El Blog de Jordi Cervera

29/10/2019: "El método Sakuma"

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Kitsune Books ha publicat un manual que es presenta com a revolucionari, “El método Sakuma” on l’entrenador personal Kenichi Sakuma exposa el seu mètode, un sistema utilitzat per top models per conservar la figura i basat en la reforçar determinats grups musculars que incrementen el metabolisme basal i fan que es cremi greix a més velocitat mentre fuig de taules d’exercicis esgotadors i de dietes impossibles de seguir per més que t’hi esforcis.

"El método Sakuma"

D’entrada, la primera mirada pot ser d’un cert escepticisme, sobretot tenint en compte que el cos de les models top té poc a veure amb els cossos que passegem la majoria dels mortals, però malgrat això, el llibre va aconseguir superar el milió d’exemplars venuts al Japó quatre mesos després de la seva aparició al mercat.
Sakuma basa el seu mètode en els músculs del tors, una part del cos que ell considera oblidada i que segons la seva teoria, reforçar-los i aprendre a utilitzar-los és un camí segur cap a la possibilitat de reduir greix sense fer un gran sacrifici.
No gosaria a dir si amb un excés d’optimisme o no, el mètode afirma que, independentment de l’edat i la condició física, es pot començar a tenir una figura estilitzada en dues setmanes, dedicant només cinc minuts al dia a l’exercici i fent una dieta mínimament pensada. En aquest punt és fàcil imaginar que tot dependrà del punt de partida i que no deu ser el mateix mantenir en forma la Kendall Jenner que fer-ho amb el John Goodman i que el segon petser no en tindrà prou amb dues setmanes.

Kenichi Sakuma

Sigui com sigui, Sakuma defensa que el secret de tot plegat rau en aprendre a utilitzar determinats músculs de manera equilibrada. El que fa el mètode és acostumar aquets grups musculars a treballar d’una manera concreta i això fa que durant la resta del dia actuïn de manera diferent a com ho feien i que, per tant, ajudin a cremar el greix amb més efectivitat ja que el conjunt del cos es mou d’una altra manera, millorant la figura, la postura i el metabolisme. El llibre també proposa un seguit de dietes equilibrades que ajudaran a tot el procés.


22/10/2019: Marta Costa

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Els habituals ja sabeu que un dels punts constants d’aquest blog és la fascinació pel treball que fan els il·lustradors. Sortosament, la seva feina va assolint de manera progressiva el reconeixement que es mereix però encara queden una mica lluny de ser considerada fonamental en tota l’estructura de la literatura infantil i juvenil i cada vegada amb més força a la dels adults.

Il·lustració de Marta Costa

A casa nostra podem estar contents ja que disposem d’un elenc d’il·lustradors i d’il·lustradores que és una autèntica meravella, creadors dotats de geni, imaginació i una brillantor que fa que els seus treballs tinguin vida pròpia. Diferents tècniques, diferents estils i un objectiu comú, fascinar i atrapar el lector.
Qui ho aconsegueix plenament és la convidada d’avui, la Marta Costa Virgili. Nascuda a prop de Barcelona va créixer en una família d’artistes i això, molt probablement ja la va marcar de manera genètica i també ambiental. Es recorda jugant amb un llapis i amb una cuina petita.

Il·lustració de Marta Costa

De mica en mica va anar augmentant l’interès pels colors i deixant la cuina però sense abandonar-la del tot. Va estudiar disseny gràfic a la universitat i va treballar en aquest camp durant 17 anys fins que un dia va decidir deixar-ho tot i perseguir el seu somni més o menys secret. Es va llicenciar en il·lustració i l’any 2008 arribava el primer encàrrec.
Des d’aleshores, feliç de convertir la seva passió en la seva feina, no ha parat ni un moment: llibres publicats a Catalunya, a l’Estat espanyol, al Regne Unit, a Corea, a Alemanya, als Estats Units i s’ha convertit en una cotitzada autora internacional, arribant fins i tot a responsabilitzar-se del text d’algunes de les seves històries, tot i que confessa que això es podria considerar un accident i que s’estima més treballar il·lustrant les històries d’altres autors. Aquí ha treballat amb Cinta Arasa, Maria Ayguadé o Elisa Ramon, entre d’altres.

Il·lustració de Marta Costa

Enmig de tanta feina, entre llibres d’educació i de literatura, es veu que tampoc no és estrany trobar-la ballant country, prenent el te amb els amics, nedant o cuidant el seu jardí, unes activitats que no fan altra cosa que fer-la més humana, més social i més amant de la bellesa que incorpora sempre als seus dibuixos.
Les seves il·lustracions són picades d’ullet imaginatives i magnètiques. cada imatge és quasi com aturar el temps, com fer que la història que estàs llegint s’aturi durant uns instants i et permeti veure els protagonistes en acció, saber com són, que fan i quasi com pensen i com actuen.

Il·lustració de Marta Costa

Les imatges de la Marta són d’una solides inqüestionable, petits retalls de vida, tota la vida que hi ha als llibres que il·lustra convertida en fragments particulars, en retalls que resumeixen a la perfecció la trama, la personalitat, el tarannà dels personatges. Si les contemples amb atenció, dedicant-hi el temps que demanen, és fàcil veure que no són gens estàtiques. Al seu interior i a la seva pell hi bull la vida i és fàcil imaginar-te-les en moviment, transmetent alegria i emocions. Sí, segur que a grans i a petits ens encanta llegir aventures, interioritzar-les i viure-les, però també és fàcil imaginar que una il·lustració de la Marta resulta ideal a l’hora de construir un tot, de bastir el relat final en tota la seva complexitat i fer-lo rodó, sòlid i contundent.
I, a més d’aquesta vida, també es capaç d’injectar-hi tendresa, encant i fascinació i convertir cada imatge en una petita abraçada d’aquelles que reconforten, que són com una manta suau a la vora d’una llar de foc en ple mes de gener. I posats a pensar-hi, és un mèrit i un do tenir la virtut de sintetitzar i d’enriquir els elements d’una història amb un dibuix carregat de complicitats i d’alegria.


Marta Costa

Així doncs, l'infant que es trobi un llibre de matemàtiques il·lustrat per Marta Costa, segur que el trobarà molt menys feixuc. La Marta té una pàgina web i un compte d’instagram on podreu admirar amb més detall els seus meravellosos dibuixos.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ens queixem sovint dels índexs de lectura més aviat dramàtics que arrosseguem i que compliquen força la possibilitat de millorar el sistema, d’arribar a normalitzar les traduccions i, de rebot a professionalitzar el sector. Una de les vies, potser la més segura encara que impliqui dur-la a terme amb una gran amplitud de mires, és començar a fidelitzar els més petits.

Il·lustració de Jonathan Miller

Kalandraka acaba de publicar Petits de la casa / Petits salvatges, una divertida i interessant sèrie de llibres dirigida als pre-lectors amb textos d’Antonio Rubio (castellà), Xosé Ballesteros (gallec), Helena García (català) i Fernando Rey (euskera) que complementen els dibuixos del canadenc Jonathan Miller.

Il·lustració de Jonathan Miller

Són llibres de roba, de 8 pàgines, amb unes mides de 15x15, que es poden manipular, doblegar, mullar, rentar, que estan fets amb tintes no tòxiques i que afavoreixen l’estimulació sensorial, el tacte, l’oïda, la vista, la possibilitat de manipulació, l’exploració i, sobretot obre un univers d’imaginació que es concreta amb la possibilitat de jugar i d’anar creant històries amb animals com el cérvol, la guineu, el gat, l’ovella, el conill i tots els animals que desfilen per aquests llibres.

Il·lustració de Jonathan Miller

I més enllà d’allò que es veu, els llibres també plantegen un joc que convida a seguir investigant, a anar més enllà de les seves pàgines i a inventar nous jocs i noves rimes mentre creixen els lligams entre el nadó i la persona que llegeix i explica les històries.
Una bona manera d’aconseguir que els més petits de la casa comencin a sentir els llibres com un element proper, necessari, sobretot, divertit.


11/10/2019: Anna Villegas

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Obrim una nova finestra al meravellós i sempre desconegut univers de les il·lustracions. En aquest cas ens acostem a la feina de l’Anna Villegas, una manresana que es pot dir que ha viscut l’art des de sempre. El seu pare és pintor i professor d’art i això, és de suposar que ja marca.

Dringueta il·lustració d'Anna Villegas

De fet, alguns dels seus jocs infantils passaven per pintar decorats d’obres de teatre i murals però, curiosament, en aquella època s’ho va agafar com un divertiment més i mai li va arribar a passar pel cap la idea de dedicar-s’hi de manera professional. Es va acabar decantant per estudiar humanitats, una manera sòlida i interessant de lligar els seus variats interessos per qüestions com el renaixement, el prerafaelisme, la història, la ciència o la política en un únic indret. Més tard es va apuntar a fer un màster de geopolítica d’Àsia oriental i un postgrau en conflictes armats.
Amb aquest bagatge cultural, va començar a treballar en temes lligats a la convivència i relacionant amb joves en risc d’ex

Escola Joviat, il·lustració d'Anna Villegas

clusió social però la crisi va acabar enfonsant tots els projectes i no li va tocar altre remei que mirar endavant i buscar noves possibles sortides. Aquest sotrac la va portar a recuperar el dibuix. Es va formar en noves tecnologies aplicades a l’art i quan va estar segura que el seu treball era prou digne es va decidir a enviar-lo a diferents editorials.

Primavera 2018, il·lustració d'Anna Villegas

Al cap de 22 minuts (confessa que després ho va cronometrar) va rebre una primera resposta positiva acompanyada d’una oferta de feina. Des d’aleshores no ha parat de treballar i també ha pogut recuperar les seves inquietuds personals lligades a feina de millorar la convivència als barris.

Santulana, il·lustració d'Anna Villegas

Llibres infantils, llibres de text, encàrrecs de les administracions públiques i d’empreses privades, disseny gràfic i treballs de tota mena omplen el seu currículum i li permeten gaudir d’un ampli ventall d’opcions d’expressió que, mantenint un estil propi, s’adapten a les necessitats puntuals de cada tema.
Els seus dibuixos captiven a primera vista, són encisadors, carregats de tendresa, d’aquella tendresa càlida i seductora que provoca sempre una mascota afable o un osset de peluix disposat a ser abraçat i a abraçar-nos. Contemplar-los transmet a l’instant una sensació de benestar, de pau i de complicitat, la idea sempre gratificant de trobar-te entre amics, uns amics que tenen sempre un somriure sincer i obert a punt per regalar-lo sense demanar res a canvi.
L’Anna ´s tota una experta a l’hora de crear mons feliços, universos de color i d’alegria d’aquella que s’encomana sense límits i potser per això cadascun dels seus dibuixos és una invitació a gaudir del moment, a capbussar-se en qualsevol d’aquests mons divertits que crea, una porta oberta a la felicitat, a compartir bromes, complicitats i aventures sense pensar en res més. només en aquesta manera lúdica i àgil d’interpretar i de traduir la vida en imatges.


Vull mel, il·lustració d'Anna Villegas

Acostar-se al treball de l’Anna Villegas és nedar en un mar de màgia, entrar en boscos de llum i deixar-se sorprendre per una legió de personatges que et surten al pas amb l’optimisme pintat al rostre i que et suggereixen emocions singulars i amb recorregut feliç. Persones i animals que et regalen el millor dels seus mons sense contraprestacions, només el plaer sempre renovat de compartir històries, de viure presents lluminosos i d’imaginar futurs brillants.
Aquestes imatges que veieu us poden servir per fer-vos una idea del bon treball que fa l’Anna Villegas, però trobareu més material a la seva pàgina web.

Anna Villegas

Us encantarà, segur!


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 2009, la Sèrie Negra d’RBA publicava “Tarde, mal y nunca”, la segona novel·la del barceloní Carlos Zanón després de "Nadie ama un hombre bueno”. Ara, 10 anys més tard, amb Zanón nomenat comissari de la BCNegra i convertit en una de les realitats més sòlides de la novel·la negra en castellà, Salamandra Black, després de publicar “Taxi” recupera aquest llibre que va encetar les mirades de l’autor a una Barcelona allunyada dels neons, dels aparadors de luxe i de la mirada encuriosida dels turistes.

"Tarde, mal y nunca", Carlos Zanón


Zanón explora una ciutat dura, gens amable, poblada per una legió de perdedors que no fan altra cosa que mirar de sobreviure, que es busquen la vida en un territori on les fronteres, les físiques i les morals, són laxes i difuses. Hi ha veus que diuen que Carlos és l’hereu de Juan Marsé, Manolo Vázquez Montabán i fins i tot de Francisco González Ledesma. Potser sí, però la seva mirada té una cosa que no tenien els seus predecessors, acidesa, mala llet i desesperança. En els fons, els herois i els antiherois que convivien amb el Pijoaparte, amb Méndez o amb Carvalho, acabaven tenint un punt romàntic, una certa calidesa. Els de Zanón són secs, aspres, poc donats a comportaments càlids. I amb això no vull dir que no s’enamorin, que no visquin, que no sentin, no, però ho fan d’acord amb la ciutat que els acull... o que els castiga, que no se sap mai. Ho fan des de la crisi, des de la desesperança, des de l’oblit, des del rebuig.
A “Tarde, mal y nunca”, l’autor ja començava a fonamentar la fotografia d’una ciutat perifèrica, marginada i marginal, plena d’immigrants, de mil llengües, de crisis endèmiques, de drogues, de corrupcions petites, miserables i domèstiques i, sobretot, de ganes no sempre conscients, de voler fugir d’allí, d’aconseguir el passaport que facilita la fugida i l’oblit.


Carlos Zanón (Foto: Lupe de la Vallina)

Els protagonistes són joves, però porten aferrada a la pell, com la pestilència de l’oli recremat dels bars que freqüenten, l’estigma perenne de la fatalitat, la brutal successió d’elements que basteixen el seu dia a dia ple de violències i d’anonimats. L’Àlex té visions, fantasmes de tota mena que els persegueixen si no es pren la medicació a temps, el seu germà, l’Epi, viu enamorat de manera irracional de la Tiffany Brisette, una sud-americana voluptuosa, amb un fill, que s’acaba rendint a la fogositat sexual de Tanveer Hussein, un marroquí ben dotat, violent i sense escrúpols, deslligant un triangle amorós que, tenint en compte la personalitat dels implicats, només pot acabar de dues maneres, malament o molt, molt malament.
Realisme, cruesa y una mirada lúcida al cantó menys afavorit de la nostra societat. Gent que ha convertit la derrota en un costum i que Zanón retrata amb una mirada crua, ferotge directa, socialment incomoda però no exempta d’un cert romanticisme un punt naïf que fins i tot resulta un magnífic complement de l’assalt frustrat a l’esperança dels protagonistes.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Páginas de Espuma, l’editorial creada per Juan Casamayor i Encarnación Molina, té una singularitat especial, la seva dedicació fidel i absoluta al conte en castellà. Ja siguin reculls, antologies, traduccions o recopilacions, l’editorial estima les històries curtes i això l’ha convertit en un autèntic referent del gènere. Amb seus a Madrid, Mèxic i Argentina, aconsegueix mantenir una gran activitat a ambdues costes de l’Atlàntic. Noms com Lovecraft, Iciar Bollaín, Ignacio Padilla, Antonio Machado, Henry James, Leopoldo Maria Panero, Emilio Salgari, Fernando Pessoa, Conan Doyle, Jane Austen, Bioy Casares, Mary Shelley, Bram Stoker, Jorge Volpi, Ana Rossetti, Chéjov o Edith Wharton poden ser una claríssima mostra de la seva activitat.
Ara, una de les últimes incorporacions al catàleg és “Insólitas. Narradoras de lo fantástico en Latinoamérica y España”, en edició a càrrec de Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón. Es tracta d’una peculiar, documentada i interessant selecció que aplega 28 escriptores en actiu, algunes d’elles com Elia Barceló o Cristina Peri Rossi o d’altres que, tot i ser autores d’una llarga i rica trajectòria no han aconseguit aquest reconeixement popular global. Han escollit històries més aviat curtes i han evitat en la mesura del que era possible que fossin les més reconegudes de la seva producció literària.


"Insólitas" de Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón

Aquí podrien servir uns dels versos més coneguts de Maria Mercè Marçal: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”, però en aquest cas vindria a ser el contrari, una triple invisibilitat: ser dona, escriure en llengua no anglesa i practicar un gènere no considerat excels segons la gran crítica literària. Així les cosa, l’antologia de López Pellissa i Ruiz Garzón té un primer objectiu bàsic, donar visibilitat a la feina d’aquestes autores ja que, segons apunten els dos curadors, els màxims especialistes del gènere reconeixen que només han llegit 5 o 6 de les 10 espanyoles i 18 llatinoamericanes antologades i això vol dir que si s’extrapolen les xifres fora dels circuits especialitzats, els resultats poden resultar francament dramàtics i decebedors.
En aquest sentit, la selecció contraposa dues realitats, d’una banda l’arrelament del gènere a l’Amèrica llatina tot i que, per contra, no gaudeix de seguiment popular, i de l’altra, el fet que a l’Estat espanyol, el gènere va entrant progressivament en un mercat que, curiosament, el segueix amb més devoció en diversos àmbits.
Ara bé, superada aquesta primera i necessària línia de reivindicació, el que trobem és un recull que, en certa manera, el que proposa és una mena de fixació de cànon del fantàstic i la ciència ficció en clau femenina i, de fet, representa un ben estructurat punt de partida que, sense dubte aniran seguint i complementant altres antòlegs en un futur més o menys proper.

Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón

En un ordre més, diguem-ne, domèstic, la Teresa i el Ricard han agafat una forquilla d’escriptores que van des de les que han superat els 90 anys fins a les que no arriben als 30, la qual cosa pressuposa un ventall d’aproximacions molt divers i diferenciat amb un element afegit que potser podria sorprendre: no es tracta d’un manual feminista, ja que les aproximacions i les temàtiques tractades són prou variades i prou eclèctiques com per eliminar d’entrada aquest supòsit.
S’ha de valorar també el bon moment que viu el gènere, impulsat sobretot per adaptacions televisives i cinematogràfiques que ha aconseguit fites notables amb produccions com “Harry Potter”, de J. K. Rowling; “Joc de Trons”, de George R.R. Martin; “El conte de la criada”, de Margaret Atwood o “Els jocs de la fam”, de Suzanne Collins que han despertat la febre arreu del món i han provocat que molts seguidors busquin també la versió escrita de les històries que els fascinen a la pantalla. Això vol dir que “Insólitas” pot ser el pròleg d’una història que creix dia a dia i que intenta aconseguir que alguns gèneres literaris deixin de ser considerats de segona i passin a ser percebuts com literatura de primera.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Crowley és un historiador força atípic que s’ha guanyat el respecte i el favor dels lectors gràcies a la seva capacitat per explicar i descriure moments i escenes que, ens mans d’altres, podrien resultar força avorrides. S’ha especialitzat en la cultura mediterrània i ha publicat llibres com “Imperios del mar” o “Constantinopla”, on aconsegueix que els personatges agafin quasi una pàtina de ficció i es puguin seguir amb l’emoció d’una novel•la.
Aquesta vegada Ático de los Libros publica “Venecia. Ciudad de fortuna”, un assaig apassionant sobre una de les ciutats més magnètiques, belles i apassionants de la història del Mare Nostrum. És el relat detallat de cinc segles d’activitat, des de les Creuades a la guerra amb els turcs, que la van dur a ser l’indret més poderós de la Mediterrània i a escriure una història que encara avui fascina i es palpa quan es passeja pels seus carrers i canals.

La "Venecia" - Roger Crowley

Els “habitants de la llacuna”, experts navegants, es van convertir en els reis del mar i Venècia es va convertir en un dels indrets més rics del món, imposant les seves lleis i la seva manera d’entendre la vida. Diplomàtics, valents i astuts, els venecians van fer de les negociacions i de les intrigues un autèntic art.
La ciutat va passar de ser un petit poblat de cases de fusta, habitat per mercaders que buscaven protegir-se dels atacs dels bàrbars, a convertir-se en una urbs rica, esplendorosa i d’autèntica llegenda. El seu imperi naval va ser fonamental a l’hora d’assumir aquesta supremacia mediterrània però també va tenir un paper clau per obrir la Ruta de les Espècies i en tots els enfrontaments entre el cristianisme i l’islam.

Plaza de San Giàcomo de Rialto. Canaletto

La ciutat fascina, però la seva història també. La Sereníssima és un indret profundament diferent i original que tot i rebre atacs i amenaces de sultans, emperadors, condottieris no va perdre la seva autonomia fins l’any 1797, quan la va perdre a mans de Napoleó. El personal estil de Roger Crowley es posa al servei d’aquest apassionant fil narratiu i el resultat és magnífic i magnètic.

Roger Crowley

De fet, l’autor defineix així el seu treball en aquesta reconstrucció detallada de la gran Venècia: “Este libro es la historia del ascenso de ese imperio, el Stato da Mar, como lo llamaban en su dialecto, y de la riqueza comercial que creó. Las cruzadas ofrecieron a la República la oportunidad de ascender en ese escenario que representaba el mundo. Los venecianos se aprovecharon de la situación a fondo y se enriquecieron enormemente. Durante más de quinientos años fueron los señores del Mediterráneo oriental y le dieron a su ciudad el apodo de la Dominante; cuando el mar se volvió contra ellos, organizaron una defensa resuelta y combatieron hasta el último aliento. El imperio que habían construido era ya grande cuando Petrarca vio partir el barco desde su ventana. El conjunto era curioso y variopinto: una colección de islas, puertos y bastiones estratégicos diseñada solamente para albergar barcos y canalizar las mercancías hacia la metrópolis. La de su construcción es una historia de coraje y engaños, de suerte, persistencia, oportunismo y catástrofes periódicas”..... “Fue, en cierto sentido, la primera ciudad virtual: un almacén offshore sin medios visibles para sustentarse, casi asombrosamente moderna. Como dijo Priuli, la ciudad se levantaba sobre una abstracción. Era un imperio de dinero. […] La tremenda atención que prestaba la República a los asuntos fiscales y económicos estaba siglos por delante de sus tiempos. Fue el único Estado en el mundo cuyas políticas de gobierno estaban únicamente dirigidas a fines económicos. No había ninguna fisura entre su clase política y sus comerciantes. Era una república dirigida por y para emprendedores, y su Gobierno legislaba a tal efecto. […] Remplazó al galante caballero medieval por un nuevo tipo de héroe: el hombre de negocios. […] Fue la aventura marítima la que hizo todo esto posible. En el proceso, Venecia cambió el mundo”.

Mapa antic de Venècia

Una lectura aguda, amena, intensa i apassionant que et farà repensar els llibres d’història.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El rock és l’autèntica música popular del segle XX. Una fusió de gèneres que es va anar construint a base de mestissatges, d’interseccions, de contactes insòlits. Jazz, blues, country, rhythm and blues convivint i barrejant-se va acabar donant forma a una manera de concebre la música que tots saben localitzar i identificar però que potser ens resulta molt més complicada a l’hora d’explicar-la i de definir-la.
Susana Monteagudo, ajudada per les il·lustracions de Luis Demano s’ha proposat donar aquesta explicació i dirigir-la als més joves de la casa. El resultat és “Història il·lustrada del rock" que publica Litera Libros.

"Història il·lustrada del rock" de Susana Monteagudo i Luis Demano

El repte resulta interessant ja que els nois i les noies no han viscut de primera mà aquesta aventura i, de fet, gràcies als nous corrents musicals i al predomini d’alguns mitjans fins i tot en tenen poques o nul·les referències. Conceptes, grups, cançons, discos fonamentals, estils, discogràfiques, festivals, moments històrics en un camí que s’enceta als anys 50 i acaba pràcticament avui. Una mirada a vol de moixó que permet fixar la mirada en els aspectes més rellevants d’aquesta història contemporània plena d’emocions, de ritmes, d’instants irrepetibles i màgics.
Una proposta seriosa i interessant que casa amb habilitat i sentit pràctic informació i imatge, amb les aportacions de Monteagudo i aquest imaginari sòlid i viu de Luis Demano que no és limita només a il·lustrar i que hi posa gràcia, humor i, sobretot, molta imaginació a l’hora de construir i marcar les fites d’aquesta ruta rítmica i vital.

"Història il·lustrada del rock" de Susana Monteagudo i Luis Demano

La idea és donar les pistes necessàries per emocionar, per anar captivant l’atenció dels lectors jove si aconseguir que tinguin ganes d’explorar, de buscar, d’escoltar però també aporta informació en referència a solistes i grups, tribus musicals i algunes informacions estadístiques que també expliquen aquests setanta anys de música potent i emocionant. Segur que els nens ho trobaran fascinant i que els pares tampoc no podran evitar la temptació de fullejar-lo.
Llarga vida al rock&roll, doncs.


Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Aquests dies s'han celebrat a Tarragona i Reus les jornades dedicades a retre homenatge a la figura i a l'obra de l'escriptor Jordi Tiñena. En la darrera sessió, al Centre de Lectura de Reus, el també escriptor Jaume Cabré va fer arribar unes sentides línies, carregades d'afecte i de sensibilitat que m'agradaria acostar-vos.

Jordi Tiñena

Amic de lluny

Com que avui aquí hi ha veus autoritzades capaces de parlar-nos de l’obra de Jordi Tiñena amb ple coneixement, i molta gent que el coneixia com a persona, com a escriptor, com a professor, caminaré de puntetes parlant amb respecte profund, i un bocí d’emoció continguda, d’un home que, tot i que he tractat poquíssim, sempre m’ha caigut bé (que seria una manera col·loquial de dir que he admirat i que admiro). Per l’obra? Per la manera de ser? Per... no ho sé. Per tant, transitaré per camins indecisos però profundament sentits, per contribuir al record d’un home bo, d’un bon escriptor, d’un bon professor... Em sap greu no poder ser aquí amb vosaltres però circumstàncies personals m’ho impedeixen.
Més d’una vegada, i des de fa temps, he pensat que en Jordi Tiñena m’atrau per la manera que endevino que té de fer les coses. Parlo en present, com si el tinguéssim ara aquí. Em queia bé i sabia que jo li queia bé. Potser érem ànimes paral·leles sense saber-ho? I encara que no puc ser exacte amb la dada, sempre que hem entrat en contacte ha estat quan jo he anat a Tarragona. No sé si és una casualitat o és que realment era difícil arrencar en Jordi de Tarragona. Ei, i per ser justos, vam coincidir ben lluny de Tarragona, a les Trobades d’Escriptors al Pirineu l’any que es va fer a Andorra. Però el comprenc: a mi també em costa bellugar-me i allunyar-me de les pàgines que sempre tinc a mig escriure. Com si ens fes por que un cop de vent les fes desaparèixer.
Ara que estem fent un acte d’homenatge i memòria de Jordi Tiñena, un bon home i un bon escriptor, també vull fer esment del fet que era un gran professor. Escriptor i professor. Segurament que aquí, avui, hi ha professors col·legues d’en Tiñena. I segur que també hi ha alumnes del professor Tiñena.
Una de les coses que li he admirat és la seva capacitat de reacció quan va decidir que els alumnes tenien el dret de conèixer els clàssics de la literatura catalana. I va tenir el valor de fer una versió en el català actual de, pel cap baix, El llibre de les dones, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, Lo somni... entre d’altres a més de l’edició de diverses obres clàssiques sempre pensant en com podia ser més útil per als alumnes. Els que no sou de l’ofici, m’imagino que us podeu imaginar la feinada que suposa aquesta activitat afegida d’adaptador d’obres clàssiques. Això denota amor a la literatura, amor a la feina i a l’alumnat. Diverses vegades m’he declarat admirador de la feina del professorat de secundària i de batxillerat, segurament el tram educacional més dur per als professionals de l’ensenyament. I sé de què parlo perquè ha estat, aquesta, la meva feina durant una vintena d’anys. El que no he gosat fer mai és aquesta feina d’adaptació de clàssics a què m’he referit.
Parlant d’això amb la Berta, em va comentar que ella va assabentar-se que l’editorial Bromera d’Alzira publicava versions de clàssics i en Jordi hi va enviar el primer llibre. Però abans dels contactes editorials, en Tiñena s’havia passat hores picant clixés per ciclostilar els textos i poder-los distribuir i treballar a classe. En saber això, em vaig sentir molt solidari amb en Jordi: els professors de literatura amb ganes de pencar, quan encara no existien les fotocopiadores, havíem de picar l’original en un clixé per passar-lo a ciclostil (que, als joves, us deu sonar a música celestial). I era diabòlic perquè picar un clixé amb una màquina d’escriure (que no sé si els joves sabeu què és) no admetia errades: si cometies una badada havies de tapar-la amb una espècie de pinta ungles i sempre se’t feia mitja nit. Hores i hores de feina i mans brutes de tinta per tenir un text amb la pretensió que alguns alumnes s’enamoressin de Bernat Metge, de Llull o de Joanot Martorell. O de Calders, si convenia.
El professorat de literatura present avui aquí, segur que entendrà i es solidaritzarà amb l’enveja que en Jordi, o jo i molts més, sentíem envers el professorat de mates que arribava a classe amb un paper (si calia) i una barreta de guix per parlar de les equacions de segon grau o d’altres misteris de l’univers de la Matemàtica.
Però és que en Jordi va fer més coses: com a professor de BUP, als anys vuitanta, aprofitant l’experiència que vivia diàriament, va escriure L’ensenyament de la llengua catalana al BUP als alumnes castellanoparlants. I sense cap recança, els feia que llegiren català modern, salvant l’escull de la llengua medieval, alguns dels clàssics. Estic convençut que quan un professor s’esforça tant en oferir regals als alumnes, aquests retornen el gust interessant-se en la descoberta que se’ls ofereix. Si més no, al BUP de la meva memòria. (Val a dir que el meu currículum de professor de Batxillerat va ser abans i durant l’època plàcida del BUP i COU. I dic època plàcida per les notícies que em feien arribar els professors dels primers anys del següent pla educatiu que encara és viu i que, segons em deien, em vaig ben estalviar).
I com en Jordi, si fos aquí entre nosaltres, o com els col·legues presents, estiguem en actiu o hàgim canviat de feina o ens hàgim retirat... no podem deixar de ser mestres. Ho duem a la pell.

Fent una mirada atenta a la pàgina web que el mateix Jordi (que era un manetes) va confegir... En això sí que ens distanciem: no sóc gens manetes. Doncs deia que examinant la seva pàgina web, m’he adonat d’una cosa que em va impressionar: durant la seva malaltia, quan es va trobar més bé, va viure uns anys d’intensa creació literària i de títols importants, com La mort sense ningú (2016), El somriure del víking (2017) i Joc d’identitats que va ser publicada al febrer de 2018, just un mes abans de morir. Impressionant. Com si tingués pressa, perquè tenia moltes coses a dir i poc temps per dir-les. Per què, Jordi? Per què escrivies tant? La pregunta és retòrica perquè n’endevino la resposta: perquè ets escriptor. I els escriptors de raça com tu, sempre estan escrivint. I es neguitegen si no poden escriure o si escriure els costa massa... O si... Ets d’aquella mena, Jordi, que mai no t’hauries jubilat: et va jubilar la mort, l’única que et podia aturar.
Tu i jo, si em permeteu el símil agosarat, ens hem cartejat amb cada llibre que hem escrit. Hem posat, com molts altres col·legues, el nostre gra de sorra al sac de la literatura. Això no t’ho pot prendre ningú.
Amb tota la simpatia i el respecte d’un desconegut que et coneix o que, si més no, t’endevina, puc dir que la teva dona, el teu fill, els teus amics, els teus col·legues, els teus alumnes, els teus lectors, et duen sempre a la memòria; i els ho has facilitat perquè has estat un bon home, un professor apassionat, un lector voraç, un estudiós incansable de la literatura i especialment de la literatura catalana. I molts, encara que no t’hagin conegut, et continuaran recordant al llarg del temps, per la teva obra literària. Llarga vida a la teva memòria, estimat Jordi Tiñena.

Jaume Cabré
Març de 2019



Jaume Cabré (Foto: ACN)

Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha poca gent d’una certa edat a qui sentir el nom de Bruguera no li provoqui una lluïssor als ulls i una especial emoció. Joan Bruguera i Teixidó (Barcelona 1885-1933) va fundar l’editorial El Gato Negro l’any 1910, dedicant-la a gèneres populars. L’any 1942, Francesc i Pantaleó, els fills del fundador, li canvien el nom i sumen a la publicació pionera “Pulgarcito”, un seguit de tebeos de gran èxit com “DDT” “Din Dan”, “Zipi Zape” o “Tiovivo” que donen visibilitat a grans creadors com Peñarroya, Vázquez, Ibañez, Raf, Ambrós, Víctor Mora o Juan García Iranzo, entre molts d’altres i converteixen en populars personatges com “Mortadelo y Filemón”, “Doña Urraca”, “Carpanta”, “El Capitán Trueno” o "El Jabato".

Seu de l'Editorial Bruguera (Foto: Arxui Coll-Vallcarca)

La història de Bruguera té llums i ombres, ombres que tenen a veure amb el tractament de drets d’autor, de propietat intel·lectual i d’un tracte en règim d’explotació als dibuixants i guionistes que hi treballaven però el cert és que va ser la gran editora de còmics dels seixanta i dels setanta i es va convertir en una gran multinacional del sector, creant allò que es va anomenar l’escola Bruguera.
L’any 1986, després d’entrar en crisi, va anar a parar a mans del grup Z que la va convertir en una més discreta Edicions B. L’any 2006 es va fer un intent de tornar-la a la vida activa. Editorial Bruguera apareixia de nou, sota la direcció d’Ana Maria Moix, recuperant la figura del gat negre i amb un premi de novel·la sota el braç però el nou viatge es va acabar l’any 2010. L’any 2017, el grup Penguin Random House compra Edicions B i un any després anuncia la sortida al mercat d’Editorial Bruguera amb uns plantejaments molt ambiciosos.

Galeria de personatges Bruguera

La idea és publicar uns 45 títols per any i convocar el Premi Bruguera de Còmic i Novel·la Gràfica, dotat amb 12.000 euros, però més enllà de les xifres, es vol recuperar aquell antic esperit del segell i tota l’herència emocional i de talent d’un catàleg històric, imprescindible, que ha marcat moltes generacions de lectors i que cal recuperar i reivindicar. La nova etapa de Bruguera, dirigida per Gemma Xiol, aposta pels grans clàssics, per aquells nom indiscutibles però també pels gustos i les tendències actuals, combinant reedicions històriques i noves propostes.

Calvin i Hobbes

Els primers volums editats són una autèntica aposta per la nostàlgia de qualitat: “Lo mejor de Vázquez”, amb una mirada a les historietes de personatges com las Hermanas Gilda, Anacleto, agente secreto, la familia Cebolleta o la família Churumbel; “Lo mejor de Sir Tim O’Theo”, el Sherlock Holmes espanyol creat per Raf; “Lo mejor de las aventures cortas de Mortadelo y Filemón”, una tria de les més de 2.000 pàgines que Francisco Ibañez va dibuixar entre el 1958 i el 1972; “El Jabato 60 Aniversario”, una recopilació fascsímil de tots els extres d’estiu i dels almanacs de Nadal que van editar Víctor Mora i Francisco Darnís; “Calvin y Hobbes”, els personatges més coneguts i entranyables del dibuixant nord-americà Bill Watterson, un nen i el seu tigre de peluix; “Los Simpson”, una sèrie d’èxit, creada per Matt Groening que es van començar a editar aquí l’any 2003.

Víctor Mora (Foto: Carles Ribas- El País)

El Jabato. Todos los almanaques y todos los extras” és una antologia molt singular i una bona mostra dels materials que integren el fons editorial del segell. Són 11 històries independents editades entre 1960 i 1965, editada en tapa dura i en format facsímil, és a dir, reproduint exactament les publicacions originals. Una magnífica manera de recuperar les històries però també una oportunitat de luxe per acostar-se a un personatge que és una fita història del nostre còmic i que si s’hagués editat als Estats Units, probablement parlaria de tu a tu als grans mites de la Marvel.

Francisco Darnís (Foto: Sílvia Darnís)

Tot un homenatge a la imaginació de Víctor Mora i al geni gràfic de Francisco Darnís que, a causa de l’èxit del personatge, va necessitar ajudants i va posar de manifest un estil singular que donava preferència a l’anatomia, el moviment . Com a curiositat apunten les cròniques que primer dibuixava el fons i després hi afegia els personatges. Fos com fos parlem de dos genis brillants que, obligats a treballar a preu fet van veure eclipsada la seva vàlua i la seva projecció en una època fosca a l’hora de reivindicar la creativitat.
El Jabato” va néixer el 20 d’octubre de 1958 i es va mantenir fins l’any 1966, tot publicant 381 episodis, 4 almanacs i diversos especials de vacances que apareixen en aquest volum. L’èxit va fer que fins i tot disposés de la seva pròpia publicació, “El Jabato Extra”, que es va publicar per primera vegada l’any 1962.

El Jabato

Una meravellosa ocasió de recuperar clàssics i, sobretot per despertar la consciència al voltant de grans personalitats clau a l’hora de edificar el color dels nostres somnis infantils i juvenils.




| Entrades anteriors