El Blog de Jordi Cervera

16/01/2017: 10 anys del blog

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui es compleixen 10 anys del naixement d’aquest blog. No tinc clar si és bo o dolent, si és positiu o negatiu però és una dècada parlant de llibres, d’autors, de llegir, d’escriure, de portar al món digital una passió absolutament analògica.

10 anys

Gràcies per ser-hi i per fer-ho possible.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Tot i que els temps han canviat força, el cert és que quan sentim parlar de contes de fades, el nostre cervell s’omple a l’instant de varetes màgiques, desitjos satisfets, vestits vaporosos de color de rosa i d’històries càlides amb finals feliços i carregats d’anissos.Però l’editorial Impedimenta torna a trencar motlles amb l’edició dels “Cuentos de hadas” d’Angela Carter, traduïts per Consuelo Rubio.

"Cuentos de hadas" - Angela Carter

Carter, nascuda l’any 1940 a Eastbourne, periodista i graduada en Literatura anglesa, va marxar a Tokio després de guanyar el premi Somerset Maughan. En tornar també es va dedicar a la docència , va publicar diferents llibres, molt lligats a la literatura fantàstica, alguns d’ells premiats i força populars, i entre els anys 1990 i 1992 és va dedicar a recopilar per encàrrec de l’editorial Virago, relats tradicionals protagonitzats per dones que es van convertir en un dels èxits més duradors del segell. El diari The Times la va incloure en la llista de les 50 escriptores més importants de la Gran Bretanya posteriors a 1945.

Angela Carter (Foto: LIAM WHITE-ALAMY STOCK PHOTO)

Res de dones fràgils, vestides de color de rosa, amb lluentons i varetes màgiques. Aquí hi trobareu males arts, passions, neguits, robatoris, accions no precisament exemplars, relacions poc cordials i personal més aviat estrany i potser una mica marginal. En definitiva hi trobareu retalls de vida que Carter va recollir amb una mirada crítica, punyent i sòlida. I tot amanit amb els gravats originals de Corinna Sargood que il•lustraven l’edició original. Un magnífic treball d’Impedimenta que, per li les mosques, no hauríeu de deixar a l’abast dels més petits de la casa.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Al llarg dels últims anys Barcelona s’ha convertit en un destí de moda, en un indret viu que acull milions de visitants cada any i que genera tota mena d’informacions i d’emocions. Potser per això, responent a la crida dels directius de la prestigiosa firma de jocs de taula Devir, que buscaven una mirada imparcial i allunyada de la visceralitat que dóna la proximitat i el coneixement directe, els dissenyadors italians Marco Maggi i Francesco Nepitello, creadors entre d’altres de “Guerra del anillo”, acaben de presentar, després de tres anys de feina, “Barcelona. La Rosa de fuego”, un joc històric i especial que vol reflectir l’esperit d’una ciutat en procés de canvi, de transformació profunda en un període clau del passat de la capital catalana.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

Cauen les muralles, esclaten bombes, es basteixen nous equilibris, noves classes emergents, creix la revolució i s’estableix una lluita entre els que volen millorar personal i socialment i els que pugnen per defensar el seu nivell de vida.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Els elements de fusta

Un joc sense daus, per mirar de minimitzar al màxim la presència de l’atzar com un element decisori i situat a la segona meitat del segle XIX. L’arquitecte i urbanista Ildefons Cerdà prepara la nova ciutat, nascuda de l’enderrocament de les muralles i de l’obertura cap a el nou Eixample, colonitzant les ciutats i els pobles de la perifèria. Es consoliden noves fortunes i es comencen a construir edificis insòlits i trencadors mentre els moviments més reivindicatius i revolucionis s’estenen entre les classes obreres provocant tota mena de reaccions.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Les fitxes.

Agafant el plànol de la ciutat com un gran i sofisticat tauler d’escacs, Nepitello i Maggi han dibuixat un joc que funciona igual amb jugadors experimentats que amb un públic familiar que l’únic que busca és passar una bona estona amb un joc que, a més d’entretenir facilitat una meravellosa mirada història al passat. En aquesta línia, un dels grans encerts és que permet jugar-hi amb elevades dosis d’estratègia i d’habilitat i a també de manera molt més entretinguda i purament lúdica, buscant sempre l’equilibri necessari entre el prestigi social de la burgesia i la satisfacció de les classes treballadores sense deixar de banda les inversions que permetin mantenir la pau social. Pel mig hi trobarem fets històrics com la construcció del Palau de la Música i una dinàmica de joc que permet mantenir l’emoció fins arribar al final, ja que tots els jugadors tenen opcions de guanyar que es mantenen vives fins que no finalitza la partida.

Logotip del joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

El disseny gràfic, que mostra racons de la ciutat, alguns dels seus personatges més destacats com Enric Prat de la Riba, Carles de Borbó o Francesc Ferrer i Guàrdia, elements clàssics del Modernisme i gravats d’època, és un magnífic treball de Jordi Roca i David Parcerisa, que ja havien col•laborat en un altre èxit de Devir, el joc “Victus”, basat en la novel•la de Sànchez Piñol


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jorge Herralde, l’editor del segell Anagrama que ell mateix va crear l’any 1969 i que és una de les poques editorials que ha resistit el pas del temps creant un estil propi i sense caure en les xarxes de competidors més mastodòntics, va voler deixar ben lligat el futur de la seva editorial amb tres moviments, el nomenament d’Oriol Castanys com a gerent, el de Silvia Sesé com a adjunta a la direcció editorial i la venta progressiva de l’empresa al grup italià Feltrinelli.

Senior service - Carlo Feltrinelli

Els dos editors, que ja tenien contactes personals i professionals anteriors a la compra, han anat sovintejant els creuaments dels dos catàlegs i ara arriba a Anagrama una peça ben insòlita que es va publicar l’any 1999, “Senior service”, la biografia del singular i atípic fundador de “La FeltrinelliGiangiacomo Feltrinelli, escrita pel seu fill i actual responsable del grup, Carlo i traduïda per Mercedes Corral.
Aquesta història té, d’entrada, dos mèrits indiscutibles, la mirada del fill sobre un dels líders absoluts de l’edició europea del segle XX i el repàs a la vida d’un editor insòlit que, provinent d’una important família italiana, es va fer comunista, va publicar títols imprescindibles que ningú no va gosar editar i que va morir quan li va esclatar una bomba que volia utilitzar en un atemptat terrorista contra la xarxa d’enllumenat públic de Milà.

Giangiacomo Feltrinelli amb Fidel Castro (Foto: editorial Anagrama)

Una família d’industrials vinculats a la banca va permetre que Giangiacomo visqués una vida atípica, amb un all nivell d’educació però amb un baix nivell afectiu que el va portar a cercar afectes personals, socials i professionals. Els personals es van concretar en diferents matrimonis fins que troba Inge Schoental amb qui es casa l’any 1959 i que, tres anys més tard es convertiria en la mare de Carlo. Els socials van passar d’un entorn de l’alta burgesia a fer-se militant del PC i a acabar convertint-se en un terrorista armat i antisistema i els professionals, sens dubte els més brillants, el porten a construir els fonaments d’un gran grup editorial que va publicar autors que ningú no volia com Boris Pasternak i el seu “Doctor Zhivago” o “El Gatopardo” de Lampedusa que ja havien rebutjat Mondadori i Einaudi.
Carlo barreja els seu propis records amb documentació fins ara inèdita com la que l’editor va mantenir amb Pasternak, la que prové del Departament d’Assumptes Reservats del Ministeri de l’Interior, els documents del Partit Comunista o la que afecta a Carlo Feltrinelli, l’avi de l’autor.

Giangiacomo Feltrinelli amb el seu fill Carlo (Foto: editorial Anagrama)

Amb aquest material es basteix una història sorprenent, plena de situacions gens corrents com la seva relació amb Fidel Castro, de qui volia publicar les memòries (una qüestió que, a hores d’ara encara no sembla del tot descartada) i que s’allunya força de la idea que podríem arribar a tenir d’un editor. És el fruit de molts anys de treball sistemàtic que va més enllà del simple tot i que emocionant record del fill i que es converteix en un sòlid document d’investigació biogràfica que ajuda força a entendre la personalitat, l’ideari i les relacions personals i socials de Feltrinelli.
Hi trobem les opinions de col•laboradors, de companys de partit, de personalitats de la cultura i de la política i tot això, sumat a la documentació i a la visió del fill, construeix un perfil molt acurat de Giangiacomo, amb tot el que això implica a l’hora de bellugar-se per indrets plens de llums i d’ombres, d’encerts i d’errors, de brillantor i de pors.

El tabac que fumava Giangiacomo Feltrinelli

Sigui com sigui, Senior Service (la marca de cigarretes que fumava Feltrinelli) és un fabulós balcó a la memòria, al coneixement d’una mena d’heroi romàntic, convuls i confós, que va aixecar les bases d’un imperi que semblava viure oposat a la seva pròpia ideologia política i que va morir anorreat per la passió de dos universos contraposats, de les dues meitats trencades del seu cor. Una gran contradicció vital i un meravellós i lúcid exercici literari.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ramon Bech és entrenador superior de bàsquet, però des que era petit, la seva fascinació pel circ el va portar a guardar tot el que hi feia referència. De mica en mica, la passió es va convertir en una activitat estructurada i constant i això ha fet que, a hores d’ara tingui una de les col•leccions de material circense més importants de tot l’estat i que sigui el coordinador editorial de la col•leccio Fotocirco, de la Circus Arts Foundation.

"La història del circ a Barcelona" - Ramon Bech i Batlle

D’aquí han sorgit llibres com “Amorós Silvestrini i els seus pallassos” (amb Genís Matabosch) i “Totó. Biografía de un payaso” i ara, gràcies a Viena Edicions, a l’Ajuntament de Barcelona i a set anys de recerca, arriba “La història del circ a Barcelona”, una amena i documentada mirada per la presència del circ a la ciutat des del segle XVIII fins l’any 1979.

"La història del circ a Barcelona" - Ramon Bech i Batlle

Hi ha veus que afirmen que el circ ha quedat desplaçat (i potser anorreat) pels temps moderns i per les noves tecnologies de l’oci i l’entreteniment, però la veritat és que segueix sent un univers amb una meravellosa capacitat de fascinació. I tot i que és evident i obvi que l’impacte que podia representar veure un lleó, una girafa o un rinoceront en viu a un pam del nas a finals del segle XIX o a començaments del XX, no té res a veure amb el que representa ara, el cert és que la màxima del més difícil encara segueix tenint un magnetisme especial.

Cartell del Circ Alegría

Feres, personatges exòtics, deformacions físiques convertides en espectacle, acrobàcies, força, flexibilitat, agilitat, un grapat d’elements que han fet del circ un espectacle amb capacitat per captivar les masses i Barcelona ha viscut des de sempre la història del circ, convertint-se en escenari, parada i subministrador de muntatges circenses.
Antigament les caravanes de circ acampaven fora muralles pel fet de tenir prohibida l’entrada a la ciutat i eren grups que es movien entre l’espectacle, l’almoina i el delicte, convivint amb les classes més desfavorides. Ramon Bech dóna constància del primer circ que es va anunciar amb cartells, el Auriol, l’any 1827, que es va instal•lar al solar de la Rambla on ara hi ha el Liceu. I també del primer circ estable, l’any 1853. Després vindria una època més brillant amb el Teatro Circo Barcelonés, el Circo Ecuestre Alegria, instal•lat a la Plaça de Catalunya o el Gran Circo Real de Ciniselli, al passeig de Gràcia o el Circo Español al Paral•lel.
Grans noms com el Price, l’Olympia, l’Ecuestre, el Festival Mundial del Circo, el Circo de los Muchachos, el Berlín o un dels pocs que encara perdura amb èxit, el Raluy, marquen les fites de la història i l’evolució d’aquesta llarga i fructífera relació entre el circ i la ciutat de Barcelona.
Amb aquest guió de treball, l’autor permet posar en paral•lel l’evolució del circ i també la de la ciutat, aportant així una mirada panoràmica als últims dos segles de vida urbana.

Circ Amorós Silvestrini

Ramon Bech va traçar aquesta línia divisòria l’any 1979 per diferents motius. D’una banda per no tancar una obra eterna i massa densa i de l’altra perquè aquest any va ser el que va marcar la desaparició d’empreses promotores clàssiques com Circuitos Carcellé i que s’altres com Feijóo-Castilla o els germans Amorós-Silvestrini estesin a punt de fer-ho. També hi va influir la crisi del circ tradicional i l’entrada en escena de les propostes de circ contemporani que demanaven un estudi concret i acurat.

Circ a la Plaça de Catalunya de Barcelona, l'any 1888

Així doncs, l’estètica i el món del circ clàssic és la base d’aquesta obra que aparta molta documentació escrita i gràfica, amb cartells, fotografies i tot un immens catàleg de meravelles que faran recordar els més vells i que es convertiran en un meravellós viatge en el temps per als més joves.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Els pastorets de Folch i Torres”. Segur que després de pronunciar aquestes cinc paraules no cal dir gran cosa més. Poca gent deu poder afirmar que no ha tingut mai cap relació amb aquesta obra, ja sigui com a intèrpret, com a espectador, com a lector i com a organitzador.

"Els Pastorets", de Josep Maria Folch i Torres, la primera edició

Josep Maria Folch i Torres va rebre l’encàrrec de fer una obra que fos més respectuosa amb la tradició, ja que la junta del Coliseu Pompeia de Gràcia, sota els auspicis dels frares caputxins, no veia amb gaire bons ulls la que es venia representant fins aleshores. L’autor va acceptar el repte i el dia 24 de desembre de l’any 1916 s’estrenava una obra que s’ha anat consolidant com una peça fonamental i imprescindible de la cultura popular catalana. Centenars de grups amateurs i professionals l’han fet seva i han convertit en un imprescindible ritual de les festes de Nadal. Molts pobles, ciutats, entitats, escoles, centres parroquials i ciutadans de Catalunya no són capaços de concebre la celebració del Nadal sense els Pastorets de Folch i Torres i això és, sens dubte, un dels més poderosos valors de l’obra, aquesta capacitat per traspassar fronteres, generacions i idees i esdevenir un autèntic clàssic.

"Els Pastorets", de Josep Maria Folch i Torres. Diferents edicions

Una representació que té els seus orígens en els drames religiosos medievals i que, generalment, s’estructura en tres blocs: la història de Josep i Maria; la lluita entre àngels i dimonis, el Bé i el Mal i, per últim les peripècies dels pastors, més lúdica i costumista.
De fet “Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús” és una peça clàssica, que seguint la tradició medieval, es belluga en tres escenaris, la terra, el cel i l’infern, amb els dos personatges centrals, Lluquet i Rovelló, basats en dos perfils universals, l’espavilat valent i el poruc simpàtic i distret, contraposant la part còmica amb la solemnitat del naixement del Nen.

Ramon Folch i Camarasa

L’obra ha mantingut un alt grau de frescor i de vigència que, ens molts casos ultrapassa la peça teatral i incorpora versos i cançons que fan la crítica social de l’actualitat i gràcies a aquest impuls popular és va crear la Coordinadora de Pastorets de Catalunya.
Però malgrat aquestes elevades cotes de popularitat i encara que pugui semblar un contrasentit o un gran contradicció, la possibilitat de trobar l’obra a les llibreries no resultava una tasca senzilla. Les últimes edicions van ser les de la col•lecció “Catalunya Teatral” de l’Editorial Millà, publicada l’any 1980 (amb motiu del centenari de l’autor) i la segona, de 10.000 exemplars, editada l’any 1992 i totes dues exhaurides.

"Els Pastorets", de Josep Maria Folch i Torres. Edicio del centenari. Editorial La Galera

I l’editorial La Galera, que precisament promou un guardó literari amb el nom de Folch i Torres, ha acceptat el repte d’omplir aquest buit i coincidint amb els 100 anys de l’obra, publica una nova edició, en tapa dura, amb un format que recorda amb nostàlgia i rigor els volums clàssics i que ha comptat amb la revisió del text a càrrec de Ramon Folch i Camarasa, el fill de l’autor i representant de la Fundació que porta el seu nom, per tal d’assegurar i garantir la fidelitat a l’original.
Això vol dir que, a partir d’ara, és soluciona un greuge històric i una de les obres més populars i conegudes de casa nostra es podrà trobar sense cap problema a les llibreries en un format d’una gran bellesa i que també implica un magnífic homenatge a l’autor, a l’obra i a tot el que representa.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’Ajuntament de Barcelona ha publicat “Barcelona, ciutat de llibres”, un treball de la historiadora i editora Isabel Segura Soriano que explica la transformació de l’espai urbà de la ciutat en relació als llibres, l’essència de la ciutat-llibre.
Val a dir que el passat de Barcelona i el passat del llibre tenen molts punts en comú, tants que fins i tot es podria parlar d’un camí que han traçat junts.

Barcelona, ciutat de llibres

De fet el llibre va ser i encara és una de les industries més poderoses i internacionals de la ciutat que, durant dècades va ser el màxim centre de producció de llibres en castellà del món. En un aspecte menys material i potser més espiritual, els llibres han bastit sempre un eix central en el debat ideològic, en la idea de modificar el present i de construir el futur. Llibres prohibits, llibres censurats, editorials, impressors, llibreries, biblioteques fixes i mòbils, fires, espais públics, qüestions positives i alguna de negativa que, pedra a pedra o millor llibre a llibre, han edificat aquesta història plena d’emocions, anècdotes i sorpreses.

Barcelona, ciutat de llibres (interior)

L’índex ens aporta una idea molt concreta del plantejament que Segura ha seguit a l’hora d’escriure’l Els llibres en la construcció de Barcelona, No hi ha llibres sense lectura, El carrer i els llibres, Llibres en temps de guerra, De quan cremaven llibres, Llibres en transició, Barcelona, ciutat de llibres i memòries. En aquest sentit, entrem en un univers de records, d’anècdotes, de situacions plenes de vida.

Editorial Montaner i Simón amb Jesús Moncada i Pere Calders (Foto: Arxiu Universitat Autònoma de Barcelona)

Podem descobrir o recordar coses com l’interès per formar bibliotecàries; la creació de biblioteques especialitzades com la Popular de la Dona, gràcies a la bona feina de Francesca Bonnemaison que, precisament avui, dóna nom a una de les biblioteques barcelonines; homes anunci omplint el passeig de Sant Joan de pancartes publicitàries de Verdaguer, el mercat de llibres d’ocasió del Portal de Santa Madrona, les vitrines-biblioteca dels Passeig de Sant Joan; els més recents bibliobusos, recuperant els antics que anaven a portar llibres als soldats del front, etc. També és parla d’indústria, del taller tipogràfic més important i sòlid del país, Henrich i Cia, bandera dels prop de 500 impressors que treballaven a la ciutat; l’editorial Montaner i Simón, peça modernista de Domènech i Montaner, avui seu de la Fundació Tàpies o el Palau de les Arts Gràfiques de la gran Exposició de l’any 1929, avui seu del Museu d’Arqueologia.

La desapareguda llibreria Catalonia

De fet, cada pàgina, cada imatge és una magnífica història, com la que van protagonitzar l’any 1925 algunes llibreries de Barcelona, presentant el 23 d’abril com a contraoferta a la demanada de celebrar el Dia del Libro el 7 d’octubre. Sigui com sigui, aquest llibre demostra amb història, rigor i passió que, malgrat les crisis i les pujades i baixades de caire econòmic i social, Barcelona segueix sent una gran ciutat de llibres.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Salvador Balcells ha fet de llibreter durant 20 anys i després s’ha dedicat a la premsa en català i a la gestió cultural. En aquesta línia destaca la creació i el comissariat de les jornades de novel•la negra “El vi fa sang”, a l’Espluga de Francolí, la seva vila natal.
I, de fet, “El vi fa sang”, a banda d’una dita popular catalana és el títol d’una de les ja cinc aventures publicades del sotsinspector Emili Espinosa, una nissaga que va arrencar l’any 2007 amb “La taca negra” i que va seguir amb “El vi fa sang”, “Dur de pair”, “Tempesta al Bàltic” i la darrera, “Procés enverinat” i que l’editorial Meteora ha anat publicant en un camí de professionalitat i de complicitat envejable i destacable.

"Procés enverinat" Salvador Balcells

Espinosa és una mena d’antiheroi, treballador i força normal, era un guàrdia civil valencià que va començar a tenir problemes pel fet de parlar català. Va ingressar als Mossos d’Esquadra i ara pertany a la comissaria de Tarragona i viu a Torreforta. Casat amb una dona del sud de Catalunya i amb dues filles que són una font constant d’enfrontaments, ja sigui per la sexualitat de l’una i per les idees polítiques radicals de l’altra.
“Procés enverinat” té l’encant d’aquests llibres de no ficció sobre temes de rabent actualitat que els editors encarreguen a periodistes i a estudiosos especialitzats per tal d’aconseguir impacte immediat abans no passi de moda. En el camp de la novel•la, aquesta pràctica resulta menys habitual ja que se suposa que la cuina més lenta de la ficció fa que la realitat acostumi a passar sempre al davant, però Salvador Balcells aconsegueix bastit una novel•la que funciona i circula a ritme de realitat. De fet l’autor ha confessat que algunes vegades ha hagut de canviar algunes escenes de la història perquè la dinàmica de les informacions diàries les superava.

Salvador Balcells (Foto: Carles Domènec. Revista Bearn)

Balcells mostra una habilitat singular a l’hora d’agafar tot el material polític i social que envolta el procés d’independència de Catalunya i convertir-lo en material de ficció sense que perdi ni força ni capacitat de fascinació i que en cap moment no sembli un calc fred de la realitat.
A més, belluga tres trames a la vegada i potser (ja sé que això són consideracions molt personals), la part més interessant del llibre, aquest dia a dia dels personatges que es converteixen en una autèntica novel•la plena de personatges ben treballats, ben construïts, que interaccionen amb una potència que porta a pensar que podries estar pendent de les seves anades i vingudes més enllà de la trama criminal que bull en primer terme. Balcells demostra un magnífic pols com a constructor de personatges amb capacitat per atrapar i fa que aquest “Procés enverinat” sigui una petita joia que cal descobrir.
Segur que després de llegir-lo us venen ganes de capbussar-vos a fons en les altres quatre aventures de l’amic Espinosa.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Josep Lluís Badal és un d’aquells autors que no costa gens qualificar d’intensos i d’interessants i que, per contra, com passa sovint a casa nostra, no figuraria en gaires rànquings dels “més populars”.
Ha fet d’editor, ha publicat crítica, assaig, novel•la i poesia. En el camp de la literatura infantil va signar la meravellosa història “Els llibres d’A”, una peça que si no heu llegit us recomano vivament que localitzeu i devoreu i ara s’acaba d’embarcar en una d’aquelles aventures que, si té el recolzament del públic, promet ser de mitja/llarga durada.

Hopi - Badal i Celej

Amb la col•laboració imprescindible d’una il•lustradora viva i lluminosa, Zuzanna Celej, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i guardonada com la millor il•lustradora als Estats Units pel seu treball a “Dentro de mi imaginación (editorial Cuento de Luz) i de l’editorial La Galera, va engegar la sèrie Hopi, que es va encetar amb dos títols “El misteri de la lluna” i “El gos verd” i que acaba de créixer amb “Hopi i els indis” i “Kato el guerrer”, tots quatre traduïts també al castellà.

Zuzanna Celej - (Foto: Llibreria Geli)

A l’Internat per a nens orfes i descarriats Sharlok Home, el Ferran es troba amb Hopi, un simpàtic cadell de gos. Juntament amb la seva amiga Balbina formen un equip de detectius destinat a enfrontar-se als misteris més excepcionals. Calçotets desapareguts, malvats com el Professor Salami, robatoris en granges, aparicions d’un gos verd, vaques voladores, la desapareguda Ploma Sagrada del Gran Cap Kabotie i un grapat d’aventures que no fan altra cosa que demostrar l’habilitat i la gràcia de Badal a l’hora de construir històries, a l’hora d’emocionar, a l’hora de mostrar-se com un narrador hàbil, proper i magnètic. I tot sense renunciar en cap moment a la bellesa de les imatges, reals o escrites i a la poesia, a la tendresa a la calidesa de les narracions que emocionen
En qualsevol cas, ell millor que ningú per fer el paper de guia en aquesta història que és la seva.

Josep Lluís Badal

De jove, quan llegia i escrivia bàsicament poesia, solia dir que “quan sabés escriure” faria contes per a nens. El meu somni era semblant a tenir una casa antiga, una taula a prop d’una llar de foc, tardor rere la finestra, un quadern en blanc i contemplar com l’escriptura fluïa des del gran relat de la humanitat al paper a través de la meva mà. Més endavant, l’amor per la novel•la em va fer aproximar a l’espai dels narradors populars, al conte oral, a l’orient i a la meva àvia. Vaig tenir fills, i amb ells una de les aventures més grans de la meva vida: la narració, dia rere dia, de tot, l’obertura de finestres a la gran odissea escrita i contada de l’ésser humà.
Una de les sagues que vam explicar tenia a veure amb el món de Sherlock Holmes, del misteri, l’aventura, la descoberta de les virtuts del més petit enfront de l’enigma, el Minotaure. Hi jugaven tots els motius, tots els personatges, les estructures que avui formen part de la nostra consciència literària col•lectiva.
Per atzars del temps i la circumstància, vaig poder escriure-ho: era HOPI. I publicar-ho. El món m’ha portat també l’amistat de la increïble Zuzanna Celej, il•lustradora i part de l’ànima del HOPI, i de les editores Iolanda Batallé i Olga Portella. D’aquestes petites trobades fonamentals neix aquesta alegria (espero que per a tothom) de HOPI.
Ara, cada cop em fascina més la poesia. I cada cop em fascina més explicar, escriure contes, diguem-ne infantils, o fantàstics, o simplement contes. Tornem sempre a l’origen? O no n’hem sortit mai.
El sol (o la bella lluna en la nit) de la literatura és ú, sempre surt i sempre ens ha fascinat.


Gràcies, Josep Lluís.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Nórdica Libros ha publicat, en traducció de Carmen Montes Cano, “Espejismo 38”, la novel•la de Kjell Westö (Helsinki, 1961) que va rebre el premi de literatura del Consell Nòrdic 1014. De fet l’autor, considerat com el millor autor finlandès en llengua sueca, conrea diferents gèneres i va aconseguir el primer gran èxit internacional amb “Por donde una vez caminamos” de l’any 2006.

Espejismo 38 – Kjell Westö

“Espejismo 38” són els records i la vida amarga de Matilda Wiik, la secretaria del jurista Claes Tunes i que serveixen per fer una mirada dura i molt crítica als punts menys exemplars dels primers compassos del segle XX a Finlàndia, quan el nazisme començava a marcar els seus postulats de puresa de la raça i de superioritat ètnica que no eren precisament mal vistos per molts dels seus contemporanis. És una novel•la d’un realisme sec, dur, sense gaires escletxes per l’optimisme, amb un plantejament existencialista quasi de supervivència. Els personatges són freds però intensos, despullats d’artificis i amb un temperament nòrdic que, tot i trobar-se molt allunyat del mediterrani aconsegueixen captivar i seduir.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats