A Luis Rodríguez el presenten com un narrador secret. I el cert és que podem coincidir en afirmar que és una bona etiqueta comercial però la veritat és que Rodríguez és un narrador insòlit i arriscat. Nascut a Cosío, a Cantabria, l’any 1958, viu a Benicàssim i Tropo Editores, una editorial no menys arriscada que l'autor, acaba de publicar el seu quart llibre “El retablo del no”.

"El retablo de no" Luis Rodríguez

Abans d’això s’havia atrevit a publicar una novel·la titulada “Novienvre”, així, amb aquesta grafia i, el més important, una història poderosa, contundent i molt ben portada que se centra en els fets, en l’epicentre de la trama i renuncia volgudament a les floritures externes.
Ara hi torna i ho fa protagonitzant un nou mortal sense xarxa. Queda clar que no s’acomoda i que li agrada complicar-se la vida. El llibre de dues portades i cadascuna obre la porta a una versió diferent. Una amb 10.000 paraules i l’altra amb 20.000 paraules. El lector pot triar quina història llegir o si les vol llegir totes dues i en quin ordre fer-ho. I sí, potser és cert que la de 20.000 paraules conté la de 10.000, però ja sabeu que les coses no acaben sent sempre tan obvies, tan planeres i senzilles i Luis Rodríguez és capaç de convertir la història en un joc de pistes i d’interpretacions, una mena de ficció global que trenca esquemes, que es multiplica i es divideix amb una intensitat envejable.

Luis Rodríguez (Foto: Gabriel Utiel. El Periódico Mediterráneo)

I de fons (o potser no tant), una mena de prospecció de la construcció i la recerca de la identitat que es fa barrejant la vida i el teatre, la realitat i la ficció, la veritat i la mentida. Els límits són la confusió i una certa impossibilitat per anar establint els paràmetres exactes de la solidesa, d’allò que et pots creure i d’allò que et fa dubtar. Rodríguez és un d’aquells autors que defuig la indiferència. Llegir els seus llibres és entrar en un univers més aviat atípic, gens convencional. Es capbussa a fons en les seves històries, en la forma i en els continguts, i res no acaba sent superflu o banal. Ofereix grans dosis d’intensitat i, de seguida fa que el lector es posicioni. Només hi ha una certesa a l’hora d’encetar una de els seves novel·les: la indiferència és una sensació proscrita que no hi té cabuda.
La lectura de “El retablo de no” planteja interrogants, contradiccions, moviments i obliga a mantenir-se en estat d’alerta, pendent l’allò que pot venir. Només hi ha una certesa, escullis la versió 10.000 o la versió 20.000, no podràs evitar caure en la temptació de llegir l’altra i establir les obligades comparacions.