El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: 09 agost 2017

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Reconec d’entrada que ja no mantinc el ritme trepidant de coneixement musical de fa uns quants anys, quan allò era una mica feina i molt de passió, però encara m’agrada descobrir noves propostes i, sobretot, em fascina quan una cançó, un disc, un cantant o un grup m’atrapa, em captiva i em porta a actuar com un adolescent engrescat i emocionat, repetint les cançons una vegada i una altra. No passa sovint, però passa i, de fet ha passat ara.

La puerta giratoria - Invisible Harvey

Ja sé que molts de vosaltres direu que vaig tard, que un grup que va publicar el seu disc a mitjans del 2016 no té res d’actualitat, però no vull parlar d’actualitat, vull parlar de qualitat, de sentiments, de sensacions, d’aquelles obres que són absolutament rotundes, que viuen (o haurien de viure) fora del temps si no fos per aquesta dictadura tràgica del moment que sembla guiar tots els nostres actes i tots els nostres gustos i que ens fa viure a la màxima velocitat i on les coses, de vegades moren quasi abans de néixer.

Dimas Rodríguez

El disc és diu “La puerta giratoria”, el publica El Genio Equivocado i el signa Invisible Harvey. Arribats aquí, els més veterans o els més cinèfils ho relacionareu ràpidament amb aquella pel·lícula de l’any 1950, dirigida per Henry Koster i interpretada per James Stewart en el paper d’Elwood P. Dowd un home bondadós, que ajuda tothom però que va a tot arreu acompanyat d’un gran conill imaginari de nom Harvey, cosa que no agrada gens la seva família que opina que li cal tractament.
Doncs bé, Invisible Harvey és el projecte musical més personal de Dimas Rodríguez, músic, guionista de recordats espais televisius, realitzador de cinema i que s’ha revelat com una veritable màquina de fabricar pop oníric i captivador. De fet, si heu vist la pel·lícula us resultarà fàcil traçar paral·lelismes i establir associacions ràpides i directes. Les cançons d’Invisible Harvey respiren la tendresa embriagadora i quasi naïf del personatge d’Stewart i la seva personalíssima relació amb el conill imaginari. El Harvey de Dimas Rodríguez és fantàstic i meravellós i està carregat d’això mateix, de fantasia i de meravelles.

Invisible Harvey

Comencem. D’entrada les cançons de “La puerta giratoria” són petites grans històries. Petites de mida, descàrregues pop directes i immediates però grans en contingut i en emocions. Amb la idea de construir peces que, en realitat siguin històries, siguin pel·lícules de curta durada, Invisible Harvey proposa una successió de ficcions encadenades on no costa gens entrar-hi, deixar-se endur per les onades sonores i per la potència de les històries, d’aquestes postals vives i poderoses, plenes de vida, de ficció i de reflexió.
Lletres molt treballades, acurades, que posen de manifest les contradiccions de la vida o aquells moments carregats d’introspecció que ens porten a aïllar-nos de tot, peces plenes de simbolismes i d’imatges fàcils de transformar-se en un clip mental que de seguida agafa vida pròpia, creix i s’escampa, convertint-se en un paisatge on no hi ha tòpics, on tot lliga a la perfecció, sense fissures, sense pertorbacions que trenquin la unitat del conjunt.
Dimas regna amb solidesa en aquest projecte personal, posa la seva veu personalíssima al servei d’una màquina capaç d’edificar muralles sonores d’una bellesa i d’un magnetisme lluents, eteris, barrocs i a la vegada directes i colpidors. Les cordes del violí de Joan Gerard Torredeflot i del violoncel de Núria Maynou creen onades embriagadores, escampen un perfum que xucla, que impregna allò que toquen d’unes emocions intel·ligents i càlides. L’efecte global transmet una estranya sensació de cinema, és a dir, la conjunció d’unes històries que és fàcil imaginar acompanyades d’una banda sonora d’aquelles que t’impulsen, que et mantenen aferrat a la cadira, que et fan volar, plorar, riure, emocionar sense pauses, sense treva. Les cançons d’Invisible Harvey són tot el contrari d’aquesta invisibilitat i es converteixen en meravellosos escenaris plens de vida i sensacions literàries, honestes, d’una solidesa pop incontestable i amarades d’un optimisme intel·ligent, culte i, sobretot, encomanadís.

Dimas Rodríguez, Joan Gerard Torredeflot i Núria Maynou

I a mi, personalment, tot el conjunt em transmet una agradable sensació de complicitat. D’entrada, el to de veu del Dimas, quasi com si un amic t’estès xiuxiuejant a cau d’orella les seves últimes aventures en un ambient d’aquells on saps del cert que la mentida no és possible i que tot el que t’expliquen és una veritat absoluta que no es pot ni discutir. I per arrodonir-ho tot, el conjunt sonor, aquesta treballadíssima i honesta estructura que sembla sorgida de la col·laboració íntima d’un brillant creador pop i d’un polit constructor de músiques d’ambient dels anys 50.
Res, si coneixeu Invisible Harvey sabreu a la perfecció de què us estic parlant. En cas contrari, esteu trigant força a descobrir aquesta impressionant col·lecció de cançons boniques (amb tota la grandesa i profunditat del terme bonic), aquesta sèrie d’hipnòtiques peces destinades a ser pop de culte, a convertir-se en trets a l’ànima sense cap condicionant ni de temps ni d’espai, bàlsams atemporals i farcits d’imaginació i de detalls.

