El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jaume Copons i Liliana Fortuny s’han convertit en una sòlida i perfecta màquina de fabricar monstres. La gran efectivitat del seu treball i la qualitat i la imaginació que demostren els ha convertit en una mena de dualitat, en una doble personalitat, en un subjecte global que perd les identitats personals per guanyar-ne una de conjunta que es manifesta amb tota la seva magnitud i a un ritme endimoniat.

"El salt del temps" - Jaume Copons i Liliana Fortuny

L’èxit clamorós de la seva tropa, l’Agus Pianola i una complexa col·lecció de monstres fa que les aventures creades per Copons/Fortuny es succeeixin sense descans i ara precisament Combel n’acaba de publicar una de nova, la vuitena, “El salt del temps”, una incursió que fa referència a un dels temes clàssics de la literatura de totes les èpoques, els salts temporals, la possibilitat de viatjar al passat o al futur i que ho fa amb l’estil que el Jaume i la Liliana han convertit en autèntica marca de la casa, històries emocionants, divertides, amb un gran sentit de l’humor i constants incursions i referències als clàssics de la literatura o de la cultura popular dels últims anys. De fet, després de llegir qualsevol dels llibres de la sèrie, s’entén a la perfecció que s’hagin convertit en un èxit. Són divertides, emocionants, enriquidores, simpàtiques, amb picades d’ullet a la literatura, a la música, a la vida, sense dogmatismes, amb gresca i aquell necessari punt de bogeria rebel absolutament imprescindible.

"Activijocs monstruosos" - Jaume Copons i Liliana Fortuny

Però aquesta vegada, a més, la família creix “fora de catàleg”. Ja ho van fer amb “Sant Jordi de les Galàxies”, una aventura especial que trencava amb la cronologia de les aventures habituals i ara hi tornen amb “Activijocs monstruosos”, una proposta que igual que les operacions bikini, l’orxata de xufa, les bermudes, les pilotes de la Nivea i la samarreta imperi vista, té regust d’estiu, de fer alguna cosa però amb l’esperit del “dolce far niente”, d’allò de treballar divertint-se, de matar el temps sense pressa. Es tracta d’un magnífic volum on els personatges habituals de la sèrie plantegen un seguit de proves, jocs i activitats, amb diferents nivells de dificultat i cobrint un espectre molt ampli i variat que, segur mantindrà els fidels seguidors entretinguts durant tot l’estiu i canviant les activitats de vacances per aquests “Activijocs monstruosos” que, s’ha de dir, no són precisament fàcils i això vol dir que garanteixen moments d’alta intensitat. I, en el pitjor dels casos, al final trobarem les pàgines de solucions que ens permetran veure-ho tot clar encara que sigui amb una mica de trampa.
Són tres anys de feina, amb deu títols publicats i la traducció a 10 llengües, una fita important que progressa a bon ritme i que demostra que Jaume Copons i Liliana Fortuny han aconseguit unificar dues maneres de treballar i transformar-les en una estructura magnífica que sembla tenir corda llarga.

Jaumes i Lilianes a dojo

I tot i que no em puc “xivar”, aviat, molt aviat, a finals de juny, aquesta parella magnífica té a punt una nova sorpresa, un nou salt endavant que s’escapa del paper i que captivarà els seguidors d’aquest univers monstruós. Mantingueu-vos atents a tot el que passi a can Monstre. I ja sabeu que la “via oficial” és la pàgina Agus i els monstres.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joan de Déu Prats té una llarga trajectòria com a autor i sovint s’ha deixat temptar pels mons que s’allunyen de la realitat i el pragmatisme. Mites, llegendes, llocs i situacions inquietants han format sovint part de la seva literatura. Ara ha fet un pas més i gràcies a Comanegra i les magnífiques il·lustracions de Maria Padilla ha donat forma a “El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya”.

"El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya", de Joan de Déu Prats i Maria Padilla

La matèria primera són els contes populars, les llegendes, les rondalles i les històries que s’explicaven a la vora del foc. Moltes històries lligades al bosc, a la natura i a l’etnografia tenen com a protagonistes personatges fantàstics que poden ser espurnes entremaliades o autèntics éssers malignes i pertorbadors. Ara bé, del que no hi ha dubte és de la riquesa de personatges fantàstics que atresora l’imaginari català i Prats ho demostra fent un recorregut pel país i fa el retratat detallat d’elements més o menys coneguts, perillosos o entranyables com els gegants, el Pardinot, el Nonell, les Dones d’Aigua, els Nyítols, els Golluts, els Gambutzins, el Tamarro, el Papu, lo Marraco o el Peix Nicolau.

Donespeix

El llibre és una magnífica mostra de treball editorial d’alta intensitat. Els textos de Prats, bells, documentats, erudits i sorprenents, es complementen a la perfecció amb les il·lustracions de la Maria, didàctiques, màgiques, fascinants, i també inquietants i tot aplegat amb una edició acurada i luxosa que converteixen l’obra en una d’aquelles peces que cal tenir. Una fabulosa manera d’enfrontar-se a totes les pors ancestrals de la nostra cultura i arribar a aconseguir que, en algun moment concret, resultin simpàtiques i quasi familiars.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptora francesa Delphine de Vigan, guanyadora de premis com el Prix des Libraires i el Goncourt des Lycéens, va debutar amb “Els dies sense fam”, una història d’inspiració autobiogràfica que abordava el problema de l’anorèxia. Després vindrien peces com “No i jo”, amb els problemes d’una jove superdotada i ara Anagrama i Edicions 62 han publicat “Basada en hechos reales”, una història que força un punt més els límits que hi ha entre la realitat i la ficció.

"Basada en hechos reales" - Delphine de Vigan

La protagonista es diu com ella, és escriptora, té alguns trets biogràfics comuns i no acaba de resultar del tot clar que sigui una història autobiogràfica tal i com manen els cànons i així aconsegueix crear una estructura que fuig de tot el que et post esperar. Fa l’efecte que, més que parlar d’ella mateixa ha construït un clon, una mena de replicant propi que li serveixi per enfrontar-se al món i per anar plantejant els seus dubtes íntims més fonamentals des d’una posició pràctica i allunyada d’observadora interessada.
I el dubte acaba sent precisament aquest, on s’ha de marcar la línia de separació entre les coses reals i les fictícies? L’autora ha declarat que ella és una part de les inspiracions del llibre però no del tot. El joc és agafar una part de la realitat i barrejar-hi opinions i pensaments que la gent té d’ella, coses que saben o coses que creuen saber, veritats que no ho són tant, mentides que potser s’acaben acostant a la precisió i acabar-ho salpebrant amb una estructurada dosi de ficció.
El conjunt és una sàvia i perversa barreja d’elements d’una banda i altra de la realitat que persegueix l’objectiu de submergir el lector en un univers on els topalls no es mostren sempre amb tota la claredat necessària per arribar a discernir allò que és real i allò que és inventat.

Delphine de Vigan (Foto:RTL)

De fet, amb Delphine de Vigan plou sobre mullat, ja que bona part de la seva obra s’ha mogut en aquest territori relliscós i perillós que deriva entre la realitat i la ficció i l’exemple més recent va ser la seva anterior novel·la “Nada se opone a la noche”, que va utilitzar com una via ideal per tal de donar sortida a les emocions derivades del fet que la seva pròpia mare, que era bipolar, es va suïcidar. La novel·la narrava aquest suïcidi i també li servia per anar reconstruint la seva vida quasi com si fos una investigació criminal, però li va representar la irritació d’alguns sectors familiars.
Aquesta novel·la explica la història d’una escriptora que treballa com a negre editorial fent autobiografies de personatges famosos i es belluga per temes com el concepte de doble, la relació entre lectors i escriptors més enllà de la lectura dels llibres, la fascinació una mica morbosa que generen les històries basades en fets reals i la necessitat d’algunes persones d’espiar i, en certa manera, viure, les vides alienes.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Recordar casa és sempre recordar la vida, tot allò que has aprés, tot allò que has viscut i tot el que, d’una manera o altra, ha bastit el teu caràcter, la teva memòria i una munió inesgotable de “primeres vegades” que no són altra cosa que les teves essències.
Reus forma part indissociable del meu ADN, hi vaig néixer i hi vaig passar tota la vida, des del naixement fins a l’edat adulta, això vol dir que tot allò que et forma com persona, totes les coses del cos i totes les coses de l’ànima porten el segell de Reus. I records molts. Tinc una edat i això vol dir que recordes coses que ja no hi són o que ja no es fan de la mateixa manera. I un dels grans records infantils que tinc és el d’anar saltant, ballant i jugant darrere els gegants i els “nanus”. En aquella època el Xiquet de Reus portava una bola de cuiro lligada amb una goma i es dedicava a colpejar la canalla que, de la seva banda, mirava de bombardejar-lo amb els pinyols de les cireres de les famoses, saboroses i impagables coques amb cireres. Ara això de colpejar la canalla no està ben vist (tot i que, personalment confesso que no m’ho he passat mai tan bé com intentant evitar els cops i rebent-ne algun) i no és políticament correcte, però la tradició de menjar coca amb cireres seguint la comitiva festiva es manté.

Forn Sistaré de Reus

A banda de la qualitat gustativa de les coques, són una menja delicada, saborosa i espectacular, un dels grans mèrits és aquesta fantàstica estacionalitat. En una època que ens permet menjar de tot en qualsevol moment de l’any, que els forners reusencs mantinguin aquest tradició amb data de caducitat fa que recuperar-les any rere any sigui un plaer absolut, desitjat i esperat.
Dient això podeu entendre que tenir una coca amb cireres a les mans és una emoció difícilment igualable. I vaig cada any i en compro, i tot i que ja no puc anar darrere els gegants, cada mossegada, cada cirera i cada pinyol és recuperar els records d’infantesa, la vida viscuda, els moments feliços, els amics i tornar a notar com el cor batega. I també podeu entendre a la perfecció que m’ha emocionat rebre a la feina un paquet.
N’acostumo a rebre molts, però sempre són llibres. Aquest era una mica més voluminós, no gaire pesant i desprenia un perfum agradable. Abans d’obrir-lo he mirat el remitent, no fos cas que fos una editorial amb ganes d’aplicar nous sistemes de màrqueting. Però no, venia del famós Forn Sistaré de Reus. Ui!

Forn Sistaré de Reus

I a l’interior, unes dosis de felicitat rodona. Coques amb cireres. Xavier Pàmies Sistaré em feia arribar un regal meravellós, directe al cor, a la part més càlida de les emocions. I confesso que se m’ha escapat una petita llagrimeta fugissera i em fa l’efecte que és la millor manera que tinc d’agrair aquest obsequi inesperat.
Però també en vull deixar constància aquí perquè això és poesia, és literatura del jo, és un diari vital. Per sort, les xarxes socials i la premsa més o menys tradicional fan que les distàncies siguin més curtes. Per això sé que al Forn Sistaré fan el millor pa de pagès de Catalunya (que no és cap broma), per això sé que li van robar el seu “tricicle volador” i que en un temps rècord el van recuperar i van identificar tots els implicats i també el vaig veure fa un parell de dies entrar a la plaça del Mercadal com un missatger de les emocions, repartint alegria i somriures.

Forn Sistaré de Reus

No seré jo qui, a hores d’ara qui canti les bondats del Forn Sistaré (visita obligada sempre que vaig a Reus en “horari comercial”), però gent com el Xavier, batalladors incansable i imaginatius, amb tradició i modernitat, fan que la gent mantingui al punt àlgid les emocions, les alegries i els somnis, que pugui sentir com mai l’orgull de pertinença, l’orgull de ser de Reus, visquis on visquis i això només es paga amb somriures, llàgrimes d’emoció i batecs de passió.
Gràcies Xavier, de cor, d’ànima, de gust. Gràcies per ser com ets i per fer el que fas. ( i com a dada colateral dir-te que ho he compartit amb els companys de feina i ja hi ha alguns nous i rendits admiradors de la coca amb cireres de Reus, del Forn Sistaré).


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El poeta barceloní Santiago Montobbio atresora una curiosa història. Nascut l’any 1966 va publicar el primer llibre, “Hospital de inocentes” l’any 1989. Després de 20 anys de silenci, l’any 2009 va tornar a escriure poesia i, de fet ho va fer com si la seva intenció fos recuperar el temps perdut i, amb la complicitat de l’editorial El Bardo va publicar una tetralogia formada per “La poesía es un fondo de agua marina”, “Los soles por las noches esparcidos”, “Hasta el final camina el canto” i “Sobre el cielo imposible”, quasi una mena de dietari poètic format per 942 poemes.

"La lucidez del alba desvelada"- Santiago Montobbio

Ara, quasi sense marge pel descans, acaba de publicar “La lucidez del alba desvelada”, un llibre escrit entre el 2010 i el 2012 i que, en certa manera vindria a ser una continuació dels quatre llibres anteriors però, en aquest cas concret, hi ha un element diferencial que fa que el volum tingui una mirada especial, l’amor.

Santiago Montobbio (Foto: Anna Xalabarder)

El descobriment de l’amor, l’emoció d’una vida que barreja passió i cultura, la solidificació del sentiment i, finalment, la pèrdua, un treball que Montobbio aborda amb aquest deliri exagerat, amb aquesta torrentada d’emocions, de moments, de percepcions i de sentiment que fa que la lectura dels seus llibres sigui semblant al curs d’un riu viscut en temps real, deixant-lo fluir sense traves ni subterfugis. “Las palabras siempre son vida, y la encierran y sentencian. La ahondan y alegran, y hacen cierta, verdadera. Como un paisaje


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptora Teresa Saborit va guanyar la darrera edició del Premi 7Lletres amb el recull de contes que ha publicat PagèsEls llops ja no viuen als boscos”.
El guardó, convocat pel Consell Comarcal de la Segarra, la Paeria de Cervera i la Fundació Manuel de Pedrolo. El nom del premi es va escollir pel lligam que el número 7 té amb tot el que l’envolta, Pedrolo, Segarra, cultura, l’Aranyó, lectura i pel fet de tractar-se de set contes, amb una extensió entre 77 i 177 pàgines, que es lliura el 7 del 7 i que està dotat amb 7.000 euros.

“Els llops ja no viuen als boscos” - Teresa Saborit

Es tracta de set contes protagonitzats per nens que són víctimes de diferents tipus de violència física i psíquica, assetjament escolar, abusos sexuals, pobresa, abandó i que ho viuen en silenci, en secret, amb un punt de culpabilitat, amb vergonya i amb molta pena, amb una pena profunda que es transmet a través de totes les històries. El llop, en aquest cas, agafa un paper de símbol, el que tenia en les trames dels contes clàssics i es converteix en aquesta idea abstracta de maldat, de personatge maligne que ha abandonat el bosc i que apareix en indrets insospitats com l’escola, la llar, la família, l’entorn proper i que es camuflen de normalitat per anar sotragant les bases d’una convivència que hauria de ser normal i que es converteix en horrorosa, en silenciosament dramàtica, en un secret que fereix i que es manté en silenci.

Teresa Saborit recollint el premi (Foto: Consell Comarcal de la Segarra)

Teresa Saborit agafa la ruta dels pecats capitals, els barreja amb històries infantils clàssiques i esberla amb contundència la idea rosa dels contes de fades i mostra una realitat que, per desgràcia, ens és propera i a la vegada molt llunyana, sabuda i desconeguda, la de la duresa dels maltractaments i l’efecte silenciós i devastador que causen. Aquests són contes ferotges, que esgarrapen amb força, que fereixen, que no tenen un final feliç d’anissos, focs artificials i globus de colors. Tenen uns finals que es mantenen oberts, que perduren, que fan pensar, que burxen l’ànima i que fan bategar el cor amb un punt de desesperança. Són llargs silencis que estripen.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Marcel Riera és poeta, traductor, editor i un d’aquells personatges singulars i cultes que eixampla els seus tentacles per tal de poder abastar els temes i les qüestions més variades.
Una de les seves últimes incursions és el simpàtic però gens banal “Els gats han vingut a prendre el te”, que ha editat Viena. És una interessant selecció de 50 poemes de tots els temps i de diferents tradicions que tenen com a protagonistes els gats.

Els gats han vingut a prendre el te – Marcel Riera

Fent una ullada a internet es pot comprovar de manera ràpida i empírica que aquests felins més o menys domèstics siguin uns dels grans protagonistes de la xarxa. I aquí, d’entrada, la qüestió curiosa és que el Marcel no arriba a aquesta antologia des de la passió pels gats. De fet, ha dit públicament que no li agraden i, per contra, s’ha entretingut a rastrejar i en molts casos a traduir tota aquesta lírica mioladora.
Em ve al cap que el llibre pot tenir diferents lectures. Una primera possibilitat seria llegir els poemes en veu alta als respectius gats de casa, tot i que intueixo que en general més aviat en faran poc cas. L’altra opció és fer cas del títol i que sigui una lectura de les 5 de la tarda, amb te i pastes com a acompanyament rigorós i necessari. Una tercera opció seria fer-ho còmodament escarxofat en un sofà d’aquells d’orelles, a la vora de la llar de foc, en sabatilles i, és clar, amb un gat a la falda (o a la vora si no és especialment simpàtic). I una quarta seria la de llegir només tenint en compte la grandesa dels poetes i el vigor dels poemes, sense gats ni res que distregui la lectura. I, és clar, hi ha les possibles barreges a percentatges variats.

El gat Larry, a la porta del 10 de Downing Street Foto Getty Images

Sigui com sigui, el llibre és una meravellosa oportunitat per descobrir com es miraven les seves mascotes autors com Paul Verlaine, Apollinaire, Carlos Barral, Charles Baudelaire, Rainer Maria Rilke, Perci Bysshe Shelley, Fernando Pessoa, Pablo Neruda, John Keats, Emily Dickinson, Jorge Luis Borges, Issa Kobayashi, Lawrence Ferlinghetti o Thoma Hardy, entre d’altres.
Prepareu-vos per miolar en vers, doncs.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Lluis Llort parla de "L'enigma Perucho" al suplement Cultura del diari El Punt Avui

"L'enigma Perucho" - Jordi Cervera

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

18/05/2017: L’enigma Perucho

Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Comencen a arribar les primeres reaccions a l’aparició de “L’enigma Perucho" a l’editorial Combel.

L’enigma Perucho a El Garbell

La novel·la és una de les recomanacions del número 10 (Primavera 2017) del butlletí El Garbell que edita l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Fent-se ressò d’aquesta recomanació, Anna Guitart, des del programa Tria 33 també aprofita per parlar-ne.

L'enigma Perucho a Tria 33

I finalment, Maite Ricart en fa una càlida i elogiosa lectura i ho explica al suplement cultural del diari El Mundo.

L’enigma Perucho a El Mundo

Moltes gràcies a tots


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
A Luis Rodríguez el presenten com un narrador secret. I el cert és que podem coincidir en afirmar que és una bona etiqueta comercial però la veritat és que Rodríguez és un narrador insòlit i arriscat. Nascut a Cosío, a Cantabria, l’any 1958, viu a Benicàssim i Tropo Editores, una editorial no menys arriscada que l'autor, acaba de publicar el seu quart llibre “El retablo del no”.

"El retablo de no" Luis Rodríguez

Abans d’això s’havia atrevit a publicar una novel·la titulada “Novienvre”, així, amb aquesta grafia i, el més important, una història poderosa, contundent i molt ben portada que se centra en els fets, en l’epicentre de la trama i renuncia volgudament a les floritures externes.
Ara hi torna i ho fa protagonitzant un nou mortal sense xarxa. Queda clar que no s’acomoda i que li agrada complicar-se la vida. El llibre de dues portades i cadascuna obre la porta a una versió diferent. Una amb 10.000 paraules i l’altra amb 20.000 paraules. El lector pot triar quina història llegir o si les vol llegir totes dues i en quin ordre fer-ho. I sí, potser és cert que la de 20.000 paraules conté la de 10.000, però ja sabeu que les coses no acaben sent sempre tan obvies, tan planeres i senzilles i Luis Rodríguez és capaç de convertir la història en un joc de pistes i d’interpretacions, una mena de ficció global que trenca esquemes, que es multiplica i es divideix amb una intensitat envejable.

Luis Rodríguez (Foto: Gabriel Utiel. El Periódico Mediterráneo)

I de fons (o potser no tant), una mena de prospecció de la construcció i la recerca de la identitat que es fa barrejant la vida i el teatre, la realitat i la ficció, la veritat i la mentida. Els límits són la confusió i una certa impossibilitat per anar establint els paràmetres exactes de la solidesa, d’allò que et pots creure i d’allò que et fa dubtar. Rodríguez és un d’aquells autors que defuig la indiferència. Llegir els seus llibres és entrar en un univers més aviat atípic, gens convencional. Es capbussa a fons en les seves històries, en la forma i en els continguts, i res no acaba sent superflu o banal. Ofereix grans dosis d’intensitat i, de seguida fa que el lector es posicioni. Només hi ha una certesa a l’hora d’encetar una de els seves novel·les: la indiferència és una sensació proscrita que no hi té cabuda.
La lectura de “El retablo de no” planteja interrogants, contradiccions, moviments i obliga a mantenir-se en estat d’alerta, pendent l’allò que pot venir. Només hi ha una certesa, escullis la versió 10.000 o la versió 20.000, no podràs evitar caure en la temptació de llegir l’altra i establir les obligades comparacions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats