El Blog de Jordi Cervera

26/05/2016: La Pendeja

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Agafant com a nom de batalla un antic nickname del Messenger, la Núria Aparicio ha convertit “La Pendeja” en una màquina perfecta d’il•lustrar, capaç de moure’s amb comoditat, bellesa i eficàcia en àmbits tan diferents com els llibres o l’animació audiovisual.
Com sempre, la idea d’aquesta secció del blog és cridar l’atenció sobre la feina que fan els nostres il•lustradors, un treball magnífic que sovint passa desapercebut o que queda minimitzat per una societat cultural que no el valora prou. Doncs bé, La pendeja ens ofereix moltes opcions per mantenir-nos al dia del seu treball: la pàgina web, Instagram, Tumblr o Behance i totes ens permeten aprofundir en la seva versatilitat a l’hora de treballar en diferents camps, donant a cadascun d’ells una personalitat pròpia i diferenciada.
Amb Beascoa i Laura Vaqué va assumir el repte de plantejar de nou tot un clàssic, “La llegenda de Sant Jordi i el Drac”. També ha il•lustrat les “Princesas al ataque”, de Carlota Echevarría a La Galera i gràcies al seu web podeu descobrir tot el treball de creació de personatges dels “Cuentos helados para leer abrigados”. En uns altres registres, ha col•laborat en el pas a paper de l’exitós blog d’Antonella Esperanza “La pasta per als catalans”, s’ha atrevit a donar la seva visió personal de les famoses Tortugues Ninja, de la Campaneta, de la Blancaneus o fins i tot de la Mare de Dragons de Joc de Trons.
Versatilitat, qualitat, tendresa, imaginació i emoció és el que trobareu quan us enfronteu a qualsevol dels dibuixos de la Núria.
Tot un plaer fer-ho.


Hipster - Núria Aparicio, "La Pendeja"


Alice in Wonderland - Núria Aparicio, "La Pendeja"


Núria Aparicio, "La Pendeja"

Gràcies Núria.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Elba Editorial acaba de publicar “Musas, mecenes y amantes. Mujeres en torno al surrealismo”, de Victoria Combalía. Nascuda l’any 1952 a Barcelona, Combalía és una experta en art i, sobretot en artistes i moviments del segle XX. Fundadora de la revista Ampit i Chevalière des Arts i des Lettres de França, és autora de llibres com “La poètica de lo neutro. Análisis i crítica del arte conceptual” (la seva tesi de llicenciatura), “Estudios sobre Picasso”, "El descubrimiento de Miró” o "Amazonas con pincel”.

 Nancy Cunard (Foto: Barbara Ker-Seymer)

En aquest cas explora la vida i miracles de dames que, si bé no totes van ser artistes o creadores, van jugar papers fonamentals en l’univers artístic europeu de començaments del segle XX des de diferents papers i àmbits. Alguns dels noms que ha escollit l’autora són prou coneguts i d’altres potser no van assolir el mateix grau de, diguem-ne, popularitat mediàtica, però totes són, sense cap dubte, peces fonamentals d’una època de grans canvis, d’importants transformacions que condicionarien el futur de manera inqüestionable. En certa manera es podria dir que van jugar papers que, vistos en aquell context concret, es podrien considerar secundaris, sempre a l’ombra dels grans artistes i creadors del moment, però amb la perspectiva que aporta el pas del temps i amb aquesta mirada que dóna el treball de Victoria Combalía, els concedeixen la grandesa dels seus fets i la gran intensitat dels seus actes que, en força casos, es pot valorar com una acció revolucionaria i trencadora.

Peggy Guggenheim (Foto: Oswald Kofler)

Personalitats magnètiques com Kiki de Montparnasse (a qui tots hem vist alguna vegada en la mítica imatge de Man RayEl violí d’Ingres”), Nancy Cunard, de la famosa naviliera Cunard, l’escriptora Joyce Mansour o la col•leccionista i mecenes americana Peggy Guggenheim.

Victoria Combalía (Foto: Teresa Sartore)

L’autora ens aporta magnífiques pinzellades mols detallades de les seves vides, de la seva manera de ser i d’actuar i, sobretot, del paper que van tenir en diferents àmbits (personals i socials) del seu tarannà vital, posant-les en el context d’una època que ella coneix molt bé i que és capaç de divulgar amb rigor i amenitat. És evident que aquestes aproximacions no persegueixen convertir-se en biografies, però sí que donen prou detalls com per despertar interès per aquest paper intens que van jugar aquestes dones força especials i, en alguns casos, no massa conegudes però sempre apassionants.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La cuina ha agafat protagonisme en les graelles de les diferents televisions del país. Ja sigui en formats clàssics com el del cuiner o el gastrònom que prepara una recepta en directe (a temps real o escurçant els temps gràcies a la realització) o en formats més innovadors com els que enfronten diferents concursants, professionals o no, que han de demostrar les seves habilitats i les seves capacitats amb ingredients, fogons, preparacions i problemes de tota mena, cuinar i menjar s’han convertit en bons elements a l’hora de capturar audiència.
El model Top Chef, obert a professionals avançats, batalla amb un altre dels èxits recents, el programa Master Chef, amb participants amateurs que, a més s’ha ramificat i ha creat la versió infantil.

Master Chef Junior

L’editorial Espasa ha donat forma de llibre a la creativitat gastronòmica dels més petits que s’ha pogut seguir a través de la petita pantalla amb un doble interès. D’una banda perllongar aquesta petita o gran mitomania que genera la televisió i tota la gent que hi apareix encara que sigui de manera puntual i/o efímera i de l’altra posar a l’abast dels joves (i dels no tant joves) la possibilitat de recrear receptes fàcils i vistoses que permetin donar sortida a les ganes de cuinar de manera pautada i amb garanties d’èxit i d’iniciar-se en un món que ha guanyat popularitat i presència social al llarg dels últims anys.
Sigui com sigui, el llibre d’Espasa és una magnífica manera de tenir a mà un ampli i variat ventall de receptes i de preparacions que poden ser una gran eina per anar fent els primers passos a la cuina seguint el mestratge del programa televisiu.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

23/05/2016: Marina Pessarrodona

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
La Marina és il•lustradora i, tal i com passa amb la gent que desfila per aquest apartat del blog, no fa altra cosa que constatar la gran qualitat dels nostres dibuixants i la seva meravellosa capacitat per anar demostrant dia a dia i dibuix a dibuix una gran creativitat i una magnífica habilitat a l’hora d’explorar nous camins que sorprenguin.
Nascuda a Sabadell l’any 1992, comparteix estudi amb altres creadors i recentment ha il•lustrat obres com “Do re mi fa bo”, “Leave it to me”, “Ja vaig a l’escola” i “Sant Jordi el valent”.
El seu treball és càlid i eclèctic, capaç d’anar de la tendresa infantil que posa de manifest en contes i publicacions dirigides als més petits, a la potència que mostra en projectes més personals, sense perdre, això sí, aquell punt delicat punt d’innocència màgica.
Aquí teniu una mostra de la seva feina però la millor manera de descobrir la seva activitat és tenir controlada la seva pàgina web amb derivacions a les seves xarxes socials. Allí podreu descobrir ben aviat un nou projecte que és a punt de veure la llum, un cd infantil en català que s’ha encarregat d’il•lustrar.
Tot un luxe!

Sant Jordi - Marina Pessarrodona

Abril - Marina Pessarrodona

Viking - Marina Pessarrodona

Marina Pessarrodona a Oporto


Gràcies Marina.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

20/05/2016: Marta R. Gustems

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Més mirades al col•lectiu d’il•lustradors de casa nostra, un grup de magnífics professionals que pugnen per anar posant en valor la seva feina en un context, el de la cultura, cada vegada més maltractat.
La protagonista d’aquest post és Marta R. Gustems, una barcelonina del 1976 que va deixar el món de la moda per assumir un autèntic salt al buit, dedicar-se en exclusiva a la pintura i a la il•lustració.
Exposicions individuals, mostres col•lectives i incursions interessants en el món de l’edició com les que ha fet al llibre “Historia de un perro llamado Leal” de Luis Sepúlveda que acaba de publicar Tusquets.
Mantenint un estil molt personal, la Marta és capaç de presentar propostes estètiques molt variades en funció dels objectius últims de cada imatge. Passejar-se per les seves galeries és descobrir una artista carregada de sensibilitat, de calidesa, capaç de mostrar una gran tendresa i que, segons ha dit en alguna ocasió, s’ha acostat molt més als universos infantils després del naixement dels seus fills.
Però, a banda de les il•lustracions dedicades als més petits, la Marta viu de manera vida i apassionada el món que l’envolta, sèries de retrats que capturen l’essència i la personalitat dels models, imatges de la vida quotidiana que transmeten vida, proximitat i complicitats diverses, autoretrats directes, originals i agosarats que, per contra i qui sap si com un refugi sòlid contra la timidesa, no mostren mai el rostre de la protagonista; nens, animals, moda i l’ús de l’aigua, de l’aquarel•la que ho fa tot tècnicament més complicat i, sobretot, més embolcallant, més proper, més delicat.
I, com sempre, aquesta nota només vol ser una invitació a entrar en el món de la Marta R. Gustems, un continent on perdre’s sense límits ni fronteres que podeu descobrir també a Plom Gallery.

"Contemplació", de Marta R. Gustems

Il·lustració de de Marta R. Gustems al llibre de Luis Sepúlveda

Alicia vista per Marta R. Gustems

Marta R. Gustems


Gràcies Marta.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Hermenaute és una editorial jove, molt jove, creada l’any 2015 per Lluís Rueda, un escriptor que vol donar al seu segell una personalitat pròpia, lligada a gèneres com l’horror, el thriller, la ciència ficció i a assajos que facin referència a temàtiques lligades al cinema i al pensament lligat a les cultures populars. La seva declaració inicial de principis es concreta en cinc col•leccions: Caronte, dedicada al terror i al thriller; Icarus, centrada en temes de ciència ficció, steampunk i les aventures; Janus, que acollirà les obres d’assaig; Atenea, per llibres de narrativa actual i Medea, que publicarà fantàstic en llengua catalana.

Momias y embalsamados

I com a mostra, en aquest cas, dos botons: “Momias y embalsamados” (Caronte) i “Malsons de gat” (Medea).
“Momias y embalsamados” és una antologia de relats escrits per Lluís Rueda, Víctor Blanco, Daniel P. Espinosa, Jesús Gordillo, Luis Guallar, Jorge P. López i Guillermo Tato, un grup d’escriptors amb trajectòries interessants que s’enfronten a un tema que, plantejat d’aquesta manera, resulta força original.
Quan sentim parlar de mòmies el primer que ens ve al cap de manera quasi automàtica és Egipte, però de mòmies n’hi ha moltes i els integrants d’aquesta antologia assumeixen el repte de ser originals, d’aportar allò que se’ls demana, mirades diferents, plantejaments més arriscats i trencadors i se’n surten molt bé, aconseguint que tot el volum respiri un permanent aire de terror tot i que hi hagi casos concrets que tampoc no vulguin renunciar a l’humor. I un únic punt comú, tots defugen les mòmies egípcies.
Els set autors es belluguen amb comoditat i seguretat per diferents gèneres, sense perdre en cap moment aquesta referència que dóna identitat al recull, el món de les benes i la fascinació del més enllà, de la necessitat humana de perdurar i de la sempre inquietant qüestió de les malediccions, de la vida més enllà de mort i, de fet, les mòmies, les reals no ens resulten gens alienes, per la qual cosa afrontar-les des del punt de vista literari és també un camí que lliga força amb pors i creences absolutament reals, gens fantàstiques, un element afegit que converteix “Momias y embalsamados” en una magnífica carta de presentació del segell Hermenaute, demostrant que la imaginació és un valor que no s’apaga.
I per arrodonir-ho, la portada, una inquietant/insinuant mòmia obra d’Alberto Rodriguez Modolell ja ens posa sobre la pista d’aquesta desmitificadora col•lecció d’històries potents.

Malsons de gat

L’altre llibre, “Malsons de gat”, també és una creació col•lectiva, en aquest cas, els creadors responsables són Igor Kutuzov, Sergi G. Oset i Patrícia Muñiz. Es tracta de quinze històries força nocturnes on la foscor actua quasi com un agent catalitzador de situacions gens habituals.
Els tres escriptors han afrontat els relats explorant totes les possibilitats: individuals, a quatre mans i a sis mans i el resultat és una bona mostra d’aquesta versatilitat que es pot aconseguir quan imaginació i creativitat es conjuguen al servei d’una idea concreta. De fet, la voluntat d’aquest llibre que inaugura la col•lecció Medea és la d’establir les bases d’aquet apartat destinat a acollir el bo i millor del gènere fantàstic escrit en català. Kutuzov, Oset i Muñiz han fet bé els deures i han travat un recull molt treballat i amb ambicions que podria ser el punt d’arrencada des d’on anar edificant el gènere a casa nostra, donant-li nova volada i obrint portes que haurien de contribuir a fer-lo més eclèctic, més actiu i més exportable.

Lluís Rueda (Foto: Fantàstik)

La idea de fons és la que propugna que els gats somien i que poden arribar a tenir malsons, detectables en funció del ritme de la seva respiració és la línia de fons. Per damunt, els malsons, el territori on dia i nit es fonen, on la realitat sòlida es barreja amb l’univers oníric i no sempre qualificable de manera objectiva i concreta.
Dos dels primers lliuraments de l’editorial Hermenaute i la prova d’un fet evident, que caldrà seguir amb atenció l’evolució del catàleg d’aquesta petita editorial amb moltes ganes de fer coses interessants.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El llibre es titula “No hay entradas” i després de llegir-lo potser es podria afegir el subtítol “ i potser millor que no n’hi hagi”, tot i que en realitat es subtitula “Experiencias de un aspirante a promotor”. Escrit amb un punt de sornegueria i molta sinceritat, venen a ser les peculiars memòries de l’Alfred Crespo com a promotor aficionat de concerts de rock.

“No hay entradas” Alfred Crespo

L’Alfred és un personatge clau de l’univers rock del nostre país i, a més, és un tipus afable, simpàtic, rialler, proper i capaç d’aconseguir sense cap esforç que et sentis bé al seu costat, com si fóssiu amics de tota la vida.
Va comprar per primera vegada Ruta 66 quan feia la mili i ara n’és el codirector, una aventura gens senzilla en una època on el rock no és patrimoni de la humanitat i les revistes en paper tenen un cert aire de relíquia del passat.
Malgrat això, l’entusiasme que demostra en totes les aventures que engega fam que la revista sigui imprescindible, un “must” tal i com diuen els francesos. I ni content ni escarmentat amb aquesta història, fa 5 anys va obrir una nova línia de treball que tenia les mateixes constants, el rock i el format paper, l’editorial 66rpm, dedicada a l’univers del rock i que ha anat creixent i ramificant-se per abastar la ficció, les biografies, els reculls, les aproximacions als diferents gèneres o artistes i també la poesia.

Jonathan Richman

I per donar lluïssor a la celebració de l’aniversari el catàleg de l’editorial que dirigeixen l’Alfred i la May, la seva dona, publica “No hay entradas”, un llibre que s’obre amb un pròleg/conversa amb Gay Merdader, un veritable professional del tema i que explica les aventures de Crespo com a organitzador de concerts, una activitat que va fer durant 10 anys de la seva vida sense agafar-s’ho des d’un punt de vista professional i que va arrencar quasi per casualitat, com a conseqüència d’un d’aquells moments on penses que la millor manera de veure un grup que t’agrada i ningú no vol contractar és portar-lo tu mateix. A partir d’aquest punt, la vida de l’Alfred Crespo “promotor” és converteix en una intensa, divertida i delirant successió d’aventures a quina més insòlita i singular. De fet, després de devorar el llibre s’entén perfectament la subtil ironia que amaga el títol. Pocs dels concerts que van arribar a Barcelona i rodalies de la mà de Crespo & Friends van poder penjar els desitjat cartell de “No hi ha entrades” i, de fet, el llibre és un veritable i quasi que gosaria a dir que exhaustiu catàleg del Murphy del rock. I no precisament Elliot, l’autor de “Party girls/Broken poets” sinó més aviat el de les famoses lleis que postulen allò de la torrada amb mantega i un seguit de desastres dels que si tenen la més mínima possibilitat de succeir, succeeixen.

Ian Hunter

Un Jonathan Richman de l’era premòbil que anava telefonant els organitzadors dels concerts per avisar-los d’on para, es nega a anar en avió de Barcelona a Palma i toca avançar el concert quasi sense avisar ningú per aconseguir que arribi a temps a l’últim ferri del dia; peticions estranyes com Moët Chandon amb gots de plàstic de gran capacitat, alls i aigua de l’aixeta o acabar en un bar envoltats d’estrelles d’un espectacle porno.
És evident que el seu coneixement del mercat rock i la seva feina de co-director de la revista Ruta 66 deurien ajudar força a l’hora de lligar grups i sales però tot el que explica l’Alfred es belluga sempre en aquell territori relliscós de la bona fe, de la voluntarietat, d’aconseguir que les coses surtin bé a base d’inocular-hi bones vibracions i de creuar els dits per un final feliç, de fan avançat, en una paraula.
El llibre, però, és dels que es devoren, dels que arrenquen somriures i dels que desperten un corrent de simpatia instantani i durador vers el protagonista, aquest promotor amateur que va descobrint a base d’ensopegades que res és mai com sembla i que sempre pot aparèixer alguna cosa que faci trontollar el bon resultat de l’operació.

Alfred Crespo i May González a la festa d'aniversari (Foto: Carles Rodriguez)

I també és el mateix Crespo, és a dir afable, simpàtic, rialler, cordial i carregat de bons sentiments. L’Alfred promotor no va ser mai un personatge que busqués guanys fàcils a costa d’escanyar grups i públic, al contrari, el seu objectiu era aconseguir diners per poder organitzar el proper concert i, el seu bon cor es posa de manifest pàgina a pàgina, arribant al punt de no voler negar un flam a unes estrelles de baixa.
“No hay entradas” és un d’aquells llibres quasi de lectura obligatòria, una crònica viva del rock de casa nostra que, a més d’explicar coses també en deixa entreveure moltes d’altres, com els canvis que ha patit el sector i permet veure que el pop i el rock han passat de ser una qüestió d’amics a negocis rendible on tot funciona a cop de talonari i sense aquella component humana que l’Alfred encara manté en tot allò que fa.
En primer terme tot un anecdotari inesgotable: pianos que no funcionen quan tot és a punt de començar, problemes amb les gires, relacions complicades entre les músics i, és clar, sexe, drogues i rock and roll, però per sota la personalitat magnètica de l’Alfred Crespo, les seves històries i també, a manera de lliçó moral, un seguit de consells que avisen de tot el que no s’ha de fer a l’hora d’organitzar un concert que aspiri a tenir un final feliç, és a dir pràcticament tot el que van fer ell i els seus amics.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El Club Marina no és una d’aquestes reunions secretes que decideixen el futur del món. De fet es va crear a finals dels anys 90 i es podia veure els seus integrants reunint-se al cafè Versalles del barri de Sant Andreu de Barcelona i d’un temps ençà han canviat el punt de trobada pel cafè Salambó del barri de Gràcia.
Els integrants d’aquesta banda són professors i escriptors i l’eix central de les reunions, a banda de parlar del bé i del mal (la principal ocupació humana) era parlar i comentar les lectures compartides. I com que un dels motors de la vida és aquesta necessitat d’anar una mica més enllà, fa un parell d’anys van començar a posar damunt la taula la possibilitat de saltar de la teoria a la pràctica, és a dir, deixar de parlar de llibres dels altres i fer-ne de propis.
El camí escollit va ser el del relat curt i així es començaven a gestar “Los días lábiles”, el primer recull del Club Marina que acaba de publicar Stonberg, prologat per Àngels Campos Martínez, catedràtica de Llengua i Literatura.

El Club Marina en una de les seves reunions

Eugenio Asensio, Amanda Gamero, Jorge Gamero, Mercedes Gascón, Javier López, Herminia Meoro, Mariela Puértolas, Susana Tomás i Lara Vázquez són els integrants d’aquest Club que s’ha decidit a baixar a l’arena i a mostrar les seves creacions literàries amb un conte per cap que dóna forma a aquest llibre.
I de fons, un dia, vint-i-quatre hores que és el lapse de temps escollit com a eix de treball dels nou autors Les diferents històries es mouen en aquest marc temporal, mantenint aquesta idea que reflecteix el títol, el concepte “làbil”, entès com alguna cosa que rellisca amb facilitat, que té un caràcter poc estable, que es transforma sense gaires problemes.
Sentiments humans emmarcats en aquesta capsa concreta i temporal i l’habilitat de 9 narradors per passar al paper molts anys de debat amical i intel•lectual, convertint les seves reflexions en narracions. Les històries que presenta el llibre mostren que aquests anys de tertúlia no han resultat inútils i que els integrants d’aquest petit lobby poden saltar els límits de la seva taula de reunió i aspirar a captivar lectors que no han compartit taula, paraula i beguda amb ells. Una bona iniciativa que té tota la pinta de tenir continuïtat.
Un dels integrants d’aquest club gens secret és Jorge Gamero. I ell és precisament qui ens acosta, en nom del Club Marina, les idees que han provocat la gestació d’aquests dies que passen i que persegueixen l’objectiu de deixar marca en l’ànima dels lectors.

"Los días lábiles", Club Marina

Estos sólidos días lábiles de mayo
En este mundo de las letras la vanidad campa a sus anchas, muchos egos apuntan a las nubes. Hasta que algunos, se quedan allí flotando para siempre, y ya no hay manera de hacerlos bajar. Porque se creen diferentes y además, ejercen de ello, pero no lo son en el evidente sentido en el que lo somos todos, sino en aquella dirección en que querrían serlo, y acaban naufragando en la falacia de la originalidad. Pero esto no es ningún ajuste de cuentas, es solo un punto de contraste con el Club Marina de escritores.
Porque de repente, ocurre que un grupo de amigos, la mayoría profesores, algunos con obra individual publicada, decidimos que queríamos asomarnos al vértigo de la vanidad, y lo hicimos con muchas horas de lectura, comentarios de libros y textos puestos en común a nuestras espaldas para ofrecer un resultado que fuera, si no una sola voz, algo quizás utópico, si una voz enriquecida de matices y exenta de esos egos revueltos que diría Juan Cruz.
Una vez dimos por terminado el libro, el azar nos llevó hasta un editor honesto, Jordi Castelló de Stonberg Editorial, a quien poco le importaban las hazañas de cada uno de nosotros, el pedigrí o la ciencia contrastada de sus autores sino solo una cosa: la calidad del texto, su capacidad de hacerlo disfrutar como lector. Y nos puso en el escaparte.
Los autores somos, según el orden alfabético en el que aparecemos en el libro: Eugenio Asensio, Amanda Gamero, Jorge Gamero, Mercedes Gascón, Javier López, Herminia Meoro, Mariela Puértolas, Susana Tomás y Lara Vázquez. Pero el grupo está formado por diez personas si contamos a una de las pioneras, Guadalupe Mendoza, que de momento no participa como autora. Por otra parte, el libro se abre con un minucioso prólogo de Àngels Campos, vinculada a algunos colegas del grupo desde antes de que el mismo existiera, y que quizás participe en proyectos futuros.
El resultado es esta antología de relatos, Los días lábiles, el fruto de un proceso personal y colectivo de creación literaria. Partiendo de una sola consigna común, el espacio temporal de veinticuatro horas de la vida y la intimidad de unos personajes en manos del azar inteligente, y del tiempo lábil e inaprehensible, cada texto fue expuesto sobre la mesa de disecciones de un café, el Salambó de Barcelona, para entre todos elevarlos a la categoría de textos sugerentes, limpios, literarios; esa mágica condición.
Otro denominador común es la extrañeza que irrumpe en la conciencia de los personajes, debido a unas circunstancias que les han empujado a cruzar la línea divisoria que separa lo conocido, de la incertidumbre. Los personajes saben que poco o nada pueden hacer por evitar el golpe o el cambio. En algunos casos, cabe adaptarse a la nueva realidad, en otros, solo queda el abismo.

La presentació de "Los días lábiles"

No vamos a desgranar la historia que desarrolla cada uno de ellos, ese descubrimiento se lo dejamos al lector, pero a modo de abanico o arco iris, les diremos que Los días lábiles abarca desde la épica cotidiana, la épica a la que nos ha abocado la crisis, de la que todos, en alguna medida, hemos sido víctimas; hasta la metamorfosis de Sabina, profesora universitaria y lectora de Gombrowicz, en actriz y cajera de supermercado. Pasando por la lírica del fracaso, la de un personaje acorralado por sus propios miedos, o por una ciudad como Oporto, que de repente se convierte en mujer para seducir, para robar la voluntad de un marinero que iba de paso. O el viaje interior a través de la memoria que busca a tientas, tratando, tal vez, de reconciliarse con el pasado, la de alguien que se propone escoger el que ha de ser el último pensamiento de su vida. Tenemos también a judíos ocultos en la Praga de 1942, en una historia de amistad en la que la belleza se convierte en un último acto de rebeldía y libertad, a una escritora a quien la metaliteratura le sirve de soporte para encontrar el desenlace de la propia existencia. Tenemos a una serie de amigos sometidos a las leyes del engaño, la soledad y el desencanto, que proyectan en melodías y canciones sus circunstancias y deseos íntimos desde las vivencias de una noche de juerga y sus consiguientes resacas del alma. O un recorrido sentimental por la ciudad de Nueva York, para dejar atrás un viejo amor, mediante encuentros azarosos y la memoria, ilustrada por músicas y autores de culto.
La presentación de este libro reunió el pasado 11 de abril a más de 180 personas en la sala d’actes de la Biblioteca Sagrada Familia. Intervino como moderador y conductor del diálogo con los autores el escritor y crítico Elías Gorostiaga. En Sant Jordi, Los días lábiles fue el libro más vendido de la Editorial Stonberg.
Nos espera una inminente segunda edición, alguna otra presentación este verano en Barcelona, septiembre en Madrid, la suma de nuevos lectores, el deseo de nuevos proyectos para confirmar la sospecha inicial: que era posible. Sí, la complicidad y la amistad literarias pueden producir obras que las merezcan, desde el encuentro de un grupo de letraheridos entorno a la maravilla de la literatura, a veces único y sólido punto de conexión. Eso que estos días, una vez más el poderoso azar… nuestro amigo Enrique Vila-Matas se ha propuesto demostrarnos con su Marienbad eléctrico.
No es vanidad, no les hemos contado ni una sola mentira. Aunque la mayor verdad sin embargo está en ese espacio que va entre el libro y ustedes, eso que se teje a medio camino, ese mundo lábil y mágico de la lectura que les está esperando.


Gràcies, Jordi.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

09/05/2016: Recuperant Pedrolo

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Manuel de Pedrolo és un dels autors més importants de la nostra tradició literària. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, prolífic i compromès, el seu “Mecanoscrit del segon origen” que recentment, en aquesta lenta però constant cursa per recuperar la seva memòria i situar-lo al lloc que es mereix, ha saltat al cinema, és una peça cabdal en l’univers de les lectures escolars i ara, l’editorial valenciana Sembra Llibres ha recuperat “Acte de violència”, una novel•la escrita l’any 1961, que l’any 1968 va guanyar la primera edició del Prudenci Bertrana i que, per problemes de censura, no es va editar fins l’any 1975.

"Acte de violència" - Manuel de Pedrolo

Temes com la desobediència civil, la rebel•lia, les vagues indefinides i la lluita pels drets socials van fer que aquesta història no fos ben vista per la censura franquista i, per contra, a criteri dels editors de Sembra, la converteixen en una magnífica història de gran actualitat i que, a més, permet conèixer de primera mà la visió del Pedrolo més compromès políticament i que utilitzava la literatura com una eina útil a l’hora de transformar la societat.

Manuel de Pedrolo (Foto: Robert Ramos. Ara)

Sota la consigna de “És mol senzill. Quedeu-vos a casa”, arrenca la trama que enceta una revolta col•lectiva i pacífica que paralitza una ciutat. la pregunta de fons es un interrogant d’imprevisibles conseqüències, què pot passar amb una vaga general i indefinida?
“Acte de violència” és una novel•la combativa i de reflexió, una peça important de la nostra literatura que, gràcies a la nova mirada que hi fa la gent de Sembra, torna a primera línia de l’actualitat, corregint així un mal endèmic de la nostra literatura, la impossibilitat d’aconseguir que els llibres importants que no són una novetat editorial és puguin trobar amb certa normalitat a les llibreries.

"Acte de violència" - Manuel de Pedrolo 1a edició

Aquesta edició s’obre amb un pròleg del cantautor Cesk Freixas que en el seu disc “Tocats pel foc” hi va incorporar la cançó “Acte de violència”, basat en la novel•la.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El llibre és una de les peces cabdals de la producció de Federico García Lorca i representa el pas actiu del poeta a la modernitat, abraçant noves concepcions i obrint-se a conceptes més globals i per això és una de les peces escollides per l’editor Pere Sureda per formar part de la magnífica col•lecció “Los Ineludibles”, de Navona Editorial.

"Poeta en Nueva York" - Federico García Lorca

García Lorca se sent oprimit i deprimit. Surt d’un fracàs sentimental i decideix posar distància i acceptar una invitació que li permet viure a Nova York entre el 25 de juny de 1929 i el 4 de març de 1930. Allí rep un gran impacte en tots els sentits, des del fet de veure/viure una metròpoli gegant a sentir una profunda aversió vers el capitalisme i els processos industrials i, per contra repudiar el tracte que pateix la població negra, passant per la deshumanització, la reivindicació de la llibertat o els nous corrents culturals i socials.
Descobreix noves formes d’art, de literatura, de teatre, pren contacte amb el jazz i amb l’obra de poetes cabdlas com Walt Whitman i T.S. Elliot i amb aquest bagatge comença a escriure un poemari intimista que reflecteix el seu estat d’ànim, la seva melangia, l’enyor de temps passats i el contrast amb la realitat que està vivint.

Federico García Lorca

García Lorca va lliurar el manuscrit a José Bergamín l’any 1936, poc abans de la seva mort. Era un únic esborrant amb 96 pàgines mecanografiades i 26 manuscrites, plenes de correccions, que es tancaven amb el poema “Son de negros en Cuba” que va escriure a l’illa del Carib.
Bergamín va fer la primera edició l’any 1940, quatre anys després de la mort del poeta. Va aparèixer simultàniament en castellà a l’editorial mexicana Séneca i en edició bilingüe anglès/castellà a l’editorial Norton de Nova York en traducció de Rolfe Humphries
Com a curiositat al marge, apuntar que el manuscrit original va romandre oficialment desaparegut durant molts anys fins que l’any 1999 es va descobrir a mans de l’actriu Manuela Saaavedra que el va vendre a la Fundación García Lorca l’any 2003.

Federico García Lorca a Nova York (Foto : Columbia ABC)

“Poeta en Nueva York” és una fita mestra de la poesia de Lorca i també de la poesia espanyola del segle XX ja que trenca, sense renunciar-hi, amb les influències rebudes dels autors del Segle d’Or i abraça en certa manera el surrealisme, les noves essències americanes, carregades de modernitat i de simbolismes. El llenguatge trenca, en certa manera, amb la necessitat de ser convencional i s’abandona a l’expressivitat més lliure del subconscient. Emocions, realitats i desitjos es barregen de manera espontània i amb una gran càrrega de subjectivitat, explorant la capacitat d’impactar l’ànima del lector més que la seva concepció racional
En aquest sentit, la ciutat no és l’element fonamental ja que és el poeta qui agafa el protagonisme i contraposa els seus sentiments més íntims amb aquesta Nova York que és una mena d’adversari, de complement que li serveix de vehicle per posar negre sobre blanc el batibull de sentiments extrems que el mouen.
L’edició de Navona és bella, moderna, elegant i singular, combinant el rosa fúcsia i el verd i oferint aquesta meravellosa possibilitat d’acostar-se a les grans obres que Sureda considera joies sofisticades i ineludibles.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats