exhibeix un magnífic domini dels recursos i barreja amb saviesa i control records infantils, records falsos i històries d’una època on hi havia menys cotilles socials i un punt més de llibertat, allunyada de les qüestions més lligades a la correcció política i social que avui sembla imperar arreu. També hi ha alguna mirada al món sobrenatural, a la religió, a les creences íntimes i, és clar, a la música i als llibres, a aquest rock dels 80 i a les novel·les que converteixen el taxista en una rara avis que circula com una mena d’esperit turmentat i afables per Barcelona i ens ajuda a fer una fotografia de la realitat i de l’actualitat, un mapa coherent i present de la ciutat, amb totes les seves imatges conegudes i les seves contradiccions no sempre tan obvies.
I una altra marca de la casa, els personatges, protagonistes i secundaris, construïts a la perfecció, capaços de mantenir la seva coherència personal i íntima en qualsevol situació, traçant aquest mapa d’interaccions on tots intenten fer valer, amb els seus propis recursos, allò que els fa diferents i únics. Gent que estima sense possibilitats, que es lliura sense fer preguntes, que defensa els seus interessos, ja siguin materials o espirituals, petits o grans perdedors, gent que busca el seu encaix en aquesta geografia urbana que té moltes mirades, molts prismes, massa racons.

Enllaços patrocinats