El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: octubre 2017

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Despertaferro Ediciones, un segell de Madrid especialitzat en llibres i revistes de tema històric, ha publicat un llibre amb una temàtica singular. El títol és prou explícit, “Cabezas cortadas y cadáveres ultrajados”, el signa el catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, Francisco Gracia Alonso i és una mirada profunda i detallada sobre un tema ben escabrós però gens insòlit, la profanació i la humiliació dels cadàvers dels enemics caiguts i vençuts.

"Cabezas cortadas" de Francisco Gracia Alonso

Tot i que la idea inicial podria ser la d’associar aquestes pràctiques ferotges a èpoques pretèrites on la salvatgia es podia imposar amb força i contundència a la raó i a la civilització, Francisco Gracia ens demostra amb tot luxe de detalls que ultratjar els enemics és un fet perfectament contemporani i que val la pena estudiar-lo i analitzar-lo amb detall. I el que fa ell és entrar-hi a fons i presentar aspectes i motivacions com els que afecten als paràmetres culturals, als religiosos, als ètics, aprofundint en aquesta violenta mostra de la ment humana sotmesa a situacions límit.
El llibre, a més d’estudiar els aspectes més filosòfics i morals d’aquesta forma ferotge i brutal d’humiliar l’enemic, també ofereix una precisa i exhaustiva mirada aplicada al llarg de la història, des dels antics guerrers assiris fins les mostres de barbàrie d’ISIS o les matances salvatges dels narcotraficants mexicans. Pel mig, les calaveres dels japonesos que els soldats americans van convertir quasi en souvenirs per a la família, el codi samurai o els revolucionaris de París que sucaven pa en la sang de la princesa de Lamballe.
Gracia ens proposa un escruixidor viatge per un dels camins més tèrbols de la història, una ruta on trobem el cap de Lucio Postumio Albino, descarnada i recoberta d’or per a ser utilitzada com a vas de libacions pels cabdills celtes; el sultà Murad II que va passejar el cap del rei Ladislao, punxada al capdamunt d’una pica i encara amb la corona reial o la del soldat japonès que feia de mascaró de proa d’un tanc americà.
El cap, la part del cos humà que atresora tots els simbolismes, les corones, ja siguin de glòria o de martiri. Tallar un cap porta implícit el fet de despullar el seu propietari de tot allò que va ser en vida. El cap tallat ja no pot pensar, no pot fer mal, no té cap glòria ni cap honor. És clar que en aquesta història de les mutilacions tampoc no s’ha fet mai escarafalls a convertir en protagonistes altres parts del cos com les mans, els peus, el penis o, fins i tot tallar els dits en vida per tal d’evitar que els enemics tornessin a atacar.

Edd Stark a punt de ser decapitat a "Joc de trons"

La lectura d’aquest llibre barreja dues sensacions, la curiositat i les ganes de coneixement que es deriven de la gran erudició del seu autor i l’horror i el morbo que es contraposen en un fascinant catàleg d’aberracions que han perdurat al llarg dels temps. Sigui com sigui, “Cabezas cortadas y cadáveres ultrajados” és un llibre potent, diferent i singular.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’Ajuntament de Barcelona ha editat un llibre gens corrent. El títol és simple, directe i definitiu, “Dalí i Barcelona” i el signa l’historiador i crític d’art Ricard Mas.

Dalí a Barcelona (Foto: Josep Postius AFB)

Les singularitats del llibre poden ser diverses. D’una banda el seu caràcter divulgatiu i exhaustiu, Mas repassa amb cura i una precisió quasi mèdica, la relació entre dues grans icones contemporànies, reconegudes arreu del món, la ciutat de Barcelona i el pintor empordanès Salvador Dalí. De l’altra, una edició acurada que aporta una grandiosa quantitat de material, gràfic, periodístic, biogràfic i literari i que converteixen Mas en una mena de detectiu artístic que ha rastrejat qualsevol detall que fes olor de Dalí i de Barcelona.