Dimas Rodríguez (Foto: David Ruíz)

I una confessió final. Jo, que ja era tot un expert mirant sostres, d’un temps ençà ho faig sempre amb la meravellosa música d’Invisible Harvey.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Charles Spence és el director del Laboratori d’Investigació de Modalitat Creuada (Cross-Modal) i catedràtic de Psicologia Experimental de la Universitat d’Oxford. Porta molts anys investigant la manera que tenim els humans de percebre el món que ens envolta i totes les variables que la condicionen. Assessora multinacionals i també comparteix treballs amb cuiners de primera línia com Ferran Adrià de elBulli i Heston Blumenthal de The Fat Duck amb tota mena d’experiències que tenen a veure amb les percepcions multisensorials i disseny d’experiències sensitives.

Charles Spence (Foto; Fine Dinning Lovers)

Això, que de vegades als neòfits els pot arribar a sonar a enganyifa, té molt a veure amb la manera que tenen els sentits i el cervell de percebre determinats estímuls externs, sobretot dels universos gastronòmics. Paidós acaba de publicar el llibre d’Spence “Gastrofísica. La nueva ciència de la comida”, un treball força aclaridor que ens ajuda a entendre que no tot es tan senzill com pot semblar a primera vista.
Una anècdota força il·lustrativa. Blumenthal va crear un gelat de cranc per acompanyar un risotto. Molt satisfet amb el resultat, el gelat comptava també amb l’acceptació de l’equip. Només calia un últim pas, deixar-lo tastar a un grup de clients fidels i valorar les seves reaccions. Després del tast tots van coincidir que estava massa salat i que no els agradava gens. Tanta diferència hi havia entre el paladar dels cuiners i el dels clients com per arribar a conclusions del tot oposades?
La resposta és no. El que passa és que els clients hi van arribar a cegues, sense informació prèvia i es van enfrontar a un gelat de color de rosa que, inconscientment van associar amb la maduixa i amb les fruites dolces. Amb aquestes expectatives, era obvi imaginar que la percepció obtinguda era del tot salada. Cap dels comensals va afrontar el tast sabent que al davant tenia un gelat de peix. Més endavant es va repetir el tast, avisant què es tractava d’un gelat salat (identificat només amb un número) i els resultats van ser del tot diferents, un gran plat molt saborós.

Heston Blumenthal  (Foto: Neale Haynes Evening Standard)

Tot i no ser una disciplina científica consolidada i acceptada, el cert és que la gastrofísica va agafant protagonisme i, de fet, simplificant-ho força vindria a ser tot allò que té a veure amb el sabor finals dels aliments excepte el sabor mateix. La gastrofísica té a veure amb la temperatura, amb les expectatives mentals, amb el pes de la coberteria, amb la decoració, amb el color del plat, amb la companyia que tenim a l’hora de menjar i amb infinitat d’elements que poden fer variar el resultat final de les percepcions que obtenim d’una preparació concreta.
En aquest sentit es tracta d’estudiar i de valorar tot el que fa referència al sabor, ja que el gust només el podem percebre a través de les papil·les gustatives de la llengua. El sabor és una qüestió molt més complexa.
Si ens diuen que som a punt de tastar un líquid molt amarg, el cervell ja es prepara abans de rebre el primer estímul gustatiu per assumir-ho. De la mateixa manera, si fem un tast de vins i ens diuen que un d’ells és molt més car que la resta, els mecanismes cognitius s’adeqüen i és molt probable que ens sembli més bo que la resta encara que els marcadors neuronals reals no mostrin cap activitat diferenciada.

Un dels plats de elBulli

Això fa que els científics i també les grans companyies, s’interessin força per aquestes qüestions que afecten a la manera de percebre els sabors i a totes les opcions que ho poden condicionar o alterar. I a nivell de curiositat (però no tant) podem parlar d’alguns fets com que el pes dels coberts fa que augmenti la percepció de qualitat de l’aliment que es consumeix; si mengem crispetes al cinema, en consumirem un 55% més i veiem una pel·lícula trista que una d’acció; com més gent hi ha a la taula, més es menja. Les sensacions afecten a tots els sentits de manera individual i també en bloc, convertint-se en un bombardeig que canvia i condiciona l’efecte final.
Sigui com sigui, llegir “Gastrofísica” és afrontar el fet de menjar amb una nova mirada.

Enllaços patrocinats