L’editorial Meteora acaba de publicar a la seva col•lecció Cronos d’assaig (o de no ficció que es diu ara) un llibre d’aquells que es poden qualificar de necessaris (fins i tot podria arribar a la categoria d’imprescindible sense gaires problemes). És “Diari Avui 1976 – 2009. Entre el somni i l’agonia” i el signa la coneguda periodista Maria Favà, que va viure el primera línia el somni i l’agonia del primer a l’últim dia.

"Diari Avui 1976 – 2009. Entre el somni i l’agonia" - Maria Favà

Comencem per l’autora. Maria Favà va néixer a Barcelona l’any 1949. Va començar la seva carrera periodística escrivint a “Garbo”, “Tele/eXpres” i “Diario de Barcelona” fins que l’any 1976 va formar part de la primera redacció del diari Avui on va treballar fins que la van jubilar anticipadament i contra la seva voluntat l’any 2010, ocupant-se, sobretot, de temes referits a Barcelona.
També va ser corresponsal de la cadena SER al Marroc, va col•laborar amb Catalunya Cultura i al “Bon dia” de TV3, a més de ser degana accidental del Col•legi de Periodistes.
Pel que fa al llibre, llegireu una miqueta més avall que la mateixa Maria diu que ha fet un “reportatge llarg”, però després de llegir-lo em temo que ha pecat d’excessiva modèstia. En periodisme si allò que fas molesta a algú, has fet bé la feina, si molesta molta gent l’has fet molt bé i si molesta tothom la qüestió és pràcticament perfecta. I em temo que, encara que segurament no ho diguin, aquest llibre molestarà a força gent ja que el que ha fet la Maria és un recorregut amb noms, cognoms i detalls per la vida del diari. I un diari que tenia unes característiques que el convertien en especial. D’entrada un diari en català amb vocació nacional, un diari que havia de competir, i sovint ho feia amb desigualtat de condicions econòmiques però amb un capital humà de primera línia, contra competidors molt més poderosos. Un diari que va viure una autèntica muntanya russa de patiments, amb l’amenaça reiterada del tancament i la falsa llosa de ser el butlletí de Convergència.

El primer número de l'Avui

Maria Favà explora tota aquesta història i posa una mirada, la seva, sincera, potent, despullada i plena de matisos al servei d’un llarg i complicat entramat de poders, contrapoders, pressions polítiques, històries personals, sacrificis, alegries, emocions i moviments socials i econòmics d’alt nivell. No és una feina fàcil, però la lectura del llibre enganxa més que una bona novel•la. És una part important i molt fonamental de la nostra història i una d’aquelles peces que cal conèixer i que d’una manera o altra, afecta a la realitat i als sentiments de molta gent. Parla de les direccions, de les periodístiques i de les polítiques, dels contactes, dels complicats moviments, de la necessitat de definir idees i conceptes i marca la vida del diari època a època, sense embuts ni mirades complaents.
L’Avui forma part de les nostres vides. Va ser el primer diari en català després de la guerra civil i va simbolitzar les il•lusions, el present i el futur de molta gent. Personalment, jo era jovenet i ho recordo. Guardo el primer número a casa, gent molt vinculada a la meva vida no ha deixat de comprar-lo ni un sol dia des que va sortir i, amb el pas del temps vaig aconseguir fins i tot col•laborar-hi de manera regular, un dels grans moments feliços de la meva història professional. I com aquesta, que és la meva, hi ha milers d’històries personals que van lligades a la vida del diari i que li aporten aquesta força, aquesta singularitat que va més enllà de la matèria física i que s’arrela amb força i emoció a l’ànima.

Una de les obres que Joan Miró va fer per l'Avui

I aquest és un dels motius que fan que el llibre de la Maria Favà sigui d’alta intensitat vital, periodística i emocional. “Diari Avui 1976 – 2009. Entre el somni i l’agonia” és periodisme d’alt voltatge, amb memòria, documentació, emoció, rigor, història, anècdota i passió. I no es pot demanar més a un llibre que aspira a fer la dissecció d’una part fonamental de la nostra història i de les nostres il•lusions individual i col•lectives. Ens troben davant d’un llibre intel•ligent que narra la història d’un èxit i d’una dissort, que explica els moments de glòria i també els de tristor, com la desaparició de l’arxiu en paper del diari o la sort que ha de córrer el fons d’art del rotatiu, tot el que grans genis de la pintura catalana van cedir per aconseguir mantenir la vida de la publicació i que, a hores d’ara encara no té garantida la seva integritat sota un mateix sostre.
Maria Favà, opina, pren partit, es mulla, és honesta amb ella mateixa i amb els lectors, pregunta, investiga, denuncia el paper d’alguns intel•lectuals del nostre país davant la sortida de l’Avui, critica moltes de les coses que es van fer malament, lliga caps, assumeix que hi ha coses que no ha aconseguit averiguar amb els seus mitjans, ho explica de manera diàfana i aconsegueix un llibre rodó i que, probablement sigui material de treball en les facultats de periodisme de casa nostra.
I la mateixa Maria ens ofereix aquí la seva visió personal i íntima del llibre:

Maria Favà (Foto: Pepe Encinas)

El diari AVUI es mereixia un llibre de tesi. Analític. Però jo només ser fer el que he fet: un reportatge llarg. Una autobiografia en primera persona del plural que recull el testimoni de molta gent vinculada al diari.
Un dels objectius del llibre és fer una mica de justícia a l AVUI i a la gent que hi va treballar. Tot i que durant llargues temporades vam fer un diari molt ben fet, sempre vam patir el menyspreu del ram i sovint també de les fonts informatives. Per als companys dels altres mitjans nosaltres érem quasi invisibles, periodistes de segona que no havíem fet prou mèrits per treballar en un diari de primera. Aquest menyspreu ens va fer molt de mal. Agustí Pons, que va ser cap d’opinió, explica com molts intel•lectuals van girar la cara a l’AVUI i, en canvi, perdien el cul per escriure a El País.
En un informe sobre el català als mitjans de comunicació publicat el 2014 a la revista Capçalera, que edita el Col•legi de Periodistes, l’AVUI ni tant sols surt esmentat. Els autors d’aquest informe ignoren que l’AVUI es va inventar el llenguatge periodístic en català de la segona meitat del segle XX.
No patiu; la queixa no és el to general de llibre. Els qui l’han llegit diuen que es divertit i fàcil de llegir. L’he escrit amb passió i sense gaires autocensures.


Gràcies, Maria, pel llibre i pel text.