El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Al suplement “Cultura” del diari El Punt-Avui d’aquest diumenge, el periodista i escriptor Lluís Llort dedica un article a parlar del “Menú de degustació”, el primer llibre de poemes que treballa sobre les preparacions i la filosofia del restaurant elBulli. Amb pròleg de Ferran Adrià i editat per Saldonar.

“Menú de degustació” a El Punt Avui

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi de Manuel és un dels autors sòlids i interessants de casa nostra. Interessat en la ciència ficció, la seva formació científica i la seva passió per les matemàtiques el converteix en un d’aquells escriptors amb una magnífica i natural capacitat per unir les ciències i les humanitats. És el creador d’un personatge, l’inspector Marc Sergiot, que va debutar l’any 2000 a “Tres somnis blaus”. Després vindrien “Cels taronges”, “Cabells porpres”, “L’olor de la pluja”, “El raptor de gnoms”, “Mans lliures”, “La mort del corredor de fons” i “Foc verd”. I ara, sembla ser que a punt de tancar definitivament el cercle d’aquest policia nacional, apareix “Mans negres”, un recull de set relats protagonitzats per Sergiot i amb un fil conductor únic, les mans. “Cop de mà”, “Joc de mans”, “A mà armada”, “Mans a la obra”, “Mà de ferro”, “Una mà de pintura” i “Mans brutes”.

Mans negres – Jordi de Manuel

Aquestes històries curtes, de cocció llarga, són una mostra més de la manera de treballar del Jordi, buscant el detall, la precisió, agafant les debilitats capitals dels homes i convertint-les en matèria d’investigació, en un material que ajuda a copsar, reflectir i, qui sap, potser fins i tot a entendre, els racons més foscos de la naturalesa humana. De Manuel ho aborda amb una mirada discreta, gens morbosa, hàbil i contundent, aconseguint que la lectura sigui un veritable exercici interior, convertint el llibre en set mirades a l’univers Marc Sergiot que, sumades a totes les històries anteriors protagonitzades pel policia, fan que sigui un plaer intens entrar de nou en aquest món especial. Intel•ligència, habilitat narrativa, emoció, gust pel detall, marquen les línies mestres d’aquests relats.

Jordi de Manuel (Foto: Ana Portnoy)

I per tancar, a manera de declaració d’intencions i d’homenatge, podeu posar a prova els vostres coneixements literaris i les vostres dots detectivesques mirant de trobar pels budells de cada conte el títol d’una obra de Manuel de Pedrolo.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joan de la Vega és un poeta i editor de Santa Coloma de Gramenet. Responsable de l’editorial La Garua ha publicat un llibre amb la seva signatura, “Bare Nostrum”, un joc de paraules entre divertit, ocurrent i irònic que presenta com un recull de “50 acròstics kulumencs”.

"Bare nostrum" - Joan de la Vega

Poemes curts, directes, intensos que ens capbussen sense filtres en la particular cultura dels bars urbans. N’hi ha de tota mena i, de fet, el que dóna nom al llibre també va ser un local conegut de la ciutat. De dia, de nit, els bars es converteixen en un hàbitat magnífic que permet aquestes aproximacions poètiques a la realitat, que afavoreixen les mirades diferents. La vida, les emocions, el contacte humà. Versos i bars agermanats sota la mirada crítica, lúcida, lúdica i intel·ligent de Joan de la Vega.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Amat ha publicat el nou treball de Sara Castellví, “Vinos dulces del mundo y cuatro quesos azules”, amb pròleg de Miguel A. Torres i dibuixos de Rosa Gelpí. Castellví és una historiadora barcelonina, membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició i de la Confrérie des Chevaliers du Tastevin de la Borgonya i autora de llibres com “Perlas gastronómicas”, “Nombres propios del buen comer” o “Porc, porc ibèric i tipus de pernil”.

"Vinos dulces del mundo y cuatro quesos azules" - Sara Castellví

En aquesta ocasió ens proposa un recorregut singular que ens porta a conèixer els vins dolços i quatre tipus de formatge blau que hi mariden a la perfecció. Mostra els vins dolços més importants del món i, en aquest sentit ajuda a trencar un tòpic tradicional que considera que aquests vins només funcionen acompanyant postres i productes dolços i els presenta com una bona manera de combinar amb formatges de gust potent com el cabrales, el gorgonzola, el roquefort i l’stilton.
Repassa les varietats de raïm, la sobremaduració, les veremes tardanes, les veremes d’hivern, diferents denominacions d’origen com l’Oporto o el Jerez, però també parla d’altres com el Banyuls, el Barsac, el Madeira, el Marsala, el Moscatell, el Muscat, els vins rancis o de varietats singulars com la mistela, la quina, la ratafia, el vermut o els vins amontillats.
També aprofita per apuntar qüestions històries, anècdotes, frases cèlebres i un aparta final dedicat a la poesia. Un llibre sensual, dolç, farcit de petits plaers i de grans emocions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Crowley és un historiador força atípic que s’ha guanyat el respecte i el favor dels lectors gràcies a la seva capacitat per explicar i descriure moments i escenes que, ens mans d’altres, podrien resultar força avorrides. S’ha especialitzat en la cultura mediterrània i ha publicat llibres com “Imperios del mar” o “Constantinopla”, on aconsegueix que els personatges agafin quasi una pàtina de ficció i es puguin seguir amb l’emoció d’una novel•la.
Aquesta vegada Ático de los Libros publica “Venecia. Ciudad de fortuna”, un assaig apassionant sobre una de les ciutats més magnètiques, belles i apassionants de la història del Mare Nostrum. És el relat detallat de cinc segles d’activitat, des de les Creuades a la guerra amb els turcs, que la van dur a ser l’indret més poderós de la Mediterrània i a escriure una història que encara avui fascina i es palpa quan es passeja pels seus carrers i canals.

La "Venecia" - Roger Crowley

Els “habitants de la llacuna”, experts navegants, es van convertir en els reis del mar i Venècia es va convertir en un dels indrets més rics del món, imposant les seves lleis i la seva manera d’entendre la vida. Diplomàtics, valents i astuts, els venecians van fer de les negociacions i de les intrigues un autèntic art.
La ciutat va passar de ser un petit poblat de cases de fusta, habitat per mercaders que buscaven protegir-se dels atacs dels bàrbars, a convertir-se en una urbs rica, esplendorosa i d’autèntica llegenda. El seu imperi naval va ser fonamental a l’hora d’assumir aquesta supremacia mediterrània però també va tenir un paper clau per obrir la Ruta de les Espècies i en tots els enfrontaments entre el cristianisme i l’islam.

Plaza de San Giàcomo de Rialto. Canaletto

La ciutat fascina, però la seva història també. La Sereníssima és un indret profundament diferent i original que tot i rebre atacs i amenaces de sultans, emperadors, condottieris no va perdre la seva autonomia fins l’any 1797, quan la va perdre a mans de Napoleó. El personal estil de Roger Crowley es posa al servei d’aquest apassionant fil narratiu i el resultat és magnífic i magnètic.

Roger Crowley

De fet, l’autor defineix així el seu treball en aquesta reconstrucció detallada de la gran Venècia: “Este libro es la historia del ascenso de ese imperio, el Stato da Mar, como lo llamaban en su dialecto, y de la riqueza comercial que creó. Las cruzadas ofrecieron a la República la oportunidad de ascender en ese escenario que representaba el mundo. Los venecianos se aprovecharon de la situación a fondo y se enriquecieron enormemente. Durante más de quinientos años fueron los señores del Mediterráneo oriental y le dieron a su ciudad el apodo de la Dominante; cuando el mar se volvió contra ellos, organizaron una defensa resuelta y combatieron hasta el último aliento. El imperio que habían construido era ya grande cuando Petrarca vio partir el barco desde su ventana. El conjunto era curioso y variopinto: una colección de islas, puertos y bastiones estratégicos diseñada solamente para albergar barcos y canalizar las mercancías hacia la metrópolis. La de su construcción es una historia de coraje y engaños, de suerte, persistencia, oportunismo y catástrofes periódicas”..... “Fue, en cierto sentido, la primera ciudad virtual: un almacén offshore sin medios visibles para sustentarse, casi asombrosamente moderna. Como dijo Priuli, la ciudad se levantaba sobre una abstracción. Era un imperio de dinero. […] La tremenda atención que prestaba la República a los asuntos fiscales y económicos estaba siglos por delante de sus tiempos. Fue el único Estado en el mundo cuyas políticas de gobierno estaban únicamente dirigidas a fines económicos. No había ninguna fisura entre su clase política y sus comerciantes. Era una república dirigida por y para emprendedores, y su Gobierno legislaba a tal efecto. […] Remplazó al galante caballero medieval por un nuevo tipo de héroe: el hombre de negocios. […] Fue la aventura marítima la que hizo todo esto posible. En el proceso, Venecia cambió el mundo”.

Mapa antic de Venècia

Una lectura aguda, amena, intensa i apassionant que et farà repensar els llibres d’història.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Comanegra ha recuperat una peça intensa i oblidada de la nostra història literària, el premi Nadal de l’any 1951. El va guanyar Luis Romero amb “La noria”, una singular història, descatalogada ja fa molts anys, que narra 24 hores de la vida de Barcelona.

"Gira Barcelona" i "La noria"

De fet la novel•la, avalada pel premi, es va convertir en gran èxit ja que representava un gran salt endavant en la tècnica narrativa. Trenta-set personatges que es movien per la ciutat posant en evidència aquest caràcter cíclic dels esdeveniments, aquest funcionar com un etern girar sobre el mateix eix. Romero retratava a la perfecció el dia a dia de la ciutat. Es tracta de capítols curts que lliguen les hores del dia amb la vida d’aquest grup de protagonistes. Novel•la costumista que retrata els diferents ambients i personalitats socials de la ciutat, des dels treballadors a la classe benestant, una crònica efectista que va captivar els seus contemporanis.

Luis Romero (Foto. Francesc Català Roca. Arxiu familiar-El Periódico)

No es pot considerar una obra literària d’alta volada però sí que resultava prou original i prou popular com per esdevenir un èxit immediat i ara, aprofitant el centenari del naixement de l’autor, Comanegra proposa aquesta insòlita edició que recupera la novel•la de Romero acompanyada d’un pròleg de Marina Espasa
Aquesta edició, que s’obre amb un pròleg de Marina Espasa i que es tanca amb un epíleg en format narratiu a càrrec de Javier Romero, el fill de l’autor, forma part d’un paquet format per “La noria” i per “Gira Barcelona”, un llibre de relats on 12 autors (Llúcia Ramis, Roc Casagran, Jaume C. Pons Alorda, Sílvia Soler, Najat El Hachmi, Francesc Marc Álvaro, Jordi Nopca, Ramon Solsona, Berta Noy, Jordi Puntí, Gerard Guix i Care Santos) es reparteixen la ciutat en barris i franges horàries i en fan un relat.
Són dues mirades a Barcelona amb 65 anys de diferència. Qui sap, potser d’aquí a 100 anys, algú trobarà aquesta edició, llegirà els dos llibres i podrà fer una magnífica i útil comparativa entre tres èpoques de la vida quotidiana de la ciutat passades pel filtre de la literatura.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un dels punts forts de l’arrencada del nou segell editorial Rata va ser l’edició a casa nostra dels “Diaris del Sàhara”, un singular treball de l’escriptora xinesa Sanmao (Chen Ping) que, tot i ser un autèntic fenomen de masses a la Xina, romania inèdita a occident.

"Diaris del Sàhara" - Sanmao

L’autora, que es va suïcidar l’any 1991, ha venut més de 10 milions d’exemplars al llarg dels últims 5 anys i és un veritable símbol de dona lliure i savia, capaç de creuar el món i de descobrir i mostrar cultures llunyanes. Va viure al desert i també a les Canàries on va anar a parar per amor. Allí va escriure aquests “Diaris del Sàhara”, escrits en un estil planer i proper i que han convertit els llocs per on va passar en centres de pelegrinatge de lectors.

Sanmao (Foto: El País àlbum de la família)

Una manera d’escriure sincera, sense embuts ni ambigüitats, una rara avis, una dona que trencava la majoria d’estereotips de la seva època i que va captivar l’editora de Rata, que va decidir inaugurar el nou catàleg amb aquests diaris. Fugia del règim comunista de Taiwan i va anar a parar a Madrid. Era l’any 1967, molt abans que els xinesos fossin habituals a casa nostra. Es va instal•lar a casa d’uns amics dels seus pares. I un noi, José María Quero, se li va declarar però ella el va trobar massa jove i va seguir viatjant. A Taiwan es va enamorar d’un professor que va morir poc després, abans de casar-se. Va tornar a Madrid i José, aquell jove encara l’esperava. Es van casar a El Aaiún, on ell treballava com a submarinista. Es van trasllada a Canàries i allí José va morir ofegat. A la seva tomba encara hi porten flors centenars de lectors de Sanmao que visiten l’illa.

Sanmao i José María Quero (Foto: El País àlbum de la família)

Ella va seguir viatjant fins que l’any 1991 es va penjar en un hospital poc després de rebre el diagnòstic d’un càncer. Va escriure més però aquests “Diaris del Sàhara” són, de fet, la seva obra més cabdal. La idea que el camí és sempre més important que arribar-hi i que, de fet, quan s’arriba, s’assoleix sempre un punt de no retorn. Una veu particular, única que, potser per això, agafa una dimensió absolutament universal, més enllà de fronteres, idiomes, cultures i concepcions de la vida. La seva mirada literària reflecteix una realitat molt allunyada de la seva tradició i ho enfoca amb una llibertat absoluta. D’aquesta manera, la crònica del seu dia a dia, de la seva vida, de la seva història d’amor, es converteix en una manera d’evadir-se quasi poètica i, sens dubte, captivadora. Una manera de viure no especialment fàcil i que, malgrat tot, reflecteix ganes d’afrontar-ho tot amb alegria i ganes. Un estil quasi oral que no fa altra cosa que reforçar la potència de la veu de Sanmao. Emocions a nivell de pell, sense filtres, sense falses ambigüitats. La vida i les sensacions d’un cor universal en estat pur.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Miquel Pujadó és una d’aquelles personalitats incansables de qui costa rastrejar la munió activitats creatives que du a terme. Poeta, professor, filòleg, cantant, compositor, escriptor, activista cultural.

Miquel Pujadó amb Josep Maria Pou

Ha adaptat Brassens, Bartra, Maragall i ha publicat 11 discos de temes propis. Ara torna (de manera pública) al món dels poetes amb un projecte força singular, un llibre i un cd, “Poemes de capçalera” que publica Barcanova. És una proposta singular que aplega 92 poemes de tots els temps, escrits per poetes ja desapareguts amb una breu explicació del poema i un disc que recull el treball musical de Pujadó, alguns d’aquests poemes musicats per cantants com Teresa Rebull o Òscar Mas i d’altres recitats per actors coneguts com Josep Maria Pou, Jordi Boixaderas, Mario Gas, Enric Majó o Victòria Pagès.

Miquel Pujadó amb Jordi Boixaderas

La tria dels poemes és personal però també eclèctica i interessant i aporta una visió històrica i rica de la nostra poesia. Aquesta mirada temporal arrenca amb trobadors com Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona i acaba amb el recentment traspassat poeta badaloní Joan Argenté. Pel mig noms molt coneguts com Ausiàs March, Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés; autors per descobrir o reivindicar com Desideri Lombarte, Maria Beneyto o Joan Barceló i grans narradors que també van treballar la poesia quasi “en la intimitat” com Mercè Rodoreda, Àngel Guimerà, Montserrat Roig o Manuel de Pedrolo.
D’aquesta iniciativa en surt també un espectacle, “Poetes de capçalera” on participaran a més dels músics Joan Humet i Manel López, poetes, actors i músics vinculats al territori on es programi el recital.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Stendhalbooks, el segell editorial creat per Elisabet Parés i Álvaro Garcia publica el quart títol, “Tantas mudas”. És la traducció castellana que ha fet Flàvia Company del llibre de Mireia Callafell que va publicar Perifèric edicions després de guanyar el premi Benvingut Oliver del 2013.

"Tantas mudas" - Mireia Calafell

A banda de l’aposta d’ Stendhalbooks per la qualitat estètica, aquest volum representa també un pas important en favor d’un punt sovint oblidat i complicat de realitzar, aconseguir que la realitat poètica de casa nostra tingui un reflex directe en castellà i que aquest camí de la traducció sigui habitual i no un miracle ocasional i quasi irrepetible. Incorporar al catàleg traduccions al castellà de poetes que escriuen habitualment en català és un encert, una bona aposta cap a la normalitat i una magnífica oportunitat per obrir portes a la nostra poesia.

Mireia Calafell (Foto: Laia Serch- Núvol)

La primera en trencar el gel és Mireia Calafell, una barcelonina que fins ara ha publicat els llibres “Poètiques del cos”, “Costures” i “Tantes mudes” i que han aconseguit premis com l’Amadeu Oller, el Memorial Anna Dodas, el Josep Maria López Picó o el Lletra d’Or a obra publicada.
Una paraula, o potser millor dit, un concepte, “muda”, agafada des de tres accepcions diferents, adjectiu, substantiu i verb manté el fil de les tres parts del llibre i el converteix en un viatge, en un giravoltar creatiu al voltant d’un concepte, buscant les essències de la vida, la bellesa, no sempre fràgil i complaent. Tal i com diu Flàvia Company, sensibilitat i consciència.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Carlos Zanón s’ha convertit en un dels autors de novel•la negra més ben valorats de l’actualitat. Les seves històries, dures, contundents, amargues i molt reals, han fet que crítica i públic l’hagin situat a l’epicentre de l’interès general i en un valor indiscutible que cal no perdre de vista.
Però ara, després de dos anys de no fer-ho, (va publicar el llibre “Rock&Roll” a 66rpm editorial i la plaquette “La extinción del dinosaurio”) torna a la poesia amb “Banco de sangre”, editat per Espasa.

"Banco de sangre" - Carlos Zanón

El Zanón poeta no s’allunya massa del narrador, de fet ha declarat en més d’una ocasió que els seus poemes sorgeixen d’històries que per diferents raons no poden entrar a formar part de la novel•la i que s’acaben convertint en poesia. En aquesta ocasió, però, a “Banco de sangre” hi ha un element nou que arrenca d’una punció puntual, un llibre de la fotògrafa Nan Goldin (Washington 1953).
Goldin s’ha especialitzat en retratar la malaltia, les relacions personals, la violència o la mort des d’una perspectiva quasi íntima, de documentalisme “antiglamour” però que no defuig en cap moment l’escàndol, la morbositat i la provocació.
En aquesta línia, la poesia de Zanón casa perfectament amb l’estil de Goldin, un hiperrealisme ferotge, carregat de detalls quotidians, d’il•luminacions crues, farcides d’intensitat, de colors estripats. La càmera, igual que l’ull de l’escriptor, no és un afegit i forma part indispensable del dia a dia i d’aquesta manera la mirada del fotògraf i també la de l’escriptor no són mai mirades alienes o forasteres, són del tot familiars, formen part d’aquesta realitat directa i propera que repassen i qui sap, potser tot plegat s’acaba ajustant a la definició de la fotògrafa quan deia que la seva obra provenia de les instantànies que fa amb amor, amb la necessitat de recordar gent, llocs i moments especials.

 Carlos Zanón (Foto: Carles Mercader)

El títol, que confessa robat d’una cançó de Bon Iver, transmet aquesta idea de la necessitat de rebre sang aliena, de barrejar-se i sagnar, que et transfereixen coses que t’ajudin a seguir vivint. I al fons dels poemes de Zanón hi bull sempre aquesta intimitat gens plàcida, gens còmoda, carregada de silencis, de retrets muts, de mirades plenes de recels que acaben desembocant en una impossibilitat de comunicació evident i descoratjadora.

“En la mesilla del hotel,
golosinas en recipientes de plástico
simulando los miles de pastilles
que voy a necessitar a partir de ahora
para olvidarte, dormir, soñarte y seguir muerto.
(Trono de la desmemoria)



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats