El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Això de la literatura no té fronteres. Escriure i la possibilitat d’aconseguit l’èxit fent-ho és una temptació que ataca tothom, fins i tot als que fan una feina que, en teoria, demana absoluta discreció i quasi anonimat, els analistes de la CIA.
Karen Cleveland va treballar com a analista durant 8 anys, va treballar en temes relacionats amb el terrorisme i va col·laborar amb l’FBI. Viu a l’estat de Virginia amb el seu marit i dos fills i quan les agències (les literàries) i les editorial van saber que una analista de la CIA havia escrit una novel·la es van abocar a aconseguir-la. Això ha fet que, d’entrada es publiqui en més de 30 països i que aviat salti al cinema de la mà d’Universal Pictures amb l’actriu Charlize Theron com a protagonista.

"Tota la veritat" de Karen Cleveland

La novel·la la publica Columna en català i en traducció de Jordi Boixadós, arrenca quan la Vivian, analista de la CIA que segueix una estructura d’espies russos. Després da molta feina és a punt d’entrar a l’ordinador d’un dels responsables. Hi entra, obre un document que en teoria conté una cèl·lula de 5 espies. Veu les fotografies i la seva sorpresa és que una de les imatges és el seu marit, Matt.
A partir d’aquí, la novel·la va desgranant en una doble línia que afecta a la feina i a la família, els dilemes, els dubtes, les obligacions i les consideracions ètiques i morals de la Vivian. D’una banda l’estructura familiar feliç, amb el seu marit i els quatre fills, de l’altra la seva carrera professional i per fi, la sensació d’engany que no pot evitar. Tot i així, Cleveland manté una intriga que va creixent i patint girs constants i que combina amb el dia a dia de la família i amb les mirades enrere, carregades de reflexions, de records i de pensaments per anar construint un tot sòlid.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Nel·lo (Barcelona 1959) és flautista, és un dels escriptors més sòlids del nostre panorama actual i també és el guanyador de la darrera edició del premi Gran Angular de novel·la juvenil que convoca l’editorial Cruïlla.
Tot i que una part de la seva obra es dirigeix habitualment al públic infantil i juvenil, el seu currículum adult no es pot considerar gens trivial: Premi Andròmina amb “La geografia de les veus”, premi Roc Boronat amb “Setembre a Perugia” o premi Prudenci Bertrana amb “Melissa & Nicole”. En l’àmbit juvenil també es pot dir que ho té tot: el Vaixell de Vapor, el Folch i Torres, el Columna Jove, el Ciutat d’Olot, el Ramon Muntaner, l’Edebé i ara el Gran Angular, dotat amb 11.000 euros.

"La segona vida del Marc", de David Nel·lo

La segona vida del Marc” és, d’entrada, una història molt original, tant per la temàtica com pel tractament que en fa l’autor. El protagonista, el Marc és un nen petit, de 4 o 5 anys, que és fill de l’Aurora, una mare sola amb un marit que viu la seva vida i que no s’ocupa gens de la família. La seva feina l’obliga a contractar un cangur, l’Abel, un noi de 18 anys que molt aviat desenvolupa una gran complicitat amb el petit. Fruit d’aquest contacte, el Marc li explica alguns records esbiaixats però sòlids d’una altra vida que el nen afirma haver viscut abans.
Aquest pensament inversemblant, el fet que un nen hagi viscut una altra vida i n’aporti records força sòlids però molt fragmentats es converteix en una obsessió i l’Abel, contra l’opinió de l’Aurora, comença a esbrinar la manera d’arribar a descobrir la veritat.
La història permet a David Nel·lo realitzar un acurat treball amb les personalitats dels protagonistes i aquest és precisament un dels grans mèrits del llibre, la definició psicològica dels personatges, demostrant, una vegada més que és un autor que es belluga en contra d’aquesta moda que persegueix simplificar les històries i donar-ho tot mastegat. Ell, per sort, és dels que pensa que els lectors joves són intel·ligents i que tenen capacitat i ganes per llegir trames que no són lineals, que demanen traça i complicitat.

David Nel·lo (Foto: Víctor P. de Óbanos)

D’una banda el Marc, que pot passar de comportar-se com un nen de la seva edat a entrar en un univers més complex, fosc i, en certa manera, pertorbador. De l’altra, l’Aurora, en aquest paper de mare sola, de professional reconeguda i amb una relació amb l’Abel que passa de la tendresa a la possibilitat intuïda i rebutjada d’anar una mica més lluny. I és clar, l’Abel, que necessita reflexionar amb calma sobre el seu futur i que, de cop i volta, es veu abduït per aquesta idea esbojarrada que s’acaba convertint en motor del seu dia a dia.
La novel·la, sòlida i ben treballada, acaba jugant a cavall de dues realitats, la vida quotidiana i aquesta vida interior, quasi sobrenatural i de la manera de lligar-les, de fer-les compatibles, de buscar explicacions que aportin calma, seguretat i coneixement. Nel·lo s’escapa dels camins obvis, de la via fàcil i exposa una manera de fer que enganxa, que apel·la directament a la intel·ligència i a les ganes dels lectors de descobrir camins inèdits i gratificants.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Explica la llegenda que els primers passos de l’editorial Dirty Works es van fer en un bar d’estació. No tenim clar si sonava un blues estripat o una peça de country fosc i sense esperança, però segur que les rodes dels trens arrencant metall de les vies van ser un bon catalitzador a l’hora de lligar els destins de Javier Lucini, un escriptor i traductor i Nacho Reig, realitzador de documentals i escriptor.
Amb aquella complicitat que dona compartir referents i gustos que bateguen per paràmetres semblants, planifiquen cada llibre amb dedicació, precisió i efectivitat i, de mica a mica basteixen un catàleg sòlid i peculiar, ple de noms i d’històries que fan honor al segell i que es belluguen sempre en territoris més aviat bruts, durs, esquerps i sempre preparats pel conflicte.

"El amante de las cicatrices", de Harry Crews

I en aquest catàleg amb ganes de baralla, amb olor de magatzem i empremtes de greix negre destaca un nom que ja ha repetit tres vegades, Harry Crews (1935-2012). Ho ha fet amb “Coche”, “La maldición gitana” i “El amante de las cicatrices”. Nascut l’any 1935 a Georgia, va ser marine a Corea, es va comprar una Triumph, va fregar plats, va recollir tomàquets, va anar a parar a la presó, va conèixer una dona molt guapa que sabia escriure a màquina, va tenir dos fills, un va morir i ell es va abocar a la droga i a l’alcohol i va construir una obra formada per vint llibres que s’ensorraven fins els genolls en aquestes aigües pantanoses de la seva existència mancada d’esperança i d’horitzons.
Podríem dir que “El amante de las cicatrices”, traduït per Javier Lucini, és una història d’amor, però segurament val la pena una advertència prèvia potser innecessària, una història d’amor sorgida del cervell de Crews no té res a veure amb la concepció de l’amor que pot tenir, posem per cas, Danielle Steel. La novel·la retrata el Sud rural amb cruesa i sense cap tendresa. L’amor, en aquest cas, és una col·lecció de cicatrius, de records d’antigues ferides que no s’han tancat mai del tot. I el catàleg no és precisament petit. Hi ha tota mena de deutes que enterboleixen la realitat de cada dia.
Els protagonistes, Pete i Sarah viuen un amor que també podria ser una mena de malson, depenent des de quin punt de vista es miri i s’analitzi, que es mou en un ambient de desencantament, en un entorn que sota una aparença de quotidianitat acaba sent hostil i provocant que la història és radicalitzi, vagi directament als marges, amb fractures.

Harry Crews (Foto: Jillian Edelstein, Camer Press, Redux)

I un altre dels aspectes que cal tenir en compte és el llenguatge. Crews juga amb la llengua, amb els accents peculiars de cada zona, amb les varietats locals i el resultat és un catàleg morfològic i ortogràfica que ja és complicat de llegir en la llengua original i que a l’hora de traduir es converteix en una tortura i en matèria de treball detallat i exhaustiu.
Una novel·la descarnada, ferotge i necessària.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Angle ha publicat “Pensa i actua com un gat”, un dels últims treballs d’Stéphane Garnier, un autor nascut a Lió l’any 1974. es enginyer de so, creador de pàgines web, redactor publicitari, cantant, blogger, i, és clar autor d’obres amb sentit de l’humor, un cert esperit juganer i la idea de transmetre certs valors de manera distesa.
En aquest cas concret els protagonistes son els gats i Garnier els presenta com un model de vida a seguir. Tranquils, lliures, observadors, prudents, orgullosos, amb personalitat i caràcter. Independència absoluta i manca d’estrès serien les normes bàsiques de la conducta felina i això ja marca força.

"Pensa i actua com un gat", d'Stéphane Garnier

La idea de fons és mirar d’entendre la vida i el comportament dels gats i aplicar-lo a la pròpia vida, personal i professional, per aconseguir millorar-la. Un gat pensa només en ell mateix, té curiositat, és discret, sincer, carismàtic, independent i es diverteix en tot allò que fa, convertint la seva capacitat d’adaptació en un signe de gran intel·ligència. Garnier treballa i exposa prop de quaranta facultats felines com la llibertat, la tranquil·litat, l’egoisme ben entès, l’orgull, la indiferència, la curiositat o el silenci, que podem aplicar a les nostres vides si tenim prou paciència com per identificar-les, analitzar-les i reproduir-les.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Anna Bou Jorba (Barcelona, 1973) és dissenyadora d’interiors i va ser coordinadora de poesia de la revista Atenea. Escriu poesia i compta els seus llibres amb premis. El primer, “L’última mohicana”, premi Vila de Martorell 2012, el segon, “Acadèmia d’idiomes invisibles”, premi Joan Perucho Vila d’Ascó 2014 i el tercer, “El cirurgià de màscares”, Premi Vila de Catarroja 2016.

Anna Bou Jorba

L’Anna té una poesia fresca, viva, en ocasions lúdica, sense que això vulgui dir en cap moment que renuncia a la profunditat, al missatge, a les imatges directes i potents. “El cirurgià de màscares” té dues parts, “Madeixes” i “Ganyotes”, formades per poemes sòlids, capaços d’explicar històries i sentiments però també d’aportar un escenari, una mena de fotografia de fons que ajuda força a construir l’ambientació, allò que potser sense ser-hi en presència absoluta, resulta fonamental a l’hora d’aixecar la narració poètica.
És més que probable que la seva formació com a creadora d’interiors la porti a organitzar aquest discurs de continent i contingut, d’edifici i de la gent que hi viu i per això els seus poemes són visuals, directes, fàcils de convertir en imatges, però no són fotografies innocents i s’acaben transformant en discrets misteris desvetllats, en pistes que ajuden a comprendre el tot des d’una aproximació estètica subtil i viva.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cécile Jugla és escriptora, editora i traductora. L’any 2004 va abandonar París i es va traslladar a Nantes. Considera la vida i la literatura com un joc i això l’ha portat a fer sèries com Dokéo que publica Narthan i que es dedica a explorar l’univers d’una manera didàctica i entretinguda.

Saps com funciona?, de Cécile Jugla

Joventut acaba de publicar en traducció de Susana Tornero, “Saps com funciona?”, un llibre amb moltes preguntes, moltes respostes i una autèntica vacuna contra la curiositat nen diversos camps. 50 interrogants que incideixen en àmbits com el menjar, la roba, l’entreteniment, la llar, la ciutat i els transports. Les investigacions de l’autora donen els seus fruits i es concreten en aquesta idea d’oferir als lectors tots els detalls sobre qüestions com d’on ve el cotó, com es condueix un cotxe, com es produeix la mel, com és un caixer automàtic per dins.
Preguntes, respostes, jocs i una meravellosa manera de descobrir el mon que ens envolta.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Una recomanació: si veieu qualsevol anunci d’un concert del duet format per Ana Rossi i Marta Roma, no us ho penseu dues vegades. Aneu-hi! Personalment vaig tenir ocasió de veure-les i de descobrir-les protagonitzant el segon concert del cicle “Per fi és dilluns” de l’Escola de Música Moderna de Badalona on també van comptar amb les col·laboracions del saxofonista i professor de l’EMMB, Martí Serra, un dels gran músics del país.
Són un tot, però primer anem per parts. Ana Rossi va començar la seva formació a l’Argentina on també va estudiar Antropologia i Belles Arts. L’any 2000 es va traslladar a Barcelona, va seguir estudiant tècnica vocal, piano i guitarra, bevent de molts gèneres però sense perdre mai les referències de la música popular del seu continent i embrancant-se en mil projectes musicals, tots plens d’emoció, de rigor, de passió i de solidesa.

Ana Rossi & Marta Roma

Marta Roma, nascuda a la comarca d'Osona, es va formar a l’Esmuc però després va marxar a Berklee College of Music de Boston on va treballar en la recerca de totes les possibilitats que ofereix el violoncel, més enllà de les interpretacions clàssiques. Ha format part de la Berklee World Strings Orchestra, sota la direcció dEugene Friesen i també actua sovint amb el seu germà, el sempre sorprenent Guillem Roma.
I, entrant en matèria, el catalitzador del duet va ser un curs on l’Ana i la Marta van coincidir en el mateix bungalow. Diuen que van començar a tocar juntes quasi abans de començar a parlar i veient el resultat tampoc no m’estranyaria gens. Es pot ser bon músic, fins i tot ser un virtuós però no transmetre res més (que no és poc) que virtuosisme i perfecció. En el cas de Rossi-Roma la primera sensació que t’arriba, a banda d’aquesta perfecció musical, és la d’una gran complicitat d’aquelles que no es forcen, que no es treballen, que són espontànies, pures, de les que desborden els límits físics de l’escenari i s’escampen entre el públic com un vent que arriba arreu.
El marc, diguem-ne filosòfic, del projecte es basa en un objectiu primordial, agafar les cançons i convertir-les en l’eix de la seva tasca creativa i comunicadora. Això, d’entrada, podria semblar una obvietat però no ho és gens. L’Ana i la Marta treballen cada cançó com una unitat independent que, a la vegada forma part d’un tot, d’un conjunt global que, pas a pas es va impregnant de les seves essències, de la manera de veure cada estructura, totes les seves potencialitats i, sobretot, tot allò que amb la seva visió i tractament personal, poden arribar a arrencar de la composició inicial.
Es belluguen en un univers format per cançons amb capacitat per anar creant climes propis, peces que formen part dels repertoris del folklore clàssic d’Amèrica del Sud, de Nàpols, de Portugal, de Brasil i fins i tot algun clàssic de jazz. Veiem desfilar fado, zamba, huyano, samba, bossa formant un apassionant i apassionat repertori de cançons, d’aquestes cançons enteses i agafades com un tot i a la vegada com a part indissoluble d’una globalitat superior, com una mena d’arquitectura sonora que es construeix de manera viva i vital.

Ana Rossi (Foto: Dani Álvarez)

Amb aquesta concepció de l’espectacle, configurant-lo a base de presentar peces amb una identitat i un ambient particular i propi, probablement ja aconseguirien una posada en escena correcta i amb resultats positius, però el que converteix el duet Rossi&Roma en una proposta imperdible, singular, captivadora i fascinant és el segell personal que les dues creadores imposen a les cançons escollides.
Podem trobar cançons molt conegudes, sobretot lligades al folklore autòcton, però l’Ana i la Marta hi posen tota la seva saviesa, tota la seva sensibilitat i tot el seu virtuosisme i les transformen de dalt a baix, aconseguint el millor que pot aconseguir un músic, convertir un clàssic conegut en una cançó diferent, lligada per sempre més a la pròpia personalitat. Elles dues ho fan i, en aparença ho fan amb una facilitat extrema, amb una eficàcia ferotge i demolidora. Les cançons escollides no perden en cap moment la seva essència bàsica però muten, viren i s’adapten a la perfecció a l’ànima de l’Ana i de la Marta.
I aquesta ànima és una qüestió que cal tractar a banda. L’Ana porta a l’ADN tota la poètica d’un continent i això no és precisament un llegat insignificant. La calidesa de la seva veu s’adapta de manera sinuosa al cor dels càntics que provenen del poble, dels cors traïts. Penes d’amor, pobresa, llàgrimes, cançons tristes que, malgrat tot mantenen sempre una mena de peculiar punt d’esperança que aporta vida i, en certa manera, futur. També són paisatges, territoris llunyans o propers, identitats úniques, colors, rius que flueixen, petits planetes únics.

Marta Roma (Foto: Ferran Prieto)

De la seva banda, la Marta fa que el seu violoncel sigui una veritable màquina de fascinació massiva. El sap tractar com un clàssic instrument de concerts, però també el pot transformar en una guitarra elèctrica que afronta el solo d’una cançó com ho farien Jimmy Hendrix o Eric Clapton. És capaç de fregar-lo com una segona guitarra però també l’utilitza com un baix, com una bateria, com una petita, personal, divertida i al·lucinant orquestra màgica.
I els arranjaments de les cançons són tot un univers. N’hi ha que tenen l’aparença puntual d’una muntanya russa, t’eleven al punt més àlgid, et mantenen uns segons a dalt de tot, amb l’ai al cor i la respiració continguda i després t’aboquen al buit, en una caiguda plena d’emocions, de vertigen, de neguit. D’altres són un petit mar, fred, gelat, càlid i ardent a la vegada. Sensacions pures, de la pell a la pell, del cor a la pell, de la pell al cor, del cor al cor, sense intermediaris, sense artificis, sense falsedats. Només puresa, imaginació i veritat, res més. I totes tenen punts en comú que les converteixen en epònimes: són poesia i sentiment, poesia nítida, que transmet vida i sentiment que dona emoció, batec i sorpresa. Ana Rossi i Marta Roma aconsegueixen, a més, una cosa que no és gens fàcil d’aconseguir, clímax i complicitat. La seva manera d’interpretar, de relacionar-se, d’afrontar cada instant del concert fan que s’estableixi una complicitat màxima, una complicitat que, a més és lúdica, divertida, feta amb petits detalls i grans somriures, de petits somriures i grans detalls. I aquesta complicitat, és clar, es transmet, s’escampa, es converteix en un gas invisible però màgic, subtil però infal·lible que transforma el concert en una gran reacció física i química capaç d’aportar felicitat, plaer, benestar i ganes de no arribar mai al final.
Deixar-te acaronar per les seves veus, pels seus instruments, perfectament lligats i emotius, per la seva màgia és una manera magnífica de refermar que no s’equivocaven quan van decidir deixar parlar les seves respectives fetilleries es podien convertir en encís, en encant, en fascinació, en seducció, en contrastos, en espontaneïtat, en bellesa absoluta i rotunda.

Ana Rossi & Marta Roma (Il·lustració de Jaume Geli per Aphonica)

Fent sòlida realitat una de les estrofes de “Maria bonita”, de Natalia Lafourcade, la que diu “júrame que no mientes / porque te sientes idolatrada”, l’Ana Rossi i la Marta Roma ja podran mentir sempre que vulguin, com vulguin i quan vulguin perquè s’acaben de guanyar una nova idolatria absoluta i sense condicions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Bernard Minier s’ha convertit en un dels gran èxits de la novel·la negra francesa dels últims anys. Nascut a Béziers l’any 1960, va viure al peu dels Pirineus, un lloc on acostuma a ambientar els seus llibres. Va treballar al Servei d’Aduanes i ha publicat els llibres “Bajo el hielo”, “El círculo”, “No apagues la luz” i “Une putain d’histoire”. Ha rebut dues vegades el premi Polar del Festival de Cognac i s’ha traduït a vint països.

"Noche" de Bernard Minier

Martin Servaz, de la policia judicial de Tolousse, viu una vida turmentada i perillosa. Hi ha poques coses a la seva vida que es puguin qualificar de plàcides i una de les pitjors i que, de fet és el fil conductor de la sèrie, és la presència de Julian Hirtmann, un psicòpata capaç de les aberracions més grans i també un autèntic mestre a l’hora d’aparèixer i de desaparèixer per anar manipulant les seves víctimes gràcies a sofisticades tècniques de tortura psicològica, responsable de la desaparició de la parella de Servaz, Marianne i amb qui comparteix una curiosa passió per la música de Mahler.

Bernard Minier (foto: Philippe Dobrowolska)

Em aquesta ocasió, l’assassinat d’una noia en una església al nord de Noruega, fa que l’agent Kirsten Nigaard entri en contacte amb Sevaz i que tots dos junts vagin descobrint una trama plena de lligams amb el passat i amb tota mena de complicades ramificacions. Una persecució tensa i dramàtica, amb diferents actors secundaris que hi van jugant papers decisius i que obliguen a l’enfrontament directe, a la lluita cara a cara amb tot el pes de la incertesa i del perill evident. Molta tensió i una prova fefaent de l’estil que ha convertit Minier en un dels autors de novel·la negra més populars de França.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “El alboroto de los pájaros” l’últim llibre que John Ashbery va escriure poc abans de la seva mort l’any 2017, traduït i prologat per Eduardo Iriarte. Ashbery, amb 27 llibres de poesia, una novel·la, tres obres de teatre, diverses traduccions i assajos i tota mena de premis com el Pulitzer o el National Book Critics Award for Poetry, és un dels grans poetes contemporanis tot i tenir una poesia dura, críptica i gens amable.

"El alboroto de los pájaros " - John Ashbery

El llibre és una mena d’elegia que, en certa manera, reflecteix i sintetitza un esforç que va posar de manifest durant tota la seva vida, utilitzar els versos per anar reflectint les experiències vitals, mirant de despullar-la de tota mena d’ingerències externes, és a dir experiència pura, despullada, nascuda de directament de la percepció o de les pròpies vivències.

John Ashbery (Foto: Gavin Bond)

Viure, captar, oblidar, recordar-ho de nou i deixar-ne constància gràfica, aquesta seria una aproximació al cicle proposat per Ashbery. El pas del temps, la fugacitat, aquesta sensació de circumferència que sembla tancar-se però que no ho acaba de fer mai. Eduardo Iriarte construeix una magnífica peça de presentació que permet descobrir claus fantàstiques al voltant del llibre en concret i de la poesia de John Ashbery en general, analitzant la seva personalitat i la manera concreta de percebre i de manifestar la lírica de la paraula. Un text imprescindible, tot i que el mateix Iriarte recomani despullar-se de qualsevol prevenció, oblidar totes les referències i capbussar-se en aquest llibre sense cap límit, sense cap lligam, sense cap idea prèvia i gaudir d’aquesta gran obra de maduresa d’Ashbery.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Àlex Martín és professor de llengua i literatura catalanes en un lloc tan poc sospitós d’adoctrinament com és la Universitat de Salamanca. També codirigeix el Congrés de Novel·la i Cinema negre de la mateixa universitat i, amb el temps s’ha convertit en un dels grans experts en literatura negra de casa nostra i dirigeix la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés.
Aquest segell ha publicat el seu últim assaig “Jaume Fuster, gènere negre sense límits”, ara que es compleixen els vint anys de la mort d’aquest gran impulsor i renovador del gènere en català. Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo van ser els veritables pioners, però Fuster, mort prematurament als 53 anys, va ser l’autèntic renovador. Amb el seu impuls, els “lladres i serenos”van començar un camí que ja no tindria aturador.

Jaume Fuster, gènere negre sense límits - Àlex Martín Escribà

El llibre de Martín Escribà és, d’entrada, un acte d’absoluta justícia, ja que altres impulsors del gènere negre en altres idiomes, com el marsellès Jean-Patrick Manchette, el sicilià Leonardo Sciascia o, més a la vora, el barceloní Manuel Vázquez Montalbán, van conèixer l’èxit i el respecte mentre que Fuster encara no s’ha situat al lloc que li pertoca en el nostre històric d’autors.
El títol ja ho deixa clar, un autor absolut, sense límits, capaç de moure’s amb mestratge en qualsevol àmbit (la recerca de l’Àlex li va servir per trobar el curiós i juvenil “Poema dit de la Redempció” que va publicar Meteora) i a l’interior, Martín analitza en tota la seva immensitat la feina “negra” de Fuster. Llibres, traduccions, guions, articles, documents inèdits que no es poden deslligar de la realitat social que li va tocar viure. Després de molts anys de dictadura, comencen les reivindicacions culturals i lingüístiques, la recuperació del català com a llengua total i la necessitat de recuperar la literatura de gènere com a eina bàsica de normalització, una decisió molt més important i profunda del que podria semblar al primer cop d’ull.

Àlex Martín Escribà

Fuster volia ser conegut, llegit i la seva manera de mirar-se el món era absolutament contemporània, per això la seva literatura beu del cinema, de la vida i mira de transportar les essències del gènere que triomfa en llengües com l’anglès o el francès al català. És obvi que el motor central, escriure en català, és el principal escull a l’hora d’aconseguir el reconeixement, una mena d’oxímoron que no semblava inquietar-lo de manera especial. El Jaume es converteix també en catalitzador d’experiències col·lectives i en un creador brillant d’històries i de personatges que no poden defugir les influències americanes en general i de Dashiell Hammett en particular. Investigadors privats, un ofici poc habitual a l’Espanya dels 60 i del 70, dones fatals i, més enllà d’aquesta simbologia, un treball molt seriós per anar definint un llenguatge, unes formes i uns paisatges propis, donant protagonisme a la Barcelona preolímpica i prou oberta com per acollir tota mena de crims i de criminals.
Àlex Martín, ja ho hem dit, ha fet un acte de justícia donant forma i contingut a aquest llibre, però també n’ha fet un d’erudició i un d’amor. Ha remenat papers i tota mena de documents referits a la relació entre Fuster i la novel·la negra i el resultat és un llibre càlid i contundent, ple de saviesa, de record i d’aquella necessitat íntima de fer les coses perquè s’han de fer, perquè són justes i necessàries


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats