El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Alrevés ha decidit publicar “El país de los crepúsculos”, la traducció al castellà d’una història del mallorquí Sebastià Bennasar que ja va publicar en català l’any 2012 a la col•lecció Crims.Cat.

"El país de los crepúsculos" - Sebastià Bennasar

Benassar és un actiu creador, prescriptor i analitzador de cultura que, d’uns anys ençà s’està convertint en una peça fonamental de la cultura de casa nostra i en un dels pilars de la novel•la negra en català. Ara, i suposo que vist el trist panorama que el mercat català pot oferir als seus autors, Alrevés aposta per abanderar el salt al castellà, un idioma que, gràcies a la no sempre encertada política cultural catalana, sembla oferir més sortides als autors amb editorials que apostin per obrir portes i eixamplar els seus tentacles.
Consideracions globals a banda, el cert és que “El país de los crepúsculos” és una magnífica novel•la que té tots els ingredients per poder conquerir qualsevol mercat on aterri i, tot i que ja sabem que aquestes operacions, per desgràcia, mai no són faves comptades.

Sant Feliu (Foto- Vall de Boí)

Fa uns anys vam patir una autèntica invasió d’autors i de novel•les nòrdiques, nascudes a l’ombra d’aquell màgic duet Wallander-Mankell. El fred, la neu i una curiosa manera de relacionar-se, allunyada de la nostra concepció mediterrània es va imposar arreu i, en alguns casos, també ens van passar bou per bèstia grossa. Doncs bé, aquesta novel•la, si al cognom Bennasar hi afegint alguna dièresi i alguna grafia damunt algina vocal o alguna consonant, podria ben bé entrar en qualsevol selecció de novel•les on la gelor s’escapa cada vegada que obres una pàgina i la neu mulla les mans, els peus i les catifes dels lectors.
A “El país de los crepúsculos” hi fa fred, molt fred, hi cauen nevades a pams i donar un pas, siguis dels bons o dels dolents, s’acaba convertint en un exercici força complicat de gestionar. Així, doncs, pel que fa al clima, compleix amb nota i Bennasar es converteix en el més mediterrani dels autors suecs o en el més sues dels autors mediterranis, que això de l’ordre ja se sap que no altera el producte.
Sap transmetre amb habilitat aquesta sensació especial, barreja de bellesa, incomoditat, puresa i dificultat que implica la combinació de neu, geografia complexa i baixes temperatures. Però a més d’aquesta presència, diguem-ne, més estètica, el Tià construeix una història d’una solidesa potent. I ho fa amb un còctel d’elements dispars i que, d’entrada poden semblar extravagants, però que ell és capaç de trenar amb precisió quasi didàctica, sense renunciar en cap moment a l’emoció, al sentiment que fa que el lector es vegi impel•lit a anar devorant pàgines per veure si tot es consolida segons les seves intuïcions o bé cal esperar una sorpresa reveladora. Grups radicals amb postulats quasi sectaris, crims rituals i carregats de violència extrema, policies corruptes, activitats delictives de regust ancestral i, de fons el meravellós paisatge de les valls de Boí i el patrimoni romànic.

Sebastià Bennasar (Foto: Carles Domènec)

Posats a criticar, el llibre només té un defecte que sembla lligat de manera quasi endèmica a la literatura catalana, es fa curt. És curiós que lectors i editors no facin escarafalls a l’hora d’editar o llegir novel•les en castellà de 500 pàgines (entre elles moltes d’aquestes amb el segell nòrdic) i, per contra als autors catalans els costa força aconseguir que els permetin superar les 300. Ja sé que hi ha raons de pes, de preu, de necessitat, de capacitat de venda, de públic, etc, però és trist i decebedor que històries com aquesta, riques, intenses i amb moltes ramificacions no puguin gaudir de tot aquell farciment de gaudi extra que enriqueix les grans novel•les, perquè “El país de los crepúsculos”, no ho dubteu, ho és i, més enllà de la trama i del paisatge, Bennasar desgrana reivindicacions o obre temes de debat com l’ecologia, el respecte pel territori, la sempre complicada convivència entre la ciutat i la muntanya, els feixismes i els neofeixismes, la venjança, la rancúnia i, en definitiva, la confrontació inevitable entre dues concepcions oposades de la vida. En qualsevol cas, la feina de Alrevés és sempre impecable i té molt a veure amb el boom que viu la novel·la negra en català. Esperem que gràcies a la suma d'iniciatives particulars com aquesta, la nostra literatura vagi agafant carrils de normalitat absoluta.

Neu (Foto- Vall de Boí)

Benassar tenyeix la neu de sang i no se n’està de retre homenatges oberts als mestres com Jaume Fuster o a les amigues com Anna Maria Villalonga i demostra que la novel•la negra en català té bon pols i força recorregut si aconsegueix vèncer les traves polítiques i socials que sempre planen com voltors sobre els caps castigats de la literatura catalana.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Maria del Carme Roca va celebrar fa poc els seus primers 50 llibres i ara ja ha entrat en la cursa cap el centenari, un espai on hi brilla amb llum pròpia “A punt d’estrena”, la nova novel•la que ha publicat Columna.
És un relat poderós, que abandona la història antiga que havia configurat la trama de les últimes novel•les de l’autora per avançar en el temps i situar-se als segle XX, a la Barcelona dels anys 40 i 50 i en un univers molt concret, el de la moda i l’alta costura.

A punt d'estrena - Maria Carme Roca

La protagonista és l’Eulàlia Rovira, una noia que té un somni, el de convertir-se en maniquí, això que avui en diem una top-model, tot i que aleshores, no era precisament una professió amb el reconeixement social i la remuneració que té a vull i més aviat es considerava, en el pitjor dels casos, com un sinònim de vida poc o gens edificant i en el millor com un simple penjador que només servia per poder mostrar la roba en moviment.
La peripècia vital de l’Eulàlia la porta de ser dependenta als grans magatzems Can Jorba a ser maniquí en una de les cases d’alta costura més prestigioses d’aquella època, la de Manuel Pertegaz. I per sota o en paral•lel, segons com es miri, a aquesta vida més pública, també s’hi narra la vida privada, encara més complexa i embolicada.

Manuel Pertegaz

I no voldria explicar gaire cosa més de la trama per tal de no fer cap spoiler, però val la pena parlar de l’autora, encara que, a hores d’ara, es pugui dir ben poca cosa nova de la seva capacitat per desenvolupar grans històries, portades amb precisió, eficàcia, ritme i magnetisme. En certa manera, el llibre neix de la fascinació que la Maria Carme sentia per Pertegaz, un home que va arribar al cim partint del no-res i, mantenint-se fidel a la seva manera de treballar però també del fet que la seva mare va fer de modista i que cosia els seus propis vestits i els de la família. Però més enllà d’aquests impulsos inicials, el cert és que per escriure’l s’ha documentat abastament en tot el que fa referència a l’època i a l’entorn de moda, parlant fins i tot amb Montse Bulnes, una de les maniquins que va treballar a can Pertegaz.

Maria Carme Roca

Una vegada més, Maria Carme Roca no decep. La seva habilitat i el seu ofici la porten a teixir (i mai més ben dit) una història rotunda i rodona que es belluga en diferents estrats. D’una banda la història personal i professional de la protagonista, ben portada, amb elements que la converteixen en una peça magnètica, plena d’intriga, d’emoció o de ganes d’avançar per veure de primera mà com és resol la trama; de l’altra les bambolines d’un món, el de la moda d’alta costura i el d’una ciutat, la Barcelona de postguerra amb moltes mancances i moltes esperances, una magnífica combinació que la Maria Carme sap explorar i explotar amb mestratge, rigor i emoció, els requisits imprescindibles d’una bona història.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

15/06/2016: Namina

Categoria: Música
Escrit per: Jordi Cervera
Ja tinc clar que vaig tard, però acabo de descobrir una cantant espectacular, una veu prodigiosa, vellutada, profunda, d'una intensitat tan corprenedora que escoltar-la posa la pell de gallina.
Això és diu "Orlando" i ella Namina (Natàlia Miró do Nascimento)



M'he quedat enganxat!

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La periodista Ana Terradillos va cobrir la guerra d’Irak i és una experta en temes de terrorisme i seguretat nacional i internacional que s’ha especialitzat en qüestions lligades a ETA i al terrorisme de caire islamista. Acaba de publicar a La esfera de los librosVivir después de matar”, una acurada aproximació als membre d’ETA que es van renunciar a la banda i es van acollir a l’anomenada Vía Nanclares en un camí complicat que no semblava complaure ni als botxins ni a les víctimes.
El llibre és el fruit de les converses amb diversos etarres (alguns d’ells ben coneguts i molts amb delictes de sang a les espatlles) que un bon dia van decidir aparcar la violència i la lluita armada i obrir nous camins que no han resultat gens fàcils.

Vivir después de matar - Ana Terradillos

L’any 2009, a la presó alabesa de Nanclares de Oca es va posar en marxa de manera experimental un projecte de reinserció que passava pel penediment, per demanar perdó a les víctimes, per desvincular-se del terrorisme i de la violència, per assumir el mal causat i per la col•laboració amb la justícia i amb la societat.
Els etarres que van agafar la Vía Nanclares van entrar en un univers complex. La societat els considerava etarres amb les mans tacades de sang i no veia amb bons ulls aquesta oferta que incloïa la possibilitat de reinserir-se sense més i, per contra, els membres d’ETA els veien com uns traïdors, un fet que fins i tot podi aposar en perill les seves vides, tal i com li va passa a Dolores González Catarain “”Yoyes”, assassinada l’any 1986, acusada de traïció.
Terradillos parla amb 23 etarres penedits que li expliquen la seva història per primera vegada i la lectura del llibre deixa una allau de sensacions, de sentiments sovint contraposats. És complicat llegir el llibre d’una manera asèptica, neutra i sense ideologia. També és complicat agafar distància i no posar salsa pròpia a tot el que presenta la periodista, però tot i així, la profunditat i la gran intensitat del tema fa que la lectura sigui tota una experiència de reflexió.

Ana Terradillos

La relació seriosa i profunda entre el bé i el mal, entre les idees i la realitat, el combat entre el penediment i els idearis, la sensació de viure en terra de ningú. Interrogants morals que s’ajunten als petits o grans dilemes de cada dia en la línia de com explicar als fills que has mort gent o en qüestions quasi semàntiques com la d’anomenar-se dissidents enlloc de penedits per allò de mirar d’evitar, encara que sigui de manera tangencial, el concepte traició. Resulta impactant enfrontar-se als relats de primera mà, explicant els records dels atemptats, la manera de convertir les víctimes en una eina, en un camí sense personalitat pròpia, només com un instrument de lluita, a l’estructura de la banda, obeint unes idees allunyades també dels sentiments personals però potser encara resulta més potent la decisió de renegar d’allò que has fet, de descobrir que els objectius que havien guiat la teva vida s’esmicolen amb tot el que això representa, perdre una manera de viure, uns lligams personals i, sobretot, enfrontar-se al rebuig frontal d’amics i d’enemics, recuperar una vida impossible de recuperar i, sobretot viure tot el procés enmig d’una solitud i una desolació ferotges i constants.
El llibre fa preguntes i també dóna algunes respostes però, per damunt de tot, posa damunt la taula una dura realitat amb diverses ramificacions que durant molts anys ha sacsejat la societat espanyola i que, de fet, en honor a la veritat, encara no s’ha tancat del tot.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La col•lecció de poesia d’Edicions Saldonar va publicar fa un temps “La tercera illa. Poesia catalana de l’Alguer”, una magnífica documentada i interessant antologia realitzada per Joan Elies Adell que, a més de la tria, era també el responsable de l’estudi que acompanyava el llibre.
La tercera illa” oferia una panoràmica de l’estat actual de la poesia que s’escriu en català a l’Alguer des del final de la Segona guerra mundial fins l’actualitat, des de Rafael Catardi, nascut l’any 1892 fins arribar a Anna Cinzia Paolucci, nascuda l’any 1965.

"Totes les poesies i un llibre més", d'Antoni Coronzu

Entre el grup dels poetes madurs, reconeguts i experimentats, hi trobem Antoni Coronzu, nascut l’any 1944. És llicenciat en Llengües i Literatura Estrangeres i ha estat professor de francès a Tori, la ciutat on viu. L’any 1962 va entrar a formar part del Centre d’Estudis Algueresos, on aprèn a escriure alguerès i comença a escriure els seus primers poemes. Des d’aleshores ha publicat els llibres “Mosaic” (1972), “Tre amori” (1992) i “Poesies...cançons” (2008)
A l’estela de l’antologia, Saldonar mira de millorar un deute històric amb la poesia algueresa, poc coneguda a l’illa i pràcticament gens fora, publicant “Totes les poesies i un llibre més”, una mena d’obra completa que aplega els dos llibres de Coronzu en català més l’inèdit “Rigues curtes”.
Aquesta visió global i detallada de l’obra de l’Antoni (curta però d’alta intensitat) ens permet descobrir un poeta sòlid i contundent, capaç de construir i de presentar imatges poderoses que beuen de l’influx de Salvador Espriu i que presenta un contrast entre la solidesa de les situacions reals amb el sempre més fràgil i oníric univers dels somnis.

Antoni Coronzu

Però l’Antoni no defuig la seva realitat, el paper de l’Alguer i de la seva cultura i els seus poemes també manifesten una singular simbiosi entre un dia a dia que potser no és el més desitjat i la necessitat d’un mite, d’un territori fràgil i vital que es converteix en Gueral, a semblança de la mítica Sinera d’Espriu.
Coronzu construeix una poesia plena de saviesa, plena de sensibilitat i de rigor, carregada de somnis, de vitalitat i d’esperança que val la pena descobrir i aquesta publicació de Saldonar compleix dues fites cabdals, d’una banda acostar-nos la veu d’un poeta interessant i profund i de l’altra obrir uns ponts (sovint inexistents) entre els diferents punts cardinals de la cultura catalana.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

02/06/2016: Monsuros

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Montse Casas Surós és il•lustradora. Ha adoptat el nom de batalla de Monsuros i l’utilitza per crear i signar petites meravelles carregades de vida i de poesia. Com molts dels seus companys de professió i de generació, es belluga en diferents territoris creatius i tot i tenir un segell propi original i fàcil d’identificar, és capaç d’anar incorporant matisos i detalls que converteixen cada creació en una singularitat específica i exclusiva.
Il•lustracions detallades, que toquen un espectre molt gran de temàtiques i que destil•len optimisme i una important capacitat per transmetre felicitat. En aquest sentit, i sense trair en cap moment el seu estil i la seva personalíssima manera de fer les coses, la Montse aconsegueix diferenciar de manera subtil però evident, les imatges que van dirigides als més petits o al públic adult.
El seu catàleg ofereix un ampli ventall creatiu que va des d’una proposta interactiva destinada a promoure el turisme a les Canàries, amb personatges, jocs interactius, contes personalitzats i, en definitiva una idea simpàtica que trenca els esquemes de la publicitat en un sector com el turístic. També hi trobem publicitat per a una gran marca multinacional com Ikea; la sèrie d’històries d’Olivia, creades per Laura Vaqué; dibuixos destinats a la imatge de grups de pop; les aventures de Violeta; els seus treballs per al web Relats col•lectius; publicitat internacional, portades de cd’s i, en definitiva, un ampli ventall de propostes que brillen amb personalitat i llum pròpia gràcies a la potència dels seus dibuixos i a la força de seu traç singular.
La seva pàgina web o el seu instagram són, sens dubte, el millor punt de partida per anar descobrint tot el seu treball i per a fer el seguiment de tots els nous projectes que emprèn. Recomanable visitar-les amb temps i ganes.

Violeta - Il·lustració de Monsuros

Hamaca Ikea - Il·lustració de Monsuros

Honolulú - Il·lustració de Monsuros

Montse Casas Surós, "Monsuros"

Gràcies, Montse.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

31/05/2016: Gallo de pelea

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Una activitat molt popular a Mèxic i al sud dels Estats Units que aquí ens queda força lluny, les baralles de galls a mitjans del segle passat, és l’eix fonamental d’aquesta història, “Gallo de pelea” que ens proposa Charles Ray Willeford III, que publica Sajalín en traducció de Güido Sender Montes.

Gallo de pelea - Charles Ray Willeford III

D’entrada val a dir que la vida de Willeford hauria pogut ser perfectament l’argument d’alguna de les seves novel•les (o d’unes quantes) ja que es va quedar orfe als 8 anys, va viure com un rodamón, es va allistar a l’exèrcit amb 16 anys per anar a les Filipines, va guanyar dos Cors Porpres a la segona guerra mundial com a cap d’una divisió de carros de combat i després va ser boxador professional, entrenador de cavalls i actor, a més d’estudiar literatura anglesa, escriure sobre literatura al Miami Herald i fer de professor universitari.

Baralla de galls

Va ser un escriptor amb una gran producció, però l’èxit i la fama li van arribar molt tard, concretament amb la publicació de “Miami Blues”, que va publicar quan tenia 65 anys i que es va convertir en el punt d’arrencada de la nissaga protagonitzada per Hoke Moseley.
Aquest “Gallo de pelea”, publicat l’any 1962, considerat un dels seus millors llibres, va saltar al cinema l’any 1974 sota la direcció de Monte Hellman i ell, a més de fer el guió també hi va actuar en un dels papers secundaris.
El protagonista d’aquesta història és Frank Mansfield, un dels grans “gallers” americans. El seu somni és aconseguir el títol de “Millor Galler de l’Any” i es va fer la promesa de no parlar fins aconseguir-ho. Això, barrejat amb el seu particular sentit de l’honor, de la legalitat i de tot el que està bé o malament el converteixen en un personatges singular que, a l’inici de la novel•la ho perd tot en un excés de confiança que el porta a apostar el seu cotxe, la seva caravana i tots els diners al seu últim gall que perd la batalla i el deixa amb només un bitllet i la seva guitarra Gibson.

Una imatge de la pel·lícula

I com que una encaixada de mans és la base del codi d’honor dels gallers, es resigna i mira d’aconseguir els diners que li permetin tornar a comprar galls i optar de nou al títol. Aquesta història, plantejada per Willeford en una clau quasi domèstica i casolana ens porta a conèixer Mary Elizabeth, la seva xicota des de quasi sempre, que vol que deixi aquesta vida nòmada per casar-se i tots els personatges més o menys curiosos que formen part de la seva vida de galler o que s’hi creuen de manera circumstancial.
“Gallo de pelea” és una de les grans novel•les de Willeford, de fet hi ha gent que la considera la millor en diferència. Ell va declarar en més d’una ocasió que es va inspirar en L’Odisea d’Homer i, la veritat és que com a lector resulta una història absolutament magnètica, un fet que sempre és un gran mèrit i encara més si tenim en compte que la temàtica ens resulta força aliena, amb tot un vocabulari i uns rituals molt específics i gens coneguts en la nostra tradició social i cultural.
Però Willeford, Mansfield i els seus galls enganxen de manera subtil, amb una trama que s’allunya de l’acció trepidant i que va creant la necessitat de seguir endavant, d’explorar aquest univers peculiar i contradictori de l’honor dels gallers. El protagonista de la història, tot i afrontar la vida d’una manera que potser no seria la més edificant, desperta un corrent de simpatia que el converteix en atractiu i que provoca a l’instant la necessitat d’anar seguint el seu dia a dia amb avarícia lectora.

Charles Ray Willeford III

Es força probable també que els defensors dels animals rebutgin aquest text que retrata amb una naturalitat escruixidora la cruesa que envolta el món de les baralles de galls. Willeford ho explica tot amb el microscopi científic del detall, des de els aliments i les dosis que cal donar a una d’aquestes aus de combat fins a explicar envit a envit els enfrontaments, però el millor del cas és que ho fa sense cap voluntat d’escandalitzar de manera gratuïta. És la vida quotidiana del seu protagonista i aconsegueix magnetitzar el lector, captivar-lo i despertar-li la necessitat d’avançar, de cremar pàgines, de buscar nous detalls fins arribar al desenllaç i això, no ens enganyem, només és patrimoni dels més grans. Donem la benvinguda a Charles Ray Willeford III i a l’encert de Sajalin.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

26/05/2016: La Pendeja

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Agafant com a nom de batalla un antic nickname del Messenger, la Núria Aparicio ha convertit “La Pendeja” en una màquina perfecta d’il•lustrar, capaç de moure’s amb comoditat, bellesa i eficàcia en àmbits tan diferents com els llibres o l’animació audiovisual.
Com sempre, la idea d’aquesta secció del blog és cridar l’atenció sobre la feina que fan els nostres il•lustradors, un treball magnífic que sovint passa desapercebut o que queda minimitzat per una societat cultural que no el valora prou. Doncs bé, La pendeja ens ofereix moltes opcions per mantenir-nos al dia del seu treball: la pàgina web, Instagram, Tumblr o Behance i totes ens permeten aprofundir en la seva versatilitat a l’hora de treballar en diferents camps, donant a cadascun d’ells una personalitat pròpia i diferenciada.
Amb Beascoa i Laura Vaqué va assumir el repte de plantejar de nou tot un clàssic, “La llegenda de Sant Jordi i el Drac”. També ha il•lustrat les “Princesas al ataque”, de Carlota Echevarría a La Galera i gràcies al seu web podeu descobrir tot el treball de creació de personatges dels “Cuentos helados para leer abrigados”. En uns altres registres, ha col•laborat en el pas a paper de l’exitós blog d’Antonella Esperanza “La pasta per als catalans”, s’ha atrevit a donar la seva visió personal de les famoses Tortugues Ninja, de la Campaneta, de la Blancaneus o fins i tot de la Mare de Dragons de Joc de Trons.
Versatilitat, qualitat, tendresa, imaginació i emoció és el que trobareu quan us enfronteu a qualsevol dels dibuixos de la Núria.
Tot un plaer fer-ho.


Hipster - Núria Aparicio, "La Pendeja"


Alice in Wonderland - Núria Aparicio, "La Pendeja"


Núria Aparicio, "La Pendeja"

Gràcies Núria.

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Elba Editorial acaba de publicar “Musas, mecenes y amantes. Mujeres en torno al surrealismo”, de Victoria Combalía. Nascuda l’any 1952 a Barcelona, Combalía és una experta en art i, sobretot en artistes i moviments del segle XX. Fundadora de la revista Ampit i Chevalière des Arts i des Lettres de França, és autora de llibres com “La poètica de lo neutro. Análisis i crítica del arte conceptual” (la seva tesi de llicenciatura), “Estudios sobre Picasso”, "El descubrimiento de Miró” o "Amazonas con pincel”.

 Nancy Cunard (Foto: Barbara Ker-Seymer)

En aquest cas explora la vida i miracles de dames que, si bé no totes van ser artistes o creadores, van jugar papers fonamentals en l’univers artístic europeu de començaments del segle XX des de diferents papers i àmbits. Alguns dels noms que ha escollit l’autora són prou coneguts i d’altres potser no van assolir el mateix grau de, diguem-ne, popularitat mediàtica, però totes són, sense cap dubte, peces fonamentals d’una època de grans canvis, d’importants transformacions que condicionarien el futur de manera inqüestionable. En certa manera es podria dir que van jugar papers que, vistos en aquell context concret, es podrien considerar secundaris, sempre a l’ombra dels grans artistes i creadors del moment, però amb la perspectiva que aporta el pas del temps i amb aquesta mirada que dóna el treball de Victoria Combalía, els concedeixen la grandesa dels seus fets i la gran intensitat dels seus actes que, en força casos, es pot valorar com una acció revolucionaria i trencadora.

Peggy Guggenheim (Foto: Oswald Kofler)

Personalitats magnètiques com Kiki de Montparnasse (a qui tots hem vist alguna vegada en la mítica imatge de Man RayEl violí d’Ingres”), Nancy Cunard, de la famosa naviliera Cunard, l’escriptora Joyce Mansour o la col•leccionista i mecenes americana Peggy Guggenheim.

Victoria Combalía (Foto: Teresa Sartore)

L’autora ens aporta magnífiques pinzellades mols detallades de les seves vides, de la seva manera de ser i d’actuar i, sobretot, del paper que van tenir en diferents àmbits (personals i socials) del seu tarannà vital, posant-les en el context d’una època que ella coneix molt bé i que és capaç de divulgar amb rigor i amenitat. És evident que aquestes aproximacions no persegueixen convertir-se en biografies, però sí que donen prou detalls com per despertar interès per aquest paper intens que van jugar aquestes dones força especials i, en alguns casos, no massa conegudes però sempre apassionants.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La cuina ha agafat protagonisme en les graelles de les diferents televisions del país. Ja sigui en formats clàssics com el del cuiner o el gastrònom que prepara una recepta en directe (a temps real o escurçant els temps gràcies a la realització) o en formats més innovadors com els que enfronten diferents concursants, professionals o no, que han de demostrar les seves habilitats i les seves capacitats amb ingredients, fogons, preparacions i problemes de tota mena, cuinar i menjar s’han convertit en bons elements a l’hora de capturar audiència.
El model Top Chef, obert a professionals avançats, batalla amb un altre dels èxits recents, el programa Master Chef, amb participants amateurs que, a més s’ha ramificat i ha creat la versió infantil.

Master Chef Junior

L’editorial Espasa ha donat forma de llibre a la creativitat gastronòmica dels més petits que s’ha pogut seguir a través de la petita pantalla amb un doble interès. D’una banda perllongar aquesta petita o gran mitomania que genera la televisió i tota la gent que hi apareix encara que sigui de manera puntual i/o efímera i de l’altra posar a l’abast dels joves (i dels no tant joves) la possibilitat de recrear receptes fàcils i vistoses que permetin donar sortida a les ganes de cuinar de manera pautada i amb garanties d’èxit i d’iniciar-se en un món que ha guanyat popularitat i presència social al llarg dels últims anys.
Sigui com sigui, el llibre d’Espasa és una magnífica manera de tenir a mà un ampli i variat ventall de receptes i de preparacions que poden ser una gran eina per anar fent els primers passos a la cuina seguint el mestratge del programa televisiu.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats