El Blog de Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Artika és un segell editorial molt particular. Pertany al grup Planeta però es belluga una mica al marge de mercats i modes. Es va estrenar l’any 2003 com a fruit de la idea de José Manuel Lara de tenir una marca que fos una mena d’homenatge especial i ben fet a l’edició de qualitat, al culte al detall, als llibres fora de mercat, pensats, treballats i editats amb la voluntat de fer-los únics, d’aconseguir que més enllà del seu valor literari i artístics fossin també objectes bells i s’acabessin convertint en obres d’artista.

Artika - El Quijote - Salvador Dalí

El punt d’arrencada va ser l’Any Dalí i el quart centenari de l’aparició del Quixot. El resultat va ser una edició de 998 exemplars amb reproduccions facsímil de les aquarel•les i els dibuixos de Salvador Dalí va fer al voltant de la persona i la personalitat del cavaller manxec.
L’edició d’Artika, cosit a mà i amb tapes de vellut, aplega les làmines il•lustrades per Dalí, el text íntegre de l’obra de Cervantes, les anotacions del filòleg Martí de Riquer i un volum d’estudi que recull el treballs de diferents especialistes.

Artika - Vincent Van Gogh

A partir d’aquí, i a un ritme que ara ja es pot situar com a normalitzat a dues obres per any, Artika dedica els seus esforços a pensar i a crear peces singulars que fugen dels cànons habituals i que, a hores d’ara configuren un catàleg variat i d’alta intensitat amb noms com Francisco de Goya, Eduardo Chillida, Antonio Saura, Dalí i Montaigne, Rembrand, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Cellini, Sorolla, Jaume Plensa, Antoni Gaudí i els dos últims de la col•lecció, Joaquin Sabina i Antoni Tapies.

Artika - Miquel Barceló

Cada llibre es converteix en una peça única amb unes singularitats especials i dues grans línies de treball, les obres d’autors desapareguts o les de creadors vius que actuen directament sobre les idees, convertint-les en obres personals que acaben adoptant la consideració d’objecte artístic.
De fet, la varietat dels personatges escollits permet que els detalls i les anècdotes que envolten aquesta col•lecció puguin donar joc a un altre llibre de “millors moments”. L’any 2010 publicaven “Mon cher Théo”, les cartes entre Vincent Van Gogh i el seu germà. 2.998 exemplars, amb tapes d’alumini i vidre que permetia exposar qualsevol de les reproduccions de les cartes manuscrites amb dibuixos, esbossos i anotacions de l’artista, convertint-se així en una mena de llibre-quadre. Les cartes ens mostren la part més íntima del pintors, amb les seves necessitats, els seus pensaments, els seus somnis, les seves manies i els seus secrets.

Artika - Miquel Barceló

El llibre, realitzat amb la col•laboració de Van Gogh Museum d’Amsterdam, inclou també un llibre d’estudi i es va convertir en el primer pas d’una col•laboració que, anys més tard, el 2015, es van unir per tal de celebrar el 125è aniversari de la mort del pintor amb una nova obra, “La mirada de Vincent”, que reproduïa la col•lecció completa dels quaderns de dibuix que es guarden al museu de manera absolutament privada, sense que el públic hi tingui accés.

Artika - Garagatos. Joaquin Sabina

Es tracta de la reproducció facsímil dels quatre quaderns que ens permeten veure de primera mà gràcies a una reproducció absolutament detallista (fins i tot es va tenir en compte la goma donada que aguantava d’una de les llibretes amb tot el que això implica de treball de producció) els esborranys, els apunts i els projectes del pintor, acompanyats de làmines soltes que pertanyien a quaderns que no s’han conservat.
El quaderns s’inclouen en un conjunt que inclou un fragment del quadre “Els girasols” i un llibre d’estudi que ens acosta al treball del pintor. En aquest sentit val a dir que el Museu utilitza ara algunes d’aquestes reproduccions per tal que els visitants tinguin accés als quaderns sense perill pels originals
Pel que fa a artistes vius, que opinen, que treballen directament sobre la idea i la realització dels llibres, podem parlar, entre d’altres, de Jaume Plensa o de Miquel Barceló. Barceló descobreix la cova de Chauvet, un veritable temple de l’art rupestre situada al sud de França. L’indret i totes les pintures que s’hi veuen provoquen un impacte brutal en el pintor fins el punt d’exposar la voluntat de que la proposta d’Artika quedés centrada en aquest tema.

Artika - Jaume Plensa

D’aquí en surt l’any 2012 el “Cahier de felins”, una edició numerada i signada de 2.998 exemplars que reprodueix 37 dibuixos sortits del quadern de treball del pintor, una mostra vital i emocionant de les impressions que va rebre l’artista quan es va enfrontar per primera vegada amb una de les mostres més epònimes de l’art primitiu.

Artika - Antonio Saura

El conjunt s’arrodonia amb un llibre d’estudis, la reproducció d’una de les aquarel•les i tot emmarcat en un estoig de fusta concebut pel pintor i decorat amb un pirogravat, un autoretrat on Miquel Barceló s’interpreta també com un felí.
Tot i el preu, no són obres especialment barates, el cert és que totes les edicions excepte les tres últimes, les que s’han editat més recentment, “Los paisajes de Sorolla”, de Joquim Sorolla, “Garagatos”, de Joaquin Sabina i la “Sèrie Negre” d’Antoni Tàpies, estan absolutament exhaurides.

Artika - Antoni Tàpies

En aquests casos es pot destacar el valor documental i artístic de la “Sèrie negre”, una col•lecció de 15 dibuixos que Tàpies va fer l’any 1967 sobre paper d’estrassa i que es considera com una de les sèries més personals i representatives del treball de l’artista. Per tal de celebrar els 50 anys de la seva creació es va editar la reproducció detallada d’aquests dibuixos amb un afegit interessant ja que, a l’hora de realitzar els treballs previs de l’edició es va descobrir que una de les làmines, no era a la Fundació i es va trobar entre el material que hi havia a casa de l’artista.
Totes les reproduccions van numerades, porten el segell de la Fundació Antoni Tàpies i s’acompanyen d’un llibre d’estudi amb textos inèdits d'estudiosos com Antoni Tàpies Barba, el fill del pintor, Xavier Antich o Pedro de Llano. L’estoig s’ha dissenyat utilitzant tela de sac, en la línia dels materials humils que utilitzava Tàpies i oferint, a més la possibilitat de convertir-se en un marc que permeti exposar les reproduccions.

Artika - Antoni Tàpies

Així doncs, val la pena estar atents a les publicacions d’Artika pel seu contingut, per la seva bellesa i per aquesta possibilitat de trobar-se cara a cara amb autèntiques peces artístiques construïdes sobre obres d’art.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ja sabeu que Rafael Dalmau editor, l’editorial fundada l’any 1959 per Rafael Dalmau i la seva filla, Maria Carme Dalmau i que es manté com a negoci familiar en tercera generació s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular de casa nostra.
En aquesta línia de treball va encetar fa un temps un projecte força interessant que acaba de marcar la segona fita del camí, l’Atles Manual de la Història de Catalunya.

Atles Manual de la Història de Catalunya

Vivim temps de missatge de twitter, de xarxes socials i d’urgències de tota mena, un clima complicat a l’hora de parlar d’història, un plat que demana repòs i que és poc amic de la velocitat, potser per això aquest projecte editorial que avala Rafael Dalmau i que signa Víctor Hurtado pot ser una bona manera de visualitzar la història i la seva geografia, de manera clar, directa i molt, molt entenedora. Una de les gràcies d’aquest Atles és precisament aquesta, la capacitat de síntesi, la possibilitat de copsar amb un cop d’ull un moment històric concret i de situar, pàgina a pàgina, els canvis successius, les evolucions i el pas del temps gràcies als mapes (molt gràfics) i a les concretes explicacions complementàries. Aquest segon volum que s’acaba de publicar recull el període que va des dels comtes reis del segle XII fins a meitat del segle XVI, amb el Tractat dels Pirineus. Aplega més d’un miler de mapes, molts d’ells inèdits, textos explicatius, gràfics, un recull de les fonts utilitzades, bibliografia i un índex toponímic.
Hurtado, nascut a Mèxic l’any 1948 és economista i doctor en Història, ha rebut el premi Ciutat de Barcelona i s’ha especialitzat en cartografia històrica.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Fa dos anys, l’editorial de Jorge Herralde va decidir fer una aposta contundent en favor de la narrativa catalana i crear el premi Llibres Anagrama de Novel•la, un guardó que s’afegia a l’Anagrama d’assaig i a l’Anagrama de narrativa, dos premis de llarga trajectòria i prestigi consolidat. I pel que es pot desprendre de les decisions del jurat fins ara, l’aposta és clara i decidida en favor d’una generació jove que té moltes coses a dir i que sap molt bé com dir-les, ja que el primer va ser per a “Jambalaia”, d’Albert Forns i el segon ha anat a “La memòria de l’arbre”, de Tina Vallès (Barcelona, 1976).
Llicenciada en Filologia Catalana és traductora, coeditora de la pàgina Paper de vidre i autora de llibres com “L’aeroplà del Raval”, “Maic”, “Un altre got d’absenta”, “El parèntesi més llarg” o “Bocabava”, en aquest llibre no fa altre cosa que refermar moltes de les virtuts del seu estil, de la seva manera personal i càlida de mirar-se el món.

"La memòria de l’arbre" de Tina Vallès

“La memòria de l’arbre” ens explica la visió que té un nen, el Jan, de la seva vida quotidiana, un marc que canvia quan els seus avis, el Joan i la Caterina, rellotger i modista de Vilaverd, s’instal•len al pis on viu amb els seus pares a Barcelona, concretament al barri de Sant Antoni. El llibre és com una successió d’imatges que semblen enregistrades amb un canó de llum estroboscòpica d’aquells que es van posar de moda fa molts anys en moltes discoteques. Moments congelats que units fan l’efecte de ser un continu en moviment. Imatges puntuals que es converteixen en una sòlida història sense escletxes.
La Tina demostra aquí molts dels seus mèrits narratius. D’entrada aconsegueix un efecte fantàstic que té a veure amb el contingut i amb la mateixa estètica del llibre. Són capítols molt curts i d’una gran intensitat. Estèticament i també narrativament queden molts blancs, blancs que s’omplen sols en un joc fantàstic que s’estableix entre el que explica, allò que volgudament omet i tot el que hi acaba afegint el lector. El resultat final és una lectura que es manté sempre clavada al punt més àlgid, sense deixar que el llistó narratiu baixi de nivell en cap moment.
Tina Vallès mostra una especial sensibilitat a l’hora de capturar moments, paraules, escenes i singularitats que no tothom és capaç de veure a primera vista i les presenta amb una tendresa i una facilitat que fascinen. “La memòria de l’arbre” és una història de les van de la pell al cor, de les que dibuixen aquesta lletra o que es perd mentre la converteix en una successió de cercles concèntrics que basteixen la memòria tot omplint-la de sensibilitat, de records, d’aproximacions, d’oblits volguts o involuntaris.
Sota una innocència aparent, la novel•la és una bomba de rellotgeria, una estructura que sembla un immens niu de formigues, ple de galeries excavades que s’escampen, que ho envaeixen tot, que s’obren pas en totes direccions i sense deixar res a mans de l’atzar. Pas a pas, descobriment a descobriment, pensament a pensament i sentiment a sentiment res no queda incòlume, res no es lliura d’aquesta brillant dissecció de l’ànima de la memòria, del centre d’aquesta o que és passat, present i futur a la vegada.

Tina Vallès (Foto: L'Illa dels llibres)

La història que explica la Tina és plena de records i de les diferents maneres d’afrontar-los, de digerir-los i de conservar-los. Hi ha memòria (i també no-memòria) i les dues funcionen a la perfecció a l’hora de dibuixar els fils visibles i invisibles que mouen la trama i que es barregen amb la nostra pròpia memòria (i amb la nostra pròpia no-memòria) per anar aixecant una altra trama, molt més global, molt més íntima i encara molt més poderosa. I així l’arbre creix, física i mentalment, i ens regala una sòlida reflexió que ens explica o ens recorda el recorregut i la vida dels records, com es mouen, com es fixen, com respiren, com bateguen, com es conserven i també com viuen la possibilitat de perdre’s per sempre.
“La memòria de l’arbre” és també una gran mirada (o moltes petites mirades) a la realitat, un realitat que pot ser dolça, càlida i amable però que també es pot convertir en un monstre que ens mossega sense motiu, que ens esgarrapa i ens fereix. I com que no sempre som capaços d’explicar aquestes ferides de manera coherent i pràctica, és fàcil descobrir un altre mèrit de la Tina Vallès, aquesta capacitat per anar transformant en senzilles qüestions força espinoses i complexes, dotant-les d’aquesta candidesa innocent i càlida que arriba directament i sense embuts al cor i al cervell.
Llegir la novel•la és una fabulosa manera d’aprendre a omplir els buits d’aquesta o gegantina i fins i tot contemplant la possibilitat gens remota de fer-ho amb alguna llàgrima fugissera lliscant galtes avall.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
A hores d’ara, més de 13 anys després de la seva mort a Bangkok, ningú no dubta gens ni mica que Manolo Vázquez Montalbán va ser un dels grans intel•lectuals del segle XX, un tot-terreny capaç de moure’s amb la mateixa brillantor en territoris que podien semblar absolutament contradictoris i fins i tot oposats al màxim.

"El pianista" de Manuel Vázquez Montalbán

Podia ser un poeta brillant, un dels pocs escollits com a “Novíssims” per Josep Maria Castellet a l’hora de representar una època brillant i creativa, però també baixar a l’arena i convertir-se en un autor de best-sellers capaç de guanyar el Planeta i de vendre milers de llibres de novel•la negra, protagonitzats pel seu personatge més popular, el detectiu Pepe Carvalho. Podia parlar amb la mateixa contundència d’alta política o de les revistes del cor, opinar sobre grans vins o menjar un entrepà de truita, valorar la música culta o lliurar-se a la “copla”, escriure un article d’alta política o detallar un passeig pels carrers del Raval.
Un fruit absolutament fidel d’aquesta mena d’esquizofrènia rica i creativa al màxim és la novel•la “El pianista”, que explica la història personal d’un músic fracassat i que fa una lúcida dissecció de la progressia espanyola que ara acaba de reeditar Cátedra amb un estudi i l’edició a càrrec de José Colmeiro.

Manuel Vázquez Montalbán (Foto: Cristóbal Manuel. El País)

Dividida en tres parts, ambientades a l’any 1983, al 1946 i al 1936. Yupies, triomfadors, derrotats, vençuts, desencantats formen el teixit de la història que fuig al passat i ens enfronta a la postguerra civil per acabar després al París del Front Popular. Contradiccions entre art i compromís i, sobretot, una crítica a la transició espanyola, als conflictes ètics entre la política i els ideals socials i el paper dels artistes i els intel•lectuals en tot el procés,
Una novel•la que trencava amb l’exitós Carvalho i que mostra un Vázquez Montalbán novel•lista molt més lligat a la realitat del periodisme i de la crítica social.
Una reedició molt ben avalada per Colmeiro i que arriba en un moment social molt propici amb tot el que implica analitzar i qüestionar la transició i tot el que se n’ha anat derivant.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Salamandra Black en la seva recerca de veus negres d’arreu fixa la mirada a l’Orient i ho fa amb un dels clàssics japonesos, l’escriptor Hirai Taro, molt més conegut pel seu pseudònim, Edogawa Rampo, una mena de transcripció fonètica semblant a com sona Edward Allan Poe en japonès.

"El lagarto negro" - Edogawa Rampo

Rampo (1894-1965) va ser un dels grans i més prolífics autors japonesos de gènere i també es va convertir en un dels grans impulsors i difusors. Fundador de l’Associació Japonesa d’Escriptors de Misteri, que actualment impulsa el Premi Edogawa Rampo, segueix sent un autor respectat, llegit i reeditat.
El lagarto negro”, una de les seves obres més conegudes, ens arriba ara en traducció directa del japonès a càrrec de Maria Lourdes Porta Fuentes i és una magnífica mostra de la seva manera de treballar.
El detectiu Kogoro Akechi s’ha d’enfrontar a una malvada vampiressa, madame Midorikawa, que llueix el tatuatge d’un llangardaix negre i això dóna peu a una història carregada d’excessos, de moments divertits, d’instants ferotges, però tot embolcallat amb una pàtina d’un cert histrionisme un punt exagerat que converteix el relat en una magnètica, divertida i singular lectura. Tot un descobriment.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un llibre especialment dirigit als romàntics, als que pensen que la vida pot ser sempre de color de rosa i que les històries d’amor, encara que es trenquin en mil bocins, sempre són una experiència que mereix la pena viure.

"Cartes d’amor" de La Galera

El publica l’editorial La Galera i és un recull que reuneix una selecció de cartes d’amor autèntiques publicades al portal Adolescents.cat acompanyades per un seguit d’il•lustracions que converteixen el conjunt en un material de primer ordre per a tothom qui vulgui explorar els camins de la sensibilitat a flor de pell. I, a més, el trobareu dividit en capítols en funció del camí que han agafat els amors epistolars que s’hi recullen.

"Cartes d’amor" de La Galera

L’amor, el desamor, les passions, els neguits, abandonen el format digital i es converteixen en paper, en un llibre d’aquells tradicionals que, no ens enganyem, sempre resulten molt més romàntic que una pantalla d’ordinador.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ara Llibres en català i Catedral en castellà publiquen "Farishta" la cinquena novel•la de Marc Pastor que arriba després de “Montecristo”, “La mala dona”, “L’any de la plaga” i “Bioko”, un corpus literari que té molt a veure amb una mena de teranyina gegant i, de moment i tot i les pistes, encara inabastable. Al mig, fent el paper de gran aranya mare, hi trobem el Marc Pastor, teixint pas a pas, amb paciència, rigor, professionalitat, emoció, intriga i sentit de l’humor una estructura complexa i ramificada que es nodreix amb les noves obres i que no es pot separar de les antigues.

"Farishta", de Marc Pastor Ara Llibres

I sí, potser és cert, totes les novel•les de Pastor són diferents, es belluguen per territoris que no tenen res a veure i que, fins i tot, s’han concebut utilitzant gèneres diferents, però no es poden dissociar, ja que s’apleguen sota una única concepció global. El Marc explica un cosmos personal que es fa evident en personatges, noms i situacions que apareixen de manera reiterada, però que també es nodreixen i es retroalimenten de manera estreta però probablement menys obvia a primera vista.

"Farishta", de Marc Pastor Catedral

“Farishta” és una contundent i magnètica història de ciència ficció. Una noia jove es contractada per una mena de multinacional per anar a treballar a un arxipèlag idíl•lic de la Polinèsia. Un retir de luxe per a famílies riques, molt riques que viuen cadascuna en una illa i la seva feina només és fer d’enllaç i atendre les seves necessitats. Però res no és mai ni tan fàcil ni tan senzill i la vida de Farishta es va complicant a cada pas que dóna fins caure en una espiral on terror psicològic i ciència d’alt nivell s’uneixen per anar aixecant un entramat que, com aquesta mateixa tela d’aranya, atrapa sense possibilitat de fugida.
Ambientada a l’any 93, en un temps on les comunicacions no tenien aquest poder universal que tenen ara, aquesta és precisament una de les claus que fan del grup d’illes un territori remot i amb poques possibilitats de connectar amb l’exterior. També juga (ja ho havia fet a “Bioko”), amb les paradoxes temporals, amb els viatges en el temps que són un dels eixos bàsics de la trama i amb una intriga que va creixent disfressada d’una aparent i enganyosa normalitat.

Marc Pastor a la BBC(arxiu personal de l'autor)

Les novel•les de Pastor creixen i es desenvolupen farcides de picades d’ullet, de referències més o menys evidents a la seva obra anterior, a sèries de televisió, a pel•lícules, a llibres i, en aquest cas concret, amb una magnífica i sòlida banda sonora que serveix fins i tot per anar bastint molts diàlegs dels protagonistes. Tots aquests elements, a més d’enriquir el relat, obliguen a mantenir un to lector alt per tal d’evitar que s’escapin detalls que si bé potser no són sempre cabdals a l’hora de seguir trama si que representen un enriquiment que, en la mesura del que sigui possible, val la pena rastrejar i no deixar perdre.
De fet, “Farishta” va néixer inicialment com una història curta, com un impàs enmig d’un procés d’adopció, però ja se sap que amb Marc Pastor les coses no són mai previsibles i així, a base d’experiències, d’incorporar retalls de la vida a la literatura, el conte es va transformar en una novel•la complexa i magnètica, en una mirada singular a la ciència ficció, als viatges temporals, a la construcció d’un futur peculiar amb unes lleis d’alta complexitat física.
I una dificultat afegida, parlar d’aquesta novel•la es viure sempre en la por perenne de caure en un spoiler, d’explicar algun detall que no s’ha de fer públic, de mostrar sense voler-ho alguna peça cabdal a l’hora d’arribar a la comprensió total a la comunió absoluta amb les aventures externes i internes d’aquesta jove òrfena afganesa adoptada per un matrimoni rus. Però hi ha una pregunta central, fins a quins límits es pot arribar en el camí de voler ser pares?
I la resposta, inquietant i trasbalsadora, es va descobrint pas a pas, de manera mesurada però inexorable i converteix la novel•la en un artefacte que funciona amb precisió, que xucla, que fa pensar i que obliga quasi a estudiar les lleis bàsiques del temps i les seves relacions amb l’espai.
Podria semblar una novel•la d’amor, i potser ho és, però també és una màquina rotunda, brutal, emocionant i emocional, construïda de manera que pugui anar avançant sense estridències, sens sotracs especialment violents però amb una energia i una capacitat de seducció potents i molt ben estructurades. No és fàcil enganxar amb una història trepidant, de les que no donen treva ni un segon, però encara té molt més mèrit el treball que Pastor ha creat en l’arquitectura interior i exterior de “Farishta”, un relat que crema etapes sense presses, pas a pas i que, per contra, resulta magnètic. Exposa unes teories lligades a la concepció del temps i de l’espai que no són ni trivials ni senzilles d’entendre, un fet que, en circumstàncies normals i en unes altres mans podria ser més aviat una gerra d’aigua freda i que, per contra, s’acaba convertint en un dels fils argumentals que agafen protagonisme i que es converteixen en la clau de tot.

Marc Pastor (arxiu personal de l'autor)

Els seguidors habituals de Marc Pastor, que són molts i molt fidels, saben que no s’hi posa per poc, que les seves històries arriben sempre carregades d’ambició, allunyades del conformisme. Tot i l’èxit aconseguit no repeteix ni línia, ni gènere ni estil i, de fet em fa l’efecte que hi haurà unanimitat a l’hora de considerar aquesta “Farishta” com la més ambiciosa i complexa de les novel•les que ha escrit fins ara. A més de dibuixar aquesta gran estructura el que fa també és teixir també els camins que converteixen la seva obra en un tot. Aquestes regles que dominen l’espai i el temps poden ser una de les vies per anar explicant el conjunt global dels seus llibres passats, presents i futurs. Les noves realitats lliguen a la perfecció amb les antigues i, molt probablement, obren les portes a les futures. El gran llibre de Pastos s’escriu novel•la a novel•la, història a història i ens augura un demà ple d’emocions i d’ambicions.
I si teniu ganes de treballar, a més de llegir, feu la recerca musical i treballeu la banda sonora. El conjunt val la pena. Marc Pastor forever!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Es compleixen 150 anys de l’edició d’un dels llibres fonamentals de la tradició infantil occidental, “Alicia al país de les meravelles”, de Lewis Carroll. L’editorial Baula ho celebra amb la publicació del “Alicia per a infants”, un text que Carroll va escriure tot simplificant l’original i fent-lo accessible als més menuts.

"Alicia per a infants" de Baula

Aquesta edició, d’una gran bellesa, inclou el text íntegre de l’autor, el pròleg original i també les il•lustracions de sir John Tenniel i la portada creada i acolorida per Emily Gertrude Thomson.
Val la pena recordar que Baula ha publicat també una esplèndida edició que reprodueix fil per randa l’original. La traducció de les dues edicions és obra de Salvador Oliva. És, sens dubte la millor manera de celebrar l’aniversari d’un llibre, amb una magnífica edició de les que fan història.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Cirici (Barcelona 1954) és un guionista, traductor i escriptor amb una sòlida trajectòria que l’ha portat a publicar literatura juvenil, teatre, novel•la i a guanyar premis com el Ramon Muntaner, el Prudenci Bertrana, l’Edebé, el Vaixell de Vapor i, l’any passat, durant la Nit de Santa Llúcia, es va endur el Sant Jordi amb “El setè àngel” que publica Proa.

"El setè àngel" - David Cirici

S’ha mogut sempre en aquell territori antic i singular on les històries perden les qualificacions d’edat, on hi ha llibres bons o dolents més enllà de si els han de llegir joves o adults. I aquesta novel•la seria fidel als seus orígens i torna a bellugar-se en aquests terrenys que quasi mai són senzills i que mantenen un interessant pols amb tota mena de lectors i, qui sap, potser també podria ser una bona manera de rejovenir el guardó, d’aconseguir aquesta sempre desitjada transversalitat literària que les etiquetes més o menys comercials han anat restringint i fent més estreta.
Així doncs, amb aquest paraigües de bona literatura més enllà d’edats, Cirici planteja una novel•la carregada de detalls gens gratuïts, de missatge, de realisme vital i en ocasions dramàtic. És un escriptor sòlid i això es nota i també s’agraeix. L’argument és, en aparença senzill, però amaga una gran complexitat, una bomba de rellotgeria capaç d’esberlar-ho tot. El fill d’un publicista d’èxit, de vacances per les costes de Grècia, cau d’un vaixell i va a parar a una pastera de refugiats que el recullen en una mostra de solidaritat enmig de la desesperació, però que tampoc no és tan altruista com caldria esperar.

David Cirici - (Foto: Jordi Play - El Temps)

De la seva banda, els pares enceten una recerca desesperada i el resultat és una novel•la que acaba sent un compendi de sentiments enfrontats, portats al límit. Vides molt diferents obligades a entrar en contacte, a mostrar les seves cares més bones però també les més mesquines. Una història plena de detalls, físics i mentals, que ens enfronten a la bellesa dels paisatges però també a la crua realitat del dolor, de les passions humanes portades al límit. Un llibre escrit amb una sàvia i equilibrada barreja de cervell i de cor i que s’acaba convertint en una gran denúncia escrita amb la contundència narrativa d’un bon autor.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Bruce Perry (1955) és el cap de psiquiatria de l’Hospital del Nens de Texas i catedràtic emèrit de la Child Trauma Academy i una personalitat reconeguda en el camp de la salut mental infantil. Maia Szalavitz (1965) és periodista i escriptora, especialitzada en temes com les addiccions o la neurociència.
Junts han bastit el llibre “El Chico a quien criaron como perro” que acaba de publicar Capitan Swing en traducció de Lucía Barahona i que ajuda a entendre els mecanismes que permeten conèixer la ciència de la ment com un camí òptim per arribar a aconseguir la curació de l’esperit de qualsevol nen per més afectat que estigui.

"El Chico a quien criaron como perro", de Bruce Perry & Maia Szalavitz

El llibre presenta i explora diferents caos clínics i posa de manifest la sorprenent capacitat dels cervells infantils i adolescents per superar tota mena d’horrors i de tota mena d’atacs ferotges i de tota mena. Genocidis, guerres, abusos físics i psíquics, testimonis d’assassinats, segrests, violència familiar. El catàleg de patiments pot arribar extens i esfereïdor però segons expliquen Perry i Szalavitz, la llista d’estratègies de curació també por ser igual o més extensa. El sistema emprat és el d’explicar històries de nens que, en un moment donat han patit els efectes devastadors de tota mena de violència, directa o indirecta i la manera com es va poder arribar a influir de manera positiva gràcies a elements com un nou entorn protector, la paraula amable, el contacte càlid i, és clar, l’afecte continuat.
Una nena de 7 anys a qui han violat repetides vegades; una de 3 anys que, per desgràcia, s’ha convertit en la única testimoni de l’assassinat de la seva mare; una nena de 4 anys que es nega a menjar com a resposta a la manca d’amor matern; un adolescent que ha violat i assassinat de manera brutal unes noies; un nen a qui el seu pare cria com un gos. Un veritable catàleg d’horrors, d’atrocitats morals i unes conclusions finals i no sempre evidents: que el cervell és una matèria dúctil que reacciona als estímuls negatius però també als positius, que els problemes s’han de solucionar com més aviat millor i que l’amor és sempre el millor bàlsam.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats