El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Bridge acaba de publicar “Lletres”, una curiosa incursió a la creativitat, diguem-ne lírica de Lluís Gavaldà. Són prop de quaranta temes que abasten tota la història del grup Els Pets, alliberats de la música i convertits quasi en poemes, en creacions literàries. De fet, el mateix Gavaldà apunta que se’n pot anar sortint més o menys bé de les entrevistes fins que li pregunten pel significat concret d’alguna cançó. Aleshores la cosa és complica.

 "Lletres" - Lluís Gavaldà

Doncs bé, el llibre no és altre cosa que això, agafar les cançons, presentar-les despullades, contextualitzar-les i mirar d’explicar-les, d’aportar aquells detalls que ajudin a entrar a la pell de l’autor, al seu entorn i a algunes anècdotes que les fan més properes.
És un viatge per les emocions, per la part més íntima i personal d’aquestes cançons que hem seguit centenars de vegades sense tenir al nostre abast aquests detalls que les fan més nostres, més càlides, més familiars.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La literatura del xilè Roberto Bolaño ha protagonitzat un dels serials més intensos, vius, conflictius i econòmicament rendibles dels últims temps. Els drets que tenia Anagrama han passat a Alfaguara després d’un estira-i-arronsa problemàtic, amb moltes veus implicades i un important volum de negoci en franca expansió gràcies a l’èxit internacional creixent que, en l’aspecte més positiu, ha permès recuperar llibres inèdits i, sobretot, que es reediti tota l’obra de l’escriptor.

Llamadas telefónicas - Roberto Bolaño

Bolaño va fer de tot, novel·les, poesia i narracions curtes. En aquest últim apartat voldria destacar tres peces clau, “Llamadas telefónicas” del 1997, “Putas asesinas” del 2001 i “El gaucho insufrible” del 2003.
“Llamadas telefónicas” va ser el primer llibre de contes de Bolaño, publicat per primera vegada a Anagrama i, de fet també va ser el primer llibre del xilè que es publicava sense necessitat d’haver de fer el periple editorial. Jorge Herralde va confiar en l’autor i aquí va arrencar una llarga i fructífera col·laboració.
Va aconseguir despertar emocionades lloances de la crítica i d’alguns autors com Enrique Vila-Matas que, per contra, no es van traduir en vendes.

Putas asesinas - Roberto Bolaño

“Putas asesinas”, qualificat per la crítica com un “desplegament de l’èpica de la tristesa” el consolida com un autor capaç de crear veus narratives potents que aconsegueixen convertir-se en protagonistes i que utilitza un tractament especial del temps que fa que tot sigui com una quimera perduda i insalvable.
“El gaucho insufrible”, el tercer llibre de contes, és el primer que es va publicar a títol pòstum després de la mort de l’autor i, de fet, a diferència del que va passar amb altres obres que es van localitzar amb posterioritat, Bolaño l’havia deixat tancat i enllestit. Barreja contes i alguns discursos narratius que, de fet, no desmereixen gens del conjunt i que reflecteixen molt bé l’estil Bolaño.

El gaucho insufrible - Roberto Bolaño

Anagrama va publicar anys més tard els tres llibres aplegats en un únic volum que van batejar com a “Cuentos”.
Ara, amb el canvi d’editorial, Alfaguara s’ha preocupat de reeditar tota l’obra i, de fet, es pot dir que Roberto Bolaño s’ha convertit en un dels poquíssims escriptors que tenen tota l’obra a les llibreries sense descatalogats ni introbables.
Acostar-se a la narrativa curta de Bolaño (l’any 2007 es publicaria el quart recull, “El secreto del mal”, és descobrir aquest clima especial, aquesta manera de narrar que té molt a veure amb la pròpia experiència, amb una mirada que ho impregna tot de melangia, de distancia insalvable i d’una certa i inevitable fatalitat quasi desitjada.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Dansa
Escrit per: Jordi Cervera
El treball interessant, constant i de qualitat del Mercat de les Flors fa que la dansa, tot i ser encara una disciplina artística més minoritària del que seria desitjable, vagi aconseguint dia a dia, unes fites cada vegada més altes. Amb la idea d’apropar creadors i públics, es va posar en marxa el Pla d’Impuls a la Dansa, una iniciativa de la Generalitat amb la complicitat del Mercat i de diversos escenaris del país que implica la producció d’una peça de gran format que viatjarà per diferents teatres de Catalunya.

Roser López Espinosa i Thomas Noone (Foto: Mercat de les Flors)

Enguany, en aquesta estrena, el Pla presenta un programa doble amb dos coreògrafs ben diferents i molt brillants, Roser López Espinosa i Thomas Noone amb dues propostes que, tot i ser molt diferents pel que fa a la concepció i als objectius, es complementen a la perfecció i acaben bastint una mena de duet escènic d’alta intensitat. A les seves ordres ha treballat un fantàstic grup de ballarins, seleccionats per mitjà d’un concurs previ i format per Iris Borrás Anglada, Nora Baylach Delgado, Samuel Minguillón, Maria Hernando Blasco, Enrique López Flores, Roberto Provenzano, Daniel Rosado Ávila i Andrea Vallescar García O’meany que s’encarreguen de traslladar a l’escenari les propostes de López i de Noone.

Many (Foto: Mercat de les Flors)

Thomas, director del festival Dansat, treballa a Barcelona des de l’any 2001 i, proposa “Many”, una peça de caire abstracte que es belluga al voltant de les connexions de l’individu i el grup a través de la música i del moviment. Una ambientació i un vestuari en tons terra, s’allunya del que ha anat fent al llarg dels últims temps i planteja una peça que arrenca del treball que va fer ara fa cinc anys al Ballet de l’Opéra du Rhin, en col·laboració amb el compositor Philip Sheppard, tot i que ha deixat una mica de banda aspectes més físics, corporals i directes per anar treballant elements, diguem-ne més plàstics, més lligats al moviment, a la imatge estètica i al missatge.
En aquest sentit, amb un escenari nu i l’ajut d’un mur situat al fons que oculta/mostra els vuit ballarins, “Many” posa en contrast el seu estil físic i quasi abstracte amb un relat dramàtic que es basa en aquesta combinació de moviment, de música i d’interacció entre els ballarins que es mouen. Hi ha conflicte, amor, rebuig, curiositat, incertesa, oblit, violència i, en definitiva, tot el catàleg de les emocions que sorgeixen en una relació humana.

L'estol. Assaig (Foto: Mercat de les Flors)

De la seva banda, la Roser, de Granollers i formada a Amsterdam, va estrenar la seva primera creació de llarga durada, “Lowland”, l’any 2013 després de treballar amb personalitats com Cesc Gelabert o Àngels Margarit, l’actual directora del Mercat.
“Lowland, posada en escena amb la complicitat de Guy Nader i la música absolutament magnètica de d’Ilia Mayer, narrava una epopeia personal, la necessitat de volar i les dificultats físiques més o menys superables fins arribar a assolir l’èxit. En aquesta ocasió, “L’estol” segueix l’estela de “Lowland” i aprofundeix en la fascinació que la ballarina sent pel vol dels moixons, però ja no és un duet, és un grup de vuit “voladors” que persegueixen el seu somni amb dedicació i passió.

L'estol. (Foto: Mercat de les Flors)

A “L’estol”, la Roser assumeix el repte de complicar la situació i aquesta idea inicial de volar és ramifica, s’eixampla i es complica quan es tracta d’arribar a aconseguir un vol conjunt, un estol que es mogui en harmonia i sense renunciar en cap moment, ans al contrari, a l’eficàcia, a la lleugeresa, a al potència i al ritme.
Aquesta nova obra de López Espinosa es pot gaudir sense cap altre referent previ, però si abans has vist “Lowland”, el plaer final és immens, ja que permet copsar tota l’evolució creativa, veure com ha solucionat totes les qüestions que es deriven de multiplicar per quatre els ballarins que circulen per l’escenari i seguir un camí ascendent que impressiona. La història que explica enganxa sense pal·liatius i totes les propostes que va fer durant el seu debut de llarga durada aquí assoleixen una categoria superior i magnètica. Les cadenes de moviments, les propostes narratives, les accions i les emocions es multipliquen de manera exponencial i expliquen una història que creix, que desenvolupa aquesta idea de fons de lluitar contra l’adversitat, de superar les pròpies limitacions del cos i arribar així a aconseguir el fet suprem, aquest fet de volar que, un cop assolit i dominat, esdevé plaer suprem, es converteix en joc, en forma de vida.
“L’estol” exposa un llenguatge molt físic, però també fa una lectura espiritual, anímica i sentimental d’aquest abecedari corporal que es belluga, que es converteix en una mena d’apologia de l’esforç, particular i col·lectiu, de l’aprenentatge, de la resistència, de la llibertat.

Nora Baylach. "Òxid" (Foto: Henar Bengale)

I entre aquest estol de “moixons” que desafia els elements i els límits del propi cos, com una mena de metàfora del seu treball quotidià, hi trobem la Nora Baylach, una ballarina que ha treballat al costat de mestres com Michèle Durtnell, Mauro Barahona, Sol Vázquez, Sam Coren, Spela Vodeb, Aina Lanas o Konstandina Afhimiadou, entre d’altres i que ha format part de companyies com Sonor Dance Theatre i actualment a la Cia. La Taimada.
A nivell personal ha protagonitzat tres muntatges, “Madre”, un muntatge que parla del silenci i de les dones enterrades i desaparegudes durant el franquisme; “T-shirt, t-shirt, teixit”, un espectacle de petit format pensat per la inauguració del Centre Roca Umbert i “Òxid”, que treballa el pas del temps, les transformacions de la pols i de la matèria, que va servir per inaugurar l’escultura “Transformador del temps” de Manel Batlle i que la ballarina està treballant per convertir-lo ara en un espectacle de llarga durada.

Nora Baylach (Foto: Carmen Hache)

“Many” i “L’estol”, Thomas Noone i Roser López Espinosa tenen ara un nou repte, seguir els requisits del Pla d’Impuls a la Dansa i encetar una gira que ha de portar aquest magnífic espectacle doble de gira per 19 ciutats catalanes.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
José Ignacio Latorre és catedràtic de Física teòrica de la Universitat de Barcelona i director del Centro de Ciencias de Benasque Pedro Pascual. Les seves investigacions l’han portat a ser un dels físics espanyols més reconeguts en l’apartat de la física quàntica. les seves aportacions són clau en estudis sobre la teoria de camps o l’entrellaçament quàntic.
Acaba de publicar a Ariel Cuántica”, un llibre que ens ajuda a entendre una ciència força desconeguda que està transformant el món i que permet i permetrà materialitzar qüestions que fins ara eren només un somni. Preguntes senzilles de l’estil Què és la mecànica quàntica?, És una teoria irrefutable? És un misteri? i respostes que no sempre acaben resultant tan fàcils de donar. Latorre proposa una mena de ruta turística, un viatge atent a la ciutat imaginaria de Cuántica, amb les lleis que la regeixen i totes les possibilitats d’anar obrint unes portes que poden canviar el món tal i com el coneixem.

"Cuántica", de José Ignacio Latorre

Latorre ens demostra una vegada més que, a més de savi, és un magnífic divulgador amb una capacitat per transmetre idees i coneixement de manera directa, sense embuts. Paràgrafs curts, intensos, que van al detall i que ens conviden a explorar els “carrers” d’aquesta ciutat nova ciutat, Cuántica i a descobrir la bellesa interna que s’hi amaga.
Trobem alguns postulats bàsics que ens presenta poderoses veritats indemostrables com que només podem arribar a conèixer algunes propietats d’un sistema i, per tant, hi ha preguntes vàlides i no vàlides. Entrant en la famosa teoria del gat d’Schrödinger, afirma que el gat no és viu i mort a la vegada, ja que en mecànica quàntica, el gat no és allò que representem, ja que el que es descriu és, en realitat, informació sobre el gat i no el gat.
També afirma que l’atzar existeix, que l’home no té dret a saber les coses amb certesa ja que la mirada és incontrolable. I és clar, ordinadors quàntics, rellotges atòmics, càlcul quàntic en paral·lel, enginyeria d’àtoms i un futur que ja quasi és present i que s’obre com un univers de ciència ficció.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Que es trobin dos creadors brillants no pot ser mai altra cosa que un motiu d’alegria i un presagi segur de bons moments i aquesta màxima no és una excepció en el cas del saxofonista Xavier Pié i del guitarrista Miguel Alberto Cruz Carmona MACC.
Fa tres anys ja van certificar aquesta comunió creativa en un disc brillant, “Rutes”, on exploraven molts camins, on apuntaven moltes possibilitats, on mostraven moltes realitats. Des d’aleshores han seguit treballant junts, fent concerts, trepitjant carretera, compartint neguits i aspiracions i això, quan es fa des d’aquesta posició de potència creativa i de llibertat mental absoluta es converteix sempre en una màquina poderosa que, per força ha d’acabar mostrant els seus millors engranatges.

Xavier Pié (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

I la demostració fefaent és el segon disc d’aquest duet de personalitats úniques. Pié i MACC, MACC i Pié han donat forma a “Connexions”, una autèntica evolució en aquest camí conjunt que creen cada dia. Si “Rutes” apuntava moltes idees i anava obrint un sucós ventall de possibilitats, “Connexions” és la concreció contundent d’alguna d’aquestes opcions i és una bona guia del futur musical que es pot esperar d’aquesta parella singular.
Vuit creacions centrades en la conjunció d’elements, en una manera de treballar que va creant bases i estructures que creixen, que es multipliquen, que es ramifiquen. Són cançons que cal assaborir amb calma, descobrint el seu funcionament, els equilibris interns, els lligams que els dos músics estableixen en cada moments, les fluctuacions dels ritmes i de les melodies. “Connexions” vindria a ser quasi com una llarga i enriquidora conversa amb dos amics que es complementen, que són capaços d’exposar les seves idees, la seva professionalitat, els seus sentiments, les seves emocions i les seves anècdotes d’una manera fluida, una conversa que, de vegades és subtil, quasi íntima, xiuxiuejada a cau d’orella i d’altres alça la veu, sense enfadar-se però fent-se sentir, exposant amb convicció tot el que cal explicar.

Xavier Pié i Miguel Alberto Cruz MACC (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

“Connexions” és un bon títol, un títol que agafa nous sentits a mida que avances en el descobriment dels temes que formen el disc. De fet, reflecteix a la perfecció aquesta consonància entre dos músics inquiets que han apostat fort per un objectiu concret, renunciant als seus mecanismes estrictament personals per dedicar-se en cos i ànima a fabricar un artefacte insòlit, trencador, avançat i molt, molt sòlid que en cap moment els eclipsa com a unitats i que, per contra, els fa créixer de manera exponencial com a creadors capaços de trencar amb les barreres físiques i mentals i anar sempre molt més enllà dels límits establerts.
Sigui com sigui, el disc és una meravellosa demostració pràctica que posa de manifest que la creativitat, la força i la capacitat de sorprendre no són patrimoni exclusiu de les grans produccions estrangeres i que a casa nostra hi ha gent capaç de treballar sense descans per tal de mantenir el nivell molt alt. I no hi ha dubte que Miguel Alberto Cruz MACC i Xavier Pié tornaran a la càrrega i més tard o aviat tornaran a fer un altre salt mortal en forma de tercer disc que ens tornarà a impactar, que tornarà a demostrar que sempre hi ha camins, que sempre hi ha possibilitats d’establir noves connexions.

Miguel Alberto Cruz MACC (Fotografia: Miguel Ángel Salor)

I per arrodonir tanta creativitat, unes magnífiques fotografies que recullen una de les actuacions d’aquest duet sensacional. Són obra del fotògraf Miquel Ángel Salor i també són una meravellosa mostra d’una particular, càlida i especial manera de mirar el món a través d’un objectiu.




Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Columna acaba de publicar “Ciutat de llops”, de l’escriptor d’Ascó Andreu Carranza. L’eix central d’aquest llibre, que l’autor ha mantingut guardada al calaix fins ara, que ha anat creixent molt a poc a poc i que, segons ha dit, li serveix per tancar definitivament un cicle, seria contemporani en esperit de les seves peces més personals i ebrenques, encara que sigui molt complicat trobar un llibre de Carranza que no tingui, d’una manera o altra, “lo riu” com a esperit inspirador i com a eix motivador.

"Ciutat de llops" d' Andreu Carranza

Ciutat de llops” ens remet a “Riu avall”, a “Llibre de les set xibeques”, a “Anjub” i a les peces que van donar a conèixer Carranza com un dels autors més interessants, indefinibles i personals de la nostra literatura, arrelat al Sud i fent-ne bandera i exercici pràctic en tot moment. Narra una història que arrenca quan els poders polítics i socials de la zona rescaten l’últim llaüt i l’últim llaüter, l’oncle Passarius i els embarquen en una aventura lligada a la propaganda i al turisme, però on les realitats i les intencions del patró i d’alguns dels tripulants són ben diferents.
I aquesta història és Andreu Carranza en estat pur. D’entrada una de les marques de la casa, el vocabulari. Renecs, paraules, expressions genuïnes i un ventall inesgotable i d’una gran riquesa que ens acosten una manera de parlar viva, rica, poderosa i extremadament interessant que contrasta força amb la llengua estandaritzada que s’utilitza habitualment. El vocabulari del riu és poderós, contundent, ple de girs i d’elements sorprenents i Carranza el domina a la perfecció i el fa treballar al seu servei, convertint-lo en un dels símbols d’identitat de la història.
D’altra banda hi ha la capacitat innata de Carranza a l’hora d’explorar la riquesa de l’Ebre en tots els sentits. L’Ebre pot ser un déu, un amic, un monstre i poc acollir riquesa, misèria, mort, boires, pau, placidesa, perill o bèsties ferotges com el terrible Dip o els silurs gegants. Aquell riu “mític i remorós” que cantava Gerard Vergés es converteix a mans de l’Andreu en un ens viu i llegendari que esdevé un protagonista omnipresent i que mostra totes les seves cares i també totes les arestes feridores.

Andreu Carranza (Foto: Ràdio Mòra d'Ebre)

Qui hagi conegut Carranza a partir de les seves obres de més èxit com “La clau Gaudí” o “El poeta del poble” potser es perdrà alguns elements antics que, si bé no són en absolut un obstacle a l’hora d’entrar en la història, si que ajuden força a conèixer amb detall l’arquitectura íntima i personal de l’escriptor i aquesta idea de tancar un cicle que té a veure amb moltes coses que formen part indissoluble de la seva biografia. El pare, Joan Carranza, antic alcalde d’Ascó i un dels irreductibles líders antinuclears que es va haver d’exiliar després de perdre la lluita contra la gallina dels ous d’or; el mestratge d’autors molt lligats a l’Ebre com Artur Bladé, Joan Perucho o Jesús Moncada i les essències del riu que, obligat per la força del pas del temps, ha anat perdent aquella antiga simbologia, deixant de ser l’epicentre i el màxim generador de vida de la zona i dels seus habitants.
El viatge del llagut riu amunt és també un camí personal que Carranza s’autoimposa per capbussar-se en les aigües fondes i mogudes del seu passat i mirar de cercar l’equilibri, una certa estabilitat interior que li permet recuperar les essències del pare i també d’aquell riu salvatge però també amical que va bressolar la seva infantesa, dues figures potents, magnífiques i magnètiques, de les que deixen marca i no s’obliden mai.

Llaüts al riu Ebre (Foto:Ajuntament de Mequinensa)

Des del punt de vista formal, l’Andreu segueix sent un fabulós i fascinant “contador” d’històries, un d’aquells personatges que anaven de poble en poble explicant faules i aventures tot entretenint grans i petits. Ara també ho porta a la pràctica com a patriarca del grup de rumba ebrenca Lo Gitano Blanc. Per a qui no el conegui personalment, val a dir que sempre ha tingut un magnetisme innat a l’hora de narrar, una vitalitat encomanadissa i suggeridora que enganxa sense possibilitats de fugida, que aquest magnetisme el trasllada també als seus llibres i aquest no és en absolut una excepció.
I tot i que en aquesta ocasió només es troba a faltar aquell sentit de l’humor poderós, irònic, directe i intel·ligent, també marca de la casa, que viu a plaer en llibres com “Llibre de les set xibeques”, a “Ciutat de llops” barreja amb saviesa aventures, sentiments, intriga i algunes dosis controlades de fantasia amb tocs de por que basteixen un conjunt rodó, convertint aquesta novel·la en una meravellosa porta per entrar en l’univers Carranza, un món especial, particular i ric que molt pocs autors de casa nostra poden aconseguir. I un advertiment, si no coneixeu l’obra de l’Andreu Carranza us esteu perdent una peça insòlita de la nostra narrativa.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Minotauro, un dels segells més actius en l’univers de la fantasia i la ciència ficció, aprofitant que ben aviat s’estrenarà “Blade Runner 2049”, dirigida per Denis Villeneuve, acaba de publicar una nova edició (limitada i numerada de 2.000 exemplars) de la peça més coneguda i emblemàtica de Philip K. Dick, “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?”, el llibre que va servir com a base a la ja mítica “Blade Runner” que Ridley Scott va dirigir l’any 1982.

La nova edició de "¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?"

La traducció al castellà la va fer Miguel Antón l’any 2012 i, en aquesta ocasió es publica amb un pròleg del director de cinema Nacho Vigalondo. Suposo que no descobrim res si diem que el llibre narra la història de Rick Deckard, una mena d’agent caçarecompenses que es dedica a retirar del mercat androides rebels o conflictius. El problema arriba a la màxima complicació qual li toca enfrontar-se als Nexus-6, una nova generació que és pràcticament igual als humans.
La novel·la, i d’afegitó la pel·lícula, és una gran metàfora de la vida, dels sentiments, dels límits entre la vida natural i l’artificial, de la identitat i, de fet, és la més coneguda, llegida i venuda de les 36 novel·les de Dick, un autor nascut a Chicago l’any 1928 i que va guanyar premis com l’Hugo per “El hombre del Castillo” o el John W. Campbell per “Fluyan mis llàgrimes, dijo el policia”. Va morir l’any 1982, poc abans de l’estrena de la pel·lícula. Una nova, oportuna i cuidada edició que ret homenatge a un dels grans de la ciència ficció de tots els temps.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Capitán Swing Libros acaba de publicar una de les obres més destacades, interessants i polèmiques del psicòleg nord-americà Stanley Milgram (Nova York 1933 – 1984), “Obediencia a la autoridad” i que pot tenir una nova vigència i una nova mirada en aquests temps que estem vivint.

"Obediencia a la autoridad" - Stanley Milgram

Milgram, graduat en Ciències Polítiques pel Queens College és responsable d’experiments com el que demostrava que els éssers humans estem separats de qualsevol altra persona per sis graus i els que fan referència al perill d’obeir a ulls clucs.
Durant els anys 60, tres mesos després que el jerarca nazi Adolf Eichmann fos sentenciat a mort per crims contra la humanitat, Milgram engega un seguit d’experiments polèmics que volien determinar si els responsables de l’Holocaust només acataven ordres i si el fet de creure et lliura de les conseqüències morals dels teus actes, per molt terribles que siguin. El treball ajuda a explicar de quina manera algú, no especialment dolent, no especialment pervers, pot arribar a cometre crims abjectes si es troba en un ambient de forta autoritat jerarquitzada. Tal i com va explicar, volia descobrir quina quantitat de dolor podria arribar a infringir un ciutadà a un altre pel fet que, senzillament li demanaven com a part d’un experiments científic.

Stanley Milgram amb estudiants de Yale, any 1961

L’any 2006, la cadena ABC va recrear l’experiment després de demanar l’aprovació per part d’un comitè ètic. Els resultats van confirmar de nou els treballs de Milgram que arrencaven amb una crida al diari demanant voluntaris remunerats per participar en un experiment sobre memòria i aprenentatge.
Un investigador universitari, un voluntari que feia el paper de mestre i un altre voluntari (que en realitat també formava part de l’experiment) que feia el paper d’alumne. Cada vegada que l’alumne fallava una resposta, el professor li deixava anar una descàrrega elèctrica (simulada, tot i que ell no ho sabia) cada vegada més forta (30 nivells) fins arribar als 450 volts i als estretors del coma (també simulats).
Si el “mestre” mostrava reticències, l’investigador l’obligava a seguir endavant de manera molt autoritària pel bé de l’experiment. Un 65% dels voluntaris van arribar al final (tres descàrregues de 450 volts) i cap voluntari es va negar a seguir abans d’arribar als 300 volts.
A banda dels resultats obtinguts, l’experiment també va plantejar interrogants sobre l’ètica de l’experimentació, sobre la tensió que es provocava als participants i sobre la moralitat del conjunt però el cert és que més endavant es va conèixer que un 84% dels participants es van mostrar contents de formar part de l’estudi i que cap dels que es van negar a seguir va demanar que s’aturés l’experiment ni es va interessar en cap moment per l’estat de salut del seu suposat alumne.

Stanley Milgram amb l'aparell que centrava el seu experiment

Així doncs, Capitán Swing ens ofereix, en traducció castellana de Javier Goitia, la possibilitat de conèixer de primera mà la teoria de conformisme i la de la cosificació que va treballar Stanley Milgram com a colofó dels seus experiments i a comprovar que moral i principis no són sempre un fil recte i inamovible.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comanegra és la responsable d’un fet no gaire habitual a casa nostra, la reedició, 20 anys després, d’una obra important d’un autor viu i en plena producció i que no venia avalada per un gran èxit popular tot i ser una fita en la trajectòria de l’escriptor.
Es tracta de “L’emperador”, un llibre que Jordi Coca va publicar l’any 1997 a Destino i que tot i rebre el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (quan ja no es podia trobar a les llibreries) va tenir una atzarosa vida comercials totalment aliena al contingut i a la qualitat del llibre, ja que va viure el període en què Destino va passar de ser una editorial independent a incorporar-se al grup Planeta i després, quan la Biblioteca Jordi Coca engegada per Proa va acabar sent una iniciativa truncada.

"L’emperador" de Jordi Coca

En aquest sentit, doncs, els molts lectors que no la van poder llegir en el seu moment, tenen ara una magnífica oportunitat de retrobar la peripècia vital de Suen, un noi d’origen humil i rural que decideix recórrer l’imperi amb un objectiu més aviat quimèric, conèixer personalment l’Emperador. El viatge permet viure la realitat de la Xina del segle XVII, un món que barreja història i llegenda, mite i realitat. Durant aquest perible, el jove va madurant, va adquirint saviesa, va canviant l’entusiasme inicial per un cert desencant i, en definitiva, madura i ennobleix l’esperit.
Amb aquesta base literària, Coca es marca un doble objectiu, d’una banda explicar les històries i les mites de la desconeguda i captivadora Xina del XVII, però fugint d’una voluntat històrica i entrant a consciència en el territori de la faula, circulant per aquells indrets on regna més la imaginació que la realitat inqüestionable i, de l’altra, narrar les metàfores derivades del viatge, de la recerca d’utopies, de somnis i, sobretot, de la construcció de l’ànima humana en una època de canvi i de corrupció política i ambició social. Potser per això, i encara que pugui semblar un contrasentit, pot arribar a ser més interessant i més viva la seva lectura avui que quan es va publicar per primera vegada ja que l’entorn vital del nostre món ens pot arribar a acostar amb molta més força als ideals i a les peripècies de Suen.

Jordi Coca (Foto: Catorze)

“L’emperador” ens regala doncs una meravellosa oportunitat per acostar-nos al Jordi Coca més pur, més personal, més intens, vivint un moment àlgid de la seva carrera i, de fet, és també una gran ocasió per aprendre a valorar un dels nostres autors més interessants, més rigorosos i paradoxalment encara amb moltes parcel·les per descobrir i valorar.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un clàssic de l’editorial Edicions del Pirata, el Comissari Llampec, una creació d’Ursel Scheffler il·lustrada per Max Walther que s’ha convertit en una col·lecció d’èxit. Acaba d’aparèixer el número 22, “El comissari Llampec a Barcelona”.
La sèrie té dues franges d’edat, 8 i 10 anys i diferents casos que, com és lògic es van complicant. Al final tots s’acaben amb una pregunta que posa a prova l’atenció i la capacitat detectivesca del lector. La resposta és també un petit joc, ja sigui amb una lupa especial o bé posant a prova les capacitats per llegir al revés de l’investigador.

El comissari Llampec

En aquesta ocasió, Llampec visita Barcelona per retrobar-se amb un amic, el comissari Xavier Primmirat, però les vacances es converteixen en una sèrie de cassos trepidants que els portaran a llocs emblemàtics de la capital catalana com la Sagrada Família, el Parc Güell, les Rambles o el Liceu.
Ursel Scheffler va néixer a Nuremberg l’any 1938 i tot i que volia ser exploradora o arqueòloga, va estudiar idiomes i literatura i es va convertir en una escriptora que ha publicat més de 2000 llibres i que ha estat traduïda a 20 idiomes.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats