El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Banya edicions acaba de publicar les “Memòries polítiquesd’Ariel Santamaria, un volum de prop de 700 pàgines que passa revista als records, a l’activitat i les opinions d’un dels personatges més singulars (potser el que més) que ha donat la política catalana dels últims anys.

"Memòries polítiques" - Ariel Santamaria

No amagaré que la persona, el personatge i la tasca duta a terme m’han despertat i em desperten certes simpaties, sumat, a més al fet de treballar a Correus, una feina que també vaig fer en èpoques d’estudiant i, d’altra banda, tampoc no me’n puc estar d’elucubrar sobre què hauria passat si la seva proposta no hagués anat revestida d’aquesta pàtina d’anada de l’olla perenne i s’hagués preocupat d’allò que fan totes les formacions polítiques com a norma fonamental, eixamplar la base i mirar d’assimilar-se una miqueta més a la realitat política, sense deixar de banda, això si, el seu esbojarrament i aquella mirada lúdica i sense complexos de la realitat política.

Ariel Santamaria

Situem-nos als primers compassos del segle XXI. Una important desafecció política i un cansament de les estructures de poder. I a Reus apareix l’Ariel Santamaria, el messies juantxi, envoltat d’un grapat de personatges sovint tant o més singulars que ell mateix, com el Pirada del Gorro o el Doctor Juantxi, disposats a transgredir-ho tot, a posar en evidència les maneres de fer dels polítics i a aconseguir subvertir formes i plantejaments. L’any 2003 fan el primer intent d’entrar a l’ajuntament però fracassen per pocs vots. Tothom s’imaginava que allò seria una petita bretolada puntual sense més transcendència, però no. Van repetir l’any 2007 i la CORI va aconseguir un representant, el mateix Ariel, amb un programa divertit, trencador i força radical i amb una estètica que recordava l’Elvis més decadent dels últims anys, coll alt, molt alt, panxa i lluentons.
La seva entrada a l’ajuntament va suposar una sacsejada en tots els sentits. Hi havia qui el veia com un freak sense res al cap i disposat només a ridiculitzar la seriositat de la política municipal, d’altres el contemplaven com una opció divertida i alguns pensaven que podria arribar a ser un revulsiu autèntic.
Allò del juantxisme va començar sent un divertiment, una presa de posició feta amb humor i bones dosis de provocació. Recordo una presentació, feta en una plaça de zona blava de la prlaça del Mercadal previ pagament del tiquet horari i propostes com un “follòdrom” municipal, plantar marihuana per tots les zones verdes de la ciutat o canviar el nom del general Prim pel de general Plim. Però aquest humor irreverent i descarat va canviar de dalt a baix quan van començar a reivindicar el seu dret a formar part com a vocals de les societats municipals. La resposta va ser, d’entrada, una negativa rotund, Finalment, però, amb l’empara de la llei, hi van entrar i van començar a denunciar irregularitats que van acabar amb una gran crisi municipal i passant pels jutjats, convertint-se en una de les grans fites de la CORI i amb un enfrontament obert amb els partits de govern que va viure episodis força brut com la distribució d’una fotografia on apareixia nu per les cadires del Saló de Plens de l’Ajuntament. L’alcalde també parlava del sou del regidor i el qualificava de mal aprofitat i la formació política de Santamaria ho va contrarestar venent butlletes de loteria amb les xifres del sou de l’alcalde i de la seva secretària.

Ariel Santamaria en una entrevista

És obvi que quan algú fa les seves pròpies memòries, tendeix a tenir una mirada càlida i gens bel·ligerant amb la pròpia vida. Aquest cas no és una excepció, però això no vol dir en absolut que Santamaria renunciï a la autocrítica i, sobretot, crec que el que representen aquestes “Memòries polítiques” és una gran efectivitat a l’hora de mobilitzar els records, de retratar una època concreta de la vida de Reus explicada pel més singular i probablement irrepetible dels seus protagonistes.
I tal i com va passar amb la presentació de la primera candidatura, probablement hi haurà opinions per a tots els gustos, però no us penseu que trobareu un deliri inconsistent convertit en llibre. Ariel Santamaria, a banda d’explicar, reflexiona, analitza i qüestiona i això fa que aquestes quasi 700 pàgines siguin un bon material, gens trivial i d’una validesa que no s’ha de rebutjar ni menystenir. És un llibre amb risc, valent, que l’autor defineix com un manual per fer un partit polític juantxi, però també és una obra que té moments intensos, d’altres de divertits i alguns episodis que, probablement resultin incòmodes que arribi 15 anys després de la formació de la CORI, és a dir, amb prou perspectiva temporal com per esdevenir un exercici que no es guia per la visceralitat del moment i que, per contra, ofereix una història viva, sòlida i amb el punt just d’enyor i de nostàlgia.

Ariel Santamaria i el Pirata del Gorro amb la loteria de la CORI

El llibre també té un rigorós índex onomàstic, un apèndix amb fotografies i imatges de la vida personal i de la carrera política de Santamaria i crec que hauria de ser un document de lectura necessària per a tots aquells que senten i viuen la ciutat de Reus i també per a tots aquells que volen tenir una visió detallada d’una època molt concreta del nostre passat proper, d’una formació que va revolucionar el panorama polític municipal i d'un personatge singular com pocs.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editora de Raig Verd, Laura Huerga, va prometre que després d’aquell esplèndid i sorprenent “Motorsoul”, hi hauria més Stalker. I ha complert. “En aquell cel brillen estels desconeguts” és el segon llibre del misteriós/a autor/a que s’amaga sota aquest pseudònim amb reminiscències dels germans Strugatski.
No s’escapa dels paisatges africans però en aquesta ocasió, la història arriba més tintada de màgia, de realisme supersticiós i perd (o canvia) aquella cruesa devastadora per convertir-ho en una mirada una mica més dolça (tampoc no massa) i que es belluga en un territori on els esperits tenen sovint més pes que la raó i la ciència.

Stalker -  "En aquell cel brillen estels desconeguts"

L’Ebola, aquesta epidèmia devastadora i mortal que ara torna a assotar l’Àfrica, assola una zona perduda de Sudan del Sud. Un bruixot intenta enfrontar-se al mal però no se’n surt, l’esperit maligne, el yam, és massa fort i poderós. Després del fracàs decideix adoptar una nena supervivent, l’Alice, potser com una mena de mesura expiatòria. Anys després, la nena i el seu fill, el Topi, emprenen un camí personal, un camí que es creua amb el d’aquell majestuós esperit del mal, fent bo el destí.
Stalker ens introdueix als budells de l’Àfrica sense cap intenció de suavitzar res, de mostrar una imatge amable o edulcorada d’aquelles de safari fotogràfic i ens presenta la part oculta, allò que sovint s’escapa a la mirada occidental: la malaltia, la pobresa, la vida i, en aquest cas concret, una peça fonamental, el més enllà, la part anímica, els esperits bons i el dolents, la lluita universal entre el bé i el mal que aquí es belluga per unes coordenades molt especials.

Èbola a l'Àfrica (Foto:Ethic)

I sí, és cert, va al moll de l’os del tema, però em fa l’efecte que una mica més de detall no li hauria fet cap mal, al contrari, llegint-lo fa l’efecte que la personalitat literària que s’amaga a recer d’Stalker, se’n pot sortir amb nota del repte de passar de “nouvelle” a novel·la i bastir una marc al voltant dels personatges que, de ben segur, seria benvingut.
I que consti que això no és en absolut una crítica, ans al contrari, vindria a ser la necessitat de gaudir encara més d’uns temes i d’unes aproximacions que captiven i fascinen, que mantenen en marxa l’essència de la bona literatura, aquella que t’obre portes i et descobreix mons.

No és habitual però tampoc és rar que narradors interessants, coneguts o no, s’amaguin sota una personalitat literària que els mantingui al recer de la febre pública. Stalker està bastint una narrativa interessant, obrint una via singular, intensa i valuosa en el panorama literari català i això no és en absolut un joc o una broma. Siguin quines siguin les raons que l’han portat a gaudir d’aquest confortable anonimat que li proporciona el pseudònim, el cert és que els dos llibres que ha publicat fins ara són peces que cal llegir, amb qualitat i singularitat i una temàtica i un tractament que fugen de la normalitat. “Motorsoul” era, en conjunt, molt més terrenal, molt més visceral i “En aquell cel brillen estels desconeguts” es busca més la part espiritual, l’essència de la relació amb el més enllà, però ambdues són d’una solidesa contundent.

Bokors africans

I una sorpresa afegida, la possibilitat de comptar amb una exclusiva de luxe, les paraules d’Stalker comentant la seva obra. Confesso que he intentat jugar també la carta de la foto que acostuma a acompanyar aquests comentaris, però aquí la jugada ja no m’ha sortit tan rodona. Sigui com sigui, aquí teniu les opinions d’Stalker:

Benvolgut JC,

Em demanes quina visió personal tinc del llibre.

A veure, el llibre és la cinquena part de l'heptalogia Motorsoul que fa anys vaig anar bastint dins del meu cap, silenciosament, en secret, per a mi. El relat En aquell cel brillen estels desconeguts intenta exposar (dic exposar, no convèncer, ni creure, ni fer reflexionar) allò que és el pensament màgic: en moltes cultures del món una persona pot ser enginyer atòmic i poseir un pensament paral.lel en el que els protons es mantenen units al nucli no per la força nuclear forta si no per la voluntat expressa de la matèria i del seu creador. No hi ha cap contradicció i tant és així que fins i tot jo em sento inclinat a pensar-ho.
Ara, que jo no escric assaig ni sóc psicòleg ni antropòleg. Volia un llibre destinat a distreure, a entretenir i prou. Així que em vaig permetre agafar prestats alguns elements del clàssic Dràcula, al meu entendre un excel.lent llibre de terror desvirtuat posteriorment centenars de vegades.

Aquesta és la meva metodologia; com a escriptor mediocre fiable, així ho he anat fent en els relats que formaven part de Motorsoul: Namíbia (basat en Robinson Crusoe), Congo (Dr. Jeckyll & Mr. Hyde), Casamance (Viatge al centre de la terra) i Uganda-Ruanda (El darrer dels mohicans). Complerten l'heptalogia dos relats més basats en Grans esperances+Moby Dick i Les Mines del Rei Salomó. És a dir, parlo de Stevenson, Verne, Coooper, Dickens, Defoe, Melville i Haggard; autors considerats d'alguna manera menors i destinats a l'estupida categoria de literatura juvenil segons l'inapelable diktat capitalista en la lògica no del lliure mercat si no del fer diners i prou. Quan estic a l'Àfrica, en mi, en un recòndit baluard de mi, viatgen també aquesta gent i els seus personatges.

Jo sóc Stalker, sí, el guia de La Zona, sí; aquest voldria ser.

No se si hi hauran llibres de Stalker però, en tot cas, mai m'hagués imaginat formant part de la categoria dels lletraferits, ni que sigui tangencialment.

Gràcies i salut, company; cordialment,

Stalker


Stalker, malgrat s’entesti en presentar-se com un diletant més o menys avançat té una cosa que li juga en contra, la lectura dels seus llibres. Llegir-los emociona, posa en tensió, dibuixa mons màgics, fa por, crea empatia i això, sigui un amateur o un professional, només ho aconsegueixen els escriptors poderosos, els que tenen coses per explicar i que saben a la perfecció com fer-ho. I Stalker ho és. És gran, sens dubte.
Gràcies Stalker, esperarem la tercera amb delit!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cada cert temps, l’univers de la novel·la negra es veu sacsejat per algun fenomen que centra l’interès i les vendes de lectors d’arreu del món. Quan l’esclat dels autors que van posar la literatura del nord d’Europa al capdamunt de les llistes començada a decaure i a deixar les coses al seu lloc, separant de gra de la palla, arriba un rebrot que s’està convertint en una nova sorpresa internacional.

"Càstigs justificats" de Michael Hjort i Hans Rosenfeldt

És el fruit del treball a quatre mans de dos dels personatges més influents de la televisió sueca i que van decidir posar tota la seva experiència en guions i produccions al servei d’una col·lecció de novel·les que giren al voltant d’un personatge peculiar, el psicòleg criminalista Sebastian Bergman que dona nom a la sèrie.
Michael Hjorth (1963) és un popular productor suec que també ha treballat com a guionista de, entre d’altres, les pel·lícules de Wallander, el personatge central de les novel·les del pare de la negra sueca, Henning Mankell. L’altra meitat de la parella és Hans Rosenfeldt (1964), considerat el guionista més famós de Suècia i el creador de la sèrie de més èxit de tots els temps, “The Bridge”, que ha venut drets a 170 països.
Amb aquest bagatge i un plantejament dels relats que va recordant a cada nou llibre els trets fonamentals de tot el que ha anat passat a bans, una mica com les introduccions dels diferents capítols de les sèries de televisió, no és estrany que la col·lecció funcioni bé i, de fet, Columna en català i Planeta en castellà acaba de publicar rel cinquè lliurament, “Càstigs justificats”. Un personatge popular de la televisió de consum apareix assassinada en una aula escolar, de cara a la paret i al costat un examen de cultura general que, a jutjar per les respostes, va suspendre. No serà l’últim crim d’aquestes característiques. L’equip de Torkel Hölgrund es fa càrrec de les investigacions i comença una nova història on es barregen les accions encaminades a resoldre un cas que es converteix en un malson i també les pròpies problemàtiques personals dels membres del grup.

Michael Hjort i Hans Rosenfeldt

Una història ben actual que posa damunt la taula el paper de la fama fàcil i sense esforç, de les influències i disfuncions que generen les xarxes socials, de la pressió dels mitjans, de la necessitat de tenir seguidors, exclusives i aquesta projecció pública superficial que altera de dalt a baix el quadre de valors tradicionals.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Toni Cotet i Masià, nascut a Badalona l’any 1973 és llicenciat en Filologia catalana, professor de llengua i literatura d’ESO i autor de sis novel·les juvenils, algunes d’elles com “Bressol del basquetbol”, guardonada amb el premi Ciutat de Badalona. La setena, “Somnis i carrers”, l’acaba de publicar Gregal i va molt lligada a la música.

Toni Cotet - "Somnis i carrers"

Cotet és un bon professor, estimat i respectat pels seus alumnes i d’aquesta intensa relació diària que manté amb ells en treu un pòsit d’alta volada, autèntic material de primera mà i això, combinat amb la seva habilitat literària fa que les seves novel·les juvenils siguin peces que enganxen, amb trames ben lligades i, sobretot, amb una versemblança poderosa.
En aquesta ocasió aprofita un dels seus “vicis”, la música i la converteix en un dels eixos centrals de “Somnis i carrers”. L’escenari és una ciutat que ben bé podria ser la Girona de mitjans dels vuitanta, el lloc d’on van sorgir grups com Sopa de Cabra a Umpah-pah que també podrien ser sense problemes els protagonistes de la novel·la.

Toni Cotet

Hi trobem l’Adrià, el Pep, el Jaume i la Núria, i dues bandes de rock, Galàxia Sideral i Situació Límit. Estils diferents, creativitat, imaginació, molta vida, amors, desamors, misteris, la necessitat de guanyar el seu espai i un escriptor interessant, professional i imaginatiu capaç de dibuixar la realitat i d’aconseguir sempre el miracle màgic i renovat de captar l’atenció dels joves amb un llibre.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Editorial Joventut acaba de publicar una de les aventures creades per un dels autors més originals i divertits del panorama infantil actual, Ben Clanton, conegut també amb el renom de Clantoons i que va guanyar, entre altres, el Premi Eisner 2017 al Millor Còmic per Primers Lectors.

"Narval, unicorn marí" - Ben Clanton

Narval. Unicorn marí” ens arriba en traducció de Teresa Farran i ens explica la història de dos personatges centrals i d’alguns secundaris que van apareixent. D’una banda, el Narval, simpàtic i una mica inconscient i Medu, una medusa amb molt més seny i capacitat de reflexió. I tenen un punt comú, es deleixen per les gofres.

"Narval, unicorn marí" - Ben Clanton

Uns dibuixos senzills, sense complicacions però molt, molt efectius i uns textos acurats, directes i divertits que poden interessar i motivar els més petits i ajudar-los a descobrir situacions, emocions, moments i, és clar, a valorar també l’estètica del còmic.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

09/05/2018: Animalotes

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Anaya ha publicat el tercer lliurament de la sèrie Animalotes, d’Aaron Blabey. És La pelusilla contaataca i es manté fidel a les pautes que l’autor apuntava en els dos lliuraments anteriors Els quatre protagonistes, els senyors Lobo, Tiburón, Serpiente i Piraña son animals que es mouen pel costat fosc de la llei però que en el fons allò que desitges és convertir-se en herois.

null

La clau és saber si aquests personatges podran arribar a deixar de ser animalots i convertir-se en bons animalets. L’australià Aaron Blabey s’encarrega dels guions i de les il·lustracions i aconsegueix unes divertides aventures en format còmic que poden ser una magnifica manera d’aconseguir que als més joves de la casa se’ls desperti afecció pel gènere.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial 66 RPM s’ha convertit en un dels grans referents a l’hora de parlar del rock passat a paper. Alfred Crespo i May González, les ànimes del projecte mantenen un alt nivell de qualitat en tot allò que fan i, a més, diversifiquen les seves col·leccions, omplint buits i obrint nous camins.

Alfred Crespo i May González

Un dels més recents i singulars és la col·lecció Axomoxoa, que combina històries com “Enhorabona pel programa”, el debut com a novel·lista de Ricard Gil de Brighton 64, amb una línia que, per estètica i per contingut, si parlem en argot modern podríem qualificar de literatura pulp i si ho fem amb els referents històrics de la lectura de casa nostra podríem parlar de les famosíssimes i exitoses novel·les "de duro" que signaven diferents autors, amb el seu nom com Corin Tellado, José Mallorquí, o Marcial Lafuente Estefanía o amb pseudònims com George H. White i Van S. Smith ( Pascual Enguídanos); Vic Adams i V. A. Carter (Vicente Adam Cardona); Silver Kane (Francisco González Ledesma); Teresa Guzmán (Regina Opisso Sala de Llorens); Edward Goodman (Eduardo Guzmán) Coronel Ignotus (José de Elola) o Curtis Garland (Juan Gallardo Muñoz) que amagava una producció a preu fet i sense gaires garanties laborals però que, per contra, representava una literatura de gran repercussió social, amb moltes vendes, molt seguidors i un èxit extraordinari.

“Cosmic Charlie” - Jerry Weir

66RPM recull l’estètica i l’esperit d’aquelles novel·les de literatura popular i acaba de publicar “Cosmic Charlie”, de Jerry Weir, un autor nord-americà, conegut de Crespo i que, com ell mateix, és seguidor convençut de la mítica banda californiana The Grateful Dead, un fet que es demostra amb el nom, que té lligams amb Jerry Garcia i Bob Weir i amb el títol, “Cosmic Charlie” una de les peces de la banda, extreta del seu tercer àlbum, “Aoxomoxoa” de 1969.

Bob Weir i Jerry Garcia ( Foto: Tim Mosenfelder- Getty)

La història té com a protagonista a Charlie, un americà, hereu de hippies californians, que treballa a España com a roadie dels Misíl, una banda de rock heavy vinguda a menys que fa la seva darrera gira pel país.
El rerefons del llibre ens porta directament a l’èxit de les famoses bandes que van copar l’escena del rock dur hispànic dels setanta i dels vuitanta. Obús, Leño, Barón Rojo o Ñu, amb totes les seves essències, la seva estètica i la seva simbologia i l’autor retrata perfectament la decadència d’un grup d’aquestes característiques en conjunt i dels seus diferents membres en particular. Weir explica amb detall, bon ull i sentit de l’humor el que és una gira per sales de tercera categoria protagonitzada per un grup que va tocar el cim i que ara s’arrossega com una pèssima caricatura d’ells mateixos.
Charlie amaga més coses de les que ensenya i, de mica en mica es converteix en una mena d’esperit amic que salva els diferents integrants de la banda dels seus fantasmes particulars. I sí, és cert, és una redempció força particular, però del que es tracta és de complir amb les dates, de tancar la gira i d’aconseguir que no tot acabi sent un desastre que els porti de cap a l’infern.

"Aoxomoxoa" The Grateful Dead

Rivalitats, drogues, emoció, baralles, desencant, tristor i grans dosis de rock and roll al màxim volum ajuden a construir una novel·la que compleix a la perfecció amb les premisses fonamentals del pulp i que Weir porta un pas més enllà. L’amor, l’Oest americà, la ciència ficció i la novel·la negra eren els elements habituals de les novel·les populars i Jerry el que fa és incloure una nova via, la música, el rock i això ho converteix en un salt endavant, en una nova opció que cal veure si arrelarà amb força i aconseguirà seduir nous públics. Una novel·la que, fidel als objectius del gènere, es llegeix ràpid, manté la tensió, obre portes i es converteix en una magnífica opció d’oci lector.

Una de les moltes novel·les de Silver Kane

No cal no dir que seria ideal i força emocionant i engrescador que 66 RPM aconseguís ressuscitar el gènere de “duro” (en aquest cas concret a 10,95) i mantenir una col·lecció viva i activa que cada mes (com a mínim) ens oferís un nou lliurament d’aquest pulp adaptat a la perfecció als temps actuals.
Sigui com sigui, l’editorial mereix tots els elogis i tots els èxits del món per aquesta manera innovadora, activa i sense complexos de maridar la música i la lletra amb imaginació, singularitat, brillantor i èxit.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
D’entrada saben dues coses, això d’aprimar-se és ja una constant de la nostra societat. La vida abocada a una certa opulència gastronòmica, sense gaires restriccions ni gaires límits converteix l’obesitat en un dels grans mals moderns. I contra aquest mal, infinitat de dietes que ens proposen tota mena de solucions més o menys màgiques i miraculoses. I ja se sap que n’hi ha que, directament són infinitament més perilloses que la pròpia obesitat, però n’hi ha d’altres que als sacrificis propis i inqüestionables de fer un règim, hi contraposen una certa imaginació que les fa, com a mínim, més atractives.

 "Adelgazar en pareja" - Núria Monfulleda i Carles Miralles

Aquest seria el cas de la proposta que ens fa Comanegra. La signen Núria Monfulleda i Carles Miralles i l’han batejat com a “Adelgazar en pareja”. La base de treball és evident, vindria a ser allò de no sortir a córrer sol o de no anar al gimnàs sense companyia. Fer coses dures al costat d’algú que comparteixi les mateixes penalitats sembla que ho fa tot plegat més atractiu i la proposta és precisament aquesta. Compartir el règim, fer-lo de manera conjunta amb la parella, amb un amic, amb una amiga, amb un veí o amb qui sigui pot ser, d’entrada, una bona estratègia per evitar el desànim.
Núria Monfulleda i Carles Miralles són metges amb moltes inquietuds que inclouen estada a l’Àfrica amb diverses organitzacions no governamentals, activitats d’investigació oncològica, en medicina d’urgències i, d’uns anys cap aquí van decidir ampliar horitzons amb estudis de nutrició i fitness. D’aquí va sortir “Loveyourself”, un projecte destinat a canviar hàbits nutricionals, a millorar el ritme de vida i salut, combinant una bona alimentació i l’exercici físic I d’aquest projecte neix “Adelgazar en pareja”, el seu primer llibre.

Núria Monfulleda i Carles Miralles

Els eixos bàsics de la qüestió són dos: avorrir-se i passar gana. Aquests serien, probablement, els dos grans temors de tots aquells que engeguen un règim, quedar-se sempre amb un budell buit i enfrontar-se cara a ca amb un plat de bajoques bullides poc motivadores. Monfulleda i Miralles miren de posar-hi solució amb les seves propostes i, de fet, aquesta idea de compartir aventures i desventures ja és un avenç. L’ajuda mútua i la complicitat a l’hora de comprar, de preparar, de cuinar i de menjar pot ser un bon camí de cara a assolir l’èxit.
El llibre comença donant detalls sobre la generalitat del tema, és a dir quantes calories consumeix el cos, la relació amb la bàscula, les diferències entre perdre pes i perdre greix, com mantenir al vida social mentre es fa règim, mites, què menjar entre hores i, finalment, 15 parelles de receptes per dinar i 15 per sopar amb dues elaboracions diferents per cada grup d’elements amb la intenció de mostrar que, a més de compartir-la, la dieta no ha de ser en absolut avorrida.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 150. Ptolomeo creava el seu mapamundi, basat en el seu llibre “Geographia” i, tot i que mai s’ha trobat la versió original d’aquest mapa, sí que el llibre ofereix prou referències com per arribar a entendre la visió del món contemporani que tenia aquest geògraf greco-egipci. I agafant-lo com a exemple, el cert és que els atles han despertat sempre una peculiar fascinació en la humanitat. I potser sí que la era internet que ens facilita la possibilitat de tenir el món a l’abast d’un clic del teclat ha fet minvar aquest atractiu, però, malgrat tot, els atles segueixen amagant aquesta màgica, subtil i creativa forma de viatjar, a banda, és clar, de regalar-nos la visió que cada època tenia de l’univers. Des dels monstres que sorgien d’aquell abisme paorós que hi havia al final de l’Atlàntic, quan tot era caiguda lliure i horror a la localització de ciutats de l’altra punta de món amb la punta del dit, la relació amb els atles és sempre màgica, vital i fascinant.

"Atlas de literatura universal"

Potser per això, trobar-se amb el llibre “Atlas de literatura universal” que ha editat Nórdica, sota la coordinació de Pedro García Martín, el disseny de Tono Cristòfol i les il·lustracions d’Agustín Comotto és com obrir la porta a universos fascinants però amb una única diferència. En aquest cas no parlem de fites geogràfiques sinó de fites literàries. L’atles ens porta a fer la volta al món en 35 llibres.
I és obvi, tota tria és una opinió i sergur que hi haurà lectors que n’eliminarien alguns i n’afegirien d’altres, però els 35 que hi apareixen són del tot indiscutibles.

"Atlas de literatura universal"

Aquí es dibuixa la cartografia de la creació literària de tots els temps i de totes les cultures. Cada llibre el presenta un autor que el coneix bé i que se l’estima i gràcies al text, al mapa que l’acompanya i a les il·lustracions d’Agustín Comotto, podem descobrir o recordar el context de cada obra i el seu valor intrínsec.
Així, a l’antiguitat trobem el Gilgamesh, La Bíblia o L’Odissea d’Homer. A L’època medieval, Les mil i una nits, La història de Gengi, de Murasaki Shikibu o El llibre de les Meravelles de Marco Polo. Al Renaixement La divina comèdia de Dante Alighieri o El Decameró de Giovanni Bocacio. A l’Edat Moderna peces com el Hamlet de Shakespeare, El Quixot de Cervantes o el Somni al Pavelló Vermell de Cao Xueqin. Al segle XIX la selecció és més oberta i podem trobar Moby Dick de Herman Melville, Fulles d’herba de Walt Whitman, Guerra i pau de Lev Tolstoi, Viatges extraordinaris de Jules Verne i Sherlok Holmes d’Arthur Conan Doyle. I finalment la literatura contemporània ens convida a veure llibres com A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, La metamorfosi de Franz Kafka, l’Ulises de James Joyce, Vint poemes d’amor i una cançó desesperada de Pablo Neruda, el Llibre del desassossec de Fennando Pessoa, Cent anys de solitud de Gabriel García Marquez o El lleó i la joia de Wole Soyinka.
Preparats doncs a fer un doble viatge emocionant, pels mapes i per la literatura.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Comencem per l’autor. Francesc Soler, nascut a Roda de Ter l’any 1978, és llicenciat en periodisme i va treballar molt anys coma editor i presentador d’informatius. També va ser responsable dels Matins de Catalunya Ràdio en diferents moments i ha fet d’analista polític en diverses tertúlies de ràdio i de televisió. L’any 2013 opta per deixar-ho tot, abandonar la seguretat d’una feina fixa i abocar-se a l’aventura, un repte que va començar a materialitzar en mons com el blogging i els negocis digitals.

Francesc Soler, "Ser liberto"

L’any 2017 va crear el blog serliberto.com amb l’objectiu d’ajudar la gent que, cansada del seu dia a dia, vol optar pel camí de reinventar-se i, segons apunta ell mateix, treballar menys i viure millor. Ara, fruit d’aquesta experiència arriba “Ser liberto: el libro que tu jefe no quiere que leas”.
La paraula llibert té a veure amb els esclaus que trencaven les seves cadenes, que d’una manera o altra aconseguint ser alliberats i començar a viure la pròpia vida. Soler l’agafa com a eix del seu projecte i la converteix en paradigma d’una idea, d’una proposta que aspira a convertir-se en una fórmula de vida. La proposta és reinventarse, de manera personal i de manera professional i cercar un camí propi que trenqui amb tots els lligams que ens mantenen units a rutines que no ens agraden.
Trencar amb tot mai és fàcil i, en aquest cas, Soler, el que fa es posar en solfa una tendència que sembla créixer per moments, aquesta necessitat de perseguir els somnis, d‘acabar quasi d’un dia per l’altre, amb una vida que no és ben bé allò que es desitja. Complicat això de girar-ho tot com un mitjó, renunciar a la comoditat i als costums i abocar-se a un precipici, sempre amb el dubte de saber si al final de la caiguda t’espera un mar càlid i acollidor o un llit de roques esmolades.
El camí és la creació de negocis personals, amb discreta o gran volada, però sempre amb aquell punt de llibertat que permet albirar grans horitzons i bones perspectives si tot es fa amb un mínim de passió i professionalitat. El llibre de Francesc Soler s’avança als canvis dràstics que el mercat laboral comença a apuntar i, de fet, ve a ser una mena d’avís als navegants, una bomba a la línia de flotació del conformisme i un cant a la batalla, a la lluita personal que, d’una manera o altra acaba sent també una lluita pública i social.
La llibertat s’imposa com un valor que cotitza a l’alça i “Ser liberto” és un bon manual per ajudar a decidir-se, per evitar alguns errors i per marcar una mica el camí, sense perdre de vista en cap moment que, si bé no es poden obviar les mirades generals, cada ruta és sempre una aventura estrictament íntima i única que mai és igual a cap altra.

Una de les presentacions del llibre

“Ser liberto” tampoc no renuncia al sentit de l’humor, a un punt d’ironia. De fet, qualsevol eina és bona si funciona, si acaba convencent de la necessitat d’assumir les regnes de la pròpia vida a força d’anar canviant models i convencions establertes. Però tampoc no us penseu que tot se centra en grans canvis, no. També hi ha petits detalls que poden ajudar a que el dia a dia resulti més agradable, com per exemple la possibilitat de lliurar-se de tot allò que no utilitzem, que no volem o que, directament ens fa nosa. No cal tornar d’un viatge acumulant mil i un records que , en un moment puntual, ens fan gràcia i que després es converteixen en una molèstia inútils que ens resistim sempre a eliminar. Queden les imatges i la memòria i amb això ja fem.
I pel que fa als detalls diguem-ne més tècnics, “Ser liberto” s’ha publicat a la plataforma Kindle Direct Publishing (KDP) i també es pot comprar en la versió paper a través d’Amazon. Soler, fidel als principis que proposa, ha comptat amb la participació d’altres professionals independents (correctors, dissenyadors, etc) per tal d’organitzar la confecció del llibre. I en paral·lel, una pàgina web, Ser liberto.
I no ens podia faltar la veu d’aquest guia de luxe, Francesc Soler, explicant-nos les bondats d’això de fer-se llibert:

Francesc Soler (Foto: Frederic Comí)

Cada dia hi ha més persones que decideixen trencar amb el model de vida imperant, basat en treballar i consumir, que ens porta a ajornar somnis i il·lusions fins a un dia de demà llunyà i incert que anomenem jubilació. Aquest acte de rebel·lia sol implicar la renúncia a la seguretat d'una ocupació estable i acostumar-se a viure amb menys, adoptant el minimalisme, en menor o major mesura, com a forma de vida.

Moltes d'aquestes persones tenen a l'esquena trajectòries professionals reeixides que no només els han proporcionat uns ingressos econòmics notables sinó també un cert reconeixement social. Per tant, quan decideixen abandonar la seva zona de confort, sovint xoquen amb la incomprensió de familiars i amics que no entenen que vulguin abandonar el ramat, per dir-ho metafòricament, i recórrer camins menys transitats. Prendre la decisió de començar una nova vida que suposi treballar menys i viure més, quan encara s'està en la flor de la vida, pot semblar fins i tot un acte subversiu a ulls d'una societat que sacralitza la feina i l’acumulació de béns materials.

Hom por preguntar-se, llavors, què aconsegueixen a canvi de les seves renúncies i abandonaments aquestes persones. Doncs, en poques paraules, una meravellosa sensació de llibertat i la convicció d'estar prenent, per fi, les regnes de les seves vides. Són persones sense por a la llibertat que deixen enrere les petites i grans esclavituds del model imperant per començar una nova vida, sens dubte, més incerta i amb menys comoditats però més il·lusionant. Jo les anomeno libertos, lliberts o libertus que és com s’anomenava a la Roma clàssica els esclaus que conquerien la llibertat.

Moltes d'aquestes persones aprofiten les enormes possibilitats que ofereix avui dia la xarxa per reinventar-se professionalment i treballar en remot com a freelance des de qualsevol part del món (el cafè de la cantonada o una platja a Tailàndia), sense cap ni horaris ni oficina. Per a elles, viure és aprendre i les seves experiències són el seu millor tresor, de manera que, majoritàriament, són viatgeres incansables.

Personalment, aquest reenfocament vital va suposar-me deixar una feina fixa i prou ben pagada que m’agradava molt i que compartia amb persones que estimo i respecto professionalment. Per què ho vaig fer, aleshores? Parafrasejant Thoreau, em va semblar que potser tenia altres vides que viure i que no podia dedicar més temps a aquesta. Era 2013 i, tot i que acabava d'esclatar la crisi i el més prudent hauria estat aparcar els meus desitjos de canvi, als meus 35 anys començava a ser conscient que no hi haurà temps per a tot i no volia que em passés com a Gil de Biedma, que es va adonar que la vida anava de debò quan ja era massa tard.


Gràcies, Francesc.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats