El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: juny 2017

Escrit per: Jordi Cervera
La idea dels productes de proximitat la tenim molt clara quan parlem de gastronomia i de tots els seus satèl·lits, però es difumina molt més quan transportem aquest concepte a altres sectors productius. En el cas de les editorials podem parlar de Piscina, un petit oceà, un segell jove nascut a les comarques tarragonines i impulsat per un home de teatre, Joan Rioné que busca precisament aquesta idea del quilòmetre zero creatiu quan es parla d’edició, d’impressió, de creació i, en definitiva de tots els elements que van de la idea al llibre.

Monos a la cara - Mar Borrajo

La piscina de Rioné pot ser d’aigua dolça, d’aigua salada i es pot explorar a peu, nedant, en vaixell, en submarí i fins i tot en avió, a vista d’ocell i, de fet, ell mateix defineix aquesta aventura com un “projecte editorial” més que com una editorial, per tot el que amaga de procés de creació més que de realitat tancada i consolidada. L’amor pels llibres i la passió per explicar històries, històries que a dalt d’un escenari s’acaben quan baixa el teló i que en un llibre es mantenen vives i actives durant molt més temps són els motors d’aquesta aventura.

Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues - Armand

Publica llibres il·lustrats, pocs i ben treballats. L’autor literari de cada títol accepta el joc, molt teatral d’altra banda, d’amagar-se sota una identitat de personatge i de convertir la seva proposta en una mena d’amagatall, de construcció de miralls que mantenen la precisió del text i que amaguen la realitat. Joana Pijama, Joan Calçotets, Joan Mitjons, Joan Camises són alguns dels escriptors que han acceptat la juguesca i que associen la seva feina a la d’il·lustradors com Berta Artigal, Júlio Aliau, Bet Díez, Armand, Marta Contreras, Mar Borrajo o Anna Terricabras.

Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues - Armand

I un altre dels objectius de l’editorial és trencar barreres, fugir una mica de les classificacions per edat i construir llibres que puguin travessar les fronteres generacionals i captivar per igual als adults i als infants, cercant, de pas, la lectura compartida, la possibilitat de gaudir per igual i de manera conjunta de la lectura.

Monos a la cara - Mar Borrajo

Dues de les últimes aportacions del segell són “Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues”, un recull de vuit contes relacionat amb la son, amb dormir, il·lustrats per Armand i escrits per Joan Faldilles i “Monos a la cara”, un llibre molt més conceptual, atrevit i gràfic, amb il·lustracions de Mar Borrajo i el text de Joana Corbata que marca un peculiar camí d’observació i descoberta.
Faci calor o fred, val mol la pena capbussar-se en aquesta piscina que té la màgia i l’abast d’un oceà i que amaga moltes, moltes, moltes històries emocionants i enriquidores. No renuncieu a mullar-vos.

Escrit per: Jordi Cervera
En aquest panorama cultural nostre, força mancat d’horitzons, de ganes d’assumir reptes i de trencar motlles sense capelletes, amiguismes i subvencions, és sempre una bona notícia el naixement d’una editorial. Aquest seria el cas de Més Llibres, un projecte literari que, d’entrada, persegueix l’objectiu de publicar títols actuals i descatalogats d’autors d’aquí i d’altres tradicions. La idea, pensada i comandada per l’editor Ricard Vela, vol oferir “un catàleg de lectures engrescadores que pugui satisfer els lectors exigents”.

Tafanejar. Llibreries del món

Amb seu a Barcelona, Més llibres té com a objectiu publicar entre vuit i deu títols per any, una quantitat assumible per Vela que, de moment, farà tots els papers de l’auca, tot i que comptarà amb les estructures productives i empresarials d’un important segell en català que li dona sopluig.

El venut - Paul Beatty

La seva idea és publicar narrativa, tot i que això no implica només centrar-se en la ficció i, de fet, els dos primers títols publicats i l’avançament dels que vindran ja resulten una bona carta de presentació. Enceten amb “Tafanejar. Llibreries del món”, un recull de 17 autors d’arreu del món com Iain Sinclair, Andrei Kurkov, Yiyun Li, Stefano Benni, Ali Smith o el barceloní Jordi Puntí que ens parlen de llibreries, de llibreries concretes o bé del concepte més genètic de llibreria. Una aproximació sentida, personal i passional a uns indrets que tenen vida pròpia i sensibilitat.
L’altre títol d’estrena és “El venut”, una aproximació mordaç, irònica i ferotge al racisme, una història escrita per Paul Beatty i que arriba amb l’aval del prestigiós premi Man Booker i la traducció de Jordi Cussà i Anna Camps. I de cara al setembre, la tria també està feta i podrem trobar peces com “Narracions extraordinàries”, una selecció de contes fantàstics escrits entre el 1915 i el 1921 per Joan Santamaria, un autor oblidat i que potser aquesta publicació ajuda a recuperar. També editaran “Diari d’un lladre d’oxigen”, un anònim britànic que ha venut més de 100.000 exemplars en la seva edició original i “La bellesa és una ferida”, d’Eka Kurniawan, un autor indonesi i també el primer autor català del segell, el valencià Salvador Company amb la novel·la “False friends”. Així doncs, ens trobem al davant d’un catàleg ric, intens i variat que anirà marcant el pols i el camí de Més llibres.

Ricard Vela

L’editor, Ricard Vela, ens acosta la seva visió personal d’aquest projecte que enceta:

Doncs que el nom del segell reflecteix força l'anàlisi que no és pas cert que es publiqui massa (en català), sinó que tenim massa competència, i que l'objectiu sempre ha de ser anar guanyant terreny, quota de mercat i gruix lector. I de la conclusió que això no es pot aconseguir, segur, fent "menys", o deixant que les coses es facin només en castellà, sinó fent més, i fent coses que potser no es fan prou. Com altres ja han reflexionat, és cert que el llibre en català té moltes dificultats per ser viable, però potser una mica més d'oferta, i millor, i més variada, també aniria bé per ampliar la quota de mercat. De fet, els índexs de lectura van pujant a poc a poc i la desproporció de venda entre el castellà i el català va minvant lentament. No es tractaria, doncs, que només es venguin els llibres en català més mediàtics, ni que en català sempre s'editi el mateix, ni, encara menys, que determinada literatura, autors, llengües, gèneres i temes només els poguessin fer els editors en castellà, sinó que en català, cada cop més i entre tots, es vagi trobant de tot.
Les editorials petites i mitjanes, i més que n'hi haguessin, crec que poden anar fent aquesta tasca de completar millor que els grans grups on es centralitzen les decisions, perquè ni que sembli que es dediquen a coses similars, els gustos i els interessos de cada editor marquen catàlegs diferents i van a beure de tendències diferents que s'acaben complementant. Més Llibres aspira a fer això, des de la seva modèstia. Dit ràpidament, farem sobretot narrativa, tant d'autors en llengua catalana com traduïda, com tothom que no construeix un catàleg especialitzat, però si filem més prim, podríem dir que no publicarem llibres per omplir la graella, que apostarem per la narrativa més aviat literària, i que hi haurà novetats d'autors vius en català, però també recuperacions, perquè una de les altres coses defectuoses en català és com n'és de difícil trobar el fons d'armari de la nostra tradició, i encara menys autors que fa més de 50 o de 70 anys que no es reediten (mira el volum de Joan Santamaria que tenim per al juny). I que intentarem traduir coses de llengües i d'autors que no se solen fer en català, que és més típic trobar-los en catàlegs castellans. I que farem no ficció, una mica, de caràcter més o menys literari o, també, del gran ventall de la narrativa de no ficció, que ara es porta molt a tot arreu del món però que tinc la sensació que en català no acabem de fer o de traduir prou. Bé, això són els propòsits i les idees inicials, que ja saps que una editorial està sempre en contínua evolució i acaba publicant gèneres i temes que al principi no s'havia plantejat, però mantenint el mateix esperit d'ampliació del domini i de qualitat.


Gràcies, Ricard.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Han començat les vacances escolars. A l’horitzó tres mesos sense la rutina escolar, quasi 100 dies de festa i milers d’hores per omplir. L’editorial Terapias Verdes presenta una col·lecció de quaderns de lògica i matemàtiques dirigides a canalla de diferents edats. Publicats per Éditions Retz i traduïts per Tabita Peralta. Les novetats són “Juegos para sobresalir en cálculo” de Jean-Luc Caron i “Juegos de lògica”, de Christian Redouté, dirigits a la franja d’edat entre els 9 i els 11 anys i “Juegos para entrenar las operaciones matemáticas” i “50 adivinanzas para razonar bien”, adreçat a la mainada d’entre 7 i 9 anys.

“Juegos para sobresalir en cálculo” de Jean-Luc Caron

La idea central del projecte és convertir l’aprenentatge en un joc. Amb un format que barreja endevinalles, proves d’habilitat i reptes de tota mena, les matemàtiques i la lògica, l’objectiu de la col·lecció és aconseguir que aquests mesos de vacances no es converteixin en un pou negre i que la canalla recordi allò que ha estudiat durant el curs sense que l’aparença externa sigui la d’estar fent deures. La pressió dels ritmes quotidians desapareixen i cal trobar tota mena d’estratègies per evitar que la manca d’obligacions, la desídia i les mil temptacions de cada dia esdevinguin un enemic

“Juegos de lògica”, de Christian Redouté

D’aquesta manera, els reptes que plantegen els llibres d’aquesta col·lecció, (tot i que no tenen temporalitat marcada) a l’estiu agafen una volada especial i, de fet, posen a prova els coneixements, la intuïció i la capacitat per anar resolent problemes sense que això representi tenir la sensació de trobar-se davant d’una obligació. Estudiar amb regust de diversió.
Escrit per: Jordi Cervera
Algú podria pensar que ser funcionari de la Comissió Europea és una garantia absoluta per acomodar-se i viure immers en una plàcida comoditat. Però hi ha esperits inquiets i absolutament abocats a recercar i a experimentar que no es poden encotillar enlloc i que no poden viure sense fer constants salts al buit sense xarxa.

Fundación del Garabato

Aquest seria el cas de José-Joaquín Beeme, un saragossà de l’any 1963 amb una predisposició quasi genètica cap a la cultura. Definir-lo amb un únic qualificatiu seria encotillar-lo massa i, de fet, s’allunyaria força de la realitat. Sí, és escriptor perquè ha escrit i escriu, és periodista perquè li interessa explicar la realitat. Sí, és cineasta perquè els imatges en moviment són sempre una meravellosa manera d’explicar-se- És editor perquè s’ha ocupar de treure a la llum moltes, moltes obres. És artista perquè no renuncia mai a posar el seu segell bell i personal arreu i és creador perquè tot el que toca s’acaba convertint en únic.
I és clar, és tot això i moltes coses més en una amalgama sòlida, coherent i activa que l’ha portat a emprendre moltes accions, a treballar de manera absoluta i rotunda per tal de lliurar-se de la mossegada de l’avorriment, de l’apatia, de la manca d’horitzons. En aquest sentit cal dir que és l’ànima d’una editorial màgica i singular de tirades molt, molt curtes i d’una magnètica bellesa, La Torre degli Arabeschi i que s’ha convertit en un meravellós cronista de les emocions del cos i de l’ànima, en un documentalista minuciós de l’esperit.
Llicenciat en Dret, va fer de periodista cultural a Madrid i d’editor i de dissenyador gràfic (Unaluna) a Saragossa, ha col·laborat i col·labora en diferents mitjans de comunicació i com a dissenyador és el responsable de molts llibres de diverses institucions espanyoles i europees. L’any 2002 s’instal·la a Angera i converteix aquesta localitat italiana en l’epicentre de les seves operacions.

Malena Manrique

L’any 2013, juntament amb la historiadora de l’art Malena Manrique, crea la Fundación del Garabato, una porta oberta a la promoció y a l’estudi dels processos i dels procediments creatius que, de fet, es poden sintetitzar en quaderns d’artista i animacions de caire experimental que no fan altra cosa que mostrar la seva passió per l’art i la cultura.
Amb un esperit d’aquells que en podríem qualificar de renaixentista, José Joaquín s’enamora dels materials, de les idees, dels colors, de la profunditat del pensament, de la bellesa dels objectes i això li permet que cada llibre, que cada projecte sigui un nou repte, una foto fixa que organitza un petit univers íntimament lligat, segons cada ocasió, amb la poesia, amb el pensament, amb el disseny, amb l’art. I així, cada creació és un element únic que cal assaborir en tota la seva magnitud.

Malena Manrique - Racimos de cabezas grotescas

Els gargots, aquests gargots que donen nom a la Fundació són, de fet, la sublimació d’una mena de batec creatiu que enllaça la història i es converteix en un fil conductor del procés creatiu, des de les primeres marques prehistòriques a les modernes projeccions audiovisuals, establint així un camí que també es podria considerar com un corpus crític, com una base que creix dia a dia. Des de la Fundació s’han acostat al patafísic Enrico Baj, al creador Larry Vigon, responsable d’algunes de les portades de Fleetwood Mac, Ian Dury, Chicago o Counting Crows, entre molts d’altres; a Luigi Serafini, autor de l’impressionant “Codex Seraphinianus” o a l’artista americà resident a Tarragona, Tom Carr.
Aquest material es converteix també en exposicions itinerants, de molt variada concepció, que donen a conèixer la filosofia de de Fundació. De fet, aquesta filosofia acaba sent la intersecció de les maneres individuals i profundes d’entendre l’art de la Malena i el José Joaquín, una suma que, en realitat, acaba sent una estructura que es multiplica de manera exponencial i que acaba tocant molts temes i moltes sensibilitats.

Cthulhu - José-Joaquín Beeme

Sigui com sigui, el cert és que la Fundación de Garabato és una perfecta màquina de generar cultura amb molts tentacles i moltes possibilitats. En aquesta línia, i a manera d’exemple, podem citar l’intens diari que porta José Joaquín, “Mi cuaderno italiano”, amb peces monogràfiques dedicades a temes concrets com l’art, la literatura o el cinema. Mirades profundes, vives, obra d’un observador sagaç, culte, capaç de donar valor de cultura a la quotidianitat. També es pot parlar de l’assaig “Racimos de Cabezas grotescas”, un treball de Malena Manrique sobre Goya, situant-lo en aquest univers primari i viu del subconscient. En aquest sentit, la historiadora apunta que els quaderns d’apunts són el millor vehicle per entendre el traç, aquest gargot que té molt a veure amb la veritat, amb l’autenticitat pura.
Allò que és grotesc, que pot arribar a ratllat la monstruositat, té en Goya un dels seus més grans representants i Manrique el veu com una figura epònima, amb una capacitat brillant a l’hora d’explorar el costat fosc, allò que no es veu i que no fa altra cosa que enfrontar-nos de manera directa amb la tenebra i aprofita les seves investigacions i la seva saviesa per aixecar aquest assaig que planteja el gargot (aquest “garabato” que els guia) com una de les activitats mentals més plaents, més directes, més vives i més carregades d’interrogants i de respostes.

José-Joaquín Beeme

José Joaquín Beeme ens acosta la seva mirada personal sobre la feina que fan a la Fundación

El propósito de la Fundación del Garabato está recogido en nuestra misión, que proclama bien gallardamente nuestra defensa de la imaginación primigenia
y de la pulsión creativa de mundos alternativos, un continuum antropológico desde la mancha primordial paleolítica hasta el ultimísimo
de los garabatos audiovisuales.
Se está formando ya un corpus crítico sobre nuestro trabajo, con artículos por ejemplo de Francisco Calvo Serraller en El País o Charo Ramos en Diario de Sevilla, también en Barcelona con las revistas A*Desk o el máster de Arte Actual de la UB.
Y, aparte de publicar ensayos (el próximo es sobre Enrico Baj y la patafísica) y entrevistar
a creadores como Larry Vigon (álbumes de Fleetwood Mac), Luigi Serafini (cuyo monstruoso Codex publicó Franco Maria Ricci) o, próximamente, el americano-tarragoní Tom Carr, yo voy formando mi "teoría estética" en cuadernos volanderos que publico por entregas. Todo lo cual confluye
en exposiciones itinerantes: en septiembre-octubre, la Fundación Sangregorio acoge mis diálogos con la escultura.
¡Ojalá organicemos una en Barcelona!




La Fundación del Garabato és un d’aquells llocs del ciberespai i de la realitat que cal tenir anotats en majúscules a l’agenda i que cal visitar amb regularitat. Les seves propostes són sempre captivadores, màgiques i carregades d’encant, d’erudició, de passió i de bellesa. Un autèntic regal.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Una de les línies de treball d’SD Edicions és el món de la cuina. Tres col·leccions com la sèrie “Productes de mercat”, tot un clàssic que repassa diferents productes les maneres de preparar-los, fet de manera senzilla i molt efectiva; la “Cuina per a nens” i també “Altres” on hi van a parar llibres d’aquesta temàtica però sense col·lecció concreta. Aquí podríem parla d’una mena de tàndem conceptual barrejant un llibre publicat fa uns anys “De pans de Catalunya”, de la periodista Annia Monreal i un de ben recent, “Raíces del vino natural. Un año de viña”, de la fotògrafa i somelier Clara Isamat.

De pans de Catalunya

Pa i vi, dos elements ancestrals, fonamentals, imprescindibles en la nostra cultura, en la nostra gastronomia i en les nostres tradicions. I els que ens presenta SD són dos treballs sòlids i impecables que ens donen una meravellosa panoràmica d’una realitat que ha canviat força i que ho ha fet d’una manera paradoxal, mirant enrere, recuperant els antics mètodes i tornant als orígens com a paradigma de la qualitat i les coses ben fetes.
“De pans per Catalunya” és un treball interessant i peculiar. La periodista Ànnia Monreal, responsable del blog “Pa, tomata i xocolata”, és una panarra declarada (ho va deixar ben clar al blog “Breadbites”) i, de fet el pa és un dels eixos del seu treball.

Raíces del vino natural. Un año de viña

El llibre ens situa molt bé, oferint una visió històrica molt posada al dia, parlant de la tradició, de l’actualitat i de la recuperació i utilització habitual de les antigues fórmules, d’aquesta herència ancestral que en alguns casos ha passat de pares a fills i que, en d’altres és el fruit d’una investigació i d’una recerca intensa. Sigui com sigui, el cert és que Monreal ens marca la pauta dels nous corrents, d’una manera de treballar que juga a adaptar els clàssics i a fer-los actuals. Els nous forners, ja sigui per herència o per vocació, representen una insòlita, necessària i engrescadora renovació del sector, un sector que ha sabut vèncer moltes dificultats i un grapat d’estigmes i imposar-se a base d’oferir qualitat i emoció a parts iguals.
“De pans per Catalunya” és un potent mostrari que ens permet descobrir forns, forners, tècniques i tot allò que envolta la fabricació del pa de qualitat, seguint tot el camí, des de com s’escull, es planta i es conrea el gra fins a la creació final. La llenya, la farina, la manera d’amassar, tot té la seva importància i tot es decisiu a l’hora de bastir una realitat fantàstica.

Ànnia Monreal

De la seva banda, “Raíces del vino natural, un año de viña” és un altre treball fet des de la màxima intensitat, des del sentiment, del coneixement i de la passió. Clara Isamat Rivière és una fotògrafa amb vocació de somelier que arriba de ple a l’univers del vi després d’obrir un restaurant l’any 2005. Des d’aleshores la seva mirada s’ha dirigit amb molta atenció als productors que elaboren sense químics, sense intervenir en el procés de manera directa i significativa.
El que ha fet la Clara és dibuixar el perfil d’un any, la crònica, mes a mes, del pas de les estacions, dels treballs que es fan a la vinya o als cellers i personalitzant-ho tot en les persones que han fet del vi natural una manera de viure. Són 27 cellers de tot l’estat que miren de bellugar-se sense utilitzar elements artificials o aliens als procediments cent per cent naturals. La lectura del llibre ens dona una magnífica i bella panoràmica de la vida de cada dia però també detalls d’un aspecte molt menys tangible i molt menys quantificable, la passió que els homes i dones que hi ha al capdavant d’aquestes empreses aboquen a la seva feina, convertint-la en una cosa molt, molt especial.

Clara Isamat

El concepte “cultura del vi”, aquí agafa una dimensió més real, molt més complexa i sòlida. De fet la Clara obre un univers, una més que probable línia de futur que està destina a créixer, a guanyar mercat i a aconseguir que a mida que augmenti la formació dels consumidors, el paper i el protagonisme d’aquests cellers “naturals” sigui cada vegada més ampli i interessant.
I pel que fa als aspectes més formals, SD ha aconseguit dos llibres d’una gran bellesa, d’un format singular i d’una estètica que captiva, dos llibres que poden ser una fita en qualsevol biblioteca. El pa i el vi, de costat, en una magnífica aventura editorial.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ciència i bon humor acostumen a ser dos conceptes que quasi mai van junts. Les investigacions científiques s’associen quasi sempre a qüestions serioses que s’han de tractat amb rigor i professionalitat i que no permeten en absolut la broma, com si un somriure fos una banalització intolerable de la profunditat dels conceptes tractats.

"El cerebro idiota" - Dean Burnett

El neurocientífic Dean Burnett, professor de la Universitat de Cardiff té una visió ben diferent d’aquesta manera de fer i la demostra al llibre “El cerebro idiota” que ha publicat Temas de Hoy.
El rerefons és demostrar, amb imaginació i força sentit de l’humor, que el cervell, aquesta estructura evolucionada i perfecta, ens juga sovint males passades. I no es tracta de patologies o deficiències físiques o psíquiques, en absolut. De vegades la cosa grinyola i Burnett mira de fer-ne entenedors els motius.
La base del funcionament del cervell humà és purament reptilià i contra els que pugui semblar, la seva funció bàsica és la d’adaptar-se a qualsevol situació per tal d’aconseguir la supervivència per damunt de qualsevol altra qüestió. Seria un contrasentit aconseguir ser un animal intel·ligent i, per contra, morir-se de gana per no tenir en compte que existeix la gana i que cal menjar.

Dean Burnett

Així doncs, si ens despertem a mitja nit, veiem una ombra i la primera reacció és creure que ha entrar algú a robar, no és un desgavell, el cervell està preparat per alertar del perill i abans pensarà que és un intrús que no pas l’abric que hi ha penjat a l’habitació. És millor tenir por que un excés de confiança. El mateix passa quan tenim un ensurt motivat per un soroll inesperat que acaba sent innocent. La primera reacció després que el cervell processi la informació de manera molt, molt ràpida és l’avís d’alerta en forma de sotrac, fent que el cos es posi en tensió i estigui preparat per fugir o per plantar cara.
Burnett va explicant diferents casos, mostrant un sentit de l’humor sa i còmplice que ajuda força a entendre les seves teories i que les fa molt properes i gens carregoses que, de fet, és una de les grans bases de la ciència, resultar propera.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Alessandro Marzo Magno és venecià i això em fa l’efecte que ja és una mena de segell de qualitat, un distintiu diferenciador. No ho sé, potser per la fascinació que sempre he sentit per La Sereníssima fa que llegir un venecià parlant de Venècia sigui, d’entrada, una promesa de plaer.

"Los primeros editores" - Alessandro Marzo Magno

Més enllà de les consideracions sentimentals, el cert és que es va criar i va estudiar a Venècia, va sentir a la pell la salabror de la llacuna i dels canals i va jugar entre la singularitat d’unes pedres il·lustres molt abans que la garra del turisme l’envaís amb més força i efectivitat que qualsevol dels atacs que la ciutat va patir al llarg de la seva densa història. De fet es va llicenciar precisament en Història de Venècia i, tot i que ara viu i treballa entre Milà i Trieste, manté aquesta visió del món que, molt probablement només es pot tenir si has nascut en un lloc com Venècia.
Alessandro Marzo Magno va treballar de periodista però ben aviat els seus orígens, la seva condició i la seva saviesa el van portar cap a la literatura. Partint d’una idea molt clara, bàsica però gens trivial, anar-hi, veure-ho i informar ja atresora 15 títols com “La guerra dei dieci anni. Jugoslavia 1991-2001”, “La carrozza di Venezia. Storia della gondola”, “Rapidi e invisibili. Storie di sommergibili”, “L’invenzione dei soldi. Quando la finanza parlava italiano”, “Il genio del gusto. Come il mangiare italiano ha conquistato il mondo”, “Serenissime. Le donne illustri di venezia dal medioveo a oggi” o “L’alba dei libri. Quando Venezia ha fatto leggere il mondo”, publicat l’any 2012 a l’editorial Garzanti i que ara acaba de publicar en castellà Malpaso en traducció de Marilena de Chiara i amb el títol de “Los primeros editores”.

Una de les edicions d'Aldo Manuzio

Al segle XVI, només hi havia 3 ciutats a Europa amb més de més 150.000 habitants, Venècia, París i Nàpols i la Ciutat dels Canals era d’un dels epicentres del comerç del poder i de la vida abocada a l’exterior. El carrer Mercerie, el que va del Pont de Rialto a la plaça de Sant Marc, l’ocupaven desenes de llibreries, tot i que en aquell tempos les llibreries eren una mena d’híbrid entre botiga i editorial on els llibretes eren els responsables directes dels plecs que s’hi venien (en moltes llengües) i també de les enquadernacions a mida del client.

Gravat amb una impremta del segle XV

I en aquest context segur que us sorprendrien les preguntes que es deriven de la lectura d’aquest estudi d’Alessandro Marzo. On es va imprimir el primer Alcorà en àrab? I el primer Talmud? On es van comercialitzar els primers llibres en grec, armeni i ciríl·lic? On es van vendre els primers llibres de butxaca i els primers grans best sellers? I els llibres pornogràfics? La resposta és una i sempre la mateixa: a Venècia. La Sereníssima era una veritable estructura multinacional capaç de preparar, imprimir i comercialitzar un gran percentatge de tots els llibres que circulaven pel món. Els clients, rics, nobles o modestos, encarregaven tota mena llibres, de les temàtiques més variades i amb formats clàssics o especials i Aldo Manuzio, el rei dels impressors, l’home que va modernitzar el negoci i va convertir els antics artesans en editorials modernes, imprimia i venia clàssics grecs i llatins, incorporava cursives, el sistema de puntuació grec vulgar que avui coneixem (coma, punt, punt i coma, accent, apòstrof) i, en definitiva, revolucionava el sector i creava escola. Ell va ser l’artífex d’una obra mestra, “El Somni de Polífilo”, de Francesco Colonna i un dels més grans èxits de vendes, “El cortesà”, de Baldassare Castiglione, que es va convertir en una peça de culte entre la noblesa europea.

Alessandro Marzo Magno

Aquest concepte de negoci, avançat al seu temps i un dels primers paradigmes de la moderna industrialització, va convertir Venècia en una ciutat d’obligada centralitat. De fet hi ha historiadors que xifren en 35 milions els exemplars que van sortir de les impremtes venecianes al llarg del segle XVI, una xifra que probablement envejarien molts editors contemporanis i moltes capitals editorials.
Alessandro Marzo Magno ha fet un llibre preciós, savi, delicat, divertit, erudit i que es llegeix amb passió i cobdícia i Malpaso l’ha publicat amb un format preciós, contundent, quasi solemne. El conjunt és un llibre que captiva, que enganxa, que fascina i que es recorda. Un llibre de llibres que és un gran llibre.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Gigamesh, l’editorial sorgida al recer de la famosa llibreria barcelonina del mateix nom, s’estrena com a editora de còmics i recupera una peça mítica del còmic local amb vocació i projecció internacional, el “Fanhunter. Drácula”, de Cels Piñol i Chema Pamundi que enceta la col·lecció GIgamesh Excelsior, ara que es compleixen els 25 anys de la seva aparició al mercat en auotoedició.
El còmic, una autèntica icona reverenciada i demanada pels fans i pels col·leccionistes de la sèrie, s’ha dibuixat de nou, mantenint l’esperit original i s’ha publicat en un nou format. Es va presentar durant la passada edició del Saló del Còmic de Barcelona i, a més de representar l’entrada de Gigamesg en l’univers del còmic també es lliga a una altra fita, la primera vegada que el Festival de cinema de Sitges inclou el còmic en la secció de llibres oficials.

 "Fanhunter: Drácula" – Cels Piñol / Chema Pamundi

“Fanhunter: Drácula” és la història d’un ex llibreter boig, Alejo Cuervo (l’editor de Gigamesh) que es creu posseït per l’esperit de l’escriptor Philip K. Dick, ha decidit autoerigir-se Papa i prohibir qualsevol manifestació d’oci, cultura i subcultura. Res de llibres, de còmics, de vídeojocs per tal d’aconseguir que la població s’avorreixi de manera sobirana i d’aquesta manera resulti més fàcil de manipular.
Per tal de fer realitat les seves idees s’envolta de tropes de fanhunters i macutes que lluiten contra la Resistència, fans desordenats que lluiten amb la millor arma que tenen, el seu friquisme radical i que, en aquesta ocasió es mouen precisament pel Festival de Sitges.
Tot un clàssic recuperat, una obra de culte que fa justícia històrica a una meravellosa nissaga de personatges amb l’inconfusible segell Piñol.

Enllaços patrocinats