El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: novembre 2017

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions Saldonar ha publicat “La causa del periodisme”, del periodista i professor d’Anàlisi dels discursos dels mitjans de comunicació de la Universitat de Barcelona, Joan Julibert, una aproximació sòlida, documentada i crítica al funcionament actual dels mitjans de comunicació contemporanis.
Si sou dels que seguiu l’actualitat a través del mitjans de comunicació des de fa temps, haureu vist com s’ha anat produint un notable canvi en les formes i en les tendències. De fet, l’entrada en funcionament i el gran èxit assolit per les xarxes socials, obrint la possibilitat (amb avantatges i inconvenients) que qualsevol persona es pugui convertir en cronista, en periodista, en narrador o en crític d’un fet concret, ha representat un canvi radical en la manera de concebre, rebre i fins i tot conceptualitzar els mitjans de comunicació.

La causa del periodisme – Joan Julibert

Aquella clàssica màxima que feia bandera de la veracitat, el compromís i la imparcialitat de la professió periodística ha anat mutant a passos agegantats cap a una nova situació on tot es qüestiona i on cada vegada és més complicar conèixer amb certesa el terreny informatiu que es trepitja. En aquest context, el periodisme no ha pogut restar immune al contagi i també ha passat a perdre aquell segell de veracitat indiscutible, aquell “ho han dit a la tele” i “ho diu el diari” per mantenir-se en un estat de sospita depenent de qui hi ha darrere de cada mitjà i de cada tendència política o social.
En aquest línia d’argumentació, Joan Julibert ens explica aquest camí, el que han fet els mitjans de comunicació i que els ha conduït a deixar de ser un element de denuncia i de fiscalització de la política i de la societat. Aquell quart poder, simbolitzat per dos periodistes d’investigació capaços de fer caure el president del país més poderós del món ja comença a ser patrimoni de la història. La crisi, la cada vegada més precària situació social de la professió periodística, la força dels grans grups polititzats que mantenen les empreses d’informació i el fet que cada vegada sigui més complicat fer un seguiment diferenciat de l’actualitat (notes de premsa úniques, rodes de premsa sense preguntes, missatges dirigits, etc)
I per acabar-ho d’arrodonir cal parlar de la grandiosa invasió de xarxes socials, un vehicle ideal que permet que amb només un telèfon mòbil tothom pugui o cregui ser periodista, fotògraf, cronista o opinador sense cap control, fre o mesura. I si bé és cert que això té uns avantatges importants a l’hora de socialitzar la informació tampoc no es pot negar que presenta importants inconvenients a l’hora de garantir la veracitat de tot allò que s’aboca a l’aire. En aquest sentit seria fàcil fer un petit exercici de comprovació, Pensem en els nostres avis, o el que vindria a ser el mateix, en 90 o 100 anys enrere i fem una ullada ràpida al timeline del nostre compte de Twitter. Hi ha més impactes informatius en una hora de Twitter dels que probablement els nostres avis rebien en un any o, fins i tot, al llarg de tota la seva vida.
Julibert ens fa la proposta d’actuar com a guia, com a element de xoc en aquest enfrontament diari amb els mitjans de comunicació, en aquesta construcció sovint truculenta i parcial dels relats de realitat global i/o compartida. Analitza tendències, moments i procediments i ens va mostrant les petites o grans perversions del sistema. De fet parla de les fonts primigènies que, de mica en mica es van desvirtuant, de la conjunció entre periodisme global i periodisme local, dels debats i l’assoliment de l’art de discutir com una font d’espectacle, rendible, relativament barata i amb capacitat per anar omplint espais, la necessitat d’entretenir informant o d’informar entretenint, la confusió i la barreja dels diferents llenguatges, informatiu, opinatiu, publicitari, propagandístic i la dificultat cada vegada més evident per part del públic d’establir línies divisòries i límits.


