Nova novel•la, (de fet seria una d’aquelles peces cuidades i subtils que respecten l’antic concepte “nouvelle”, una història curta o un relat llarg, aquella distància poc definida entre la velocitat i la resistència que tan bons moments ens ha regalat al llarg del temps i, per sort, ens segueix regalant) de Joan Daniel Bezsonoff. Es diu Els taxistes del tsar i la publica Empúries.

Joan Daniel Bezsonoff - Els taxistes del tsar

Bezsonoff és, de fet, una nova demostració d’autor de qualitat amb una trajectòria reconeguda i que, malgrat tot, no mereix l’atenció dels estaments de política cultural que, pel que s’ha pogut veure aquests dies per internet, no han valorat gens ni mica la possibilitat d’incorporar-lo a la gran caravana de Frankfurt encara que fos només per demostrar que fora de Barcelona capital també es parla català. Ni tan sols en l’afegitó posterior, que va incorporar autors tarragonins que es veu no mereixien l’honor de ser a la primera llista, l’escriptor de Perpinyà tampoc no ha entrat a la processó, tot i que em fa l’efecte que, per sort, tampoc no li preocupa gaire.

Joan Daniel Bezsonoff

Consideracions polítiques a banda, que de fet no deixen de ser misèries humanes puntuals i gens perdurables, (ells s’ho perden, que diria la saviesa popular) i agafant com a punt d’atenció el llibre que és el que de veritat compta, el cert és que Els taxistes del tsar ens porta un Bezsonoff brillant, lúcid, amb una prosa dinàmica, original i viva, fets habituals de la seva obra, però també un Bezsonoff a la recerca del passat, d’aquest punt on tot s’explica, on s’ajunten la realitat, el record i el desig i que permet a qui ho sap fer, dibuixar un fresc històric on s’encavalquen les emocions i els pensaments. Es llegeix amb delit i ganes, que, no ens enganyem, és el millor que li pot passar a un llibre i ens permet veure de ben a la vora aquesta barreja peculiar de rus, francès i català que, de fet seria l’essència d’aquest esperit de Frankfurt i les internacionalitzacions de la literatura catalana que tan ens han venut i que a la pràctica grinyola una miqueta.

Joan Daniel Bezsonoff

Quan xerri amb parisencs, torni a ser el nen de Massy. Parlant provençal, me senti a casa a tot Occitània, però, per damunt de tot, sóc català. Som català, que diem. La casa dels avis a Nils sempre ha estat el meu far. Ja petit, no me’n volia anar de casa seua i ma mare ho havia consignat en un àlbum de fotos. “Jean-Daniel nous a fait une scène épouvantable...” A quatre anys! A Salses, arribava a casa, l’única casa que no canviava enmig de tantes mudes. Arran del divorci dels pares, vaig viure a Nils amb els avis i em vaig adonar que sabia català. A cinc anys, feia filologia primitiva. Havia redescobert la llei de Bartsch. Els “che” i “cha” francesos corresponien al “Ca”catalans, els “é” donaven “at”. “El cavall, la vaca negra i la cabra blanca mengen herba al prat sota el castell” retirava a “Le cheval, la vache noire et la chèvre blanche mangent de l’herbe dans les pré sous les château”.
Quan sentia un mot nou com “calaix” o “ganivet”, l’incorporava , per sempre, al meu vocabulari. Ai no he après català com estudiï el rus i vaig estudiar anglès, llatí, castellà, italià i romanès. Sempre l’he sabut. Vull dir: el som sapigut... Només vaig aprendre a escriure’l llegint La plaça del diamant i Bearn. Vaig anar transformant una coneixença passiva en paraula viva.
Gràcies al català dels meus avis, vaig aprendre, sense cansar-m’hi, la llengua de Ciceró, la de Cervantes, la de Dant, de Frederic Mistral i de Camil Petrescu.