El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: agost 2017

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Reconec d’entrada que ja no mantinc el ritme trepidant de coneixement musical de fa uns quants anys, quan allò era una mica feina i molt de passió, però encara m’agrada descobrir noves propostes i, sobretot, em fascina quan una cançó, un disc, un cantant o un grup m’atrapa, em captiva i em porta a actuar com un adolescent engrescat i emocionat, repetint les cançons una vegada i una altra. No passa sovint, però passa i, de fet ha passat ara.

La puerta giratoria - Invisible Harvey

Ja sé que molts de vosaltres direu que vaig tard, que un grup que va publicar el seu disc a mitjans del 2016 no té res d’actualitat, però no vull parlar d’actualitat, vull parlar de qualitat, de sentiments, de sensacions, d’aquelles obres que són absolutament rotundes, que viuen (o haurien de viure) fora del temps si no fos per aquesta dictadura tràgica del moment que sembla guiar tots els nostres actes i tots els nostres gustos i que ens fa viure a la màxima velocitat i on les coses, de vegades moren quasi abans de néixer.

Dimas Rodríguez

El disc és diu “La puerta giratoria”, el publica El Genio Equivocado i el signa Invisible Harvey. Arribats aquí, els més veterans o els més cinèfils ho relacionareu ràpidament amb aquella pel·lícula de l’any 1950, dirigida per Henry Koster i interpretada per James Stewart en el paper d’Elwood P. Dowd un home bondadós, que ajuda tothom però que va a tot arreu acompanyat d’un gran conill imaginari de nom Harvey, cosa que no agrada gens la seva família que opina que li cal tractament.
Doncs bé, Invisible Harvey és el projecte musical més personal de Dimas Rodríguez, músic, guionista de recordats espais televisius, realitzador de cinema i que s’ha revelat com una veritable màquina de fabricar pop oníric i captivador. De fet, si heu vist la pel·lícula us resultarà fàcil traçar paral·lelismes i establir associacions ràpides i directes. Les cançons d’Invisible Harvey respiren la tendresa embriagadora i quasi naïf del personatge d’Stewart i la seva personalíssima relació amb el conill imaginari. El Harvey de Dimas Rodríguez és fantàstic i meravellós i està carregat d’això mateix, de fantasia i de meravelles.

Invisible Harvey

Comencem. D’entrada les cançons de “La puerta giratoria” són petites grans històries. Petites de mida, descàrregues pop directes i immediates però grans en contingut i en emocions. Amb la idea de construir peces que, en realitat siguin històries, siguin pel·lícules de curta durada, Invisible Harvey proposa una successió de ficcions encadenades on no costa gens entrar-hi, deixar-se endur per les onades sonores i per la potència de les històries, d’aquestes postals vives i poderoses, plenes de vida, de ficció i de reflexió.
Lletres molt treballades, acurades, que posen de manifest les contradiccions de la vida o aquells moments carregats d’introspecció que ens porten a aïllar-nos de tot, peces plenes de simbolismes i d’imatges fàcils de transformar-se en un clip mental que de seguida agafa vida pròpia, creix i s’escampa, convertint-se en un paisatge on no hi ha tòpics, on tot lliga a la perfecció, sense fissures, sense pertorbacions que trenquin la unitat del conjunt.
Dimas regna amb solidesa en aquest projecte personal, posa la seva veu personalíssima al servei d’una màquina capaç d’edificar muralles sonores d’una bellesa i d’un magnetisme lluents, eteris, barrocs i a la vegada directes i colpidors. Les cordes del violí de Joan Gerard Torredeflot i del violoncel de Núria Maynou creen onades embriagadores, escampen un perfum que xucla, que impregna allò que toquen d’unes emocions intel·ligents i càlides. L’efecte global transmet una estranya sensació de cinema, és a dir, la conjunció d’unes històries que és fàcil imaginar acompanyades d’una banda sonora d’aquelles que t’impulsen, que et mantenen aferrat a la cadira, que et fan volar, plorar, riure, emocionar sense pauses, sense treva. Les cançons d’Invisible Harvey són tot el contrari d’aquesta invisibilitat i es converteixen en meravellosos escenaris plens de vida i sensacions literàries, honestes, d’una solidesa pop incontestable i amarades d’un optimisme intel·ligent, culte i, sobretot, encomanadís.

Dimas Rodríguez, Joan Gerard Torredeflot i Núria Maynou

I a mi, personalment, tot el conjunt em transmet una agradable sensació de complicitat. D’entrada, el to de veu del Dimas, quasi com si un amic t’estès xiuxiuejant a cau d’orella les seves últimes aventures en un ambient d’aquells on saps del cert que la mentida no és possible i que tot el que t’expliquen és una veritat absoluta que no es pot ni discutir. I per arrodonir-ho tot, el conjunt sonor, aquesta treballadíssima i honesta estructura que sembla sorgida de la col·laboració íntima d’un brillant creador pop i d’un polit constructor de músiques d’ambient dels anys 50.
Res, si coneixeu Invisible Harvey sabreu a la perfecció de què us estic parlant. En cas contrari, esteu trigant força a descobrir aquesta impressionant col·lecció de cançons boniques (amb tota la grandesa i profunditat del terme bonic), aquesta sèrie d’hipnòtiques peces destinades a ser pop de culte, a convertir-se en trets a l’ànima sense cap condicionant ni de temps ni d’espai, bàlsams atemporals i farcits d’imaginació i de detalls.

Dimas Rodríguez (Foto: David Ruíz)

I una confessió final. Jo, que ja era tot un expert mirant sostres, d’un temps ençà ho faig sempre amb la meravellosa música d’Invisible Harvey.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Charles Spence és el director del Laboratori d’Investigació de Modalitat Creuada (Cross-Modal) i catedràtic de Psicologia Experimental de la Universitat d’Oxford. Porta molts anys investigant la manera que tenim els humans de percebre el món que ens envolta i totes les variables que la condicionen. Assessora multinacionals i també comparteix treballs amb cuiners de primera línia com Ferran Adrià de elBulli i Heston Blumenthal de The Fat Duck amb tota mena d’experiències que tenen a veure amb les percepcions multisensorials i disseny d’experiències sensitives.

Charles Spence (Foto; Fine Dinning Lovers)

Això, que de vegades als neòfits els pot arribar a sonar a enganyifa, té molt a veure amb la manera que tenen els sentits i el cervell de percebre determinats estímuls externs, sobretot dels universos gastronòmics. Paidós acaba de publicar el llibre d’Spence “Gastrofísica. La nueva ciència de la comida”, un treball força aclaridor que ens ajuda a entendre que no tot es tan senzill com pot semblar a primera vista.
Una anècdota força il·lustrativa. Blumenthal va crear un gelat de cranc per acompanyar un risotto. Molt satisfet amb el resultat, el gelat comptava també amb l’acceptació de l’equip. Només calia un últim pas, deixar-lo tastar a un grup de clients fidels i valorar les seves reaccions. Després del tast tots van coincidir que estava massa salat i que no els agradava gens. Tanta diferència hi havia entre el paladar dels cuiners i el dels clients com per arribar a conclusions del tot oposades?
La resposta és no. El que passa és que els clients hi van arribar a cegues, sense informació prèvia i es van enfrontar a un gelat de color de rosa que, inconscientment van associar amb la maduixa i amb les fruites dolces. Amb aquestes expectatives, era obvi imaginar que la percepció obtinguda era del tot salada. Cap dels comensals va afrontar el tast sabent que al davant tenia un gelat de peix. Més endavant es va repetir el tast, avisant què es tractava d’un gelat salat (identificat només amb un número) i els resultats van ser del tot diferents, un gran plat molt saborós.

Heston Blumenthal  (Foto: Neale Haynes Evening Standard)

Tot i no ser una disciplina científica consolidada i acceptada, el cert és que la gastrofísica va agafant protagonisme i, de fet, simplificant-ho força vindria a ser tot allò que té a veure amb el sabor finals dels aliments excepte el sabor mateix. La gastrofísica té a veure amb la temperatura, amb les expectatives mentals, amb el pes de la coberteria, amb la decoració, amb el color del plat, amb la companyia que tenim a l’hora de menjar i amb infinitat d’elements que poden fer variar el resultat final de les percepcions que obtenim d’una preparació concreta.
En aquest sentit es tracta d’estudiar i de valorar tot el que fa referència al sabor, ja que el gust només el podem percebre a través de les papil·les gustatives de la llengua. El sabor és una qüestió molt més complexa.
Si ens diuen que som a punt de tastar un líquid molt amarg, el cervell ja es prepara abans de rebre el primer estímul gustatiu per assumir-ho. De la mateixa manera, si fem un tast de vins i ens diuen que un d’ells és molt més car que la resta, els mecanismes cognitius s’adeqüen i és molt probable que ens sembli més bo que la resta encara que els marcadors neuronals reals no mostrin cap activitat diferenciada.

Un dels plats de elBulli

Això fa que els científics i també les grans companyies, s’interessin força per aquestes qüestions que afecten a la manera de percebre els sabors i a totes les opcions que ho poden condicionar o alterar. I a nivell de curiositat (però no tant) podem parlar d’alguns fets com que el pes dels coberts fa que augmenti la percepció de qualitat de l’aliment que es consumeix; si mengem crispetes al cinema, en consumirem un 55% més i veiem una pel·lícula trista que una d’acció; com més gent hi ha a la taula, més es menja. Les sensacions afecten a tots els sentits de manera individual i també en bloc, convertint-se en un bombardeig que canvia i condiciona l’efecte final.
Sigui com sigui, llegir “Gastrofísica” és afrontar el fet de menjar amb una nova mirada.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Vinton és un home de xarxes. Un blog i el Twitter són els seus hàbitats naturals. Nascut públicament l’abril del 2012, des d’aleshores i emparat per l’anonimat d’aquest nom s’ha anar forjant un nom indiscutible a l’hora de mostrar qui és qui en els equilibris de poder a Catalunya. A banda de la seva feina diària, aquesta activitat s’ha concretat en un llibre, “La gran teranyina” que publica Edicions del Periscopi.
Vinton és defineix de manera concreta i directa, “un home com cal” i explica que la seva aparició pública respon a una necessitat d’explicar coses i de fer-ho amb un enfoc diferent del que utilitzen els grans mitjans, Ho comença a fer al blog i després, a través de Twitter comença a promocionar els seus escrits. La idea de fons és parlar de coses que li interessen (no només del poder i les seves ramificacions) i fer-ho donant la seva visió i criticant de pas la simplificació utilitzada pels mitjans i la manca de contrast entre les diferents fonts i posant de manifest que un mitjà petit, un grup poc nombrós o una persona tenen moltes possibilitats de ser honestos que les grans estructures amb molts lligams i moltes servituds.

La gran teranyina – Roger Vinton

De mica en mica, pas a pas, ha anat imposant els seus criteris i s’ha convertit en un generador d’opinió sense que això impliqui fer coses especialment complicades, ja que afirma que el 90% de la informació ja és pública i que l’únic que cal fer és buscar-la, contrastar-la i explicar-la. Defensa que hi ha moltes coses, com els salaris de les grans empreses, que s’han de fer públiques per llei, el que passa és que potser estan amagats en un informe de 50 pàgines. Només cal paciència.
El llibre és un bon compendi, tot i que no exhaustiu dels temes que acostuma a tractar al blog. La Caixa, el Barça, els bancs, el poder i les seves estructures, els mitjans de comunicació, les grans famílies que, tot i les aparences, no són gens modèliques, i, de fet, Vinton afirma que hi ha moltes coses on ficar-hi la banya i molts temes que es poden explicar amb una mirada molt diferent de la que ofereix la premsa oficial.
En aquest sentit, defensa la feina feta més enllà de la seva identitat d’autor i també aquest anonimat que entén més com una qüestió de llibertat individual, de no marcar-se límits de manera conscient o inconscient que com un tema de por a les represàlies. En qualsevol cas “La gran teranyina” és un llibre força interessant per assabentar-se d’algunes trames de poder de la realitat que ens envolta.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Benavente és un autor que gaudeix amb la reflexió, amb la lentitud, amb la calma serena i útil. És poc amic de les presses i, de fet, els seus llibres, fins i tot quan construeix novel·les negres, ho fa donant-hi una reconfortant aire d’assossec.
Libros de la Vorágine acaba de publicar “Una mirada interrogativa & altres textos errants”, el diari de la seva estada a Xile per tal de presentar una de les novel·les més interessants i més significatives de la seva producció, “Nocturn de Portbou”.

Jaume Benavente - “Una mirada interrogativa & altres textos errants”

De fet, la literatura, i probablement la mateixa essència personal del Jaume, va molt lligada al viatge, al fet de viatjar i a tot el que porta implícit i també a una manera de valorar el temps quasi com un gran present continu on, simplificant, tot formaria part del mateix pla.
Brasil com a punt d’anada i tornada durant la seva infantesa es converteix en la primera escala d’aquest viatge físic i vital i també en una mena de motor i de punt bàsic de reflexió. Aquell viatge involuntari i iniciàtic és converteix en el punt d’arrencada de la manera que té Jaume Benavente d’entendre la literatura. A poc a poc, el catàleg de vivències i de paisatges es va engrandint, es va fent més profund i més sòlid. Porto, Lisboa, Amsterdam, Praga o Madeira són parades d’aquesta ruta i espais on literatura, vida, reflexió i records sumen esforços per aconseguir aquest pòsit necessari i personal.

Jaume Benavente al Kreuzberg Cafè de Berlín (Foto. MarTortajada)

Benavente va construint el seu món pas a pas, sense la por de mostrar-se feble o vulnerable, explicant el camins reversibles que van de la vida a la literatura i de la literatura a la vida.
“Una mirada interrogativa & altres textos errants” és, d’entrada el diari del pas del Jaume per Xile amb l’objectiu de fer la presentació de “Nocturn de Portbou” i una conferència a la Universitat Finis Terrae que també s’inclou. S’acompanyen amb les reflexions de Benavente i el conjunt s’arrodoneix amb textos de Marcela Rivera i d’Àlvar Masllorens. Les traduccions són de Luisina Rüeidi i Vanessa Escuer.

Jaume Benavente al riu Spree

Jaume Benavente és un àgil i esmolat observador de la realitat i posseeix l’habilitat i l’ofici per anar transformant aquesta realitat en textos plens de sensibilitat i, sobretot de pau. Novel·la o assaig, viatges o pensaments, el seu estil és ple de sobrietat, de calidesa, de sensibilitat i, per damunt de tot, de veritat. L’autor despulla l’ànima i la mostra tal i com és, amb tots els riscos que això sempre comporta. El resultat és sempre la virtut d’arribar al cor del lector en línia recta, sabent que el camí és autèntic, sense artificis ni argumentacions tramposes només amb aquella pàtina elegant i un punt decadent que il·lumina els paisatges que el fan feliç.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El gat Max ja s’ha convertit en un dels habitants habituals del catàleg infantil de l’editorial Joventut. Acaba de sortir (en català i castellà) la tercera aventura d’aquest simpàtic personatge, “Max i l’ocell”.

Max i l’ocell

És una creació del dibuixant Ed Vere, un autor consagrat amb una interessant trajectòria que l’ha portat a ser seleccionat pel Roald Dahl Funny Price gràcies al llibre “A dormir, monstres” (també a Joventut) i a aparèixer a lllistes dels més venuts de publicacions com el “New York Times” o l’”Usa Today”.
En aquesta ocasió, Max es troba un moixó i es planteja un dubte existencial. Un gat s’ha de menjar els moixons però a aquest moixó no li agrada gens que se’l mengin els gats. Com s’acabarà aquesta aventura?

Enllaços patrocinats