El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: març 2017

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions B acaba de publicar “100 años de TBO”, un projecte gens fàcil de dur a terme que s’ha pogut fer gràcies a l’erudició d’Antoni Guiral i la paciència de Lluís Giralt. Repassar amb detall i precisió cent anys de vida d’una revista de periodicitat setmanal és una autèntica proesa.

"100 años de TBO" - Antoni Guiral

Aquí hi ha ajudat força el col•leccionista Lluís Giralt. Ho té tot sobre el TBO i ha tingut la santa paciència de fer totes les recerques i tots els buidats que han servit a Guiral per anar bastint tot el gruix d’aquesta obra, complicada però absolutament imprescindible.

El primer número del TBO

La revista arrencava el mes de març del 1917. Imprès a una tinta (de color blau), amb un format de 17x24, amb 8 pàgines i un preu de 5 cèntims. L’editava Arturo Suárez, que al cap de 9 números es va plantejar tancar-la. Allí va aparèixer Joaquín Buigas la compra per 3.000 pessetes, una quantitat força important, Canvia el format, que passa a 20,5x27,5 i canvia al color magenta i estrena un logotip dissenyat per Ricard Opisso.

Un dels exemplars del TBO

El llibre es divideix en dues parts i un epíleg. La primera repassa la història de la publicació, agrupada en cinc moments: El primer TBO ( 1917-1938); Un TBO sin numerar (1941-1952); Un TBO remunerado (1952-1972); De TBO 2000 a El TBO (1972-1983) i Los Nuevos TBO (1986-1998). La segona part parla dels autors que han participat en la publicació, amb una fitxa personal de tots. Hi trobem Ayné, Batllori Jofré, Carles Bech, Benejam, Bernet Toledano, Blanco, Cabrero Arnal, Castanys, Coll, Cubero, Óscar Daniel, Díaz, Donaz, Méndez Álvarez, Albert Mestre, Salvador Mestres, Arturo Moreno, Muntañola, Nit, Opisso, Raf, Rapsomanikis, Sabatés, Serra Massana, Sirvent, Tha, Tínez, F.Tur i Urda. A l’epíleg, Guiral ens explica allò que queda del famós i popular TBO i confessa, segons el seu propi criteri, que molt poca cosa, només algunes historietes que s’han actualitzat, però poca cosa més. L’índex onomàstic i la bibliografia tanquen aquesta obra imponent.

TBO 2000

Pel mig ens assabentem de moltes, moltes coses, La primera i la més evident, el significat de les lletres TBO, que no volien dir res en especial, només una mena de transcripció fonètica i divertida de “te veo”. També que la Guerra Civil va marcar la publicació en molts sentits. Mentre va durar, el sector editorial va ser col•lectivitzat i va passar a mans dels anarquistes. TBO es va veure obligat a incloure les pàgines de “Floreal”, amb l’objectiu de transmetre nous valors pedagògics tot que, a la pràctica, aquestes pàgines “revolucionaries” les feien els mateixos col•laboradors de la revista i no eren massa diferents de la resta. Ara bé, quan es va acabar la guerra van arribar les restriccions de la dictadura de Franco. El TBO, que no era una publicació del règim es va veure obligada a editar-se com a “folleto”, sense accés a paper subvencionat, sense possibilitat de tenir numeració correlativa i amb l’obligació de canviar de nom. Així doncs, entre el 1941 i el 1952 va aparèixer sense números (que es van recuperar després), amb noms com “Una hora de risa”, “Escenas cómicas”, “Hojas recreatives”, però mantenint les lletres TBO ben visibles.

Els invents del TBO

I és clar, amb 100 anys d’història ha viscut episodis de tots els colors. Va tenir una època “moderna”, batejat com a TBO 2000, va ser suplement de la revista Lecturas i també de El Períódico; va viure una època amb continguts adults, que no va ser gens ven rebuda pels lectors i després d’una època de crisis continuada, va acabar a mans de la competència, de l’editorial Bruguera.

El fantàstic "Lobito Can" de Sirvent

En qualsevol cas, Antoni Guiral ha fet un treball meravellós, fet amb erudició, coneixent i cor, bastit des de la saviesa i des de l’amor i això es nota, convertint aquest llibre en una peça imprescindible.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Marc Serena és un periodista manresà inquiet, amb moltes ganes de bellugar-se i un grapat d’idees que sempre li bullen pel cap. La incertesa del mercat laboral i l’arribada al quart de segle el va portar a embarcar-se en un projecte singular, “La volta dels 25”, una ruta arreu del món parlant amb joves de la seva edat per tal de dibuixar un ric, variat i emocionant atles generacional.

El Marc i l'Edu a la "furgo"

Després d’això es va embarcar en un segon projecte encara més potent que es va concretar en “Això no és africà”, un recorregut per Àfrica esbrinant els diferents i no sempre benèvols tractament que rebien els homosexuals des de El Cairo a Ciutat del Cap.
I ara, amb una mirada més íntima i interior, la complicitat del fotògraf Edu Bayer i l’ajut tècnic d’una vella furgoneta, es va embarcar en una ruta de set mesos que l’ha portat a visitar pobles de Catalunya de menys de 500 habitants, a parlar amb els seus habitants i a teixir el mapa dels pobles que representen una tercera part del territori català i, per contra, l’1% de la seva població. El resultat és el deliciós “Microcatalunya” que edita Sidillà.


Micropobles

50 pobles visitats i 14.000 quilòmetres recorreguts serien les grans xifres d’aquest viatge però, hi ha moltes més coses i no sempre conegudes. La meitat de Catalunya són boscos, superant la mitjana d’Europa i, per contra, vivim força d’espatlles a aquesta realitat. El país té 948 municipis, però el 95% dels catalans viuen en nuclis urbans de més de 2.000 habitants. Això vol dir que hi ha poca gent que tingui cura del camp i, sobretot, dels boscos. Serena i Bayer han treballat fort per acostar-nos aquesta realitat, recorrent aquests pobles petits i, el més important, parlant amb la seva gent. El llibre explica aquesta realitat. Com són els habitants dels pobles què els impulsa a escollir aquesta vida, quins són els seus principis irrenunciables. Viure en un poble petit és un privilegi o un càstig? Té més avantatges o bé pesen més els inconvenients?

La Febró

Santa Fe del Penedès

“Microcatalunya” és la crònica viscuda i real d’allò que alguns han batejat com el rerepaís, aquell espai que quasi mai apareix als mitjans de comunicació tret que siguin protagonistes d’un desastre o d’una tragèdia. 80.000 persones amb vides i realitats que aquí es presenten de manera directa, planera, sense cap additiu que falsegi una realitat sòlida i gens qüestionable. El Marc i l’Edu han acumulat centenars d’hores d’enregistraments, milers de fotografies, infinitat d’experiències que no fan altra cosa que demostrar que hi ha vida (i molta) més enllà de les grans acumulacions urbanes, que hi ha gent que estima la terra, que en coneix els topònims, les paraules i les idees, que en sap els límits, les realitats i que també és capaç de depositar-hi esperances i somnis.
Aquesta és la mirada que en tenen el Marc i l’Edu

El Marc i l'Edu

Qui viu als pobles amb menys habitants de Catalunya? Perquè? Quines oportunitats ofereixen? Cap a on evolucionen? Tenen algun denominador comú? Què s'hi respira? Teníem moltes preguntes i vam aconseguir que una empresa familiar de Vic, els de Lafurgo.net (http://lafurgo.net), ens deixessin un vehicle per anar-los a visitar. Vam passar set mesos vivint i treballant a la furgoneta i coneixent a moltes persones. Vam donar a conèixer el projecte amb un web (www.microcatalunya.cat) on hem oberta una fitxa de cada micropoble que hi ha a Catalunya. El resultat s'ha convertit en un llibre de mig format, 200 fotografies, sis mapes il•lustrats i una cinquantena de capítols. Un retrat que vol trencar tòpics i que vol servir per entendre millor el país on vivim.

Gràcies Marc i Edu
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 1969, Jesús García Sánchez editava el primer llibre de la col•lecció Visor de Poesía. Era “Una temporada en el infierno”, d’Arthur Rimbaud, en traducció de Gabriel Celaya. Qui sap, potser tota una declaració d’intencions. Ara, quasi 50 anys després, la xifra de llibres publicats supera els 1000 i la sèrie de cobertes negres amb lletres blanques s’han convertit en un clàssic, en una garantia i en una presència constant en les prestatgeries de poesia en castellà.

Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud

Poetes desconeguts, veus consagrades, antologies, edicions bilingues en anglès, àrab, alemany o xinès i, per damunt de tot, la consolidació d’una certa normalitat editorial que ha convertit el fet d’editar poesia en un apràctica habitual que, de mica en mica, s’ha anat allunyant del voluntarisme sacrificat i ha aconseguit tenir una certa imatge de negoci que ajuda a la difusió i que permet que es pugui construir una estructura al seu voltant.
Els llibres de Visor responen força a la mirada i a la visió del seu editor, conegut popularment com Chus Visor que, amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels editors de poesia més coneguts, influents i amb més penetració del mercat. De fet els llibres del seu catàleg es troben sense cap problema en la majoria de llibreries i la nòmina la formen poetes debutants, traduccions de poetes internacionals, poetes espanyols i llatinoamericans i veus d’aquelles que generen projecció i vendes com Bob Dylan, Leonard Cohen o Joaquin Sabina. Visor també col•labora amb un seguit de premis de gran reputació com el Loewe, el Casa de América, l’internacional Ciudad de Melilla o el Jaime Gil de Biedma, entre molts d’altres i això ha contribuït força a consolidar la seva fama.
Jesús García no defuig la polèmica i, de fet, al llarg de 50 anys d’activitat i 70 de vida n’ha viscut algunes de ben sonades, però tot això no fa altra cosa que augmentar la seva llegenda i donar ales al seu projecte. I el que no es pot negar és que la seva editorial té molt a veure amb l’acceptació de la poesia al nostre país i que Visor és una peça fonamental a l’hora de parlar de poesia en castellà i de tot el que això implica.

Chus Visor (Foto: Cristóbal Manuel - El País)

Amics com Juan Cruz el defineixen com un personatge perpètuament enfurrunyada amb el món i que, per contra, és capaç d’editar com si jugués i que té una de les millors feines del món, llegir, aconsellar lectures i publicar poesia.
Va trencar un silenci atàvic i va portar els poetes i els llibres de poesia a primera línia, amb tot el que això representa de bo i de dolent, de llums i d’ombres. Ja se sap, arromangar-se i baixar a l’arena a barallar-se a pit descobert et garanteix qualsevol cosa menys la placidesa còmoda. I ell, personalment, no se n’està mai de dir el que pensa, encara que això sovint li porti més problemes que avantatges. Però segueix endavant, peti qui petit, fent que la seva col•lecció negra sigui una mena d’estendard de la poesia en castellà.


Un dels llibres de Leonard Cohen

És obvi que una tasca com aquesta només es pot fer des de la passió i des de l’amor, i tots saben que la passió i l’amor no obeeixen sempre les lleis físiques de la raó. Potser per això aquest quasi mig segle de poesia activa no és altra cosa que el reflex d’una biografia personal, d’un treball entusiasta que ha vist com la societat, els gustos i les estructures literàries del país canviaven (o no sempre a bé) i que ha seguit i segueix al peu del canó regalant-nos una extensa col•lecció de meravellosos moments poètics.
I m’agrada força tenir aquí la seva mirada personal valorant tota la feina feta fins ara.


Chus Visor (Foto: Carlos Reyes. El Faro)

Cuando yo comencé a editar, en el año 1969, apenas se editaban libros de poesía en España, casi sólo se podrían ver los que editaba El Bardo de mi queridísimo José Batlló, y los de Adonais, que apenas se podían encontrar. Mis ansias lectoras me dejaron ver que no estaban editados ninguno de los poetas más importantes de la literatura como Apollinaire, Breton, Rimbaud, Mallarmé, Holderlin, etc; apenas se editaban libros y los que había en las librerías disponibles eran de autores españoles. Han pasado ya casi 50 años y todo ha cambiado, nada es igual. No sólo son las redes sociales y todo lo que conllevan son las causantes de estos cambios. Es medio siglo lo que ha transcurrido y la sociedad española no es comparable en nada a aquella. Ni los lectores, ni los gustos de los consumidores, ni las librerías, ni las maneras de distribución. Ahora el comercio del libro es un auténtico comercio, cuando antes se veía todo, al menos lo referente a las ediciones de poesía,con cierto aire romántico.
Personalmente, y haciendo un recorrido por los más de mil libros de poesía que he editado, por el catálogo de las publicaciones, yo no veo alteraciones que se hayan podido alejar de los principios que me planteé desde los primeros libros: dar a conocer las mejores voces de la poesía mundial, con especial interés a la poesía de Hispanoamérica, y así continúa: más de 200 autores de aquel continente están en el catálogo de Visor.
Desde los primeros libros quise que los poetas de la cultura popular, cantantes, cantautores, etc., estuvieran presentes porque siempre pensé que hay grandes poetas entre los músicos. Así en 1970 ya había editado a Bon Dylan, a Leonard Cohen, a Violeta Parra, etc.,, una moda actual que en Visor es una tradición desde los primeros títulos.



Una de les antologies de joves poetes de Visor

Gracias a que las ediciones de poesía nunca ha sido grandes, ni las ventas masivas; gracias a que los lectores de poesía suelen ser fieles lectores a pesar de todas las crisis, se ha podido mantener la editorial sin sobresaltos económicos. Es cierte que actualmente se venden más libros de poesía que hace años, así lo señalan los indicadores oficiales, pero también ahora hay más editoriales. Y para bastantes de los libros más vendidos las librerías no son sus mejores canales de venta.
Después de tantos años de editar libros de poesía, con tanto tiempo en un mismo lugar, es lógico deducir que las alegrías han sido muy superiores a los disgustos, las satisfacciones y reconocimientos han tapado los disgustos e incomprensiones, que de todo ha tenido que haber.
Es complicado adivinar cómo estará el futuro de los libros de poesía en un plaza incluso a medio plazo. Todo está cambiando a marchas aceleradas y hasta el publico lector es distinto. No hay duda que son muchos más los jóvenes que se acercan actualmente a la poesía, pero lo que no está claro son los motivos. Hay opiniones muy opuestas y yo no me atrevo a dar una opinión profesional, porque no la tengo. No sé cuáles pueden las causas pero sí creo que sus efectos pueden ser muy positivos. En cualquier caso no creo que a una editorial como Visor pueda afectar este fenómeno. El futuro que veo a Visor es la continuidad del más reciente pasado.



Gràcies Chus.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
66RPM ha publicat “Santos y francotiradores”, el segon llibre de Luis Boullosa, que va debutar amb “El puño y la letra”. En aquesta ocasió es capbussa en aigües del pop underground, amb referents clars com Fernando Alfaro, Josele Santiago, Marco Serrato, Cuchillo de Fuego, Miraflores, Fabuloso Combo Espectro o Rafael Berrio.

"Santos y francotiradores" - Luis Boullosa

Això vol dir que Boullosa assumeix un risc que cal tenir en compte, ja que no es tracta d’una obra centrada en un artista concret o, en un sentit més obert, d’un moviment musical que aplega cantants i grups sota una mateixa bandera. En aquesta ocasió, els protagonistes de la seva història potser tenen en comú una certa actitud davant l’industria musical però no es poden unir en una mateixa corda sense tenir el risc que alguna cosa grinyoli.
Aquí hi juguen factors més subtils que compliquen més la cosa i que, per contra, la fan més atractiva, més amb la sensació de caminar sempre per la vora de l’abisme, mirant sovint cap avall.
L’autor aprofita les aproximacions en profunditat que presenta per anar estructurant el paper d’aquests artistes en un conjunt públic i social cada vegada més obert, complex i exigent. Aquesta idea que sorgeix del títol, sants i franctiradors acaba resultant molt gràfica a l’hora de definir-los sense encasellar-los. Hi ha de tot i els interessos i les maneres d’aproximar-se al mercat són ben diverses però totes tenen en comú aquesta de la supervivència a qualsevol preu i sense perdre la pròpia identitat. Es tracta de combinar (en diferents graus de presència i de solidesa) elements com la puresa ideològica, la capacitat d’incidir en mercats i públics i la idea de negoci i de veure com ho afronten els diferents protagonistes. Tots tenen el seu propi mètode a l’hora de projectar la seva imatge. En comú aquesta idea de circular per camins no sempre fàcils, rutes que s’obren, que s’han d’anar construint i que tenen sempre la gratificació de la sorpresa, de la novetat, de l’impacte inesperat.

 Luis Boullosa (Foto: Alberto R. Roldán)

Són tots prou radicals i prou coherents com per ajudar a entendre els camins menys trillats del pop i l’habilitat de Boullosa serveix per anar descobrint els racons més intensos i interessants d’aquests sants que fan de franctiradors o d’aquests franctiradors que poden arribar a convertir-se en sants. I de fons la idea de prestigiar el pop, d’allunyar-lo de la quasi sempre fatídica etiqueta de comercialitat que arrossega. Els escollits poden ser qualsevol cosa menys sospitosos de ser xais resignats i potser per això, la lectura atenta del llibre ens permet ratificar o descobrir (segons els casos) un meravellós planter de creadors amb capacitat per mostrar noves idees i per fer-les evidents més enllà de les dificultats que sorgeixen i que no són poques.
Es tracta de no mirar enrere, de no perdre el pas en cap moment. Una quantitat de grans músics que han de posar constantment a la balança la supervivència de les pròpies idees i la necessitat de guanyar-se la vida, de subsistir i em fa l’efecte que un dels grans mèrits de Luis Boullosa és aquesta capacitat per il•luminar-los, per posar damunt la taula la seva vàlua i per marcar aquesta base grans creadors que ens regalen la seva inspiració, la seva creativitat i, sobretot, la seva manera de mirar-se la vida.
Descobreix, analitza i reflexiona, tres qualitats que converteixen “Santos y francotiradores” en un llibre que val la pena descobrir si es té una mínima inquietud pel pop que es belluga pels marges de l’escena espanyola.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Laetoli, amb seu a Pamplona, acaba de publicar “Semblanzas e impertinencias”, un intens i significatiu recull d’articles signats per Ana Maria Moix i publicats al llarg dels anys 70, recopilats, editats, anotats i introduïts per Rosalia Cornejo.

"Semblanzas e impertinencias" - Ana Maria Moix

Moix, nascuda l’any 1947, va morir l’any 2014. Germana de Terenci Moix era “la nena” d’aquell grup actiu cultural i socialment conegut com la “gauche divine”. Castellet la va incloure (la única dona) en la seva reveladora i revolucionaria antologia “Nueve novísimos” i ella va ser una activa novel•lista, traductora, editora i periodista que, tot i la potència dels seus plantejaments, va quedar una mica eclipsada per la personalitat de la resta de companys de viatge.
En aquest sentit és d’esperar que aquest recull d’articles, publicats en una època especialment convulsa, combativa i prolífica, ajudi a ressituar la figura d’Ana Maria Moix i ens ajudi a entendre més una personalitat rica, polièdrica, interessant i molt activa en diferents àmbits.
El treball posa de manifest quatre dels elements clau que movien els autors d’aquell grup i d’aquella generació, la cultura, el compromís, la ironia i l’humor. Llegint-los s’hi veu la rebel•lia, la curiositat, les ganes d’entendre i d’explicar les coses, el feminisme militant i moltes de les virtuts que més endavant la convertirien en una gran intel•lectual contemporània, tot i que aquesta paraula no sigui de les que millor podien definir el tarannà i la manera de fer de l’Ana Maria.

Ana Maria Moix (Foto. El País)

Ella va ser el gran testimoni d’una generació, la més jove i probablement la més tocada pel virus de la curiositat i els seus escrits són una crònica meravellosa de la Transició espanyola, sense renunciar en cap moment a la vida, a la societat, a la cultura, a la vida.
Cal doncs, felicitar aquesta iniciativa de Laetoli, l’editorial creada per Serafín Senosiaín, que agafa el nom del rastre bípede que dos homínids van deixar a la vora del volca Sadimàn a Tanzània, la primera mostra descoberta fins ara del tret diferenciador entre primats i homes i que es dedica a la divulgació científica, al pensament crític i a la cultura il•lustrada.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
No podem amagar que la cuina està de moda i que qualsevol cosa que faci olor de fogons ja quasi es pot dir que té l’èxit assegurat. I tot i que sovint podem arribar a pensar que ja ho hem vist tot, la veritat és que sempre pot quedar un racó ple de plantejaments diferents d d’alguna sorpresa.
Aquest seria el cas de “Cocina canalla”, un llibre que ha publicat Malpaso i que és el resultat del treball d’un grup de cuiners joves, guerrers i amb ganes de plantejar una batalla transgressora a tracés de les xarxes en benefici del menjar sa i basat, sobretot en la cuina dels vegetals.
El to del llibre és viu, trencador i desenfadat però probablement no serà d’una aquells llibres que es poden compartir amb els més menuts per tal de viure un cap de setmana de cuina familiar, ja que el to i el llenguatge emprat poden ser qualsevol cosa menys políticament correctes.

la "Cocina canalla" de Malpaso

La idea central és bastir un receptari irreverent per mostrar el camí cap els bons hàbits alimentaris. És un llibre fet amb personalitat “gamberra” però amb personalitat. Ve avalat per un gran èxit de vendes als Estats Units ja que treballa un bon nombre de receptes americanes o carregades de regust fronterer i tex-mex.
Els responsables d’aquest invent són Michelle Davis i Matt Holloway, creadors i mantenidors del blog Thug Kitchen, amb receptes, consells, botiga, molta activitat i una infinitat de seguidors. En principi, el blog i el llibre van dirigits al personal que no té massa experiència i que gràcies a les receptes que recopilen se’n pot sortir amb un mínim de dignitat i uns bons resultats. Receptes fàcils, preparacions bàsiques, aproximacions a utensilis i condiments i, de fons, la voluntat d’anar canviant hàbits, d’ensenyar a menjar bé, de manera relativament fàcil i, sobretot, saludable. Tal i com resa el subtítol “Atreveix-te a menjar de puta mare”.
Escrit per: Jordi Cervera
Artika és un segell editorial molt particular. Pertany al grup Planeta però es belluga una mica al marge de mercats i modes. Es va estrenar l’any 2003 com a fruit de la idea de José Manuel Lara de tenir una marca que fos una mena d’homenatge especial i ben fet a l’edició de qualitat, al culte al detall, als llibres fora de mercat, pensats, treballats i editats amb la voluntat de fer-los únics, d’aconseguir que més enllà del seu valor literari i artístics fossin també objectes bells i s’acabessin convertint en obres d’artista.

Artika - El Quijote - Salvador Dalí

El punt d’arrencada va ser l’Any Dalí i el quart centenari de l’aparició del Quixot. El resultat va ser una edició de 998 exemplars amb reproduccions facsímil de les aquarel•les i els dibuixos de Salvador Dalí va fer al voltant de la persona i la personalitat del cavaller manxec.
L’edició d’Artika, cosit a mà i amb tapes de vellut, aplega les làmines il•lustrades per Dalí, el text íntegre de l’obra de Cervantes, les anotacions del filòleg Martí de Riquer i un volum d’estudi que recull el treballs de diferents especialistes.

Artika - Vincent Van Gogh

A partir d’aquí, i a un ritme que ara ja es pot situar com a normalitzat a dues obres per any, Artika dedica els seus esforços a pensar i a crear peces singulars que fugen dels cànons habituals i que, a hores d’ara configuren un catàleg variat i d’alta intensitat amb noms com Francisco de Goya, Eduardo Chillida, Antonio Saura, Dalí i Montaigne, Rembrand, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Cellini, Sorolla, Jaume Plensa, Antoni Gaudí i els dos últims de la col•lecció, Joaquin Sabina i Antoni Tapies.

Artika - Miquel Barceló

Cada llibre es converteix en una peça única amb unes singularitats especials i dues grans línies de treball, les obres d’autors desapareguts o les de creadors vius que actuen directament sobre les idees, convertint-les en obres personals que acaben adoptant la consideració d’objecte artístic.
De fet, la varietat dels personatges escollits permet que els detalls i les anècdotes que envolten aquesta col•lecció puguin donar joc a un altre llibre de “millors moments”. L’any 2010 publicaven “Mon cher Théo”, les cartes entre Vincent Van Gogh i el seu germà. 2.998 exemplars, amb tapes d’alumini i vidre que permetia exposar qualsevol de les reproduccions de les cartes manuscrites amb dibuixos, esbossos i anotacions de l’artista, convertint-se així en una mena de llibre-quadre. Les cartes ens mostren la part més íntima del pintors, amb les seves necessitats, els seus pensaments, els seus somnis, les seves manies i els seus secrets.

Artika - Miquel Barceló

El llibre, realitzat amb la col•laboració de Van Gogh Museum d’Amsterdam, inclou també un llibre d’estudi i es va convertir en el primer pas d’una col•laboració que, anys més tard, el 2015, es van unir per tal de celebrar el 125è aniversari de la mort del pintor amb una nova obra, “La mirada de Vincent”, que reproduïa la col•lecció completa dels quaderns de dibuix que es guarden al museu de manera absolutament privada, sense que el públic hi tingui accés.

Artika - Garagatos. Joaquin Sabina

Es tracta de la reproducció facsímil dels quatre quaderns que ens permeten veure de primera mà gràcies a una reproducció absolutament detallista (fins i tot es va tenir en compte la goma donada que aguantava d’una de les llibretes amb tot el que això implica de treball de producció) els esborranys, els apunts i els projectes del pintor, acompanyats de làmines soltes que pertanyien a quaderns que no s’han conservat.
El quaderns s’inclouen en un conjunt que inclou un fragment del quadre “Els girasols” i un llibre d’estudi que ens acosta al treball del pintor. En aquest sentit val a dir que el Museu utilitza ara algunes d’aquestes reproduccions per tal que els visitants tinguin accés als quaderns sense perill pels originals
Pel que fa a artistes vius, que opinen, que treballen directament sobre la idea i la realització dels llibres, podem parlar, entre d’altres, de Jaume Plensa o de Miquel Barceló. Barceló descobreix la cova de Chauvet, un veritable temple de l’art rupestre situada al sud de França. L’indret i totes les pintures que s’hi veuen provoquen un impacte brutal en el pintor fins el punt d’exposar la voluntat de que la proposta d’Artika quedés centrada en aquest tema.

Artika - Jaume Plensa

D’aquí en surt l’any 2012 el “Cahier de felins”, una edició numerada i signada de 2.998 exemplars que reprodueix 37 dibuixos sortits del quadern de treball del pintor, una mostra vital i emocionant de les impressions que va rebre l’artista quan es va enfrontar per primera vegada amb una de les mostres més epònimes de l’art primitiu.

Artika - Antonio Saura

El conjunt s’arrodonia amb un llibre d’estudis, la reproducció d’una de les aquarel•les i tot emmarcat en un estoig de fusta concebut pel pintor i decorat amb un pirogravat, un autoretrat on Miquel Barceló s’interpreta també com un felí.
Tot i el preu, no són obres especialment barates, el cert és que totes les edicions excepte les tres últimes, les que s’han editat més recentment, “Los paisajes de Sorolla”, de Joquim Sorolla, “Garagatos”, de Joaquin Sabina i la “Sèrie Negre” d’Antoni Tàpies, estan absolutament exhaurides.

Artika - Antoni Tàpies

En aquests casos es pot destacar el valor documental i artístic de la “Sèrie negre”, una col•lecció de 15 dibuixos que Tàpies va fer l’any 1967 sobre paper d’estrassa i que es considera com una de les sèries més personals i representatives del treball de l’artista. Per tal de celebrar els 50 anys de la seva creació es va editar la reproducció detallada d’aquests dibuixos amb un afegit interessant ja que, a l’hora de realitzar els treballs previs de l’edició es va descobrir que una de les làmines, no era a la Fundació i es va trobar entre el material que hi havia a casa de l’artista.
Totes les reproduccions van numerades, porten el segell de la Fundació Antoni Tàpies i s’acompanyen d’un llibre d’estudi amb textos inèdits d'estudiosos com Antoni Tàpies Barba, el fill del pintor, Xavier Antich o Pedro de Llano. L’estoig s’ha dissenyat utilitzant tela de sac, en la línia dels materials humils que utilitzava Tàpies i oferint, a més la possibilitat de convertir-se en un marc que permeti exposar les reproduccions.

Artika - Antoni Tàpies

Així doncs, val la pena estar atents a les publicacions d’Artika pel seu contingut, per la seva bellesa i per aquesta possibilitat de trobar-se cara a cara amb autèntiques peces artístiques construïdes sobre obres d’art.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ja sabeu que Rafael Dalmau editor, l’editorial fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i la seva filla, Maria Carme Dalmau i que es manté com a negoci familiar en tercera generació s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular de casa nostra.
En aquesta línia de treball va encetar fa un temps un projecte força interessant que acaba de marcar la segona fita del camí, l’Atles Manual de la Història de Catalunya.

Atles Manual de la Història de Catalunya

Vivim temps de missatge de twitter, de xarxes socials i d’urgències de tota mena, un clima complicat a l’hora de parlar d’història, un plat que demana repòs i que és poc amic de la velocitat, potser per això aquest projecte editorial que avala Rafael Dalmau i que signa Víctor Hurtado pot ser una bona manera de visualitzar la història i la seva geografia, de manera clar, directa i molt, molt entenedora. Una de les gràcies d’aquest Atles és precisament aquesta, la capacitat de síntesi, la possibilitat de copsar amb un cop d’ull un moment històric concret i de situar, pàgina a pàgina, els canvis successius, les evolucions i el pas del temps gràcies als mapes (molt gràfics) i a les concretes explicacions complementàries. Aquest segon volum que s’acaba de publicar recull el període que va des dels comtes reis del segle XII fins a meitat del segle XVI, amb el Tractat dels Pirineus. Aplega més d’un miler de mapes, molts d’ells inèdits, textos explicatius, gràfics, un recull de les fonts utilitzades, bibliografia i un índex toponímic.
Hurtado, nascut a Mèxic l’any 1948 és economista i doctor en Història, ha rebut el premi Ciutat de Barcelona i s’ha especialitzat en cartografia històrica.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Fa dos anys, l’editorial de Jorge Herralde va decidir fer una aposta contundent en favor de la narrativa catalana i crear el premi Llibres Anagrama de Novel•la, un guardó que s’afegia a l’Anagrama d’assaig i a l’Anagrama de narrativa, dos premis de llarga trajectòria i prestigi consolidat. I pel que es pot desprendre de les decisions del jurat fins ara, l’aposta és clara i decidida en favor d’una generació jove que té moltes coses a dir i que sap molt bé com dir-les, ja que el primer va ser per a “Jambalaia”, d’Albert Forns i el segon ha anat a “La memòria de l’arbre”, de Tina Vallès (Barcelona, 1976).
Llicenciada en Filologia Catalana és traductora, coeditora de la pàgina Paper de vidre i autora de llibres com “L’aeroplà del Raval”, “Maic”, “Un altre got d’absenta”, “El parèntesi més llarg” o “Bocabava”, en aquest llibre no fa altre cosa que refermar moltes de les virtuts del seu estil, de la seva manera personal i càlida de mirar-se el món.

"La memòria de l’arbre" de Tina Vallès

“La memòria de l’arbre” ens explica la visió que té un nen, el Jan, de la seva vida quotidiana, un marc que canvia quan els seus avis, el Joan i la Caterina, rellotger i modista de Vilaverd, s’instal•len al pis on viu amb els seus pares a Barcelona, concretament al barri de Sant Antoni. El llibre és com una successió d’imatges que semblen enregistrades amb un canó de llum estroboscòpica d’aquells que es van posar de moda fa molts anys en moltes discoteques. Moments congelats que units fan l’efecte de ser un continu en moviment. Imatges puntuals que es converteixen en una sòlida història sense escletxes.
La Tina demostra aquí molts dels seus mèrits narratius. D’entrada aconsegueix un efecte fantàstic que té a veure amb el contingut i amb la mateixa estètica del llibre. Són capítols molt curts i d’una gran intensitat. Estèticament i també narrativament queden molts blancs, blancs que s’omplen sols en un joc fantàstic que s’estableix entre el que explica, allò que volgudament omet i tot el que hi acaba afegint el lector. El resultat final és una lectura que es manté sempre clavada al punt més àlgid, sense deixar que el llistó narratiu baixi de nivell en cap moment.
Tina Vallès mostra una especial sensibilitat a l’hora de capturar moments, paraules, escenes i singularitats que no tothom és capaç de veure a primera vista i les presenta amb una tendresa i una facilitat que fascinen. “La memòria de l’arbre” és una història de les van de la pell al cor, de les que dibuixen aquesta lletra o que es perd mentre la converteix en una successió de cercles concèntrics que basteixen la memòria tot omplint-la de sensibilitat, de records, d’aproximacions, d’oblits volguts o involuntaris.
Sota una innocència aparent, la novel•la és una bomba de rellotgeria, una estructura que sembla un immens niu de formigues, ple de galeries excavades que s’escampen, que ho envaeixen tot, que s’obren pas en totes direccions i sense deixar res a mans de l’atzar. Pas a pas, descobriment a descobriment, pensament a pensament i sentiment a sentiment res no queda incòlume, res no es lliura d’aquesta brillant dissecció de l’ànima de la memòria, del centre d’aquesta o que és passat, present i futur a la vegada.

Tina Vallès (Foto: L'Illa dels llibres)

La història que explica la Tina és plena de records i de les diferents maneres d’afrontar-los, de digerir-los i de conservar-los. Hi ha memòria (i també no-memòria) i les dues funcionen a la perfecció a l’hora de dibuixar els fils visibles i invisibles que mouen la trama i que es barregen amb la nostra pròpia memòria (i amb la nostra pròpia no-memòria) per anar aixecant una altra trama, molt més global, molt més íntima i encara molt més poderosa. I així l’arbre creix, física i mentalment, i ens regala una sòlida reflexió que ens explica o ens recorda el recorregut i la vida dels records, com es mouen, com es fixen, com respiren, com bateguen, com es conserven i també com viuen la possibilitat de perdre’s per sempre.
“La memòria de l’arbre” és també una gran mirada (o moltes petites mirades) a la realitat, un realitat que pot ser dolça, càlida i amable però que també es pot convertir en un monstre que ens mossega sense motiu, que ens esgarrapa i ens fereix. I com que no sempre som capaços d’explicar aquestes ferides de manera coherent i pràctica, és fàcil descobrir un altre mèrit de la Tina Vallès, aquesta capacitat per anar transformant en senzilles qüestions força espinoses i complexes, dotant-les d’aquesta candidesa innocent i càlida que arriba directament i sense embuts al cor i al cervell.
Llegir la novel•la és una fabulosa manera d’aprendre a omplir els buits d’aquesta o gegantina i fins i tot contemplant la possibilitat gens remota de fer-ho amb alguna llàgrima fugissera lliscant galtes avall.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
A hores d’ara, més de 13 anys després de la seva mort a Bangkok, ningú no dubta gens ni mica que Manolo Vázquez Montalbán va ser un dels grans intel•lectuals del segle XX, un tot-terreny capaç de moure’s amb la mateixa brillantor en territoris que podien semblar absolutament contradictoris i fins i tot oposats al màxim.

"El pianista" de Manuel Vázquez Montalbán

Podia ser un poeta brillant, un dels pocs escollits com a “Novíssims” per Josep Maria Castellet a l’hora de representar una època brillant i creativa, però també baixar a l’arena i convertir-se en un autor de best-sellers capaç de guanyar el Planeta i de vendre milers de llibres de novel•la negra, protagonitzats pel seu personatge més popular, el detectiu Pepe Carvalho. Podia parlar amb la mateixa contundència d’alta política o de les revistes del cor, opinar sobre grans vins o menjar un entrepà de truita, valorar la música culta o lliurar-se a la “copla”, escriure un article d’alta política o detallar un passeig pels carrers del Raval.
Un fruit absolutament fidel d’aquesta mena d’esquizofrènia rica i creativa al màxim és la novel•la “El pianista”, que explica la història personal d’un músic fracassat i que fa una lúcida dissecció de la progressia espanyola que ara acaba de reeditar Cátedra amb un estudi i l’edició a càrrec de José Colmeiro.

Manuel Vázquez Montalbán (Foto: Cristóbal Manuel. El País)

Dividida en tres parts, ambientades a l’any 1983, al 1946 i al 1936. Yupies, triomfadors, derrotats, vençuts, desencantats formen el teixit de la història que fuig al passat i ens enfronta a la postguerra civil per acabar després al París del Front Popular. Contradiccions entre art i compromís i, sobretot, una crítica a la transició espanyola, als conflictes ètics entre la política i els ideals socials i el paper dels artistes i els intel•lectuals en tot el procés,
Una novel•la que trencava amb l’exitós Carvalho i que mostra un Vázquez Montalbán novel•lista molt més lligat a la realitat del periodisme i de la crítica social.
Una reedició molt ben avalada per Colmeiro i que arriba en un moment social molt propici amb tot el que implica analitzar i qüestionar la transició i tot el que se n’ha anat derivant.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Salamandra Black en la seva recerca de veus negres d’arreu fixa la mirada a l’Orient i ho fa amb un dels clàssics japonesos, l’escriptor Hirai Taro, molt més conegut pel seu pseudònim, Edogawa Rampo, una mena de transcripció fonètica semblant a com sona Edward Allan Poe en japonès.

"El lagarto negro" - Edogawa Rampo

Rampo (1894-1965) va ser un dels grans i més prolífics autors japonesos de gènere i també es va convertir en un dels grans impulsors i difusors. Fundador de l’Associació Japonesa d’Escriptors de Misteri, que actualment impulsa el Premi Edogawa Rampo, segueix sent un autor respectat, llegit i reeditat.
El lagarto negro”, una de les seves obres més conegudes, ens arriba ara en traducció directa del japonès a càrrec de Maria Lourdes Porta Fuentes i és una magnífica mostra de la seva manera de treballar.
El detectiu Kogoro Akechi s’ha d’enfrontar a una malvada vampiressa, madame Midorikawa, que llueix el tatuatge d’un llangardaix negre i això dóna peu a una història carregada d’excessos, de moments divertits, d’instants ferotges, però tot embolcallat amb una pàtina d’un cert histrionisme un punt exagerat que converteix el relat en una magnètica, divertida i singular lectura. Tot un descobriment.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un llibre especialment dirigit als romàntics, als que pensen que la vida pot ser sempre de color de rosa i que les històries d’amor, encara que es trenquin en mil bocins, sempre són una experiència que mereix la pena viure.

"Cartes d’amor" de La Galera

El publica l’editorial La Galera i és un recull que reuneix una selecció de cartes d’amor autèntiques publicades al portal Adolescents.cat acompanyades per un seguit d’il•lustracions que converteixen el conjunt en un material de primer ordre per a tothom qui vulgui explorar els camins de la sensibilitat a flor de pell. I, a més, el trobareu dividit en capítols en funció del camí que han agafat els amors epistolars que s’hi recullen.

"Cartes d’amor" de La Galera

L’amor, el desamor, les passions, els neguits, abandonen el format digital i es converteixen en paper, en un llibre d’aquells tradicionals que, no ens enganyem, sempre resulten molt més romàntic que una pantalla d’ordinador.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ara Llibres en català i Catedral en castellà publiquen "Farishta" la cinquena novel•la de Marc Pastor que arriba després de “Montecristo”, “La mala dona”, “L’any de la plaga” i “Bioko”, un corpus literari que té molt a veure amb una mena de teranyina gegant i, de moment i tot i les pistes, encara inabastable. Al mig, fent el paper de gran aranya mare, hi trobem el Marc Pastor, teixint pas a pas, amb paciència, rigor, professionalitat, emoció, intriga i sentit de l’humor una estructura complexa i ramificada que es nodreix amb les noves obres i que no es pot separar de les antigues.

"Farishta", de Marc Pastor Ara Llibres

I sí, potser és cert, totes les novel•les de Pastor són diferents, es belluguen per territoris que no tenen res a veure i que, fins i tot, s’han concebut utilitzant gèneres diferents, però no es poden dissociar, ja que s’apleguen sota una única concepció global. El Marc explica un cosmos personal que es fa evident en personatges, noms i situacions que apareixen de manera reiterada, però que també es nodreixen i es retroalimenten de manera estreta però probablement menys obvia a primera vista.

"Farishta", de Marc Pastor Catedral

“Farishta” és una contundent i magnètica història de ciència ficció. Una noia jove es contractada per una mena de multinacional per anar a treballar a un arxipèlag idíl•lic de la Polinèsia. Un retir de luxe per a famílies riques, molt riques que viuen cadascuna en una illa i la seva feina només és fer d’enllaç i atendre les seves necessitats. Però res no és mai ni tan fàcil ni tan senzill i la vida de Farishta es va complicant a cada pas que dóna fins caure en una espiral on terror psicològic i ciència d’alt nivell s’uneixen per anar aixecant un entramat que, com aquesta mateixa tela d’aranya, atrapa sense possibilitat de fugida.
Ambientada a l’any 93, en un temps on les comunicacions no tenien aquest poder universal que tenen ara, aquesta és precisament una de les claus que fan del grup d’illes un territori remot i amb poques possibilitats de connectar amb l’exterior. També juga (ja ho havia fet a “Bioko”), amb les paradoxes temporals, amb els viatges en el temps que són un dels eixos bàsics de la trama i amb una intriga que va creixent disfressada d’una aparent i enganyosa normalitat.

Marc Pastor a la BBC(arxiu personal de l'autor)

Les novel•les de Pastor creixen i es desenvolupen farcides de picades d’ullet, de referències més o menys evidents a la seva obra anterior, a sèries de televisió, a pel•lícules, a llibres i, en aquest cas concret, amb una magnífica i sòlida banda sonora que serveix fins i tot per anar bastint molts diàlegs dels protagonistes. Tots aquests elements, a més d’enriquir el relat, obliguen a mantenir un to lector alt per tal d’evitar que s’escapin detalls que si bé potser no són sempre cabdals a l’hora de seguir trama si que representen un enriquiment que, en la mesura del que sigui possible, val la pena rastrejar i no deixar perdre.
De fet, “Farishta” va néixer inicialment com una història curta, com un impàs enmig d’un procés d’adopció, però ja se sap que amb Marc Pastor les coses no són mai previsibles i així, a base d’experiències, d’incorporar retalls de la vida a la literatura, el conte es va transformar en una novel•la complexa i magnètica, en una mirada singular a la ciència ficció, als viatges temporals, a la construcció d’un futur peculiar amb unes lleis d’alta complexitat física.
I una dificultat afegida, parlar d’aquesta novel•la es viure sempre en la por perenne de caure en un spoiler, d’explicar algun detall que no s’ha de fer públic, de mostrar sense voler-ho alguna peça cabdal a l’hora d’arribar a la comprensió total a la comunió absoluta amb les aventures externes i internes d’aquesta jove òrfena afganesa adoptada per un matrimoni rus. Però hi ha una pregunta central, fins a quins límits es pot arribar en el camí de voler ser pares?
I la resposta, inquietant i trasbalsadora, es va descobrint pas a pas, de manera mesurada però inexorable i converteix la novel•la en un artefacte que funciona amb precisió, que xucla, que fa pensar i que obliga quasi a estudiar les lleis bàsiques del temps i les seves relacions amb l’espai.
Podria semblar una novel•la d’amor, i potser ho és, però també és una màquina rotunda, brutal, emocionant i emocional, construïda de manera que pugui anar avançant sense estridències, sens sotracs especialment violents però amb una energia i una capacitat de seducció potents i molt ben estructurades. No és fàcil enganxar amb una història trepidant, de les que no donen treva ni un segon, però encara té molt més mèrit el treball que Pastor ha creat en l’arquitectura interior i exterior de “Farishta”, un relat que crema etapes sense presses, pas a pas i que, per contra, resulta magnètic. Exposa unes teories lligades a la concepció del temps i de l’espai que no són ni trivials ni senzilles d’entendre, un fet que, en circumstàncies normals i en unes altres mans podria ser més aviat una gerra d’aigua freda i que, per contra, s’acaba convertint en un dels fils argumentals que agafen protagonisme i que es converteixen en la clau de tot.

Marc Pastor (arxiu personal de l'autor)

Els seguidors habituals de Marc Pastor, que són molts i molt fidels, saben que no s’hi posa per poc, que les seves històries arriben sempre carregades d’ambició, allunyades del conformisme. Tot i l’èxit aconseguit no repeteix ni línia, ni gènere ni estil i, de fet em fa l’efecte que hi haurà unanimitat a l’hora de considerar aquesta “Farishta” com la més ambiciosa i complexa de les novel•les que ha escrit fins ara. A més de dibuixar aquesta gran estructura el que fa també és teixir també els camins que converteixen la seva obra en un tot. Aquestes regles que dominen l’espai i el temps poden ser una de les vies per anar explicant el conjunt global dels seus llibres passats, presents i futurs. Les noves realitats lliguen a la perfecció amb les antigues i, molt probablement, obren les portes a les futures. El gran llibre de Pastos s’escriu novel•la a novel•la, història a història i ens augura un demà ple d’emocions i d’ambicions.
I si teniu ganes de treballar, a més de llegir, feu la recerca musical i treballeu la banda sonora. El conjunt val la pena. Marc Pastor forever!
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Es compleixen 150 anys de l’edició d’un dels llibres fonamentals de la tradició infantil occidental, “Alicia al país de les meravelles”, de Lewis Carroll. L’editorial Baula ho celebra amb la publicació del “Alicia per a infants”, un text que Carroll va escriure tot simplificant l’original i fent-lo accessible als més menuts.

"Alicia per a infants" de Baula

Aquesta edició, d’una gran bellesa, inclou el text íntegre de l’autor, el pròleg original i també les il•lustracions de sir John Tenniel i la portada creada i acolorida per Emily Gertrude Thomson.
Val la pena recordar que Baula ha publicat també una esplèndida edició que reprodueix fil per randa l’original. La traducció de les dues edicions és obra de Salvador Oliva. És, sens dubte la millor manera de celebrar l’aniversari d’un llibre, amb una magnífica edició de les que fan història.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Cirici (Barcelona 1954) és un guionista, traductor i escriptor amb una sòlida trajectòria que l’ha portat a publicar literatura juvenil, teatre, novel•la i a guanyar premis com el Ramon Muntaner, el Prudenci Bertrana, l’Edebé, el Vaixell de Vapor i, l’any passat, durant la Nit de Santa Llúcia, es va endur el Sant Jordi amb “El setè àngel” que publica Proa.

"El setè àngel" - David Cirici

S’ha mogut sempre en aquell territori antic i singular on les històries perden les qualificacions d’edat, on hi ha llibres bons o dolents més enllà de si els han de llegir joves o adults. I aquesta novel•la seria fidel als seus orígens i torna a bellugar-se en aquests terrenys que quasi mai són senzills i que mantenen un interessant pols amb tota mena de lectors i, qui sap, potser també podria ser una bona manera de rejovenir el guardó, d’aconseguir aquesta sempre desitjada transversalitat literària que les etiquetes més o menys comercials han anat restringint i fent més estreta.
Així doncs, amb aquest paraigües de bona literatura més enllà d’edats, Cirici planteja una novel•la carregada de detalls gens gratuïts, de missatge, de realisme vital i en ocasions dramàtic. És un escriptor sòlid i això es nota i també s’agraeix. L’argument és, en aparença senzill, però amaga una gran complexitat, una bomba de rellotgeria capaç d’esberlar-ho tot. El fill d’un publicista d’èxit, de vacances per les costes de Grècia, cau d’un vaixell i va a parar a una pastera de refugiats que el recullen en una mostra de solidaritat enmig de la desesperació, però que tampoc no és tan altruista com caldria esperar.

David Cirici - (Foto: Jordi Play - El Temps)

De la seva banda, els pares enceten una recerca desesperada i el resultat és una novel•la que acaba sent un compendi de sentiments enfrontats, portats al límit. Vides molt diferents obligades a entrar en contacte, a mostrar les seves cares més bones però també les més mesquines. Una història plena de detalls, físics i mentals, que ens enfronten a la bellesa dels paisatges però també a la crua realitat del dolor, de les passions humanes portades al límit. Un llibre escrit amb una sàvia i equilibrada barreja de cervell i de cor i que s’acaba convertint en una gran denúncia escrita amb la contundència narrativa d’un bon autor.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Bruce Perry (1955) és el cap de psiquiatria de l’Hospital del Nens de Texas i catedràtic emèrit de la Child Trauma Academy i una personalitat reconeguda en el camp de la salut mental infantil. Maia Szalavitz (1965) és periodista i escriptora, especialitzada en temes com les addiccions o la neurociència.
Junts han bastit el llibre “El Chico a quien criaron como perro” que acaba de publicar Capitan Swing en traducció de Lucía Barahona i que ajuda a entendre els mecanismes que permeten conèixer la ciència de la ment com un camí òptim per arribar a aconseguir la curació de l’esperit de qualsevol nen per més afectat que estigui.

"El Chico a quien criaron como perro", de Bruce Perry & Maia Szalavitz

El llibre presenta i explora diferents caos clínics i posa de manifest la sorprenent capacitat dels cervells infantils i adolescents per superar tota mena d’horrors i de tota mena d’atacs ferotges i de tota mena. Genocidis, guerres, abusos físics i psíquics, testimonis d’assassinats, segrests, violència familiar. El catàleg de patiments pot arribar extens i esfereïdor però segons expliquen Perry i Szalavitz, la llista d’estratègies de curació també por ser igual o més extensa. El sistema emprat és el d’explicar històries de nens que, en un moment donat han patit els efectes devastadors de tota mena de violència, directa o indirecta i la manera com es va poder arribar a influir de manera positiva gràcies a elements com un nou entorn protector, la paraula amable, el contacte càlid i, és clar, l’afecte continuat.
Una nena de 7 anys a qui han violat repetides vegades; una de 3 anys que, per desgràcia, s’ha convertit en la única testimoni de l’assassinat de la seva mare; una nena de 4 anys que es nega a menjar com a resposta a la manca d’amor matern; un adolescent que ha violat i assassinat de manera brutal unes noies; un nen a qui el seu pare cria com un gos. Un veritable catàleg d’horrors, d’atrocitats morals i unes conclusions finals i no sempre evidents: que el cervell és una matèria dúctil que reacciona als estímuls negatius però també als positius, que els problemes s’han de solucionar com més aviat millor i que l’amor és sempre el millor bàlsam.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
D’un temps ençà, el mapa editorial català ha anat guanyant topònims i uns quants d’aquests segells no es dediquen només a editar i, tal i com passava fa anys, compleixen una mena de “funció social” dirigida a donar a conèixer veus noves però també a recuperar clàssics, a descobrir autors essencials. Aquest seria el cas de Hermenaute, una editorial badalonina especialitzada en gènere fantàstic que, a més de publicar noves i interessants veus amb molt bon present i un poderós futur, també remenen el passat per acostar-nos autors que es poden considerar pioners. Aquest seria el cas del recull de contes “Kou el corb”, de l’escriptor bretó Tangi Malmanche (1874-1953).

"Kou el corb" - Tangi Malmanche

Descobert per l’editor en el decurs d’un viatge per la Bretanya francesa, Malmanche, va ser un actiu defensor de la cultura bretona i se’l considera el dramaturg més important de la zona.
Els contes, traduïts per primera vegada al català per Lourdes Cayetano, són relats que, si bé no es podrien considerat cent per cent fantàstics sí que es belluguen per uns inquietants ambients foscos, d’ambientació densa i una marcada tendència al gòtic. Una troballa força interessant que val la pena conèixer.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Expediciones Polares ha publicat en traducció castellana de Felipe CabrerizoLa desesperación de los simios y otras bagatelas”, les memòries de la diva del pop francès Françoise Hardy acompanyades per un pròleg del crític musical Diego A. Manrique.

“La desesperación de los simios y otras bagatelas”, les memòries de  Françoise Hardy

Una nit electoral de la tardor de 1962, una jove de 18 anys, Françoise Hardy, fa una aparició televisiva cantant una de les seves creacions, “Tous les garçons et les filles” que es converteix en un èxit fulgurant i sense precedents. Dos milions de discos venuts i una jove que, d’un dia per l’altre es converteix en un ídol de masses. L’eclosió del rock a Europa, el maig del 68, el declivi del moviment ye-yé fan que la Hardy sigui un veritable ídol de masses, musa d’una generació i model a seguir.
Però un model peculiar, incòmode, que va molt més enllà d’aquella imatge entre progre i sensual que difonen els mitjans de comunicació i les portades dels discos. Inquieta, creativa i rebel, s’obre a influències musicals de tota mena. Blues, rock, ritmes brasilers i més endavant l’electrònica, s’integren a la perfecció en les seves cançons. Escriu, es dedica a la producció musical, realitza programes de ràdio i fa uns 10 anys es va decidir a posar negre sobre blanc la seva rica, moguda i polèmica biografia, “La desesperación de los simios y otras bagatelas” que ara veu la llum en castellà amb l’aval d’haver venut més de 300.000 exemplars de l’edició francesa.

Françoise Hardy (Foto: Jean Marie Perier- Le Figaro)

La gràcia del llibre és que no es tracta del típic i tòpic muntatge editorial de “famosa que explica la vida”. Hardy mostra una bona vocació literària i un estil capaç de mantenir i d’aguantar el pols d’un relat poderós i intens. Sap treure les millors i les pitjors coses de la seva pell i de la seva ànima i ho presenta com un relat quasi de divan de psiquiatra. Obrir el cor i abocar-lo a tomba oberta, sense miraments, sense maquillatge, sense censures pròpies o afegides.
Hardy ha mantingut sempre un segell propi, una personalitat singular que l’ha portat a adaptar-se als nous corrents, a moure’s a gust en territoris allunyats dels seus inicis i que no han fet altra cosa que refermar-la com una de les grans figures de la música europea. Pel que fa a les memòries, són d’una sinceritat colpidora i una prova d’això és que s’allunya amb saviesa i voluntat literària del sensacionalisme, d’aquelles revelacions amb capacitat per generar titulars escandalosos i es manté aferrada a la seva pròpia vida que relata amb grans dosis de sinceritat molt lliure d’artificis i de maquillatges.

Françoise Hardy

Això no vol dir que la història de Françoise Hardy sigui una novel•la rosa sense cap sotrac, al contrari. Explica amb detalls morbosos i quasi feridors la seva relació amb el cantant Jaques Dutronc, el seu marit, una llarga relació amb elements de dominació que poden arribar fins i tot a entrar en el sadomasoquisme i en les repetides humiliacions. En qualsevol cas això no fa altra cosa que posar de manifest aquesta voluntat de fer les coses bé, de fer literatura i no un massatge complaent que només persegueix enaltir les qüestions positives i amagar les negatives.

Françoise Hardy

Hardy fuig de les anècdotes i explica històries poderoses, rotundes i personals, tot i com també és obvi, sent qui és, també apareixen les seves relacions amb personatges molt coneguts com Paul McCartney, Nick Drake, Mick Jagger, Michel Houellebecq, Serge Gainsbourg, Eugene Ionesco, Iggy Pop o Bob Dylan, que va incloure el poema “For Françoise Hardy at the Sena’s Edge” a la contraportada del disc de 1964 “Another side of Bob Dylan”.
I un petit misteri que, per altra banda resulta ben obvi. Com és que l’autobiografia de Françoise Hardy es titula “La desesperación de los simios y otras bagatelas”. Doncs té una explicació íntima i l’autora l’explica des de l’ànima. El llibre, magnífic, enlluernador i captivador com la mateixa Françoise, es tanca amb la reproducció d’un seguit de dedicatòries manuscrites d’amics com Yves Montand, Patrick Modiano, Michel Berger, Jacques Prévert, Mireille o Karlheinz Stockhausen.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comanegra va encetar fa uns mesos la col•lecció Dramaticles que, en col•laboració amb l’Institut del Teatre, serveix per pal•liar un greuge històric de casa nostra, l’edició en format llibre de textos teatrals, una feina que havia fet 62 i que encara manté la tarragonina Arola.

"Boira /La travessia" - Lluïsa Cunillé i  Josep Maria Miró

El quart volum de la col•lecció inclou dos textos “Boira”, de Lluïsa Cunillé i “La travessia”, de Josep Maria Miró, dues peces que tenen en comú haver rebut el premi Frederic Roda de la Nit de Santa Llúcia i també explorar un teatre de debat i de reflexió que agafa les realitats de la societat actuals i els posa contra les cordes. “Boira” es situa 25 anys després de la caiguda del mur de Berlín, amb una protagonista envoltada de misteris i d’ombres que magnetitza la resta de personatges. De la seva banda “La travessia” ens situa en un campament de refugiats el dia que una nena mor en braços d’una religiosa dels equips d’ajut humanitari. Cunillé, nascuda l’any 1961 a Badalona, és una de les grans veus de la dramatúrgia catalana que ha rebut el Premio Nacional de Literatura Dramática del 2010, el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat del 2007 i el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques del 2004. Josep Maria Miró, nascut l’any 1977 a Vic, pertany a una generació posterior que garanteix amb èxit la continuïtat. Ha guanyat dues vegades el Premi Born i també el Frederic Roda i el Jaume Vidal i Alcover.
Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
La secció d’il•lustració del blog s’enriqueix avui amb la personalitat artística de Mariona Tolosa Sisteré. Nascuda a Barcelona, va alternar la capital amb Maials (Segrià) i després de passar pel Masnou ha acabat vivint a Toulousse.
La seva formació l’ha portat a estudiar Belles Arts, Animació Sociocultural, Educació Social i il•lustració al costat d’Ignasi Blanch i ha anat compaginant les dues vessants fins que va decidir abocar-se al buit i dedicar-se només a l’art.
En aquest sentit diversifica força la seva feina i procura que les il•lustracions tinguin noves sortides, noves possibilitats de combinar-les per tal d’aconseguir tocar un ampli ventall de possibilitats. Des d’imatges personals i/o familiars a bosses, passant per llibretes, tasses, làmines, llibres autoeditats, llibres personalitzats, postals, logotips o lettering per a diferents negocis, la Mariona té un àlbum de treballs força ampli i variat.
Les seves imatges, molt personals i plenes d’emoció, tenen un punt naïf, de tendresa, de màgia i d’innocència. Transmeten un aire de felicitat, d’alegria encomanadissa, de sensibilitat a flor de pell i conserven l’essència de l’esperit infantil.
La Mariona dibuixa personatges i petits universos plens d’empatia, d’alegria, de sentiments que surten d’una detallada observació de tot allò que l’envolta, dels pensaments, de les emocions, de les paraules que volen lliures, de les imatges que basteixen el seu dia a dia.
El resultat són sempre il•lustracions vives, delicades, plenes de sentit de l'humor, subtils, que ens parlen de relacions humanes, d’amor, de rebel•lia, de somnis, de silencis, de llargues converses, d’històries més o menys secretes, de la vida, en definitiva.
I si voleu descobrir tot això i moltes coses més, només cal que viatgeu a la seva pàgina web. Ho trobareu tot i us agradarà molt.

Il·lustració de Mariona Tolosa Sisteré

Il·lustració de Mariona Tolosa Sisteré

Il·lustració de Mariona Tolosa Sisteré

Mariona Tolosa Sisteré
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Xavier Valiño és un gallec de l’any 1965 que des dels anys 70 col•labora en diaris, revistes, fanzines i mitjans de comunicació (analògics i digitals) relacionats amb la música. L’editorial Milenio ha publicat “La cara oculta de la luna”, una peculiar mirada al paper de les portades dels discos de vinil en tota l’estructura del negoci de la música.

Elvis Presley

El debat entre cd’s i lp’s de vinil segueix tan viu com sempre, però em fa l’efecte que defensors i detractors coincidiran en una única qüestió, per raons més que obvies de superfície, un disc tradicional ofereix una grans possibilitats de jugar amb l’estètica de les cobertes, molt més que els petits compactes. Això ho van veure força bé els experts en màrqueting (encara que en aquells temps ningú no tenia aquesta consideració) dels anys 60. Van començar a considerar Lp com una fantàstica manera de mostrar a centenars de milers de persones qüestions com conceptes estètics, missatges, símbols, etc. De fet s’explica al llibre que el germen de la cosa ja venia d’abans, de l’any 1939 quan Alex Steinweiss entra a la Columbia com a director artístics i decideix canviar les portades monocromes per propostes acolorides i més estètiques. Els resultats són immediats i les vendes s’incrementen en un 800%.

London Calling - The Clash

Així doncs, una caràtula es converteix en una barreja més o menys proporcionada d’economia, d’estètica, d’ètica, de bellesa i de filosofia i des d’aleshores esdevé un element clau del negoci discogràfic.

Sgt Pepper's - The Beatles

Partint d’aquest concepte, Xavier Valiño ha seleccionat les 50 portades essencials de la història de rock i ha escollit com a eix el disseny que Alex Steinweiss, autor de més de 2.500 dissenys, va crear, poc abans de retirar-se l’any 1973 per a la portada del “Dark side of the moon” de Pink Floyd.

Two Virgins - John Lennon i Yoko Ono

Tal i com passa en qualsevol selecció, és més que probable que ningú no coincideixi al cent per cent amb la tria de Valiño i que no totes les 50 portades li semblin les més imprescindibles i jo, és clar, no puc ser menys. Segur que la meva llista personal seria una mica diferent, ja se sap que en això conflueixen gustos, sentiments, sensacions i emocions i que tots són ben intransferibles, però el cert és que la tria de Valiño és sòlida, treballada, argumentada i documentada i que reflecteix força bé l’evolució estètica que han viscut les portades dels discos des dels anys 50 fins els primers compassos del segle XXI i la presència d’obres de grans artistes, pintors, dissenyadors i fotògrafs de primera línia.

Sticky Fingers - The Rolling Stones

La tria arrenca amb el disc “Elvis Presley”, un disseny que després copiarien molts d’altres com els The Clash al famós “London Calling” que, per cert, també apareix a la llista. I pel mig un seguit d’indiscutibles com el “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” de The Beatles; el “The Velvet Underground & Nico”, amb el famós plàtan d’Andy Warhol; el “Cheap Thrills “, de la Big Brother & the Holding Company amb Janis Joplin i el treball del dibuixant de còmic underground Robert Crumb; el trencador (en tots els sentits) “Never Mind the Bollocks” de Sex Pistols; el “Little Creatures” de Talking Heads; el “Surfer Rosa” de Pixies; el “This Is Hardcore” de Pulp o, l’escollit per tancar la selecció, el “The Blueprint 3”, de Jay-Z.

The Blueprint 3, de  Jay-Z

Una gran selecció per mirar i escoltar, sens dubte.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Impedimenta, gràcies a la feina de la traductora Mercedes Cebrián, acaba de publicar el “Me acuerdo”, un dels llibres més singulars de Georges Perec (1937-1982) que va publicar l’any 1978 quan treballava de bibliotecari a l’Hospital de Saint Antoine de París i que s’ha convertit en un passional i apassionat viatge per la memòria, privada i pública d’una època. És una recopilació de 480 anotacions que s’obren sempre amb un “Me acuerdo...” i que representen un magnífic catàleg d’evocacions que. compartides o no, són portes obertes a mil sensacions viscudes.

"Me acuerdo" - Georges Perec

La memòria és una estructura complexa, dura i fràgil a la vegada, capaç de fixar amb força o d’esborrar amb absoluta facilitat. Potser per això, quan el pintor Joe Brainard, amb el seu “I remember” va recopilar els seus records va obrir un camí que fa fascinar Paul Auster i que alguns escriptors es van decidir a adaptar i a imitar. El cas més famós és el de Perec amb el seu “Je me souviens” però també ho van fer Marcello Mastroiani, la dibuixant libanesa Zeina Abirached i l’escriptor espanyol Juan Bonilla.

Georges Perec

Però mentre que Mastroiani i Brainard van optar per un records molt personals, molt personals i força íntims, Perec es va decantar per una memòria més generacional. “Me acuerdo de Mayo del 68” amb la idea de construir o d’aïllar fragments del dia a dia, el reflex personal de les qüestions quotidianes que poden abastar molta gent. Fragments viscuts, compartits i potser oblidats que, de cop i volta, reapareixen i ens transporten directament a la nostàlgia.
Perec, i aquesta edició d’Impedimenta ho manté, va deixar pàgines en blanc al final del llibre per tal que el lector arrodonís aquests “Me acuerdo” amb les pròpies vivències amb els propis records.

03/03/2017: Patricia Cornellana

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova aproximació al gran gremi dels il•lustradors. En aquesta ocasió és Patricia Cornellana, una creadora nascuda l’any 1977 a Cerdanyola del Vallès. Segons explica, cansada d’anar sempre a Barcelona, va decidir anar-hi a viure, però es va oblidar la feina a Cerdanyola. Ara fa el camí al revés.
Com acostuma a passar la seva tendència a dibuixar li ve des de petita. Li agradaven els detalls, les petites coses, allò de fer encara més bonics els dibuixos. A partir d’aquí no ha parat d’estudiar i d’aprendre. Se sent còmoda treballant el collage, l’aquarel•la, els acrílics i el llapis.
Les seves il•lustracions són càlides, directes, plenes de matisos i tenen un punt de melangia divertida que fa que ràpidament et transmetin una sensació plena de complicitat, de proximitat. L’estil és sovint trencador, diferent, personal i força innovador, jugant amb el collage i les imatges per anar aprofundint en noves propostes gràfiques i estètiques.
Un dels seus projectes més recents és el llibre “El bicho”, una història que ha fet en col•laboració amb la narradora Anna Marcet que ha editat l’editorial Pròxima. Les dues es van conèixer en un curs de narració oral i allí va començar a germinar la llavor d’aquesta idea que, després de dos anys de treball, s’ha materialitzat en un llibre físic i també en un blog que explica i documenta amb tot detall tota la història.
Sigui com sigui, si us interessa la seva feina, hi ha moltes més coses i podeu trobar tots els detalls a la pàgina web de Patricia Cornellana, un univers carregat de futur i amb molts matisos per anar descobrint amb ganes i interès.

Patricia Cornellana. Il·lustració de "El Bicho"

Patricia Cornellana. Il·lustració del conte "Zzzzz"

Patricia Cornellana.

Gràcies, Patricia.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Seix Barral acaba de publicar una nova edició de “Tres tigres tristes”, de l’escriptor cubà Guillermo Cabrera Infante 50 anys després de la seva primera edició. A banda de ser un bon recordatori i magnífic homenatge a una de les obres cabdals de la narrativa iberoamericana és també una bona oportunitat de, en certa manera, recuperar el temps perdut i de situar la novel•la en la seva autèntica dimensió.

"Tres tigres tristes" - Guillermo Cabrera Infante

Per tal d’aconseguir-ho, aquesta edició s’acompanya de “Lo que este libro debe al censor”, un text de Cabrera Infante, inèdit a l’Estat espanyol que es va publicar a Veneçuela l’any 1990 com a pròleg de la primera edició íntegra del llibre i que situa perfectament les peripècies del llibre i també l’expedient original de la censura que va provocar tot un perible de vicissituds des que va guanyar el Biblioteca Breve de l’any 1964 (amb el títol de “Vista del amanecer en el Trópico”) fins que es va publicar l’any 1967 després que l’autor, diplomàtic cubà, fos declarat contrari a la revolució per aquest text.

Guillermo Cabrera Infante (Foto: DANIEL MORDZINSKI)

“Tres trigres tristes” és una de les novel•les incloses entre les més fonamentals de les lletres iberoamericanes. Escrita en el moment àlgid del Boom. Escrita en “cubà”, tal i com va afirmar l’autor quan es va publicar, recrea l’ambient nocturn de L’Havana, utilitzant un registre fortament oral, molt ric i arrelat a la gent i a la vida. No és un llibre fàcil però és ric, exuberant, viu i sorprenent que val la pena llegir i aquesta edició de Seix Barral pot ser una gran manera de fer-ho.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Galera acaba de publicar (en català i castellà) “Poesia”, un treball de María Isabel Sánchez Vegara amb il•lustracions d’Elisa Munsó.

Poesia

La proposta és senzilla però ben original. Cada doble pàgina fa una proposta, a la dreta un text farcit de punts suspensius i a l’esquerra un grapat de paraules, substantius, verbs i adjectius que cal combinar a voluntat, sense normes, sense limitacions. El resultat final pot ser clàssic, trencador, divertit, sorprenent, incoherent o increïble però sempre únic i meravellós.
En definitiva es tracta d’acostar la poesia als més petits, de descobrir la màgia de les paraules, d’inventar històries, de transmetre emocions i fer-ho partint d’una base però sense renunciar en cap moment ni a la imaginació ni a l’esperit lúdic.
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La poesia busca sempre nous camins. De fet, de mica en mica va abandonant la sacralitat dels llibres i mira de trobar noves opcions. Recitals, fusions, intents més o menys reeixits de cercar noves veus. L’editorial Planeta, en un intent d’explorar nous mercats es va acostar a Ignacio Fornés (Albacete, 1974) demanant-li material poètic inèdit.

Nach - "Hambriento"

Fornés és en realitat el conegut cantant de hip hop Nach. Va començar l’any 2003, ha publicat 8 discos i s’ha convertit en una veritable estrella amb milers de seguidors. Les seves rimes cantades aixequen passions, els seus concerts exhaureixen les entrades i les xarxes socials l’idolatren, però calia veure si aquest èxit es podia traspassar al paper.
Remenar calaixos va ser una catarsi personal que va permetre descobrir una gran quantitat de material que, una vegada revisat, es va veure que no eren cançons, que aquells escrits que no s’havien musicat eren, en realitat, poemes vius, urbans i que, segons l’autor, reflectien amb total llibertat la seva vida, les seves passions, el seu costat fosc.
El resultat final és “Hambriento”, un llibre directe, ferotge i que ha tingut un padrí de l’altre costat de l’espectre, el poeta Luis García Montero, que va ser l’encarregat de presentar-lo en societat. El llibre de Nach és una d’aquelles apostes frontereres que són les que aconsegueixen que la gent jove s’acosti a la poesia i, encara que no sigui d’una manera ortodoxa, trenquin tabús i encetin la possibilitat de descobrir un món que no sempre acostuma a ser una de les preferències bàsiques de la gent jove.

Nach

El llibre és, doncs, una mena de viatge vital que va més enllà dels escenaris, una manera més intima i viva de despullar l’ànima, de mostrar qüestions que no sempre són aptes per pujar-les a l’escenari i que sobre paper es poden, paradoxalment, mostrar amb més seguretat i més força.

Enllaços patrocinats