El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Salvador Dalí és un dels grans genis del segle XX. Més enllà de la pintura i d’aquest paper desmesurat i histriònic que tenien les seves aparicions públiques, els seus interessos vitals abraçaven moltes disciplines i una d’elles, era la música. Més enllà de les seves aparicions públiques i sempre envoltades d’aquest element essencial, vital i afegit i distorsionador de la necessitat de convertir-ho tot en un espectacle, el cert és que Dalí, fos per la seva proverbial avidesa econòmica, per una innata curiositat vers tota mena de propostes culturals i socials o per una barreja de les dues, es va deixar temptar sovint per moltes propostes d’alta volada i algunes d’elles lligades de manera estreta amb la música.

Dalirium Sonic - Karles Torra

Malgrat aquesta evidència (l’ópera “Être Dieu”, els retrats hologràfics d’Alice Cooper, la seva relació amb Amanada Lear, els contactes amb Elvis Presley i John Lennon), la relació de l’artista amb la música no s’ha seguit amb la mateixa dedicació que altres facetes de la seva vida.
El periodista i crític musical Karles Torra ens ajuda a esmenar aquest oblit amb el llibre “Dalirium Sonic”, publicat a Ediciones la Lluvia, un apassionat assaig sobre les relacions entre el pintor de Port Lligat i la música en totes les seves vessants.

Dalí pintant Amanda Lear (Foto: Difusión)

La qüestió arrenca l’any 2004, quan comença a publicar una sèrie d’articles que miraven de posar en ordre la vinculació entre Dalí i el rock i el jazz. Després va rebre l’encàrrec de fer un disc amb les cançons que diversos artistes internacionals li havien dedicat que no va arribar a quallar, però d’allí en surt la llavor d’aquest llibre que ara exposa amb una càlida proximitat, aquest esperit musical de l’artista i que es tanca amb les aportacions de tres persones vinculades a la part més melòmana del pintor, Joan Illa Morell, Eliseu Huertas i Pau Riba.

Karles Torra (Foto: Miquel Taverna CCCB)

De fet val a dir que Dalí i Lorca, quan estudiaven a Madrid es van deixar seduir pels ritmes de jazz, un estil nou, importat, desconegut i no massa ben considerat per les estructures benestants del país i que els va captivar per la seva força, energia i capacitat d’improvisació, molt lligades al seu esperit creatiu.
El seu geni creatiu i la seva habilitat per l’espectacle el van convertir en una autèntica estrella internacional i amb aquesta categoria ben assumida, es va relacionar amb altres artistes provinents de disciplines com la música. I si bé algunes d’aquestes relacions van rebre força atenció per part dels mitjans de l’època, el gran mèrit de Torra és el de trobar i agrupar totes les ramificacions d’aquesta relació de Dalí amb la música.
Els capítols del llibre recullen qüestions ben estudiades i documentades, com unes declaracions en què afirmava que “per un únic so dels que ha inventat el jazz, donaria, sens dubte, tota la producció en bloc de la literatura oficiosa contemporània” que, més enllà del caràcter provocador habitual, posada de manifest el seu gust pel gènere.
Karles Torra aporta una gran quantitat d’informació, de detalls i de referències que aconsegueixen un cosa important, donar grau de realitat sòlida a allò que tothom intueix. Dit d’una altra manera, tothom coneixia més o menyes el flirteig de Dalí amb la música, però mai ningú abans li havia donat aquest rang d’estudi detallat i contrastat.

Salvador Dalí amb John Lennon

Els gustos de Dalí eren ben eclèctics i anaven de Wagner a l’Eric Satie, passant per gent molt més ferotge com un altre rei de l’espectacle extrem, Marilyn Manson o els sempre sorprenents Pixies i, com no podia ser d’una altra manera, també va conèixer i col•laborar amb el mag més gran de la generació pop, Andy Warhol, amb qui es va implicar en un espectacle, “Exploding Plastic Inevitable”, amb la presència dels reis de The Factory, la Velvet Underground de Lou Reed i John Cale i Warhol va posar uns pinzells del pintor en una de les seva famoses càpsules del temps, compartint espai amb la lletra manuscrita de la cançó “Heroin”, escrita per Lou Reed.
Però el moviment musical que millor va connectar amb Dalí va ser la psicodèlia californiana. El paradís terrenal de l’LSD i el surrealisme casaven a la perfecció i per això grups de primera línia com The Grateful Dead o els Jefferson Airplane (que van protagonitzar fins i tot una mena de performance en directe on Dalí va decorar un Aston Martin a l’escenari) van establir lligams directes. De fet es va arribar a dir que Salvador Dalí era l’únic pintor psicodèlic que no necessitava les drogues per crear els seus universos.

Dalí amb la camisa d'Elvis Presley (Foto: Marc Lacroix)

L’artista, esperonat pel seu sentit de l’espectacle, va fer de tot, des de dissenyar portades de discos a compartir presentacions amb personatges com Bryan Ferry dels Roxy Music o Alice Cooper i, de fet, va tenir contactes més o menys intensos i fructífers amb bona part de les estrelles de rock del moment.
Marc Bolan, la veu de T. Rex, que es va autoproclamar com el Dalí del rock, Mick Jagger, que el va anar a visitar a Port Lligat, igual que Alice Cooper, que va tenir encara més sort i es va convertir en model del geni.
David Bowie el va citar a “Diamond Dogs”, “...la seva cara no era característica però portava un fermall de Dalí...”, Captain Beefheart li va dedicar “Dali’s car”, va mantenir un contacte estret amb el grup Màquina i amb Pau Riba (un dels entrevistats que tanquen el llibre) i també amb Emerson, Lake & Palmer que li van demanar una portada que no es va arribar a fer (hi ha veus que diuen que a causa de l’equivalent als 60.000 euros de l’època que va demanar.

Salvador Dalí amb Alice Cooper (Foto: Bob Gruen)

John Lennon i Yoko Ono també el van visitar i van patir una enganxada a causa del particular sentit de l’humor de l’artista, que no va agradar gens a la parella.
Torra demostra dues coses essencials, un coneixement detallat de tot allò que explica, un exercici sempre complicat tractant-se de Salvador Dalí i una magnífica capacitat per ordenar-ho i explicar-ho. En aquest sentit “Dalirium Sonic” és una eina eficaç per posar en solfa la complicada i extensa relació del pintor amb la música, un assaig documentat, amè i singular que aporta noves llums al voltant d’una de les personalitats més irrepetibles del segle XX i, de fet, val la pena destacar el mèrit del Karles a l’hora d’explorar amb aquesta precisió i habilitat un tema complex i no sempre senzill al voltant d’una figura d’aquelles de les que sembla que ja s’ha dit tot. Un treball brillant que cal llegir i tenir per aconseguir una nova panoràmica d’una època i d’uns personatges que han estat i són líders de masses.




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Robert Crumb és, sens dubte, l’autor més important de l’univers del còmic underground. Nascut l’any 1943, fill d’un militar catòlic comença molt aviat a dibuixar targetes de felicitació i a col•laborar en algunes revistes independents. Després es trasllada a San Francisco, a l’epicentre del flower power i la psicodèlia on edita el seu fanzine Zap Comix i fa un dels seus dibuixos més populars, la portada del disc "Cheap Thrills", del grup Big Brother and The Holding Company, amb la veu de Janis Joplin al capdavant.

Heroes del blues, el jazz y el country - Robert Crumb

És el creador de personatges emblemàtics com Mr. Natural, Shuman the Human o el Gat Fritz, el protagonista de la primera pel•lícula de dibuixos classificada X, una adaptació que no li va agradar gens, fins a l’extrem de dur-lo a “liquidar” el seu personatge.

Robert Crumb

Entre els projectes que ha anat fent al llarg de la seva vida hi ha diferents col•leccions de dibuixos, creades sobretot al llarg dels anys 80 i presentades amb un format semblant a les clàssiques sèries de cromos que, amb el pas del temps, s’han convertit en joies molt buscades. Heroes of the blues, Early Jazz Greats i Pioneers of the Country Music van ser una mostra dels gustos musicals de Crumb amb uns dibuixos fets a partir d’antigues imatges fotogràfiques.

Robert Crumb

Aquestes imatges, acompanyades de les biografies dels músics, es van convertir anys més tard en un llibre, "Heroes del blues, el jazz y el country" que va romadre inèdit al nostre país fins que ara Nordica l’acaba de publicar en la traducció d’Ana Momplet i acompanyat d’un cd amb 21 temes que són les arrels més autèntiques i profundes de la música americana. Gravacions originals de blues, country i jazz, seleccionades per Robert Crumb (que atresora una magnífica col•lecció de discos dels pioners) i que inclouen noms com Jerry Roll Morton, Charley Patton, Carter Family, Dock Boggs, Joe Venuti, Mary Lou Williams o Blind Willie McTell.

La portada de Cheap Thrills

El llibre s’arrodoneix amb un pròleg obra de Terry Zwigoff, responsable del documental “Crumb” que l’any 1994 va guanyar el premi del festival de Sundance.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Segur que en sentir el nom de Pilarin Bayés, una de les nostres il•lustradores més populars, tothom es deixa transportar a les imatges del Patufet, a les auques dibuixades, a la bíblia, a les Petites històries i, en definitiva cap a l’univers tendre, innocent i un punt naïf que mostren sempre els seus dibuixos.
Per això, d’entrada, sorprèn trobar-la implicada al 50% en un projecte com “Abecedari per a adults”, una idea “gamberra” que probablement no ens resultaria gens estranya si vingués només de l’altre 50% d’aquesta parella insòlita, l’Òscar Dalmau, però embarcar la senyora Bayés en un abecedari transgressor i brut és una dolenteria feta llibre que sembla força impròpia.

Abecedari per a adults

I probablement aquest és el gran encert del projecte. Un il•lustrador modern i sense complexos hauria convertit en llibre en patrimoni quasi exclusiu de moderns, hipsters i altres herbes de pelatge semblant, però posar la Pilarín a dibuixar conceptes com la fel•lació, l’adulteri, la necrofília o l’incest que l’Òscar Dalmau explica fent jocs de paraules, té un punt d’encant que, amb tota seguretat qualsevol altre il•lustrador no hauria estat capaç de generar.
El llibre, editat per Bridge, és un entreteniment magnífic i, vista l’acollida pública que li han dispensat, la parella Bayés-Dalmau té tota la pinta de tenir força més recorregut.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Bromera en català i traducció de Ramon Monton i Malpaso en castellà i traducció de Javier Calvo, acaben de publicar “Una breu història de set assassinats”, la tercera novel•la del jamaicà Marlon James, que arriba amb una recomanació de luxe, el prestigiós premi Man Booker 2015, un guardó que des de fa poc s’ha obert a tots els autors en llengua anglesa i que han rebut novel•listes com John Banville, J.M. Coetzee, Iris Murdoch o Ian McEwan.

Una breu història de set assassinats - Marlon James

James, nascut l’any 1970, viu a Minneapolis i es va estrenar amb “John Crow’s Evil” i aquí s’ha abocat a teixir un relat que té com a rerefons la història recent de Jamaica, una època convulsa, perillosa, complicada que arrenca de la pobresa marginal dels anys i va a la radicalització dels 90 passant per la crisi econòmica dels 80.
La narració arrenca l’any 1976 just abans de les eleccions generals. El concert “Somriu Jamaica”, vol portar un punt d’esperança i d’alegria a l’illa amb l’actuació de la figura més internacional, Bob Marley. Set homes armats ataquen la casa del cantant amb metralladores i quasi que acaben amb la vida del músic i de la seva família. L’endemà, el rei del reggae abandona el país.

Marlon James (Foto-Twitter de l'autor)

Marlon James explica una història potent, de gran contundència i amb referents audiovisuals. Es podria emmarcar en la línia general de la novel•la criminal, però té trets específics que la converteixen en original i quasi única.
Violència, poesia, ritme trepidant, coneixement detallat d’una realitat que només hem vist de manera molt tangencial i, per damunt de tot, l’esperit del Cantant, tal i com s’anomena a Bob Marley.

Breve historia de siete asesinatos - Marlon James

L’excusa de traçar les línies mestres d’una novel•la negra, serveix a la perfecció per dibuixar amb passió el retrat d’un país que coneixem més des d’un punt de vista folklòric que no pas en la realitat. Les turbulències d’una època complicada i una illa en aparença idíl•lica que pateix la lluita dels grans cartels internacionals per aconseguir el control de la droga i de les activitats lucratives i il•legals.
Trames polítiques, socials, criminals, la llengua, els costums, els mites, un sòlid engranatge per aixecar pàgina a pàgina una senyora novel•la que ens farà mirar Jamaica amb uns altres ulls.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

28/04/2016: Lo llibre

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Contra el que pugui semblar d’entrada, Facebook s’està convertint en una mena de proveïdor de continguts editorials. La immediatesa a l’hora d’exposar idees de manera pública i la facilitat de participació que permet, fa que aquesta possibilitat d’arribar a molta gent i de moure molta informació en poc temps sigui un bon esquer.
Aquest seria el cas del grup “Paraules ebrenques”, el punt d’arrencada de tot plegat. Un grup dedicat a recollir paraules, expressions, dites i elements concrets de la parla ebrenca. A partir d’allí la qüestió va créixer i ara, una bona part del material recollit abandona la xarxa i agafa forma física. És “Lo llibre”, publicat l’any passat i que ara que edita la segona edició sota el paraigua de Cossetània.

Lo Llibre

El material s’aplega per capítols, amb grups com “Lo temps”, “Los diners”, “Lo cos humà”, “Lo minjar”, “Insults i piropos”, “”L’amor i el sexe” o “Advertiments i amenaces violentes” i dóna una meravellosa panoràmica de la parla ebrenca de casa dia, amb expressions molt territorials i d’altres molt més generals.
La coordinació ha anat a càrrec de Josep Adell Sebastià, Josep Piñol Curto, Jordi Arbues i Gemma Ginovart Codorniu; l’assessorament lingüístic és d’Albert Aragonés i la maquetació del llibre l’han fet els alumnes de l’Escola d’Art i Disseny d’Amposta.
I com que el temps ens afecta a tots, penseu que hi ha dies que “fot un vent que tomba lo cul als patos”, d’altres que “fa un sol que torra sépies” o que “mos caurà una trompada d’aigua”. Ara bé, quan faci bon temps podrem sortir a “esllemenar les quatre auliveres que tenim al tros”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Leopoldo Pomés és un personatge singular. Savi, culte, afable, simpàtic, hedonista, un home de món capaç d’encomanar empatia i de tocar diverses tecles amb habilitat i rigor. Fa 30 anys, ja convertit en un dels grans de la fotografia i de la publicitat mundial, es va deixar temptar per una altra de les seves passions, la gastronomia, i va publicar a Tusquets un llibre dedicat al pa amb tomàquet. Dels records d’infantesa, comuns a la gent de la seva generació i a algunes generacions posteriors, el pa ben sucat, tallat a daus, que la mare o l’àvia et posava a la boca a l’hora de berenar, en va sortir un llibre que no perseguia altra cosa que donar entitat i nivell a uns dels elements més singulars de la nostra cultura gastronòmica. Aquell “Pa amb tomàquet” de Tusquets, amb dibuixos de la seva filla, Juliet Pomés Leiz, convertit en tot un suggeridor tractat de com abordar aquesta menja en aparença senzilla amb la profunditat i el rigor del més sofisticat dels plats de la cuina internacional ha complert 30 anys de vida i Pomés enfronta aquesta revisió convertint-lo en “Teoria i pràctica del pa amb tomàquet”, fidel a Tusquets i, fidel, és clar a la Juliet, convertida ara en una coneguda il•lustradora.

Teoria i pràctica del pa amb tomàquet, Leopoldo Pomés

Aquesta nova edició revisada i acompanyada d’un pròleg de David Trueba i la col•laboració de Pau Arenós, es converteix en una peça interessant, plena de detalls, de receptes clàssiques o insòlites, de sentit de l’humor i, sobretot, impregnat amb la mateixa eficàcia que l’oli en una bona llesca de pa, amb el sentit de l’humor de Pomés i una litúrgia sòlida i concreta que inclou un pa cuit en forn de llenya, de quilo, sortit del forn cinc hores abans, tallat amb un ganivet de serra, en llesques d’1,3 centímetres.

Una de les pàgines de Teoria i pràctica del pa amb tomàquet

I altres detalls com salar, abans de sucar, que el setrill sigui el dissenyat per Marquina i que es treballi per les dues cares.
70 receptes que van des del clàssic fins al pa amb tomàquet i xocolata negra passant per l’esmorzar de caçador, l’eivissenc, el pa amb tomàquets a la rossini o el Nova York.

Juliet i Leopoldo Pomés (Foto : Ricard Fadrique- El Periódico)

Pomés reivindica la gran originalitat i versatilitat de la preparació i la nul•la capacitat dels catalans per exportar-la més enllà de les nostres fronteres, una de les assignatures pendents d’aquesta preparació que va aparèixer documentada fa 130 anys en un text de Pompeu Gener on defensava l’aprofitament del pa sec i de l’excés de tomàquets, rescatat més tard per un dels grans divulgadors de la cuina, Néstor Luján.
Un tractat imaginatiu, singular i bell amb la signatura eclèctica i hedonista de Pomés.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Salamandra Black es consolida llibre a llibre com un dels segells de referència, combinant apostes arriscades amb proposicions innovadores i veus singulars de la nova narrativa negra internacional. Arrencant amb el “Galveston” de Nick Pizzolatto, el famós creador de “True Detective”, per la col•lecció han desfilat personatges com Bernard Minier, Dennis Lehane o Peter May i alguns que ja han repetit com Antonio Manzini, Louise Penny o Tom Rob Smith, que es va estrenar aquí amb “El niño 44” i ara ataca amb una singular proposta titulada “La granja”.

"La granja". Tom Rob Smith

El fil conductor d’aquesta història és la confiança, la idea de creure’t allò que et diuen en funció de qui t’ho diu i de com t’ho diuen.
Chris es converteix en protagonista o en àrbitre forçat de la trama quan rep la visita de la seva mare, que havia marxat un temps abans a viure a Suècia amb el seu pare, després de vendre totes les seves propietats a Anglaterra i de retirar-se per viure una vida més assossegada i natural. Li comença a explicar una història que li trenca tots els esquemes, que desmunta sense concessions tot allò que fins aquell moment havia format de les seves conviccions familiars, de la seva plàcida història personal.
“La granja” és una novel•la molt singular i poc corrent, ja que contraposa dues opcions que podrien ser aigua i oli. Tilde, la mare del Chris, li explica la seva aventura. Ho fa de manera lineal i fins i tot l’adverteix que ho fa així després d’altres intents amb altres persones de fer-ho de manera diferent. D’entrada doncs, ja ens avisa d’un fet clau, que la manera d’explicar les coses pot condicionar força la manera de rebre-les i d’assimilar-les per part de qui les escolta. Això vol dir que, en certa manera prepara el terreny per a tot allò que vindrà ben aviat.

Tom Rob Smith (Foto: James Hopkirk)

Situacions, en aparença molt quotidianes, que s’enfronten a la concepció de la realitat i això fa que Tom Rob Smith es plantegi un repte complicat i no gaire senzill de dur a terme, el d’explicar una situació en aparença casolana i gens sofisticada i convertir-la en una intriga magnètica amb una fascinant capacitat per enganxar, per anar dosificant els detalls fins convertir-la en una captivadora intriga.
Una mentida ben argumentada, ben explicada i perfectament escenificada, es pot rebre com una veritat absoluta i inqüestionable? I, per contra, una veritat pura, explicada de manera irregular i confosa, pot fer l’efecte d’una gran mentida?


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Tusquets publica “Corazón amarillo, sangre azul” la segona novel•la de la fotògrafa i dissenyadora barcelonina Eva Blanch, que es va estrenar l’any 2011 amb “Esto no està pasando” i que ha fet d’articulista en revistes de moda i de tendències com Harper’s Bazaar o Marie Claire.
La protagonista d’aquesta història és l’Emma, una gran editora en declivi social i físic que es presenta a casa del seu germà amb la gossa, dues assistentes i les poques possessions que té i ho fa amb un únic objectiu, anar-hi a morir. I allí, és clar, hi troba la seva cunyada, la Clara, d’una edat molt propera a la seva pròpia filla.

"Corazón amarillo, sangre azul" - Eva Blanch

Les dues dones tenen poc o res en comú, tret d’entrada d’aquests vincles de família política. La Clara viu una certa crisi matrimonial que s’agreuja amb la presència incòmoda de l’editora. Els mesos passen i aquest convivència, en ocasions incòmoda, en ocasions tendra, ens ocasions explosiva, va teixint una relació peculiar, intensa i no sempre agradable que es solidifica dia rere dia.
La part, diguem-ne, extraliterària d’aquesta història és la identitat dels protagonistes. L’Emma és Esther Tusquets, que ja va protagonitzar fa pocs mesos l’exitós best-seller escrit per la seva filla, Milena Busquets (que aquí és la Ginebra); el vincle comú és l’arquitecte Òscar Tusquets i la Clara, la mateixa autora, l’Eva Blanch.
Però més enllà d’aquesta realitat més lligada a la crònica rosa literària, “Corazón amarillo, sangre azul” és una novel•la d’una contundència sentimental i anímica absolutes. Òbviament no és una biografia o un dietari que relata fil per randa un lapse concret de temps i uns vivències determinades, però en cap moment rebutja el fet d’agafar uns sentiments i convertir-los en literatura, aconseguint retratar emocions molt al límit i, en certa manera, utilitzar-ho com el catalitzador d’una nova manera d’encarar el futur i un expeditiu exorcisme del passat recent.
Els personatges es construeixen amb l’obvi i necessari artifici literari que emmascara una part de la realitat però mantenen l’esmolada radicalitat de la realitat, d’allò que s’ha viscut, s’ha patit, s’ha plorat i s’ha rigut en pròpia carn i en pròpia ànima. L’Eva va estripant els dies i, a mida que s’eliminen o es llimen els elements superflus, a mesura que es va gratant la crosta exterior i sovint un punt artificiosa de les coses, de les situacions i de les persones, van apareixent les autèntiques realitats, els veritables sentiments i es mostra el pou quasi real de les ànimes humanes, dels protagonistes d’aquesta història que, en certa manera no és altra cosa que la suma d’un sòlid conglomerat d’històries d’amor que neixen i es transformen a ulls del lector. I de fet, com les bones històries d’amor, les que no s’alimenten de falses dosis de sucre artificial, aquesta també té moments de lluita, de batalla, d’enfrontament. I moments de desconeixement, de viure sensacions contradictòries que no ets capaç de racionalitzar. La grandesa del treball de l’Eva, més enllà de les identitats més o menys emmascarades dels protagonistes, és aquesta capacitat per anar rastrejant els diferents discursos que ofereix el teatre de la vida, en aquesta lluita constant per mirar d’agafar distància i, per contra, mantenir-se enganxada a una realitat massa íntima com per obviar-la, encara que fos de manera literària. Els sentiments existeixen i es fan presents com una mena de redempció, d’exorcisme poderós dels temps viscuts en bé i en mal, buscant aquella escletxa del temps que els acaba convertint en narrables però, sobretot, en assimilables per la pròpia ànima.
Li hem demanat a l’Eva Blanch una reflexió personal sobre la història i aquest text és el resultat, probablement encara més viu i sincer que l apròpia novel•la

Eva Blanch (Foto: Teddy Iborra)

A vegades llegeixes coses que parlen del teu llibre que t’agraden. Que t’agraden molt. Coses que no hauries escrit mai tu. Com que Corazón Amarillo Sangre Azul explica una historia d’amor. Una història d’amor insòlita, va precisar, l’Eduardo Mendoza. Una definició que vaig rebre entre la sorpresa i l’alegria.
La Clara s’enamora de la Emma. Si. Però no se n’adona. Durant dos mesos viu per a ella entre el malson i la clarividència. Quan l’Emma ja no hi és, la Clara es trenca i la segueix buscant. La troba als llibres, a la boca d'altres persones, i quan per fi aconsegueix fer-la seva, queda, momentàniament, en pau.
El que diuen els altres de la teva novel.la pot ser encertat o no, però forma part d'un procés estrany, misteriós -sovint dolorós-, desconegut en el moment en que entregues les darreres correccions. És la constatació de que el llibre ha deixat de ser teu, de que ara és la mirada del altres la que compta. A vegades tens sort. I t’arriba una d’aquestes mirades que sembla que il•luminin aquella història que vas escriure fa un temps.


Gràcies, Eva.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi de Manuel és un autor del que podríem considerar de fons. La seva preparació científica el converteix en un escriptor admirable, sòlid, segur, dels que sap que la precipitació i les urgències són els pitjors companys de viatge que es poden tenir. Això, que podrien ser només paraules, es demostra fent una ullada a la seva trajectòria, que s’ha anat fent sòlida pas a pas, com la feina d’un investigador d’aquells que saben que la precisió, la constància i la seguretat són les eines bàsiques i fonamentals a l’hora d’avançar.
Fa setze anys naixia, literàriament parlant, l’inspector Marc Sergiot, un policia nacional que ha anat creixent en paral•lel a l’habilitat i a la saviesa narrativa del Jordi. Ha aparegut en vuit novel•les (“Tres somnis blaus”, “Cels taronges”, “Cabells porpres”, “L’olor de la pluja” “El raptor de gnoms”, “Mans lliures” i “La mort del corredor de fons”) i en algunes narracions i ara torna formant part de la col•lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés a “Foc verd”.

Foc verd - Jordi de Manuel

Ja se sap que a l’hora de parlar de novel•les negre, menys és més i que millor ser prudent que no pas caure al pou de l’espoiler, però val a dir que en aquesta ocasió aquest Sergiot solitari, anacrònic, força normal, poc valent i una mica desastrat, a qui el seu creador li augura molt poca vida activa (la jubilació també arriba als universos de ficció), marxa a Galícia a passar uns dies amb el seu company Xulio Coirós, mirant de fugir de la calor embafosa de la capital catalana. Trobar un cos carbonitzat en un incendi i reviure una antiga mort fa que el viatge es converteixi en qualsevol cosa menys en unes vacances.
Fins aquí i molt a vista d’ocell, les línies generals de la trama, però el que en realitat compta és l’habilitat de Jordi de Manuel per anar construint trames amb una originalitat tècnica envejable. En altres ocasions ha barrejat amb eficàcia i efectes sorprenents gèneres com la novel•la negra i la ciència ficció (un altre dels llocs on es troba còmode i segur). És capaç d’anar plantejant dilemes morals o socials de manera subtil, sense grans escarafalls, quasi com una pluja fina d’aquelles que, sense ser especialment perceptibles ni obvies, acaben amarant-ho tot.
Els escenaris gallecs són, en aquest cas, un marc meravellós per posar de manifest la vocació que l’autor té vers la natura (que va arribar al punt més àlgid amb la descripció de la bellesa dels paisatges àrtics de “La decisió de Manperel”). Però la mirada exterior no és l’únic punt fort de la seva manera d’escriure. La mirada interior és també un valor que enganxa. En aquesta ocasió es tracta de fer una mirada al passat.

Jordi de Manuel - (Foto: Cerdanyola Info)

No espereu trobar una història de les que succeeixen a ritme vertiginós, amb un frenesí de morts i acció a cada pàgina, al contrari “Foc verd” és una peça no innocent però sí delicada i intensa però que no defuig en cap moment l’horror del crim. Sota una aparença plàcida, el rerefons de la història és poderós i d’impacte. És una d’aquelles novel•les que flueixen, que van atrapant amb la força de la bona literatura i Jordi de Manuel és capaç de contraposar les virtuts d’una magnífica història negra amb la seva habilitat natural per anar dibuixant escenaris, paisatges, moments, sensacions i sentiments i el resultat és francament bo, refermant aquesta carrera segura i sòlida que es consolida llibre a llibre.
El Jordi és un autor imprescindible, capaç de combinar un humanisme poc corrent amb una habilitat literària precisa i didàctica i els seus llibres, i aquest no és una excepció, fan pensar, porten a al reflexió i es mantenen vius generant interrogants un cop tancada la darrera pàgina. Només un exemple, les moltes imatges que suggereix el títol, “Foc verd” d’aquesta novel•la que cal llegir.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

15/04/2016: Quin cap!

Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Nandibú, els segell infantil i juvenil de Pagès, acaba de publicar “Quin cap”, una història infantil en vers al voltant de l’Alzheimer, escrita per l'escriptor i crític literari Ricard Ruiz Garzón i il•lustrada per Pedro Rodríguez.
Una granja especial on cada animal té el seu propi barret. La vida discorre plàcida fins que descobreixen que a l’àvia del pollet li han robat la barretina. Els missatge de fons, ajudar als nens a entendre i a conviure amb una malaltia d’efectes estranys, sorprenents i sovint difícils d’entendre.

Quin cap! Ricard Ruiz i Pedro Rodríguez

L’autor aconsegueix posar els sentiments per damunt de tot i explicar de manera entretinguda que l’afecte i l’amor són les eines absolutes que han de servir per poder superar les adversitats i les coses que se’ns escapen, que no acabem d’entendre com el fet que algú que ha participat dels nostres jocs i de la nostra vida no es recordi del nostre nom.
Ruiz Garzón, que ha publicat “Las voces del laberinto” i la sèrie juvenil “Guardians de somnis”, treballa en aquesta ocasió les emocions amb efectivitat i propugna la idea d’aconseguir que intel•ligència emocional sigui sinònim de comunicació i que, en definitiva, donar afecte acaba provocant que es rebi afecte.
El mateix Ricard ens explica els orígens, tendres i vitals d’aquesta història.

Ricard Ruiz Garzón

"Per a mi, 'Quin cap!' és un llibre molt especial perquè neix dels records de la meva àvia, ja amb una demència avançada, i la seva família a l'Estació Linares-Baeza, a Jaén. Ella oblidava moltes coses, fins i tot dels noms dels néts estimats, i per a mi podia ser desconcertant, però el seu entorn ho convertia tot en una manera de fer-la sentir acompanyada, traient importància als oblits i reincoporant-la a la dinàmica afectiva familiar amb petits trucs i bromes que funcionaven molt bé. Recordo, per exemple, que li deien tota l'estona '¡Caracoles!', i '¿Cómo está usted, caballerete?', i 'Vamos a hacer ahora un curso de burrología', i ella reaccionava a aquestes coses rient i tornant del món que mica en mica se li anava esborrant. D'aquella experiència em va quedar la idea que no cal conviure amb les malalties neurodegeneratives només des de la tragèdia, sinó també des de l'humor i la demostració constant d'amor, i en veure que molts nens i nenes pateixen en la relació amb els seus avis vaig decidir recuperar amb aquests animalons de Can Capell, amb els seus barrets, i amb aquest nét que fa una mica el mateix que jo veia a l'Estació Linares-Baeza: recordar que amb l'àvia és més important l'afecte compartit que la raó oblidada. Després, he tingut la sort que aquesta petita faula en vers l'ha il•lustrat el Pedro Rodríguez amb un gust, una sensibilitat i una barreja precisament d'humor, amor i respecte que estan fent que els petits lectors s'hi enganxin. En saber, en fi, que és una lectura que sovint es fa compartida, entre pares i fills, o avis i néts, recitant els versos i mirant els dibuixos, sempre penso que hem tornat a l'origen de tot: un nét i la seva àvia jugant i estimant-se malgrat les dificultats del fer-se gran. No és la millor manera de tancar el cercle?".

Gràcies, Ricard.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats