El Blog de Jordi Cervera

26/09/2016: La boca i la vulva

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha treballs que, paradoxalment, tenen tanta magnitud que arriben a passar quasi desapercebuts i que, en una cultura com la nostra, dispersa i sovint més atenta als focs d’encenalls que a la substància, cal anar reivindicant cada cert temps. Aquest seria el cas del filòleg Pep Vila que l’any 1987 publicava a El Llamp el “Bocavulvari eròtic de la llengua catalana”. Tres anys després, a La Magrana, apareixia el segon volum i l’any 2012, un altre activista cultural que també cal reivindicar sense embuts, l’editor Quim Curbet, els publicava tots dos a Curbet Edicions, en un únic i sòlid volum amb un davantal introductori de Pere Gimferrer.

Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, de Pep Vila. Curbet Edicions

Salvant totes les distàncies però sense desmerèixer res en absolut, el treball de Vila s’emmarcaria, tot i que en un àmbit potser més lúdic i “marrà” i amb no tanta espardenya cremada, en la línia d’Alcover o de Coromines, savis lliurats en cos i ànima a una tasca global de recerca i catalogació, encara que en el context que dibuixa el Bocavulvari la calaixera no sigui un moble ple de fitxes sinó més aviat una davantera més eficaç i visualment més atractiva que el trident.
I en aquesta època tèrbola on les dictadures indocumentades incultes o aculturals (salvant rares i comptades excepcions) de la política i del futbol sembla que s’han apoderat del món i, qui sap si el portaran pas a pas a la devastació, mereix la pena reivindicar aquesta col•laboració teva-meva entre Curbet i Vila per posar en circulació una delicada i barroca obra d’orfebreria que, malgrat el que pugui semblar en aparença, és d’una absoluta necessitat.
Segur que molta gent es va sorprendre quan van descobrir que Jaritos, el policia de l’escriptor Petros Markaris, llegia diccionaris i potser ho van considerar una excentricitat literària, però el cert és que llegir diccionaris pot ser un exercici enriquidor i gratificant i si, com és el cas de la feina de Vila, el diccionari s’enriqueix amb material complementari, passejades per la literatura clàssica, erudició i, sobretot, un impecable sentit de l’humor, el plaer és absolut. I més enllà d’aquest aspecte, diguem-ne més lúdic i de gaudi, trobem, potser una mica emmascarat per aquesta rialleta que tothom fa quan es parla de sexe, un magnífic i imprescindible instrument per donar nova vida al català escrit, per preservar paraules i conceptes, per enriquir-lo amb un cabal de conceptes, girs i neologismes d’ús culte o popular (allò de fixar i donar esplendor) aconseguint que la nostra llengua sigui viva, dinàmica i no rebutgi cap camí ni cap idea en una concepció que uneix classicisme i contemporaneïtat a l’hora de buscar i reblar els fonaments actius del nostre català més pràctic i literari. En qualsevol cas, val la pena seguir el consell de Gimferrer i llegir aquest Bocavulvari com si fos un llibre de poesia, llepant cada paraula i xuclant cada concepte.
Pep Vila ens fa cinc cèntims d’aquest intens projecte:

Pep Vila (foto: Pep Vila)

Homo eroticus

Sóc filòleg de formació, llicenciat en filologia catalana, i en el seu dia (des de 1987) em vaig interessar per rescatar mots i expressions que definien el ric món de l’erotisme català, els costums sexuals de la meva tribu. La majoria de mots i d’expressions que defineixen aquest camp han estat bandejats dels diccionaris oficials per prejudicis socials i religiosos. L’amor, el desig i la passió, els instints ens fan comportar com a serfs desvalguts davant d’un senyor molt poderós. El nostre cos no deixa de ser un mirall obert a mil mirades. Sovint aquest desig humà que esdevé mescla, fusió, emoció, solidaritat, matèria sensible, remordiment i pecat, aquesta memòria secreta es codifica en imatges, en metàfores, en comparances, en expressions que donen fe de la riquesa de la nostra llengua col•loquial i literària. Calia recollir sense tuf de sofre tots aquests mots, molts dels quals són recollits de viva veu, en enquestes, en converses particulars. També he buidat molts llibres, documents d’arxiu. Els nostres besavis, avis i pares van tenir una educació sentimental molt diferent a la nostra. Uns fets de cultura van determinar maneres de dir les coses del sexe molt diferents a les actuals. D’aquí la necessitat, al meu entendre, de salvar aquesta riquesa documental i oral. El llibre també conté una extensa antologia de textos. Tot plegat són arestes de moltes vides tan reals com ocultades. Les paraules ens serveixen per embolcallar i definir els límits borrosos de l’erotisme, el món de la bellesa, el pecat i l’ascesi. El nostre cervell no deixa de ser una màquina per adaptar-se al medi , capaç de crear nous llenguatges a partir de les emocions imaginades o viscudes.


Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, de Pep Vila en l'edició de La Magrana

Gràcies, Pep.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Raig Verd publica, en traducció de Pau Sanchis, “El cementiri dels reis menors”, de Zoran Malkoc, un recull de contes situats en una regió fronterera entre Sèrbia i Bòsnia durant la guerra i la cruel postguerra dels Balcans. Com totes les històries referides a la guerra, el rerefons d’aquests contes és ferotge, violent i feridor però per contra, Malkoc, sense renunciar en cap moment a al cruesa que amaga tot allò que explica, és capaç d’aportar-hi un punt d’ironia, d’humor que actua com un magnífic desengreixant.

Zoran Malcok (foto: Raig Verd)

Hi ha elements d’imaginació quasi fantàstica que converteixen els contes en veritables màquines d’encisar. També hi desfilen personatges insòlits que es barregen amb personalitats reals i que configuren un teixit dens i sòlid en un magnífic recull que tindria més a veure amb la construcció de tot un univers complet que no pas amb retalls inconnexos, és a dir, situant-se més a la vora de la novel•la, de la necessitat de descriure un món sencer que no pas d’històries soltes sens cap lligam.
Tot un descobriment que no fa altra cosa que confirmar el bon ull de Laura Huerga a l’hora de descobrir-nos nous camins lectors.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Fleur Jaeggy és una escriptora suïssa que escriu en italià i que actualment viu a Milà. Amb tres novel•les i un llibre de relats s’ha convertit en una autèntica escriptora de culte. Tusquets publica ara el segon volum de contes, “El último de la estirpe”, (Sono il fratello di XX) que ha traduït Beatriz de Moura.

"El último de la estirpe" - Fleur Jaeggy

Es tracta de 20 relats on predomina la presencia contundents dels personatges, tot i que Jaeggy els presenta a pinzellades, com si en realitat es tractés de l’esbós preparatori d’un gran mural. Detalls escollits i presentats amb brillantor i excel•lència que dibuixen les autèntiques personalitats sense entrar-hi a fons, deixant que sigui el lector qui assumeixi la responsabilitat de tancar el tríptic. Tot sembla fet en veu baixi, quasi a cau d’orella, però el resultat de la lectura é suan autèntica explosió de qualitat, de sensacions extremes. Vindria a ser una mena d’especial minimalisme literari capaç d’atresorar el màxim de sensacions en el mínim espai.

Fleur Jaeggy (Foto. Basso Cannarsa)

Frases breus, que tallen com ganivets, on no hi sobra ni hi falta res, amb una capacitat expressiva ferotge i directa podrien ser la marca de la casa d’un estil personal que acaben sent un discret cant a al bellesa plàstica que, a més, dibuixa realitats paral•leles, imatges que es poden sobreentendre sense necessitat d’explicar-les de manera evident.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Fàbrega és un dels grans estudiosos de la cuina. Historiador i professor de Gastronomia i Enologia de l’Escola de Turisme de la UAB. Ha col•laborat amb cuiners com Jaume Lladonosa o Ferran Adrià, ha escrit més de 60 llibres entre els que destaquen els nou volums de “La cuina catalana”, els dotze de “La cuina mediterrània”, i diferents estudis i assajos i ara acaba de publicar a Viena EdicionsLa cuina modernista”, una singular, documentada i apassionada aproximació a una de les èpoques més riques i importants de la nostra cuina.

"La cuina modernista" Jaume Fàbrega

El Modernisme va representar una veritable eclosió de creativitat que es va mostrar en tots els àmbits de la cultura i de la vida i que va sacsejar de manera important la societat catalana del moment. Aquest impacte, com calia esperar, no va ser aliè a un fet tan present arreu com la cuina i, de fet, una part significativa de la cuina catalana actua té molts lligams amb el Modernisme.
De fet, Fàbrega defensa que es tracta d’una època daurada de la cuina catalana i que molta gent ho desconeix. S’ha parlat d’arquitectura, de pintura, de literatura i, per contra la qüestió gastronòmica ha passat més desapercebuda.
Aquest llibre, doncs, serveix, d’entrada per solucionar un greuge històric i per aportar moltes dades i moltes informacions interessants. Coneixerem la història de l’arròs Parellada, amb totes les bèsties pelades i sense cap entrebanc, per allò tan sofisticat de no embrutar-se els dits. També es parla de l’origen dels canalons, al restaurant Chez Justin i de com van passar de ser un plat molt car destinat als clients més rics a convertir-se en una de les menges més arrelades i populars. Coneixerem els productes gastronòmics insòlits i innovadors que l’Exposició Universal va portar a Barcelona com la llet condensada, els brous concentrats, les begudes carbòniques, el cafè i també els plats d’alta cuina com els rissottos o la brandada de bacallà.

Jaume Fàbrega (foto: Jordi Tresserras)

En aquest sentit, la gran innovació de la cuina modernista va ser la d’unir la tradició francesa amb les receptes catalanes de sempre, aconseguint desenvolupar les bases de la gastronomia moderna i convertir-se així en el punt d’arrencada de la cuina actual. Aquest moment insòlit i ric va permetre la consolidació de plats imprescindibles com el fricandó, l’escudella, el suquet de peix o fins i tot l’arròs a la cassola.
Segons Fàbrega, el modernisme va servir també per popularitzar les primeres botigues de menjar per emportar, començant a marcar la tendència de deixar de cuinar a casa i facilitat la vida a la gent que, per motius personals i laborals, no podia dedicar-hi el temps que la cuina necessita.
Els menjars dels menestrals, dels obres, dels burgesos o dels indians i una magnífica col•lecció de receptes que afavoreix una aproximació detallada i exhaustiva a l’època.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
GeoPlaneta ha publicat un curiós llibre signat pel periodista, navegant i viatger francès, Olivier Le Carrer. És “Atlas de los lugares malditos”. La idea central que el va moure a posar-se a escriure sobre aquests llocs singulars va ser la de contrastar el mite amb la realitat.

"Atlas de los lugares malditos" - Olivier Le Carrer

Hi ha llocs que, per diverses raons acumulen una certa història negra, que s’aferren a llegendes que els converteixen en perillosos, en inquietants o, directament, en terrorífics. L’atles ens convida a conèixer una quarantena de llocs que, en principi no serien els més indicats per gaudir de relaxades tardes d’estiu de turisme familiar i que l’autor complementa amb un seguit de mapes històrics dels diferents indrets. Hi ha de tot i en tots els continents: malediccions, fenòmens naturals, manifestacions paranormals, climes extrems, devastadores plagues d’animals, volcans gens apagats, històries apocalíptiques, fantasmes, criatures fantàstiques, llocs inhabitables per la contaminació o els alts índexs de criminalitat i, en definitiva, un fascinant catàleg de destins no precisament plàcids.

eE far dels desapareguts d’Eilean Mor

Le Carrer afirma que hi ha tres classes de regions maleïdes, els llocs afectats per malediccions provinents dels textos antics i de component sagrada; els llocs afectats per fenòmens naturals i els llocs afectats directament per l’activitat humana i, partint d’aquí, ens fa de guia en un viatge on hi ha llocs coneguts com el popular Triangle de les Bermudes, Pripyat, la ciutat contaminada per la nuclear ucraïnesa de Xernòbil i d’altres molt menys coneguts com el far dels desapareguts d’Eilean Mor o el bosc dels suïcides d’Aokigahara.

Els ratpenats de Kasanka

Aquesta especial guia de viatges pot ser un bon punt d’arrencada, depenent sobretot dels interessos del viatger. De fet, hi ha llocs carregats de paisatges de gran bellesa com Roccasparviera, a França, un poble arrassat per diversos desastres naturals i sobre el que també plana la maledicció de la reina Joana de Nàpols. El parc de Kasanka, a Zambia es veu envaït cada any per un autèntic núvol de ratpenats. Ningú ha pogut seguir la seva pista quan marxen. Kibera, un poblat de xaboles de Kenia on hi viu més d’un milió de persones amb totes les mancances del món i uns índexs de criminalitat absolutament disparats. A Jharia, a l’Índia, construït sobre una antiga mina de carbó, surt literalment foc i fum de terra. Es pot cuinat directament a terra però viure-hi és un autèntic infern. El Cap d’Hornos, a Xile, un dels llocs més perillosos del món i més temuts pels navegants que l’han de creuar. Amityville, prop de Nova York, s’ha convertit en protagonista de moltes pel•lícules de terror. Edificat sobre un cementiri indi, Robert DeFeo hi va matar els seus pares i quatre germans i diuen que s’hi senten veus, passos, sorolls estranys i que s’hi veuen núvols de mosques. O el bosc de Aokigahara, al Japó, un lloc on hi ha poca llum, pocs camins, on les brúixoles es tornen boges i on la gent hi va a suïcidar-se.

Pripyat, la ciutat contaminada per la nuclear ucraïnesa de Xernòbil

Benvinguts al turisme de plaer.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi Virallonga és catedràtic de literatura a la Universitat de Barcelona, responsable de l’Aula de Poesia de Barcelona des que es va crear l’any 1991 (ara en “parada tècnica”, esperant que bufin millors vents per a la cultura) i un interessant poeta. Ha traduït autors com José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater o Joan Salvat Papasseit, ha publicat antologies com “Sol de sal” i els seus poemes també formen part de moltes antologies editades en diferents països. La seva obra personal es nodreix de títols com “Saberte” (1981), “Perímetro de un día” (1986), “Crónicas de usura” (1997), “Los poemes de Turín” (2001) o “Hace triste” (2010), entre d’altres que han anat construint un corpus literari .

 "Animalons" - Jordi Virallonga

En aquesta ocasió, però, el Jordi ha fet un petit salt mortal i l’ha fet amb la cara pintada, nas de pallasso i moltes, moltes ganes de jugar, d’explorar aquesta vesant més lúdica i didàctica de la poesia. “Animalons”, el llibre que ha publicat Pagès Editors és, com tota la seva producció, un artefacte poètic poderós, ben construït i rotund on només varia el format i els destinataris.
Jordi Virallonga coneix la poesia des de tots els àmbits: autor, lector, assagista, antòleg, dinamitzador, estudiós, traductor i potser per això sap del cert que les presències poètiques en els diferents cicles de l’ensenyament no és precisament un motiu d’alegria ni d’esperança. I com que la millor manera de demostrar el moviment és caminant, el Jordi, probablement esperonat per la seva filla, ha posat en solfa “Animalons”, una magnífica col•lecció d’animals, un peculiar bestiari que es belluga en tres fronts: poesia, il•lustració i didàctica.

"Animalons" - Il·lustració de Ramon Moscardó

La poesia és, com tota la Virallonga, intensa, profunda, irònica, sensual i reflexiva i el fet de tenir com a destinataris els més petits de la banda no el fa en absolut complaent. S’adapta als seus lector però no rebaixa en absolut el to, una dificultat afegida que supera amb nota alta i aconsegueix uns poemes directes, divertits, que fan pensar i que tenen un punt càustic que aprofundeix en la idea bàsica que postula que els petits són petits però en absolut rucs i que cal donar-los-hi aliment intel•lectual de qualitat que permeti volar, que permeti riure, que permeti pensar.
El col•lectiu d’il•lustradors que s’ha encarregat de posar imatge a les bèsties tampoc no és gens innocent: Didier Lourenço, Josep Moscardó, Ramon Moscardó, Xavier Rodés, Mar Saiz i Mauricio Sbarbaro ens mostren la seva personalíssima visió dels animalons que retrata el Jordi. I per últim, (i no menys important), el treball pedagògic de Laura González, que s’ha encarregat de les propostes didàctiques, (per a diferents trams d’edat) centrades en un comentari del mateix poeta, la morfologia de l’animal, un comentari del contingut i una proposta de treball centrada en cada poema i en cada animal que afavoreix l’aprenentatge i que la lectura del poema sigui un exercici actiu que s’allargui en el temps.
Un llibre insòlit, meravellós, divertit i necessari que el mateix Jordi Virallonga ens explica des del cor:

Jordi Virallonga

"Animalons" és un projecte que d'una manera o altre sempre vaig tenir al cap des de que va néixer la meva filla de 30 anys, però mai m'hi vaig posar. Quan va arribar la Vera 26 anys després no va ser diferent, també em corria pel cap, però tampoc crec que m'hagués posat a fer el llibre. El que passa és que vaig pensar que potser no em quedava ja gaire temps (els pares majors de 55 anys sabem que ens morirem deixant els fills petits joves), i que no li deixaria cap llibre. Aleshores vaig començar a escriure-li poemes d'animals que pogués llegir tractant temes que poden ser-li problemàtics a ells o als seus amics i amigues a totes les edats de la primera i segona infància: Els bons i els dolents, l'oblit, l'amistat, la separació dels pares, la no dependència, la llibertat, la por, les mares solteres ... en fi, els temes estan escrits més o menys a la pàgina 47.
A més, de la mateixa manera que al principi, quan vaig tenir els meus fills ara grans, ningú m'animava a fer-ho, aquesta vegada la Laura els anava llegint i l'interessaven prou. A poc a poc va anant treballant-los a les seves classes, els hi passava a altres companyes que també l'assajaven a les seves aules, feia propostes didàctiques, i un cop que va sortir el tema amb amics pintors de Cadaqués, uns quants de seguida van dir-me que ells podrien il•lustrar alguns poemes. Així que ja m'ho vaig prendre seriosament i vaig anar fent animalons i animalons, perquè sempre algú que estimava i m'estimava, estava esperant-los.
D'altra banda, l'amic Jaume Pont en va llegir cinc o sis, li van agradar i va dir-me que Xavier Garcia podia publicar-los perquè no n'hi havia gaires de llibres de poemes per a nens i nenes, i es venien.
Total, que vaig anar fent una tria dels 18 que més em feien el pes, i així va anar sortint el llibre.
Avui n'estic molt content, tant que ara n'estic fent un altre però ja només per infantil, de 3 a 6 anys. És dificilíssim, un repte, ja deus saber-ho.
Jo crec que escriure aquests poemes en català també va ser important per escriure l'altre, el d'adults, l'"Amor de fet", perquè durant aquest temps, només tenia el cap i l'ànima en català.

"Animalons" - Il·lustració de Mauricio Sbarbaro

He de dir també que he guanyat un públic que abans no tenia. M'escriuen nens, mestres, els pares i mares de l'escola de la meva filla, i d'altres, me'n parlen. Vaig a col•les a parlar amb els nanos, i cadascú veu, com passa amb els poemes d'adults, el que vol veure.
Per exemple "El pop" va ser un recurs extraordinari pel P-5 de l'escola l'Avenç. Tots tenien que buscar l'amic pop, aquell company de classe amb el que mai parlaven ni jugaven, i veure si li trobaven alguna cosa positiva. El resultat va anar molt més lluny de les expectatives que les tutores tenien. També l'han utilitzat en un col.le amb el 50 per cent d'emigració per afavorir la inclusió, i també ha funcionat. Els nens i nenes han descobert coses que no sabien de l'altre i això ha fet que milloressin la seva relació i s'interessessin i aprenguessin coses que abans no sabien i per tant no podien interessar-los.
Això, és a dir, que el poema serveixi per alguna cosa immediata, que ajudi a resoldre problemes a l'aula, es molt gratificant. Això no es podria fer amb un poema per adults. Va per un altre camí.



Gràcies, Jordi.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Xina s’ha considerat sempre com un dels grans bressols de la poesia i, de fet, aquest gènere literari és un dels més presents arreu i simbolitza les millors fites de la cultura. La seva presència és habitual en la cultura popular i això demostra que no s’ha tractat només d’un plantejament elitista i que ha arribat a tots els estrats socials.

Trescientos poemes de la dinastia Tang

Des de l’any 618 al 907, la Xina va viure el període de màxim esplendor social i cultural. Amb capital al que és l’actual Xi’an, la ciutat més gran del món, amb una població estimada sobre els 50 milions d’habitants, la dinastia Tang va viure un gran esclat de les arts. De fet, alguns dels poetes més famosos de tots els temps com Du Fu, Li Bai, Wang Wei o Bai Juyi pertanyen a aquesta època i això ho pot certificar a casa nostra “Trescientos poemes de la dinastia Tang”, que acaba de publicar Cátedra.
Segons els estudiosos, aquests 300 poemes representen la millor i més important antologia de poesia xinesa, ja que és la més consultada, citada, estudiada i llegida de les antologies de poesia xinesa.

El poeta Li Bai

Publicada en una edició bilingüe a càrrec de Guojian Chen, una de les màximes autoritats en traducció de poesia xinesa, que ha fet una llarga i interessant introducció que s’acompanya amb un pròleg de Carlos Martínez Shaw, el llibre contextualitza a la perfecció els poemes que integres l’antologia i, a més fa una traducció que, segons els experts és una gran precisió i bellesa de tots els poemes que, en realitat són 313 més uns altres 25 que s’ha cregut oportú incloure per acabar-la d’arrodonir i més tenint en compte que, la producció poètica de la dinastia Tang es pot xifrar prop de 49.000 poemes.
Les temàtiques tenen força a veure amb el realisme però tampoc no obvien qüestions romàntiques o qüestions oníriques.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Aprofito un parell de llibres, “Zona Wi-fi”, de Raimond Aguiló i “Tres nits”, de Ramon Xuriguera, per tornar a parlar de l’editorial Fonoll, un segell nascut a Juneda, a les Garrigues, l’any 1997.
De la voluntat inicial, la de donar sortida a les creacions personals dels membres de l’associació cultural del mateix nom es va passar, anys més tard, el 2006 a una empresa editorial consolidada, creada i impulsada per Jordi Quer Jaume Graus i Josep Gelonch i amb la voluntat d’anar més enllà de la territorialitat local i comarcal dels inicis i passar a tot l’àmbit lingüístic de parla catalana.

"Tres nits" - Ramon Xuriguera

A hores d’ara, Fonoll ha publicat un centenar de llibres i ha consolidat diverses col•leccions com la de poesia, Plançó, d’àmbit acadèmic, la de cuina, Quaderns o Biblioteca general amb les que ha aconseguit un ritme de publicacions dinàmic i una política d’edició que implica descobrir noves veus però també recuperar veus oblidades o desconegudes.
Aquestes dues línies de treball és poden simbolitzar en “Tres nits” i “Zona Wi-fi”. Ramon Xuriguera, nascut a Menàrguens l’any 1901, va ser un escriptor i crític d’art que va dur a terme una intensa i variada activitat cultural com a periodista, com a director del diari catalanista d’esquerres “La Jornada”, com a cap de la secretaria personal del Conseller de Defensa de la Generalitat, com a Oficial primer del Parlament o com a membre molt actiu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, enviant llibres al front, acollint periodistes estrangers i confegint material divulgatiu i de propaganda.
Des de l’exili francès es vincula a edicions Proa, a Ràdio París i a la delegació francès d’Òmnium Cultural. Va morir a França l’any 1966 i el seu fons va anar a parar a l’Arxiu Nacional.

"Zona wifi" - Raimond Aguiló

Va publicar novel•la, assaig i va traduir Cocteau, Fournier, Sartre, Flaubert i Simone de Beauvoir. Fonoll acaba de recuperar aquesta història, “Tres nits”, que va guanyar la “Copa artística” dels Jocs Florals de Montpeller de l’any 1946 i que, romania inèdita. Una història de recels, de neguits, de desconfiança, que neixen d’un fet aparentment trivial i que acaben fent esclatar la capsa dels trons. Un argument universal i ben actual que Xuriguera condueix amb bon pols i habilitat. Un document d’aquells que mereix la pena descobrir, sens dubte,
A l’altra banda de l’espectre, aquesta “Zona Wi-fi”, amb un disseny renovat de la col•lecció de poesia a càrrec de Francesc Gelonch, el llibre del poeta de Falset Raimond Aguiló que es va endur el premi Alella a Maria Oleart amb un llibre que parla de la contraposició de la vida interior amb la que arriba imposada des de l’exterior. Un joc de fronteres, de límits, de control, de veritats interiors i de sentiments exteriors.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Indómito”, del cubà Vladimir Hernández és la història que va captar l’atenció del jurat de l’últim premi L’H Confidencial i que ha editat Roca Editorial.

"Indómito" - Vladimir Hernández.

Nascut a L’Havana el 1966 es va estrenar amb “Nova de cuarzo” l’any 1999. Un any més tard, després de quedar finalista del Premi UPC, es va traslladar a Barcelona, una decisió que ha esdevingut fructífera ja que des d’aleshores ha guanyat el Manuel de Pedrolo i aquest de novel•la negra de L’Hospitalet de Llobregat.
Mario Durán surt de la presó i no triga gens ni mica a recuperar els mals hàbits que li van portar. Com acostuma a passar, les aparences enganyen i allò que li proposa Rubén, el seu col•lega de l’ànima, un treball senzill, ràpid i ben remunerat, s’acaba convertint en un malson que es complica de la pitjor manera possible.
L’autor, fill d’aquesta Cuba moderna, carregada de contradiccions, de mancances, de necessitats, de renuncies. però també de potencials i d’esperances es capaç de presentar l’actualitat amb aquest deix de violència gens gratuïta, alimentada per la venjança, un sentiment literari i poderós, sobretot quan neix del convenciment que t’han trepitjat de manera injusta, mirant d’anorrear-te des de la superioritat física i, sobretot moral.

Vladimir Hernández.

A més d’aquesta trama, carregada de força i de capacitat per impactar de manera quasi automàtica i sostinguda, hi ha també una mena de viatge íntim i emocional per L’Havana, que ens permet descobrir carrers, barris, menjars i aquell punt més o menys accentuat segons el lloc i les circumstàncies, que posa de manifest la manca de recursos, la necessitat d’espavilar-se amb imaginació per aconseguir optar a la supervivència i que acaba convertint la ciutat en un personatge més de la història.
Acció i emoció, violència i sentiment. La revolució i els seus herois moren per anar deixant pas a una idea de capitalisme més occidental i, és clar, molt més ferotge. Una novel•la potent, absorbent i gens canònica.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Gigamesh ens regala un dels grans clàssics de la ciència ficció, en una versió que té aire de canònica i definitiva, ja que s’obre amb el pròleg d’una de les autores més destacades del gènere, Ursula K. Le Guin, es tanca amb un epíleg de Borís Strugatski i, a més Raquel Marqués l’ha traduït directament del rus seguint el text original, íntegre i sense censures, la qual cosa la converteix en tota una peça d’alt interès, i més tenint en compte que es tracta d’una de les peces més destacades i singulars de la narrativa soviètica de ciència ficció. De fet, tal i com reconeix Ursula K. Le Guin, parlar del llibre, fer-ne una crítica o dedicar-li algun elogi als Estats Units en plena guerra freda era interpretat com posicionar-se de manera clara i absolutament inequívoca.

“Stalker. Pícnic extraterrestre” – Arkadi i Borís Strugatski

La història, que ha inspirat una pel•lícula de Tarkovsky i el vídeojoc GSC Game World se centra en uns extraterrestres que visiten la Terra de manera fugaç, deixant, això sí, restes de la seva excursió. Un ajudant de laboratori que de dia estudia el fenòmen, de nit s’interna de manera il•legal en les zones protegides per treure’n tecnologia alien de contraban.
Stalker. Pícnic extraterrestre”, escrit per Arkadi i Boris Strugatski, es va editar l’any 1972 per entregues en una revista de Leningrad i es va editar per primera vegada en anglès 5 anys més tard. La influència del llibre, que d’entrada es va editar en rus en versions censurades, es posa de manifest en fets com que la paraula “stalker” que es va utilitzar originàriament en anglès, va passar a al terminologia russa per tal de definir els visitants de zones abandonades.

Arkadi i Borís Strugatski

Tot un clàssic de la ciència ficció que, com passa amb les grans novel•les, va més enllà de la història que explica i aprofundeix en la vida, en la recerca de la felicitat, en l’ànima dels personatges. Una peça clau que val la pena descobrir o recuperar i que ens arriba en una edició singular gràcies al treball acurat, professional i apassionat de la gent de Gigamesh.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats