El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: gener 2008

21/01/2008: El mort

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
He estat un dels 15 autors que formen part d’un projecte del CAER (Centre d’Arts Escèniques de Reus) dins del Cicle de Creació Contemporània de Reus. Es diu El mort i és una idea complexa, innovadora i força peculiar d’aquest laboratori de creació que dirigeix Ferran Madico.

L'escenari del Teatre Fortuny preparat per acollir el muntatge del CAER "El mort"


El nexe comú és la mort d’un prohom/prodona de Reus. El teatre Fortuny acollirà l’acte de comiat i alguns dels empleats permeten l’entrada de petits grups de curiosos per tal d’assistir als preparatius. La platea buida i els visitants es distribueixen per les llotges en 5 grups de 10 en cadascuna de les tres plantes.
Allí, mentre observen l’assaig de l’orquestra, van veient com a llotja hi entren diferents personatges que expliquen la reva relació amb el mort.
La part tècnica es resumeix en l’encàrrec d’un text de 8 minuts a 15 autors que serà representat per 15 actors i dirigits per 3 directors, un per planta.

Jordi Vall

Jo he tingut la sort de fer el meu bateig dramàtic de la mà del director Jordi Vall i de l’actriu Iolanda López. I ho explico aquí, no per parlar del text sinó més aviat per fer un toc d’atenció al voltant d’aquesta actriu, una jove vallenca amb un gran potencial artístic.

Iolanda López

No cal ni dir que és un impacte insòlit veure un escrit que has fet tu representat a 30 centímetres dels teus ulls per una actriu a qui li veus cada moviment del rostre, de qui pots copsar la més mínima variació de les expressions i en una situació allunyada del que és habitual, la distancia emparadora que dona l’escenari, la seguretat d’un indret conegut i protector. Tot això és trenca quan els esquemes s’alteren i quan l’actriu es veu abocada a situar-se en el mateix pla que el públic, en una situació complexa que no fa res més que augmentar els inconvenients, que afegir nous esculls a la dificultat interpretativa.

Iolanda López interpretant el monòleg "Moleskine" en una de les llotges del Teatre Fortuny

I el que ha aconseguit la Iolanda amb el monòleg Moleskine és tot un prodigi. Aliena a la proximitat del públic, un fet que, sens dubte ha de resultar força pertorbador, i a la remor de la resta de monòlegs que es representen de forma simultània, agafa el text i li dona vida, li proporciona l’alè de l’esperit, el fa créixer i li regala l’ànima. És capaç de fer-lo volar, de donar-li registres nous, sentiments, vida, d’aconseguir que les paraules siguin dards potents que es claven, que impacten i que deixen rastre.

Iolanda López

Vuit minuts d’intensitat absoluta, concentrats en cada moviment, en cada respiració, en tots i cadascun dels mots, dels gestos.
I tot plegat amb una mesura complicada de dur a terme, ja que el personatge estava concebut inicialment com una eclosió de sentiments i d’impulsos i el fet de dotar-lo de contenció per tal de no sobresortir del volum general, fa que la Iolanda hagi d’afegir al repte tots els seus recursos dramàtics per tal d’aconseguir que, sense fer escarafalls, el personatge mantingui en tot moment el dramatisme de la seva personalitat.
I se’n surt, se’n surt de manera notable, fent que la tensió es mastegui, que l’aire es pugui tallar en aquells centímetres escassos que la separen del seu públic. Respiracions contingudes i el drama portat fins al final amb habilitat i precisió. Una gran actriu encara per descobrir i amb un potencial enorme.

Iolanda López

Apunteu aquest nom: Iolanda López i no perdeu de vista aquest rostre. lolanda López, el futur l’espera.

Gràcies Iolanda pel regal del teu art!

18/01/2008: Reus

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Segueixo amb Foix. És un poeta que m’ha captivat des de sempre. Quan vaig arribar a Barcelona després de marxar de Reus, una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a la pastisseria Foix de Sarrià, convençut de trobar una mena de santuari dedicat al geni.

El Campanar de Reus des de les Peixateries Velles

Per sorpresa meva només vaig trobar bombons i pastissos. Em vaig comprar un croissant.

J.V. Foix amb la seva serventa Gaudiosa l'any 1984

En arribar a casa el primer que vaig fer va ser rellegir un poema que Foix va escriure el gener de 1973 i que havia dedicat al gran poeta reusenc Gabriel Ferrater. Es titula Tots hi serem al port amb la desconeguda i, com la majoria de coses de Foix és una veritable peça d’orfebreria literària de les que val la pena no perdre mai de vista del tot.

Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embuixen el sorral. Deies -no ho deies tot!-
que aquella nit amb tremolor d'espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.
No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l'un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d'epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l'altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l'aurora es deixonda.
Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s'amaga a l'espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l'escala
passen clarorsque projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.
Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l'Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s'oblida
o es mira a l'aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.
No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T'hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l'escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d'antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
- Som molts, murmura l'eco, i la borda és de pobres.
A l'hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s'emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen ...
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l'etern en l'ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.
Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

16/01/2008: Immòbils

Categoria: Poesia
Escrit per: Jordi Cervera
M’agrada tornar sovint a J.V.Foix, un poeta que sempre m’ha fascinat i que, gràcies a la perseverança i al treball de Jaume Vallcorba ha aconseguit que tota la seva obra sigui a l’abast de tothom, cosa que no es pot dir de molts altres dels autors de casa nostra. Ja se sap, la cultura no ven tret que no vagi lligada a grans inauguracions i a xifres, balanços i resultats.

J.V. Foix

Aquest és Dellà els segles, immòbils, del Desa aquests llibres al calaix de baix, publicat per Nauta l’any 72.

J.V. Foix

Els murs de calç, inaccessibles,
El mar perfidiós, turquesa inexorable
Que omple de dia i nit la platje dòcil
De sols morents i llunes esbrancades;
I tu; i jo, secularment immòbils
Al peu ombrós de l'eterna columna.
Ja no ens mirem enceses les pupil•les,
Ni escorcollem, absents, els ulls dels altres
—Transeünts permanents
Entre les balnques parets adverses
I les xarxes que amaguen abismes darrere les
portes—
Duen, a mans, les eines inútils,
I passen; i tornen,
I omplen de plomes negres el sorral cremós.
Quan l'olor de les fleques arriba a les covasses,
Ja el marbre rosa dels nostres cossos,
Els pics llunyans latents a les geleres,
L'alta fumera dels quitrans, flairosa,
I els somnàmbuls, presents en llur passar sense
hores,
Són el panteix de tots:
Mata de peix espurnejant tantost,
I aletejant després al clot de la ressaca.
O el bategar sense eco en el batec suprem,
Calada del tremall a la punta del Cap.

Enllaços patrocinats