Expectació mediàtica en la roda de premsa del president Puigdemont a Brusel·les

És normal que el presentador d’un informatiu faci una pausa i anunciï un cotxe, una assegurança o qualsevol altre producte de consum? És lícit que s’intercali opinió en programes informatius? On s’han de posar els límits? Tot val en aquesta cerimònia de confusió cada vegada més generalitzada? Molts interrogants i moltes maneres d’actuar que cada vegada amb menys pudor intenten canalitzar l’opinió pública cap el seu costat amb estratègies més o menys netes com l’hemeroteca selectiva o el que és el mateix, treure a la llum només documents i informacions que facin costat al discurs propi i no un ventall ampli que permeti que el receptor es formi la seva pròpia idea dels fets.
Així trobem periodistes que distorsionen la realitat, que n’amaguen parts o que directament tergiversen informacions o menteixen de manera descarada amb l’objectiu de guanyar audiència o, el que encara resulta un punt més pervers, mantenir l’atenció de la seva audiència que no té altre interès que rebre informacions de línia única, sense opció a deixar entrar altres opcions de pensament crític, allunyant-se d’allò que propugnava Kapuscinski quan afirmava que “la notícia ha de servir per augmentar el coneixement de l’altre, el respecte d’un altre”. Molts elements, doncs, que, un cop llegit el llibre potser ens ajudin a afrontar la recerca d’informació amb una mica més de rigor i de sentiment crític.

16/11/2017: Catalunya bull

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ja fa uns mesos que es va publicar però ja sabeu que els llibres interessants no tenen data de caducitat i, a més, crec tenir una raó de pes per no parlar-ne abans. El llibre en qüestió pertany al catàleg d’Edicions Sidillà, el signa Judit Pujadó, té un pròleg de Pep Salsetes, es titula “Catalunya bull. El llibre de les sopes, els ranxos i les escudelles populars” i segur que ja comenceu a intuir els motius.
Convindreu amb mi que parlar de sopes fumejants a l’agost no ve massa de gust i tampoc no acompanya gens aquest estiu allargassat que es manté viu fins el mes d’octubre. Però ara, ara que el fred ha arribat de cop, no només ve de gust sinó que ja es pot afirmar sense vergonya que és absolutament imprescindible fer-ho, que el llibre agafa la categoria de manual de capçalera i més si tenim en compte que l’autora, la Judit Pujadó, aborda tot els seus projectes amb un rigor i una passió envejables.

Catalunya bull - Judit Pujadó

Les sopes, els brous, els ranxos i tota aquesta tipologia de plats, tenen una fortíssima base popular i un marcat arrelament a la cuina casolana i, en alguns casos, de supervivència, tot i que també mantenen lligams estrets amb les festes i les grans celebracions. De fet, a Catalunya hi ha una cinquantena de pobles, viles i ciutats que una vegada a l’any es vesteixen amb les seves millors gales, treuen les olles al carrer i converteixen el fet de preparar una sopa o una escudella amb la voluntat de no perdre ni els referents històrics ni les essències.
La casuística aplega de tot: el Carnestoltes, la Festa Major, la Quaresma, les Fires locals, commemorar un àpat o una fita històrica, però tothom sap que és la millor manera d’estrènyer llaços entre els veïns, de mantenir viva la memòria, de preservar les arrels i d’obrir-se al turisme, al present i al futur. La Judit s’ha passejat per tota la geografia catalana, ha menjat de tot, ha compartit taula i mantell amb tota mena de gent i el resultat és aquest llibre que reuneix mig centenar de celebracions, els seus antecedents històrics i, és clar, les receptes que permeten fer-ho a casa encara que no vinguin 15.000 persones a dinar.
“Catalunya bull” ens convida a un magnífic, nutritiu i documentat recorregut per aquestes tradicions que, sense cap dubte ni pudor, podem qualificar de patrimoni immaterial i que, segons comenta l’autor del pròleg, implica que més de 100.000 persones surtin cada any al carrer. Judit Pujadó situa totes les festes en el seu context, local, social, històric, evolutiu, geogràfic i temporal, a més d’aportar una impagable documentació gràfica actual i històrica.

El ranxo de Capmany (Foto: Edicions Sidillà)


