El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joan Antoni Martín Piñol és una màquina de creació rotunda, incansable, pluridisciplinar i pràcticament perfecta. De fet, el seu nom va associat amb èxit a molts camps, a moltes vies i a molts temes. Com a guionista ha posat la seva creativitat al servei de personatges mítics com el Tomàtic del Club Súper 3, del concurs més longeu de la televisió, el “Saber y ganar” o de sèries com “Gran Nord” i “El cor de la ciutat”. És columnista del diari “El País” i també fa de monologuista (professió de moda al costat de la de tertulià) a la Paramount Comedy.
No cal dir que darrere de tot gran home (o potser millor dins de tot gran home) hi ha un ésser més pertorbat que li xucla el seny i el converteix en un petit gran monstre eixelebrat i Martín Piñol no és una excepció, ans al contrari. De fet podria ser un prototip, ja que el seu ésser és de talla XXL i assoleix el grau més alt de capacitat de pertorbació que el porta per camins insospitats com embrancar-se en la creació de la pel•lícula “El Dietista Peli”.

Doble pàgina del llibre "Caçadors d'acudits"

Segons apunta la seva biografia, ha escrit més de 25 llibres (poden ser 26 o 3.615) entre els que destaquen “Crónicas apestosas”, la sèrie “La cuina dels monstres”, “Pizzaboy”, premi Ramon Muntaner 2015, o un estudi de divulgació que posa de manifest la seva vesant més científica i erudita, “El gran tractat de la caca”.
Es veu que de ben petit ja apuntava maneres i, a banda de recitar el vers de Nadal enfilat a la cadira del menjador, li agradava explicar acudits a la família i als amics i com que no sempre te’n pots refiar de la memòria, arrossegava un quadern (goso a aventurar que amb moltes possibilitats de ser d’espiral) on anava anotant els que més li agradaven.

Dibuixos d'Òscar Julve

Aquesta documentació valuosa i incunable li va servir per publicar fa deu anys “Menudos chistes”, amb il•lustracions de Kenny Ruiz i ara, com que ja se sap que els famosos gaudeixen celebrant tota mena d’aniversaris, La Galera publica una reedició d’aquell èxit, en tapa dura, d’autèntic luxe i en una versió actualitzada (en català i castellà) que fa goig de veure i també de llegir. De fet es pot llegir de dues maneres, tal i com marca el títol, un acudit cada dia i així t’assegures lectura per a tot un any sencer, o bé devorar-lo d’una tacada i feina feta.
En aquest sentit, una de les gràcies del llibre és que pot anar dirigit a tots els públics. Els més petits descobriran un món que semblava perdut i condemnat a l’extinció, el d’explicar acudits curts entre classe i classe (o fins i tot al mig de la classe) i els que ja tenen una edat recordaran moments excelsos de la seva joventut com “I vostè d’on és? Jo de Vic. Caram, com el meu boli” que els transportaran a un passat carregat d’emocions i d’instants màgics.

Òscar Julve

I un altre del valors d’aquesta edició és la presència d’un altre mite, l’il•lustrador Òscar Julve, un megacrack de les imatges que ha il•lustrat grapats de llibres, còmics, publicacions diverses, responsable també del “Passejant per Horta” o de creacions televisives com la sèrie “Elvis Riboldi”, “Mister Fedor”, “Alguna cosa més”, de TV3 o les populars formigues Trancas, Barrancas i Petancas del programa “El hormiguero”. Aquí és dedica a posar imatges als acudits i a fer que el conjunt sigui estèticament viable i atractiu. Seguint amb el mateix exemple d’abans, a qui no li fa una gran il•lusió tenir un boli Bic dibuixat pel sempre brillant Òscar Julve?
En qualsevol cas, la possibilitat d’estudiar-se cada dia un acudit abans d’anar a dormir i explicar-lo l’endemà a tort i a dret és sempre una garantia que ens pot permetre no quedar-se mai en blanc. I un acudit, encara que sigui dolent, agrada tothom, trenca el gel i pot proporcionar grans moments. El llibre s’arrodoneix amb 10 consells que poden convertir la persona més sapastre en un gran caçador d’acudits i amb el diploma del Consell Interplanetari d’Humoristes.
I com que, a més de brillants, tots dos són bona gent, l’Òscar ens ha fet arribar una pàgina del llibre i alguns dels originals que ha creat per il•lustrar-lo i el Joan Antoni dues ratlles sobre les seves percepcions de l’obra.

Martín Piñol (Foto: Natàlia Regás)

"Caçadors d'acudits" és el llibre que jo hauria volgut de petit quan memoritzava acudits per explicar-los a família i amics. A més d'un acudit per a cada dia de l'any, porta un diploma de graciós i 10 consells per triomfar a l'hora d'explicar bromes. No passarà a la història de la Literatura però conrearà una nova generació d'humoristes que ens faran la vida més divertida d'aquí unes dècades.

Gràcies Joan Antoni, gràcies Òscar.

Per cert, el saben aquell que diu: “Saps que al meu fill li hem posat ulleres? Quin nom tan estrany”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un dels llibres amb que la col•lecció Visor de poesia celebra els 40 anys d’activitat és, de fet, la reparació d’un greuge històric “Con Vietnam (1968)”, en edició de Julio Neira.
L’any 1968, la poeta Angelina Gatell (Barcelona, 1926), va contactar amb una mostra significativa dels millor poetes de l’estat espanyol (de totes les llengües i sensibilitats) per bastir una antologia valenta i compromesa que, després de rebre algunes negatives com les de Aguilar i Alfaguara, va acabar a l’editorial Ciencia Nueva que, com corresponia a l’època, tocava sotmetre al tràmit de l’autorització governativa.

Con Vietnam (1968)

Al regim franquista no li agradava gens tot això dels beatniks, el moviment hippie, les protestes antimilitaristes, els autors comunistes i tal i com era previsible, la resposta va ser negativa, anar contra els Estats Units era antifranquista, defensar el català i l’euskera, estava prohibit i per això és fàcil suposar que el censor de torn deuria gaudir força fent brandar el retolador vermell, aconseguint que tota aquesta feina quedés al calaix, perduda entre els molts expedients acumulats de la censura.

La poeta Angelina Gatell (Foto: ElDiario.es)

De fet, la mateixa Angelina Gatell va dir anys més tard que l’havien detingut, colpejat i maltractat i que ser la responsable d’aquesta antologia va figurar al seu expedient durant molts anys com un llast complicat de salvar.
48 anys després, el professor Julio Neira ha rescatat l’original i ha tret a la llum un volum magnífic, amb els poemes de gent com Alberti, Aleixandre, Goytisolo, Blas de Otero, Salvador Espriu, Pere Quarts, Marta Pessarrodona, Uxío Novoneyra o Celso Emilio Ferreiro, amb les cartes originals de negativa de les editorials i d’algun poeta i l’acceptació entusiasta dels altres.

Una de les imatges més tristament populars de la guerra del Vietnam, obra del fotògraf Associated Press, Nick Ut

I ara, amb la perspectiva que dóna el pas del temps, podem llegir magnífics poemes (alguns d’ells encara inèdits) contra una de les guerres més absurdes del segle XX (si és que hi ha alguna guerra que no sigui absurda)i restablir en certa manera l’ordre natural de les coses.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El 7 juliol de 1881 es publicaven els primers compassos d’una història destinada, sense saber-ho, a convertir-se en un dels èxits més longeus de la literatura universal. El Giornali per i bambini publicava el primer lliurament d’una història per fascicles, “Historia di un burattino”, escrita per Carlo Lorenzini, tot i que la signatura que apareixia en realitat era Carlo Collodi (un poble proper al lloc on havia nascut la seva mare) per amagar la seva verdadera identitat.

Pinotxo, il·lustració de Pep Montserrat

La història explicava les aventures d’un tros de fusta que el fuster Gepetto volia convertir en un titella sense fils i que Lorenzini va publicar sense gaire convenciment i només com una manera d’aconseguir diners ràpids. De fet la seva idea era liquidar el tema al fascicle 15, quan els enemics del titella, el Gat i la Guineu el volen penjar d’un arbre per robar-li les monedes que porta amagades sota la llengua. Però els milers de seguidors de la trama no volien un final tan abrupte i tan trist i van inundar la redacció de la revista de cartes de protesta i van provocar que la trama continués, que es tanqués molt més tard, amb 21 capítols més i que, finalment, es convertís en llibre l’any 1883.

Pinotxo, apuntsde treball de Pep Montserrat

L’editorial Combel acaba d’afrontar i superar un nou repte amb l’edició d’aquest “Les aventures d’en Pinotxo. Història d’un titella”. Oblidant les traduccions de les traduccions i les versions sobre les versions ha enviat una exploradora de luxe a les fonts primigènies de l’obra. La traductora Anna Casassas ha agafat per banda el text original de Collodi de l’any 1883, aconseguint així recuperat allò que en podríem dir “esperit fundacional” els girs i la sensibilitat de l’època, el dring del moment, la realitat i les sensacions de l’autor i aquest material, en mans d’una traductora d’alta volada com l’Anna, no hi ha dubte que és una autèntica joia.

Pinotxo, esbós de treball de Pep Montserrat

Pinotxo, il·lustració final de Pep Montserrat

Per arrodonir aquesta aproximació sensible, professional, arriscada, coherent i poc convencional a un clàssic com Pinotxo faltava un altre element per afegir a la magnífica interpretació del primer text. Si es vol aconseguir un final rotund, que enamori des de qualsevol punt de vista cal que continent i contingut sumin sense escletxes per aconseguir un tot perfecte i en aquest joc, a banda d’una edició en tapa dura treballada i d’una presentació sòlida, cal sumar-hi el magnífic treball d’un gran il•lustrador, Pep Montserrat, que ja ens ha regalat en altres ocasions la seva mirada personal als clàssics.

Pinotxo, il·lustració de Pep Montserrat

Com sempre fa, s’ha capbussat en aquest text singular (que alguns crítics al llarg de la història han qualificat de poc infantil degut a algunes escenes i a alguns passatges escabrosos i més aviat violents) i l’ha disseccionat des de zero, començant des del primer traç fins a tancar unes il•lustracions fascinants, carregades de força, de tendresa però també d’aquest esperit un punt cruel que sura pel fons de la narració de Collodi. En aquest sentit, les il•lustracions no són només un seguit d’imatges intercalades que volen ajudar a fer el text més mengívol, no. El treball de Pep Montserrat és quasi com reescriure la historia, capturar-ne els girs i les essències i exposar-les com si es tractés d’una nova versió, d’una mirada diferent i complementària, quasi com faria un director de cinema a l’hora d’estructurar una pel•lícula.

Pep Montserrat (Foto:arxiu personal)

Després d’entrar en aquesta edició en surts amb la sensació molt clara de trobar-te davant d’una obra singular, d’una mirada especial que no fa altra cosa que enriquir una peça clàssica amb dues aportacions de luxe, treballada amb una sensibilitat concreta i delicada. En aquest sentit cal destacar el treball editorial que s’amaga entre les bambolines del llibre, la necessitat d’editar amb rigor i cura, una manera especial d’entendre els llibres més enllà del model de negoci simple i pur, buscant noves edicions que enriqueixin des de tots els angles possibles peces cabdals de la literatura universal. I aquest tasca, que no és gens senzilla, s’aconsegueix amb rotunditat amb aquest Pinotxo. De fet, per si cal explicar-ho més enllà de la lectura i gaudi del llibre, aquí teniu unes imatges que mostren la manera de treballar de Pep Montserrat, els primers traços que, pas a pas, acaben desembocant en la imatge final i també dues ratlles de l’Anna Casassas explicant la seva aproximació al text base.

Anna Casassas (Foto: Illa dels Llibres)

"Per a mi, fer aquesta nova traducció de Pinotxo ha estat un plaer especial per la meravella de constatar un cop més la increïble vigència i riquesa d'aquest clàssic, i també per l’interès que he trobat en la recerca constant d’equilibri entre el respecte total per l’original, un llenguatge actual fresc i la vigilància per no caure mai en la temptació de simplificar res."

Gràcies Anna, gràcies Pep.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Juan Manuel de Prada ens regala a través de l’editorial Espasa el seu nou llibre, “Mirlo blanco, cisne negro”, una crua, precisa i descarnada mirada (o potser caldria dir-ne dissecció propera a la carnisseria impietosa) al món editorial.

 "Mirlo blanco, cisne negro" - Juan Manuel de Prada

De Prada (Baracaldo 1979), va tenir l’any 1995 una entrada de “mirlo blanco” al món de la literatura amb un llibre magnífic, poètic, captivador, un punt polèmic, difícil de classificar i editat per Valdemar que va titular “Coños”, un particular homenatge al “Senos” que Gómez de la Serna havia publicat l’any 1917. Després vindrien “El silencio del patinador”, “Las máscaras del héroe”, la novel•la que el va consagrar com un autor capaç d’aprofundir i superar algunes de les millors tradions de les lletres hispàniques. L’any 1997 arriba “La tempestad” que el converteix en un autor popular gràcies a l’aval nacional i internacional del premi Planeta i, tot i que ell en renega sense embuts, haig de dir que a mi em va agradar força.
Des d’aleshores, llibre a llibre, s’ha convertit en un autor consagrat i polèmic gracies a les seves opinions i aparicions regulars en diferents mitjans de comunicació. Si només ens deixem endur per la sonoritat més o menys esclatant del currículum públic i per les percepcions, emocions i decepcions que se’n deriven, el seu podria ser un perfecte híbrid dels dos personatges protagonistes de “Mirlo blanco, cisne negro”, Octavio Saldaña, el cisne negro, un autor d’èxit que ha abandonar la literatura i s’ha deixat seduir pels rendibles cants de sirena dels mitjans de comunicació i Alejandro Ballesteros, una jove promesa a qui Saldaña ofereix el seu ajut i gràcies a una entrevista al seu programa de ràdio, aconsegueix que es converteixi en un èxit.

Juan Manuel de Prada en la roda de prensa del premi Planeta 1997

A partir d’aquí les coses es compliquen. Octavio es converteix en protector d’Alejandro i aquest en rendit admirador del primer. Pel mig les parelles de tots dos, l’editora d’una gran editorial i l’editor d’una editorial de culte que acaben de bastir les bases d’aquesta història que Juan Manuel de Prada condueix amb una habilitat i una màgia absolutes.
Llegint-lo no hi ha cap dubte que coneix a la perfecció el tema que toca i que tampoc no se n’ha estat de posar-hi algun element viscut, patit o pensat en primera persona, però de Prada és un novel•lista prou brillant i hàbil com per aconseguir i mantenir en tot moment aquest joc de dobles pensaments, de dobles estructures que es succeeixen al llarg de tota la novel•la i que formen un dels elements més singulars i reeixits d’aquesta història.
L’autor ha deixat de banda qualsevol traç de vergonya, de rubor, de ganes d’amagar-se i no li ha importat que algú pugui arribar a establir alguna mena de paral•lelisme entre realitat i ficció, que trobi alguna peça que salti del paper al pensament i que permeti identificar situacions i accions reals més enllà del que dicta la pròpia trama. De fet el mateix de Prada va tenir vincles literaris i personals amb autors com Cela i Umbral que no van acabar precisament bé i no costaria gens associar-lo a una carrera literària que va de jove promesa a realitat absolutament consolidada.
I si bé podem escollir fer la lectura en clau de basar-nos en trets autobiogràfics, contraposant històries i buscant paral•lelismes, també podem optar pel camí estrictament de la ficció més absoluta. Sigui quin sigui el que triem ens portarà al cor d’una novel•la magnífica, rotunda, brillant, narrativament poderosa i metafòricament sòlida. La relació entre els dos protagonistes principals i tots els secundaris d’autèntic luxe que hi apareixen és una cruel i irònica mossegada a la jugular del negoci literari. D’una banda exposa les grandeses i les misèries de la qüestió creativa, la solitud, les pors, les inseguretats, la vocació, l’èxit, el fracàs, la visió de la pròpia obra i la mirada que li dediquen els altres, la lluita entre l’excel•lència i la comercialitat, l’arquitectura de la novel•la, la manera de construir-la, de reformar-la, de millorar-la o d’empitjorar-la, què es pot tocar i què és absolutament intocable.

"Coños", el primer garn èxit de Juan Manuel de Prada

També talla amb la precisió d’un bisturí làser la relació entre autors i editorials, posant en evidència una deriva editorial que busca més quadrar el balanç de final de mes que no pas descobrir qualitat literària. I superat aquest primer tràmit de riure’s d’ell mateix, Juan Manuel de Prada també aprofita la història per passar comptes amb alguns dels autors contemporanis, alguns dels quals no són gens difícils de reconèixer entre els tipus que desfilen per les pàgines de la novel•la. També es posa de manifest la relació entre autors i la família més o menys directa i el millor de tot és que ho fa utilitzant una prosa barroca, elegant, contundent, plena de matisos i això és el gran mèrit que supera amb escreix els jocs que l’autor estableix amb els protagonistes. Dit d’una altra manera, és pot llegir i gaudir la novel•la sense saber que Paco Umbral llençava els llibres que no li agradaven a la piscina o que va ajudar a la jove poeta Blanca Andreu a refer i a publicar els seus primers poemes; sense saber que de Prada va viure en carn pròpia moltes de les coses que explica i enfrontar-nos sens traves ni barreres a una gran novel•la que relata l’idil•li entre dos egos, amb tots els clarobscurs, totes les llums, totes les ombres i una aclaparadora riquesa de detalls.
Té una manera d’escriure àgil, que tot i la densitat que presenta, flueix amb equilibri i precisió, amb un vocabulari ric, que juga amb els cultismes i les dites populars, que es belluga amb tota comoditat en diferents registres i que captiva sense embuts ni mitges tintes. Se li nota aquesta passió per la bona literatura que posa en boca dels seus personatges, aconseguint una molt bona novel•la, potser fins i tot la millor de les seves novel•les, una novel•la plena de veritats encara que no sempre ho sembli.
I mostrant una bona dosi de generositat cap a aquest blog, ens regala la seva mirada personal vers el seu llibre:

Juan Manuel de Prada (Foto: Facebook de l'autor)

En Mirlo blanco, cisne negro he querido hacer una purga del corazón, una confesión mucho más sincera y desgarrada de lo que la ficción que en ella se cuenta sugiere. En esta novela están mis dolores más secretos, mis debilidades y pecados, mis penitencias y castigos, también las crueldades e injusticias que he sufrido por no acceder a convertirme en un escritor "sistémico". Pero, por supuesto, no lo he expuesto de forma directa ni --mucho menos-- lacrimosa, sino sabiéndome burlar de mí mismo, escarneciendo los libros que escribí, mofándome de los personajes que en torno a mí se han creado. No sé hasta qué punto el lector se dará cuenta de esto mientras lee la novela, tampoco sé si es buena o mala, pero desde luego es una radiografía muy descarnada y verdadera".

Gràcies Juan Manuel.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La Laura Huerga, de Raig Verd, igual que tots els seus companys de Llegir en català, ja ens té acostumats al risc, als salts mortals sense xarxa i a la recerca constant de noves veus literàries amb capacitat per emocionar, per arribar a l’ànima dels lectors.
La darrera sorpresa és anònima, tot i que té nom de novel•la de culte. El llibre es diu “Motorsoul” i el seu autor signa com a Stalker, el llibre que van publicar l’any 1972 els germans Arkadi i Boris Strugatski, que va esdevenir un èxit mundial i que va associar el mot anglès en la terminologia russa utilitzada per definir els visitants anònims de zones abandonades.

"Motorsoul" - Stalker

Amb aquesta prèvia literària s’ha de parlar de l’autor, aquest Stalker que guarda amb gelosia la seva identitat real i que s’assembla força a l’esperit de la novel•la russa, l’exploració i el coneixement de llocs desconeguts, en aquest cas l’Àfrica. L’editorial segueix el joc i contribueix a la sempre excitant cerimònia de la confusió i juga al ser d’aquí o d’allà, al masculí i al femení i ens diu que les influències literàries són Herman Melville, Susan Sontag i Francisco Ibañez. No ho nego, però segur que n’hi ha moltes més ja que “”Motorsoul” és un gran llibre, una peça singular i insòlita en tots els aspectes i que té tota la pinta de viure regada per moltes més fonts que aquestes tres.
Són quatre relats ambientats a l’Àfrica que, d’entrada, mostren un coneixement profund del tema, ja sigui real o literari, però, en qualsevol cas, mostra una sensibilitat extrema a l’hora d’entendre unes realitats llunyanes i no sempre fàcils. L’Àfrica és el continent oblidat i potser per això no és gens habitual trobar històries que recullin l’essència, el cor i l’ànima d’uns indrets que occident no es mira.

La guerra del Congo (Foto: Marco Gualazzini)

“Motorsoul” (amb el desig de situar i de no rebentar cap trama) són quatre històries més o menys independents però lligades per una mena d’esperit subtil i sempre present. Dos soldats que duen a terme una missió de persecució pel desert; un home que s’acaba imposant a la misèria i a la brutalitat amb una demostració de brutalitat; un viatge en autobús que es complica força i mostra els perills de la vida quotidiana i un lladre que, en definitiva, fuig del foc per acabar a les brases. Namíbia, Congo, Senegal i Ruanda són els escenaris escollits. Països en convulsió constant que serveixen de marc a històries plenes ferotgia, on es mostra la part més salvatge de l’ésser humà, però que també amaguen una tènue pinzellada d’esperança. La guerra, la sida, la mort, les creences, la superstició, les relacions humanes portades a l’extrem o potser només forçades per la necessitat de trobar normalitat en les situacions extremes són la cort de convidats, de secundaris de luxe que van fent sentir les seves veus sempre àcides, sempre amargues, de tant en tant lluminoses, ocasionalment esperançadores.
L’estil literari que mostra Stalker és net, pulcre, precís, carregat de detalls, d’aquells que fa que el lector pugui veure a través dels seus ulls la realitat que es presenta. Se sent la set, la cremor del sol, el perfum dens de la sang, la bufada de la por i no és gens paternalista amb els seus protagonistes. Els va mostrant sense gaires artificis, amb aquella llum despullada de la realitat que crea llums i ombres amb precisió i sense artificis.

Joseline Ingabire i la seva filla, Leah Batamuliza, supervivents de la guerra de Ruanda (Foto : Jonathan Torgovnik)

Els personatges viuen conflictes externs però també interns i la manera de narrar-los és fresca viva, reconfortant, ja sigui per la temàtica com per la forma d’abordar-la. Africà no és material narratiu habitual i encara menys exposada, mostrada d’aquesta manera. També hi ha la possibilitat d’agafar “Motorsoul” com una mena de recull d’aventures, d’històries concebudes com a entreteniment i, tot i que sigui plenament lícit, no crec que fos just, ja que per sota, a manera de base sòlida hi ha tota una declaració d’intencions, un intent reeixit i poderós de reivindicar una gent, uns països i, de fet una fórmula de vida que ens resulta força aliena i llunyana. Serveixen força els glossaris que acompanyen cada relat i que ajuden a saber o a recordar els noms dels diferents grups armats, militars o paramilitars, que fan la seva llei

Una escola de la SWAPO

Vist el resultat d’aquest llibre, crec que seria força factible i sobretot esperançador, pensar que aviat podrem comptar amb una nova història d’Stalker, tot i que caldrà veure si conserva aquest nom, utilitza el seu o el canvia per un altre de nou. Confusió dins la confusió. Sigui com sigui potser no sabrem quina cara té, però sí que ens ha fet arribar un text amb les seves opinions sobre el seu llibre i la seva manera de fer i, a més, tenim un llibre magnífic, rotund, captivador i brillant, que no és poc.

Swapo

De Motorsoul:
Motorsoul recull quatre dels set relats llargs i dos de curts que componen el cicle africà que durant anys vaig anar bastint silenciosament, dins del cap. Els quatre relats s'ambienten, per aquest ordre, a Namíbia, el Congo, la regió de Casamance (actualment pertanyent al Senegal) i Ruanda. Poden ser llegits de manera independent, però he procurat unir-los per un cordó umbilical que en cap moment no és explícit: la peripècia d'uns personatges que, sotmesos a circumstàncies excepcionals reaccionen emocionalment, més amb el cor que amb la raó, d'acord amb la fusta de què cadascú està fet. Generalment no s'equivoquen.
De les motivacions per escriure (-la):
Al principi, no ho sabia. Després sí. Al principi em pensava, erròniament, que escrivia com una mena de teràpia per conjurar i donar un perquè a les atrocitats del món, a les horribles injustícies que han hagut de viure alguns africans. D'alguna manera, jo participava del sentiment de culpa envers els desposseïts que molts ciutadans dels països més rics tenen. Volia compensar, volia redimir-me. Volia donar veu als silenciats. Tot plegat eren cabòries, no ho entenia; que burro. Un dia, de sobte, l'estimada i sàvia Mama Àfrica m'ho va fer veure: escrius perquè tu també
participes del motor de l'ànima, de Motorsoul. Ets part d'això i ja està.
Del perquè del pseudònim:
Aquí podria citar diverses raons, a saber:
a) No depenc, afortunadament, de la meva activitat literària. Tinc un altre ofici amb què em guanyo la vida i a què em dec. Malauradament no em queda temps material per a fer actes de promoció de Motorsoul. El pseudònim m'estalvia haver de dir que no.
b) Evidentment, escriure sota pseudònim atorga llibertat a l'autor. La notorietat, ni que sigui la local, ni que sigui l'efímera, es paga; i el producte final segurament se'n ressent.
c) I la més important: escriure relats d'aventures, refer el gènere i adaptar-lo als temps és dificilíssim. És un treball sobrehumà situat molt lluny de l'abast d'un escriptor amateur com jo. Cal molta barra per intentar emular Stevenson, Verne, Melville. Impossible, ho deixo estar. Oficial. Millor un pseudònim i, si faig el ridícul, almenys que les persones de l'editorial no siguin objectiu d'escarni dels saberuts i els entesos. I fins aquí les preguntes. Voldria fer palès el meu agraïment, de part meva i de la dels personatges
de Motorsoul, a tots els que l'han llegit i als que el llegiran. I també als companys de l'arriscada i amistosa editorial Raig Verd. La Laura Huerga no té por de res. I vosaltres tampoc, veig. Mmm... potser és que teniu també un motoret per aquí a dins?
Cordialment,
Stalker


Gràcies Stalker.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha llibres que deixen petjada, que marquen èpoques, que queden en la memòria col•lectiva com a peces fonamentals, com a mostres inequívoques de la sempre necessària, per no dir imprescindible, assumpció de riscos literaris i editorials. Per això abans d’entrar en matèria cal felicitat a Ramon Solsona per escriure aquest llibre i a Josep Lluch, l'editor de Proa, per publicar-lo i apostar-hi amb força.

Ramon Solsona - "Allò que va passar a Cardós"

“Allò que va passar a Cardós” és una veritable epopeia humana, és entrar a fons en un magma grandiós que s’escapa de la quotidianitat i que, per tant, la transforma en els seus detalls i en les seves essències. Fent una extrapolació agosarada però crec que gens trivial, la novel•la de Solsona vindria a ser com el relat de la conquesta de l’Oest, de la nostra particular conquesta de l’oest, una aventura protagonitzada per la suma dels esforços i les vides de gent anònima que acaben aconseguint autèntiques i profundes transformacions socials de gran abast.

Reunió de caps de La Canadenca

Les obres al Pirineu als anys 60 van representar un cúmul de canvis, d’interaccions i Ramon Solsona les ha abordat convertint-les en una novel•la d’aquelles destinades a ser epònimes, a convertir-se en essència i en imatge representativa del fet. Comencem per la trama, o per les trames, que n’hi ha diverses i encavalcades. D’una banda un guàrdia civil assassinat, de l’altra un particular i dramàtic triangle amorós. De fons, les obres, el contraban fronterer, els sotracs que les obres provocaven el petits i aïllats poblets pirinencs. Els “carrilanos” ho envaïen tot i, de mica en mica, amb totes les reticències del món s’anaven barrejant poc o molt amb els autòctons. Des de compartir feines a casar-se amb pubilles del poble, passant per ser hostes de cases o clients de molts negocis. Les petites coses de cada dia anaven posant els fonaments dels grans canvis.

Parella de la Guàrdia Civil (Foto: APROGC)

La novel•la és magnètica i, a banda del rigor i l’habilitat literària del Ramon, hi té molt a veure també la tria de l’estil i la manera de conduir-lo. Solsona s’ha arriscat molt i el resultat li ha sortit perfecte. Són petites imatges, quadres, postals vives i en constant transformació que responen al format de l’entrevista periodística, un estil viu, que es basa en els diàlegs i que defuig a consciència les descripcions. I tot que ben poques vegades entra en una descripció detallada dels llocs, els ambients o les persones, el resultat és sorprenent, ja que mentre es llegeix la novel•la es va tenint en tot moment la sensació de ser un espectador privilegiat de primera fila i de tenir davant les retines una imatge perfecta d’allò que s’explica. Es viu l’ambient dels bar, els fred de les neus d’hivern, el fragor de la mina, l’anar guanyant metres de pedra a la muntanya en uns treballa farcits de duresa i de perill.

Obres a la Vall de Cardós

Lluny de ser una novel•la de gènere criminal, tot i que hi ha un mort i una mena de llarga investigació, el llibre aconsegueix resultar molt més trepidant i magnètic que moltes de les històries negres que hem llegit. De fet “Allò que va passar a Cardós” és un artefacte literari precís, contundent i d’una perfecció rotunda, una construcció d’aquelles que només està a l’abast de grans escriptors, d’autors com el Ramon Solsona que saben treballar cada detall i explorar cada camí al màxim de les seves possibilitats, arriscant-se i oferint al lector la possibilitat de compartir aquest risc, de participar en l’aventura de trescar per rutes que no són fàcils, que demanen també acció i reacció per part del lector.
I així es configura el tàndem perfecte, aquell punt màgic on una idea arriscada d’un escriptor encaixa a la perfecció amb l’imaginari àvid del lector i tot es transforma en un miracle, aquest miracle que viu tancat a l’ànima de les grans històries, de les grans novel•les.
Casa nostra és un país estrany i, ves per on, aquella aventura humana, èpica, quasi epònima, que va acumular el sacrifici i l’esforç de molta gent, coneguda i anònima, que va implicar forada una muntanya i aconseguir generar prou electricitat com per poder assumir el salt vital cap a la modernitat, cap a la vida còmoda que avui coneixem i gaudim sense records, aquella aventura única i irrepetible, viu en una mena d’oblit discret que es perd en detalls petits i en minúscules porcions de la realitat. Potser per aquest motiu, la darrera novel•la de Solsona és, a més, un acte de justícia històrica, la reivindicació d’una generació de persones anònimes que ho van donar tot per aixecar una obra faraònica, imprescindible i quasi oblidada.

Ramon Solsona signant a Reus

I en aquest sentit la grandesa de Solsona és precisament aquesta, la de portar les peces petites al gran aparador, la d’aconseguir que la singularitat esdevingui universal, que les petites peces anònimes de la història, les que no apareixen als llibres, ocupin la primera fila i es converteixin en protagonistes absoluts. I si ens agrada la nostalgia, la lectura d’aquest llibre en deixarà escoltar les notes de Nat King Cole, de The Beatles, del twist, del madison o d’Antonio Molina, mentre comprem Viks Vaporup, Chirucas o pa de motlle i arriben les remors dels rosaris populars del pare Peyton barrejades amb les primeres sueques. Una novel•la que cal tenir, llegir, recordar i recomanar amb fervor i totes les garanties de no equivocar-te.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 1990, l’escriptora J. K. Rowling començava a imaginar els rudiments de la història d’un jove mag que va aconseguir un autèntic miracle, més enllà de volar, de crear foc, de lluitar contra el mal o d’altres meravelles d’aquest calibre, que milions de joves de tot el món devoressin sense respirar set llibres de centenars de pàgines que esperaven amb candeletes.
Ara 26 anys després d’aquella data i amb un seguit de xifres estratosfèriques que fan una mica de vertigen (450 milions de llibres venuts, traduccions a 70 llengües, 8 pel•lícules amb uns ingressos de quasi set mil milions, i un nou lector que cada 30 segons obre un dels llibres de la nissaga), arriba “Harry Potter i el llegat maleït” que publica Edicions 62 en català i Salamandra en castellà.
Amb aquestes dades damunt la taula, és fàcil pensar que qualsevol cosa que porti el segell Potter ha de ser un èxit i potser per això aquest vuitè lliurament no és una novel•la, és una obra de teatre que va esgotar en menys d’un dia les 175.000 entrades que es van posar a la venda per assistir a les primeres representacions al West End londinenc. És un text teatral basat en una idea original de Rowling i posada en solfa pel director teatral John Tiffany i pel dramaturg Jack Thorne.

Harry Potter i el llegat maleït

Han passat 19 anys i Potter s’ha casat, té tres fills en edat escolar i treballa a la Conselleria d’Afers Màgics, conjugant el present feixuc amb el passat ple d’aventures. Fins que un dels seus fills, l’Albus, el més petit, s’ha d’enfrontar a la conjunció de passat i present del seu pare, al fet de criar-se a l’ombra d’un pare que és un mite.
I la realitat pràctica és aquesta. Tenim a les mans una obra de teatre, sense embuts, sense camuflatges, sense cap interès per amagar la perdiu. Això sí, tothom diu que és molt Rowling, que té l’esperit de les seves novel•les. Només hi ha diàlegs però es recullen algunes de les trames dels llibres i també alguns dels personatges clàssics que conviuen a la perfecció amb el nous. Un autèntic text teatral, d’aquests que els editors deixen de publicar perquè ningú no llegeix teatre. Doncs bé, el mag Potter tornarà a capgirar els paradigmes, els tòpics i les realitats i aquesta apunta maneres per convertir-se en una de les obres de teatre més venudes de la història. Que tremoli l’esperit de Shakespeare!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
25 anys escrivint i publicant és prou temps com per aturar-se (només una miqueta) i fer una mirada enrere. Trobar-hi llibres però, gent que m’estima i a qui estimo que han fet que aquest camí sigui sempre d’enriquiment i de felicitat. El seu escalf ha aconseguit que tot sigui més fàcil, més càlid, més carregat de sentiments i d’emocions.
Això és un llarg camí que va de “Pintallavis” a “Amb regust de pintallavis”. Pel mig 50 llibres individuals de diferents gèneres i uns altres 50 de col•lectius. Premis, alegries, alguna (o algunes) decepcions i un grapat d’editors que s’han convertit en amics.

Amb regust de pintallavis - Jordi Cervera

I dues presentacions, una a Cal Massó de Reus, amb Josep Abelló, Josep Bargalló i Carles Pellicer i l’altra al Espai Carmen Galofré de Barcelona amb Reina Duarte i Carlota Torrents.
Aquesta és la mirada que en va fer Jordi Siré, a Reus Digital.
I aquesta la de Josep Bargalló, un dels presentadors, al seu blog Torredembarra sur mer.

Gràcies a tothom! Sempre!

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha una màxima que funciona pels cercles literaris, sobretot els de lectors, que afirma que si t’agrada un autor, millor que no el coneguis personalment. Això, que abans podia funcionar perfectament, avui dia, amb aquesta invasió omnipresent de mitjans tecnològics i de xarxes socials, és molt més complicat i costa força no tenir informacions i sensacions de tota mena de persones, escriptors inclosos.
I sí, en alguns casos és veritat, conèixer alguns escriptors, saber com pensen, com actuen i com reaccionen davant determinades situacions quotidianes, pot arribar a fer que la literatura quedi en un segon pla i que, fins i tot, les emocions literàries es llegeixin amb uns altres ulls. Però també podem trobar el cas contrari, el pol oposat. La periodista Rosa Montero en seria un bon exemple. És força possible que els lectors que la coneguin personalment es llegissin la guia telefònica sense ni respirar si la trobessin exposada amb la seva signatura a la portada. Però aquí s’ajunten dues variables no especialment habituals. La Rosa en les distàncies curtes és un veritable encant i els seus llibres tenen una capacitat de seducció igual o superior a la seva personalitat.

Rosa Montero - "La carne"

Rosa Montero és capaç de qualsevol cosa, de parlar de la reina d’un local nocturn, del poder, dels racons més foscos de la vida, del passat que torna, de barrejar realitat i ficció, cordura i bogeria, de conduir-nos per les essències del Renaixement en una època medieval carregada de sensacions intenses. Però també és capaç de dibuixar un personatge insòlit, la meravellosa detectiu replicant Bruna Husky, en un Madrid futurista i magnètic; d’evocar la pèrdua des d’una emoció colpidora i sincera o de fer aquesta mirada cap a l’inici de la vellesa amb tot el que això comporta.
Alfaguara acaba de publicar “La carne”, una novel•la curta però d’una intensitat absoluta, amb una magnífica i contundent capacitat per anar condensant emocions, sensacions, situacions i que tota aquesta capacitat d’informar i d’emocionar entri sense esforç, amb una facilitat i una habilitat que pocs escriptors poden aconseguir.
Però aquesta frase concisa és massa poc per resumir de manera mínimament aproximada el contingut de “La carne”, perquè, tal i com és habitual en Montero, tenim a les mans una gran novel•la explicada a la manera d’una gran novel•lista. Perquè la via fàcil seria recrear-se en l’inici dels petits i evidents signes de la decrepitud, en donar voltes a la pena que fa fer-se vell i perdre, de mica en mica, però de manera irreversible els privilegis dolços de la joventut, però Rosa Montero no és una escriptora que busqui els camins fàcils i per això hi posa intriga, sornegueria, ironia, un punt de distancia a l’hora de fixar la mirada i, sobretot geni creatiu. És una grandiosa narradora d’històries i en aquesta ens presenta a Soledad, una dona de 60 anys que moguda per la necessitat de no mostrar-se vençuda davant d’un amant que l’ha canviat per la seva dona, decideix contractar un gigoló només per portar-lo a l’òpera i demostrar així que ni es queda a casa ni està sola ni s’ha de conformar amb qualsevol cosa. Però la vida sempre presenta la possibilitat de complicar les coses i ja se sap que tot el que es pot complicar, es complica.

Rosa Montero (Foto: Patricia A. Llaneza)

Però el fons i la gràcia de la història, a més de la necessitat de conèixer el final quasi com si es tractés d’un thriller, és l’estil de Rosa Montero, la seva capacitat per empatitzar amb els temes que tracta i amb els lectors que la segueixen. Això vol dir parlar de l’edat, de les cicatrius del temps, de les ferides, de com curar-les o, com a mínim esmorteir-les, de l’amor i de la necessitat d’intercanviar-lo, de rebre’l i de donar-lo.
Però no hi ha dramatismes fàcils ni situacions tòpiques. Hi ha dos personatges vius, intensos, ben treballats, carregats de plecs i d’alguna aresta que xoca i que talla. Hi ha la por a fer-se vell i els retrets per tot allò que hauries d’haver fet i no has pogut o no t’has atrevit a fer mai; hi ha trames vitals, ferides, orgulls malmesos i cors rebregats. Hi ha humor, ironia i una manera lúcida, sàvia i emocionant de mirar-se el món. Hi ha, en definitiva, la fragilitat de les nostres ànimes exposada de manera àgil i brillant.

Rosa Montero (Foto: Alejandro Ruesga)

I també hi ha literatura i meta literatura. L’exposició d’escriptors maleïts que camina per sota de la trama principal, amb referències a escriptors reals com Maria Lejárraga, Philip K. Dick, Guy de Maupassant i un d’inventada, Josefina Aznárez o la magnífica escena de l’entrevista que Rosa Montero li fa a Soledad. I tot això no fa altra cosa que refermar-la com una de les escriptores més sòlides, amb més capacitat per connectar amb les ànimes i les emocions dels lectors, amb solidesa per moure’s amb tota seguretat per diferents estils, àmbits i gèneres. I si es tracta de mullar-se, acabaria amb un gran “I Love Rosa Montero” de neó brillant.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Escrit per: Jordi Cervera
La síndrome d’Stendhal és una malaltia de caire psicosomàtic que es manifesta en augment del ritme cardíac, vertigen, desorientació i que pot arribar fins i tot a provocar al•lucinacions en alguns individus que es veuen exposats a una sobredosi d’art, de bellesa artística.
De fet porta el nom d’aquest autor francès perquè va ser el primer en definir-la després d’una visita a Florència. Així doncs, el nom d’Stendhal s’associa a una visió romàntica davant d’una sobredosi de bellesa absoluta.

“Corazón robot” - Amaia Arrazola

Potser per això, quan Elisabet Parés i Álvaro Garcia, l’any 2013, van decidir engegar el seu projecte editorial van cercar refugi espiritual en Henry-Marie Beyle, l’autor de “El roig i el negre” com a paradigma del relat acurat dels efectes de l’excés de bellesa. Naixia Stendhal Books i, de fet, un dels puntals del seu projecte literari es precisament aquest, la bellesa formal i física dels llibres que publiquen.
Defensen la idea del llibre objecte, llibres sòlids que, a la primera de canvi, entrin per la vista. Creuen que la bona literatura ha d’arribar amb un embolcall adient, llibres que perdurin per ètica i per estètica, que continent i contingut resultin magnètics, equiparant la qualitat interior amb l’exterior per aconseguir un tot harmònic.

 “Bajo la llengua, bichos” - Uxue Juárez i Daniela Spote

Fotografia, il•lustració, llibres d’artista, narrativa i poesia formen els primers nervis d’aquest ésser que batega amb intensitat estètica i literària i donen forma a un catàleg amb peces com “Corazón robot”, de la gran il•lustradora Amaia Arrazola; “Bajo la llengua, bichos”, de la poeta Uxue Juárez i les il•lustracions de Daniela Spote; “Elocuencia visual”, de l’artista Rut Cañas; la narrativa de Noe Gaya amb “El camí de la papallona” o la poesia d’Hasier Larretxea, “De un nuevo paisaje” o de Flàvia Company, “Yo significo algo”.
Són llibres que responen a l’esperit fundacional del segell i que, en certa manera, volen ser una via de sortida de l’univers editorial, ofegat pels llibres pirates, per les impressions de baix cost i de baixa categoria, la mala qualitat del paper. Volen fer recuperar el gust pels objectes, pel perfum de la tinta, pel tacte càlid del paper, pels processos ben fets, amb proves, amb un control de cada pas, buscant la bellesa i la perdurabilitat, una filosofia que, veient els seus llibres, compleixen a la perfecció.

L’Elisabet ens fa dues pinzellades del projecte:


Elisabet Parés i Álvaro Garcia

Stendhal Books, neix a Barcelona de la mà d'Elisabet Parés (gestora cultural) i Álvaro Garcia (Karakter Studio). Ambdós érem uns apassionats pel món del llibre i volíem fer una proposta basada en el llibre objecte. Pensem, que en un moment on suposa un esforç la inversió en cultura, cal donar al lector una mica més que abans, per aquest motiu pensem llibres imprescindibles i sobretot perdurables. El projecte va arrencar amb el primer títol d'Amaia Arrazola, "Corazón Robot", del que ara en publicarem la segona edició. Tot i que val a dir que els nostres últims esforços han estat per la col•lecció de poesia. El primer títol, "Bajo la lengua bichos" de Uxue Juárez amb il•lustracions de Daniela Spoto intentava mantenir una continuïtat amb el que havíem editat fins al moment, il•lustració i llibre d'art. A partir d'aquí, "De un nuevo paisaje" d'Hasier Larretxea va marcar el que seria la línia editorial de la col•lecció de poesia que ha seguit el darrer poemari de Flavia Company, "Yo significo algo" i del que n'estem molt orgullosos.
Amb l'Álvaro destinem grans esforços per moure l'editorial tant i tan lluny com podem. Presentem sovint a Pamplona, Bilbao, Madrid, Berlín... allà on el llibre ens porta. Vam veure que fora de Catalunya no coneixien grans poetes d'aquí, vius i morts, per la barrera de la llengua, així que vam decidir destinar una part d'aquesta col•lecció a traduir poetes catalans, comencem amb Mireia Calafell i "Tantes mudes", amb traducció de Flavia Company.
També estem preparant una recopilació de poemes inèdits de les que són per mi, les veus femenines més potents del panorama nacional, "-A, mujer, lenguaje y poesía". Serà una reflexió sobre la dona poeta i la seva relació amb el llenguatge, un projecte fantàstic.
M'agradaria dir sobretot que la nostra editorial neix de la passió i l'obsessió pel llibre i el seu entorn.


Gràcies, Elisabet. I molta, molta sort.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats