El Blog de Jordi Cervera
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal programa fins el 4 de febrer l’espectacle “25 il·lusions”, amb la signatura del Mag Lari. Després del meravellós “Ozom”, reapareix amb aquest muntatge (una idea dels seus productors) que vindria a ser una selecció dels millors moments de la seva trajectòria artística. El punt de partida és fàcil: 25 anys de carrera i un número per any li serveixen per bastir aquestes “25 il·lusions”, però res és mai tan senzill com sembla.

"25 il·lusions" del Mag Lari

Josep Maria Lari Viaplana (Barcelona 1973) es va començar a interessar per la màgia als 14 anys. La família li va regalar un llibre amb trucs de cartes del famós Juan Tamariz i a partir d’allí va començar a practicar, a fer jocs de proximitat i a convertir-se en un autèntic apassionat del tema i, de mica en mica els diferents elements es van anar configurant i tendint cap a l’infinit màgic. Un metge, company de feina del seu pare, era membre de la SEI (Sociedad Española de Ilusionismo) i va aconseguir que, com una excepció, hi entrés amb 16 anys ja que l’edat mínima eren els 18. Al casal d’avis de Sant Ildefons hi fa les seves primeres actuacions mentre que la primera remunerada li proporciona el rector de la parròquia a canvi de 5.000 pessetes. La seva mare, la coneguda pintora Montserrat Viaplana, el fa treballar en una de les seves exposicions i com a recompensa obté el primer truc d’espases. És el mitjà de tres germans, va estudiar Filologia catalana mentre treballava a la sala Llantiol i cada vegada tenia més clar que es volia dedicar a la màgia més que batallar amb les paraules i que s’estimava més desafiar les regles de la física que les ortogràfiques.

El Mag Lari (Foto: Lluís Bou)

A partir d’aquest punt, la seva carrera professional és converteix en un joc continuat d’emocions i en una sostinguda cadena d’èxits. Fa classes de teatre amb Carlos Lasarte i això li serveix per entendre a la perfecció la complexitat que implica qualsevol posada en escena mentre que, de mica en mica, va abandonant els espectacles de petit format i comença a dominar la gran escena amb habilitat, rigor i contundència. De manera paral·lela les seves aparicions en diferents programes de televisió li proporcionen uns índexs de fama que el converteixen en un dels mags més coneguts de casa nostra, un fet que li permet ser cada vegada més agosarat i plantejar espectacles i propostes més ambicioses i que al seu currículum hi trobem fites com la de fer desaparèixer els 65 músics de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, fer aparèixer Belén Esteban a “Sálvame” i que David Copperfield el fes desaparèixer a ell en un dels seus espectacles. També és autor dels llibres “Els secrets del Mag Lari”, “Els viatges del Mag Lari” i “La màgia de Michael Jackson”.

25 Il·lusions (Foto: Lluís Bou)

Lari no és un mag a l’ús i no sé si tothom ho valora igual, però aventuro a posar damunt la taula (assumint el risc d’error que això sempre implica) que quan assisteix a un dels seus espectacles, una bona part del públic hi veu el que és obvi, un gran mag català que és capaç de plantejar espectacles de nivell absolutament internacional i un gran muntatge, ple de ritme, sorpreses, emocions, impactes visuals, humor i una potència escènica i un esforç indiscutibles, però que si es grata una mica més hi ha moltes més coses que no són sempre obvies o apreciables a primera vista. Encara tinc molt fresc a la memòria “Ozom”, el seu anterior espectacle, i, tot i que resulta obvi que “25 il·lusions” és diferent, molt diferent, l’essència tampoc no ho és tant. Aquell era un muntatge rotund, un homenatge a la història de la màgia i a alguns dels seus protagonistes més coneguts i/o entranyables i aquest és un muntatge de la pròpia història del Mag Lari, una mena mirada estructurada a la trajectòria personal però no només això. El Josep Maria té un sentit magnètic, quasi visceral de l’escena. Domina a la perfecció els recursos, els moments, els lligams entre una cosa i l’altra, entre un moment i el seu contrari. Sota aquesta aparença de frescor quasi improvisada que destil·len els seus muntatges, hi ha un contundent i estructurat treball de planificació. Lari té, entre d’altres, una qualitat meravellosa, és un autèntic animal escènic. Es belluga a la perfecció i sap administrar i dosificar els recursos per aconseguir l’impacte buscat. I ho fa seguint una mena de fórmula matemàtica, precisa i, òbviament, treballada i quasi infal·lible. Diu que es tracta de calcular les dosis d’emoció de cada element que es lliura al públic en cada moment. No es podria tenir els espectadors al cent per cent d’adrenalina durant tot l’espectacle. Tampoc no es poden tenir morts d’avorriment durant una hora. I també seria contraproduent tenir-los sempre rient o emocionats. Per això aquesta mena de Teorema de Lari funciona com un rellotge suís ja que gràcies a la suma de les fórmules matemàtiques individuals que redueixen cada moment a un número, pot treballar la combinació perfecta, la successió i la progressió que li permeten controlar en tot moment l’estat d’ànim de l’espectacle i, d’afegitó, el del públic.

Màgia "rescatada" del Titànic

Boney M, Betty Missiego, Julio Iglesias, Mocedades, Michael Jackson són la banda sonora habitual dels seus muntatges, unes melodies i uns ritmes “horteres” però entranyables, una música que ell escoltava de petit quasi sense notar-ho i que, en certa manera té aquesta essència de banda sonora d’una vida, d’una vida que són moltes vides i que acaba produint sempre un efecte positiu, empàtic, que és sempre capaç d’arrencar un petit somriure de complicitat encara que els propis gustos musicals siguin substancialment diferents d’allò que escolten. I aquí rau precisament un dels aspectes crec que fonamentals dels plantejaments escènics de Lari, un dels punts que el fa diferent i que no és altra cosa que aquesta capacitat per arribar a anar més enllà de l’estricte resultat escènic i que el porta a ser molt més subtil, més profund i més savi, a utilitzar el coneixement, la base, l’ànima i, sobretot, a posar-hi el cor i totes les experiències de la vida.
A “Ozom” resultava molt més obvi, però a “25 il·lusions” també hi és i em fa l’efecte que sense dir-ho, és una marca de la casa, el rigor i la profunditat a l’hora de treballar cada posada en escena. El Mag Lari es podria limitar a presentar un espectacle efectista, efectiu, rotund i sense escletxes, un espectacle dels que et mantenen clavat a la cadira, però tinc la sensació que no es conforma només amb això (que no és poc ni fàcil) i que s’acaba capbussant al cor, a la història, als referents, buscant aquelles punxades sentimentals, que només pot controlar algú que sigui savi i emotiu, que sàpiga dominar el coneixement i la passió, que tingui clar que no n’hi ha prou amb impactar i que per a ser recordat i estimat el que cal és emocionar des de les essències, des de l’experiència acumulada i des del rigor vital i, en definitiva, entrar al terreny mental de l’espectador, accionar els ressorts profunds i quedar-s’hi per sempre.

L'espectacle "Ozom"

En aquest sentit crec que l’autèntic secret del Mag Lari és precisament aquest còctel mesurat i precís on hi juga un domini absolut de la física de l’espectacle, és a dir, ritme, humor, música, llums, efectes i un llarg, llarg etcètera que fa que hi hagi mil tecles a tocar i que una sola que no funcioni en un moment donat ho pugui espatllar tot però on també hi té un pes específic molt important aquest efecte íntim que juga amb el subconscient de l’espectador i que des del coneixement, l’exploració i la saviesa acumulada aconsegueix el miracle d’anar molt més enllà d’un espectacle rodó, dotant-lo d’un aspecte íntim que toca l’ànima i que el fa molt més sensible, molt més capaç de polsar ressorts que no són accessibles només des de la professionalitat estricta i que demanen cor i sensibilitat. Així per exemple, a “Ozom” hi havia aquesta mirada entre romàntica, càlida, erudita i històrica a grans mags de tots els temps i, de fet, Lari va incorporant sempre picades d’ullet que tenen a veure amb qüestions de pell, amb el coneixement musical, amb la història i, tot i que hi posa humor i això fa que quedi més dissimulat, sembla que un dels eixos del seu treball és aquesta necessitat d’aportar un plus, el Titànic o la història d’amor dels avis, que lliguen força amb aquests mecanismes mentals de cultura apresa, de sensibilitat profunda que fan que els seus muntatges siguin molt més que un grandiós espectacle de màgia d’escenari.

El Mag Lari a "Splenda"

I pel que fa a “25 il·lusions”, el Mag Lari ens ofereix una mena de recull de grans èxits que es basteix amb elegància, treball i cura. No és només un recull dels millors trucs presentats l’una darrere l’antre. Fruit del seu perfeccionisme, el que fa és presentar-ho tot ben lligat i embolcallat, fent que les transicions siguin també una part imprescindible del muntatge, dirigint i gestionant les emocions d’un equip de gent que funciona amb precisió i rigor, aconseguint que el públic es lliuri sense embuts, fent créixer aquesta convenció màgica que es viu quan es va al cinema o a un espectacle màgic com aquest, ja saps que l’actor no mor de veritat i que el mag no parteix en tres trossos una dissortada voluntària que ha pujat a l’escenari, però et deixes captivar per la màgia i això et transporta a un món únic i fascinant format, en aquest cas concret, per “25 il·lusions”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Després de la singular incursió a la novel·la negra amb “La mort sense ningú”, Jordi Tiñena recupera la novel·la històrica amb una peça insòlita, “El somriure del viking”, que no fa altra cosa que reblar de nou la gran qualitat literària d’un dels novel·listes més interessants de casa nostra i que publica Capital Books.

El somriure del viking – Jordi Tiñena

Tiñena ha demostrat amb escreix amb obres com “Mort a Menorca”, “Els vespres de don Magí Castellarnau” o “Dies a ciutat”, entre d’altres, que domina l’arquitectura i l’emoció de les novel·les històriques i que la seva literatura pot parlar de tu a tu a qualsevol autor del gènere.
En aquesta ocasió agafa un fet insòlit i gens popular, l’arribada d’uns guerrers vikings a l’Ebre l’any 948. La història, narrada com una crònica personal, l’explica el geògraf Ibn Mehzín at-Turtuxí als 80 anys. Després de l’arribada dels guerrers del nord al delta, el jove Ibn Mehzín, afeccionat a dibuixar plantes i animals, s’acosta al campament dels vikings, entre Amposta i Turtuxa, allí el fan presoner però li permeten gaudir d’una particular llibertat a canvi de posar-se al servei d’Aslak, el cap dels nouvinguts, que es revela com un gran cabdill, llest, astut i dotat per la guerra i per les intrigues. El jove es converteix en una peça pont entre les diferents cultures que conviuen a la zona i en un element clau a l’hora d’actuar com a transmissor d’informació d’una banda a l’altra.

Jordi Tiñena (Foto: Cristina Aguilar. Més Digital)

Tiñena construeix de nou una gran novel·la, tranquil·la, sense sotracs però amb una grandiosa capacitat per captivar el lector. Un dels encerts és precisament aquesta manera d’atrapar, de fer-te formar part d’aquesta crònica que et permet viure a cavall de diferents mons que comparteixen territori i que miren de fer valer els seus interessos mentre et descobreix els detalls del dia a dia, la personalitat dels protagonistes i els delicats equilibris que s’estableixen entre gent molt diferent que comparteix un únic territori. Jordi Tiñena és un dels grans i ho demostra en cadascun dels seus llibres.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

30/11/2017: Sonja Wimmer

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Obrim un nou capítol d’aquest apartat dedicat a l’univers màgic, creatiu i viu de les il·lustracions. Avui una magnífica i brillant il·lustradora, Sonja Wimmer, nascuda a Munich, on va treballar com a dissenyadora gràfica i que, segons ha dit en alguna ocasió, va triar Barcelona com el nou epicentre de vida i de feina per dos grans motius força indiscutibles, formar-se i l’amor.
Va estudiar a l’escola superior de disseny i art Llotja i des d’aleshores es belluga amb precisió, seguretat, comoditat i èxit en aquest món ple d’imaginació, sorpresa, fantasia i meravelles sense final. Treballa per editorials de tot el món i la seva feina s’ha vist reconeguda amb un grapat de premis com el Moonbeam Children’s, diversos International Latino Books, el Fundación Cuatrogatos o el Living Now Books.


Il·lustració de Sonja Wimmer

Com la majoria de grans il·lustradors, no recorda un moment sense un llapis a la mà, formant des de molt petita una vocació latent i un plaer sostingut al llarg dels anys i, de fet, veient el seu treball respon perfectament a aquesta idea de vocació i professió, d’una feina feta amb entrega i passió molt superiors a tot allò que es deriva directament de les simples obligacions quotidianes.
La seva manera de treballar comença capbussant-se amb força en cada nou projecte, per mirar de capturar-ne l’esperit, les essències fonamentals que li permetin assolir aquell punt d’inspiració diferenciat i especial que acabarà aconseguint que la seva feina final sigui única i captivadora. I una vegada assimilada l’ànima de la idea, es permet el luxe d’aportar elements, detalls, regals personals que naixen directament de la seva sensibilitat, que no apareixen al text inicial, que l’enriqueixen i que, a més, tracen una història paral·lela, petita, subtil, diferent i delicada que es mou al costat de l’eix central i li proporciona una nova volada.
D’altra banda ha confessat que li agrada força sentir la materialitat del treball i utilitzar acrílics, pastels, collage i, sobretot el llapis, un instrument creatiu que permet treballar en qualsevol lloc i sota qualsevol condició i que, en definitiva, representa el contacte físic i directe amb l’obra.
Les il·lustracions de Sonja Wimmer són pura poesia. Estan amarades de tendresa, d’imaginació, de mil subtileses, de ganes d’arribar directament al cor, sense filtres, sense enganys, sense cap subterfugi. Compleix amb escreix la necessitat de tot creador de captivar a la primera, d’aconseguir que qui s’enfronta a les seves imatges tingui una punxada de felicitat instantània, se senti bé i noti l’escalf i la calidesa de les coses fetes amb amor, amb intensitat, amb un cert desfici i amb aquella imperiosa necessitat de connectar, d’estimar i de ser estimada. Cadascuna de les seves imatges acaba sent molt més que un simple dibuix i es transforma en un raig de de claror que ens il·lumina la ment, que ens fa pensar, que ens obliga a recuperar-la, a analitzar-la, a pensar-hi i això, és clar, les fa doblement interessants.

Il·lustració de Sonja Wimmer

Aquí només podem mostrar les il·lustracions fora de context i això ja ens serveix per descobrir a primera vista la força i la passió que destil·len, l’emoció i els sentiments que flueixen sense cap limitació, la qualitat tècnica (allò de la “traça” que deien els nostres avis), Cada imatge seva és una prova irrefutable de la seva “traça” de la qualitat rotunda que respiren, però on de veritat és veu més nítidament l’ànima de la Sonja és als molts àlbums il·lustrats que ha fet al llarg de la seva carrera professional. Allí, seguint una història i confrontant-la amb les imatges, comprovem sobre el terreny tota la potencialitat del seu treball, aquesta capacitat per establir lligams invisibles, per mostrar racons inconeguts, per fer surar totes les emocions, tota l’emotivitat i tota la força dels sentiments. Hi ha tendresa, humor, ritme, solidesa, força, neguit, simpatia i aquell punt de deliri que fa que una cosa que podria ser normal es converteixi en única i, probablement, aquell somriure de complicitat que deixem anar sempre després de contemplar el seu treball sigui la prova del nou d’unes imatges que, un cop vistes, ja no s’obliden amb facilitat.

Sonja Wimmer

Gràcies Sonja per regalar-nos tanta, tanta vida i un grapat inesgotable de somnis!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ara llibres acaba de publicar “El llegat de Rondissoni”, un treball del professor de cuina, sommelier i periodista gastronòmic, Manel Guirado, al voltant d’un personatge fonamental i pioner però no especialment conegut dins el panorama de la cuina a la Catalunya del segle XX, Josep Rondissoni.

El llegat de Rondissoni – Manel Guirado

El cuiner, suposadament d’origen suís, va arribar a Catalunya l’any 1914, fugint de la Primera guerra mundial després d’estudiar a França al costat d’un dels grans mestres del moment, Georges Auguste Escoffier, una autèntica llegenda, impulsor de l’alta cuina frances i creador, al costat de César Ritz, de la prestigiosa cadena d’hotels Ritz. Aquí va passar pel Liceu, pel Cercle del Liceu i va ser el xef del Casino de l’Arrabassada fins que la prohibició del joc va acabar amb la vida del luxós complex.
A partir del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, creat per Francesca Bonnemaison. i impulsor de la revista “Ménage”. Des d’aquestes dues plataformes, Rondissoni aposta per una cuina preciosista, de caire internacional, amb plats de gran el·laboració que el porten també a publicar diferents llibres de cuina que van tenir força èxit popular. De fet moltes de les cuineres, batejades com “populars” que ens han anat llegant la seva saviesa, són hereves directes i alguna també alumnes de Rondissoni. Les seves classes no es limitaven a explicar receptes i el mestre va ser un dels primers a l’hora d’explicar els ingredients amb detall, on comprar-los, quines propietats tenien i com s’havien de tractar, parlant també de mesures, de pesos, adaptant la saviesa rebuda de mans d’Escoffier als diferents nivells de les seves alumnes, fusionant la tradició catalana amb les omnipresents preparacions franceses com la beixamel, els xampinyons, la tòfona, la crema de llet o la mantega.

Un dels llibres que recollien les classes de Rondissoni (Foto: Todo Colección)

La seva fama es va posar de manifest en una gran quantitat de llibres de les “Clases de cocina popular”, el famosíssim “Culinaria. Mil recetas de cocina” i les seves col·laboracions regulars en revistes i, fins i tot a través de llibres per encàrrec de diferents marques com Gallina Blanca.
Guirado ha volgut explorar en la feina i en la vida del xef i ens ofereix un llibre curiós que alterna les receptes de Rondissoni i aspectes de la seva biografia que el van convertir en un dels cuiners més coneguts a Catalunya i, de fet també, en un gran pedagog i divulgador, un veritable revolucionari de formes i de conceptes que va mantenir sempre sota control la possibilitat de fer-se famós gràcies a la seva discreció, molt allunyada dels cuiners moderns que basen una bona part del seu prestigi en la difusió de la seva persona i de la seva obra. Tot i això, Rondissoni es pot considerar com un pioner, com un reformador de la cuina catalana. En aquest sentin Manel Guirado combina les receptes, sorgides dels llibres que recollien les seves classes però les adapta a la realitat contemporània, amb salses més lleugeres, preparacions menys feixugues, la recerca d’ingredients alternatius, temps de cocció alternatius i, en definitiva, un magnífic treball de posada al dia que ens permet veure com és cuinava a casa nostra fa més de mig segle, adaptar-la al present i, a més, reivindicar una figura cabdal del nostre passat gastronòmic.

Una de les famoses i concorregudes classes de Josep Rondissoni

“El llegat de Rondissoni” ens ofereix aquestes receptes sumptuoses, plenes de complexitat i recollides directament de la luxosa i treballada cuina francesa que durant anys i anys va regnar sense oposició a les millors taules d’occident. I tot i que hi trobem plats, diguem-ne més de batalla, el gruix del llibre fa justícia als seus orígens amb productes d’alta volada com la llebre, l’ànec, la llagosta, les ostres o les cloïsses.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Joventut segueix publicant un gran volum de llibres dedicats als sectors infantil i juvenil de l’univers lector. Avui m’agradaria destacar-ne un que porta la signatura d’una creadora molt imaginativa de casa nostra i que ja ens ha regalat amb anterioritat un bon nombre d’obres plenes d’imaginació, de creativitat, de color i de sorpresa.

L'Abecedari amagat d'Imapla

Es “Abecedari amagat”, una obra d’Imapla. Sota aquesta signatura hi trobem una dissenyadora barcelonina, Imma Pla, que va estudiar disseny gràfic a l’escola Elisava. A partir d’allí l’eix central de les seves aspiracions va ser treballar amb imatges que expliquessin alguna cosa. De mica en mica també va aprendre a compaginar diverses disciplines que li permetien aconseguir els seus objectius. L’any 1993 va rebre el prestigiós premi Apel·les Mestres, la qual cosa la va esperonar amb més força a dedicar-se a la il·lustració. Després Imma Pla és va transformar en Imapla, una creadora de textos, d’imatges i, sobretot, d’idees que uneixen creativitat, il·lustració i disseny gràfic. L’any 2007 va guanyar el Premi Internacional d’Il·lustració de la Fundació SM.

Imma Pla (Imapla)

“Abecedari amagat” segueix la línia gràfica i imaginativa de l’autora i presenta un abecedari on cada lletra és el refugi d’una idea, d’un personatge, d’un moment. Les lletres agafen una dimensió diferent i obren petits o grans universos en la ment de la persona que els contempla, tingui l’edat que tingui.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Liz Castro és una escriptora, traductora i editora, nascuda a San Leandro (California) l’any 1965. A la seva biografia hi diu que té casa a Massachusetts i que viu a Gràcia. Això, la casa a Gràcia i viure a Barcelona, l’ha convertit en una destacada activista de l’independentisme, una militància que l’ha portat a ser membre del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i també a disputar-ne la presidència.

Els carrers seran sempre nostres – Liz Castro

S’ha especialitzat en llibres sobre el desenvolupament de llocs web i fins l’any 2014 va ser la coordinadora de l’edició en anglès del diari digital Vilaweb. L’any 2005 va publicar, gràcies al micromecenatge, el llibre “Molts granets de sorra”, un recull de fotografies i d’idees destinades a explicar el procés català. Els seus esforços per difondre la cultura catalana arreu s’han vist recompensats amb premis com el Joan B. Cendrós 2011, el Memorial Enric Garriga Trullols 2014 i el Pompeu Fabra 2016.
En aquesta línia, Pòrtic acaba d’editar ara “Els carrers seran sempre nostres”, una peça editorial d’absoluta actualitat que Castro aprofita per a passar revista a la violència que la Policia Nacional i la Guardia Civil van desplegar contra la ciutadania pacífica el dia del referèndum de l’1 d’octubre.

Una de les càrregues policials de l'1-0 (Foto:CCMA)

Els cossos policials mirant de reprimir amb violència, en molts casos exagerada, brutal, ferotge i injustificada la intenció de votar del poble català va esperonar Liz Castro a construir aquest llibre, una manera sòlida de fer pública una denuncia necessària però també la necessitat de pell, d’ànima, de fer justícia a la gent, als voluntaris, als votants que van ajudar a bastir una jornada històrica i emocionat.
Castro ens exposa la seva intenció de retratar una jornada que, passi el que passi, quedarà fixada en la memòria de qualsevol català, sigui independentista o no, per tot allò que va tenir d’èpica, de simbòlica, de singular, d’única i probablement, irrepetible.
El llibre és un dietari, una detallada crònica minut a minut, de tot allò que va succeir en diverses seus electorals i en diferents punts de Catalunya que es converteixen en quasi l’acta notarial d’una jornada històrica. Liz Castro aplega una gran quantitat d’informació, l’ordena, la selecciona i construeix aquest mosaic policrom que ens permet seguir el rastre d’un dia apassionant en tots els sentits. La seva mirada, profunda, hàbil, apassionada i brillant, fa que el llibre sigui una veritable peça d’actualitat rabiosa amb voluntat de perdurar. És un treball que respon a aquesta idea editorial de publicar llibres que segueixin el ritme dels mitjans de comunicació, però en aquest cas, crec que, a més d’aquesta immediatesa absolutament necessària i efectiva, té el valor afegit de convertir-se en un document imprescindible quan, d’aquí un temps, és vulgui fer memòria d’una jornada que, per bé o per mal, va traçar una línia diferencial en la història del país.

Liz Castro

La cronologia arrenca al minut 1 del diumenge 1d’octubre i es converteix en una lectura apassionant, en un avançar escena a escena que es segueix amb el neguit d’una història de lladres i serenos (i de fet, de serenos disposats a obrir o a tancar portes a la força en surten uns quants). Hi trobem molts col·legis, la col·laboració de molta gent, les visites d’ultradretans no convidats, la pluja, les activitats nocturnes destinades a mantenir els centres de votació actius, el moviment al centre de premsa de Mediapro, l’arribada carregada d’emoció de les urnes, la presència de la gent a les portes dels col·legis, la gent que ha passat la nit al ras, l’arribada violenta de la policia amb puntades cops de porra empentes, càrregues i ferits innocents i pacífics, la gran emoció del moment d’obrir les portes, els Mossos aixecant actes, les primeres notícies de violència policial que s’estenen com la pólvora, l’agrupació del col·legis per defensar-los millor, l’hora de dinar, les votacions en molts llocs amb plena normalitat, el tancament dels col·legis, l’escrutini, les compareixences dels polítics a la televio, la carta d’Aura Domènech,de Vila-rodona i finalment, a les 00,28 del dilluns, el portaveu del govern, Jordi Turull anunciant els resultats: 2.020.144 (90,09%) pel sí, 176.565 (7,87%) pel no 45.586 (2,03%) en blanc i 20.129 (0,89%) vots nuls. I una constatació: Si que hi ha hagut referèndum.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comanegra i l’Institut del Teatre segueixen apostant amb ganes per la normalització del teatre com a gènere literari de lectura i acaben de treure a la llum un nou volum de la col·lecció Dramaticles. En aquesta ocasió es tracta de “Dramatúrgia francesa contemporània”, un volum que aplega quatre textos d’autors actuals i d’èxit, publicats inicialment per Actes Sud i per Editions Théâtrales. Trobem “La reunificació de les dues Corees”, de Joël Pommerat (en traducció d’Helena Tornero; “Matrimoni” de David Lescot (en traducció de Carles Batlle),; “Dolça Sodoma meva”, de Laurent Gaudé (en traducció de Joan Casas), i “George Kaplan”, de Frédéric Sonntag (en traducció de Carles Batlle), prologats per “Dir el que és íntim i polític”, un text de Laurent Muhleisen, el director artístic de la Maison Antoine Vitez i conseller literari de la Comédie Francaise.

Dramatúrgia francesa contemporània

Una publicació poc habitual que agafa quatre dels més destacats dramaturgs francesos, el més gran nascut l’any 1963 i el més jove, el 1978, és a dir separats per 15 anys de diferència i, per tant, representant un ventall generacional prou ampli però a la vegada concret i definit que no fa altra cosa que acostar-nos una realitat i una manera de mirar el món explicada des de visions personals i ben diferents.
I segons explica Muhleisen, el teatre francès viu una època on els seus autors es preocupen pel llenguatge, pels nous formats expressius però sense renunciar en cap moment, ans al contrari, als grans temes que centren l’actualitat. En aquest sentit, “La reunificació de les dues Corees” parla de les relacions amoroses, de com afronta la modernitat aquestes relacions entre persones; “Matrimoni”, aborda els problemes de les migracions, amb una dona que decideix ajudar un estranger en situació irregular, casant-s’hi; “Dolça Sodoma meva”, exposa la fragilitat de les civilitzacions, fent una mirada molt personal a la història de Sodoma i, per últim, “George Kaplan”, treballa la recerca de la identitat personal en un univers que tendeix cada vegada amb més força cap a la globalització uniformadora.

Joël Pommerat (Foto: France Culture)

La gent que segueixi l’activitat teatral de casa nostra veurà que els quatre autors francesos escollits no són desconeguts, ja que “Dolça Sodoma meva” es va estrenar a La Seca Espai Brossa l’any 2016 i “George Kaplan”, ho va fer al Grec del 2013, mentre que de “Matrimoni” se’n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett. La única que no s’ha estrenat fina ara és “La reunificació de les dues Corees”, tot i que altres obres de Pommerat sí que han trepitjat els escenaris aquí.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Carme Espinet és un dels grans noms de l’art contemporani a casa nostra. Nascuda a Lleida, va estudiar pintura a l’Escola Massana però va decidir optar per una via diferent i l’any 1972 va obrir una galeria a Barcelona que va tancar portes l’any 2013 a causa de la crisi però que segueix viva en un espai virtual, Carme Espinet Galeria d’Art.

Art de fons de Carme Espinet

L’espai de la Carme, al número 86 del carrer de Balmes, es va convertir en un epicentre de creació artística i va veure passar creadors com Joan Brossa, J.V. Foix, Antoni Tàpies, Miquel Barceló i, de fet, van convertir la Carme en una de les persones que millor coneixen l’esperit artístic i totes les seves derivades. Des de les reunions clandestines dels anys 70 a l’esclat dels 90 i la gran crisi del segle XXI, la Carme Espinet va viure en primera persona l’evolució de l’art contemporani a casa nostra, apostant fort per alguns artistes i treballant als eu costat en qualsevol circumstància i, de fet, fent un paral·lelisme literari, algunes veus la van arribar a qualificar com “la Carmen Balcells dels artistes”.
Una part important de tot aquest bagatge de saviesa i d’experiència l’ha posat a “Art de fons”, la novel·la que ha publicat a La Vocal de Lis amb pròleg del crític d’art Josep Maria Cadena, un visitant habitual de la seva galeria que ara s’ha deixat seduir per aquesta història que narra la història de Santi, un gallec, un noi solitari que es trasllada a Barcelona i enceta una complicada vocació artística.

Carme Espinet (Foto: Blog de Claudi Puchades)

Sense ànim de desvetllar elements de la trama, Carme Espinet ens trasllada la seva experiència vital i la transforma en una història interessant on l’essència de art es respira arreu, Viatges, odis, amor, experiències vitals, humor i calidesa que, passades pel filtre d’Espinet agafen aquesta tonalitat de quadre, es van convertint en pinzellades de color que van bastint la història i a la vegada projecten les vivències i les sensacions professionals i íntimes derivades de 40 anys fent de galerista i coneixent de primera mà les interioritats d’un món on no simple tot respon a la imatge que projecta a l’exterior.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions Saldonar ha publicat “La causa del periodisme”, del periodista i professor d’Anàlisi dels discursos dels mitjans de comunicació de la Universitat de Barcelona, Joan Julibert, una aproximació sòlida, documentada i crítica al funcionament actual dels mitjans de comunicació contemporanis.
Si sou dels que seguiu l’actualitat a través del mitjans de comunicació des de fa temps, haureu vist com s’ha anat produint un notable canvi en les formes i en les tendències. De fet, l’entrada en funcionament i el gran èxit assolit per les xarxes socials, obrint la possibilitat (amb avantatges i inconvenients) que qualsevol persona es pugui convertir en cronista, en periodista, en narrador o en crític d’un fet concret, ha representat un canvi radical en la manera de concebre, rebre i fins i tot conceptualitzar els mitjans de comunicació.

La causa del periodisme – Joan Julibert

Aquella clàssica màxima que feia bandera de la veracitat, el compromís i la imparcialitat de la professió periodística ha anat mutant a passos agegantats cap a una nova situació on tot es qüestiona i on cada vegada és més complicar conèixer amb certesa el terreny informatiu que es trepitja. En aquest context, el periodisme no ha pogut restar immune al contagi i també ha passat a perdre aquell segell de veracitat indiscutible, aquell “ho han dit a la tele” i “ho diu el diari” per mantenir-se en un estat de sospita depenent de qui hi ha darrere de cada mitjà i de cada tendència política o social.
En aquest línia d’argumentació, Joan Julibert ens explica aquest camí, el que han fet els mitjans de comunicació i que els ha conduït a deixar de ser un element de denuncia i de fiscalització de la política i de la societat. Aquell quart poder, simbolitzat per dos periodistes d’investigació capaços de fer caure el president del país més poderós del món ja comença a ser patrimoni de la història. La crisi, la cada vegada més precària situació social de la professió periodística, la força dels grans grups polititzats que mantenen les empreses d’informació i el fet que cada vegada sigui més complicat fer un seguiment diferenciat de l’actualitat (notes de premsa úniques, rodes de premsa sense preguntes, missatges dirigits, etc)
I per acabar-ho d’arrodonir cal parlar de la grandiosa invasió de xarxes socials, un vehicle ideal que permet que amb només un telèfon mòbil tothom pugui o cregui ser periodista, fotògraf, cronista o opinador sense cap control, fre o mesura. I si bé és cert que això té uns avantatges importants a l’hora de socialitzar la informació tampoc no es pot negar que presenta importants inconvenients a l’hora de garantir la veracitat de tot allò que s’aboca a l’aire. En aquest sentit seria fàcil fer un petit exercici de comprovació, Pensem en els nostres avis, o el que vindria a ser el mateix, en 90 o 100 anys enrere i fem una ullada ràpida al timeline del nostre compte de Twitter. Hi ha més impactes informatius en una hora de Twitter dels que probablement els nostres avis rebien en un any o, fins i tot, al llarg de tota la seva vida.
Julibert ens fa la proposta d’actuar com a guia, com a element de xoc en aquest enfrontament diari amb els mitjans de comunicació, en aquesta construcció sovint truculenta i parcial dels relats de realitat global i/o compartida. Analitza tendències, moments i procediments i ens va mostrant les petites o grans perversions del sistema. De fet parla de les fonts primigènies que, de mica en mica es van desvirtuant, de la conjunció entre periodisme global i periodisme local, dels debats i l’assoliment de l’art de discutir com una font d’espectacle, rendible, relativament barata i amb capacitat per anar omplint espais, la necessitat d’entretenir informant o d’informar entretenint, la confusió i la barreja dels diferents llenguatges, informatiu, opinatiu, publicitari, propagandístic i la dificultat cada vegada més evident per part del públic d’establir línies divisòries i límits.


Expectació mediàtica en la roda de premsa del president Puigdemont a Brusel·les

És normal que el presentador d’un informatiu faci una pausa i anunciï un cotxe, una assegurança o qualsevol altre producte de consum? És lícit que s’intercali opinió en programes informatius? On s’han de posar els límits? Tot val en aquesta cerimònia de confusió cada vegada més generalitzada? Molts interrogants i moltes maneres d’actuar que cada vegada amb menys pudor intenten canalitzar l’opinió pública cap el seu costat amb estratègies més o menys netes com l’hemeroteca selectiva o el que és el mateix, treure a la llum només documents i informacions que facin costat al discurs propi i no un ventall ampli que permeti que el receptor es formi la seva pròpia idea dels fets.
Així trobem periodistes que distorsionen la realitat, que n’amaguen parts o que directament tergiversen informacions o menteixen de manera descarada amb l’objectiu de guanyar audiència o, el que encara resulta un punt més pervers, mantenir l’atenció de la seva audiència que no té altre interès que rebre informacions de línia única, sense opció a deixar entrar altres opcions de pensament crític, allunyant-se d’allò que propugnava Kapuscinski quan afirmava que “la notícia ha de servir per augmentar el coneixement de l’altre, el respecte d’un altre”. Molts elements, doncs, que, un cop llegit el llibre potser ens ajudin a afrontar la recerca d’informació amb una mica més de rigor i de sentiment crític.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

16/11/2017: Catalunya bull

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ja fa uns mesos que es va publicar però ja sabeu que els llibres interessants no tenen data de caducitat i, a més, crec tenir una raó de pes per no parlar-ne abans. El llibre en qüestió pertany al catàleg d’Edicions Sidillà, el signa Judit Pujadó, té un pròleg de Pep Salsetes, es titula “Catalunya bull. El llibre de les sopes, els ranxos i les escudelles populars” i segur que ja comenceu a intuir els motius.
Convindreu amb mi que parlar de sopes fumejants a l’agost no ve massa de gust i tampoc no acompanya gens aquest estiu allargassat que es manté viu fins el mes d’octubre. Però ara, ara que el fred ha arribat de cop, no només ve de gust sinó que ja es pot afirmar sense vergonya que és absolutament imprescindible fer-ho, que el llibre agafa la categoria de manual de capçalera i més si tenim en compte que l’autora, la Judit Pujadó, aborda tot els seus projectes amb un rigor i una passió envejables.

Catalunya bull - Judit Pujadó

Les sopes, els brous, els ranxos i tota aquesta tipologia de plats, tenen una fortíssima base popular i un marcat arrelament a la cuina casolana i, en alguns casos, de supervivència, tot i que també mantenen lligams estrets amb les festes i les grans celebracions. De fet, a Catalunya hi ha una cinquantena de pobles, viles i ciutats que una vegada a l’any es vesteixen amb les seves millors gales, treuen les olles al carrer i converteixen el fet de preparar una sopa o una escudella amb la voluntat de no perdre ni els referents històrics ni les essències.
La casuística aplega de tot: el Carnestoltes, la Festa Major, la Quaresma, les Fires locals, commemorar un àpat o una fita històrica, però tothom sap que és la millor manera d’estrènyer llaços entre els veïns, de mantenir viva la memòria, de preservar les arrels i d’obrir-se al turisme, al present i al futur. La Judit s’ha passejat per tota la geografia catalana, ha menjat de tot, ha compartit taula i mantell amb tota mena de gent i el resultat és aquest llibre que reuneix mig centenar de celebracions, els seus antecedents històrics i, és clar, les receptes que permeten fer-ho a casa encara que no vinguin 15.000 persones a dinar.
“Catalunya bull” ens convida a un magnífic, nutritiu i documentat recorregut per aquestes tradicions que, sense cap dubte ni pudor, podem qualificar de patrimoni immaterial i que, segons comenta l’autor del pròleg, implica que més de 100.000 persones surtin cada any al carrer. Judit Pujadó situa totes les festes en el seu context, local, social, històric, evolutiu, geogràfic i temporal, a més d’aportar una impagable documentació gràfica actual i històrica.

El ranxo de Capmany (Foto: Edicions Sidillà)


Val a dir que Judit Pujadó és llicenciada en Història, fundadora juntament amb Xavier Cortadellas de Sidillà Edicions i autora de llibres de recerca històrica com “Oblits de rereguarda, els refugis antiaeris a Barcelona” o “Nit de Reis. Les cavalcades a Barcelona”, novel·les com “Dones absents”, “El límit de Roche” o “Les edats perdudes”. També va guanyar el premi Pere Quart amb “Planeta ESO”, escrit a quatre mans amb Empar Fernández
Prepareu la cullera i disposeu-vos a gaudir sense fre d’aquest magnífic i reconfortant “caloret soper”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats