El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: juliol 2017

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Val, soc conscient de moure’m en un terreny relliscós, en unes arenes movedisses que et poden engolir a poc que et despistis. Ja sé, la premissa bàsica de tot periodista és no mentir, no donar dades falses, no confondre els lectors, però ara soc a punt de malbaratar i abocar per la borda un fotimer d’anys d’ofici sense queixes ni reclamacions.

Sakamura y los turistas sin karma - Pablo Tusset

A partir d’ara hi trobareu certeses (potser poques), algunes opinions (irrefutables com a opinions personals que són) i força afirmacions que probablement no passarien aquell polígraf dels programes de cor i víscera.
Arrenquem amb una certesa. Any 2001. L’editorial de Madrid Lengua de Trapo publica “Lo mejor que le puede pasar a un cruasán” la primera novel·la (rebutjada per altres editorials tal i com passa sempre en les millors històries de triomfadors literaris) de (i aquí el polígraf ja comença a moure’s amb energia) Pablo Tusset.

Sakamura, Corrales y los muertos rientes - Pablo Tusset

Acceptat Tusset com a escriptor de capçalera, podem verificar que la novel·la es converteix en un èxit instantani i també salta al cine de la mà de Paco Mir. El nostre home es converteix en un personatge popular, tot i que encara no podem jurar per la memòria de l’Snoopy si es diu Pablo, si es diu David, si es diu Enric, Eduard o Vladimir. La certesa és que els mitjans es deleixen per aquestes històries d’èxit fulgurant, per aquestes acceleracions de fórmula 1 amb capacitat per passa de zero a 200 en 3 segons i que no para de rebre peticions d’entrevistes, aparicions públiques i, qui sap, fins i tot propostes de matrimoni.
El nostre home d’incògnit decideix fer-se fonedís i desaparèixer del mapa. Les revistes de cor i fetge apunten que el seu únic rostre i els 200 noms que l’acompanyen s’han refugiat en algun racó de l’Empordà (es veu que les vaques no llegeixen novel·les d’èxit i això acaba sent una garantia d’anonimat). Des d’allí neix el segon llibre, “En el nombre del cerdo”, (Destino, 2006), amb una única auto-entrevista signada per un nou protagonista, José Antonio Santaló, a la revista “El Cultural”.
Després arriben “Sakamura, Corrales y los muertos rientes” (Destino, 2009), un nou salt mortal. Segueix renunciant a aferrar-se a la cua dels seus èxits anteriors i cada vegada proposa un nou canvi, un nou gir i només el tema de les identitats és l’únic capaç de mantenir-lo en permanent estat d’alerta. I així arriben “Oxford 7” (Destino, 2011), una història de ciència ficció i “Franz y Greta”, (Destino, 2014) que signa com a David Cameo, que, segons diu és el seu veritable cognom matern, però com que no hem pogut entrar a la base de dades de la Policia Nacional i fer una comparativa de DNI’s, és un punt que tampoc no es pot ratificar amb vehemència.

Pablo Tusset amb una turista japonesa (Foto: Míriam Lázaro. Diari El País)

I ara, ves per on, es decideix a repetir i publica “Sakamura y los turistas sin karma” (Destino, 2017), amb roda de premsa multitudinària i entrevistes televisives. “Marededéusenyor”, quin canvi!!
Aquella Barcelona una mica desballestada, humana, plena de tendresa desdibuixada, un punt “lumpen” i amb quasi tot per acabar d’organitzar que retratava Vázquez Montalbán és morta i mal enterrada. La Barcelona postolimpica s’ha convertit en un documental de celebració dels 25 anys mentre que la Barna City de Tusset és la capital de l’Extrema Europa. Els turistes, tot i ser una bona font de finançament, es miren amb recel i desconfiança fins que, per acabar-ho d’adobar, salta un titular als mitjans d’informació: “Turistes japonesos ataquen ancians i nens al Parc Aquàtic de la Sagrada Família”.
Les xarxes socials i els poders públics treuen fum. L’ex inspector Sakamura, de 84 anys, una hacker mercenària i un gat són la gran esperança de la ciutat contra uns turistes que no són ben bé el que semblen. Sense intenció d’estripar la trama, Tusset en acosta una faula contemporània i delirant que porta als extrems les preocupacions i els neguits que formen part del nostre dia a dia.
L’humor, en aquest cas, no té una base quimèrica ni al·lucinada, ans al contrari, respon a un lúcida observació del passat i de les present i a una projecció del futur que té molts punts de realitat encara que l’autor l’estiri com un xiclet i sigui capaç de portar-li fins les conseqüències més extremes. De fet, sota aquesta imatge (difuminada i polièdrica) Tusset és un meravellós observador de la realitat. És capaç de capturar-la i després de fer-la passar per una màquina cerebral capaç de convertir-la en un d’aquells esperpents que tenen més de mirall, de lupa que de telescopi, ens la retorna feta una exageració que provoca un somriure o una riallada però que també fa pensar. Una vegada aconseguit aquest primer estadi de l’esclat còmic, la reflexió es fa evident i, qui sap, fins i tot obvia i necessària.
De fet, llegir els diaris dona una idea aproximada de per on van els trets. Els turistes són els protagonistes d’una mena de dicotomia moral i extrema que els porta a ser a la vegada, una font creixent d’ingressos (allò dels “pingües beneficios que es deia abans) i una mena de compendi de les set plagues d’Egipte en xancletes. Tusset combina aquest sentiment d’amor/odi amb la robòtica, la ciència ficció i també amb una visió contemporània de la modernitat, del xoc de cultures i d’aquesta simbiosi que ho acaba simplificant tot amb el risc d’anar perdent referents pel camí.
“Sakamura y los turistas sin karma” és, d’entrada, una novel·la divertida, molt divertida, però també es pot agafar com una mena de thriller desbocat amb tints de profecia. Humor, caricatura, paròdia i, sobretot molta intel·ligència aixequen i mantenen una història excèntrica, extravagant i sorprenent, farcida d’ironia, de sarcasme, d’enginy, d’ofici i de brillantor.

Franz y Greta - David Cameo

Pablo Tusset (o com la Mare de Déu dels Desamparats del Cens vulgui que es digui aquest home) s’allunya d’aquell humor desfermat, un punt poca-solta i carregat d’energia i de frescor que va mostrar al “cruasán” i al “cerdo” i explora un humor més madur, menys obvi, més carregat de missatges i de segones lectures, menys explosiu però més ambiciós.
Confesso que Tusset m’ha interessat des de sempre i, de fet, hi vaig connectar fa anys per aconseguir (via mail, no cal ni dir-ho) comptar amb la seva veu. No vaig tenir gens d’èxit. Molt amable ell, tot s’ha de dir, va declinar el meu generós oferiment. Ara, uns anys després, no sé si les meves capacitats de persuasió han guanyat qualitat de manera exponencial, si el taló que acompanyava la petició tenia més zeros (a l’esquerra) o si al nostre Salinger particular se l’hi ha estovat l’ànima i té una mica més de pietat vers la gent que ha d’omplir espais culturals, ja siguin analògics o digitals, però el cert és que aquí tenim en autèntica i contrastada exclusiva planetària unes declaracions particulars del nostre heroi literari sobre la seva visió íntima de la novel·la i sobre aquesta mena de garbuix d’identitats que guia la seva vida, i que m’ha arribat signada, sigui dit de pas i a manera d’aclariment i de justificació, amb el nom de Pablo Tusset:

Pablo Tusset (Foto:David Campos)

KARMA CHAMELEON.
El impulso de escribir Sakamura y los turistas sin karma responde a un profundo anhelo de mi alma literaria que ya había atormentado a Dostoievski, a saber: cómo pagar el alquiler. Cierto que el problema del gran maestro ruso era peor porque debía además afrontar sus pérdidas en la ruleta, yo en cambio no juego, de ahí que algunos críticos poco documentados opinen que Dostoievski es un clásico universal y yo todavía no; sin embargo yo fumo más que Dostoievki, y a casi cinco euros el paquete de Lucky y a diez el gramo de polen de sátiva me saldría más a cuenta dejar de castigarme los pulmones y hacerme adicto al póker on line. De modo que me pregunté: qué tema de candente actualidad podría hacer que los barceloneses se arrojaran en masa a la calle para comprar mi nueva novela. La respuesta era obvia pero me salía un libro demasiado serio, así que hice un esfuerzo y pensé un poco más: ¿cuál va a ser el segundo tema de más candente actualidad en Barcelona durante el verano de 2017, que es cuando se publicará la novela si empiezo a escribirla ahora? Esta vez la respuesta fue certera: el turismo, voilà.
Lo divertido del turismo en esta ciudad de locos es que nos empeñamos en vivirlo como un problema, lo que causa gran estupefacción a todo el mundo excepto a nosotros mismos. Es como si el dueño de un restaurante japonés estuviera indignadísimo porque no deja de entrar gente y le compran todos los niguiris en cuanto los pone en el mostrador y le pisan el suelo recién fregado. Ok, pensé: este sí es un buen tema y además se puede abordar desde el humor. Después, como suele ocurrir cuando te pones a escribir comedia, se me mezclaron otras psicopatologías de la vida cotidiana, por ejemplo el asunto de la posverdad, y la realidad retuiteada, y los avances en la estupidez artificial, y los peligros de la globalización, que como todo el mundo sabe viene de globo, un objeto de goma que a fuerza de hincharse puede estallar. Pese a mi reconocida modestia he de decir que el resultado final es un libro magnífico, sin duda rebosa amena erudición, dominio del lenguaje metaliterario y dosis equinas de inteligencia emocional, y no temo exagerar si digo que me confirma como uno de los grandes autores en la línea de Dante Alighieri y Karl Ove Knufptämpf, creo que se escribe así, no tengo ganas de googlearlo.
Por cierto, a menudo se me ha preguntado el porqué de mis seudónimos, con lo fácil que sería llamarme como dice mi carnet de identidad, que por algo se llama carnet de identidad y no licencia para capturar mejillones. Esa pregunta tiene muchas respuestas, pero la que viene al caso hoy es la siguiente: ¿puede un autor tan brillante como yo mostrarse francamente al mundo y exponerse a que una horda de lectoras enloquecidas le hagan la ropa jirones?
Si Batman el caballero oscuro debe usar una máscara para salvar al mundo, con mayor razón debo llevarla yo.



Gràcies xic,.. ara només em queda el repte d’aconseguir quedar en persona amb ell per a fer un cafetó i veure si em puc fer una magnífica selfie amb el seu DNI autèntic.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha obres que ultrapassen la concepció dels límits físics reals, que van més lligades a l’esperit que al cos i que s’acaben convertint en un autèntic projecte de vida. Aquest seria, sens cap mena de dubte, el cas d’aquest “Iter Luminis”, un meravellós treball que presenta Lídia Pujol i que, en concret recull set anys de feina però que s’acaba convertint en una mena de projecte vital, en la demostració sòlida, apassionant i apassionada d’una vida i d’una manera especial d’entendre la creació, l’art i la passió.

"Iter luminis" - Lídia Pujol

Lídia Pujol, (Barcelona, 1968) es forma al Taller de Músics al costat de Xavier Garriga i Errol Woisky. Aconsegueix els seus primers èxits formant part d’un duet amb Sílvia Comes, una etapa on publiquen “Sílvia Comes & Lídia Pujol” i “Al entierro de una hoja van dos caracoles”.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

Enceta una carrera en solitari que va creixent en compromís, risc i intensitat. L’any 2003 publica “Iaie”, un disc amarat de senzillesa i que comença a marcar la seva inclinació cap a la paraula, cap el missatge, buscant trencar fronteres i caminar cap a la transcendència. Cançons popular i textos de Federico García Lorca i Jacques Prévert. L’any 2007 arriba “Els amants de Lilith”, una incursió directa a la relació entre la dona i la cultura popular, amb peces provinents de Catalunya, València i les Illes. Un disc ple de passions, no sempre positives, però d’alta intensitat que en la veu de la Lídia es converteixen en autèntiques joies. Durant els anys 2007 i 2008 posa en marxa “Palau Fabre, 90 anys” on ret un sentit i interessant homenatge a l’escriptor. Una mostra de la seva versatilitat és el fet que ha col·laborat amb artistes molt diferents com Mayte Martín, Miguel Poveda, Dani Nel·lo, Lluís Llach o Jackson Browne.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

L’any 2011 tard posa en marxa “La cerimònia de la llum”, un treball que és recull a “Mariam Matrem”. Part d’aquest material nodreix l’espectacle “Iter Luminis”
Veient i analitzant els resultats del treball de Lídia Pujol al voltant d’aquest “Iter Luminis” és evident que no es pot jutjar com si es tractés només d’un disc, d’un espectacle o, fins i tot, de les dues coses juntes. Pujol ens acosta una part de la seva vida, la destil·lació de la seva filosofia, del seu pensament, d’una concepció especial de l’univers.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

És la sublimació de set anys de feina, però és molt més que això ja que representa posar de manifest un lligam estret amb el passat, amb el present a la vegada que es converteix en una mena de llegat que va més enllà, que vol ultrapassar els límits del cos i de la ment i convertir-se en una mena de mística poderosa.
El compendi físic és un llibre i un doble disc (editat gràcies al micromecenatge) que respon perfectament a la magnitud i a l’abast del projecte. El volum és d’una solidesa absoluta, un llibre que poc agafar molts papers. D’una banda pot ser una perfecta acta notarial de tot el procés que ha convertit la Lídia en una de les cantants més singulars i úniques de casa nostra, però també és un meravellós tractat d’art, de mística, de sensibilitat i d’erudició gràcies a totes les persones, carregades de saviesa, seny, passió i amistat que, en un moment o altre han intervingut en la confecció i realització d’aquest insòlit i magne projecte.
“Iter Luminis” és música, és poesia, és missatge, és sensibilitat i, sobretot, és una manera de posar en primer terme el cor i l’ànima, més enllà de qualsevol altra consideració. Té molt a veure amb les experiències d’èxtasi místic i, entenc que al dir això és podria caure en una banalització, en la possibilitat d’una interpretació errònia si s’agafa des del punt de vista més carrincló o més d’autoajuda barata on la societat actual ha portat les experiències interiors. Però Lídia Pujol ha aconseguit aquí la transcendència, aquesta comunió amb el territori místic de l'ànima, cosa gens fàcil en aquests temps on el que compta són les urgències, els impactes instantanis i les qüestions banals que passen com una bufada de mestral.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

El seu projecte és apostar per una concepció de la vida i posar-hi saviesa, emoció i constància per aconseguir transformar-ho en una crida, en un camí que genera i xucla llum, convertint-se en far, en guia però també en font de reflexió, en nucli de pensament i de sentiment. Res no és circumstancial ni superflu. Cada detall de tot el projecte és un impacte emocional i emocionant, una porta oberta a l’infinit, a l’esclat de les passions, a la crida de la saviesa.
Ens sabem vulnerables i fràgils i despullar l’ànima i fer-la volar ens allibera dels artificis i eixampla els horitzons. “Iter Luminis” és capbussar-se en repertoris que es perden en la nit del temps i transformar-los en sensacions absolutament contemporànies sense renunciar en cap moment a la potència de l’esperit, a la força de la mística, a la comunió entre els interiors humans i tot allò que els supera, els transcendeix, els dona respostes o, qui sap, potser genera més preguntes.
És un diàleg compartit que busca el recer de llocs sagrats, amb tota la litúrgia, la història i el compromís que això porta implícit. De fons, una mena de necessitat vital d’unir cultures i concepcions diferents, buscant un denominador comú, un punt de contacte que sublimi les experiències individuals o col·lectives en un indret viu, que s’emmiralli en la solidaritat i en els grans valors universals.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

Lídia Pujol va obrir un camí que, amb perseverança, l’ha portat a transcendir de les aparences buides, la desconnexió entre paraules i fets, entre teoria i realitat. Els treballs i plaers d’amor són precisament això, treball, plaer i amor, tres fets essencials de d’ésser humà, tres refugis i tres maneres de trencar límits i d’obrir ments. Potser pot semblar exagerat però la Lídia es converteix aquí en una mena de sacerdotessa capaç d’explorar ancestrals experiències de la mística històrica i traslladar el fil d’aquesta experiència al públic, buscant que, ja sigui en directe o bé per mitjà d’aquest llibres-disc, es trobin formant-ne part activa, més enllà de la funció passiva d’observador.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

En aquest sentit, un altre dels mèrits de l’espectacle podria ser una certa defensa dels paisatges religiosos del país, la gira que l’ha portat a actuar en llocs que són autèntic patrimoni artístic, indrets carregats de significats, amb una gran potència arquitectònica i també emocional que fan que les sensacions finals siguin encara més poderoses i ajudin a enfortir encara més aquesta simbologia de llibertat, amor i fe i a construir la veritable aventura d’edificar la pròpia vida, assumint el risc de viure i la reflexió sobre el món.
Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús o Lluís Llach configuren el corpus literari d’aquest espectacle que té a veure amb la necessitant íntima de comunicar-se, de buscar nous llaços i noves formulacions de l’amor amb arrels profundes. La música ens embolcalla, ens amanyaga, ens sacseja i, en certa manera, ens salva, ens allibera de les males praxis i ens canalitza cap a la bellesa, cap a la pau d’esperit. Mostra la disjuntiva entre competir o compartir, entre despertar o viure en letargia còmoda i fàcil, entre acceptar les injustícies o lluitar-hi en contra.
En definitiva, Lídia Pujol i “Iter Luminis” són l’ànima fet art, l’art fet ànima i això no és tan habitual com per no acceptar-ho amb els braços oberts, gaudint-ho sense embuts des de tots els àmbits i sense perdre’s ni un sol detall. Una meravella absolutament càlida, viva i necessària!

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)


Totes les fotografies que il·lustren aquest post formen part d’un treball que el gran fotògraf Marc Javierre-Kohan va fer al voltant de Lídia Pujol, “Iter Luminis” i tot el que representa i pot oferir a nivell d’imatge aquest meravellós projecte. Podeu trobar tota la feina del Marc a la seva pàgina web.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Andorra acaba de publicar “A l’ombra del solstici”, els quart llibre de poemes del poeta andorrà Manel Gibert Vallès. Nascut l’any 1966 a Reus, és professor de llengua i literatura catalana a l’Escola Andorrana d’Ordino, i dirigeix la revista Portella, del col·lectiu del mateix nom. Ha publicat “Pluja”, (Edicions del Diari d’Andorra. 2000); “Quadern d’Arans” (Editorial Andorra 2003); “Blaus a la deriva” (Editorial Andorra 2010) i ara, amb aquest llibre, prologat per Carles Duarte i amb il·lustracions de Sergi Mas.
Gibert és una de les veus poètiques més interessants d’Andorra (tot i que vull creure que, per raons obvies, l’essència reusenca marca d’alguna manera) i amb aquests quatre llibres ha anat consolidant una línia personal i poderosa que es pot bellugar amb solidesa dels poemes llargs a la concentració d’emocions que podem trobar en tankes i haikus.

Manuel Gibert - A l'ombra del solstici

La veu de literària de Gibert transita amb comoditat i contundència per uns camins que són capaços de solcar la part més íntima dels sentiments, però també anar a parar a l’exterior, a la mirada càlida o crítica cap a tot allò que l’envolta.
Manté un gust formal per les aparences que mostren els poemes, la seva part més física, la que es veu al primer cop d’ull, sense aprofundir-hi. L’arquitectura externa dels poemes és important i lliga amb l’interior. En aquest cas, la part formal s’estructura al voltant d’una col·lecció d’haikus, una mètrica japonesa que ha arrelat força bé a la tradició catalana. Gibert els porta al seu terreny, amb descripcions de paisatges, d’ambients naturals capaços de capturar, quasi com una fotografia, l’instant precís, aquell moment exacte que vol retratar el poeta i no un altre, posant tensió i l’acció quasi imperceptible però existent que guia l’essència d’aquests poemes.
Seguint amb el gust per la presència estètica, renuncia a les majúscules i als punts i aconsegueix una presència encara més despullada que, a la vegada, esdevé més contundent i compacta. La màxima nuesa és també el punt àlgid de l’expressivitat, la punxada a l’ànima que porta a la transcendència, a saber que aquell tros de natura és també la vida, l’esperit, el sentiment. Gibert és capaç de recrear-se en els detalls, d’arrencar-hi tota la transcendència, de fugir d’allò que podria ser només una postal i convertir-ho en filosofia de vida, en sentiment i emoció, demostrant de manera fefaent que el món forma part de nosaltres i nosaltres formem part del món, amb totes les conseqüències.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Anagrama ha publicat en traducció catalana d’Anna Casassas FiguerasLa Triomfant”, la primera novel·la de Teresa Cremisi.

Teresa Cremisi - "La Triomfant"

Cremisi, nascuda l’any 1945 a Alexandria ha debutat tard com a autora però seria qualsevol cosa menys una nouvinguda al món de la literatura. Després de treballar a Itàlia en mitjans de comunicació com L’Expresso, La Stampa o la RAI, va passar a França on va dirigir les editorials Gallimard, Flammarion i després el holding Madrigal, format per aquestes dues i per Casterman, convertint-se així en l’editora més poderosa de França i en una de les més importants del món. Nominada Oficial de la Legió d’Honor i Oficial de les Arts i les Lletres, s’estrena ara, retirada de la primera línia i convertida en editora sènior, amb aquesta novel·la que té molt d’autobiografia sense acabar de ser-ho del tot, complint així l’antiga promesa de no escriure mai unes memòries.
La protagonista, amant de les batalles navals i de la corbeta de 12 canons que dona nom al llibre i col·leccionista de postals i fotos antigues d’Orient, neix a Alexandria, filla d’un italià i d’una mare amb passaport anglès i ascendència espanyola i passa els seus primers anys a Kavafis.

Teresa Cremisi Copyright Reuters (Crédits : Gerald Bruneau / Flammarion)

La realitat política internacional els porta abandonar els paisatges on van ser feliços i això, vulguis o no vulguis, representa sempre un trencament, la pèrdua d’un món. La família s’adapta a Milà i més tard a França, on la protagonista s’obliga a treballar i a parlar un francès més normatiu del que utilitzava de manera habitual.
L’amor, la feina i una vida que sense concordances absolutes, s’assembla força a la de Cremisi són les bases del llibre. Una història humana, de vida, d’emocions, de vivències que té una calidesa i una brillantor indiscutibles. Ara bé, qui s’acosti al llibre amb la idea de trobar el relat més o menys detallat de les interioritats que va viure una de les editores més respectades, temudes i venerades del món, s’equivoca de mig a mig, ja que Teresa ha obviat de manera volguda aquesta part fonamental de la seva vida professional ja que entenia que les vivències serien tan potents que acabarien menjant-se aquesta mirada més petita, més íntima.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “Juntemos las tribus”, el primer llibre que va escriure Carolyn Forché (Detroit, 1950) en versió bilingüe i traducció castellana de Claribel Alegría i Lillian Levy.

Carolyn Forché (Foto: Don J. Usner. Courtesy of Blue Flower Arts)

El va escriure quan tenia 24 anys i va guanyar el premi de la Universitat de Yale a Joves Poetes i va sorprendre per la seva capacitat d’abordar temes socials d’una forma molt natural, sense subterfugis ni falsedats. Amb el pas del temps Forché s’ha convertit en una de les veus destacades de la poesia de compromís social.
Traductora i antòloga, el seu treball s’ha vist reconegut amb nombrosos premis i la seva veu poètica s’ha anat consolidant a mida que creixia el seu activisme social, tot i que quan treballa els poemes no persegueix denunciar sinó més aviat exposar vivències i situacions
El llibre, molt narratiu i directe té molt a veure amb els records, amb les experiències personals, amb els records familiars i sense perdre en cap moment aquesta peculiar i molt oberta idea de l’autobiografia, com si, de fet, es tractés d’anar construint la pròpia història a base de remenar el passat i l’activitat dels ancestres.
Hi ha poemes dedicats a la natura, als treballs del camp, a qüestions de caire domèstic, que es combinen amb alguns de caire més íntim, amb una certa carnalitat que no arriben a ser en cap moment obertament sexuals. Una veu sincera, propera, interessant, força coherent i carregada d’imatges que la fan força recomanable.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ediciones Invisibles ha publicat “El otro Bigas Luna. La seducción de lo tangible”, un treball de la doctora en Història de l’Art, Raquel Medina de Vargas. ës una aproximació vital i passional a les concepcions artístiques del director i a tota la seva feina creativa més enllà del cinema, una tasca que va practicar durant tota al seva vida però que al llarg dels últims anys, des que es va instal·lar a Virgili, duia a terme amb rigor i assiduïtat.

"El otro Bigas Luna"  - Raquel Medina

De fet Josep Joan Bigas Luna (Barcelona 1946) va arribar al cine provinent d’universos creatius paral·lels com el disseny, l’art, la fotografia, mons que, de fet, no va abandonar mai mentre va ser un director d’èxit i que cada vegada van anar agafant més protagonisme. Raquel Medina s’hi ha acostat amb una mirada oberta i ha anat disseccionant d’una manera més professional aquesta faceta menys coneguda del director.
De fet el mateix Bigas va dir que es considerava més un artista que un director de cine i al llarg dels últims temps va combinar amb molta més freqüència que abans l’art i el cinema amb exposicions com “Les cares de l’ànima”, un seguit de dibuixos que ell feia amb assiduïtat, aprofitant branques, fulles i elements naturals.

Bigas Luna amb les seves Cares de l'Ànima

Raquel Medina és la comissaria d’una exposició itinerant que recull el treball artístic de Bigas Luna i amb aquest llibre construeix un gran pont, una magnífica continuació. Desvetlla una part desconeguda i imprescindible del creador i ofereix una visió global i necessària de la manera d’entendre l’art i la vida de Bigas Luna.
De fet, l’art de Bigas va molt lligat a la seva concepció de la vida, de les relacions humanes i de l’ofici de mirar. Té molt a veure amb la terra, amb les seves obsessions, amb el sexe, amb la carnalitat, amb la sensualitat, amb els objectes fetitxe i amb un llenguatge molt personal i molt carregat de sensacions i d’emocions. Els pits femenins, la llet, els conys, el menjar, el beure, però també les plantes, la relació directa amb la natura, el paper del pas del temps i una espiritualitat molt íntima construeixen un univers on ell es trobava còmode, feliç, amb la possibilitat de dur a terme les seves idees d’una manera ràpida i directa, lluny de complicació que representa aixecar una pel·lícula.

Bigas Luna amb dos dels seus quadres

Aquesta immediatesa li concedia una gran llibertat, una capacitat insòlita per deixar-se anar, per anar construint un llenguatge ric i propi, ple de simbologies i de sinceritat oberta. I el llibre ens regala precisament això, el plaer intens que sentia Bigas Luna quan s’enfrontava a l’art, una cosa que feia purament per plaer, per sentir-se viu i lliure. I nosaltres, llegint-lo potser també serem una mica més lliures i feliços.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “La lengua de los otros”, el llibre guanyador de l’últim premi Loewe de poesia, un dels més prestigiosos i ben dotats (25.000 euros) del panorama poètic en llengua castellana. L’autor és José Ramón Ripoll, un musicòleg gadità de l’any 1952, considerat com un poeta dels de carrera de fons, dels que han treballat i treballen amb rigor, solidesa i eficàcia però que no han saltat aquella difusa i estranya barrera de la popularitat tot i els llibres “Hoy es niebla”, que reunia “El humo de los barcos”, “Las sílabas ocultas” i “Niebla y confín” o “Piedra rota”. Ha dirigit la “RevistAtlántica” i, a banda d’aquest guardó, també ha guanyat el Villa de Rota o el Tiflos, entre d’altres i la prestigiosa beca Fulbright.

José Ramon Ripoll

Ripoll fa anar uns versos sòlids, poderosos, carregats d’imatges potents, de símbols, recuperant els paisatges, les figures familiars i els referents que formen part del seu bagatge personal. La memòria, els somnis, l’instint de la paraula formen la base d’un conjunt que fusiona les imatges terrenals amb els sentiments més profunds, aconseguint un equilibri dúctil i captivador.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Lumen ha publicat “Colección particular”, un volum que es considera l’edició definitiva dels relats més estimats per Juan Marsé, amb material inèdit i un pròleg d’Ignacio Echevarría que va més enllà dels “Cuentos completos” que Enrique Turpin va recollir l’any 2002. En aquesat ocasió Marsé n’ha fet saltar molts i la tria s’ha convertit en una veritable selecció íntima que respon a la perfecció als criteris i a les emocions de l’autor.

"Colección particular" de Juan Marsé

L’escriptor ha fet una selecció de 10 relats revisats (un d’ells inèdit), que van de les 10 a les 70 pàgines i que abasten un arc temporal que arrenca el 1977 i acaba el 2015, és a dir, entre els 44 i els 80 anys, l’època de màxima creativitat i una grandiosa oportunitat per anar comprovant com ha evolucionat el seu pensament i la seva manera d’escriure sense renunciar en cap moments als trets diferencials de la literatura Marsé, a valors com la manera de mirar i de recordar el passat, l’amor al cinema i als referents culturals infantils, una meravellosa habilitat per explicar històries o la capacitat de barrejar imaginació i emoció.
El llibre es divideix en tres parts, la primera amb tres històries, “historia de detectives”, “El fantasma del cine Roxy”, “Teniente Bravo” i “Apéndices” que surten de l’edició definitiva del volum “Teniente Bravo; la segona la formen contes esparsos com “Parabellum”, “El pacto”, “ La liga roja en el muslo moreno”, “El caso del escritor desleído””, tots inclosos en el volum “Cuentos completos, excepte “Noticias felices en aviones de papel”. A la tercera part hi ha les peces que es podrien considerar, rares, amb “Colección particular”, un relat per lliuraments publicat al diari “El País” entre 1988 i 1989, que no es va recollir a “Cuentos completos” i un inèdit, “Conócete a ti mismo, Fritz”, l’argument d’un guió que ni es va lliurar ni es va publicar mai.

Juan Marsé (Foto: Diari Ara)

En aquest sentit és probable que Marsé sigui un autor de “distàncies llargues”, que es trobi més còmode capbussant-se en històries de les que demanen recorregut, potser per això no s’ha prodigat especialment en el camp de la narrativa curta, però les incursions que ha fet són intenses i un bon reflex de la seva manera d’afrontar el concepte d’escriure.
I aquest volum podria representar un pas més enllà, ja que és la tria personal de l’autor, una mirada des de la maduresa que escull, que selecciona, que salva unes històries i en rebutja unes altres. Això vol dir que aquestes 10 són el destil·lat de la narrativa curta de Marsé i això és tot un regal.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El recentment desaparegut Pere Tàpias (Joan Collell Xirau) va ser un personatge que anava molt més enllà del que amagava aquesta imatge pública que ens regalava sovint. I tot i que hi havia gent que sabia que era un advocat que mai no va exercir, poca gent coneixia el seu tarannà cultural que, sovint quedava en un segon terme, camuflat darrera el menjar, la bonhomia, les cançons i les bromes.

"On es desborda el sol", de Pere Tàpias

Un dels interessos del Pere era la poesia, que sovint incorporava als seus programes i, de fet, poc abans de morir acabava de publicar a l’editorial El Cep i la Nansa el llibre “On es desborda el sol”, un recull de poemes que aplega peces de finals dels 90 i començaments dels 2000, que mostren la seva vesant més íntima, la capacitat d’observació de capturar moment delicats i personals més enllà d’aquesta vida pública i més obvia.
El resultat va més enllà d’un recull de textos i, de fet, vindria a ser una selecció de poemes que tenen molt a veure amb els plaers íntims. la natura, la família, els amics i una de les característiques bàsiques del Pere, aquesta mirada lúdica i juganera a tot allò que l’envoltava.
Tàpias era moltes coses, feia moltes coses, però totes amb un denominador comú, la passió, l’afany de comunicar-se de tu a tu, de manera directa, sense embuts ni intermediaris capaços d’alterar el missatge.

Pere Tàpias

“On es desborda el sol” és la vida, és el record, és la cultura, és la saviesa i, en definitiva, la personalitat i l’ànima de Pere Tàpias i , qui sap, potser una mostra molt més delicada i subtil de tot allò que amagava el seu cervell i el seu cor que, en aquest cas, es mostra més pur, més destil·lat, més viscut.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Ariel publica un llibre inèdit i també prou insòlit, editat i prologat per Mikkel Borch-Jacobsen i que amb el títol de “La hipnosis” recull els textos que Sigmund Freud va dedicar a aquesta controvertida disciplina entre 1886 i 1893.

“La hipnosis” - Sigmund Freud

Els hipnotitzadors, superant la frontera, diguem-ne científica i convertint-se en carn d’espectacle han generat des de sempre una gran i encesa controvèrsia i Freud no en va ser aliè. De fet, l’any 1880, la policia de Viena va clausurar l’espectacle de l’hipnotitzador danès Carl Hansen.
Viena era el centre mundial de la ciència mèdica i allò va provocar una gran polèmica pública. Un sector dels metges considerava l’hipnotisme com un procediment científic per arribar a accedir a la psique del pacient mentre que la resta ho considerava un autèntic frau i una estafa. Entre aquests últims destacava el jove estudiant Sigmund Freud que, curiosament i uns anys més tard acabaria exercint com a hipnotitzador per tal de curar la histèria d’alguns dels seus pacients.
Durant uns anys va anar escrivint articles, alguns d’ells inèdits, explicant i detallant les experiències i reflexions que va compartir amb el metge Josef Breuer i amb el professor Jean-Marie Charcot, responsable del conegut “hospital de les histèriques” de la Salpêtrière de París.

Sigmund Freud

Freud parla de la seva primera pacient, sense revelar-ne la identitat, però segons apunta Borch-Jacobsen es tracta de la seva dona, la Martha a qui tracta d’una histèria ocasional que la portava a negar-se a donar de mamar als seus fills, mostrant quadres de vòmits, nervis, dolor i insomni. Després de fallar la primera vegada, la segona s’acaba amb la curació total i així es documenta el seu primer cas de curació per hipnosi.
Després vindrien èxit, fracassos i un cas que el porta a abandonar la pràctica, el que van protagonitzar les senyores Anna i Elise Gomperz, dona i neboda del financer i filòleg Theodor Gomperz que es van convertir en les histèriques que no es volien curar demostrant a Freud que no s’han d’esborrar els traumes, s’han de localitzar, identificar i treure a la llum. Eren els primers passos de la psicoanàlisi.
El llibre de Mikkel Borch-Jacobsen ens acosta els treballs escrist de Freud però també ens ofereix una mirada general a l’època, a la realitat social i científica que es vivia a Viena.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptor sevillà Francisco Díaz Valladares es va endur el 25è premi Edebé de literatura juvenil amb “Tras la sombra del brujo”, una novel·la d’aventures ambientada a l’Àfrica i que segueix els paràmetres habituals que l’han convertit en un autor seguit i llegit pels joves, acció, emoció i escriure des de la pell, amb històries, ambients i personatges que sovint ha viscut en primera persona.
Aventurer, viatger, lector és també un gran narrador d’històries i aquest guardó no fa altra cosa que reconèixer una trajectòria brillant que va començar amb una novel·la escrita a quatre mans a través d’Internet amb Rosa Maria González.

"Tras la sombra del brujo", de Francisco Díaz Valladares

L’any 2003 publica la seva primera novel·la “La barca del pan” i enceta una brillant trajectòria centrada en la literatura juvenil. El seu últim llibre fins ara és aquest “Tras la sombra del brujo”. Capítols breus, diàlegs intensos, paisatges exòtics i situacions plenes de tensió són alguns dels elements que van fer que el jurat del premi es decantés per la història de Julen, un jove criat a l’Àfrica, que viu als Estats Units i que torna per veure el seu avi i retrobar-se amb Elodie, una amiga massai de la seva infantesa que s’ha convertit en una atractiva jove.
Un bruixot, mogut per intencions poc clares, acusa el seu avi d’induir un lleó a atacar la població i, a més, la noia desapareix, convertint-se en els dos detonants d’una història singular que enganxa i és una magnífica mostra de les millors novel·les d’aventures.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Arrebato Libros ha publicat “El grito en el cielo”, del periodista i locutor de l’espai Carne Cruda, Javier Gallego.
Fidel al seu tarannà, Gallego ha construït un llibre aspre, directe, ple de fúria, d’energia, de solidesa crítica i escrit en un estil directe que fuig de les floritures, del barroquisme i dels ornaments innecessaris. En aquest sentit, els versos es converteixen en denuncia, en un crit, en un clam a subvertir l’ordre i establir nous paràmetres.
Però tampoc no renuncia a l’amor, a la passió, al neguit i, és clar, al sexe, presentant les relacions personals íntimes i directes amb aquesta mateixa intensitat, sense deixar-se res pel camí, burxant i exposant les realitats vives i no sempre còmodes.

El grito en el cielo – Javier Gallego

Gallego arrenca de la filosofia beat d’Allan Ginsberg i reconeix la inspiració de Raúl Zurita, el poeta xilè que ha retratat i denunciat sense embuts la dictadura de Pinochet i que és capaç d’explicar amb bellesa formal, qüestions i fet absolutament horribles i denigrants. De fet, segons explica Gallego, Zurita va llegir el manuscrit de “El grito en el cielo” i es va emocionar.
En aquest sentit, Gallego planteja la poesia com un element físic que pot oferir precisió i contundència a l’hora de superar altres formes d’expressió com la crònica periodística. La necessitat que exigeix la poesia a l’hora de trobar la paraula exacta i el ritme més adient, la converteix, al seu parer, en una meravellosa eina que permet mostrar i interrogar sobre la realitat i fer-ho sense vels ni màscares.
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Comença a ser molt normal trobar membres de diferents cossos de seguretat que s’han passat a la literatura negra. El que ja no és tan habitual és trobar jutges novel·listes. Aquest seria el cas de Graziella Moreno, jutgessa penal de Barcelona i que acaba de publicar a Alrevés, “Flor seca”, la seva tercera novel·la.

 "Flor seca" - Graziella Moreno

Nascuda a Barcelona l’any 1965 va voler estudiar periodisme, però per un problema administratiu li va passar el termini de matriculació i es va apuntar a Dret. Gran lectora va aprovar les oposicions a Agent Judicial i després a Jutge. Ha treballat a Amposta, Gavà i Martorell i ara exerceix en un jutjat penal de Barcelona. Li interessa la part humana que hi ha al darrere de cada cas i, de fet això és el que acaba fent sortir en la trama de les seves novel·les.
Flor seca” recupera la jutgessa Sofía Valle, que ja va aparèixer a “Juegos de maldad” i planteja una història múltiple, coral, amb molts protagonistes i trames que es creuen. Crims, corrupció policial, relacions amoroses més o menys consolidades, mitologia i una capacitat d’observació que converteix la Graziella en una meravellosa descobridora dels interiors humans. Els captura i els fa sortir, lligats de manera hàbil a la trama.
De fet, i contra el que podria semblar d’entrada, en cap moment tens la sensació com a lector que t’està explicant la seva feina però, per contra, la dinàmica dels jutjats, la personalitat dels seus treballadors i els ritmes del dia a dia hi queden perfectament reflectits i això, de fet no és altra cosa que un bon ofici, una efectivitat rotunda i sense escletxes i una bona capacitat narradora que li permet explicar històries sense caure ni en dogmatismes fàcils ni en palla supèrflua ni en teoria que pugui arribar a separar-se de la trama.

Graziella Moreno

S’endevina que amagada sota les històries que explica la Graziella Moreno hi ha la màgia d’una mirada, la concreció d’una manera de mirar que és capaç de superar la tasca quotidiana, capbussar-s’hi i arrencar-ne l’essència, l’esperit, els detalls, les qüestions que ens impacten, que ens sorprenen, que fins i tot ens identifiquen i ens assenyalen. Dibuixa uns personatges que són molt creïbles, que tenen vida, que són sòlids, que potser van molt lligats a la realitat però que assumeixen a la perfecció el seu paper de ficció sense grinyolar, sense convertir-se en falsos o en estranys.
Un altre dels grans mèrits de Graziella és aquesta capacitat, que, de fet només poden arribar a assolir els professionals de cada tasca, de desmitificar sense embuts la realitat de la feina, en aquest cas de la judicial i de tot allò que l’envolta. Ja se sap, els que no som jutges ni coneixem l’entorn sentim un calfred a l’espinada quan ens toca trepitjar un jutjat, però la gent que els viu a diari els té assimilats com una part de la seva quotidianitat i aquest factor és precisament el que Moreno treballa a la perfecció, acostant-nos aquesta normalitat absoluta que respiren els protagonistes de les seves novel·les.
A “Flor seca” Graziella Moreno ens mostra les debilitats de l’ésser humà, ens enfronta als motius, justificats o no, que té l’home per caure en la temptació, per pensar que ho podrà trampejar bé i que se’n sortirà indemne. I no han de ser necessàriament aquestes trames que apareixen dia sí, dia també als mitjans de comunicació. Hi ha també una corrupció una mica més domèstica, que en aparença sembla més innòcua però que acaba sent tant o més perillosa que l’altra, que la gran corrupció.
I, a poc a poc, llibre a llibre, la Graziella es va fent un nom en aquest món de la literatura i els seus lectors, cada dia més nombrosos i fidels, es declaren rendits a la capacitat d’atrapar que tenen les seves històries, al fet de no poder deixar les novel·les un cop començades i a l’habilitat que té per explicar-les de manera planera però gens senzilla, construint matisos i detalls que fan que tot plegat amagui bones dosis d’intensitat i d’emoció i que demostri, una vegada més, que les fronteres entre la bondat i el delicte siguin dèbils i mòbils. “Flor seca”, no fa altra cosa que validar amb escreix la capacitat de la Graziella per aportar una mirada fresca i molt diferent a les novel·les de gènere.

Graziella Moreno

Ella mateixa ens regala una mirada íntima a les seves novel·les i a les seves motivacions:

Vaig llegir Eichmann en Jerusalén de l´Anna Harendt, una obra magistral sobre la “banalitat del mal” i va ser la clau per començar a escriure la meva primera novel.la Juegos de maldad, publicada al 2015, que ja tenia embastada. L´objectiu d´aquesta novel.la era doble, exposar com es treballa en un jutjat d'instrucció per trencar els estereotips sobre les figures del jutge, policies, forenses i funcionaris i parlar sobre la maldat.
La meva feina diària consisteix en jutjar si la conducta d´un individu entra dintre de la qualificació de delicte que estableix del Codi Penal, però quan analitzes el que fa la gent i especialment el perquè de les seves accions et sorprens cada dia, i això que ja porto des de 1991 Veus totes les versions de la maldat: hi ha gent que gaudeix amb el conflicte, en fer mal els altres, hi ha qui ho fa per propi interès, per treure un profit. Deixant de banda els trastorns mentals i la psicopatia, crec que no hi ha ningú que sigui enterament bo o dolent, tots tenim el nostre punt de maldat, a vegades, gairebé inapreciable. M´intriga perquè la gent fa les coses. Quan els tens davant teu intentes comprendre quina és la causa de les seves accions. I sempre hi ha alguna, encara que a vegades l´hem d´anar a buscar ben lluny.

"Juegos de maldad" - Graziella Moreno

A Flor seca, continuació dels personatges de l´anterior vull, reflexionar sobre la màxima grega: Conèixe´t a tu mateix que hi havia al temple d´Apolo a l’oracle de Delfos. Fins a quin punt ens coneixem? Pensem que tenim clar el que farem i el que no i que la línia del que és correcte o incorrecte és molt gruixuda. No estic d´acord. Estem bordejant aquesta línia constantment, que és molt fina, i no som conscients. Parlo de la corrupció perquè crec que és pròpia del ésser humà. Hi ha gent que et diu que els jutges tenim molta feina perquè ara hi han més trames corruptes que mai. No és així. El que passa és que ara tenim una premsa que ens informa i tenim mitjans per lluitar contra ella, però la temptació és gran i som tan dèbils… He vist i sé de gent que es ven al corrupte per unes ampolles de vi, per un Iphone, per una liposucció, per un màster a Oxford. Hi ha qui li agrada el luxe i l´ afalac, però també hi ha qui es veu implicat en una trama corrupta sense donar-se conte per acceptar algun favor que sembla innocent o a vegades, per necessitat encara que sembli mentida. Tots coneixem qui es posa les mans al cap quan s´assabenta de que el corrupte ha aconseguit apropiar-se de milions d´euros, quan en el fons amaguen l´enveja de no ser- hi en el seu lloc. La vida és plena de grisos i no existeixen les veritats absolutes.
Una vegada em van preguntar a una entrevista que és la justícia. Crec que fem justícia quan se sap la veritat.


Moltes gràcies, Graziella.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Gay Talese és un dels grans periodistes vius. Reporter de The New York Times, Esquire, The New Yorker i Harper’s Magazine va ser, juntament amb Tom Wolfe, el principal representant del nou periodisme, del periodisme dut a terme amb un alt contingut literari. Autor d’articles sobre grans mites contemporanis com Joe DiMaggio o Dean Martin, el que va dedicar a Frank Sinatra, s’ha considerat com un dels grans paradigmes del periodisme contemporani.

"El motel del voyeur", de Gay Talese

Alternant el periodisme i la literatura (una literatura molt lligada al periodisme, és cert) Talese s’ha convertit en un dels autors més seguit arreu del món. Llibres com “El reino y el poder”, “Fama y oscuridad”, “Honrarás a tu padre”, “La mujer de tu prójimo”, “Los Hijos”, “Retratos y encuentros”, “Vida de un escritor” o “El silencio del héroe” l’han convertit en un supervendes i han acabar de refermar el seu prestigi. Ara, als 85 anys, viu una de les polèmiques més fortes de la seva llarga i exitosa carrera, provocada per la publicació del llibre “El motel del voyeur”, editada per Alfaguara en traducció de Damià Alou.
La història arrenca quan Talese rep una carta de Gerald Foss, el propietari d’un motel de Colorado. Li explicava que havia comprat l’establiment per tal de poder donar via lliure a la seva obsessió pel voyeurisme. Havia aprofitat els conducte de ventilació per instal·lar-hi un sistema d’observació que li permetia espiar tots els hostes.

Gerald Foss a la recepció del seu motel (Foto: El Periódico)

Talese va voler veure amb els seus ulls la veracitat d’aquella afirmació, va anar al motel i es va convertir en voyeur a banda de repassar tota la documentació i els diaris de Foos, una mena de registre documentat de totes les activitats socials i sexuals dels visitants. I no només això, també li va confessar que havia estat testimoni d’un assassinant i que no l’havia denunciat per por.
La història va romandre inèdita durant 36 anys fins que Foos va autoritzar la publicació quan ja no hi havia possibilitat de rebre conseqüències legals, però el que es va encetar va ser un encès debat sobre ètica periodística i sobre els límits i les fronteres de la informació i així, més enllà de la gran qualitat del text, Talese s’ha convertit en el centre de la polèmica.

El motel de Gerald Foss (Foto: El Periódico)

I sí, no es pot obviar la condemna ètica, però també cal tenir en compte l’atracció del costat fosc. El periodista aparca els prejudicis i es converteix en voyeur, sense jutjar, mostrant els fets i la realitat que desfila pels ulls del protagonista. I no només això, a l’hora de llegir-lo també situa els lectors a l’ull de l’huracà, els converteix en voyeurs d’un voyeur i els trasllada el pes d’aquest debat ètic mentre la pregunta muda del “I tu, què faries?” esdevé omnipresent.
De fet Talese fa una dissecció del diari del voyeur i mostra el, diguem-ne, treball continuat de Foos, que es va agafar la seva condició de voyer (nascuda d’espiar una tieta que es passejada despullada per casa) com una mena de treball social, documentant les trobades sexuals que observava com si es tractés d’un seriós estudi sociològic, donant dades, estadístiques i, fins i tot, traient conclusions sobre la sexualitat dels americans i les maneres d’abordar-la. En algunes ocasions fins i tot explica que va arribar a seguir alguns dels seus hostes fins casa seva per saber-ne més coses i complementar “l’observació” inicial.

Gay Talese (Foto: The Monsieur)

El debat i la polèmica estan servits, però el cert és que el llibre és un Talese genuí, amb la gràcia literària i la potència periodística d’un brillant observador que, en aquesta ocasió, no defuig els seus dubtes i no obvia en cap moment les contradiccions d’aquest gran llibre.

03/07/2017: Txell Darné

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Una il·lustradora que repeteix, la Txell Darné. Nascuda a Banyoles l’any 1980, es va graduar a la Massana i va fer el projecte final a Estrasburg. Amb Joan Gómez crea l’estudi Canseixanta, un centre de producció de projectes gràfics que val la pena visitar.
A nivell personal ha treballat i treballa per les editorials més prestigioses del país, TV3 o revistes com Cavall Fort o BarçaKids i s’ha convertit en una de les il·lustradores més interessants de l’actualitat, un fet que avalen premis com l’Injuve o el Calendari Raima i presències internacionals a l’Ilustrarte, a la Fira de Bologna o a l’Otani Memorial Art del Japó. La seva pàgina web us mostrarà amb detall tot el seu treball.

Il·lustració de Txell Darné

Il·lustració de Txell Darné

Txell Darné



Enllaços patrocinats