El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Fleur Jaeggy és una escriptora suïssa que escriu en italià i que actualment viu a Milà. Amb tres novel•les i un llibre de relats s’ha convertit en una autèntica escriptora de culte. Tusquets publica ara el segon volum de contes, “El último de la estirpe”, (Sono il fratello di XX) que ha traduït Beatriz de Moura.

"El último de la estirpe" - Fleur Jaeggy

Es tracta de 20 relats on predomina la presencia contundents dels personatges, tot i que Jaeggy els presenta a pinzellades, com si en realitat es tractés de l’esbós preparatori d’un gran mural. Detalls escollits i presentats amb brillantor i excel•lència que dibuixen les autèntiques personalitats sense entrar-hi a fons, deixant que sigui el lector qui assumeixi la responsabilitat de tancar el tríptic. Tot sembla fet en veu baixi, quasi a cau d’orella, però el resultat de la lectura é suan autèntica explosió de qualitat, de sensacions extremes. Vindria a ser una mena d’especial minimalisme literari capaç d’atresorar el màxim de sensacions en el mínim espai.

Fleur Jaeggy (Foto. Basso Cannarsa)

Frases breus, que tallen com ganivets, on no hi sobra ni hi falta res, amb una capacitat expressiva ferotge i directa podrien ser la marca de la casa d’un estil personal que acaben sent un discret cant a al bellesa plàstica que, a més, dibuixa realitats paral•leles, imatges que es poden sobreentendre sense necessitat d’explicar-les de manera evident.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Fàbrega és un dels grans estudiosos de la cuina. Historiador i professor de Gastronomia i Enologia de l’Escola de Turisme de la UAB. Ha col•laborat amb cuiners com Jaume Lladonosa o Ferran Adrià, ha escrit més de 60 llibres entre els que destaquen els nou volums de “La cuina catalana”, els dotze de “La cuina mediterrània”, i diferents estudis i assajos i ara acaba de publicar a Viena EdicionsLa cuina modernista”, una singular, documentada i apassionada aproximació a una de les èpoques més riques i importants de la nostra cuina.

"La cuina modernista" Jaume Fàbrega

El Modernisme va representar una veritable eclosió de creativitat que es va mostrar en tots els àmbits de la cultura i de la vida i que va sacsejar de manera important la societat catalana del moment. Aquest impacte, com calia esperar, no va ser aliè a un fet tan present arreu com la cuina i, de fet, una part significativa de la cuina catalana actua té molts lligams amb el Modernisme.
De fet, Fàbrega defensa que es tracta d’una època daurada de la cuina catalana i que molta gent ho desconeix. S’ha parlat d’arquitectura, de pintura, de literatura i, per contra la qüestió gastronòmica ha passat més desapercebuda.
Aquest llibre, doncs, serveix, d’entrada per solucionar un greuge històric i per aportar moltes dades i moltes informacions interessants. Coneixerem la història de l’arròs Parellada, amb totes les bèsties pelades i sense cap entrebanc, per allò tan sofisticat de no embrutar-se els dits. També es parla de l’origen dels canalons, al restaurant Chez Justin i de com van passar de ser un plat molt car destinat als clients més rics a convertir-se en una de les menges més arrelades i populars. Coneixerem els productes gastronòmics insòlits i innovadors que l’Exposició Universal va portar a Barcelona com la llet condensada, els brous concentrats, les begudes carbòniques, el cafè i també els plats d’alta cuina com els rissottos o la brandada de bacallà.

Jaume Fàbrega (foto: Jordi Tresserras)

En aquest sentit, la gran innovació de la cuina modernista va ser la d’unir la tradició francesa amb les receptes catalanes de sempre, aconseguint desenvolupar les bases de la gastronomia moderna i convertir-se així en el punt d’arrencada de la cuina actual. Aquest moment insòlit i ric va permetre la consolidació de plats imprescindibles com el fricandó, l’escudella, el suquet de peix o fins i tot l’arròs a la cassola.
Segons Fàbrega, el modernisme va servir també per popularitzar les primeres botigues de menjar per emportar, començant a marcar la tendència de deixar de cuinar a casa i facilitat la vida a la gent que, per motius personals i laborals, no podia dedicar-hi el temps que la cuina necessita.
Els menjars dels menestrals, dels obres, dels burgesos o dels indians i una magnífica col•lecció de receptes que afavoreix una aproximació detallada i exhaustiva a l’època.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
GeoPlaneta ha publicat un curiós llibre signat pel periodista, navegant i viatger francès, Olivier Le Carrer. És “Atlas de los lugares malditos”. La idea central que el va moure a posar-se a escriure sobre aquests llocs singulars va ser la de contrastar el mite amb la realitat.

"Atlas de los lugares malditos" - Olivier Le Carrer

Hi ha llocs que, per diverses raons acumulen una certa història negra, que s’aferren a llegendes que els converteixen en perillosos, en inquietants o, directament, en terrorífics. L’atles ens convida a conèixer una quarantena de llocs que, en principi no serien els més indicats per gaudir de relaxades tardes d’estiu de turisme familiar i que l’autor complementa amb un seguit de mapes històrics dels diferents indrets. Hi ha de tot i en tots els continents: malediccions, fenòmens naturals, manifestacions paranormals, climes extrems, devastadores plagues d’animals, volcans gens apagats, històries apocalíptiques, fantasmes, criatures fantàstiques, llocs inhabitables per la contaminació o els alts índexs de criminalitat i, en definitiva, un fascinant catàleg de destins no precisament plàcids.

eE far dels desapareguts d’Eilean Mor

Le Carrer afirma que hi ha tres classes de regions maleïdes, els llocs afectats per malediccions provinents dels textos antics i de component sagrada; els llocs afectats per fenòmens naturals i els llocs afectats directament per l’activitat humana i, partint d’aquí, ens fa de guia en un viatge on hi ha llocs coneguts com el popular Triangle de les Bermudes, Pripyat, la ciutat contaminada per la nuclear ucraïnesa de Xernòbil i d’altres molt menys coneguts com el far dels desapareguts d’Eilean Mor o el bosc dels suïcides d’Aokigahara.

Els ratpenats de Kasanka

Aquesta especial guia de viatges pot ser un bon punt d’arrencada, depenent sobretot dels interessos del viatger. De fet, hi ha llocs carregats de paisatges de gran bellesa com Roccasparviera, a França, un poble arrassat per diversos desastres naturals i sobre el que també plana la maledicció de la reina Joana de Nàpols. El parc de Kasanka, a Zambia es veu envaït cada any per un autèntic núvol de ratpenats. Ningú ha pogut seguir la seva pista quan marxen. Kibera, un poblat de xaboles de Kenia on hi viu més d’un milió de persones amb totes les mancances del món i uns índexs de criminalitat absolutament disparats. A Jharia, a l’Índia, construït sobre una antiga mina de carbó, surt literalment foc i fum de terra. Es pot cuinat directament a terra però viure-hi és un autèntic infern. El Cap d’Hornos, a Xile, un dels llocs més perillosos del món i més temuts pels navegants que l’han de creuar. Amityville, prop de Nova York, s’ha convertit en protagonista de moltes pel•lícules de terror. Edificat sobre un cementiri indi, Robert DeFeo hi va matar els seus pares i quatre germans i diuen que s’hi senten veus, passos, sorolls estranys i que s’hi veuen núvols de mosques. O el bosc de Aokigahara, al Japó, un lloc on hi ha poca llum, pocs camins, on les brúixoles es tornen boges i on la gent hi va a suïcidar-se.

Pripyat, la ciutat contaminada per la nuclear ucraïnesa de Xernòbil

Benvinguts al turisme de plaer.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi Virallonga és catedràtic de literatura a la Universitat de Barcelona, responsable de l’Aula de Poesia de Barcelona des que es va crear l’any 1991 (ara en “parada tècnica”, esperant que bufin millors vents per a la cultura) i un interessant poeta. Ha traduït autors com José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater o Joan Salvat Papasseit, ha publicat antologies com “Sol de sal” i els seus poemes també formen part de moltes antologies editades en diferents països. La seva obra personal es nodreix de títols com “Saberte” (1981), “Perímetro de un día” (1986), “Crónicas de usura” (1997), “Los poemes de Turín” (2001) o “Hace triste” (2010), entre d’altres que han anat construint un corpus literari .

 "Animalons" - Jordi Virallonga

En aquesta ocasió, però, el Jordi ha fet un petit salt mortal i l’ha fet amb la cara pintada, nas de pallasso i moltes, moltes ganes de jugar, d’explorar aquesta vesant més lúdica i didàctica de la poesia. “Animalons”, el llibre que ha publicat Pagès Editors és, com tota la seva producció, un artefacte poètic poderós, ben construït i rotund on només varia el format i els destinataris.
Jordi Virallonga coneix la poesia des de tots els àmbits: autor, lector, assagista, antòleg, dinamitzador, estudiós, traductor i potser per això sap del cert que les presències poètiques en els diferents cicles de l’ensenyament no és precisament un motiu d’alegria ni d’esperança. I com que la millor manera de demostrar el moviment és caminant, el Jordi, probablement esperonat per la seva filla, ha posat en solfa “Animalons”, una magnífica col•lecció d’animals, un peculiar bestiari que es belluga en tres fronts: poesia, il•lustració i didàctica.

"Animalons" - Il·lustració de Ramon Moscardó

La poesia és, com tota la Virallonga, intensa, profunda, irònica, sensual i reflexiva i el fet de tenir com a destinataris els més petits de la banda no el fa en absolut complaent. S’adapta als seus lector però no rebaixa en absolut el to, una dificultat afegida que supera amb nota alta i aconsegueix uns poemes directes, divertits, que fan pensar i que tenen un punt càustic que aprofundeix en la idea bàsica que postula que els petits són petits però en absolut rucs i que cal donar-los-hi aliment intel•lectual de qualitat que permeti volar, que permeti riure, que permeti pensar.
El col•lectiu d’il•lustradors que s’ha encarregat de posar imatge a les bèsties tampoc no és gens innocent: Didier Lourenço, Josep Moscardó, Ramon Moscardó, Xavier Rodés, Mar Saiz i Mauricio Sbarbaro ens mostren la seva personalíssima visió dels animalons que retrata el Jordi. I per últim, (i no menys important), el treball pedagògic de Laura González, que s’ha encarregat de les propostes didàctiques, (per a diferents trams d’edat) centrades en un comentari del mateix poeta, la morfologia de l’animal, un comentari del contingut i una proposta de treball centrada en cada poema i en cada animal que afavoreix l’aprenentatge i que la lectura del poema sigui un exercici actiu que s’allargui en el temps.
Un llibre insòlit, meravellós, divertit i necessari que el mateix Jordi Virallonga ens explica des del cor:

Jordi Virallonga

"Animalons" és un projecte que d'una manera o altre sempre vaig tenir al cap des de que va néixer la meva filla de 30 anys, però mai m'hi vaig posar. Quan va arribar la Vera 26 anys després no va ser diferent, també em corria pel cap, però tampoc crec que m'hagués posat a fer el llibre. El que passa és que vaig pensar que potser no em quedava ja gaire temps (els pares majors de 55 anys sabem que ens morirem deixant els fills petits joves), i que no li deixaria cap llibre. Aleshores vaig començar a escriure-li poemes d'animals que pogués llegir tractant temes que poden ser-li problemàtics a ells o als seus amics i amigues a totes les edats de la primera i segona infància: Els bons i els dolents, l'oblit, l'amistat, la separació dels pares, la no dependència, la llibertat, la por, les mares solteres ... en fi, els temes estan escrits més o menys a la pàgina 47.
A més, de la mateixa manera que al principi, quan vaig tenir els meus fills ara grans, ningú m'animava a fer-ho, aquesta vegada la Laura els anava llegint i l'interessaven prou. A poc a poc va anant treballant-los a les seves classes, els hi passava a altres companyes que també l'assajaven a les seves aules, feia propostes didàctiques, i un cop que va sortir el tema amb amics pintors de Cadaqués, uns quants de seguida van dir-me que ells podrien il•lustrar alguns poemes. Així que ja m'ho vaig prendre seriosament i vaig anar fent animalons i animalons, perquè sempre algú que estimava i m'estimava, estava esperant-los.
D'altra banda, l'amic Jaume Pont en va llegir cinc o sis, li van agradar i va dir-me que Xavier Garcia podia publicar-los perquè no n'hi havia gaires de llibres de poemes per a nens i nenes, i es venien.
Total, que vaig anar fent una tria dels 18 que més em feien el pes, i així va anar sortint el llibre.
Avui n'estic molt content, tant que ara n'estic fent un altre però ja només per infantil, de 3 a 6 anys. És dificilíssim, un repte, ja deus saber-ho.
Jo crec que escriure aquests poemes en català també va ser important per escriure l'altre, el d'adults, l'"Amor de fet", perquè durant aquest temps, només tenia el cap i l'ànima en català.

"Animalons" - Il·lustració de Mauricio Sbarbaro

He de dir també que he guanyat un públic que abans no tenia. M'escriuen nens, mestres, els pares i mares de l'escola de la meva filla, i d'altres, me'n parlen. Vaig a col•les a parlar amb els nanos, i cadascú veu, com passa amb els poemes d'adults, el que vol veure.
Per exemple "El pop" va ser un recurs extraordinari pel P-5 de l'escola l'Avenç. Tots tenien que buscar l'amic pop, aquell company de classe amb el que mai parlaven ni jugaven, i veure si li trobaven alguna cosa positiva. El resultat va anar molt més lluny de les expectatives que les tutores tenien. També l'han utilitzat en un col.le amb el 50 per cent d'emigració per afavorir la inclusió, i també ha funcionat. Els nens i nenes han descobert coses que no sabien de l'altre i això ha fet que milloressin la seva relació i s'interessessin i aprenguessin coses que abans no sabien i per tant no podien interessar-los.
Això, és a dir, que el poema serveixi per alguna cosa immediata, que ajudi a resoldre problemes a l'aula, es molt gratificant. Això no es podria fer amb un poema per adults. Va per un altre camí.



Gràcies, Jordi.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Xina s’ha considerat sempre com un dels grans bressols de la poesia i, de fet, aquest gènere literari és un dels més presents arreu i simbolitza les millors fites de la cultura. La seva presència és habitual en la cultura popular i això demostra que no s’ha tractat només d’un plantejament elitista i que ha arribat a tots els estrats socials.

Trescientos poemes de la dinastia Tang

Des de l’any 618 al 907, la Xina va viure el període de màxim esplendor social i cultural. Amb capital al que és l’actual Xi’an, la ciutat més gran del món, amb una població estimada sobre els 50 milions d’habitants, la dinastia Tang va viure un gran esclat de les arts. De fet, alguns dels poetes més famosos de tots els temps com Du Fu, Li Bai, Wang Wei o Bai Juyi pertanyen a aquesta època i això ho pot certificar a casa nostra “Trescientos poemes de la dinastia Tang”, que acaba de publicar Cátedra.
Segons els estudiosos, aquests 300 poemes representen la millor i més important antologia de poesia xinesa, ja que és la més consultada, citada, estudiada i llegida de les antologies de poesia xinesa.

El poeta Li Bai

Publicada en una edició bilingüe a càrrec de Guojian Chen, una de les màximes autoritats en traducció de poesia xinesa, que ha fet una llarga i interessant introducció que s’acompanya amb un pròleg de Carlos Martínez Shaw, el llibre contextualitza a la perfecció els poemes que integres l’antologia i, a més fa una traducció que, segons els experts és una gran precisió i bellesa de tots els poemes que, en realitat són 313 més uns altres 25 que s’ha cregut oportú incloure per acabar-la d’arrodonir i més tenint en compte que, la producció poètica de la dinastia Tang es pot xifrar prop de 49.000 poemes.
Les temàtiques tenen força a veure amb el realisme però tampoc no obvien qüestions romàntiques o qüestions oníriques.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
Aprofito un parell de llibres, “Zona Wi-fi”, de Raimond Aguiló i “Tres nits”, de Ramon Xuriguera, per tornar a parlar de l’editorial Fonoll, un segell nascut a Juneda, a les Garrigues, l’any 1997.
De la voluntat inicial, la de donar sortida a les creacions personals dels membres de l’associació cultural del mateix nom es va passar, anys més tard, el 2006 a una empresa editorial consolidada, creada i impulsada per Jordi Quer Jaume Graus i Josep Gelonch i amb la voluntat d’anar més enllà de la territorialitat local i comarcal dels inicis i passar a tot l’àmbit lingüístic de parla catalana.

"Tres nits" - Ramon Xuriguera

A hores d’ara, Fonoll ha publicat un centenar de llibres i ha consolidat diverses col•leccions com la de poesia, Plançó, d’àmbit acadèmic, la de cuina, Quaderns o Biblioteca general amb les que ha aconseguit un ritme de publicacions dinàmic i una política d’edició que implica descobrir noves veus però també recuperar veus oblidades o desconegudes.
Aquestes dues línies de treball és poden simbolitzar en “Tres nits” i “Zona Wi-fi”. Ramon Xuriguera, nascut a Menàrguens l’any 1901, va ser un escriptor i crític d’art que va dur a terme una intensa i variada activitat cultural com a periodista, com a director del diari catalanista d’esquerres “La Jornada”, com a cap de la secretaria personal del Conseller de Defensa de la Generalitat, com a Oficial primer del Parlament o com a membre molt actiu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, enviant llibres al front, acollint periodistes estrangers i confegint material divulgatiu i de propaganda.
Des de l’exili francès es vincula a edicions Proa, a Ràdio París i a la delegació francès d’Òmnium Cultural. Va morir a França l’any 1966 i el seu fons va anar a parar a l’Arxiu Nacional.

"Zona wifi" - Raimond Aguiló

Va publicar novel•la, assaig i va traduir Cocteau, Fournier, Sartre, Flaubert i Simone de Beauvoir. Fonoll acaba de recuperar aquesta història, “Tres nits”, que va guanyar la “Copa artística” dels Jocs Florals de Montpeller de l’any 1946 i que, romania inèdita. Una història de recels, de neguits, de desconfiança, que neixen d’un fet aparentment trivial i que acaben fent esclatar la capsa dels trons. Un argument universal i ben actual que Xuriguera condueix amb bon pols i habilitat. Un document d’aquells que mereix la pena descobrir, sens dubte,
A l’altra banda de l’espectre, aquesta “Zona Wi-fi”, amb un disseny renovat de la col•lecció de poesia a càrrec de Francesc Gelonch, el llibre del poeta de Falset Raimond Aguiló que es va endur el premi Alella a Maria Oleart amb un llibre que parla de la contraposició de la vida interior amb la que arriba imposada des de l’exterior. Un joc de fronteres, de límits, de control, de veritats interiors i de sentiments exteriors.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Indómito”, del cubà Vladimir Hernández és la història que va captar l’atenció del jurat de l’últim premi L’H Confidencial i que ha editat Roca Editorial.

"Indómito" - Vladimir Hernández.

Nascut a L’Havana el 1966 es va estrenar amb “Nova de cuarzo” l’any 1999. Un any més tard, després de quedar finalista del Premi UPC, es va traslladar a Barcelona, una decisió que ha esdevingut fructífera ja que des d’aleshores ha guanyat el Manuel de Pedrolo i aquest de novel•la negra de L’Hospitalet de Llobregat.
Mario Durán surt de la presó i no triga gens ni mica a recuperar els mals hàbits que li van portar. Com acostuma a passar, les aparences enganyen i allò que li proposa Rubén, el seu col•lega de l’ànima, un treball senzill, ràpid i ben remunerat, s’acaba convertint en un malson que es complica de la pitjor manera possible.
L’autor, fill d’aquesta Cuba moderna, carregada de contradiccions, de mancances, de necessitats, de renuncies. però també de potencials i d’esperances es capaç de presentar l’actualitat amb aquest deix de violència gens gratuïta, alimentada per la venjança, un sentiment literari i poderós, sobretot quan neix del convenciment que t’han trepitjat de manera injusta, mirant d’anorrear-te des de la superioritat física i, sobretot moral.

Vladimir Hernández.

A més d’aquesta trama, carregada de força i de capacitat per impactar de manera quasi automàtica i sostinguda, hi ha també una mena de viatge íntim i emocional per L’Havana, que ens permet descobrir carrers, barris, menjars i aquell punt més o menys accentuat segons el lloc i les circumstàncies, que posa de manifest la manca de recursos, la necessitat d’espavilar-se amb imaginació per aconseguir optar a la supervivència i que acaba convertint la ciutat en un personatge més de la història.
Acció i emoció, violència i sentiment. La revolució i els seus herois moren per anar deixant pas a una idea de capitalisme més occidental i, és clar, molt més ferotge. Una novel•la potent, absorbent i gens canònica.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Gigamesh ens regala un dels grans clàssics de la ciència ficció, en una versió que té aire de canònica i definitiva, ja que s’obre amb el pròleg d’una de les autores més destacades del gènere, Ursula K. Le Guin, es tanca amb un epíleg de Borís Strugatski i, a més Raquel Marqués l’ha traduït directament del rus seguint el text original, íntegre i sense censures, la qual cosa la converteix en tota una peça d’alt interès, i més tenint en compte que es tracta d’una de les peces més destacades i singulars de la narrativa soviètica de ciència ficció. De fet, tal i com reconeix Ursula K. Le Guin, parlar del llibre, fer-ne una crítica o dedicar-li algun elogi als Estats Units en plena guerra freda era interpretat com posicionar-se de manera clara i absolutament inequívoca.

“Stalker. Pícnic extraterrestre” – Arkadi i Borís Strugatski

La història, que ha inspirat una pel•lícula de Tarkovsky i el vídeojoc GSC Game World se centra en uns extraterrestres que visiten la Terra de manera fugaç, deixant, això sí, restes de la seva excursió. Un ajudant de laboratori que de dia estudia el fenòmen, de nit s’interna de manera il•legal en les zones protegides per treure’n tecnologia alien de contraban.
Stalker. Pícnic extraterrestre”, escrit per Arkadi i Boris Strugatski, es va editar l’any 1972 per entregues en una revista de Leningrad i es va editar per primera vegada en anglès 5 anys més tard. La influència del llibre, que d’entrada es va editar en rus en versions censurades, es posa de manifest en fets com que la paraula “stalker” que es va utilitzar originàriament en anglès, va passar a al terminologia russa per tal de definir els visitants de zones abandonades.

Arkadi i Borís Strugatski

Tot un clàssic de la ciència ficció que, com passa amb les grans novel•les, va més enllà de la història que explica i aprofundeix en la vida, en la recerca de la felicitat, en l’ànima dels personatges. Una peça clau que val la pena descobrir o recuperar i que ens arriba en una edició singular gràcies al treball acurat, professional i apassionat de la gent de Gigamesh.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
W. Somerset Maugham va ser un d’aquells no gaire abundants escriptors que, en vida, va aconseguir èxit, diners i fama, tot i que la seva espineta va ser sempre la de no gaudir del favor unànime de la crítica especialitzada que li criticaven que la seva obra no tingués la profunditat i la complexitat que ells reclamaven.
Nascut l’any 1874, va morir el 1965 després d’una vida plena d’encerts en diferents camps com la novel•la, els llibres de viatges o el teatre, amb fites com tenir quatre obres simultàniament en cartell, veure les seves històries convertides en pel•lícules interpretades per les estrelles rutilants de Hollywood com Bette Davis, Joan Crawford, Greta Garbo, Tyrone Power, Rita Hayworth, Kim Novak o, molt més recentment, Annette Bening o Naomi Watts o que “Of human bondage”, una mena d’història autobiogràfica escrita l’any 1915 fos considerada com un dels grans llibre sdel segle XX.

"Lluvia y otros cuentos" - W. Somerset Maugham

Sigui com sigui, llegint “Lluvia y otros cuentos”, el recull de contes que acaba d’editar Atalanta, traduït per Concha Cardeñoso i amb un pròleg de Vicente Molina Foix és fàcil imaginar que la crítica contemporània de Maugham no li va fer gaire justícia i que, de fet, a banda de l’èxit popular, es mereixia el reconeixement dels especialistes.
Són 12 relats de registres, extensions, èpoques, estils i temàtiques molt variades. De fet potser els únics punts en comú serien l’autor que els signa i aquesta necessitat de cercar la perfecció, la rotunditat i l’amenitat, tres característiques que els converteixen en artefactes d’una contundència i d’una efectivitat gens menyspreables i molt atractives.

W. Somerset Maugham (Foto : Revista Life)

W. Somerset Maugham es mou per aquestes distancies curtes aprofitant alguns dels seus recursos més habituals com la ironia i un sentit de l’humor esmolat, directe i poc complaent. En paral•lel, traça personatges que no grinyolen gens, amb diàlegs àgils i esmolats, amb paisatges i escenaris exòtics, amb un cert aire de classe alta i mirada cosmopolita i minuciosa i amb una voluntat de narrar fets concrets amb finals lligats, aconseguint un conjunt efectiu i ben lligat que entra al moll de l’ós de la psicologia dels personatges que, al cap i a la fi, és el que acaba traçant la línia que separa les bones històries de les altres.
Així doncs, i tenint en compte que hi ha qui diu que la veritable brillantor de l’autor es va mostrar més en les seves històries curtes que en les novel•les, aquest recull d’Atalanta ens acosta a la veritable personalitat literària de Maugham i potser és una manera d’aconseguir, encara que sigui després de mort, que la crítica es reconciliï amb l’escriptor.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Celebrar els 50 anys de vida d’un llibre d’èxit continuat amb l’autor en plena forma no és una fita que es pugui assolir sovint, per això Estrella polar ha publicat una edició commemorativa de “La casa sota la sorra”, del gran Joaquim Carbó.

"La casa sota la sorra" - Joaquim Carbó. Estrella Polar

No ho puc evitar, sento una devoció especial pel Quim. D’una banda per tot allò que representa, per aquella feina de pioner que va fer, colze amb colze amb altres valents com Sebastià Sorribas, Emili Teixidor, Josep Vallverdú o Jaume Fuster, una tasca que, gràcies a al seva dedicació, habilitat i constància, ens ha portat a ser el que som, a gaudir d’un passat brillant, a viure un present i a aspirar a un futur. De l’altra, per tot el seu llegat, pels seus llibres, per aquesta tasca titànica feta des de la modèstia i, sobretot, pel seu caràcter i tarannà personal. Quim Carbó és una persona meravellosa, sàvia, propera, afable, carregada de sensibilitat i de capacitat d’empatia i segur que aquestes afirmacions les pot reblar qualsevol persona que l’hagi conegut encara que sigui de manera ocasional.
Doncs bé, així les coses, és una gran alegria tenir aquesta edició que ret homenatge als 50 anys de vida d’un llibre imprescindible que forma part de la nostra memòria cultural i sentimental.
En aquesta edició, a “La casa sota la sorra” l’acompanyen “Els bruixots de Kibor” i “La casa sobre les mines”, aventures que també van protagonitzar Pere Vidal i Henry Balua.
El llibre, que es va publicar per primera vegada a l’editorial Estela, va passar a Laia, després a Columna i ara a Estrella Polar, suma més de setanta edicions, s’ha convertit en còmic, va donar origen a una sèrie d’aventures amb els mateixos protagonistes i s’ha convertit en un long-seller que mereix un lloc destacat en la literatura juvenil de casa nostra.
De fet, les xifres que acompanyen el llibre, en certa manera es poden interpretar com una mena de premi, de reconeixement a la lluita que Carbó i els seus companys de generació van dur a terme, mirant de presentar la literatura catalana com una fita normal i normalitzada en uns temps que tenien de tot menys normalitat i normalització i d’omplir el buit absolut que es va produir després de Folch i Torres.
I, és clar, ningú millor que el mateix Quim Carbó per parlar-nos de la història d’aquest títol i de les seves pròpies impressions. Ens ho explica en aquesta llarga i interessant exposició.

Joaquim Carbó  (Foto: Laia Carmona)

Avui, al cap de cinquanta anys d’haver-se publicat la primera edició de La casa sota la sorra, em costa una mica -molt- explicar-ne alguna cosa nova que no sigui reiterar un cop més la sorpresa cada cop més feliç de saber que l’editorial n’ha hagut de fer una nova edició perquè al magatzem ja no els quedaven més exemplars de l’anterior.
Ves per on, allò que va ser el meu primer intent d’escriure una novel•la d’aventures s’ha arribat a reeditar vuitanta-vuit vegades i s’ha convertit en una lectura habitual entre les diverses generacions de noies i nois que s’han succeït al llarg d’aquests anys. Qui m’ho havia de dir, si llavors, quan encara no havia complert trenta anys, m’iniciava tot just com escriptor! M’agradaria saber quins misteriosos ingredients hi devia posar quan aquest fet no s’ha tornat a produir amb cap dels molts llibres que he escrit i publicat després!
És evident que en aquests moments el ritme d’edició és molt més pausat que a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan cada any se n’exhaurien tres o quatre edicions, i tot plegat va propiciar que la història tingués continuïtat amb vuit històries més. Algunes, com La casa sobre el gel i Els bruixots de Kibor, es van reeditar vint i deu vegades, respectivament.
No cal dir que la seva popularitat va créixer gràcies als còmics que va dibuixar Josep M. Madorell per a Cavall Fort i que, posteriorment, es van publicar als diaris Avui, El Correo Catalán i en àlbums de les editorials Anxaneta, Unicorn i Casals.

Any 1985. Els protagonistes de la novel·la rescaten l'autor a Torrebonidaa

En més d’una ocasió he hagut de comentar que si La casa sota la sorra va fer cria va ser gràcies al meu bon amic, el dibuixant Madorell. Després que ell llegís la novel•la i em digués que hi trobava ritme de pel•lícula, em va demanar que li escrivís un guió perquè el pogués traduir gràficament en forma de còmic per publicar-lo a la revista Cavall Fort en què tots dos ja teníem la sort de col•laborar des de 1961, en el primer número. Li calia aprofitar la feinada d’imaginar i reproduir la figura dels protagonistes i l’ambient en què es movien per fer-los viure noves aventures. I ja em teniu trencant-me el cap per escriure nous guions que més tard, a la inversa del que havíem fet amb el primer, convertiria en novel•les.
Avui, Estrella Polar -gràcies, amics editors!-, que ha publicat una nova edició de la novel•la, la presenta en un volum extraordinari que inclou, a més, Els bruixots de Kibor, la segona aventura d’una sèrie que no sabíem que seria tan llarga, i La casa sobre les mines, un títol que hem triat perquè recull la trista realitat que coneixem cada dia de les caravanes de fugitius que intenten refugiar-se on sigui que els vulguin acollir i que, a més, és l’últim que va poder dibuixar Josep M. Madorell. Això permetrà que molts lectors nous coneguin més històries d’aquests personatges perquè, fora de la primera de la sèrie, les altres havien desaparegut del mercat editorial, ja que en aquests moments només queden encara vius uns quants exemplars de L’última casa, la novel•la que vaig escriure el 2008 com a comiat i homenatge a Josep M. Madorell que ens havia deixat l’any 2004. El bon dibuixant i amic s’havia negat sempre a fer que el temps pesés en l’aspecte dels nostres protagonistes. I no dubtava a referir-se a clàssics com Tintin i Astèrix que, per anys que passessin, sempre tenien el mateix aspecte: «Els herois del còmic, ni moren, ni envelleixen» em deia sempre que li proposava que emboliquéssim en una altra aventura els nostres Pere Vidal i Henry Balua amb l’aspecte físic que els correspondria. Si l’any 1966, quan ens els vam inventar, vorejaven la trentena, a principis del nou segle en podien tenir ben bé seixanta-cinc i, naturalment, els riscos i les aventures que emprenguessin haurien de ser més reposats i no tan violents. Però ell mai no els va voler dibuixar envellits ni decadents.
Per tant, a L’última casa, quan ell ja no em podia portar la contrària, i perquè ell ja no hi era per dibuixar-los, em vaig permetre la llibertat d’explicar en què s’havien convertit i en què s’ocupaven tots dos. I, de passada, reflexionar una mica sobre el que havien fet i viscuts tots els anys que havien passat des de l’última novel•la publicada.

Any 1985. Els protagonistes de la novel·la rescaten l'autor a Torrebonida

No puc dir que La casa sota la sorra sigui el més estimat del centenar llarg de llibres que he escrit i publicat, perquè mentiria. Me’ls estimo tots. Molt! Tots m’han costat un esforç considerable, però n’hi ha alguns que m’hi he trobat més còmode, que els he pogut escriure amb més facilitat, ja sigui pel tema, pels personatges o per algun misteri inexplicable. I penso que seria injust que em decantés per uns o altres, o pels que s’han divulgat més. No ho faré.
Però sí que puc assegurar que La casa sota la sorra ha estat el més agraït de tots, el que m’ha proporcionat satisfaccions inesperades. En un moment molt concret va estar a punt de convertir-se en una pel•lícula que s’havia de filmar als Estats Units. I que consti que no vull aixecar la camisa a ningú, perquè és del tot cert! És clar que no puc dir quina mena de pel•lícula hauria sortit perquè no crec que m’haguessin deixat grapejar el guió que ja s’havia començat a escriure quan es va produir el terrible atemptat de les Torres Bessones. Llavors, el productor em va fer saber que en aquells moments ningú posaria un dòlar en una pel•lícula l’acció de bona part de la qual passava al desert i el dolent, el malèfic Senyor Ti, vivia, com el criminal Bin Laden, en una misteriosa casa/cova, entre el desert i les muntanyes. Han passat molts anys, ja, i d’aquell projecte i del seu promotor, no n’he sabut mai més res.
En canvi, Egos Teatre en va fer una excel•lent versió musical, molt original, trepidant i divertida que es va representar amb gran èxit al Teatre Nacional de Catalunya i, posteriorment, al Teatre Borràs, de Barcelona. Quin goig, veure els meus personatges, cantant i ballant -fins i tot claqué!- en uns escenaris tan formidables!

"La casa sota la sorra" al tetare (TNC i Egos Teatre. Foto: David Ruano)

El bon amic, escriptor i periodista, Rafael Vallbona, m’havia explicat que, de molt jovenet, quan es trobava amb la seva colla, la primera salutació era: «Què cal fer?» i la resposta que rebia era, indefectiblement, «Saad-al-Alí», que són unes paraules clau de la novel•la.
Al llarg del temps, i mentre el meu coll em va permetre mantenir llargues converses amb els lectors, vaig visitar moltes i moltes escoles per conèixer de primera mà què era el que havia interessat més els lectors. I vaig recollir el testimoni de molts treballs escolars ben diversos, originals, divertits i fora del corrent. L’any 1985 vaig tenir l’ocasió de viure una jornada emocionant. Ramon Besora i Mercè Fluvià, que coordinaven un curs per a mestres interessats en la promoció de la lectura, van acabar organitzant una festa extraordinària que ja he explicat més d’una vegada, i que ells mateixos van recollir en el seu llibre Del plaer de llegir al joc d’escriure (Eumo, Vic). Amb la complicitat d’alumnes d’una pila d’escoles, capitanejades per El Puig, d’Esparreguera, i Anxaneta, d’Arenys de Mar, i dels components del grup El teatrí, uns malfactors m’havien segrestat en una masia de Torrebonica per obligar-me a canviar el final de la novel•la i fer que els dolents fossin bons. Un helicòpter va aterrar en un camp proper atret per les lletres SOS formades pels cossos dels alumnes que havien acudit a salvar-me. En van baixar dos actors que feien el paper de Pere Vidal i Henry Balua (un xicot de color!) que van mobilitzar tots plegats fins a provocar la desbandada dels dolents i el meu posterior alliberament. No cal dir que, després, ho vam celebrar amb un dinar col•lectiu a l’aire lliure. Va ser fantàstic!
En aquests moments, quan sospeso aquest últim volum que conté tres de les novel•les de la sèrie, editat amb lletra clara i llegidora, em pregunto quina recepció pot tenir entre les noies i els nois d’avui. No cal dir que seré molt feliç si algú m’explica que, després de llegir la primera, n’hi ha ha que són incapaços de desar el llibrot en un prestatge i que, en canvi, continuen llegint per saber què més pot passar a aquest parell d’aventurers que no podria dir què va fer que els bategés com a Henry Balua i Pere Vidal, tan diferents, tan amics.
Cinquanta anys! Visca!


"La casa sota la sorra". Editorial Estela

Gràcies, Joaquim. I ja se sap, de fet no caldria ni dir-ho, el millor homenatge que es pot fer a la trajectòria de Carbó, la millor manera de celebrar aquest aniversari és llegir o rellegir “La casa sota la sorra”!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats