El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: desembre 2017

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal programa fins el 4 de febrer l’espectacle “25 il·lusions”, amb la signatura del Mag Lari. Després del meravellós “Ozom”, reapareix amb aquest muntatge (una idea dels seus productors) que vindria a ser una selecció dels millors moments de la seva trajectòria artística. El punt de partida és fàcil: 25 anys de carrera i un número per any li serveixen per bastir aquestes “25 il·lusions”, però res és mai tan senzill com sembla.

"25 il·lusions" del Mag Lari

Josep Maria Lari Viaplana (Barcelona 1973) es va començar a interessar per la màgia als 14 anys. La família li va regalar un llibre amb trucs de cartes del famós Juan Tamariz i a partir d’allí va començar a practicar, a fer jocs de proximitat i a convertir-se en un autèntic apassionat del tema i, de mica en mica els diferents elements es van anar configurant i tendint cap a l’infinit màgic. Un metge, company de feina del seu pare, era membre de la SEI (Sociedad Española de Ilusionismo) i va aconseguir que, com una excepció, hi entrés amb 16 anys ja que l’edat mínima eren els 18. Al casal d’avis de Sant Ildefons hi fa les seves primeres actuacions mentre que la primera remunerada li proporciona el rector de la parròquia a canvi de 5.000 pessetes. La seva mare, la coneguda pintora Montserrat Viaplana, el fa treballar en una de les seves exposicions i com a recompensa obté el primer truc d’espases. És el mitjà de tres germans, va estudiar Filologia catalana mentre treballava a la sala Llantiol i cada vegada tenia més clar que es volia dedicar a la màgia més que batallar amb les paraules i que s’estimava més desafiar les regles de la física que les ortogràfiques.

El Mag Lari (Foto: Lluís Bou)

A partir d’aquest punt, la seva carrera professional és converteix en un joc continuat d’emocions i en una sostinguda cadena d’èxits. Fa classes de teatre amb Carlos Lasarte i això li serveix per entendre a la perfecció la complexitat que implica qualsevol posada en escena mentre que, de mica en mica, va abandonant els espectacles de petit format i comença a dominar la gran escena amb habilitat, rigor i contundència. De manera paral·lela les seves aparicions en diferents programes de televisió li proporcionen uns índexs de fama que el converteixen en un dels mags més coneguts de casa nostra, un fet que li permet ser cada vegada més agosarat i plantejar espectacles i propostes més ambicioses i que al seu currículum hi trobem fites com la de fer desaparèixer els 65 músics de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, fer aparèixer Belén Esteban a “Sálvame” i que David Copperfield el fes desaparèixer a ell en un dels seus espectacles. També és autor dels llibres “Els secrets del Mag Lari”, “Els viatges del Mag Lari” i “La màgia de Michael Jackson”.

25 Il·lusions (Foto: Lluís Bou)

Lari no és un mag a l’ús i no sé si tothom ho valora igual, però aventuro a posar damunt la taula (assumint el risc d’error que això sempre implica) que quan assisteix a un dels seus espectacles, una bona part del públic hi veu el que és obvi, un gran mag català que és capaç de plantejar espectacles de nivell absolutament internacional i un gran muntatge, ple de ritme, sorpreses, emocions, impactes visuals, humor i una potència escènica i un esforç indiscutibles, però que si es grata una mica més hi ha moltes més coses que no són sempre obvies o apreciables a primera vista. Encara tinc molt fresc a la memòria “Ozom”, el seu anterior espectacle, i, tot i que resulta obvi que “25 il·lusions” és diferent, molt diferent, l’essència tampoc no ho és tant. Aquell era un muntatge rotund, un homenatge a la història de la màgia i a alguns dels seus protagonistes més coneguts i/o entranyables i aquest és un muntatge de la pròpia història del Mag Lari, una mena mirada estructurada a la trajectòria personal però no només això. El Josep Maria té un sentit magnètic, quasi visceral de l’escena. Domina a la perfecció els recursos, els moments, els lligams entre una cosa i l’altra, entre un moment i el seu contrari. Sota aquesta aparença de frescor quasi improvisada que destil·len els seus muntatges, hi ha un contundent i estructurat treball de planificació. Lari té, entre d’altres, una qualitat meravellosa, és un autèntic animal escènic. Es belluga a la perfecció i sap administrar i dosificar els recursos per aconseguir l’impacte buscat. I ho fa seguint una mena de fórmula matemàtica, precisa i, òbviament, treballada i quasi infal·lible. Diu que es tracta de calcular les dosis d’emoció de cada element que es lliura al públic en cada moment. No es podria tenir els espectadors al cent per cent d’adrenalina durant tot l’espectacle. Tampoc no es poden tenir morts d’avorriment durant una hora. I també seria contraproduent tenir-los sempre rient o emocionats. Per això aquesta mena de Teorema de Lari funciona com un rellotge suís ja que gràcies a la suma de les fórmules matemàtiques individuals que redueixen cada moment a un número, pot treballar la combinació perfecta, la successió i la progressió que li permeten controlar en tot moment l’estat d’ànim de l’espectacle i, d’afegitó, el del públic.

Màgia "rescatada" del Titànic

Boney M, Betty Missiego, Julio Iglesias, Mocedades, Michael Jackson són la banda sonora habitual dels seus muntatges, unes melodies i uns ritmes “horteres” però entranyables, una música que ell escoltava de petit quasi sense notar-ho i que, en certa manera té aquesta essència de banda sonora d’una vida, d’una vida que són moltes vides i que acaba produint sempre un efecte positiu, empàtic, que és sempre capaç d’arrencar un petit somriure de complicitat encara que els propis gustos musicals siguin substancialment diferents d’allò que escolten. I aquí rau precisament un dels aspectes crec que fonamentals dels plantejaments escènics de Lari, un dels punts que el fa diferent i que no és altra cosa que aquesta capacitat per arribar a anar més enllà de l’estricte resultat escènic i que el porta a ser molt més subtil, més profund i més savi, a utilitzar el coneixement, la base, l’ànima i, sobretot, a posar-hi el cor i totes les experiències de la vida.
A “Ozom” resultava molt més obvi, però a “25 il·lusions” també hi és i em fa l’efecte que sense dir-ho, és una marca de la casa, el rigor i la profunditat a l’hora de treballar cada posada en escena. El Mag Lari es podria limitar a presentar un espectacle efectista, efectiu, rotund i sense escletxes, un espectacle dels que et mantenen clavat a la cadira, però tinc la sensació que no es conforma només amb això (que no és poc ni fàcil) i que s’acaba capbussant al cor, a la història, als referents, buscant aquelles punxades sentimentals, que només pot controlar algú que sigui savi i emotiu, que sàpiga dominar el coneixement i la passió, que tingui clar que no n’hi ha prou amb impactar i que per a ser recordat i estimat el que cal és emocionar des de les essències, des de l’experiència acumulada i des del rigor vital i, en definitiva, entrar al terreny mental de l’espectador, accionar els ressorts profunds i quedar-s’hi per sempre.

L'espectacle "Ozom"

En aquest sentit crec que l’autèntic secret del Mag Lari és precisament aquest còctel mesurat i precís on hi juga un domini absolut de la física de l’espectacle, és a dir, ritme, humor, música, llums, efectes i un llarg, llarg etcètera que fa que hi hagi mil tecles a tocar i que una sola que no funcioni en un moment donat ho pugui espatllar tot però on també hi té un pes específic molt important aquest efecte íntim que juga amb el subconscient de l’espectador i que des del coneixement, l’exploració i la saviesa acumulada aconsegueix el miracle d’anar molt més enllà d’un espectacle rodó, dotant-lo d’un aspecte íntim que toca l’ànima i que el fa molt més sensible, molt més capaç de polsar ressorts que no són accessibles només des de la professionalitat estricta i que demanen cor i sensibilitat. Així per exemple, a “Ozom” hi havia aquesta mirada entre romàntica, càlida, erudita i històrica a grans mags de tots els temps i, de fet, Lari va incorporant sempre picades d’ullet que tenen a veure amb qüestions de pell, amb el coneixement musical, amb la història i, tot i que hi posa humor i això fa que quedi més dissimulat, sembla que un dels eixos del seu treball és aquesta necessitat d’aportar un plus, el Titànic o la història d’amor dels avis, que lliguen força amb aquests mecanismes mentals de cultura apresa, de sensibilitat profunda que fan que els seus muntatges siguin molt més que un grandiós espectacle de màgia d’escenari.

El Mag Lari a "Splenda"

I pel que fa a “25 il·lusions”, el Mag Lari ens ofereix una mena de recull de grans èxits que es basteix amb elegància, treball i cura. No és només un recull dels millors trucs presentats l’una darrere l’antre. Fruit del seu perfeccionisme, el que fa és presentar-ho tot ben lligat i embolcallat, fent que les transicions siguin també una part imprescindible del muntatge, dirigint i gestionant les emocions d’un equip de gent que funciona amb precisió i rigor, aconseguint que el públic es lliuri sense embuts, fent créixer aquesta convenció màgica que es viu quan es va al cinema o a un espectacle màgic com aquest, ja saps que l’actor no mor de veritat i que el mag no parteix en tres trossos una dissortada voluntària que ha pujat a l’escenari, però et deixes captivar per la màgia i això et transporta a un món únic i fascinant format, en aquest cas concret, per “25 il·lusions”.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Després de la singular incursió a la novel·la negra amb “La mort sense ningú”, Jordi Tiñena recupera la novel·la històrica amb una peça insòlita, “El somriure del viking”, que no fa altra cosa que reblar de nou la gran qualitat literària d’un dels novel·listes més interessants de casa nostra i que publica Capital Books.

El somriure del viking – Jordi Tiñena

Tiñena ha demostrat amb escreix amb obres com “Mort a Menorca”, “Els vespres de don Magí Castellarnau” o “Dies a ciutat”, entre d’altres, que domina l’arquitectura i l’emoció de les novel·les històriques i que la seva literatura pot parlar de tu a tu a qualsevol autor del gènere.
En aquesta ocasió agafa un fet insòlit i gens popular, l’arribada d’uns guerrers vikings a l’Ebre l’any 948. La història, narrada com una crònica personal, l’explica el geògraf Ibn Mehzín at-Turtuxí als 80 anys. Després de l’arribada dels guerrers del nord al delta, el jove Ibn Mehzín, afeccionat a dibuixar plantes i animals, s’acosta al campament dels vikings, entre Amposta i Turtuxa, allí el fan presoner però li permeten gaudir d’una particular llibertat a canvi de posar-se al servei d’Aslak, el cap dels nouvinguts, que es revela com un gran cabdill, llest, astut i dotat per la guerra i per les intrigues. El jove es converteix en una peça pont entre les diferents cultures que conviuen a la zona i en un element clau a l’hora d’actuar com a transmissor d’informació d’una banda a l’altra.

Jordi Tiñena (Foto: Cristina Aguilar. Més Digital)

Tiñena construeix de nou una gran novel·la, tranquil·la, sense sotracs però amb una grandiosa capacitat per captivar el lector. Un dels encerts és precisament aquesta manera d’atrapar, de fer-te formar part d’aquesta crònica que et permet viure a cavall de diferents mons que comparteixen territori i que miren de fer valer els seus interessos mentre et descobreix els detalls del dia a dia, la personalitat dels protagonistes i els delicats equilibris que s’estableixen entre gent molt diferent que comparteix un únic territori. Jordi Tiñena és un dels grans i ho demostra en cadascun dels seus llibres.

Enllaços patrocinats