El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions del Periscopi ens regala una petita gran joia literària, “Breus notes sobre literatura-Bloom”, de l’escriptor Gonçalo M. Tavares, traduït per Pere Comellas Casanova i amb un pròleg de Borja Bagunyà.
Nascut a Luanda l’any 1970, Tavares és un dels grans autors portuguesos contemporanis, molt llegit i traduït, conrea diferents gèneres sense problemes i passa de la narrativa a la narrativa curta passant per l’assaig o per obres que podrien tenir molts punts de contacte amb un diari personal.

"Breus notes sobre literatura-Bloom", de Gonçalo M. Tavares

En aquest cas ens troben davant d’una mena d’híbrid complicat d’encasellar, un diccionari que no persegueix en cap moment ser exhaustiu i que, per contra si que té una voluntat, diguem-ne dogmàtica i alliçonadora, aspirant a ser una bona guia d’acció-reacció en referència al debat sobre la literatura Bloom.
Si ens deixem portar per una de les definicions d’aquestes notes quan afirma que un llibre ha de ser un perill enquadernat, aquesta peça que engrandeix el catàleg de Periscopi resulta, sens dubte, força letal pel que fa a les idees. En aquest sentit, Tavares considera la literatura com un acte que té molt de físic i que demana un espai, un temps adequats i unes condicions ambientals adequades i per això aquest univers de “definicions Bloom” és un autèntic pols d’intel•ligència, una mena de mapa de viatge que ens permet conèixer els trets fonamentals de la concepció que Tavares té de la literatura, d’aquesta necessitat de trencar o fins i tot abolir els gèneres, una mena de cadena que no fa altra cosa que llastrar les autèntiques expressions literàries.

Gonçalo M. Tavares

Escriu en “format torrencial”, aboca allaus de paraules, sense estar pendent de respectar les normes, ni tant sols les ortogràfiques i després ho posa en ordre i aconsegueix peces sòlides , amb una capacitat singular per convertir-se en magnètiques i, sobretot, per provocar reflexions intenses i profundes. De fet aquesta mena de diccionari Bloom té entrades sense cap rebuig, definicions i presències que fan pensar, que obliguen a mirar-se la vida des d’un punt de vista més crític i aquest és un dels grans mèrits de Tavares.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Atalanta ens acosta una nova joia de la literatura, l’obra completa d’uns dels poetes moderns més coneguts i que ha arrossegat des de sempre una certa fama de maleït, Arthur Rimbaud.

"Obra completa bilingüe" d'Arthur Rimbaud

Aquesta publicació pot sorprendre, ja que posa de manifest que fins ara no s’havia editat en tota la seva magnitud el conjunt de l’obra de l’autor francès. Són 1600 pàgines treballades per Mauro Armiño que recullen poemes, variacions, cartes, obres en prosa, notes, escrits i fins i tot declaracions judicials i que es presenta amb la voluntat de convertir-se en total i en canònica.
Rimbaud va tenir una vida literària curta però intensa, ja que va morir als 37 anys deixant una obra contundent, oberta, en algunes ocasions fosca i críptica, però carregada de veritat, movent-se sempre pels marges dels conformisme, oposant-se a les normes i als convencionalismes. La bellesa de la seva literatura és salvatge, ferotge, torbadora. En català va seduir autors de primera com Josep Palau i Fabre o Joan Brossa que es van encarregar de traduir algunes de les seves obres, però Armiño, un veritable especialista, ens permet gaudir de tot el conjunt d’una obra poderosa i rotunda, contextualitzada i anotada amb perfecció i rigor.

Mauro Armiño (Foto Isabel Permuy- ABC)

Tot i la fama internacional del poeta, hereu de Baudelaire i parella de Verlaine en una particular i crua passejada pel costat salvatge, la seva obra s’ha publicat sovint sense el rigor que demanaria una tasca d’aquesta envergadura i tot i que la poesia ha estat sempre molt més treballada que la resta, el cert és que també presentava algunes llacunes importants com, per exemple, una peça anomenada “Album zutique”, 22 poemes especialment escabrosos i, sobretot, críptics per que fa a les dificultats de traduir amb prou rigor l’argot específic que amaguen i que s’havien obviat amb freqüència.
Però a banda d’això, la mirada d’Armiño situa l’obra de Rimbaud en ordre cronològic, arrencant dels primers poemes escolars i acabant a “Iluminaciones” i s’endinsa en facetes menys creatives com la correspondència però que ajuden de manera perfecta a situar el personatge, les seves accions i la vida que portava. Aquestes cartes permeten entendre quina mena de lligams tenia amb la seva família o amb el mateix Paul Verlaine.
Però la feina d’edició no acaba aquí i s’endinsa en una realitat encara menys obvia, més complexa, aprofundir i entendre l’obra, mostrant possibilitats d’interpretació i aportant elements que permetin que la lectura acabi sent una manera perfecta d’explorar detalls i sensacions pròpies del poeta. Però també hi trobarem la biografia detallada, una mena de diccionari que ens dóna referències dels personatges lligats a Rimbaud i una bibliografia actualitzada que permet seguir les diferents edicions que s’han anat publicant.

Arthur Rimbaud

Vida i obra s’uneixen i aquesta edició d’Atalanta és una meravellosa oportunitat de fer justícia i d’establir una nova o més completa manera de mirar el treball de l’escriptor. Aquesta fama de salvatge indòmit, fora de tota norma, té molt de personal, però és del tot obvi que no es pot aïllar de cap manera de la seva manera d’entendre la literatura, quasi com un vòmit involuntari, com una rècula de cops de puny que es disparen sense rumb ni mida.
Aquí queda tot més acotat, es fa més entenedor. La vergonya, la por, la brutícia, el crim, la desesperació, la maldat, la mala sort, la pena, l’enyor, tots els sentiments, tots els infortuni s’acaben convertint en matèria literària que cal entendre per tal de poder-les valorar en tota la seva grandesa i no hi ha cap dubte que aquest tàndem Atalanta/Armiño ens ajuda a fer-ho amb totes les armes disponibles. L’aproximació no és en absolut ni delicada ni complaent; no hi ha ni vels ni cures pal•liatives, la devastada lírica de Rimbaud circula paral•lela a la seva vida erràtica i perillosa i les pàgines d’aquest llibre són la narració transparent d’una història d’alt voltatge i de màxima velocitat.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

18/01/2017: Giselfust

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova i magnífica il•lustradora que ens permet entrar en la seva obra. És Gisela Fuster Navarro, que signa els seus treballs com a Giselfust.
Dibuixa des de petita gràcies als bons oficis de la seva mare i, ara es dedica a un ofici poc habitual entre el gremi de dibuixants, la política activa. Això potser també li serveix per anar arrodonint i esmolant aquesta mirada càlida i carregada de tendresa que ofereix amb cada il•lustració.
Ha confessat públicament que s’acostuma a dibuixar fent les coses que li agradaria fer (una mostra la teniu aquí, al costat de la mítica princesa Leia) i que de fet, això s’acostaria més a una teràpia que a un ofici.
Repassant la seva feina es pot discrepar perfectament d’aquesta afirmació ja que les il•lustracions de la Gisela són vives i emocionants, plenes de potència i de capacitat per arribar a l’ànima. Transmeten vivències i, sobretot, desperten grans complicitats.
Dibuixos destinats als adults i la creació d’una editorial “Un iglú en Marte” que li serveix per anar publicant títols com “Mundos en sentido equivocado” o “Cordelius Nasum, el pirata bueno”, juntament amb Jezabel Bedman.
Inquieta i amb ganes d’obrir nous camins ha posat el seu art al servei d’articles de premsa, portades de discos o peces animades i ara està preparant la seva pàgina web que comercialitzarà productes il•lustrats com bosses, samarretes o peces de roba. La podeu seguir a través de la seva pàgina web o el seu aparador a Instagram.

Una de les il·lustracions de Giselfust

Una de les il·lustracions de Giselfust

Giselfust amb la princesa Leia

Giselfust

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joaquim Pijoan ha publicat a l’editorial Gregal Tempus fugit”, un magnífic volum de memòries que ens transporta directament al període comprès entre el setembre de 1952 i el mes de maig de 1959.

Un dels quaderns de Joaquim Pijoan

Nascut a Santa Cristina d’Haro l’any 1948, aquest espai de temps arrenca als seus 4 anys i acaba als seus 11, una edat ben precoç per emprendre una tasca com aquesta, però la veritat és que hi ha una mica de “trampa”, una trampa perfectament literària, sens dubte, intensa i agraïda i que li serveix a la perfecció per aconseguir situar el lector i plantejar moments d’alta intensitat lectora. Són les capses plenes de retalls de “La Vanguardia Española” que el seu veí i cronista local, Serafí lo Tortosí va recopilar durant anys, plens d’anotacions que, segons confessa el Joaquim, donarien prou material com per a fer un altre llibre. A partir d’aquí el recull combinat dels grans fets històrics, les cròniques socials o les estrenes de pel•lícules ens permet veure com el Congrés Eucarístic, la via lliure de Truman a la bomba d’hidrogen, la mort d’Albert Einstein, l’èxit de “Un tranvía llamado deseo”, la fi de la revolució comunista d’Hungria, la captura del nazi Adolf Eichman, la substitució del polèmic director de La Vanguardia Luis de Galinsoga per Manuel Aznar o l’assassinat del guerriller Quico Sabater es van combinat amb els records, les vivències, les reflexions i les opinions de Joaquim Pijoan.

Dibuix de Joaquim Pijoan

La literatura del jo és sempre complicada, costa trobar el to, aquella necessària equidistància entre l’ànima pròpia i la dels lectors, aquell punt precís on les vivències de la pell personal es converteixen en vivències de les pells globals. Sempre existeix el risc de donar peu a un material que sigui massa privat, fruit de les pròpies motivacions i que no acabi de connectar amb ningú. Pijoan, confessant-se d’entrada lector de Pla en general i del Quadern gris en particular se’n surt molt i molt bé, edificant un diari sòlid, descriptiu, que ens situa ala paisatges de la seva infantesa, a les valls d’Aro, amb un grapat de geografies i de personatges que formen part dels seus primers anys i que, en aquesta ocasió, passen pel filtre dels anys, per aquesta mirada que deixes rellisca per la pròpia vida quan la contemples des d’una certa distància.

Joaquim Pijoan

L’Hostal Romanyà, l’establiment familiar, és també un bon laboratori per anar exercitant la mirada, per anar coneixent els interiors i els exterior humans tot contemplant com els ambients rurals es van convertint en destí del nou turisme i com van canviant de manera accelerada i decisiva. Un treball càlid, sòlid i entranyable on es pot notar la mirada plàstica de Pijoan, aquesta manera d’observar pròpia dels artistes.
Joaquim Pijoan és pintor, un pintor viu, poderós, de traç ferm i efectiu, un pintor tocat per la lletra que es va estrenar guanyant el premi Documenta del 1982 amb “Somni”. Després vindria el “Diari del pintor JP” i, poca broma, el premi Sant Jordi 2006 amb “Sayonara Barcelona”, una novel•la que crec sincerament que va passar massa desapercebuda; “L’amor a Venècia” va representar un gran pas endavant i a “Serrans i jurioles”, va fer una mica el món a revés, posant text als retrats del pintor Carles Piqueras. I per si hi ha editors interessats, té un llibre inèdit “Diari d’Skizo”.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roberto Bolaño no para de generar informacions i emocions. Des que va morir prematurament el 14 de juliol del 2003 no ha deixat ni un moment d’ocupar pàgines i pàgines, ja sigui pels llibres inèdits que s’han anat publicant, per l’augment de cotització que han assolit els seus treballs i la seva pròpia reputació d’escriptor o per les polèmiques i els escàndols que han provocat els canvis d’editorial i els enfrontaments, sovint recíprocs, de la seva vídua amb editors, escriptors.

Roberto Bolaño

De fet, Anagrama va perdre els drets d’edició de l’obra de Bolaño que van passar a Alfaguara i que s’encarrega de reeditar-la formant part de la Biblioteca Roberto Bolaño formada per 21 volums. I un d’aquests voluns és “El espíritu de la ciència ficción”, un llibre inèdit que ha sorgit dels arxius de l’escriptor i que es converteix en la primera obra nova que se suma a les reedicions de peces emblemàtiques com “Los detectives salvajes” o la magna “2666”.

“El espíritu de la ciència ficción”, Roberto Bolaño

El llibre sorgeix de manuscrits previs, escrits en llibretes escolars i que alguns crítics bons coneixedors de la literatura de Bolaño, han batejat com fractals, és a dir, una mena d’estructura densa, semblant al brancatge dels arbres, que es ramifica i que al final acaba encaixant.

El quadern original del llibre (Arxiu Roberto Bolaño)

El text, revisat i datat a Blanes l’any 1984, té una de les seves parts “Manifiesto mexicano”, que es va publicar en un monogràfic de la revista Túria i a les pàgines de “La universidad desconocida”, una mena de recull de textos que el propi Bolaño es va encarregar de recollir i que representaven una visió íntima de la seva persona i de la seva obra. Situada a Mèxic durant els anys setanta, és la història de dos joves, obsessionats per la poesia i per la ciència ficció que intenten viure de la literatura. Una novel•la d’iniciació que mostra, entre altres coses, les cartes que un dels joves escriu als seus herois literaris, petites joies que apareixen quasi com un exercici interior, sense cap esperança de rebre resposta. Un exercici singular que ens mostra un autor brillant amb un magnífica capacitat de creació, fugint dels camins habituals. I potser si que es podria considerar un material iniciàtic, allunyat del Bolaño convertit en una realitat internacional, però el cert és que es tracta d’una peça prou interessant i creativa com per no obviar-la i per veure com serveix de prova del nou de moltes de les virtuts que més endavant s’aniran consolidant en la carrera personal de l’escriptor. Altra cosa seria el debat sobre la gestió de le sobres pòstumes i si realment l’autor donaria la seva aprovació, per o com a lectors, aquesta història, “El espíritu de la ciència ficción”, és una peça imprescindible i un bon encert d’Alfaguara.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

16/01/2017: 10 anys del blog

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui es compleixen 10 anys del naixement d’aquest blog. No tinc clar si és bo o dolent, si és positiu o negatiu però és una dècada parlant de llibres, d’autors, de llegir, d’escriure, de portar al món digital una passió absolutament analògica.

10 anys

Gràcies per ser-hi i per fer-ho possible.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Tot i que els temps han canviat força, el cert és que quan sentim parlar de contes de fades, el nostre cervell s’omple a l’instant de varetes màgiques, desitjos satisfets, vestits vaporosos de color de rosa i d’històries càlides amb finals feliços i carregats d’anissos.Però l’editorial Impedimenta torna a trencar motlles amb l’edició dels “Cuentos de hadas” d’Angela Carter, traduïts per Consuelo Rubio.

"Cuentos de hadas" - Angela Carter

Carter, nascuda l’any 1940 a Eastbourne, periodista i graduada en Literatura anglesa, va marxar a Tokio després de guanyar el premi Somerset Maughan. En tornar també es va dedicar a la docència , va publicar diferents llibres, molt lligats a la literatura fantàstica, alguns d’ells premiats i força populars, i entre els anys 1990 i 1992 és va dedicar a recopilar per encàrrec de l’editorial Virago, relats tradicionals protagonitzats per dones que es van convertir en un dels èxits més duradors del segell. El diari The Times la va incloure en la llista de les 50 escriptores més importants de la Gran Bretanya posteriors a 1945.

Angela Carter (Foto: LIAM WHITE-ALAMY STOCK PHOTO)

Res de dones fràgils, vestides de color de rosa, amb lluentons i varetes màgiques. Aquí hi trobareu males arts, passions, neguits, robatoris, accions no precisament exemplars, relacions poc cordials i personal més aviat estrany i potser una mica marginal. En definitiva hi trobareu retalls de vida que Carter va recollir amb una mirada crítica, punyent i sòlida. I tot amanit amb els gravats originals de Corinna Sargood que il•lustraven l’edició original. Un magnífic treball d’Impedimenta que, per li les mosques, no hauríeu de deixar a l’abast dels més petits de la casa.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Al llarg dels últims anys Barcelona s’ha convertit en un destí de moda, en un indret viu que acull milions de visitants cada any i que genera tota mena d’informacions i d’emocions. Potser per això, responent a la crida dels directius de la prestigiosa firma de jocs de taula Devir, que buscaven una mirada imparcial i allunyada de la visceralitat que dóna la proximitat i el coneixement directe, els dissenyadors italians Marco Maggi i Francesco Nepitello, creadors entre d’altres de “Guerra del anillo”, acaben de presentar, després de tres anys de feina, “Barcelona. La Rosa de fuego”, un joc històric i especial que vol reflectir l’esperit d’una ciutat en procés de canvi, de transformació profunda en un període clau del passat de la capital catalana.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

Cauen les muralles, esclaten bombes, es basteixen nous equilibris, noves classes emergents, creix la revolució i s’estableix una lluita entre els que volen millorar personal i socialment i els que pugnen per defensar el seu nivell de vida.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Els elements de fusta

Un joc sense daus, per mirar de minimitzar al màxim la presència de l’atzar com un element decisori i situat a la segona meitat del segle XIX. L’arquitecte i urbanista Ildefons Cerdà prepara la nova ciutat, nascuda de l’enderrocament de les muralles i de l’obertura cap a el nou Eixample, colonitzant les ciutats i els pobles de la perifèria. Es consoliden noves fortunes i es comencen a construir edificis insòlits i trencadors mentre els moviments més reivindicatius i revolucionis s’estenen entre les classes obreres provocant tota mena de reaccions.

El joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”. Les fitxes.

Agafant el plànol de la ciutat com un gran i sofisticat tauler d’escacs, Nepitello i Maggi han dibuixat un joc que funciona igual amb jugadors experimentats que amb un públic familiar que l’únic que busca és passar una bona estona amb un joc que, a més d’entretenir facilitat una meravellosa mirada història al passat. En aquesta línia, un dels grans encerts és que permet jugar-hi amb elevades dosis d’estratègia i d’habilitat i a també de manera molt més entretinguda i purament lúdica, buscant sempre l’equilibri necessari entre el prestigi social de la burgesia i la satisfacció de les classes treballadores sense deixar de banda les inversions que permetin mantenir la pau social. Pel mig hi trobarem fets històrics com la construcció del Palau de la Música i una dinàmica de joc que permet mantenir l’emoció fins arribar al final, ja que tots els jugadors tenen opcions de guanyar que es mantenen vives fins que no finalitza la partida.

Logotip del joc de Devir “Barcelona: la rosa de fuego”

El disseny gràfic, que mostra racons de la ciutat, alguns dels seus personatges més destacats com Enric Prat de la Riba, Carles de Borbó o Francesc Ferrer i Guàrdia, elements clàssics del Modernisme i gravats d’època, és un magnífic treball de Jordi Roca i David Parcerisa, que ja havien col•laborat en un altre èxit de Devir, el joc “Victus”, basat en la novel•la de Sànchez Piñol


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jorge Herralde, l’editor del segell Anagrama que ell mateix va crear l’any 1969 i que és una de les poques editorials que ha resistit el pas del temps creant un estil propi i sense caure en les xarxes de competidors més mastodòntics, va voler deixar ben lligat el futur de la seva editorial amb tres moviments, el nomenament d’Oriol Castanys com a gerent, el de Silvia Sesé com a adjunta a la direcció editorial i la venta progressiva de l’empresa al grup italià Feltrinelli.

Senior service - Carlo Feltrinelli

Els dos editors, que ja tenien contactes personals i professionals anteriors a la compra, han anat sovintejant els creuaments dels dos catàlegs i ara arriba a Anagrama una peça ben insòlita que es va publicar l’any 1999, “Senior service”, la biografia del singular i atípic fundador de “La FeltrinelliGiangiacomo Feltrinelli, escrita pel seu fill i actual responsable del grup, Carlo i traduïda per Mercedes Corral.
Aquesta història té, d’entrada, dos mèrits indiscutibles, la mirada del fill sobre un dels líders absoluts de l’edició europea del segle XX i el repàs a la vida d’un editor insòlit que, provinent d’una important família italiana, es va fer comunista, va publicar títols imprescindibles que ningú no va gosar editar i que va morir quan li va esclatar una bomba que volia utilitzar en un atemptat terrorista contra la xarxa d’enllumenat públic de Milà.

Giangiacomo Feltrinelli amb Fidel Castro (Foto: editorial Anagrama)

Una família d’industrials vinculats a la banca va permetre que Giangiacomo visqués una vida atípica, amb un all nivell d’educació però amb un baix nivell afectiu que el va portar a cercar afectes personals, socials i professionals. Els personals es van concretar en diferents matrimonis fins que troba Inge Schoental amb qui es casa l’any 1959 i que, tres anys més tard es convertiria en la mare de Carlo. Els socials van passar d’un entorn de l’alta burgesia a fer-se militant del PC i a acabar convertint-se en un terrorista armat i antisistema i els professionals, sens dubte els més brillants, el porten a construir els fonaments d’un gran grup editorial que va publicar autors que ningú no volia com Boris Pasternak i el seu “Doctor Zhivago” o “El Gatopardo” de Lampedusa que ja havien rebutjat Mondadori i Einaudi.
Carlo barreja els seu propis records amb documentació fins ara inèdita com la que l’editor va mantenir amb Pasternak, la que prové del Departament d’Assumptes Reservats del Ministeri de l’Interior, els documents del Partit Comunista o la que afecta a Carlo Feltrinelli, l’avi de l’autor.

Giangiacomo Feltrinelli amb el seu fill Carlo (Foto: editorial Anagrama)

Amb aquest material es basteix una història sorprenent, plena de situacions gens corrents com la seva relació amb Fidel Castro, de qui volia publicar les memòries (una qüestió que, a hores d’ara encara no sembla del tot descartada) i que s’allunya força de la idea que podríem arribar a tenir d’un editor. És el fruit de molts anys de treball sistemàtic que va més enllà del simple tot i que emocionant record del fill i que es converteix en un sòlid document d’investigació biogràfica que ajuda força a entendre la personalitat, l’ideari i les relacions personals i socials de Feltrinelli.
Hi trobem les opinions de col•laboradors, de companys de partit, de personalitats de la cultura i de la política i tot això, sumat a la documentació i a la visió del fill, construeix un perfil molt acurat de Giangiacomo, amb tot el que això implica a l’hora de bellugar-se per indrets plens de llums i d’ombres, d’encerts i d’errors, de brillantor i de pors.

El tabac que fumava Giangiacomo Feltrinelli

Sigui com sigui, Senior Service (la marca de cigarretes que fumava Feltrinelli) és un fabulós balcó a la memòria, al coneixement d’una mena d’heroi romàntic, convuls i confós, que va aixecar les bases d’un imperi que semblava viure oposat a la seva pròpia ideologia política i que va morir anorreat per la passió de dos universos contraposats, de les dues meitats trencades del seu cor. Una gran contradicció vital i un meravellós i lúcid exercici literari.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ramon Bech és entrenador superior de bàsquet, però des que era petit, la seva fascinació pel circ el va portar a guardar tot el que hi feia referència. De mica en mica, la passió es va convertir en una activitat estructurada i constant i això ha fet que, a hores d’ara tingui una de les col•leccions de material circense més importants de tot l’estat i que sigui el coordinador editorial de la col•leccio Fotocirco, de la Circus Arts Foundation.

"La història del circ a Barcelona" - Ramon Bech i Batlle

D’aquí han sorgit llibres com “Amorós Silvestrini i els seus pallassos” (amb Genís Matabosch) i “Totó. Biografía de un payaso” i ara, gràcies a Viena Edicions, a l’Ajuntament de Barcelona i a set anys de recerca, arriba “La història del circ a Barcelona”, una amena i documentada mirada per la presència del circ a la ciutat des del segle XVIII fins l’any 1979.

"La història del circ a Barcelona" - Ramon Bech i Batlle

Hi ha veus que afirmen que el circ ha quedat desplaçat (i potser anorreat) pels temps moderns i per les noves tecnologies de l’oci i l’entreteniment, però la veritat és que segueix sent un univers amb una meravellosa capacitat de fascinació. I tot i que és evident i obvi que l’impacte que podia representar veure un lleó, una girafa o un rinoceront en viu a un pam del nas a finals del segle XIX o a començaments del XX, no té res a veure amb el que representa ara, el cert és que la màxima del més difícil encara segueix tenint un magnetisme especial.

Cartell del Circ Alegría

Feres, personatges exòtics, deformacions físiques convertides en espectacle, acrobàcies, força, flexibilitat, agilitat, un grapat d’elements que han fet del circ un espectacle amb capacitat per captivar les masses i Barcelona ha viscut des de sempre la història del circ, convertint-se en escenari, parada i subministrador de muntatges circenses.
Antigament les caravanes de circ acampaven fora muralles pel fet de tenir prohibida l’entrada a la ciutat i eren grups que es movien entre l’espectacle, l’almoina i el delicte, convivint amb les classes més desfavorides. Ramon Bech dóna constància del primer circ que es va anunciar amb cartells, el Auriol, l’any 1827, que es va instal•lar al solar de la Rambla on ara hi ha el Liceu. I també del primer circ estable, l’any 1853. Després vindria una època més brillant amb el Teatro Circo Barcelonés, el Circo Ecuestre Alegria, instal•lat a la Plaça de Catalunya o el Gran Circo Real de Ciniselli, al passeig de Gràcia o el Circo Español al Paral•lel.
Grans noms com el Price, l’Olympia, l’Ecuestre, el Festival Mundial del Circo, el Circo de los Muchachos, el Berlín o un dels pocs que encara perdura amb èxit, el Raluy, marquen les fites de la història i l’evolució d’aquesta llarga i fructífera relació entre el circ i la ciutat de Barcelona.
Amb aquest guió de treball, l’autor permet posar en paral•lel l’evolució del circ i també la de la ciutat, aportant així una mirada panoràmica als últims dos segles de vida urbana.

Circ Amorós Silvestrini

Ramon Bech va traçar aquesta línia divisòria l’any 1979 per diferents motius. D’una banda per no tancar una obra eterna i massa densa i de l’altra perquè aquest any va ser el que va marcar la desaparició d’empreses promotores clàssiques com Circuitos Carcellé i que s’altres com Feijóo-Castilla o els germans Amorós-Silvestrini estesin a punt de fer-ho. També hi va influir la crisi del circ tradicional i l’entrada en escena de les propostes de circ contemporani que demanaven un estudi concret i acurat.

Circ a la Plaça de Catalunya de Barcelona, l'any 1888

Així doncs, l’estètica i el món del circ clàssic és la base d’aquesta obra que aparta molta documentació escrita i gràfica, amb cartells, fotografies i tot un immens catàleg de meravelles que faran recordar els més vells i que es convertiran en un meravellós viatge en el temps per als més joves.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats