El Blog de Jordi Cervera

27/02/2017: Agus i els monstres

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
No és massa habitual que una producció literària cent per cent de casa es converteixi en un gran èxit internacional que no només es consolida dia a dia sinó que va creixent amb força. Es tracta de la sèrie Agus i els monstres, publicada per Combel i creada per un magnífic equip creatiu format per dues màquines de pensar vitals i inquietes que no fan altra cosa que remenar tota mena de possibilitats, l’escriptor Jaume Copons i la il•lustradora Liliana Fortuny. L’un escriu i l’altre dibuixa, però no us penseu, les fronteres no són tan clares i, de fet, és fàcil imaginar que l’Agus Pianola és fruit d’una sempre activa tempesta d’idees constant i un punt bulliciosa.

Agus i els monstres. El dolens de la sèrie

La sèrie ja té set llibres (“Arriba el senyor Flat”, “Salvem el Nautilus”, “La cançó del parc”, “La guerra del bosc”, “La llegenda del mar”, “Sant Jordi de les Galàxies”, “De llibre en llibre”) i acaba de sortir “La carta més alta”, el lliurament de cara a la campanya de Sant Jordi.
Però val a dir que aquesta sèrie vuit llibres no és en absolut fruit d’una programació prèvia, d’un pla establert a priori. Jaume Copons ens ho explica.

Agus i els monstres. La visió d'Agustín Comotto.

L’Agus i els monstres va néixer a foc lent, a poc a poc, després de moltes provatures. No se sap, per exemple, que existeix un primer original que custodien la Noemí Mercadé i en Jordi Martín. És titula L’Agus Pianola i el monstre dels llibres. És un novel•la tradicional, amb molts dibuixos, però amb una estructura narrativa absolutament tradicional. Quants autors (i els autors som la Liliana i jo) són capaços de dir-li a l’editor que s’ho han pensat millor i que la novel•la que han lliurat (i cobrat), ja només és un punt de partida? I quants editors són capaços de desar la novel•la i beneir la pensada? Allà a on d’altres haguessin pensat “això ja ho tenim”, nosaltres vam començar a treballar de nou. Això era l’estiu de l’any 2011 i des d’aleshores n’hem publicat vuit, i en tenim tres més escrits i dibuixats. Un no parar! La gent que ens veu fer i dir bogeries a llibreries, escoles, biblioteques i els llocs més inversemblants no sé s’imagina les hores d’escriptura i dibuix!

Agus i els monstres. Sr. Flat

Segur que, a hores d’ara i com acostuma a passar sempre, desperten admiració i enveges, però hi ha una cosa certa, si coneixes personalment un o els dos integrants d’aquest pack, quan llegeixes alguna de les aventures de l’Agus, els veus. Veus la seva personalitat, els seus gustos, els seus tics. I això (tot i que potser hi haurà qui pensi el contrari) és bo i molt sa. És la personalitat aplicada a la creativitat i, qui sap, potser aquesta és una de les raons (o la raó) de l’èxit, l’autenticitat, la passió i l’emoció sense artificis, tal com raja.

Agus i els monstres. Els primers monstres.

El Jaume Copons i la Liliana Fortuny per separat són dues màquines creatives amb capacitat i brillantor per aturar un tren de mercaderies carregat i per afrontar qualsevol repte, però junts...junts són una força de la natura, una veritable eina de destrucció (o de construcció, segons com es miri) massiva. M’imagino, no ho sé i per això no ho puc afirmar del cert, que les jornades de treball es deuen aproximar més al caos que al rigor científic, però els resultats són esplèndids i, com es fa evident en qualsevol llibre, ben lligats, precisos, divertits i sense cap rastre d’improvisació, de casualitat.
El projecte va creixent llibre i llibre i es va fent cada vegada més compacte, més sòlid, a més ramificacions. És obvi que el treball continuat, la confiança i, perquè no dir-ho, l’èxit, ajuden força a construir aquest univers on la personalitat i allò que en podríem dir “marca de la casa” és fonamental a l’hora d’establir i de marcar les complicitats entre autors i lectors.

Agus i els monstres. El jaume i la Liliana.

I no només això, ja que en paral•lel als llibres, aquest duet Fortuny-Copons, Copons-Fortuny, no para de fer bolos arreu i escampen en directe les bases d’aquesta doctrina singular, d’aquesta manera de fer que encomana vitalitat, humor, emoció, sinceritat i veritat a més de ser una proposta viva, entretinguda, rica i magnífica.

Agus i els monstres. La carta més alta

La Liliana i jo fem el que fem perquè ens divertim, però ens ho prenem amb un rigor absolut, com si ens hi anés la vida, com si cada llibre de l’Agus fos una petita catedral que ha de durar per sempre. I ho fem rient. Quan som davant dels nens i nenes (i mai no hem parat ni pararem d’anar a escoles, llibreries, biblioteques i festes literàries variades), considerem que estem fent el més important que podem fer.
Això dels targets és una mica de ciència-ficció. Quan vam començar a treballar simplement pensàvem amb els nostres fills (aleshores el fill de la Liliana tenia sis anys i la meva 8) i amb nosaltres mateixos. A l’hora de la veritat tenim lectors d’entre sis i dotze anys, i fins i tot lectors de quatre i cinc que es fan llegir les novel•les per pares, avis i germans.
Pensem poc, però pensem que les biblioteques escolars han de ser el motor de l’escola, que els llibres obligatoris no serveixen per fomentar la lectura, que la lectura i els aprenentatges per ser efectius necessiten emoció...
Vam descartar totalment produir més del que podíem fer sense haver de recórrer a d’altra gent o sense baixar el nivell. I la vam encertar. I aquí ens mantenim.

Agus i els monstres. Una de les pàgines

Vivim en el món de l’Agus i els monstres. Conseqüentment i inevitablement no parem de pensar en monstruositats: cançons, d’altres formats de llibre, una exposició... Però no farem ninots a la Xina ni cap bestiesa que ens remogui l’estomac.
Hem treballat i treballem molt dur, hem picat pedra, i els resultats han estat bons. Pensar que el que passa és que simplement som genials seria d’imbècils. Cal comptar amb la sort. I n’hem tingut molta. La col•lecció creix a casa nostra i també a fora, primer ens compraven països petits, després mitjans, ara serem a França, Canada, Estat Units... Això si no hi ha altra gent picant pedra no surt.
En un termini relativament la Liliana i jo vam aprendre a treballar junts partint d’una sèrie de pactes per fer el que ens dóna la gana, amb una total llibertat i confiança en l’altre. Això és pot fer quan hi ha uns mínims en comú i quan decideixes que t’agraden més el defectes del teu company o companya que les virtuts dels altres. La Liliana a vegades ha d’aguantar les meves anades d’olla i jo les seves. Sigui com sigui, em passa com amb l’Óscar Julve, ara som amics i treballar amb amics és un luxe.

Agus i els monstres. Una de les pàgines.

Em posa de molt mala llet quan ens presenten com l’autor de l’Agus i els monstres i la seva il•lustradora. Això fins i tot ho ha dit una d’aquestes feministes del morro fort des de dalt d’un escenari. Signem Copons&Fortuny! Els autors som els dos, independentment que jo escrigui i ella dibuixi. Primer em pensava que ho feien perquè jo era més conegut, després em vaig adonar que és un problema de respecte cap a les dones i cap als il•lustradors.
Farem l’Agus i els monstres mentre ens ho passem bé fent-ho i hi hagi lectors. I quan pleguem plegarem bé, tancant la col•lecció. No ens passa pel cap fer l’esforç que fem sense passar-ho bé. I farem d’altres projectes, segur. I també treballarem sols i amb altra gent:
Diuen que som un tàndem. I la paraula ens sona molt marciana. No ens veiem gens com un tàndem, som més aviat Thelma i Louise, Simon i Garfunkel, els dos motoristes d’Easy Ryder, l’Athos i el Porthos, l’Asterix i l’Obelix i en Harpo i en Chico Marx.
En el marc català – i també l’espanyol -, som dos autors poc convencionals. Només ens has de posar amb gent del sector i es nota de seguida. No som ni millors ni pitjors, però tenim una capacitat molt limitada per a la cosa gregària o per fer despatxos i fer reverències. Quan parlem amb els nens no fem veuetes ni ens comportem com a mestres, som el que som, i això és nota en els llibres i en directe. Als grans els pot agradar o no, però la canalla ho agraeix. I, d’altra banda, hem establert contacte amb un munt de llibreteres, periodistes, bibliotecàries, mestres, gent que és la primera línia de la cultura i la literatura, gent motivada amb qui també compartim neguits, passions, experiències i voluntats.

Agus i els monstres. Una de les pàgines

Em sap greu que hi hagi gent que compari l’Agus i els monstres amb altres col•lecció creades per equips editorials pensades per al consum massiu. En general es tracta de gent que no coneix la col•lecció i que s’alarma per l’èxit que té ( això és molt català: si les coses van bé és que hi deu haver alguna cosa que no rutlla). Sortosament són moltes les mestres, bibliotecàries, llibreteres i pares, un munt de criatures, que s’han adonat que l’Agus i els monstres és tota una altra cosa. I, en efecte, que al costat de les referències literàries i culturals (que són les nostres) hi ha unes històries on hem abocat un munt de vivències, una manera de viure i veure el món, de ser i de ser-hi: els llibres estan plens de coses que deien el meu pare i el de la Liliana, de bestieses que han fet els nostres fills, de coses que ens han passat, de problemes que haguéssim volgut resoldre com ho fan els monstres. Potser per això hem acabat sent Fortunyova i Coponovitx i ens hem integrat en la col•lecció. I quan la Fortunyova en el darrer llibre publicat diu “I’ve got blisters on my fingers” és com a mínim per tres coses a) perquè és el que diu en Ringo quan acaba de tocar Helter Skelter al disc blanc dels Beatles b) Perquè els Beatles per nosaltres no són discutibles (com no ho és Melville, els Marx o el Cyrano de Rostand) i c) Perquè en aquell moment la Liliana tenia els dits fets pols de tan dibuixar.


Agus i els monstres. Alguns dels personatges

I tot i que és evident que les aventures de l’Agus &Co es dirigeixen als petits de la casa, us recomano que quan no us vegin els vostres fills, n’agafeu un i el llegiu sense cap complex, comprovareu que us agrada, us diverteix, us fa riure i també us fa pensar. Bons llibres, en definitiva.

Agus i els monstres. Un dels dibuixos preparatoris

Gràcies, Jaume, gràcies, Liliana.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La pel•lícula de la vida” és la novel•la que ha permès a Maite Carranza endur-se el premi Vaixell de Vapor de literatura infantil. L’ha publicat Cruïlla amb il•lustracions d’Iratxe López de Munáin.
Carranza és de les autores que té clar que la canalla no ha de viure embolcallada en coto fluix i que la realitat, si se sap explicar amb emoció, gràcia i efectivitat. Ha tractat temes complexos, durs i complicats i, en aquesta ocasió, els protagonistes són una família de classe mitjana, afectada per la crisi, que, de la nit al dia passa a viure en la indigència i a patir tota mena d’entrebancs per garantir la subsistència més bàsica.

"La pel•lícula de la vida" - Maite Carranza

Els lectors s’enfronten a la pobresa infantil, una lacra que no té una especial visibilitat en la nostra societat i que, malgrat tot, colpeja amb força i es converteix en una realitat carregada de dramatisme. L’Olívia i el Tim viuen a l’Eixample i són fills d’una actriu que es queda sense feina, té deutes i no té atur. La caiguda a l’infern és ràpida. Amb això, Carranza també vol denunciar la precarietat dels oficis creatius, els grans afectats per la crisi, que s’ha endut molta gent per davant i ha convertit la precarietat en una qüestió crònica i complicada de superar.

Maite Carranza

Ara bé, la Maite sap administrar la part dramàtica d’aquest problema i salpebrar-la de prou sentit de l’humor i d’emoció com per aconseguir que el conjunt resulti molt atractiu als lectors joves. L’Olívia es converteix en una jove heroïna del dia a dia i afronta aquesta situació dramàtica amb una valentia que pot arribar a convertir-se en exemple.
Sigui com sigui, aconsegueix la diana de posar el dit a la nafra, fer que la realitat es torni visible i fa denúncia amb esperit crític però sense baixar en cap moment la guàrdia de la bona literatura, de la seva capacitat, demostrada amb escreix, d’aconseguir la màxima empatia amb els seus nombrosos lectors.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Vandalia publica el nou llibre de Pere Gimferrer, “No en mis días”, escrit en castellà i ple de referències a l’actualitat política i social i també a qüestions històriques.
Es tracta d’una trentena de poemes en castellà que Gimferrer ha escrit al llarg de quatre anys i que es presenten sota diverses formes, n’hi ha de llargs i de curts però mantenen la intensitat que el poeta imprimeix sempre als seus versos.
És capaç de repassar la història de Madrid a l’any 1937, amb figures com Alberti o La Pasionaria, partint d’un vers del seu amic Octavio Paz o parlar de l’amor, un tema que d’uns anys ençà s’ha convertit en una constant dels seus llibres.

"No en mis días" - Pere Gimferrer

I una qüestió interessant. Gimferrer escriu en català, en castellà i, de fet, fa un parell d’anys, Vandalia li va publicar “Per riguardo” amb poemes escrits originàriament en italià. I manifesta que ho fa sense escollir d’antuvi la llengua i que aquesta li arriba en funció dels sons, el ritme i les imatges que li dicten els diferents poemes.
“No en mis días” manté una constant en l’obra del poeta, és el que ell mateix qualifica com “un artefacte estètic” que no acostuma a ser compresa d’entrada i amb facilitat, a causa de l’ús de cites, de temps i de filosofies que considera molt pròpies i sovint allunyades de la gent.
El títol del llibre, arrencat d’un vers de Sebastián de Covarrubias, fuig de la lògica de la comprensió directa i, de fet, no fa altra cosa que complir els objectius del seu autor que aspira gens en secret a aconseguir l’univers críptic que retratava James Joyce a “Finnegans Wake”, tot i que també vol deixar clar que li interessa que la seva poesia interessi amb independència de si s’arriba a entendre o no. Encara que no s’arriba a capturar l’essència i el missatge, es fonamental que desperti interès.

Pere Gimferrer (Foto. Arxiu Diari Ara)

La maduresa de l’autor fa que aquest sigui un poemari sense extrems, una barreja estructurada de pessimisme i el que ell anomena “equilibri estoic”, sense esperança però sense por, deixant de banda el sentit de la transcendència i situant-se en un punt d’equanimitat però sense perdre en cap moment de vista algunes de les seves constants, l’erudició, la genialitat, la saviesa i el coneixement profund de la realitat que l’envolta.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Adriana Bañares és l’editora d’Aloha, un jove segell de Madrid i un dia es va trobar amb una cançó de The Blue Embers, “She was so bad” (Ella és tan dolenta) i va sorgir el germen d’una idea que tenia molt de reivindicació, de denúncia i de projecte singular.

“She was so bad”

Es tractava de reivindicar la presència de la dona en l’univers de la narrativa pulp, un món on els homes ocupen el paper protagonista en publicacions underground, fanzines i tota mena de material de l’anomenada sèrie B. El volum és un crit de guerra contra la marginació exercida en territoris marginals. La narrativa pulp, la que es belluga en mons com el fantàstic, el gore, el sexe, la sang i el fetge és territori masculí i l’Adriana el volia trencar a l’empara d’un crit reivindicatiu: “Nosaltres també escrivim pulp!” Fa una crida oberta a través de les xarxes socials i la resposta és la recepció de més de seixanta relats en menys de dos mesos. Una selecció acaba deixant 22 autores a punt per integrar aquest “She was so bad”, una peça singular, que ja acumula dues edicions i que demostra que les dones poden ser més pulp que ningú.

Algunes autores en una de les presentacions. (Foto: Carlota Lagunas)

Al llibre hi trobareu històries de Carmen del Río Bravo, María Fernanda Ampuero, Julia González Calderón, Eva Pardos Viartola, Chus Sánchez, Sylvia Ortega, Marah Villaverde, Isabel Galán, Pilar Royo, Noelia Montalbán, Noelia Olmedo Cubí, Tania Panés, So Blonde, Mika Lobo, Alicia Sánchez Martínez, Isabel G. Gamero, Ana Cuaresma, Emily Roberts, Silvia Hidalgo, Lola Robles, Anabel Gabaldón Hita y Lucy Leite.

Adriana Bañares (Foto: Juan Antonio Hidalgo -  La Tribu

L’obra trenca estereotips, fa callar moltes boques i, per damunt de tot i més enllà de qualsevol consideració, ofereix una magnífica literatura de gènere. Violència, gore, sang, vísceres, ambients angoixants. No trobareu a faltar res. Un llibre intens, ben editat i captivador que no fa altra cosa que convertir-se en una demostració de poder i en un autèntic crit d’atenció. Tal i com va expressar una de les autores, Maria Fernanda Ampuerosi la dona és l’epicentre de la violència, com no ha de ser capaç d’escriure sobre ella. La patim des que naixem?” Si els antòlegs i els estudiosos del gènere hi fan una ullada atenta és probable que les properes antologies tinguin un percentatge de dones molt més elevat que fins ara.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Confesso que sento debilitat pels llibres que es belluguen a cavall de la memòria i l’assaig, els que mostren la saviesa rotunda del seu autor sense resultar pedants, els que combinen amb mestratge les aportacions culturals, el sentit de l’humor i les anècdotes quotidianes de la vida. “Falsas sirenas son”, el llibre que acaba de publicar Elba amb la signatura d’Artur Ramon en podria ser un magnífic exemple.

"Falsas sirenas son" - Artur Ramon

Agafant com a punt d’arrencada un vers escrit per Nicolás Fernández de Moratín a “Arte de las putas”, una obra prohibida per la Santa Inquisició, Ramon fa el camí al revés. Té un magnífic títol però encara no sap com donar-li contingut. A partir d’aquí, comença a pensar i a parlar amb la seva editora, Clara Pastor i, de mica en mica la idea general va agafant forma.
Partint d’aquesta idea global de les sirenes, la Clara li recomana un conte “El professor i les sirenes”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa i, a partir d’aquí, una casualitat, l’aparició d’una sirena a l’illa de Lampedusa. Després d’un temps de rebombori social i tota mena d’especulacions fantàstiques, va resultar ser una figura pertanyent als decorats de “Pirates del Carib”, reduint els dubtes a un de sol, com havia arribat fins allí, però tot ja estava en marxa.

La falsa sirena pescada a Lampedusa

L’atzar i la realitat s’alien i la idea agafa forma definitiva, una mena de guia més o menys privada de l’erotisme en l’art. Pintures emmarcades en un extens marc temporal, imatges que ens permeten recordar o descobrir veritables icones artístiques de tots els temps. Entenent l’erotisme com el sexe passat pel filtre de la cultura, l’Artur Ramon s’embarca en una aventura magnètica que el porta rastrejar les presències eròtiques en aquest univers gegantí que és l’art universal.
Triar ja és opinar, ja representa mostrar els gustos, seleccionar unes imatges en contra d’unes altres i així, d’aquesta manera, la mirada de l’antiquari se centre en Eva i Adam, sense rebutjar la presència de la pèrfida i magnètica Lilith; la Maria Magdalena i la seva relació personal amb Jesús; la mitologia dels primers voyeurs, els vells que espiaven Susanna; la impertinència captivadora de Lucrecia; les art de Dalila a l’hora de desactivar herois; la Santa Catalina d’Alexandria de Caravaggio, la Venus de Velázquez, la Carmen de Fortuny, l’Olympia de Manet, una autèntica scort de luxe, la mirada de Modigliani o personatges força més contemporanis com Tórtola Valencia, la diva Hedy Lammar, la gran Norma Jean, l’Agatha Lys, una de les hostesses del popular “Un, dos, tres”, la sempre impactant Raquel Welch, l’actriu Madalina Diana Gheneam enlluernant i captivant, nua i voluptuosa, la mirada de Michael Caine i de Harvey Keitel a la pel•licula de Paolo Sorrentino “La Juventud” o les visions meravelloses de Thomas Hart Benton. I també descobriments més contemporanis com el fet que a “Psicosis”, Hitchcock fa que Bates espiï Marion a través d’un forat que s’oculta darrere un quadre de Susana i els vells. Un voyeur a traves de la representació d’un voyeurs.
Artur Ramon és un savi, un d’aquells personatges amb una intensa vida interior i exterior, amb una manera especial de mirar i d’entendre el món i, sobretot, dotat d’una visió intel•ligent que li permet exhibir ironia, gràcia, encant natural, personalitat a l’hora de viure i d’explicar-ho i allò que diuen els francesos del “savoir faire”. I “Falsas sirenas son” ho demostra amb escreix. Rastreja un seguit d’obres de molts estils i èpoques i aconsegueix, segons les seves pròpies paraules, dibuixar “un retrat descaradament masculí però el•laborat amb el màxim respecte”.

“Carmen Bastián” de Marià Fortuny - MNAC

I sí, potser és un joc, però no és un joc en absolut innocent. És un joc emocionant, carregat de paranys, d’intrigues, d’anècdotes, de descobriments, de reptes i, sobretot, de mirades. Entre totes les obres que circulen pel llibre, una, la única, que podem contemplar a Barcelona, el “Carmen Bastián” de Marià Fortuny, obscè i provocador, que penja al MNAC. Però n’hi ha moltes més i totes tenen aquesta punxada eròtica que, segons l’autor, és complicat trobar a Barcelona ja que no és una ciutat amb una especial pulsió sexual.
I tot i que és obvi que aquí trobem tota la sexualitat ferotge i primitiva de Picasso, l’Artur busca una mirada menys violenta, més còmplice, una mirada d’aquelles que es fa de manera furtiva, amb delectació, un deix d’elegància i un punt de transgressió i de pecat. Per això s’acosta a corrents que, curiosament, van saber expressar millor aquesta complicitat entre pintor, model, tradició i espectador com poden ser el barroc, el renaixement, el romanticisme i totes les revisions contemporànies d’aquestes tradicions artístiques.

Michael Caine i Harvey Keitel observen Madalina Diana Gheneam

En aquest sentit, i encara que pugui semblar del tot obvi, val la pena aturar-se i fer esment que aquesta tria d’Artur Ramon l’equipara en certa manera al quadres que ha escollit i el despulla, ens explica coses, moltes coses d’ell i de la seva personal manera d’enfrontar-se a la vida, a l’art i a tot el que això representa i amaga. La selecció és subjectiva i aquesta mateixa subjectivitat és un dels elements fonamentals del llibre, l’essència, l’ànima ja que no es tracta només de seleccionar un grapat de quadres i llest i que busca incorporar-hi les sensacions personals, la saviesa apresa, els detalls quotidians de la relació amb les obres i amb tot el que impliquen.
El galerista es converteix en àvid col•leccionista i comença a atresorar les imatges que li criden l’atenció, les que desperten el seu costat més sexual. Les dones que l’atrauen entren amb tots els honors en aquesta pinacoteca eròtica que trenca les barreres secretes de les intimitats profundes i es mostra procaç, insinuant i quasi desafiant per encomanar-nos aquesta capacitat de fascinació, uan capacitat que podem compartir i rebutjar però que en cap moment ens enfonsarà en la indiferència.

La visió de Susana i els vells de Thomas Hart Benton

El llibre és un passeig intens i visceral per pintors, les seves models, la mitologia que amaguen i l’efecte que acaben produint quan topen amb els ulls dels observadors atents i motivats. I de fet, acaba tenint una virtut singular i exemplar que destaca per damunt de moltes altres que també té, una insòlita capacitat empàtica a l’hora de crear complicitats. T’hi sent immediatament lligat i, a més, des d’una perspectiva íntima i gens dogmàtica, és una magnifica lliçó a mirar-se la pintura amb uns altres ulls, allunyats de la sacralitat i de la reverència. Artur Ramon no és en absolut irreverent però sí que és capaç de ser empàtic, directe i captivador i, de fet, és pràcticament segur que després de llegir “Falsas sirenas son”, mai no podrem mirar algunes pintures de la mateixa manera.

El galerista Artur Ramon

I des del punt de vista estrictament narratiu, l’Artur resulta hàbil i proper, plantejant una mena de diari personal que juga amb la realitat i amb la ficció, amb les vivències, els records i la història per anar teixint una tela d’aranya que captura el lector d’una manera fascinant, establint aquesta idea transgressora de situar l’espectador mirant una cosa prohibida i ser-ne plenament conscient, assumint així el paper transgressor d’esqueixar les normes. El joc subtil, sensual i enriquidor de passar el sexe pel filtre de la imaginació i de la cultura i un guia fantàstic, Artur Ramon, que ens ajudarà a fer-ho.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Al suplement “Cultura” del diari El Punt-Avui d’aquest diumenge, el periodista i escriptor Lluís Llort dedica un article a parlar del “Menú de degustació”, el primer llibre de poemes que treballa sobre les preparacions i la filosofia del restaurant elBulli. Amb pròleg de Ferran Adrià i editat per Saldonar.

“Menú de degustació” a El Punt Avui

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi de Manuel és un dels autors sòlids i interessants de casa nostra. Interessat en la ciència ficció, la seva formació científica i la seva passió per les matemàtiques el converteix en un d’aquells escriptors amb una magnífica i natural capacitat per unir les ciències i les humanitats. És el creador d’un personatge, l’inspector Marc Sergiot, que va debutar l’any 2000 a “Tres somnis blaus”. Després vindrien “Cels taronges”, “Cabells porpres”, “L’olor de la pluja”, “El raptor de gnoms”, “Mans lliures”, “La mort del corredor de fons” i “Foc verd”. I ara, sembla ser que a punt de tancar definitivament el cercle d’aquest policia nacional, apareix “Mans negres”, un recull de set relats protagonitzats per Sergiot i amb un fil conductor únic, les mans. “Cop de mà”, “Joc de mans”, “A mà armada”, “Mans a la obra”, “Mà de ferro”, “Una mà de pintura” i “Mans brutes”.

Mans negres – Jordi de Manuel

Aquestes històries curtes, de cocció llarga, són una mostra més de la manera de treballar del Jordi, buscant el detall, la precisió, agafant les debilitats capitals dels homes i convertint-les en matèria d’investigació, en un material que ajuda a copsar, reflectir i, qui sap, potser fins i tot a entendre, els racons més foscos de la naturalesa humana. De Manuel ho aborda amb una mirada discreta, gens morbosa, hàbil i contundent, aconseguint que la lectura sigui un veritable exercici interior, convertint el llibre en set mirades a l’univers Marc Sergiot que, sumades a totes les històries anteriors protagonitzades pel policia, fan que sigui un plaer intens entrar de nou en aquest món especial. Intel•ligència, habilitat narrativa, emoció, gust pel detall, marquen les línies mestres d’aquests relats.

Jordi de Manuel (Foto: Ana Portnoy)

I per tancar, a manera de declaració d’intencions i d’homenatge, podeu posar a prova els vostres coneixements literaris i les vostres dots detectivesques mirant de trobar pels budells de cada conte el títol d’una obra de Manuel de Pedrolo.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joan de la Vega és un poeta i editor de Santa Coloma de Gramenet. Responsable de l’editorial La Garua ha publicat un llibre amb la seva signatura, “Bare Nostrum”, un joc de paraules entre divertit, ocurrent i irònic que presenta com un recull de “50 acròstics kulumencs”.

"Bare nostrum" - Joan de la Vega

Poemes curts, directes, intensos que ens capbussen sense filtres en la particular cultura dels bars urbans. N’hi ha de tota mena i, de fet, el que dóna nom al llibre també va ser un local conegut de la ciutat. De dia, de nit, els bars es converteixen en un hàbitat magnífic que permet aquestes aproximacions poètiques a la realitat, que afavoreixen les mirades diferents. La vida, les emocions, el contacte humà. Versos i bars agermanats sota la mirada crítica, lúcida, lúdica i intel·ligent de Joan de la Vega.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Amat ha publicat el nou treball de Sara Castellví, “Vinos dulces del mundo y cuatro quesos azules”, amb pròleg de Miguel A. Torres i dibuixos de Rosa Gelpí. Castellví és una historiadora barcelonina, membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició i de la Confrérie des Chevaliers du Tastevin de la Borgonya i autora de llibres com “Perlas gastronómicas”, “Nombres propios del buen comer” o “Porc, porc ibèric i tipus de pernil”.

"Vinos dulces del mundo y cuatro quesos azules" - Sara Castellví

En aquesta ocasió ens proposa un recorregut singular que ens porta a conèixer els vins dolços i quatre tipus de formatge blau que hi mariden a la perfecció. Mostra els vins dolços més importants del món i, en aquest sentit ajuda a trencar un tòpic tradicional que considera que aquests vins només funcionen acompanyant postres i productes dolços i els presenta com una bona manera de combinar amb formatges de gust potent com el cabrales, el gorgonzola, el roquefort i l’stilton.
Repassa les varietats de raïm, la sobremaduració, les veremes tardanes, les veremes d’hivern, diferents denominacions d’origen com l’Oporto o el Jerez, però també parla d’altres com el Banyuls, el Barsac, el Madeira, el Marsala, el Moscatell, el Muscat, els vins rancis o de varietats singulars com la mistela, la quina, la ratafia, el vermut o els vins amontillats.
També aprofita per apuntar qüestions històries, anècdotes, frases cèlebres i un aparta final dedicat a la poesia. Un llibre sensual, dolç, farcit de petits plaers i de grans emocions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Crowley és un historiador força atípic que s’ha guanyat el respecte i el favor dels lectors gràcies a la seva capacitat per explicar i descriure moments i escenes que, ens mans d’altres, podrien resultar força avorrides. S’ha especialitzat en la cultura mediterrània i ha publicat llibres com “Imperios del mar” o “Constantinopla”, on aconsegueix que els personatges agafin quasi una pàtina de ficció i es puguin seguir amb l’emoció d’una novel•la.
Aquesta vegada Ático de los Libros publica “Venecia. Ciudad de fortuna”, un assaig apassionant sobre una de les ciutats més magnètiques, belles i apassionants de la història del Mare Nostrum. És el relat detallat de cinc segles d’activitat, des de les Creuades a la guerra amb els turcs, que la van dur a ser l’indret més poderós de la Mediterrània i a escriure una història que encara avui fascina i es palpa quan es passeja pels seus carrers i canals.

La "Venecia" - Roger Crowley

Els “habitants de la llacuna”, experts navegants, es van convertir en els reis del mar i Venècia es va convertir en un dels indrets més rics del món, imposant les seves lleis i la seva manera d’entendre la vida. Diplomàtics, valents i astuts, els venecians van fer de les negociacions i de les intrigues un autèntic art.
La ciutat va passar de ser un petit poblat de cases de fusta, habitat per mercaders que buscaven protegir-se dels atacs dels bàrbars, a convertir-se en una urbs rica, esplendorosa i d’autèntica llegenda. El seu imperi naval va ser fonamental a l’hora d’assumir aquesta supremacia mediterrània però també va tenir un paper clau per obrir la Ruta de les Espècies i en tots els enfrontaments entre el cristianisme i l’islam.

Plaza de San Giàcomo de Rialto. Canaletto

La ciutat fascina, però la seva història també. La Sereníssima és un indret profundament diferent i original que tot i rebre atacs i amenaces de sultans, emperadors, condottieris no va perdre la seva autonomia fins l’any 1797, quan la va perdre a mans de Napoleó. El personal estil de Roger Crowley es posa al servei d’aquest apassionant fil narratiu i el resultat és magnífic i magnètic.

Roger Crowley

De fet, l’autor defineix així el seu treball en aquesta reconstrucció detallada de la gran Venècia: “Este libro es la historia del ascenso de ese imperio, el Stato da Mar, como lo llamaban en su dialecto, y de la riqueza comercial que creó. Las cruzadas ofrecieron a la República la oportunidad de ascender en ese escenario que representaba el mundo. Los venecianos se aprovecharon de la situación a fondo y se enriquecieron enormemente. Durante más de quinientos años fueron los señores del Mediterráneo oriental y le dieron a su ciudad el apodo de la Dominante; cuando el mar se volvió contra ellos, organizaron una defensa resuelta y combatieron hasta el último aliento. El imperio que habían construido era ya grande cuando Petrarca vio partir el barco desde su ventana. El conjunto era curioso y variopinto: una colección de islas, puertos y bastiones estratégicos diseñada solamente para albergar barcos y canalizar las mercancías hacia la metrópolis. La de su construcción es una historia de coraje y engaños, de suerte, persistencia, oportunismo y catástrofes periódicas”..... “Fue, en cierto sentido, la primera ciudad virtual: un almacén offshore sin medios visibles para sustentarse, casi asombrosamente moderna. Como dijo Priuli, la ciudad se levantaba sobre una abstracción. Era un imperio de dinero. […] La tremenda atención que prestaba la República a los asuntos fiscales y económicos estaba siglos por delante de sus tiempos. Fue el único Estado en el mundo cuyas políticas de gobierno estaban únicamente dirigidas a fines económicos. No había ninguna fisura entre su clase política y sus comerciantes. Era una república dirigida por y para emprendedores, y su Gobierno legislaba a tal efecto. […] Remplazó al galante caballero medieval por un nuevo tipo de héroe: el hombre de negocios. […] Fue la aventura marítima la que hizo todo esto posible. En el proceso, Venecia cambió el mundo”.

Mapa antic de Venècia

Una lectura aguda, amena, intensa i apassionant que et farà repensar els llibres d’història.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats