El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Indómito”, del cubà Vladimir Hernández és la història que va captar l’atenció del jurat de l’últim premi L’H Confidencial i que ha editat Roca Editorial.

"Indómito" - Vladimir Hernández.

Nascut a L’Havana el 1966 es va estrenar amb “Nova de cuarzo” l’any 1999. Un any més tard, després de quedar finalista del Premi UPC, es va traslladar a Barcelona, una decisió que ha esdevingut fructífera ja que des d’aleshores ha guanyat el Manuel de Pedrolo i aquest de novel•la negra de L’Hospitalet de Llobregat.
Mario Durán surt de la presó i no triga gens ni mica a recuperar els mals hàbits que li van portar. Com acostuma a passar, les aparences enganyen i allò que li proposa Rubén, el seu col•lega de l’ànima, un treball senzill, ràpid i ben remunerat, s’acaba convertint en un malson que es complica de la pitjor manera possible.
L’autor, fill d’aquesta Cuba moderna, carregada de contradiccions, de mancances, de necessitats, de renuncies. però també de potencials i d’esperances es capaç de presentar l’actualitat amb aquest deix de violència gens gratuïta, alimentada per la venjança, un sentiment literari i poderós, sobretot quan neix del convenciment que t’han trepitjat de manera injusta, mirant d’anorrear-te des de la superioritat física i, sobretot moral.

Vladimir Hernández.

A més d’aquesta trama, carregada de força i de capacitat per impactar de manera quasi automàtica i sostinguda, hi ha també una mena de viatge íntim i emocional per L’Havana, que ens permet descobrir carrers, barris, menjars i aquell punt més o menys accentuat segons el lloc i les circumstàncies, que posa de manifest la manca de recursos, la necessitat d’espavilar-se amb imaginació per aconseguir optar a la supervivència i que acaba convertint la ciutat en un personatge més de la història.
Acció i emoció, violència i sentiment. La revolució i els seus herois moren per anar deixant pas a una idea de capitalisme més occidental i, és clar, molt més ferotge. Una novel•la potent, absorbent i gens canònica.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Gigamesh ens regala un dels grans clàssics de la ciència ficció, en una versió que té aire de canònica i definitiva, ja que s’obre amb el pròleg d’una de les autores més destacades del gènere, Ursula K. Le Guin, es tanca amb un epíleg de Borís Strugatski i, a més Raquel Marqués l’ha traduït directament del rus seguint el text original, íntegre i sense censures, la qual cosa la converteix en tota una peça d’alt interès, i més tenint en compte que es tracta d’una de les peces més destacades i singulars de la narrativa soviètica de ciència ficció. De fet, tal i com reconeix Ursula K. Le Guin, parlar del llibre, fer-ne una crítica o dedicar-li algun elogi als Estats Units en plena guerra freda era interpretat com posicionar-se de manera clara i absolutament inequívoca.

“Stalker. Pícnic extraterrestre” – Arkadi i Borís Strugatski

La història, que ha inspirat una pel•lícula de Tarkovsky i el vídeojoc GSC Game World se centra en uns extraterrestres que visiten la Terra de manera fugaç, deixant, això sí, restes de la seva excursió. Un ajudant de laboratori que de dia estudia el fenòmen, de nit s’interna de manera il•legal en les zones protegides per treure’n tecnologia alien de contraban.
Stalker. Pícnic extraterrestre”, escrit per Arkadi i Boris Strugatski, es va editar l’any 1972 per entregues en una revista de Leningrad i es va editar per primera vegada en anglès 5 anys més tard. La influència del llibre, que d’entrada es va editar en rus en versions censurades, es posa de manifest en fets com que la paraula “stalker” que es va utilitzar originàriament en anglès, va passar a al terminologia russa per tal de definir els visitants de zones abandonades.

Arkadi i Borís Strugatski

Tot un clàssic de la ciència ficció que, com passa amb les grans novel•les, va més enllà de la història que explica i aprofundeix en la vida, en la recerca de la felicitat, en l’ànima dels personatges. Una peça clau que val la pena descobrir o recuperar i que ens arriba en una edició singular gràcies al treball acurat, professional i apassionat de la gent de Gigamesh.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
W. Somerset Maugham va ser un d’aquells no gaire abundants escriptors que, en vida, va aconseguir èxit, diners i fama, tot i que la seva espineta va ser sempre la de no gaudir del favor unànime de la crítica especialitzada que li criticaven que la seva obra no tingués la profunditat i la complexitat que ells reclamaven.
Nascut l’any 1874, va morir el 1965 després d’una vida plena d’encerts en diferents camps com la novel•la, els llibres de viatges o el teatre, amb fites com tenir quatre obres simultàniament en cartell, veure les seves històries convertides en pel•lícules interpretades per les estrelles rutilants de Hollywood com Bette Davis, Joan Crawford, Greta Garbo, Tyrone Power, Rita Hayworth, Kim Novak o, molt més recentment, Annette Bening o Naomi Watts o que “Of human bondage”, una mena d’història autobiogràfica escrita l’any 1915 fos considerada com un dels grans llibre sdel segle XX.

"Lluvia y otros cuentos" - W. Somerset Maugham

Sigui com sigui, llegint “Lluvia y otros cuentos”, el recull de contes que acaba d’editar Atalanta, traduït per Concha Cardeñoso i amb un pròleg de Vicente Molina Foix és fàcil imaginar que la crítica contemporània de Maugham no li va fer gaire justícia i que, de fet, a banda de l’èxit popular, es mereixia el reconeixement dels especialistes.
Són 12 relats de registres, extensions, èpoques, estils i temàtiques molt variades. De fet potser els únics punts en comú serien l’autor que els signa i aquesta necessitat de cercar la perfecció, la rotunditat i l’amenitat, tres característiques que els converteixen en artefactes d’una contundència i d’una efectivitat gens menyspreables i molt atractives.

W. Somerset Maugham (Foto : Revista Life)

W. Somerset Maugham es mou per aquestes distancies curtes aprofitant alguns dels seus recursos més habituals com la ironia i un sentit de l’humor esmolat, directe i poc complaent. En paral•lel, traça personatges que no grinyolen gens, amb diàlegs àgils i esmolats, amb paisatges i escenaris exòtics, amb un cert aire de classe alta i mirada cosmopolita i minuciosa i amb una voluntat de narrar fets concrets amb finals lligats, aconseguint un conjunt efectiu i ben lligat que entra al moll de l’ós de la psicologia dels personatges que, al cap i a la fi, és el que acaba traçant la línia que separa les bones històries de les altres.
Així doncs, i tenint en compte que hi ha qui diu que la veritable brillantor de l’autor es va mostrar més en les seves històries curtes que en les novel•les, aquest recull d’Atalanta ens acosta a la veritable personalitat literària de Maugham i potser és una manera d’aconseguir, encara que sigui després de mort, que la crítica es reconciliï amb l’escriptor.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Celebrar els 50 anys de vida d’un llibre d’èxit continuat amb l’autor en plena forma no és una fita que es pugui assolir sovint, per això Estrella polar ha publicat una edició commemorativa de “La casa sota la sorra”, del gran Joaquim Carbó.

"La casa sota la sorra" - Joaquim Carbó. Estrella Polar

No ho puc evitar, sento una devoció especial pel Quim. D’una banda per tot allò que representa, per aquella feina de pioner que va fer, colze amb colze amb altres valents com Sebastià Sorribas, Emili Teixidor, Josep Vallverdú o Jaume Fuster, una tasca que, gràcies a al seva dedicació, habilitat i constància, ens ha portat a ser el que som, a gaudir d’un passat brillant, a viure un present i a aspirar a un futur. De l’altra, per tot el seu llegat, pels seus llibres, per aquesta tasca titànica feta des de la modèstia i, sobretot, pel seu caràcter i tarannà personal. Quim Carbó és una persona meravellosa, sàvia, propera, afable, carregada de sensibilitat i de capacitat d’empatia i segur que aquestes afirmacions les pot reblar qualsevol persona que l’hagi conegut encara que sigui de manera ocasional.
Doncs bé, així les coses, és una gran alegria tenir aquesta edició que ret homenatge als 50 anys de vida d’un llibre imprescindible que forma part de la nostra memòria cultural i sentimental.
En aquesta edició, a “La casa sota la sorra” l’acompanyen “Els bruixots de Kibor” i “La casa sobre les mines”, aventures que també van protagonitzar Pere Vidal i Henry Balua.
El llibre, que es va publicar per primera vegada a l’editorial Estela, va passar a Laia, després a Columna i ara a Estrella Polar, suma més de setanta edicions, s’ha convertit en còmic, va donar origen a una sèrie d’aventures amb els mateixos protagonistes i s’ha convertit en un long-seller que mereix un lloc destacat en la literatura juvenil de casa nostra.
De fet, les xifres que acompanyen el llibre, en certa manera es poden interpretar com una mena de premi, de reconeixement a la lluita que Carbó i els seus companys de generació van dur a terme, mirant de presentar la literatura catalana com una fita normal i normalitzada en uns temps que tenien de tot menys normalitat i normalització i d’omplir el buit absolut que es va produir després de Folch i Torres.
I, és clar, ningú millor que el mateix Quim Carbó per parlar-nos de la història d’aquest títol i de les seves pròpies impressions. Ens ho explica en aquesta llarga i interessant exposició.

Joaquim Carbó  (Foto: Laia Carmona)

Avui, al cap de cinquanta anys d’haver-se publicat la primera edició de La casa sota la sorra, em costa una mica -molt- explicar-ne alguna cosa nova que no sigui reiterar un cop més la sorpresa cada cop més feliç de saber que l’editorial n’ha hagut de fer una nova edició perquè al magatzem ja no els quedaven més exemplars de l’anterior.
Ves per on, allò que va ser el meu primer intent d’escriure una novel•la d’aventures s’ha arribat a reeditar vuitanta-vuit vegades i s’ha convertit en una lectura habitual entre les diverses generacions de noies i nois que s’han succeït al llarg d’aquests anys. Qui m’ho havia de dir, si llavors, quan encara no havia complert trenta anys, m’iniciava tot just com escriptor! M’agradaria saber quins misteriosos ingredients hi devia posar quan aquest fet no s’ha tornat a produir amb cap dels molts llibres que he escrit i publicat després!
És evident que en aquests moments el ritme d’edició és molt més pausat que a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan cada any se n’exhaurien tres o quatre edicions, i tot plegat va propiciar que la història tingués continuïtat amb vuit històries més. Algunes, com La casa sobre el gel i Els bruixots de Kibor, es van reeditar vint i deu vegades, respectivament.
No cal dir que la seva popularitat va créixer gràcies als còmics que va dibuixar Josep M. Madorell per a Cavall Fort i que, posteriorment, es van publicar als diaris Avui, El Correo Catalán i en àlbums de les editorials Anxaneta, Unicorn i Casals.

Any 1985. Els protagonistes de la novel·la rescaten l'autor a Torrebonidaa

En més d’una ocasió he hagut de comentar que si La casa sota la sorra va fer cria va ser gràcies al meu bon amic, el dibuixant Madorell. Després que ell llegís la novel•la i em digués que hi trobava ritme de pel•lícula, em va demanar que li escrivís un guió perquè el pogués traduir gràficament en forma de còmic per publicar-lo a la revista Cavall Fort en què tots dos ja teníem la sort de col•laborar des de 1961, en el primer número. Li calia aprofitar la feinada d’imaginar i reproduir la figura dels protagonistes i l’ambient en què es movien per fer-los viure noves aventures. I ja em teniu trencant-me el cap per escriure nous guions que més tard, a la inversa del que havíem fet amb el primer, convertiria en novel•les.
Avui, Estrella Polar -gràcies, amics editors!-, que ha publicat una nova edició de la novel•la, la presenta en un volum extraordinari que inclou, a més, Els bruixots de Kibor, la segona aventura d’una sèrie que no sabíem que seria tan llarga, i La casa sobre les mines, un títol que hem triat perquè recull la trista realitat que coneixem cada dia de les caravanes de fugitius que intenten refugiar-se on sigui que els vulguin acollir i que, a més, és l’últim que va poder dibuixar Josep M. Madorell. Això permetrà que molts lectors nous coneguin més històries d’aquests personatges perquè, fora de la primera de la sèrie, les altres havien desaparegut del mercat editorial, ja que en aquests moments només queden encara vius uns quants exemplars de L’última casa, la novel•la que vaig escriure el 2008 com a comiat i homenatge a Josep M. Madorell que ens havia deixat l’any 2004. El bon dibuixant i amic s’havia negat sempre a fer que el temps pesés en l’aspecte dels nostres protagonistes. I no dubtava a referir-se a clàssics com Tintin i Astèrix que, per anys que passessin, sempre tenien el mateix aspecte: «Els herois del còmic, ni moren, ni envelleixen» em deia sempre que li proposava que emboliquéssim en una altra aventura els nostres Pere Vidal i Henry Balua amb l’aspecte físic que els correspondria. Si l’any 1966, quan ens els vam inventar, vorejaven la trentena, a principis del nou segle en podien tenir ben bé seixanta-cinc i, naturalment, els riscos i les aventures que emprenguessin haurien de ser més reposats i no tan violents. Però ell mai no els va voler dibuixar envellits ni decadents.
Per tant, a L’última casa, quan ell ja no em podia portar la contrària, i perquè ell ja no hi era per dibuixar-los, em vaig permetre la llibertat d’explicar en què s’havien convertit i en què s’ocupaven tots dos. I, de passada, reflexionar una mica sobre el que havien fet i viscuts tots els anys que havien passat des de l’última novel•la publicada.

Any 1985. Els protagonistes de la novel·la rescaten l'autor a Torrebonida

No puc dir que La casa sota la sorra sigui el més estimat del centenar llarg de llibres que he escrit i publicat, perquè mentiria. Me’ls estimo tots. Molt! Tots m’han costat un esforç considerable, però n’hi ha alguns que m’hi he trobat més còmode, que els he pogut escriure amb més facilitat, ja sigui pel tema, pels personatges o per algun misteri inexplicable. I penso que seria injust que em decantés per uns o altres, o pels que s’han divulgat més. No ho faré.
Però sí que puc assegurar que La casa sota la sorra ha estat el més agraït de tots, el que m’ha proporcionat satisfaccions inesperades. En un moment molt concret va estar a punt de convertir-se en una pel•lícula que s’havia de filmar als Estats Units. I que consti que no vull aixecar la camisa a ningú, perquè és del tot cert! És clar que no puc dir quina mena de pel•lícula hauria sortit perquè no crec que m’haguessin deixat grapejar el guió que ja s’havia començat a escriure quan es va produir el terrible atemptat de les Torres Bessones. Llavors, el productor em va fer saber que en aquells moments ningú posaria un dòlar en una pel•lícula l’acció de bona part de la qual passava al desert i el dolent, el malèfic Senyor Ti, vivia, com el criminal Bin Laden, en una misteriosa casa/cova, entre el desert i les muntanyes. Han passat molts anys, ja, i d’aquell projecte i del seu promotor, no n’he sabut mai més res.
En canvi, Egos Teatre en va fer una excel•lent versió musical, molt original, trepidant i divertida que es va representar amb gran èxit al Teatre Nacional de Catalunya i, posteriorment, al Teatre Borràs, de Barcelona. Quin goig, veure els meus personatges, cantant i ballant -fins i tot claqué!- en uns escenaris tan formidables!

"La casa sota la sorra" al tetare (TNC i Egos Teatre. Foto: David Ruano)

El bon amic, escriptor i periodista, Rafael Vallbona, m’havia explicat que, de molt jovenet, quan es trobava amb la seva colla, la primera salutació era: «Què cal fer?» i la resposta que rebia era, indefectiblement, «Saad-al-Alí», que són unes paraules clau de la novel•la.
Al llarg del temps, i mentre el meu coll em va permetre mantenir llargues converses amb els lectors, vaig visitar moltes i moltes escoles per conèixer de primera mà què era el que havia interessat més els lectors. I vaig recollir el testimoni de molts treballs escolars ben diversos, originals, divertits i fora del corrent. L’any 1985 vaig tenir l’ocasió de viure una jornada emocionant. Ramon Besora i Mercè Fluvià, que coordinaven un curs per a mestres interessats en la promoció de la lectura, van acabar organitzant una festa extraordinària que ja he explicat més d’una vegada, i que ells mateixos van recollir en el seu llibre Del plaer de llegir al joc d’escriure (Eumo, Vic). Amb la complicitat d’alumnes d’una pila d’escoles, capitanejades per El Puig, d’Esparreguera, i Anxaneta, d’Arenys de Mar, i dels components del grup El teatrí, uns malfactors m’havien segrestat en una masia de Torrebonica per obligar-me a canviar el final de la novel•la i fer que els dolents fossin bons. Un helicòpter va aterrar en un camp proper atret per les lletres SOS formades pels cossos dels alumnes que havien acudit a salvar-me. En van baixar dos actors que feien el paper de Pere Vidal i Henry Balua (un xicot de color!) que van mobilitzar tots plegats fins a provocar la desbandada dels dolents i el meu posterior alliberament. No cal dir que, després, ho vam celebrar amb un dinar col•lectiu a l’aire lliure. Va ser fantàstic!
En aquests moments, quan sospeso aquest últim volum que conté tres de les novel•les de la sèrie, editat amb lletra clara i llegidora, em pregunto quina recepció pot tenir entre les noies i els nois d’avui. No cal dir que seré molt feliç si algú m’explica que, després de llegir la primera, n’hi ha ha que són incapaços de desar el llibrot en un prestatge i que, en canvi, continuen llegint per saber què més pot passar a aquest parell d’aventurers que no podria dir què va fer que els bategés com a Henry Balua i Pere Vidal, tan diferents, tan amics.
Cinquanta anys! Visca!


"La casa sota la sorra". Editorial Estela

Gràcies, Joaquim. I ja se sap, de fet no caldria ni dir-ho, el millor homenatge que es pot fer a la trajectòria de Carbó, la millor manera de celebrar aquest aniversari és llegir o rellegir “La casa sota la sorra”!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un llibre que és una petita i necessària delícia en molts aspectes. “Paraules que treballen el fang” és un projecte de l’Associació de Terrissers Artesans de Quart que edita Cossetània Edicions.

Paraules que treballen el fang

L’obra és la demostració pràctica de la feina que va fent l’Associació des de l’any 1988 per tal de preservar la història i el treball dels terrissers, un ofici que com passa amb la majoria d’ocupacions tradicionals sembla condemnat a caure a mans dels mecanismes d’industrialització que imperen arreu.
En aquest sentit, la terrissa s’ha convertit en un dels eixos de la vida social, cultural i econòmica de Quart i per això aquest llibre és una magnífica fórmula per expandir aquesta idea arreu.

Terrisser (Foto: Associació de Terrissers Artesans de Quart)

L’obre té molts mèrits evidents. D’una banda permet seguir tot el procés de la terrissa, des de l’extracció de la terra fins que la peça s’acaba, descobrint procediments i eines que no són precisament de coneixement general. A banda d’això, i des del punt de vista etnològic i lexicogràfic, el recull de paraules, associat a cada etapa del procés, és ric i singular i permet posar damunt la taula un grapat de paraules, de locucions i de termes que cal preservar i conèixer i que demostren una espectacular riquesa lèxica.

Terrissa (Foto: Associació de Terrissers Artesans de Quart)

“Paraules que treballen el fang” és un llibre que només es pot fer partint de dues premisses, el coneixement exhaustiu d’una activitat humana i un amor absolut cap a la feina, elements que permeten superar dificultats i mostrar l’essència precisa d’una manera de viure, d’una fórmula ancestral d’entendre el món. El fang doncs, aquí és activitat, herència, passat, present, futur i, sobretot, vida.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
A sang freda” de Truman Capote, va revolucionar la concepció que fins aleshores es tenia del periodisme, una nova manera de fer que casava a la perfecció la idea d’explicar uns fets amb el rigor del periodista però sense renunciar a la bellesa que s’amagava en l’estil d’un escriptor.
Més implicació, més veritat, dosis més o menys visibles de primera persona i una aproximació a la realitat més sincera, més valenta, més arriscada, més frontal, sumats a la dimensió estètica, a molta més investigació directa i a una actitud diferent del mateix periodista es van convertir en els elements fonamentals del nou periodisme. Noms com Rodolfo Walsh, Norman Mailer, Hunter S.Thompson o l’encara actiu Gay Talese, es van convertir en capdavanters d’aquesta nova manera de mirar el món i d’explicar les coses.

"Solo pido un poco de belleza" - Bru Rovira

A casa nostra també n’hem tingut i en tenim bons exemples. Un d’ells és Bru Rovira, que després de treballar a Tele/exprés i a El Noticiero Universal, ha passat per l’Avui, La Vanguardia i l’Ara fent de free-lance i especialitzant-se en temes socials i internacionals. Ha viscut la guerra de l’ex-Iugoslàvia, la transició dels països de l’Est i els conflictes bèl•lics i humanitaris de Ruanda. Ha guanyat premis tan prestigiosos com el Miguel Gil Moreno pel reportatge sobre el centre d’acollida de nens de tot el món ferits a la guerra que hi ha a Alemanya o l’Ortega i Gasset pels reportatges sobre la guerra del Congo.

Bru Rovira (Foto: Sara Baquero Leyva)

Ara acaba de publicar a Edicions BSolo pido un poco de belleza”, un llibre atípic, estrany, singular i, fent bona la reivindicació del títol, captivadorament bell. Tot ell respira una melangia trista, un regust de derrota però carregat de dignitat, d’orgull de ser, de no voler renunciar a la vida, a la història i a passats molt menys foscos que encara es recorden amb nostàlgia i una certa alegria.
Aquesta vegada Rovira no ha anat gaire lluny i, de fet, s’ha mogut pels carrers del Raval, acompanyant un grup de personatges marginals, d’aquells que la gent mira d’esquivar i d’oblidar com més aviat millor, els que demostren de manera empírica la fragilitat de l’ésser humà, aquesta línia fina que costa poc de traspassar i que ens porta de tenir-ho tot, o quasi tot, a no tenir absolutament res, només aquesta veu interior que malgrat que el món s’ensorra a cada pas, encara et permet demanar aquest punt de bellesa, una necessitat que va molt més enllà d’una percepció purament estètica.

Bru Rovira (Foto: Francesc Melcion- Ara)

Són gent amb històries poderoses, amb unes vides intenses que, per atzar, per destí o per mala sort, un dia es van trencar, es van convertir en pols, encetant aleshores un camí pel tall de la navalla, una ruta fràgil que trontolla i es pot decantar amb la mateixa facilitat cap a un costat o cap a l’altre de l’abisme.
Bru Rovira comparteix aquestes vides, intercanvia històries i emocions i explica una realitat que podria ser perfectament una ficció, una imatge de ficció construïda amb retalls de la realitat més sòlida.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Saldonar acaba de publicar “Tema de l’adéu”, del poeta italià Milo de Angelis. La traducció i el pròleg són obra de Joan-Elies Adell.
De Angelis, nascut a Milà l’any 1951 va debutar com a poeta l’any 1976 amb uns postulats propers al simbolisme i amb una voluntat clara d’explorar la relació amb els mites des d’una posició sovint complexa i de comprensió no especialment senzilla.

"Tema de l’adéu" - Milo de Angelis

L’any 2005, després de deu anys de silenci poètic, veu la llum una de les seves obres més intenses “Tema dell’addio”, (premi Viareggio) centrat en la mort de la seva dona, la poetessa Giovanna Sicari. La malaltia, la pèrdua, l’evocació, l’amor i l’enyor són els fils conductors d’aquests poemes que es van convertir en una fita important de la poesia italiana contemporània gràcies a aquesta exploració interior que fa que la poesia esdevingui quasi una mena de contacte físic que, en ocasions colpeix i fereix.
De Angelis mostra un estil poètic que s’aferra a un discurs fragmentat, esquitxat d’elements que el tallen, que el complementen, que li aporten línies de fugida no sempre lligades de manera obvia a l’estructura del poema però, sobretot el poeta busca el control absolut de la paraula, la necessitat d’emparellar-la a uns determinats significats, a unes idees concretes, enfrontant sovint elements contraposats. I tot això ho treballa amb una línia poderosa i fora críptica que es posa de manifest en uns plantejaments que aprofundeixen en una semàntica complexa i poc obvia.

Milo de Angelis

Joan-Elies Adell, des de l’Alguer ens ha convidat a conèixer els poetes algueresos gràcies a l’antologia “La tercera illa”, a fer una mirada detallada a l’obra d’Antoni Coronzu i ara fa un salt una mica més a l’est i ens acosta la traducció d’aquesta peça cabdal de la producció de Milo de Angelis de qui Joan-Elies explica que viu en una poesia circular, obsessiva, parlant dels poetes riu i els poetes llac, els que creixen i flueixen i els que fan recorreguts cíclics per acabar al mateix lloc amb molt més bagatge després de consumir un temps quasi ritual. De fet ens apunta que el mateix De Angelis es defineix com un poeta “monòton, limitat i circular”.
Sigui com sigui, la proposta de Saldonar és una magnífica notícia de cara a conèixer molt millor la literatura de qualitat dels nostres països veïns, una de les moltes assignatures pendents de la nostra cultura.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor Poesía acaba de publicar “Pasaje techado”(Brezeway), l’últim llibre de John Ashbery, considerat com el poeta en llengua anglesa més influent en la cultura hispana. La traducció i el pròleg van a càrrec de Martín Rodríguez-Gaona.

"Pasaje techado" - John Ashbery

Nascut l’any 1927 a Rochester i després d’estudiar a Harward i a Columbia, Ashbery s’adscriu en l’anomenada escola de Nova York, un corrent artístic i creatiu sorgit al voltant d’Andy Warhol i al llarg de la seva carrera ha rebut premis com el Pulitzer, el National Book Award, el Bollingen o el Feltrinelli.
Conrea un estil molt lligat al post-surrealisme, que s’ha anat movent en propostes que aposten per anar forçant el llenguatge i també l’essència del poema, amb girs constants i radicalitats experimentals.
En aquesta ocasió, i tal i com apunta Rodríguez Gaona, “Pasaje techado” demostra, una vegada més, que el poeta ni s’acomoda ni aspira a mostrar-se complaent, ja que la proposta és un nou repte al lector, buscant una discontinuïtat formal i de contingut que contraposa els elements més vulgars de la cultura popular americana amb els reptes que planteja la poesia francesa i apostant per la sorpresa, pels girs inesperats com un element fonamental de la proposta poètica.

John Ashbery (Foto: Giovanni Giovannetti)

La idea central és la d’estructurar un discurs més estructurat formalment, amb menys imaginari surrealista i, per contra, sovint trencat a base d’elements inesperats, absurds o inversemblants que ho capgiren tot en un moment. Amb una estètica quasi dadaista, Ashbery fa desfilar elements recurrents com el declivi físic, les paradoxes emocionals, la cultura de l’espectacle o la política, demostrant que als seus 89 anys segueix gaudint d’un pols literari fantàstic i d’una sorprenent habilitat a l’hora de sorprendre i que a la seva poesia no hi ha res innocent i que tot acaba sent una mena de mirall deformat de la realitat, conscient i inconscient, que ens retorna una imatge de vegades ridícula i irònica que convida a la reflexió profunda i lenta.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El Departament de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar “Poesia contraCultura”, un apassionat recorregut per un club ben especial, els poetes de la generació de la cultura radical dels anys setanta que van perdre la vida, sovint massa aviat, en ple vigor creatiu, que han coordinat David Castillo i Marc Valls.
Contra el que podria semblar d’entrada, el llibre no és un panegíric nostàlgic sobre, parafrasejant el títol de la pel•lícula de Peter Weir, un grup de poetes morts, sinó que més aviat és una mena d’acte de justícia vital que permet recuperar (i en alguns casos descobrir) unes veus vives, sòlides, carregades de passió i de ganes de trencar-ho tot, de canviar-ho tot, de capgirar la societat com un mitjó.

Poesia contraCultura

Qui sap si el temps hauria acabat asserenant el seu discurs, fent-lo més adaptat, més conformista, però fos com fos, el cert és que l’obra és una aproximació apassionada, viva, detallada i polièdrica que compta amb la participació de molta gent vinculada de manera personal i/o cultural amb els protagonistes. Els poetes són Jordi Carbó, Pau Maragall, Jaume Cuadreny, Zane Speer, Albert Subirats, Jordi Pope, Piru Cigureda, Leo Segura, Pere Marcilla, Xavier Sabater, Roberto Bolaño, Raúl Núñez, Pere Sales, Mònica Maragall, J. Daniel Vidal, Carlos Iguana, Sebastià Roure, Genís Cano i la gent que els va conèixer, que els va estimar i que encara els recorda són Pau Riba, Enric Casasses, Lina Giralt, Canti Casanovas, Pere Maragall, Maria Casassas, Joan Senent-Josa, Jordi Mustieles, Sergi Collado, Germán Lázaro, Xavi Cot, Juan Gabriel López Guix, Àngel Carmona, Ramon Salvo, Agnès Ramírez, Rosa Maria Piñol, Guim Valls, Víctor Obiols, Lulu Martorell, Ramón de España, Jesús Lizano, Alba Casaramona, A. G. Porta, Alfons Cervera, Paco Fanés, Antonio Orihuela, Martí Sans, Àlex Miró, Mr. Wells, Skatalà, Ferran Aisa, Narcís Comadira, Gerard Horta i Joan Vinuesa.

Poesia contraCultura (interior)

Amb aquest ventall de visions, el llibre esdevé un gran calidoscopi i un cant a la vida. “Si no l’arrisques la tens sempre perduda”, diuen els curadors del llibre, quasi com el mantra i l’eix que ha de presidir aquesta història de creativitat al límit.
Els paràmetres bàsics d’aquestes històries (particularitats concretes a banda) els hem vist repetits mil vegades en la història més radical del rock, de la literatura, de la pintura i dels universos artístics en general. Gent jove, amb ganes de menjar-se el món, de viure al límit, de provar noves experiències i capbussar-s’hi sense cap mesura que hipoteca i sovint perd, salut i vida en aquesta aposta desesperada per les mateixes ganes de viure a mil.
Els anys 70 a casa nostra van ser una explosió. Sense perdre de vista que s’anava a remolc dels moviments internacionals i que tot arribava amb força retràs, aquí va esclatar el rock, la revolta, els corrents hippies, els primers moviments llibertaris i l’esclat de la contracultura en tots els àmbits de la vida, social, polític, cultural, etc.

Presentació de Poesia contraCultura (Foto: Sònia Poch)

David Castillo, company de batalles i de generació, ha remenat els arxius familiars de tots els escriptors que formen el corpus d’aquest llibre i a trobat un gran nombre de materials inèdits. Són peces fetes des de l’orgull de la lluita, des del convenciment de saber que s’estava fent una cosa gran des de posicions petites. I llegir-les ara, en alguns casos tres o quatre dècades després, produeix una estranya sensació. Els textos marquen una realitat concreta i plural que, llegida i analitzada amb la perspectiva que dóna el pas del temps, es converteix en una barreja sòlida de nostàlgia, emoció i qualitat expressiva.
En qualsevol cas, “Poesia contra cultura” és un magnífic cant als caiguts en les diferents batalles d’aquesta guerra que, com passa amb totes les guerres, no va perdonar els que es van equivocar de camí o d’estratègia.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Fa uns dies, en aquest post, us vaig parlar del llibre de l’Alfred CrespoNo hay entradas”, que ha editat 66rpm. Ja sabeu que l’Alfred és co-director de la revista Ruta 66, una de les persones que més sap del món del rock a casa nostra i un personatge actiu i afable que genera sinergies i simpaties arreu.

"No hay entradas" - Alfred Crespo

Doncs bé, el llibre, que vindria a ser, ara que estan de moda, una mena d’autèntic manual d’autoajuda per tenir clar tot, absolutament tot el que no s’ha de fer a l’hora d’organitzar un concert si realment vols que funcioni.
Aquestes peculiars memòries d’un promotor amateur són un divertiment absolut, a més de situar-nos en una època i en un moment apassionat i viu. La prova és que ja té la segona edició al carrer i que es presentarà el dia 12 de juliol a dos quarts de 8 del vespre a l’FNAC del Triangle.

Alfred Crespo

Fidels a l’estil habitual, (i més aquí on el “jefe” és el protagonista) 66RPM convida a una d’aquelles festes divertides i mogudes. La cosa anirà a càrrec de Carlos Asmarats i Kata i amb l’actuació de Pygmy. Una possibilitat de luxe per anar refrescant aquest estiu calorós.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats