El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: abril 2017

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
És força probable que des que Arola va publicar aquest llibre, "Tarragona Kitsch", els autors quan surtin al carrer notin el foc ardent d’algunes mirades al clatell mentre caminen Rambla amunt per anar a tocar ferro. I, qui sap, potser a hores d’ara, fins i tot ja s’estan plantejant demanar asil polític i empadronar-se a Reus.

Chartreuse

Joaquim Biendicho és professor i escriptor i Àngel Octavi Brunet és escriptor i guionista. Tots dos s’han posat d’acord i han decidir fer un passeig crític per la ciutat de Tarragona (amb sabates de plataforma, és clar, mirant-s’ho tot amb unes ulleres de pasta de vidres de color de rosa i consultant l’hora de tornar a casa en un Casio digital amb calculadora.
Parteixen d’una idea clara, que això del kitsch són coses dispars que viuen sota un mateix tendal, el d’una estètica pretensiosa, passada de moda i considerada de mal gust, tot i que ja se sap que el tema del gust pot arribar a tenir moltes apreciacions.
Sigui com sigui, el tàndem Biendicho-Brunet ha aconseguit no deixar cap canya dreta i, des del punt de vista estètic han arrambat sense cap ombra de pietat amb mitja Tarragona, mites intocables inclosos.

Monument al Maginet

I per si algú pogués tenir algun dubte, una ullada ràpida a la contraportada els esvaeix tots: “Això no és un llibre. Això és un receptacle kitsch*. Un gadget que a l’obrir-se desprèn, pàgina a pàgina, tota la mediocritat, vulgaritat, horterada i ganes de figurar que diàriament rodeja als tarragonins”.
Clar que per endolcir-ho una mica, afegeixen: “Alhora, però, el receptacle també redescobreix en aquests objectes i indrets la seva capacitat innata per fer-los especials, autèntics, excepcionals. I és que tots, en els fons dels nostre cor ensucradet, tenim un raconet Kitsch”.
Així les coses, la passejada estil Atila dels dos pelacanyes posa el focus sobre edificis com el de Caixa Tarragona, el Winterman, el del Corte Inglés, l’Hospital Joan XXIII i fins i tot el conjunt que formen la Casa de la Punxa i l’edifici Atlántico.
Tampoc no salven ni rotondes ni grafittis urbans, però la seva gosadia baixa al terreny particular i apunten a llocs com la sala d’art Arimany, el Boada, el trenet turístic, la joieria del Joan Blàzquez, les botigues de “xinos”, la botiga Ale-Hop, el logotip del restaurant Viena o l’estètica d’un establiment mític, La Riojana (res a veure amb el xoriç... o potser si?).

Jocs Mediterranis Tarragona 2017

I no contents amb tot això, entren al galop en l’apartat de monuments públics i cauen el dedicat als castellers, el monument a Verdaguer, el de Lluís Companys i, oh atac frontal als mites, el clàssic del Maginet i un dels més nous, el dedicat a commemorar els 125 anys del Nàstic.
Però si penseu que la cosa acaba aquí, us equivoqueu, abocats de cap a la tragèdia, aquesta patrulla d’estètica urbana, ha posat l’ull en el Nàsticus, la mascota del Nàstic, la copa de vidre commemorativa dels avortats Jocs Mediterranis del 2017 o les pàgines de contactes de la revista Més Tarragona.
I ja entrats en matèria no rebutgen el sacrilegi i ataquen la línia de flotació del tarragonisme més èpic, centrant en focus en els passos de Setmana Santa, en els armats, i, ai marededéu senyor, en els càntirs que contenen la preuada aigua de Sant Magí i en el culte mil·lenari i passional al Chartreuse.

Àngel Octavi Brunet, Nàsticus  i Joaquim Biendicho

Ara només cal esperar que el llibre sigui un best-seller i els autors puguin pagar una escorta personal d’elit que, vestits de centurions romans, els protegeixin de les ires dels veïns que discrepen del seu sentit estètic.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Flamboyant segueix amb la seva tasca en favor de la literatura infantil il•lustrada de qualitat i amb valors i presenta tres novetats en català, “La mare va al galop”, de Jimena Tello, “Això no és una selva”, de Susanna Isern i Rocio Bonilla i “Sóc la Conifanta”, de Luis Amavisca i Mónica Carretero.

“La mare va al galop”, de Jimena Tello

“La mare va al galop” és una història que ret homenatge en clau d’humor a les mares que van tot el dia escopetejades amunt i avall. L’objectiu és ajudar-la a que no pateixi tant i a que es pugui moure encara més ràpid i amb més eficàcia. Jimena Tello, nascuda a Buenos Aires, va estudiar disseny editorial a França abans de tornar a Argentina on ha obert un taller d’il•lustració.

“Això no és una selva”, de Susanna Isern i Rocio Bonilla

“Això no és una selva” arrenca el dia en que la Paula decideix dir no. Però les coses es compliquen i, de cop i volta, casa seva es converteix en una autèntica selva plena de vegetació i d’animals de tota mena. Susanna Isern és psicòloga i mare de tres fills. ha publicat més de 30 llibres infantils i ha rebut premis importants arreu del món mentre que Rocio Bonilla és una de les il•lustradores de moda, premi del Ministeri d’Educació al millor llibre editat l’any 2015 i autora d’alguns llibres d’èxit.

“Sóc la Conifanta”, de Luis Amavisca i Mónica Carretero

“Sóc la Conifanta” ens explica els problemes de la Conifanta, que és filla d’una girafa però no és una girafa a l’hora de descobrir la seva identitat i els seus orígens. Luis Amavisca és musicòleg i artista i, en aquesta ocasió a col•laborat amb Mónica Carretero, una madrilenya que viu a Segovia, que ha treballat com a dissenyadora gràfica, que gaudeix dibuixant i que ha rebut premis a la London Book Fair o a la Book Expo America.
Tres llibres interessants, divertits i ben editats que s’apunten a la presència cada cop més sòlida d’àlbums il•lustrats en l’oferta infantil de llibres amb valors i bellesa.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La col•lecció Heterodoxos d’Altaïr publica “El mapa del mundo de nuestras vidas”, de Bru Rovira.

"El mapa del mundo de nuestras vidas", de Bru Rovira

Segur que si heu llegit algun dels seus llibres ho l’heu seguit en alguna de les seves col•laboracions radiofòniques (actualment al “A vivir que són dos días” dels caps de setmana de la SER) haureu caigut rendits a la capacitat comunicativa i periodística del Bru Rovira. Nascut a Barcelona l’any 1955 és un dels supervivents d’aquella estirp de periodistes que és capaç de jugar-se la vida fent de corresponsal de guerra i que, amb la mateixa intensitat, es pot capbussar en la vida de personatges anònims amb tota la profunditat i la delicadesa. Ha cobert les informacions de conflictes com Somàlia, el Congo o Kosovo, l’han premiat amb els guardons més importants com el Miguel Gil o l’Ortega i Gasset i ha publicat llibres com “Áfricas”, “Maternidades” o “Solo pido un poco de belleza

Nena malalta a Gambella, Etiopia (Foto: Bru Rovira)

Aquesta biografia és, sens dubte, un dels molts motius que han fet que els responsables d’Altaïr hagin editat el nou llibre de Rovira formant part de la col•lecció “Heterodoxos”, peces fetes per especialistes, per erudits que enriqueixen la realitat amb la seva saviesa i la seva experiència. Veus poderoses, humanes, veus que s’escapen dels camins marcats i que acaben sent fita i referència.
La mirada de Bru Rovira recorda un llibre de Joan Vergés, un militar republicà que explicava que a les platges d’Argelers van veure un home amb dues maletes entrant a peu al mar i dient “Me’n vaig a Amèrica”. Al cap d’una estona van aparèixer les maletes surant, es fixa també en les imatges que arribar de Grècia i dels Balcans i recorda la caiguda del mur de Berlin, una fita que convidava a l’optimisme, a la de la Nova Europa, que semblava obrir de bat a bat les portes d’un futur esperançador que se centraria en aspectes fonamentals com la llibertat i el respecte als drets humans.
El pas del temps i la realitat ha demostrat que aquells ideals s’han quedat en un no-res vergonyós i ofensiu. Milers i milers de persones en mans de màfies sense escrúpols que les deixen sense recursos i les abandonen sense gaires possibilitats d’anar endavant a les portes del cada vegada més discutible somni europeu.
I pel que fa a la resta del món, l’any 1994 les tropes internacionals marxaven de Ruanda i abandonaven un milió de persones que van ser assassinades a cops de matxet. I la barbàrie es repetiria a l’antiga Iugoslàvia, a Geòrgia, al Congo, a l’Afganistan, a Sierra Leona o a Liberia, conflictes que han creat una inesgotable bossa de morts, ferits i desplaçats arreu del món.

Bebé malalt de sida a Cambodja (Foto: Bru Rovira)

Per sort, quan apareix la maldat sempre hi ha una reacció contraria, la bondat i, en aquest cas, l’eix central d’aquest llibre és una ONG que ha anat creixent i que s’ha convertit en una presència salvadora i necessària en la gran majoria de situacions desesperades del món, Metges sense Fronteres.
Bru Rovira hi va contactar per primera vegada a començament dels noranta, quan només tenien en marxa una desena de projectes i quan molta gent, fins i tot periodistes, es pensaven que era una mena d’asseguradora mèdica. Ara MSF belluga un pressupost de anual de 1400 milions d’euros i s’ha convertit en una gran estructura independent. Rovira fa de fil conductor i de catalitzador i aprofita la seva experiència periodística per posar-se al servei del dia a dia dels voluntaris que li van explicant les seves experiències en primera persona. Tot és de primera mà i mostra la capacitat de sacrifici dels voluntaris de MSF i el patiment que l’home genera arreu del món, mostrant que, efectivament la humanitat pot tenir dues cares, la de llop i la de xai i que ambdues poden coincidir i xocar en un mateix espai.
Rovira segueix fent aquest periodisme d’alçada, que va directament al cor, que dona noms a les persones, a les víctimes, als protagonistes. Un periodisme capaç de moure’s amb la mateixa habilitat i rigor enmig d’un gran conflicte bèl•lic o en un barri deprimit d’una gran ciutat a quatre carrers de casa teva. És un periodista de raça i de cor, que és capaç d’arribar a l’ànima de la notícia i d’aconseguir que les informacions que tracta bateguin vida, emocions i sentiments més enllà del sensacionalisme i de la lluïssor dels primers impactes. A ell li agrada explorar els racons humans i mostrar-nos tot el que s’hi amaga, tots els detalls que demostren que la humanitat encara té esperança i que no som en absolut diferents els uns dels altres i aquest treball, com tots els seus, torna a ser una autèntica meravella que ens mostra la condició humana en tot el seu esplendor, en negatiu i en positiu i ens ajuda a posar-nos en la pell de tots els protagonistes.

Bru Rovira (Foto: Paco Elvira)

Bru Rovira ens regala aquí la seva visió íntima i personal d’aquest llibre:

La meva visió del llibre està explicada al pròleg on entre d'altes coses recordo la meva relació amb els protagonistes i els escenaris durant més de trenta anys (d'aquí El mapa del mundo de nuestras vidas), encara que des de posicions diferents: jo com a periodista ells com a humanitaris. Aquest relat fet a partir de l'experiència sobre el terreny, de les coses viscudes, l'experiència humana de compartir (en tota mena d'escenaris, terratrèmols, fams, guerra, migracions....) amb les persones que ho pateixen (quan vols explicar una història humana al menys has de compartir un tram de la vida amb les persones de les que parles, deia el gran Kapuscinski) és, diria, la característica més destacable del llibre. I no només perquè és un relat de persones, sinó també perquè penso que el millor relat possible sobre la història, els fets, la geopolítica, és el que poden fer les persones a partir del propi coneixement. També, doncs, les reflexions que els protagonistes i jo mateix fem a partir de les experiències viscudes tenen -i això ja és una convicció personal del que ha de ser el relat periodístic- molt més valor, més "veritat", que tot aquest altaveu mediàtic tan en boga, on el món es pensa en la distància, amb una visió que va del paternalisme al vell colonialisme: és a dir el relat ideològic de l'altre des de posicions de la superioritat que s'atorguen els poderosos.
tots els protagonistes del llibre pensen d'una manera o altre el món que els ha tocat viure i el seu pensament, a vegades molt de sentit comú, aparentment molt simple, té aquesta grandesa, aquesta volada, profunditat que dona el coneixement que neix de l'experiència: per exemple, l'Aitor, en un paràgraf resumeix perfectament en que es converteix una guerra i com degrada a les persones.


Gràcies Bru.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Francesc Garriga Barata és un d’aquells personatges singulars que apareixen de manera molt ocasional en la història literària d’un país. Nascut a Sabadell l’any 1932 i marcat per un ambient familiar cultural, representat pel seu pare, farmacèutic, pintor i membre de la coneguda Colla de Sabadell. Als 12 anys entra a l’ordre dels caputxins però anys més tard i després de patir una malaltia pulmonar, abandona l’ordre amb un bon bagatge que arrodoneix amb els seus estudis de Filologia Germànica.

"Cosmonauta" - Francesc Garriga

L’any 1959 publica el seu primer llibre de poemes, “Entre el neguit i el silenci”. Edita tres llibres més i entra en un llarg període de silenci que trenca l’any 1990. A partir d’aquí li arriba un reconeixement tardà però progressió que el porta a editar amb regularitat. Guanya premis com el Vila de Vallirana, l’Englantina dels Jocs Florals de Barcelona o el Carles Riba; dirigeix l’edició espanyola de la prestigiosa revista d’art FMR, de l’editor italià Franco Maria Ricci, apareix al popular programa cultural de TV3 “Avisa’ns quan arribi el 2000” i rep la devoció d’un gran nombre de joves poetes que el reconeixen com un autèntic mestre.
D’aquesta devoció i del treball sempre acurat i potent de la gent de l’editorial LaBreu, neix “Cosmonauta”, l’obra completa de Francesc Garriga que Marc Masdeu i Marc Romera van treballar directament amb el poeta, que va morir el 4 de febrer de l’any 2015 conscient que no veuria el llibre acabat.
“Cosmonauta” és un d’aquells llibres que poden arribar a marcar la maduresa, l’ambició i el potencial d’un segell literari. Ho va fer la mallorquina Edicions del Salobre quan va editar l’obra completa de Miquel Àngel Riera i ara Alabatre, amb 12 anys de vida, afronta aquest projecte amb passió, professionalitat, amor i rigor, adoptant un paper que fa anys que les institucions i les grans editorials van abandonar sense cap remordiment, mantenir viva i en funcionament l’obra dels nostres grans autors.

Marc Masdeu i Marc Romera presentant el llibre (Fotografia: llibreria La Central)

Són 854 pàgines que reuneixen tota l’obra de Garriga, un personatge culte, savi, sorneguer, irònic i proper, capaç de mirar-se la vida des d’una sempre sana i terapèutica distància.
Marc Masdeu i Marc Romera van compartir moltes hores amb Garriga, a l’estudi del carrer de Mallorca i també a casa seva, a Bellaterra. Expliquen que parlaven de tot, sense sistematitzar res, parlaven de poesia, de feina, de la vida, assistien des de la primera fila a les correccions que el poeta aplicava als seus poemes i, de mica en mica, el corpus de “Cosmonauta” anava agafant forma, establint les pautes globals i les puntuals, el treball conceptual i el detall, llibre a llibre.
Garriga va començar escrivint poesia religiosa amb pseudònim fins que va deixar l’ordre dels caputxins i va començar a publicar una poesia molt més personal que, segons els editors, té molt a veure amb la denúncia de la gran mentida, amb temes més o menys recurrents com l’amor, gens carrincló i enllaçat amb la crida del desig però també amb la frustració del fracàs, el pas inexorable del temps i les relacions peculiars entre la veritat i la mentida.
La primera part del llibre inclou els llibres que va publicar entre el 1959 i el 1973, “Entre el neguit i el silenci”, “Foc nostre, somni...”, “Paraules” i “Paraules cap al tard”. La segona arrenca amb un inèdit “Llàtzer”, escrit als anys 80 i inclou els llibres que va publicar mentre es dedicava a la docència “Els colors de la nit”, “Setembre”, “Els sorrals del silenci” “Del mar als sorrals”, que va publicar amb pintures de Pere Camps.
Un pic jubilat, Garriga arrenca l’any 2000 (el límit que marcava el programa televisiu on col•laborava) la seva etapa més rica, madura, creativa i fructífera amb “Ombres”, “Temps en blanc”, “La nit dels peixos”, “Camins de serp”, “Ragtime”, “Tornar és lluny” (Premi Carles Riba) i “Swing”.

Francesc Garriga (Foto: Programa Savis)

La lectura de “Cosmonauta”, permet refermar una opinió generalitzada que va acompanyar Garriga al llarg de la seva vida, el fet de ser un franctirador que no es lligava a cap tendència, a cap corrent estètica o ideològica. La seva és una poesia molt, molt personal, complicada d’enquadrar i que responia a influències concretes i a interessos també personals que els responsables de l’edició situen en punts com la mística, la generació del 27, la tradició germànica i els clàssics grecs i llatins. En aquest sentit, llegir l’obra de Garriga és enfrontar-se a un poeta nu, poc amant de la retòrica, dels recargolaments (de contingut i d’estètica) i de les lletres majúscules que és capaç de reflexionar sobre la vida sense pontificar, com un exercici lúcid que persegueix no allunyar-se de la concepció planera de la poesia però sense renunciar a aportar-hi punts de cultura. Hi ha pensament més que experiència física
I ara, 12 anys després de la creació de Alabatre, l’editorial afronta amb èxit i nota aquest repte, aplegar 15 llibres i un bon gruix de peces inèdites en aquest “Cosmonauta” que es converteix per dret propi en una de les obres cabdals de la nostra poesia contemporània, en una manera de fer que hauria de ser habitual i no extraordinària i en una meravellosa oportunitat per a fer justícia i per conservar en un únic i esplèndid volum tota la creativitat i el geni de Francesc Garriga.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Joventut ha destacat des que la va fundar José Zendrera l’any 1923 per un seguit de col•leccions acurades que, en principi anaven destinades a adults. La Conchita, filla de José, va dirigir la col•lecció infantil durant 40 anys i va apostar per opcions que acabarien sent un èxit com Enyd Blyton o Tintín. Des que van publicar el primer llibre infantil, el “Peter Pan y Wendy”, de J.M. Barrie l’any 1925 i es van convertir en pioners de la literatura il•lustrada, han apostat fort per la literatura infantil i juvenil i el seu catàleg és ple de fites importants. Fa uns anys van apostar per un il•lustrador alemany, Torben Kuhlmann, que, amb el pas del temps i tres llibres publicats, s’ha consolidat com un dels grans autors contemporanis.

"Armstrong" de Torben Kuhlmann

Després de publicar “Lindbergh” i “Moletown” ara acaben d’editar “Armstrong. L’increible viatge d’un ratolí a la lluna”, traduït per Susana Tornero. L’autor, que va estudiar il•lustració i disseny a la Universitat de Ciències Aplicades d’Hamburg, ha rebut guardons com la nominació al Premi Alemany de Literatura Juvenil, el Premi Llibre Infantil de Renania i va ser inclòs a la llista d’autors dels 25 llibres més bells del 2014.
La qüestió i la trama arrenquen amb una pregunta que remet precisament al llibre “Lindbergh”, fa molt temps, un ratolí va a aprendre a volar i va creuar l’Atlàntic, però, i després, què va passar?

"Armstrong" de Torben Kuhlmann

Doncs bé, a partir d’aquí Torben segueix amb les aventures dels ratolins voladors i crea una història fantàstica, entranyable, èpica, sensible i divertida. La Lluna, associada des de sempre amb un gran i saborós formatge, resulta ser una gran roca espacial i un ratolí especial lluita contra corrent i vol ser l’hereu de tota una estirp de ratolins voladors i ser el primer que posi la cua a la Lluna.

"Armstrong" de Torben Kuhlmann

El llibre és fantàstic en tots els sentits i des de tots els àmbits i és una d’aquelles peces que em temo hauria de ser imprescindible en qualsevol biblioteca (sigui infantil o no). Joventut ha fet una edició brillant i acurada, imitant l’efecte d’un llibre antic i una mica castigat per l’ús. Tapa dura, un format espaiós i luxós i un contingut que toca la fibra, bé, de fet toca moltes fibres i les toca molt bé.
D’entrada Kuhlmann és un excel•lent dibuixant i aconsegueix que l’aventura del ratolí Armstrong sigui una cadena d’imatges fantàstiques, carregades de detalls, de sensibilitat, d’emoció, de tendresa i de sentiments. I la història també enganxa. El jove ratolí, mogut pels somnis i la imaginació, coneix el vell Lindbergh i gràcies als consells savis de l’aviador va entrant amb perseverança, constància i il•lusió.

Torben Kuhlmann

El llibre és un cant a la superació, a la idea de perseguir els somnis i treballar dur per aconseguir fer-los realitat. El petit ratolí comença a estudiar aeronàutica, passa per la universitat i pel museu Smithsonian i amb tenacitat i molta imaginació va superant els obstacles de la cursa espacial, fugint de la policia i anant pas a pas cap el seu horitzó.

"Armstrong", de Torben Kuhlmann

“Armstrong” és tendresa, calidesa i emoció, però també és una grandiosa metàfora del treball que van dur a terme els pioners de la conquesta de l’espai i de totes les dificultats que es van trobar pel camí, un camí sense precedents i que no van tenir altre remei que superar amb enginy, empirisme molta valentia i una gran dosi d’heroïcitat, ja que ningú no sabia on s’anava, com s’hi podia anar i, sobretot, si es podria tornar.
No cal ni dir que els més joves ho veuran com una faula emocionant i molt ben plantejada, però els que durant el mes de juliol del 1969 vam enganxar els ulls als televisors en blanc i negre per assistir en directe a la primera (i molt polèmica) passejada lunar de Neil Armstrong llegim el conte com una meravellosa carícia al mig de l’ànima.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Gigamesh recupera l’antic esperit de les caixes d’estalvis (ja ho sabeu, allò d’una imposició de 5.000 pessetes i un llibre de regal) i aprofita aquest Sant Jordi per oferir a tots els clients que facin qualsevol compra el llibre “Por qué me comí a padre”, de Roy Lewis.

"Por qué me comí a padre" - Roy Lewis

És la crònica del primer homínid que es va inventar aquesta meravella batejada amb el nom de progrés. Va controlar el foc, va millorar casa seva, va posar en pràctica una dieta rica en proteïnes, va fomentar les arts, la cultura, el comerç, va marcar les beceroles de la diversitat genètica i, de pas, va rebre la incomprensió dels seus congèneres.
Lewis explica de manera divertida, crua i mordaç la història de l’evolució i no s’estalvia crítiques directes al sistema, convertint-se en tot un referent de la ciència ficció que Gigamesh edita i regala a tots els seus clients i amics.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Dennis Lehane és un dels gran autors de gènere negre que recullen aplaudiments internacionals. Un dels últims va ser el Premi Pepe Carvalho de la BCNegra i Salamandra ho celebra amb “Ese mundo desaparecido”, una atractiva i magnètica aventura que retrata de manera magistral el món de la màfia americana durant la primera meitat del segle XX, traduïda per Enrique de Hériz.
Lehane demostra el seu geni agafant una trama amb tots els ingredients per convertir-se en una història densa i complexa i transformant-la en una novel•la que s’enganxa a la pell, que bull, capaç d’explicar com ningú les interioritats de les famílies mafioses, les relacions, els codis d’honor, les fidelitats, les traïcions i, en definitiva, els motors que les provoquen i les fan bategar.

"Ese mundo desaparecido", Dennis Lehane

“Ese mundo desaparecido” és el tercer lliurament de la trilogia sobre Joe Coughlin, un mafiós, vidu i pare d’un nen de quasi 11 anys, que va deixar la primera línia d’acció per convertir-se en una mena d’home de negocis amb resultats molt lucratius i que va encetar amb “Cualquier otro día! i “Vivir de noche”. El resultat és un tríptic que retrata com ningú el món de la màfia i que, probablement pugui parlar de tu a al tu al Padrino i si hi ha algú prou valent que la vulgui traslladar a la gran pantalla, es pot convertir en una gran epopeia, No té escletxes, no grinyola en cap moment i té la capacitat gens usual en una obra d’aquestes característiques d’atrapar i de no deixar anar amb una força i una intensitat poc corrents. Tots els personatges, fins i tot els secundaris més ocasionals, es presenten amb una força, un poder i una història personal que els fa absolutament atractius i que els dota amb un segell d’atractiu literari gens corrent. La capacitat de Lehan per anar dibuixant vides i situacions a base d’escampar pinzellades que semblen intranscendents i que acaben sent fonamentals és èpica i això fa que el resultat final sigui d’alt voltatge. Com a lectors aprenen a conèixer tots els personatges de manera íntima, sense que això vulgui dir que la novel•la sigui previsible, al contrari, els salts i les emocions, que són trepidants i vives es succeeixen mentre van dibuixant a la perfecció un món, un univers amb lleis, normes i codis que ajuden a entendre una realitat sempre perillosa i sovint mortal.

Dennis Lehane (Foto. Barclay Agency)

Dennis Lehane va néixer l’any 1965 a Dorchester i va debutar l’any 1994 amb “Un trago antes de la guerra”, on va presentar la seva parella de detectius formada per Patrick Kenzie i Angela Gennaro. El cinema s’ha fixat en dos dels seus llibres, “Mystic River” i “Shutter Island” per convertir-los en dos grans èxits que han contribuït a que fos traduït a quasi 30 llengues i que la revista The Hollywood Reporter el consideri un dels 25 autors més influents de Hollywood. El seu segell personal s’ha notat també en sèries com “The Wire” o “Boardwalk Empire” i la seva habilitat a l’hora de crear personatges i d’enfrontar-los a les seves pròpies contradiccions interiors fa que llegir-lo sigui tot un luxe emocionant.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El poeta Isidre Martínez Marzo s’ha encarregat de traduir al català la poesia de Dylan Thomas que ha publicat Edicions Els Llums.
Thomas és tot un clàssic de la literatura universal que, fins i tot ha captivat els guionistes de Hollywood que han posat algun dels seus versos en pel•lícules com “Interestelar” o “Solaris” però, curiosament, no tenia la seva poesia completa publicada en català. Marià Manent va traduir una selecció de poemes l’any 1974 que es van anar reeditant anys més tard i poetes com Montserrat Abelló, Marià Villangómez o Agustí Bartra havien traduït alguns dels seus poemes, però el gruix de la seva obra romania inèdita fins ara.

"Poesia reunida (1934- 1952)" de Dylan Thomas

El punt d’arrencada d’aquest llibre és el volum “Collected Poems: 1934-1952”, realitzada pel mateix Thomas i que, per tant, conté tot el que el poeta volia preservar de la seva obra. Isidre Martínez Marzo ha treballat en tema de manera intensiva i abans d’abordar aquesta traducció, va repassar totes les versions angleses (amb diferents variacions) que s’han anat publicant al llarg dels anys.
La lectura del llibre ens permet descobrir en tota la seva extensió i complexitat la poesia de Thomas, un autor no especialment fàcil, amb un univers complex tot i que això no s’ha de confondre amb un món especialment fosc o críptic, ja que un dels seus objectius era la difusió dels seus versos i això el portava a fer una poesia que no és pot considerar absolutament planera però que té sempre la idea de ser difosa, llegida, emesa o fins i tot recitada a la ràdio, a la BBC en la pròpia veu del poeta.

Dylan Thomas a la BBC

I, de fet, cal celebrar aquesta conjunció entre Isidre Martínez Marzo i Edicions Els Llums que ens permet gaudir, ara sí, de l’obra completa d’un dels grans poetes contemporanis universals.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi Carrión és un escriptor sorprenent, capaç de convertir les mirades petites i quotidianes en gran literatura de recerca, passió i descobriment. Ho va fer amb el seu assaig dedicat a les llibreries i ara, amb una mirada encara més entomològica, es fixa en tots els passatges que esquitxen la quadrícula del mapa de Barcelona. El resultat és “Barcelona. Llibre dels passatges” que edita Galàxia Gutenberg.

Barcelona: Llibre dels passatges – Jordi Carrión

A la ciutat hi ha prop de 400 passatges (oi que no ho hauríeu dit mai) i el Jordi els explora amb una intenció que va molt més enllà de la simple topografia documental. Per les seves característiques són llocs especials, amb unes singularitats que els allunyen dels carrers, diguem-ne normals, i que acaben sent racons més o menys perduts de la memòria general, amb històries singulars i moments tan especials com la seva pròpia imatge.
De fet, llegint el llibre ens va envaint la sensació que va viure l’autor durant el procés de documentació, edificar una mena de mapa secret, íntim i quasi privat i exclusiu de la ciutat de Barcelona.
Mirar-s’ho tot filtrat pel prisma dels passatges és dibuixar un mapa que no sembla l’oficial, una ciutat que té unes línies i uns límits diferents i que s’allunya infinitament de la visió estètica i turista de la que coneixem.

Passatge Permanyer

El llibre, a més d’un autèntic diari d’explorador es pot veure també com la reivindicació seriosa d’uns espais i d’una manera de viure que desapareixen engolits de manera inexorable per la modernitat. La ciutat és transforma cada dia i ho fa sempre en una direcció que mai no és la que representen els passatges que, en molts cassos són trossos de món que viuen d’espatlles a aquesta realitat transformadora i, força ocasions, anorreadora.
I això no ve d’ara. Carrión avisa que el venerat Cerdà, el gran transformador de l’urbanisme barceloní, era una autèntica i contumaç màquina d’exterminar passatges i masies.
Però aquesta vida que batega al cor dels passatges té molts ritmes diferents i l’autor els ha anat explorant, descobrint fets i realitats com que durant la Guerra Civil, un dels llocs més segurs de la ciutat era el Passatge Méndez Vigo on hi havia la Casa dels Italians (el que ara és l’Institut Italià de Cultura) un indret que l’aviació italiana evitava bombardejar. També n’hi ha que segueixen ancorats amb les abraçades de la pobresa extrema però Jordi Carrión ha volgut evitar en tot moment la nostàlgia que mitifica i les novetats que impacten i quedar-se en un sempre enriquidor camí del mig.

Jordi Carrión (Foto. Juanma Ramos. El Punt Avui)

El llibre arrenca de la lectura del “Libro de los pasajes” de Walter Benjamin i s’acaba convertint en un autèntica aventura que parla a la ciutat de tu a tu i que ret un homenatge als grans cronistes urbans de diferents èpoques com el Baró de Maldà, Josep Maria Huertas Claveria o Lluís Permanyer. Tots els passatges tenen una història i una realitat apassionat, uns habitants, coneguts o no, que hi viuen el seu dia a dia i Carrión es converteix en un apassionat observador i narrador d’aquests peculiars paradisos.
El llibre inclou fotografies, mapes de situació, un índex onomàstic i la versió catalana l’ha fet Maria Llopis.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Impedimenta segueix fent una intensa i interessant tasca a l’hora de demanar l’atenció sobre llibres i autors que mereixen una mirada especial, posant el valor qualitats i emocions que no s’haurien de deixar perdre.
Aquest seria el cas de “Un día en la vida de una mujer sonriente”, un llibre que aplega tretze relats, tots els que ha escrit, i que signa la britànica Margaret Drabble.
Drabble, nascuda a Sheffield l’any 1939, és germana de A.S. Byatt (tot i que no mantenen cap relació). Va formar part de la Royal Shakespeare Company i és doctora Honoris Causa per la Universitat de Cambridge i dama comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic.

"Un día en la vida de una mujer sonriente" - Margaret Drabble

L’any 2011 Houghton Mifflin Harcourt publicava “A Day in the Life of a Smiling Woman: Complete Short Stories”. L’Acadèmic José Francisco Fernández s’ocupava de recollir en un volum els contes que Drabble havia publicat des de l’any 1966. I si bé és cert que no es tractava d’una gran producció, només 13 històries, representen una meravellosa aproximació a una faceta prou desconeguda i prou intensa de l’obra de Drabble. Ara, Impedimenta ens ofereix la versió castellana gràcies a la traducció de Miguel Ros González.
I tot i que els temes que tracta en aquestes històries no són aliens a la seva narrativa, la manera d’afrontar-los és força una mica més les situacions, les fa molt més evidents i també ens permet l’exercici potser simplement estilístic d’anar veient com evoluciona i passa de les protagonistes més abstractes de les històries més antigues a aconseguir un gran impacte emocional que es reflecteix en les més recents. Veiem a ulls vista l’evolució dels sentiments, la força de les passions i la potència d’una literatura capaç de sentir-les, d’explicar-les, de fer-les evidents. El conjunt acaba sent d’una potència contundent i, curiosament, es converteix en una estructura sòlida que sembla pensada per anar junta, per anar funcionat com un tot i no com un recull d’històries esparses.

Margaret Drabble (Foto:Getty Images. The Australian)

Malgrat la poca producció de narrativa curta de Margaret Drabble, aquest llibre representa tota una exploració de l’univers femení entès com un tot global i complex, farcit d’emocions, de contradiccions i d’una potència narrativa que alguns crítics han qualificat d’hereva de Jane Austen, Virginia Woolf, Iris Murdoch o Doris Leasing, uns equip d’autores que fa que la comparativa sigui d’alt nivell. Són dones corrents, si és que hi ha dones corrents, dones que en la seva normalitat acaben sent especials i convertint-se quasi en miralls, dones que ens parlen de la lluita, de la derrota, dels desitjos, dels somnis que es perden entre les escletxes del dia a dia, dones que Drabble observa amb mirada entre crítica, analítica i descriptiva, sense humor, sense drames especials però amb un punt de poesia que ho acaba fent tot molt més quotidià i quantificable. Literatura en plenitud, literatura de les emocions, de la vida.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero són professor de la Universitat de Salamanca on codirigeixen des de l’any 2005 el Congreso de Novela y Cine Negro i es responsabilitzen de l’edició de les actes del congrés. En aquesta ocasió han fet un pas endavant i acaben de publicar a Alrevés Continuará. Sagas literarias en el genero negro y policíaco español”.

"Continuarà" - Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero

El llibre, centrat en el segle XX i els primers compasso del XXI, exposa i analitza les principals sèries “de personatge” per acabar mostrant la realitat actual, la profusió de títols i un seguit de variables que han convertit aquesta idea de les sèries en quasi una moda, ja que comença a ser una característica del mercat fer que si un personatge funciona s’acabi transformant en sèrie amb tot el que això implica.
Martín i Sánchez treballen autors, personatges, temàtiques i miren de posar-ho tot en context, explicant i analitzant la seva presència i també la capacitat de rebre o de generar influències que han tingut i tenen les diferents sèries de “personatge”.
En aquest sentit no és només una enumeració d’autors com Manuel Vázquez Montalbán, Francisco González Ledesma, Juan Madrid o Alicia Giménez Bartlett que han convertit els seus protagonistes en actors recurrents de sèries narratives. El llibre va més enllà i dibuixa l’evolució i l’estat actual de la qüestió, mentre reflexiona i estudia el paper d’aquesta opció concreta en el conjunt de la novel•la negra.

Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero

S’obre amb un pròleg de Georges Tyras, que va ser catedràtic de literatura espanyola contemporània de la Universitat Stendhal de Grenoble, autor, entre d’altres de “Geometrías de la memòria”, un recull de converses amb Vázquez Montalbán i un dels màxim especialistes mundials del tema, tota una garantia.
“Continuará. Sagas literarias en el genero negro y policíaco español” és, de fet, posar negre sobre blanc el treball continuat i sovint silenciós de molts anys i per això destaca aquesta mirada a vol d’ocell, que té sempre present el passat i les diferents evolucions, aconseguint aquesta estructura global, aprofundint en elements com les atmosferes, els espais literaris, la presència i el pes de les ciutats, oferint, a més, la possibilitat de comprovar les similituds i les diferències entre les grans nissagues negres i els detectius més famosos, buscant sempre un equilibri inestable entre tradició i innovació
Un llibre que no es pot deixar passar.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Meteora acaba de publicar a la seva col•lecció Cronos d’assaig (o de no ficció que es diu ara) un llibre d’aquells que es poden qualificar de necessaris (fins i tot podria arribar a la categoria d’imprescindible sense gaires problemes). És “Diari Avui 1976 – 2009. Entre el somni i l’agonia” i el signa la coneguda periodista Maria Favà, que va viure el primera línia el somni i l’agonia del primer a l’últim dia.

"Diari Avui 1976 – 2009. Entre el somni i l’agonia" - Maria Favà

Comencem per l’autora. Maria Favà va néixer a Barcelona l’any 1949. Va començar la seva carrera periodística escrivint a “Garbo”, “Tele/eXpres” i “Diario de Barcelona” fins que l’any 1976 va formar part de la primera redacció del diari Avui on va treballar fins que la van jubilar anticipadament i contra la seva voluntat l’any 2010, ocupant-se, sobretot, de temes referits a Barcelona.
També va ser corresponsal de la cadena SER al Marroc, va col•laborar amb Catalunya Cultura i al “Bon dia” de TV3, a més de ser degana accidental del Col•legi de Periodistes.
Pel que fa al llibre, llegireu una miqueta més avall que la mateixa Maria diu que ha fet un “reportatge llarg”, però després de llegir-lo em temo que ha pecat d’excessiva modèstia. En periodisme si allò que fas molesta a algú, has fet bé la feina, si molesta molta gent l’has fet molt bé i si molesta tothom la qüestió és pràcticament perfecta. I em temo que, encara que segurament no ho diguin, aquest llibre molestarà a força gent ja que el que ha fet la Maria és un recorregut amb noms, cognoms i detalls per la vida del diari. I un diari que tenia unes característiques que el convertien en especial. D’entrada un diari en català amb vocació nacional, un diari que havia de competir, i sovint ho feia amb desigualtat de condicions econòmiques però amb un capital humà de primera línia, contra competidors molt més poderosos. Un diari que va viure una autèntica muntanya russa de patiments, amb l’amenaça reiterada del tancament i la falsa llosa de ser el butlletí de Convergència.

El primer número de l'Avui

Maria Favà explora tota aquesta història i posa una mirada, la seva, sincera, potent, despullada i plena de matisos al servei d’un llarg i complicat entramat de poders, contrapoders, pressions polítiques, històries personals, sacrificis, alegries, emocions i moviments socials i econòmics d’alt nivell. No és una feina fàcil, però la lectura del llibre enganxa més que una bona novel•la. És una part important i molt fonamental de la nostra història i una d’aquelles peces que cal conèixer i que d’una manera o altra, afecta a la realitat i als sentiments de molta gent. Parla de les direccions, de les periodístiques i de les polítiques, dels contactes, dels complicats moviments, de la necessitat de definir idees i conceptes i marca la vida del diari època a època, sense embuts ni mirades complaents.
L’Avui forma part de les nostres vides. Va ser el primer diari en català després de la guerra civil i va simbolitzar les il•lusions, el present i el futur de molta gent. Personalment, jo era jovenet i ho recordo. Guardo el primer número a casa, gent molt vinculada a la meva vida no ha deixat de comprar-lo ni un sol dia des que va sortir i, amb el pas del temps vaig aconseguir fins i tot col•laborar-hi de manera regular, un dels grans moments feliços de la meva història professional. I com aquesta, que és la meva, hi ha milers d’històries personals que van lligades a la vida del diari i que li aporten aquesta força, aquesta singularitat que va més enllà de la matèria física i que s’arrela amb força i emoció a l’ànima.

Una de les obres que Joan Miró va fer per l'Avui

I aquest és un dels motius que fan que el llibre de la Maria Favà sigui d’alta intensitat vital, periodística i emocional. “Diari Avui 1976 – 2009. Entre el somni i l’agonia” és periodisme d’alt voltatge, amb memòria, documentació, emoció, rigor, història, anècdota i passió. I no es pot demanar més a un llibre que aspira a fer la dissecció d’una part fonamental de la nostra història i de les nostres il•lusions individual i col•lectives. Ens troben davant d’un llibre intel•ligent que narra la història d’un èxit i d’una dissort, que explica els moments de glòria i també els de tristor, com la desaparició de l’arxiu en paper del diari o la sort que ha de córrer el fons d’art del rotatiu, tot el que grans genis de la pintura catalana van cedir per aconseguir mantenir la vida de la publicació i que, a hores d’ara encara no té garantida la seva integritat sota un mateix sostre.
Maria Favà, opina, pren partit, es mulla, és honesta amb ella mateixa i amb els lectors, pregunta, investiga, denuncia el paper d’alguns intel•lectuals del nostre país davant la sortida de l’Avui, critica moltes de les coses que es van fer malament, lliga caps, assumeix que hi ha coses que no ha aconseguit averiguar amb els seus mitjans, ho explica de manera diàfana i aconsegueix un llibre rodó i que, probablement sigui material de treball en les facultats de periodisme de casa nostra.
I la mateixa Maria ens ofereix aquí la seva visió personal i íntima del llibre:

Maria Favà (Foto: Pepe Encinas)

El diari AVUI es mereixia un llibre de tesi. Analític. Però jo només ser fer el que he fet: un reportatge llarg. Una autobiografia en primera persona del plural que recull el testimoni de molta gent vinculada al diari.
Un dels objectius del llibre és fer una mica de justícia a l AVUI i a la gent que hi va treballar. Tot i que durant llargues temporades vam fer un diari molt ben fet, sempre vam patir el menyspreu del ram i sovint també de les fonts informatives. Per als companys dels altres mitjans nosaltres érem quasi invisibles, periodistes de segona que no havíem fet prou mèrits per treballar en un diari de primera. Aquest menyspreu ens va fer molt de mal. Agustí Pons, que va ser cap d’opinió, explica com molts intel•lectuals van girar la cara a l’AVUI i, en canvi, perdien el cul per escriure a El País.
En un informe sobre el català als mitjans de comunicació publicat el 2014 a la revista Capçalera, que edita el Col•legi de Periodistes, l’AVUI ni tant sols surt esmentat. Els autors d’aquest informe ignoren que l’AVUI es va inventar el llenguatge periodístic en català de la segona meitat del segle XX.
No patiu; la queixa no és el to general de llibre. Els qui l’han llegit diuen que es divertit i fàcil de llegir. L’he escrit amb passió i sense gaires autocensures.


Gràcies, Maria, pel llibre i pel text.


Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Cabré és un autor de ritmes pausats, que treballa sense presses i sense pressions editorials. Això fa que els lectors l’esperin (l’esperem) amb neguit. Després d’una de les seves grans novel•les acostuma a publicar un llibre de pensament, una mena de desengreixant de la sempre absorbent manera de treballar la ficció que té.
Cobert aquest pas amb “Les incerteses” i mentre no arriba una nova novel•la, apareix a Proa Quan arriba la penombra”, un esplèndid recull de relats que és el tercer que ha escrit al llarg de la seva carrera literària i que ens ofereix un Cabré particular, especial, singular que, sense trair en cap moment el tarannà i les essències “marca de la casa”, que ens porta per uns camins diferents, que cal valorar amb una altra mirada i descobrir amb uns ulls una mica especials.

"Quan arriba la penombra" - Jaume Cabré

Tinc clar que no descobriré gran cosa, però llegir Jaume Cabré en aquestes distancies curtes planteja diferències amb el fet de fer-ho en una de les seves grans i contundents novel•les. I que consti que no es tracta de fer un judici de valors ni parlar de qualitats. Ell mateix ho explica al final del llibre. Els contes són una mena de desengreixant. Neixen entre els llargs processos d’escriptura, en temps morts, en moments que demanen nous aires i la necessitat d’alleugerir la mirada. Neixen sense un objectiu immediat concret i definit i es guarden al cor de l’ordinador fins que arriba el moment de recuperar-los, de revisar-los i d’esporgar-los.
A l’hora de confegir un recull n’hi ha que s’ajusten a la idea i a l’esperit i hi poden entrar de manera directa, sense embuts ni transformacions. D’altres han de patir retocs i d’altres, el que no encaixen amb el to de fons, senzillament es rebutgen sense cap remordiment. I encara hi ha un quart grup que són els que neixen a remolc de la idea inspiradora, dels que es creen quasi a mida o, com a mínim, sabent amb força precisió on s’espera que encaixin.
Amb aquest material i aquesta idea de fons, Jaume Cabré ha construït un recull impecable i curiós, un conjunt de contes que, d’entrada, responen als trets essencials de la manera de treballar de Cabré, metòdic, professional, perfeccionista, detallista i conscient que la literatura és una part fonamental de la seva vida que cal dur a terme amb totes les garanties i la màxima precisió. El fil comú, el que ha marcat la tria i l’ordre, són personatges que tenen contacte amb el mal, amb aquesta penombra física i moral que, segons es deriva de les pròpies circumstàncies personals, poden ser víctimes, botxins o simples observadors i, en certa manera, còmplices d’aquest mal.

Un quadre de Millet té un paper important al llibre

Els motius també són diversos, hi ha professionals, gent moguda per la necessitat de venjança, persones que es pot dir que no tenen altre remei i, en definitiva, un catàleg de personatges i situacions amb aquest vèrtex on van a parar tots d’una manera o altra, la violència i el mal. Un pic controlats i revistats tots els contes, Cabré busca que tots els contes tinguin un sentit, que no hi hagi res superflu o gratuït i que, fins i tot, l’ordre escollit en la disposició de les històries tingui un sentit, una lògica i formi part també d’aquesta estructura de conjunt. També hi ha habilitat, rigor, humor negre, ironia, ofici, passió, crueltat, mort, tristor, intuïció, misteri, ombres, llums i geni.
Una de les singularitats de “Quan arriba la penombra” és la capacitat de l’autor per entrar en les individualitats, per acostar l’ull al detall, a la vida i a les circumstàncies concretes de cada protagonista i, en aquest sentit el llibre descobreix un Jaume Cabré més lúdic, capaç un cop més de trencar els límits i d’apropar la mirada als seus protagonistes amb una personalitat d’entomòleg i arrencar motivacions, detalls, sorpreses que converteixen cada conte en un petit miracle captivador que fins i tot s’escampa més enllà dels límits estrictes de cada història i, com una mena de pop discret però implacable, abraça altres històries i fa que tot sigui una mica més subtil i complex i superi amb escreix la imatge que aparenta.
D’altra banda i a aquestes alçades de la seva vida creativa, Jaume Cabré no ens ha de demostrar res, però els seguidors de l’autor sabeu/sabem que és qualsevol cosa menys conformista i per això cada conte és una autèntica demostració de força narrativa. Canvia la mirada, el to, la parla, l’accent i aconsegueix màgia veritable, captivant l’atenció mentre esperes que en qualsevol moment de la narració salti la llebre que representa un gir, la sorpresa, l’impacte. Els protagonistes i, és clar, també la mirada, van des d’un assassí a sou a un llibre i amb això, sense ànim d’explicar més coses de les necessàries, ja es pot agafar la idea que tot el llibre manté sempre el to a la part més alta. Molts detalls, molta interacció física i mental que fa que els contes es retroalimentin, ja sigui de manera evident o de forma molt més subtil, aprofitant les petites bufades de penombra.
I això ens porta a una conclusió evident, el fet d’enfrontar-nos a un recull de contes amb una clara voluntat d’anar molt més enllà d’un simple aplec d’històries. Tot s’ha treballat amb geni i intel•ligència, des dels continguts a la disposició, i podríem dir que “Quan arriba la penombra” és un recull de contes amb vocació de novel•la, entenent aquesta vocació com la necessitat de que hi hagi sempre una estructura més gran per damunt, que cada petit fragment atresori en tot moment aquesta poderosa sensació de pertinença a una realitat més general, a un esperit més excels, més superior, encara que, com és el cas, vagi lligat a la penombra, al costat fosc.
Tractant-se d’un Jaume Cabré era fàcil pensar que és un llibre intens i, de fet es pot certificar sense por que és dels que deixen rastre, d’aquells que quan arribes al final tens ganes de tornar-lo a comença i assaborir-lo de nou encara amb més ganes.
I, com sempre, és un honor i un gran plaer tenir “la veu” de Jaume Cabré, explicant la seva visió íntima del llibre.

Jaume Cabré (Foto: Andreu Puig. El Punt Avui)

No sé què dir-te. No és cap novetat que et digui que m'ha costat molt de fer. És un llibre de gestació lenta, amb contes que fa anys que arrossego, rellegeixo i torno a guardar. De tant en tant, en ressuscito algun, hi faig un canvi d'enfocament, i el torno a desar... Segurament amb l'íntima esperança que els contes es facin grans i presentables ells tots sols. Els que donen una certa solidesa al recull són els que he descartat. Vull dir que, havent-los descartat, fan més cohesionat el recull...
Si no m'enganyo, cap conte m'ha sortit així d'una tirada. Sempre hi ha una intenció que es tradueix en una frase, en un possible final, en un canvi de direcció... i, a mig fer-los, els deso al calaix. I després de viure i llegir i de moltes hores i dies, arriben moments de treure'ls del calaix perquè s'airegin i em diguin què volen ser quan siguin grans.
Sé que no dic res de nou ni res d'intel•ligent. Escriure està farcit de temptatives a les fosques. I quan, a poc a poc, es va fent la llum conte a conte, és que, també a poc a poc, conte a conte, estem arribant a la penombra...


Gràcies, Jaume.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Tal i com tenim els temps, que una editorial de Madrid aposti per un dels clàssics contemporanis catalans i en publiqui edició en català i en castellà potser no és un miracle però sí que resulta força insòlit i, de pas, obre una porta a l’esperança, a la normalitat i a la sensatesa. Nórdica acaba de publicar “Coses aparentment intranscendents”, una antologia que aplega 30 contes de Pere Calders, escrits entre 1955 i 1984 i que representen una brillant selecció de les sempre fantàstiques i captivadores històries de l’autor.

"Coses aparentment intranscendents", contes de Pere Calders

Nascut a Barcelona l’any 1912, és un dels escriptors més reverenciats, citats i coneguts de la literatura catalana. Se l’ha comparat amb els millors contistes internacionals però probablement té un segell personal i uns trets vitals que el converteixen en únic i irrepetible. Va debutar l’any 1936 amb el llibre de relats “El primer arlequí” que ja apuntava alguns dels trets característics de la seva producció, la presència sòlida de l’atzar, la casualitat, l’absurd i un cert aire surrealista. Es va allistar a l’exèrcit republicà com a topògraf i va escriure “Unitats de xoc”, un magnífic dietari de guerra. El van internar al cap de concentració de Prats de Molló d’on es va escapar i es va exiliar a Mèxic on va viure 23 anys.
Cunyat de Tisner i amic de Josep Carner, mai no es va adaptar del tot a Mèxic i això, molt probablement, va marcar el seu estil, tocat per aquests elements externs propis de la cultura que el va acollir.
L’editorial on treballava va comprar la Montaner i Simón (l’actual Fundació Tàpies) i això li va permetre tornar i compartir equip amb un altra contista excepcional, Jesús Moncada.
L’any 1968 va publicar tots els contes editats i algun d’inèdit i va donar forma a “Tots els contes”. 10 anys més tard, Dagoll Dagom va portar “Antaviana” als escenaris i las eva fama es va multiplicar de manera exponencial. Va morir l’any 1994 després d’obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va deixar el seu llegat literari a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Pere Calders (Foto: Fons UAB)

Aquesta edició de Nórdica és una meravellosa oportunitat per a molts lectors de recuperar o bé de descobrir un autor fonamental. La seva ironia gens violenta, la seva capacitat per alterar els paràmetres naturals dels estils literaris i subvertir-los al seu favor, la magnífica possibilitat d’especular i de transgredir els dogmes són marques de la casa a l’hora d’esposar una sòlida manera de narrar, de bellugar-se amb comoditat i eficàcia en les distàncies curtes, en el tu a tu directe i sense filtres.
L’humor i una personalíssima manera de mirar, d’analitzar i de processar la realitat i també un greuge comparatiu important. En el cas de Calders, a moltes generacions ens va arribar abans la literatura curta d’autors sud-americans, americans o anglesos que la seva narrativa, que no té res a envejar a qualsevol dels grans noms internacionals.
Per arrodonir aquesta edició, Nórdica ha decidit complementar-la amb les il•lustracions d’Agustín Comotto, un argentí del 1968 que viu a Corbera de Llobregat i que té una dilatada carrera amb guardons con el premi “A la orilla del viento” o una menció dels prestigiosos White Raven. Comotto ha interpretat a la perfecció l’esperit Calders, capturant-ne la poètica, els moments absurds, l’essència i el cor, aconseguint un conjunt rodó que cal assaborir en tots els detalls.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un dels grans encerts del grup Edebé són dues col•leccions dirigides a joves i a nens i que pretenen adaptar i acostar els clàssics de la literatura als nous lectors. Un denominador comú, el paper de la catedràtica de Literatura Rosa Navarro Duràn, la responsable d’adaptar els textos i després els dos il•lustradors escollits, dos dels grans dibuixants de casa nostra, Francesc Rovira i Mercè Arànega.

"Lazarillo de Tormes" - Rosa Navarro i Mercè Arànega

Navarro és una experta en literatura clàssica i, de fet, és la responsable d’adaptacions com el Quixot, el Cid, Romeo i Julieta, Tirant lo Blanc, les Faules d’Esop, la Bíblia, l’Odissea o Platero i jo. El seu gran bagatge teòric fa que el resultat sigui sempre un text impecable i amè, que no es perverteixi l’original i que sigui assequible i agradable als joves lectors, evitant que la lectura dels grans llibres es converteixi en una aventura carregosa que pugui arruïnar algunes incipients vocacions lectores. En aquest sentit, em fa l’efecte que algun dia s’haurà de considerar molt seriosament el treball que Rosa Navarro ha fet i fa en favor de l’acceptació del grans clàssics per part de les noves generacions de diferents edats.

"Lazarillo de Tormes" - il·lustració de Mercè Arànega

Tots coneixem casos de lectures obligatòries dels clàssics que s’acaben convertint en un malson i vacunant el jove lector contra qualsevol intent posterior d’acostar-se a la literatura. Les adaptacions de la Rosa Navarro van al costat contrari de l’espectre. Saben agafar el llenguatge i el to dels seus destinataris i, sense trair en absolut l’esperit original i l’essència de l’obra mare, es converteixen en lectures magnètiques que tenen l’atractiu dels clàssics i el dinamisme de la modernitat.

"Lazarillo de Tormes" - il·lustració de Mercè Arànega

I una part important de l’atractiu d’aquestes adaptacions són les il•lustracions. En aquest cas, com que es dirigeix als més petits, el treball gràfic correspon a Mercè Arànega que s’ha imbuït com mai de les essències de l’obra i ha aconseguit unes imatges absolutament brillants, carregades de detalls, plenes de poesia i que es converteixen en un fantàstic recorregut per la vida i miracles d’uns dels personatges més singulars de la literatura clàssica espanyola. Detalls, vida, moviment, emoció i la calidesa que sempre transmeten els dibuixos de la Mercè són algunes de les qualitats d’aquesta brillant recreació de la història i un dels valors d’aquesta màgica adaptació que fa que els clàssics no siguin en absolut una llauna i tinguin l’atractiu de les lectures fascinants.

Enllaços patrocinats