Val a dir que Judit Pujadó és llicenciada en Història, fundadora juntament amb Xavier Cortadellas de Sidillà Edicions i autora de llibres de recerca històrica com “Oblits de rereguarda, els refugis antiaeris a Barcelona” o “Nit de Reis. Les cavalcades a Barcelona”, novel·les com “Dones absents”, “El límit de Roche” o “Les edats perdudes”. També va guanyar el premi Pere Quart amb “Planeta ESO”, escrit a quatre mans amb Empar Fernández
Prepareu la cullera i disposeu-vos a gaudir sense fre d’aquest magnífic i reconfortant “caloret soper”.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Institució de les Lletres Catalanes fa justícia (i en aquest cas mai més ben dit) poètica amb l’edició de “Sèniors poètics”, un projecte que, partint d’una iniciativa de Jaume Pons-Alorda i difosa a través de les xarxes socials on sota l’etiqueta #seniorspoetics volia referir-se a un grup de gent que destacava per la seva experiència i no especialment per la seva edat biològica i proposava que poetes joves posessin de manifest els seus referents poètics.
Es podria parlar d’homenatge, però també seria oportú esmentar el mestratge, el camí marcat des de l’experiència que acaba fent pòsit i generant noves ramificacions, només maneres d’afrontar la poesia afrontant nous reptes sense abdicar en cap moments dels ensenyaments rebuts. Els poetes sèniors, que es mantenen amb els sentits a punt i sense deixar de crear, s’acosten als més joves (o al revés) i es crea aquest llaç invisible que no fa altra cosa que enriquir-nos, que permetre que tot flueixi més enllà de les limitacions físiques o econòmiques en un àmbit únic i necessària, el de la bellesa, el missatge i el coneixement.
Al llarg dels últims anys hem perdut veus poderoses i úniques com la de Montserrat Abelló, Carles Hac Mor (que encara era viu quan es va iniciar el projecte) o Francesc Garriga i això fa que el llibre tingui encara més un valor afegit, aquesta necessitat de fer l’acta notarial d’aquests homenatges i d’aquests llaços en vida dels protagonistes.

Sèniors poètics

Els protagonistes són molts, molt variats i responen a una gran varietat de generacions i de sensibilitats poètiques, demostrant que, més enllà dels estils personals hi ha un lligam, diguem-ne, de país, que es converteix en un fil invisible però molt sòlid que lliga aquest esperit literari i el converteix en una magnífica eina de present i, sobretot, de futur.
Llegir les “parelles” participants en aquest “Sèniors poètics”, ja dona una idea de l’abast real del projecte i de totes les seves implicacions. Vicent Alonso – Isabel Garcia Canet, Josep-Ramon Bach – David Madueño Sentís, Margarita Ballester – Sara Vilalta, Rosina Ballester – Laura Borràs, Zoraida Burgos – Joan Todó, Carles Camps Mundó – Andreu Gomila, Antoni Canu – Joan-Elies Adell, Tonina Canyelles – M. Antònia Massanet, Hilari de Cara – Odile Arqué, Enric Casasses – Míriam Cano, Antoni Clapès – Joan Duran i Ferrer, Narcís Comadira – Jordi Julià, Josefa Contijoch – Laura Basagaña, Rosa Fabregat – Josep Maria Viñes Munté, Feliu Formosa – Esteve Plantada, Pere Gimferrer – Marc Rovira, Marc Granell – Begonya Pozo, Carles Hac Mor – Jordi Marrugat, Joan Margarit – Laura Borràs, Antoni Marí – Jordi Ibáñez Fanés, Biel Mesquida – Sebastià Perelló, Joan Navarro – Pau Sanchis Ferrer, Isabel Oliva . Vinyet Panyella, Salvador Oliva – Adrià Targa, Josep Palàcios – Jaume C, Pons Alorda, Miquel de Palol – Mireia Vidal-Conte, Jordi Pàmias – Lluís Clavo, Francesc Parcerisas – Carles Morell, Teresa Pascual – Maria Josep Escrivà, Jaume Pérez Montaner – Pau Vadell i Vallbona, Marta Pessarrodona – Àngels Gregori, Josep Piera – Eduard Carmona, Jaume Pont – Mireia Vidal-Conte, Màrius Sampere – Jordi Valls, Lluís Solà – Jaume Coll Mariné, Àngel Terrón – Emili Sánchez-Rubio, Antònia Vicens – Sebastià Portell i Clar, Antoni Vidal Ferrando – Lucia Pietrelli, Jordi Vintró – Pau Gener i Olga Xirinacs – Margarida Aritzeta
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Màrius Torres és un poeta personal, que va viure fora de modes i plantejant en paper un univers íntim i marcat per la malaltia, una certa solitud i la necessitat de reconèixer i d’implicar-se amb l’entorn, ja fos físic o espiritual. Torres es va convertir en objecte de la seva pròpia mirada d’una manera sòlida i poderosa. En la seva obra, curta però de molta intensitat, les emocions humanes tenen un protagonisme essencial, bàsic i, de fet, troncal, tenint en compte, sobretot, les circumstàncies externes i inevitables (la tuberculosi, la guerra civil) que van condicionar en gran mesura la seva vida i la manera d’afrontar-la.

Màrius Torres i Mercè Figueras

La tuberculosi, una malaltia batejada amb l’adjectiu de romàntica, una mica per allò de la languidesa i l’amor càlid, molt tractada en la literatura i les arts i no per això menys tràgica i letal, es va convertir en una afecció força comuna que es tractava a base d’internament en sanatoris, que obligava a períodes d’aïllament, de repòs total, a la solitud i, per força, a la reflexió i a la contemplació. Es mirava de solucionar amb tractaments més o menys peculiars fins que va aparèixer l’estreptomicina a mitjans dels segle XX i aleshores la qüestió canvia de manera radical.
A casa nostra, un dels sanatoris per a tuberculosos era el Puig d’Olena, entre Centelles i Castellterçol. Allí van coincidir Màrius Torres i Mercè Figueras. Ella, una gironina de 29 anys que en fa 9 que lluita contra la malaltia. Ell , un metge de Lleida, de 25 anys. La vida al sanatori no és precisament dinàmica i encara menys si tenim en compte els períodes d’aïllament, les temporades de cures i l’efecte ferotge de la solitud. Màrius Torres i Mercè Figueras descobreixen afinitats de tota mena, físiques i intel·lectuals i enceten una correspondència sovintejada que serveix de bàlsam durant les temporades d’oblidat repòs absolut. Una de les infermeres s’encarrega de fer circular la correspondència i ells, a banda d’escriure’s, es veuen, s’espien amb tendresa i, de mica en mica, amb tota la prudència i prevencions d’una època concreta, van deixant entreveure els seus sentiments, els seus neguits, els seus somnis.
Aquesta personalíssima i peculiar relació es va concretar en un gran nombre de cartes que reflecteixen aquest intens dia a dia intel·lectual que no sempre anava directament lligat al físic i que ara agafen dimensió pública gràcies a a Club Editor que acaba de publicar “Cartes a Mahalta”, un treball de la professora Margarida Prats, una gran estudiosa de l’obra encara desconeguda i no prou valorada de Màrius Torres, que va conèixer personalment a Mercè Figueras i quer després de tutelar una magnífica edició de les Poesies de l’autor a Pagès Editor, obre ara una pàgina fonamental amb aquesta aproximació brillant a la correspondència entre la Mercè i el Màrius, tot un prodigi de sensibilitat, de tendresa, d’erudició i de bellesa.

Cartes a Mahalta

El llibre permet llegir 86 cartes de Màrius Torres i 30 de la Mercè Figueras, una tria de les 503 que es conserven i que, a més de ser una mostra de delicadesa, ens acosten el dia a dia de dues vides inquietes i sensibles. Gràcies a la seva correspondència, entenem la vida al sanatori, els períodes de reclusió obligada, les petites alegries, les emocions subtils, el plaer de la lectura, la música, les trobades, les visites, el amics. I per damunt de tot, els detalls, la calidesa. Llegint aquesta correspondència rica i càlida, tens, d’entrada, la sensació d’envair dues intimitats però també la de trobar-te al davant de dues ànimes enamorades que han de mantenir les aparences i les convencions d’un lloc i d’una època concrets i especials.
Queda clar que la Mercè i el Màrius s’estimen i això és deriva del respecte, de la veneració que senten l’un per l’altre i de les petites coses com les roses, la crítica (riallera i delicada però no lliure de mordacitat) del bigoti del poeta i, sobretot, l’emoció i el sentiment que brolla de cada carta, de cada paraula que s’intercanvien. S’autocritiquen, però en cada crítica és fàcil endevinar aquesta fascinació mútua que senten l’un per l’altre. S’escriuen pràcticament a diari i es podria dir que la seva relació va més enllà de les cartes i dels contactes personal i es converteix en una mena de fil invisible que els lliga, que uneix els seus cors, els seus pensaments, les seves sensacions.
I la lectura detallada d’aquesta selecció de cartes que ens ofereix Club Editor és una poderosa capbussada en la quotidianitat i en la intimitat dels protagonistes de la història. Abraçats a les seves emocions els veiem afrontar la malaltia, amb moments d’eufòria i amb instants de tristor; també assistim des d’un lloc privilegiat a la seva vida diària i als ses contactes amb l’exterior que tenen també un tint agredolç, ja que a la felicitat de contactar amb familiars i amics s’hi suma el fet de les notícies que arriben de la situació política del país i que no són precisament optimistes.

Tria de poemes de Màrius Torres - Càtedra Màrius Torres

I a més dels sentiments i dels intercanvis intel·lectuals també tenim un altre privilegi, assistir al naixement d’alguns dels poemes de Màrius Torres, al camí que fan, a les impressions que causen, a les correccions, a les modificacions i, en definitiva a esclat i vida de cada vers, de cada idea. I conèixer la seva gènesi ens porta, per força, a estimar i a valorar encara molt més la feina del poeta, el seu treball i la bellesa sublim dels seus versos, la sensibilitat especial que neix del seu esperit afectuós, natural, sincer i força pur i que el converteix en un dels grans poetes de tots els temps.
Màrius Torres, estudiat i valorat en perspectiva, podia lligar perfectament amb alguns dels corrents moderns de l’Europa de la seva època i, de fet, la seva poesia busca sempre la perfecció, una voluntat absoluta que lliga amb el domini culte i depurat de la llengua, un fet que li permet moure’s còmodament entre el llenguatge col·loquial i el format culte sense que hi hagi un xoc d’interessos o de formes i que, per damunt de tot, no mostrés cap mena d’impostura. I és precisament aquesta recerca pura de la normalitat un dels elements que converteix la seva literatura en una excepcional mostra de normalitat en un temps i en una circumstàncies força anormals. La melangia, la precisió, la natura, la mort, l’amor, el coratge i, malgrat tot, un cert optimisme existencial, són doncs els eixos fonamentals la seva obra, rigorosa, radical i ben insòlita.

Una antiga posatal del sanatori de Puig d'Olena

I en aquesta mateixa línia de treball, la reivindicació de la qualitat i la potència poètica de Màrius Torres, també voldria parlar de “Poesies de Màrius Torres”, el treball de Margarida Prats Ripoll publicat l’any 2010 per Pagès Editor i que es podria considerar com l’edició definitiva de l’obra poètica de Torres.
La primera edició de “Poesies” va ser obra de Joan Sales, amic del poeta, que la va publicar a Coyoacán, a Mèxic el 1947, cinc anys després de la mort de poeta. L’any 1950, el mateix Sales és l’impulsor d’una nova edició, aquesta vegada a Catalunya i all llibres de L’Óssa Menor.
A partir d’aquell moment les edicions es van anar succeint, incorporant sempre nous poemes inèdits. A l’any 1953 s’hi van afegir 30; el 1964, 22 i l’any 1977, 42 més. L’any 1993, Proa va publicar una nova edició, a càrrec de Margarida Prats que, gràcies als seus treballs de recerca, a les converses amb gent molt propera a Torres, com la mateixa Mercè Figueras i a l’accés a documents fins aleshores desconeguts, posava en ordre l’obra del poeta. Va eliminar 94 poemes que s’havien incorporat després de les primeres edicions en diferents apèndixs i els canviava per un de sol amb 40 poemes que l’autor havia donat per bons durant els diferents processos de revisió i també va introduir algunes esmenes en 12 dels poemes inicials que Torres havia deixat marcades i que no s’havien introduït en les primeres publicacions.

Poesies de Màrius Torres

Amb aquesta nova edició de Pagès, Prats reconstrueix i revisa el seu propi treball i aporta noves llums sobre l’obra de Màrius Torres i la dota del màxim rigor i d’unes cotes de professionalitat i risc que trenca amb els cànons fins aleshores donats com a bons i posant negre sobre blanc les últimes voluntats poètiques de l’autor.
I per acabar, val a dir que molta gent coneix allò de les nostres ànimes que corren com dos rius paral·lels, gràcies a Lluís Llach que la va musicar l’any 2004 al disc “Poetes”, però, tal i com acostuma a passar sempre en aquests casos, l’obra de Torres va molt més enllà i ara, per sort, des de la Universitat de Lleida, la Càtedra Màrius Torres acaba de tancar el Segon Simposi Internacional Màrius Torres “La ciutat d’ideals que volíem bastir” i que s’ha tancat amb la publicació de dos llibres que són autèntiques joies. D’una banda l’edició facsímil d’un seguit de textos autògrafs del poeta, amb les correccions i els comentaris de l’autor que són d’una singular bellesa gràfica i documental i també un altre llibre on 40 poetes actuals comenten 40 poemes de Torres. Dos peces intenses i molt interessants que publica Pagès Editor.

Màrius Torres i Mercè Figueras

I si no la coneixeu, us recomano, per acabar, la versió de “Cançó a Mahalta” que Jordi Gasion El fill del mestre va decidir incloure l’any 2007 al disc “Aquella estranya mania de creure en la vida”. I sí, és cert que Llach la va situar al mapa, però Gasion, és capaç de donar-hi, d’entrada, un to i una pronuncia que pel fet de ser d’Alpicat, de les Terres de Ponent com el mateix poeta li aporten una riquesa especial. Però no només això. La interpretació de Gasion és brillant, sòlida, càlida i té, per damunt de qualsevol altra cosa, un punt de melangia, de tristor, de passió, de sentiment que semblen estar molt a la vora dels sentiments que es movien per les ànimes de Màrius Torres i Mercè Figueras quan corrien con dos rius paral·lels, quan feien els mateixos camins sota els mateixos cels sense poder acostar les seves vides calmes. Una visió que, encara que pugui semblar un sacrilegi dir-ho, sens dubte millora l’original.



Sigui com sigui, entre uns i altres han aconseguit el miracle, Mahalta viu, batega amb força i emoció al nostre costat, en sentim el seu alè pur arreu i això, no ho amagarem, ens fa immensament feliços.

09/11/2017: Dibuixant Reus

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cossetània acaba de publicar un particular carnet de viatge, a l’estil dels que feien els viatgers i els naturalistes del segle XIX però amb una ruta molt més propera i fàcil de seguir. És “ Dibuixant Reus”, de Teresa Llorach i Eduard López.
L’aquarel·la es converteix en un vehicle magnífic a l’hora de lligar aquesta idea de passat que reflecteixen els clàssics quaderns de viatge i la contemporaneïtat de la mirada absolutament actual de Teresa Llorach, una treballadora de banca, graduada en arts aplicades a l’escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona , que participa en les sortides actives del grup Urban sketchers Reus i que s’ha convertit en una veritable apassionada de explicar relats amb imatges.

Una de les il·lustracions de "Dibuixant Reus"

De la seva banda, Eduard López Mercadé és un llicenciat en dret que ha treballat com a corrector d’estil i ha col·laborat en diverses publicacions i ha publicat diversos relats en llibres col·lectius.
El resultat final és un fantàstic passeig que ens permet establir noves mirades sobre indrets prou coneguts de Reus però també, en certa manera, descobrir racons més íntims i tots sota el prisma d’una mirada càlida i plena d’afecte i de dedicació.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 2009 naixia a Madrid l’editorial Meninas Cartoneras, seguint el model que Eloísa Cartonera va inaugurar l’any 2003 a Buenos Aires, proposant un model de cooperativa sense ànim de lucre que donava sortida a noves veus literàries i que afavoria una economia sostenibles treballant amb cartró i material reciclat comprat a cartoners del carrer.

Meninas cartoneras

Carolina Escalona, Carolina Espinoza, Kika Valdés i Beatriz Martínez, impulsores del projecte, han treballat amb ganes i això és concreta en un catàleg ric, variat i fèrtil que uneix les dues intencionalitats del segell, la literatura hispanoamericana i amb la sostenibilitat. Són tirades curtes, treballades de manera artesanal i, per tant, convertides en peces úniques, un fet que s’afegeix al seu valor literari i social.
Darrerament acaben de publicar “Los íntimos”, un llibre que podria ser una mostra paradigmàtica de la seva feina i del seu esperit. És un recull de vuit relats breus que són un bon aparador representatiu de la nova narrativa argentina. Coeditat i prologat per l’escriptor Rafael Otegui, aplega autors nascuts entre finals dels 70 i començaments dels 80, amb estils i interessos molt diferents però amb una magnífica capacitat per anar construint una catifa que mostra aquests racons íntims, aquell punt, particular o general, on els protagonistes s’enfronten a al confidència, a les petites batalles de cada dia que s’acaben convertint sempre en una gran guerra que ens altera la mirada. Mirades subtils que no fan altra cosa que aixecar una gran literatura.

Los Íntimos – Meninas cartoneras

Els responsables d’aquestes intimitats que es fan públiques són María Eva Alvarez, Pablo Ottonello, Damián Tullio, Julieta Mortati, Eitán Futuro, Guadalupe Marín, Martín Wilson i Sebastián García Uldry i tots ells utilitzen les seves armes, la cruesa, la melangia, el desànim, l’esperit urbà l’amor, el col·lapse interior o una truculenta honestedat per regalar-nos bones històries i un futur literari que s’apunta ric i fèrtil.

Enllaços patrocinats