La Quima Jaume, és un cas peculiar de persona que es va anar forjant amb el pas del temps, que va anar polint una sensibilitat innata per dirigir-la, per estructurar-la i fer-la encara més sòlida i tangible. A la seva poesia si escola sovint aquesta necessitat d’expressar-se i el convenciment real de saber que en la paraula s’hi trobaven tots els camins i totes les possibilitats.

Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l’horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l’home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.


Quima Jaume


La mort de la seva mare la provoca un impacte emotiu fort, violent, com mai abans havia patit. L’estiu de 1984, amb 50 anys, visita Rosa Leveroni a Port Lligat per demanar-li la seva opinió sobre els poemes que havia escrit. Aquesta es mostra entusiasmada i li recomana que busqui una editorial per publicar-los. L’any 86 apareix a Columna El temps passa a Cadaqués, amb un pròleg de Marta Pesarrodona que es mostra rendida a la qualitat dels poemes del llibre i juga amb la possibilitat d’establir un lligam atemporal entre Quima Jaume i Ausiàs March, la qual cosa dona idea de la solidesa dels versos que integren El temps passa a Cadaqués, un conjunt de poesies carregades amb el regust dels records, on es respira la presència del poble de la seva infantesa i el perfum agredolç de la nostàlgia.


La mar I el vent murmuren ja el tebi
tast tardorenc de dies adormits,
absents de tu i d’antigues follies.
Se sent cruixir temorenques les branques
i el dolç lliscar submís de velles fulles.
Convé oblidar brogits d’antics tambors
ara que al bosc hi nia un gran silenci.
En el record hi trobarem un jaç
que serà bla pel gruix de tantes fulles
amorosides pel ponent més dolç.



Cadaquès

La publicació d’aquesta opera prima es converteix en un esdeveniment públic i un revulsiu privat que, tres anys més tard, es concreta en un nou llibre que no vol renunciar a les remembrances dels seus records d’infantesa. Pels camins remorosos de la mar escriu la història el 14 de desembre de 1989 quan rep el premi Carles Riba. El guardó més prestigiós de la poesia catalana va a parar per tercera vegada a mans d’una dona. El llibre apareix amb un pròleg de Maria Aurèlia Capmany que serveix per enlairar la reflexió al voltant de l’art poètic i per reafirmar la maduresa personal com a una bona època per conrear la poesia. I no hi ha dubte que en el cas de Quima Jaume tenia força raó, els seus poemes es presenten com el resultat del pòsit dels anys viscuts, sumat a les experiències literàries, a l’efecte que fan les lectures devorades amb el cor i atresorades a l’ànima i a les fronteres que marca el passat quan vol lligar-se al present.

Ara que és tard, I en el recer de l’hivern
escalfa poc el sol,
en l’horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d’abundosos oratges.

Ara que és tard, es hora d’inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l’ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.


I el tercer llibre, Del temps i dels somnis, tancava un prolífic lapse de temps de set anys des de l’edició del primer i es convertia en pòstum. L’edició de Rosa Ardid a l’editorial Columna es feia el juliol de 1993, sis mesos més tard d’aquell 30 de gener en que va morir Quima Jaume. L’obra reblava el clau d’alguna de les seves temàtiques recurrents, la música, la nostàlgia seriosa pel temps que passa i, paradoxalment, la mort.

Al llarg del temps ens hem bastit
un mur.
Ha anat creixent al pas de cada
lluna,
s’ha fet tan gran que ha deturat
els somnis,
d’aquells infants
invictes
coronats.
Folls de vida corríem pels sembrats
curulls de flors que ens fornien garlandes
tendres i
fresques
com somnis d’infants. Era
ahir,
tan sols ahir.
A baix,
a vora mar,
la casa blanca,
l’escalf, el bes, l’olor de marinada.

Absents avui els qui ens esperaven,
ja sols trobem en arribar al llindar:
absències,
murs,
garlandes no acabades.


Quima Jaume

La mort, doncs, només ens permet llegir, recordar i especular, llegir els seus versos, recordar la seva presència tot fent nostra la memòria abocada als seus llibres i especular amb el futur que s’obria davant seu després d’aquests tres poemaris àlgids, sentits, sincers i vibrants que basteixen el cànon de la seva obra.
La Quima Jaume va aconseguir que la poesia que porta la seva signatura sigui d’una intensitat transcendent. La força real d’aquesta sinceritat que posa de manifest a cada vers té la capacitat de captivar, de transmetre bellesa i puresa. L’inici tardà d’aquesta vocació lírica li va evitar balbucejos i provatures inútils. Tot acaba resultant sòlid, inqüestionable, capaç de definir la realitat d’un pensament. I aquesta és precisament la grandesa de Quima Jaume, l’habilitat per regalar sinceritat fins i tot quan posa en dubte fins i tot la pròpia vida viscuda.


Vindrà l’hivern, aquest amic temut.
Caldrà pensar a treure les flassades
Fetes de llanes càlides d’antany.

L’estiu, el sol, l’amor són fugissers,
Perduren sols al fons de la memòria,
Reserva natural per no morir de fred.

Recorro el bosc I em porta al laberint.
Roures immensos em semblen fantasmes.
No trobo la sortida. El verd I el groc
M’atreuen la mirada.
Contrast de vida I mort.
Es resisteix el verd, triomfa el groc,
La natura té lleis.
El cor no en té, viatger entre fulles,
Es resisteix a perdre la tendresa.


Quima Jaume

I ara que la poeta no hi és, ens queda el recer de furgar en els seus versos, gratar a poc a poc, sense aturar-nos i sense atabalaments per anar descobrint la tensió entre els contraris, la mort que es contraposa a la vida, el record que es creua amb el present, el demà que es tenyeix d’ahir, el misticisme que es torna carn i passió. L’objectiu, més enllà de la realitat és fugir, moure’s, obrir-se a l’univers que ens espera

La lluna té
els colors dels teus somnis.
Ara decreix
en el cel dels teus dies.
Són fràgils els sentits.


I en qualsevol cas potser la darrera recomanació vàlida que ens fa la Quima Jaume és precisament la més fàcil de complir, abandonar-se, deixar-se enredar per l’abraçada del neguit i esfullar-se per totes les rutes, arrossegat per tots els vents

Cor meu reposa
damunt tots els coixins,
ara que el somni
s’escapa com el sol
vers camí de ponent.