El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: setembre 2017

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Columna acaba de publicar “Ciutat de llops”, de l’escriptor d’Ascó Andreu Carranza. L’eix central d’aquest llibre, que l’autor ha mantingut guardada al calaix fins ara, que ha anat creixent molt a poc a poc i que, segons ha dit, li serveix per tancar definitivament un cicle, seria contemporani en esperit de les seves peces més personals i ebrenques, encara que sigui molt complicat trobar un llibre de Carranza que no tingui, d’una manera o altra, “lo riu” com a esperit inspirador i com a eix motivador.

"Ciutat de llops" d' Andreu Carranza

Ciutat de llops” ens remet a “Riu avall”, a “Llibre de les set xibeques”, a “Anjub” i a les peces que van donar a conèixer Carranza com un dels autors més interessants, indefinibles i personals de la nostra literatura, arrelat al Sud i fent-ne bandera i exercici pràctic en tot moment. Narra una història que arrenca quan els poders polítics i socials de la zona rescaten l’últim llaüt i l’últim llaüter, l’oncle Passarius i els embarquen en una aventura lligada a la propaganda i al turisme, però on les realitats i les intencions del patró i d’alguns dels tripulants són ben diferents.
I aquesta història és Andreu Carranza en estat pur. D’entrada una de les marques de la casa, el vocabulari. Renecs, paraules, expressions genuïnes i un ventall inesgotable i d’una gran riquesa que ens acosten una manera de parlar viva, rica, poderosa i extremadament interessant que contrasta força amb la llengua estandaritzada que s’utilitza habitualment. El vocabulari del riu és poderós, contundent, ple de girs i d’elements sorprenents i Carranza el domina a la perfecció i el fa treballar al seu servei, convertint-lo en un dels símbols d’identitat de la història.
D’altra banda hi ha la capacitat innata de Carranza a l’hora d’explorar la riquesa de l’Ebre en tots els sentits. L’Ebre pot ser un déu, un amic, un monstre i poc acollir riquesa, misèria, mort, boires, pau, placidesa, perill o bèsties ferotges com el terrible Dip o els silurs gegants. Aquell riu “mític i remorós” que cantava Gerard Vergés es converteix a mans de l’Andreu en un ens viu i llegendari que esdevé un protagonista omnipresent i que mostra totes les seves cares i també totes les arestes feridores.

Andreu Carranza (Foto: Ràdio Mòra d'Ebre)

Qui hagi conegut Carranza a partir de les seves obres de més èxit com “La clau Gaudí” o “El poeta del poble” potser es perdrà alguns elements antics que, si bé no són en absolut un obstacle a l’hora d’entrar en la història, si que ajuden força a conèixer amb detall l’arquitectura íntima i personal de l’escriptor i aquesta idea de tancar un cicle que té a veure amb moltes coses que formen part indissoluble de la seva biografia. El pare, Joan Carranza, antic alcalde d’Ascó i un dels irreductibles líders antinuclears que es va haver d’exiliar després de perdre la lluita contra la gallina dels ous d’or; el mestratge d’autors molt lligats a l’Ebre com Artur Bladé, Joan Perucho o Jesús Moncada i les essències del riu que, obligat per la força del pas del temps, ha anat perdent aquella antiga simbologia, deixant de ser l’epicentre i el màxim generador de vida de la zona i dels seus habitants.
El viatge del llagut riu amunt és també un camí personal que Carranza s’autoimposa per capbussar-se en les aigües fondes i mogudes del seu passat i mirar de cercar l’equilibri, una certa estabilitat interior que li permet recuperar les essències del pare i també d’aquell riu salvatge però també amical que va bressolar la seva infantesa, dues figures potents, magnífiques i magnètiques, de les que deixen marca i no s’obliden mai.

Llaüts al riu Ebre (Foto:Ajuntament de Mequinensa)

Des del punt de vista formal, l’Andreu segueix sent un fabulós i fascinant “contador” d’històries, un d’aquells personatges que anaven de poble en poble explicant faules i aventures tot entretenint grans i petits. Ara també ho porta a la pràctica com a patriarca del grup de rumba ebrenca Lo Gitano Blanc. Per a qui no el conegui personalment, val a dir que sempre ha tingut un magnetisme innat a l’hora de narrar, una vitalitat encomanadissa i suggeridora que enganxa sense possibilitats de fugida, que aquest magnetisme el trasllada també als seus llibres i aquest no és en absolut una excepció.
I tot i que en aquesta ocasió només es troba a faltar aquell sentit de l’humor poderós, irònic, directe i intel·ligent, també marca de la casa, que viu a plaer en llibres com “Llibre de les set xibeques”, a “Ciutat de llops” barreja amb saviesa aventures, sentiments, intriga i algunes dosis controlades de fantasia amb tocs de por que basteixen un conjunt rodó, convertint aquesta novel·la en una meravellosa porta per entrar en l’univers Carranza, un món especial, particular i ric que molt pocs autors de casa nostra poden aconseguir. I un advertiment, si no coneixeu l’obra de l’Andreu Carranza us esteu perdent una peça insòlita de la nostra narrativa.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Minotauro, un dels segells més actius en l’univers de la fantasia i la ciència ficció, aprofitant que ben aviat s’estrenarà “Blade Runner 2049”, dirigida per Denis Villeneuve, acaba de publicar una nova edició (limitada i numerada de 2.000 exemplars) de la peça més coneguda i emblemàtica de Philip K. Dick, “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?”, el llibre que va servir com a base a la ja mítica “Blade Runner” que Ridley Scott va dirigir l’any 1982.

La nova edició de "¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?"

La traducció al castellà la va fer Miguel Antón l’any 2012 i, en aquesta ocasió es publica amb un pròleg del director de cinema Nacho Vigalondo. Suposo que no descobrim res si diem que el llibre narra la història de Rick Deckard, una mena d’agent caçarecompenses que es dedica a retirar del mercat androides rebels o conflictius. El problema arriba a la màxima complicació qual li toca enfrontar-se als Nexus-6, una nova generació que és pràcticament igual als humans.
La novel·la, i d’afegitó la pel·lícula, és una gran metàfora de la vida, dels sentiments, dels límits entre la vida natural i l’artificial, de la identitat i, de fet, és la més coneguda, llegida i venuda de les 36 novel·les de Dick, un autor nascut a Chicago l’any 1928 i que va guanyar premis com l’Hugo per “El hombre del Castillo” o el John W. Campbell per “Fluyan mis llàgrimes, dijo el policia”. Va morir l’any 1982, poc abans de l’estrena de la pel·lícula. Una nova, oportuna i cuidada edició que ret homenatge a un dels grans de la ciència ficció de tots els temps.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Capitán Swing Libros acaba de publicar una de les obres més destacades, interessants i polèmiques del psicòleg nord-americà Stanley Milgram (Nova York 1933 – 1984), “Obediencia a la autoridad” i que pot tenir una nova vigència i una nova mirada en aquests temps que estem vivint.

"Obediencia a la autoridad" - Stanley Milgram

Milgram, graduat en Ciències Polítiques pel Queens College és responsable d’experiments com el que demostrava que els éssers humans estem separats de qualsevol altra persona per sis graus i els que fan referència al perill d’obeir a ulls clucs.
Durant els anys 60, tres mesos després que el jerarca nazi Adolf Eichmann fos sentenciat a mort per crims contra la humanitat, Milgram engega un seguit d’experiments polèmics que volien determinar si els responsables de l’Holocaust només acataven ordres i si el fet de creure et lliura de les conseqüències morals dels teus actes, per molt terribles que siguin. El treball ajuda a explicar de quina manera algú, no especialment dolent, no especialment pervers, pot arribar a cometre crims abjectes si es troba en un ambient de forta autoritat jerarquitzada. Tal i com va explicar, volia descobrir quina quantitat de dolor podria arribar a infringir un ciutadà a un altre pel fet que, senzillament li demanaven com a part d’un experiments científic.

Stanley Milgram amb estudiants de Yale, any 1961

L’any 2006, la cadena ABC va recrear l’experiment després de demanar l’aprovació per part d’un comitè ètic. Els resultats van confirmar de nou els treballs de Milgram que arrencaven amb una crida al diari demanant voluntaris remunerats per participar en un experiment sobre memòria i aprenentatge.
Un investigador universitari, un voluntari que feia el paper de mestre i un altre voluntari (que en realitat també formava part de l’experiment) que feia el paper d’alumne. Cada vegada que l’alumne fallava una resposta, el professor li deixava anar una descàrrega elèctrica (simulada, tot i que ell no ho sabia) cada vegada més forta (30 nivells) fins arribar als 450 volts i als estretors del coma (també simulats).
Si el “mestre” mostrava reticències, l’investigador l’obligava a seguir endavant de manera molt autoritària pel bé de l’experiment. Un 65% dels voluntaris van arribar al final (tres descàrregues de 450 volts) i cap voluntari es va negar a seguir abans d’arribar als 300 volts.
A banda dels resultats obtinguts, l’experiment també va plantejar interrogants sobre l’ètica de l’experimentació, sobre la tensió que es provocava als participants i sobre la moralitat del conjunt però el cert és que més endavant es va conèixer que un 84% dels participants es van mostrar contents de formar part de l’estudi i que cap dels que es van negar a seguir va demanar que s’aturés l’experiment ni es va interessar en cap moment per l’estat de salut del seu suposat alumne.

Stanley Milgram amb l'aparell que centrava el seu experiment

Així doncs, Capitán Swing ens ofereix, en traducció castellana de Javier Goitia, la possibilitat de conèixer de primera mà la teoria de conformisme i la de la cosificació que va treballar Stanley Milgram com a colofó dels seus experiments i a comprovar que moral i principis no són sempre un fil recte i inamovible.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comanegra és la responsable d’un fet no gaire habitual a casa nostra, la reedició, 20 anys després, d’una obra important d’un autor viu i en plena producció i que no venia avalada per un gran èxit popular tot i ser una fita en la trajectòria de l’escriptor.
Es tracta de “L’emperador”, un llibre que Jordi Coca va publicar l’any 1997 a Destino i que tot i rebre el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (quan ja no es podia trobar a les llibreries) va tenir una atzarosa vida comercials totalment aliena al contingut i a la qualitat del llibre, ja que va viure el període en què Destino va passar de ser una editorial independent a incorporar-se al grup Planeta i després, quan la Biblioteca Jordi Coca engegada per Proa va acabar sent una iniciativa truncada.

"L’emperador" de Jordi Coca

En aquest sentit, doncs, els molts lectors que no la van poder llegir en el seu moment, tenen ara una magnífica oportunitat de retrobar la peripècia vital de Suen, un noi d’origen humil i rural que decideix recórrer l’imperi amb un objectiu més aviat quimèric, conèixer personalment l’Emperador. El viatge permet viure la realitat de la Xina del segle XVII, un món que barreja història i llegenda, mite i realitat. Durant aquest perible, el jove va madurant, va adquirint saviesa, va canviant l’entusiasme inicial per un cert desencant i, en definitiva, madura i ennobleix l’esperit.
Amb aquesta base literària, Coca es marca un doble objectiu, d’una banda explicar les històries i les mites de la desconeguda i captivadora Xina del XVII, però fugint d’una voluntat històrica i entrant a consciència en el territori de la faula, circulant per aquells indrets on regna més la imaginació que la realitat inqüestionable i, de l’altra, narrar les metàfores derivades del viatge, de la recerca d’utopies, de somnis i, sobretot, de la construcció de l’ànima humana en una època de canvi i de corrupció política i ambició social. Potser per això, i encara que pugui semblar un contrasentit, pot arribar a ser més interessant i més viva la seva lectura avui que quan es va publicar per primera vegada ja que l’entorn vital del nostre món ens pot arribar a acostar amb molta més força als ideals i a les peripècies de Suen.

Jordi Coca (Foto: Catorze)

“L’emperador” ens regala doncs una meravellosa oportunitat per acostar-nos al Jordi Coca més pur, més personal, més intens, vivint un moment àlgid de la seva carrera i, de fet, és també una gran ocasió per aprendre a valorar un dels nostres autors més interessants, més rigorosos i paradoxalment encara amb moltes parcel·les per descobrir i valorar.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un clàssic de l’editorial Edicions del Pirata, el Comissari Llampec, una creació d’Ursel Scheffler il·lustrada per Max Walther que s’ha convertit en una col·lecció d’èxit. Acaba d’aparèixer el número 22, “El comissari Llampec a Barcelona”.
La sèrie té dues franges d’edat, 8 i 10 anys i diferents casos que, com és lògic es van complicant. Al final tots s’acaben amb una pregunta que posa a prova l’atenció i la capacitat detectivesca del lector. La resposta és també un petit joc, ja sigui amb una lupa especial o bé posant a prova les capacitats per llegir al revés de l’investigador.

El comissari Llampec

En aquesta ocasió, Llampec visita Barcelona per retrobar-se amb un amic, el comissari Xavier Primmirat, però les vacances es converteixen en una sèrie de cassos trepidants que els portaran a llocs emblemàtics de la capital catalana com la Sagrada Família, el Parc Güell, les Rambles o el Liceu.
Ursel Scheffler va néixer a Nuremberg l’any 1938 i tot i que volia ser exploradora o arqueòloga, va estudiar idiomes i literatura i es va convertir en una escriptora que ha publicat més de 2000 llibres i que ha estat traduïda a 20 idiomes.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El concepte no es nou en aquest blog, però com que entre tots plegats tenim una memòria més aviat feble, val la pena repetir-ho cada vegada que fa falta: hi ha editorials que fan una feina que haurien de fer les institucions o, com a mínim, donar-hi suport màxim i incondicional.
El respecte que tenim pels clàssics, pels mestres que ens han precedit i que han ajudat a bastir diversos pilars de la nostra cultura és minso i sovint nul. Per això cada vegada que una editorial petita o mitjana, d’aquelles a qui realment cada llibre que publiquen representa una aposta, un sacrifici i un risc treu a la llum alguna d’aquestes joies que podríem qualificar d’imprescindibles, crec que mereix tot el respecte i, sobretot, que els factors externs (institucions, mitjans de comunicació, etc) ajudessin a que aquestes edicions tinguessin el mínim ressò i la mínima rendibilitat que necessiten.

Jaume Fuster

Aquest seria el cas de “Poema dit de la redempció” que ha publicat Meteora i que, d’entrada, té una història que va bé d’explicar. Àlex Martín Escribà és un dels grans estudiosos de la novel·la negra de casa nostra. I és obvi que un dels seus punts d’atenció és la figura i l’obra de Jaume Fuster, un dels grans impulsors de les novel·les “de lladres i serenos”. D’acord amb la vídua de l’autor, la també escriptora Maria Antònia Oliver, l’Àlex va començar a investigar l’arxiu de Fuster i, entre altres perles va trobar aquesta peça, coneguda per la família però oblidada. El “Poema dit de la redempció”, està datat l’any 1967, és a dir quan el Jaume tenia 22 anys i, per tant, s’ha d’entendre com un autèntic llibre de joventut, com una mena de provatura iniciàtica i poètica que Fuster va intentar i que no va repetir.

"Poema dit de la redempció" - Jaume Fuster

I tot i que va ser el mateix Fuster qui va retirar l’obra i la va guardar amb la intenció de no treure-la més, el cert és que la troballa és, d’entrada un fantàstic document que, a hores d’ara, 19 anys després de la seva mort, representa una càlida aproximació a l’autor i a les seves primeres inquietuds literàries. En aquest sentit, trobem un jove de postguerra que ens va deixant anar retalls de la seva vida, de les seves inquietuds, de la seva manera de valorar i d’afrontar la vida en una època on descobreix les coses d’adults, el tabac, l’alcohol, les noies, la militància política, la gran ciutat, la música, la literatura, la militància cultural i el sempre complex món intel·lectual.

Jaume Fuster

Jaume Fuster aprofita aquest poema per posar de manifest els seus pensaments i també per convertir-ho en una crítica social, en una mirada viva i passional ala Barcelona de barri. Es obvi que no s’hi ha de cercar una gran puresa lírica ni uns recursos poètics d’alta intensitat però el llibre és un document molt valuós, una peça històrica, un compendi de l’ideari literari de l’autor. 830 versos i tres apunts de Fuster (“Pròleg per a puristes i crítics”, Petita digressió per a puristes i crítics” i “Epíleg per a puristes i crítics”) que marquen la voluntat unitària de l’obra. Són 18 pàgines escrites a màquina que Meteora acompanya amb un pròleg introductori d’Àlex Martín i que serveix per demostrar, una vegada més, el paper de les editorials que treballen amb passió a l’hora de marcar la pauta entre el nostre passat i el nostre present literari.

Enllaços patrocinats