Dalí amb Amanda Lear i el Floquet de Neu

El llibre seria quasi un atles biogràfic, una cronologia detallada plena de material inèdit, que obre un univers nou i desconegut entre dos universos més coneguts, la ciutat i el pintor.
I si hi ha algú a qui el tema o el títol pugui espantar, pensant que es trobarà amb un tractat d’arquitectura o d’art, que s’ho tregui del cap i es disposi a capbussar-se sense cap prevenció en un llibre que és una autèntica delícia. La seva lectura és coneixement, erudició, xafarderia, relacions humanes, biografia i, en definitiva, vida, vida en majúscules i la crònica d’una relació intensa, plena de fites, topografies, sociologia i persones, que no es va trencar mai.
De fet, Ricard Mas té clar, molt clar que aquesta relació, activa i dinàmica, entre Barcelona i Dalí és una projecció brillant d’aquell afany de cridar l’atenció, de destacar, de fugir com més millor de la normalitat gris que sempre han tingut els dos protagonistes de la història, la ciutat i l’artista. L’autor és gat vell i domina els ressorts de l’interès, per això sap presentar la molta informació que aporta el llibre de manera que sigui quasi com llegir una novel·la de misteri, desitjant saber què passarà en girar la pàgina. Anècdotes, escàndols, comentaris i una munió d’excessos que eren moneda comú en qualsevol de les activitats publiques del figuerenc, es succeeixen a velocitat de vertigen.

Dalí amb un urbà de Barcelona

Sorprèn i fascina la quantitat i la qualitat del material que remena Mas, que dona peu a 550 pàgines d’informacions vertiginoses que no fan cap concessió a la palla innecessària. L’autor ho toca tot sense ambigüitats, sense defugir cap temàtica. La vida sexual, les operacions, la salut, els diners, els escàndols i les polèmiques, el suposat consolador que va regalar a cadascun dels Beatles en un dinar al desaparegut Reno que l’únic que no ha pogut verificar del cert, un cartronet-agenda amb el telèfon de John Lennon, el seu voyerisme, l’amistat amb Amanda Lear, els seus restaurants preferits, les performances, les visites a diferenst indrets emblemàtics de la ciutat i, fins i tot, les seves estades a la clínica Quirón o les visites que li feia el doctor Puigverd.
Els fantàstics textos de Mas és veuen reforçats i complementats per 400 imatges provinents de fons molt diversos, les sovintejades aparicions de Dalí en les pàgines de societat dels diaris i unes 50 entrevistes amb diferents testimonis de les moltes aparicions públiques del pintor com el seu xofer, Blai Matons, el famós mentalista Uri Geller, la coneguda madame, Senyora Rius, el propietari del restaurant Via Veneto, José Monje, l’antiquari Artur Ramon, el doctor Subirana o la cantant Maruja Garrido.

Dalí amb John Lennon i Yoko Ono

I de fons, una mena de deute històric encara per complir, el fet que a Barcelona no es pugui trobar un carrer, una plaça, una escultura o un indret, dedicat a Salvador Dalí, un deute que podrien explicar, encara que no del tot, les relacions del pintor amb el regim franquista i la mala relació que tenia amb polítics com Jordi Pujol, a qui va dedicar un pet després de rebre la Medalla d’Or o declaracions públiques i polèmiques com les que va fer a favor de la pena de mort arran dels últims afusellaments del règim i aparicions lloant a Franco i al rei, que no van despertar precisament el fervor de les esquerres, tot i que Pasqual Maragall li va imposar cuita corrents i un cop mort, la Medalla d’Or de la ciutat abans no l’enterressin. En aquest sentit, Tierno Galván va ser més hàbil dedicant-li una plaça i un monument, cosa que no van fer Narcís Serra i els diferents governs socialistes que van aturar un monument previst que s’havia de situar davant la catedral, deixant que el criteri ideològic s’imposés per sobre l’indiscutible geni artístic.

Dalí amb Amanda Lear a la terrassa de Port Lligat

De fet, el llibre de Mas es podria considerar sense cap esforç una mena d’obra magna que permet analitzar amb detall aquesta relació de Dalí amb Barcelona però que també dona una visió ampla i acurada de personalitat del pintor, de la realitat social del moment i traça una meravellosa panoràmica d’una època. L’autor ha confessat en alguna entrevista que revistes i diaris van ser una gran font d’informació a l’hora d’establir i detectar els moviments i les accions de l’artista. En aquest sentit, Ricard Mas dibuixa una doble estructura que es belluga entre un repàs més erudit, més crític i més, diguem-ne, artístic de Dalí però també aporta aquesta part més humana, més teatral, més social dels moviments del pintor, bastint així una obra magnífica, esplèndida i gens usual, una peça imprescindible que uneix erudició, coneixement i entreteniment a parts iguals.
I per acabar, el mateix Ricard Mas ens regala la seva mirada personal al voltant del llibre:

Ricard Mas

"Dalí i Barcelona" és fruit d'una intensa però agradable recerca que m'ha servit per conèixer els testimonis d'un temps proper però oblidat. No es tractava, tan sols, de desenterrar el laberint dalinià pels carrers de Barcelona, o de fer de detectiu-arqueòleg. Això va de redescobrir els rostres encara desconeguts d'un geni infinit del qual encara tenim massa coses a aprendre".

Gràcies, Ricard.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Bridge acaba de publicar “Lletres”, una curiosa incursió a la creativitat, diguem-ne lírica de Lluís Gavaldà. Són prop de quaranta temes que abasten tota la història del grup Els Pets, alliberats de la música i convertits quasi en poemes, en creacions literàries. De fet, el mateix Gavaldà apunta que se’n pot anar sortint més o menys bé de les entrevistes fins que li pregunten pel significat concret d’alguna cançó. Aleshores la cosa és complica.

 "Lletres" - Lluís Gavaldà

Doncs bé, el llibre no és altre cosa que això, agafar les cançons, presentar-les despullades, contextualitzar-les i mirar d’explicar-les, d’aportar aquells detalls que ajudin a entrar a la pell de l’autor, al seu entorn i a algunes anècdotes que les fan més properes.
És un viatge per les emocions, per la part més íntima i personal d’aquestes cançons que hem seguit centenars de vegades sense tenir al nostre abast aquests detalls que les fan més nostres, més càlides, més familiars.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La literatura del xilè Roberto Bolaño ha protagonitzat un dels serials més intensos, vius, conflictius i econòmicament rendibles dels últims temps. Els drets que tenia Anagrama han passat a Alfaguara després d’un estira-i-arronsa problemàtic, amb moltes veus implicades i un important volum de negoci en franca expansió gràcies a l’èxit internacional creixent que, en l’aspecte més positiu, ha permès recuperar llibres inèdits i, sobretot, que es reediti tota l’obra de l’escriptor.

Llamadas telefónicas - Roberto Bolaño

Bolaño va fer de tot, novel·les, poesia i narracions curtes. En aquest últim apartat voldria destacar tres peces clau, “Llamadas telefónicas” del 1997, “Putas asesinas” del 2001 i “El gaucho insufrible” del 2003.
“Llamadas telefónicas” va ser el primer llibre de contes de Bolaño, publicat per primera vegada a Anagrama i, de fet també va ser el primer llibre del xilè que es publicava sense necessitat d’haver de fer el periple editorial. Jorge Herralde va confiar en l’autor i aquí va arrencar una llarga i fructífera col·laboració.
Va aconseguir despertar emocionades lloances de la crítica i d’alguns autors com Enrique Vila-Matas que, per contra, no es van traduir en vendes.

Putas asesinas - Roberto Bolaño

“Putas asesinas”, qualificat per la crítica com un “desplegament de l’èpica de la tristesa” el consolida com un autor capaç de crear veus narratives potents que aconsegueixen convertir-se en protagonistes i que utilitza un tractament especial del temps que fa que tot sigui com una quimera perduda i insalvable.
“El gaucho insufrible”, el tercer llibre de contes, és el primer que es va publicar a títol pòstum després de la mort de l’autor i, de fet, a diferència del que va passar amb altres obres que es van localitzar amb posterioritat, Bolaño l’havia deixat tancat i enllestit. Barreja contes i alguns discursos narratius que, de fet, no desmereixen gens del conjunt i que reflecteixen molt bé l’estil Bolaño.

El gaucho insufrible - Roberto Bolaño

Anagrama va publicar anys més tard els tres llibres aplegats en un únic volum que van batejar com a “Cuentos”.
Ara, amb el canvi d’editorial, Alfaguara s’ha preocupat de reeditar tota l’obra i, de fet, es pot dir que Roberto Bolaño s’ha convertit en un dels poquíssims escriptors que tenen tota l’obra a les llibreries sense descatalogats ni introbables.
Acostar-se a la narrativa curta de Bolaño (l’any 2007 es publicaria el quart recull, “El secreto del mal”, és descobrir aquest clima especial, aquesta manera de narrar que té molt a veure amb la pròpia experiència, amb una mirada que ho impregna tot de melangia, de distancia insalvable i d’una certa i inevitable fatalitat quasi desitjada.
Categoria: Dansa
Escrit per: Jordi Cervera
El treball interessant, constant i de qualitat del Mercat de les Flors fa que la dansa, tot i ser encara una disciplina artística més minoritària del que seria desitjable, vagi aconseguint dia a dia, unes fites cada vegada més altes. Amb la idea d’apropar creadors i públics, es va posar en marxa el Pla d’Impuls a la Dansa, una iniciativa de la Generalitat amb la complicitat del Mercat i de diversos escenaris del país que implica la producció d’una peça de gran format que viatjarà per diferents teatres de Catalunya.

Roser López Espinosa i Thomas Noone (Foto: Mercat de les Flors)

Enguany, en aquesta estrena, el Pla presenta un programa doble amb dos coreògrafs ben diferents i molt brillants, Roser López Espinosa i Thomas Noone amb dues propostes que, tot i ser molt diferents pel que fa a la concepció i als objectius, es complementen a la perfecció i acaben bastint una mena de duet escènic d’alta intensitat. A les seves ordres ha treballat un fantàstic grup de ballarins, seleccionats per mitjà d’un concurs previ i format per Iris Borrás Anglada, Nora Baylach Delgado, Samuel Minguillón, Maria Hernando Blasco, Enrique López Flores, Roberto Provenzano, Daniel Rosado Ávila i Andrea Vallescar García O’meany que s’encarreguen de traslladar a l’escenari les propostes de López i de Noone.

Many (Foto: Mercat de les Flors)

Thomas, director del festival Dansat, treballa a Barcelona des de l’any 2001 i, proposa “Many”, una peça de caire abstracte que es belluga al voltant de les connexions de l’individu i el grup a través de la música i del moviment. Una ambientació i un vestuari en tons terra, s’allunya del que ha anat fent al llarg dels últims temps i planteja una peça que arrenca del treball que va fer ara fa cinc anys al Ballet de l’Opéra du Rhin, en col·laboració amb el compositor Philip Sheppard, tot i que ha deixat una mica de banda aspectes més físics, corporals i directes per anar treballant elements, diguem-ne més plàstics, més lligats al moviment, a la imatge estètica i al missatge.
En aquest sentit, amb un escenari nu i l’ajut d’un mur situat al fons que oculta/mostra els vuit ballarins, “Many” posa en contrast el seu estil físic i quasi abstracte amb un relat dramàtic que es basa en aquesta combinació de moviment, de música i d’interacció entre els ballarins que es mouen. Hi ha conflicte, amor, rebuig, curiositat, incertesa, oblit, violència i, en definitiva, tot el catàleg de les emocions que sorgeixen en una relació humana.

L'estol. Assaig (Foto: Mercat de les Flors)

De la seva banda, la Roser, de Granollers i formada a Amsterdam, va estrenar la seva primera creació de llarga durada, “Lowland”, l’any 2013 després de treballar amb personalitats com Cesc Gelabert o Àngels Margarit, l’actual directora del Mercat.
“Lowland, posada en escena amb la complicitat de Guy Nader i la música absolutament magnètica de d’Ilia Mayer, narrava una epopeia personal, la necessitat de volar i les dificultats físiques més o menys superables fins arribar a assolir l’èxit. En aquesta ocasió, “L’estol” segueix l’estela de “Lowland” i aprofundeix en la fascinació que la ballarina sent pel vol dels moixons, però ja no és un duet, és un grup de vuit “voladors” que persegueixen el seu somni amb dedicació i passió.

L'estol. (Foto: Mercat de les Flors)

A “L’estol”, la Roser assumeix el repte de complicar la situació i aquesta idea inicial de volar és ramifica, s’eixampla i es complica quan es tracta d’arribar a aconseguir un vol conjunt, un estol que es mogui en harmonia i sense renunciar en cap moment, ans al contrari, a l’eficàcia, a la lleugeresa, a al potència i al ritme.
Aquesta nova obra de López Espinosa es pot gaudir sense cap altre referent previ, però si abans has vist “Lowland”, el plaer final és immens, ja que permet copsar tota l’evolució creativa, veure com ha solucionat totes les qüestions que es deriven de multiplicar per quatre els ballarins que circulen per l’escenari i seguir un camí ascendent que impressiona. La història que explica enganxa sense pal·liatius i totes les propostes que va fer durant el seu debut de llarga durada aquí assoleixen una categoria superior i magnètica. Les cadenes de moviments, les propostes narratives, les accions i les emocions es multipliquen de manera exponencial i expliquen una història que creix, que desenvolupa aquesta idea de fons de lluitar contra l’adversitat, de superar les pròpies limitacions del cos i arribar així a aconseguir el fet suprem, aquest fet de volar que, un cop assolit i dominat, esdevé plaer suprem, es converteix en joc, en forma de vida.
“L’estol” exposa un llenguatge molt físic, però també fa una lectura espiritual, anímica i sentimental d’aquest abecedari corporal que es belluga, que es converteix en una mena d’apologia de l’esforç, particular i col·lectiu, de l’aprenentatge, de la resistència, de la llibertat.

Nora Baylach. "Òxid" (Foto: Henar Bengale)

I entre aquest estol de “moixons” que desafia els elements i els límits del propi cos, com una mena de metàfora del seu treball quotidià, hi trobem la Nora Baylach, una ballarina que ha treballat al costat de mestres com Michèle Durtnell, Mauro Barahona, Sol Vázquez, Sam Coren, Spela Vodeb, Aina Lanas o Konstandina Afhimiadou, entre d’altres i que ha format part de companyies com Sonor Dance Theatre i actualment a la Cia. La Taimada.
A nivell personal ha protagonitzat tres muntatges, “Madre”, un muntatge que parla del silenci i de les dones enterrades i desaparegudes durant el franquisme; “T-shirt, t-shirt, teixit”, un espectacle de petit format pensat per la inauguració del Centre Roca Umbert i “Òxid”, que treballa el pas del temps, les transformacions de la pols i de la matèria, que va servir per inaugurar l’escultura “Transformador del temps” de Manel Batlle i que la ballarina està treballant per convertir-lo ara en un espectacle de llarga durada.

Nora Baylach (Foto: Carmen Hache)

“Many” i “L’estol”, Thomas Noone i Roser López Espinosa tenen ara un nou repte, seguir els requisits del Pla d’Impuls a la Dansa i encetar una gira que ha de portar aquest magnífic espectacle doble de gira per 19 ciutats catalanes.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
José Ignacio Latorre és catedràtic de Física teòrica de la Universitat de Barcelona i director del Centro de Ciencias de Benasque Pedro Pascual. Les seves investigacions l’han portat a ser un dels físics espanyols més reconeguts en l’apartat de la física quàntica. les seves aportacions són clau en estudis sobre la teoria de camps o l’entrellaçament quàntic.
Acaba de publicar a Ariel Cuántica”, un llibre que ens ajuda a entendre una ciència força desconeguda que està transformant el món i que permet i permetrà materialitzar qüestions que fins ara eren només un somni. Preguntes senzilles de l’estil Què és la mecànica quàntica?, És una teoria irrefutable? És un misteri? i respostes que no sempre acaben resultant tan fàcils de donar. Latorre proposa una mena de ruta turística, un viatge atent a la ciutat imaginaria de Cuántica, amb les lleis que la regeixen i totes les possibilitats d’anar obrint unes portes que poden canviar el món tal i com el coneixem.

"Cuántica", de José Ignacio Latorre

Latorre ens demostra una vegada més que, a més de savi, és un magnífic divulgador amb una capacitat per transmetre idees i coneixement de manera directa, sense embuts. Paràgrafs curts, intensos, que van al detall i que ens conviden a explorar els “carrers” d’aquesta ciutat nova ciutat, Cuántica i a descobrir la bellesa interna que s’hi amaga.
Trobem alguns postulats bàsics que ens presenta poderoses veritats indemostrables com que només podem arribar a conèixer algunes propietats d’un sistema i, per tant, hi ha preguntes vàlides i no vàlides. Entrant en la famosa teoria del gat d’Schrödinger, afirma que el gat no és viu i mort a la vegada, ja que en mecànica quàntica, el gat no és allò que representem, ja que el que es descriu és, en realitat, informació sobre el gat i no el gat.
També afirma que l’atzar existeix, que l’home no té dret a saber les coses amb certesa ja que la mirada és incontrolable. I és clar, ordinadors quàntics, rellotges atòmics, càlcul quàntic en paral·lel, enginyeria d’àtoms i un futur que ja quasi és present i que s’obre com un univers de ciència ficció.
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Que es trobin dos creadors brillants no pot ser mai altra cosa que un motiu d’alegria i un presagi segur de bons moments i aquesta màxima no és una excepció en el cas del saxofonista Xavier Pié i del guitarrista Miguel Alberto Cruz Carmona MACC.
Fa tres anys ja van certificar aquesta comunió creativa en un disc brillant, “Rutes”, on exploraven molts camins, on apuntaven moltes possibilitats, on mostraven moltes realitats. Des d’aleshores han seguit treballant junts, fent concerts, trepitjant carretera, compartint neguits i aspiracions i això, quan es fa des d’aquesta posició de potència creativa i de llibertat mental absoluta es converteix sempre en una màquina poderosa que, per força ha d’acabar mostrant els seus millors engranatges.

Xavier Pié (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

I la demostració fefaent és el segon disc d’aquest duet de personalitats úniques. Pié i MACC, MACC i Pié han donat forma a “Connexions”, una autèntica evolució en aquest camí conjunt que creen cada dia. Si “Rutes” apuntava moltes idees i anava obrint un sucós ventall de possibilitats, “Connexions” és la concreció contundent d’alguna d’aquestes opcions i és una bona guia del futur musical que es pot esperar d’aquesta parella singular.
Vuit creacions centrades en la conjunció d’elements, en una manera de treballar que va creant bases i estructures que creixen, que es multipliquen, que es ramifiquen. Són cançons que cal assaborir amb calma, descobrint el seu funcionament, els equilibris interns, els lligams que els dos músics estableixen en cada moments, les fluctuacions dels ritmes i de les melodies. “Connexions” vindria a ser quasi com una llarga i enriquidora conversa amb dos amics que es complementen, que són capaços d’exposar les seves idees, la seva professionalitat, els seus sentiments, les seves emocions i les seves anècdotes d’una manera fluida, una conversa que, de vegades és subtil, quasi íntima, xiuxiuejada a cau d’orella i d’altres alça la veu, sense enfadar-se però fent-se sentir, exposant amb convicció tot el que cal explicar.

Xavier Pié i Miguel Alberto Cruz MACC (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

“Connexions” és un bon títol, un títol que agafa nous sentits a mida que avances en el descobriment dels temes que formen el disc. De fet, reflecteix a la perfecció aquesta consonància entre dos músics inquiets que han apostat fort per un objectiu concret, renunciant als seus mecanismes estrictament personals per dedicar-se en cos i ànima a fabricar un artefacte insòlit, trencador, avançat i molt, molt sòlid que en cap moment els eclipsa com a unitats i que, per contra, els fa créixer de manera exponencial com a creadors capaços de trencar amb les barreres físiques i mentals i anar sempre molt més enllà dels límits establerts.
Sigui com sigui, el disc és una meravellosa demostració pràctica que posa de manifest que la creativitat, la força i la capacitat de sorprendre no són patrimoni exclusiu de les grans produccions estrangeres i que a casa nostra hi ha gent capaç de treballar sense descans per tal de mantenir el nivell molt alt. I no hi ha dubte que Miguel Alberto Cruz MACC i Xavier Pié tornaran a la càrrega i més tard o aviat tornaran a fer un altre salt mortal en forma de tercer disc que ens tornarà a impactar, que tornarà a demostrar que sempre hi ha camins, que sempre hi ha possibilitats d’establir noves connexions.

Miguel Alberto Cruz MACC (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

I per arrodonir tanta creativitat, unes magnífiques fotografies que recullen una de les actuacions d’aquest duet sensacional. Són obra del fotògraf Miquel Ángel Salor i també són una meravellosa mostra d’una particular, càlida i especial manera de mirar el món a través d’un objectiu.


Enllaços patrocinats