El Blog de Jordi Cervera
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Joan Perucho i Néstor Lujàn, en aquell viatge singular que van emprendre per la cuina del país i que es va batejar com “El libro de la cocina española. Gastronomía e historia”, van fer molt més que menjar i viatjar. De fet van posar la seva saviesa i la seva experiència al servei d’una idea, d’una manera de fer i d’entendre el fet gastronòmic.
Entre moltes altres qüestions apuntaven una idea bàsica que, de fet ja apareix a les primeres pàgines quasi com una declaració d’intencions. Afirmaven que “Els cuiners són els creadors d’un art. Ells creen sobre allò que els ha llegat la tradició, la flor rara i exquisida”.
També afirmaven “És evident que la cuina és un art però nosaltres afirmem que també és una tècnica. És un art per tot el que té d’invenció; i és una tècnica per quant un conjunt de regles podríem dir codificades, la fan possible. Tot art suposa una tècnica que l’acompanya i el sustenta…. Un bon cuiner, abans d’aventurar-se pels camins de la inspiració, ha de ser un bon tècnic”.

Restaurant Lluerna - Bloody Mary

I més endavant es pregunten: “Què és la tècnica? La tècnica és l’element aportat pels segles, la seva lenta sedimentació, la acumulació de les experiències del passat. Tota invenció a la cuina, una vegada acceptada i valorada degudament, passa a formar part de la tècnica culinària…Malgrat tot, és perillós parlar separadament d’art i de tècnica, ja que, en realitat, van i evolucionen juntes. En evolucionar el gust, art i tècnica evolucionen també a l’uníson”.
Cal tenir en compte que l’obra es va publicar l’any 1970, i això vol dir que, si ens atenim a les teories de l’època, Perucho i Lujàn van resultar força innovadors i quasi visionaris a l’hora d’intuir aquest camí que a dia d’avui és obvi. De fet, ells mateixos van barrejar la seva gran erudició amb una curiositat fora mida i amb unes grans dosis d’intuició per anar bastint aquesta i altres teories que converteixen el llibre en una peça història i perdurable, tal i com passa amb totes les obres ben fetes.

Restaurant Lluerna - Sorell marinat

I tot això seria aplicable al Lluerna, el projecte vital i personal del xef Víctor Quintillà i la sommelier i cap de sala, Mar Gómez. L’any 2012, l’Acadèmia Catalana de Gastronomia, una institució on precisament Perucho hi va tenir un paper destacat, va concedir al Víctor el guardó de millor cuiner jove, una prèvia que es faria realitat un any més tard quan la guia Michelin li va concedir una estrella.
El model és, com a mínim, singular. Un restaurant nascut amb la pretensió de ser un establiment de barri en un lloc sense una especial tradició gastronòmica i, de fet, allunyat dels estandars habituals que marquen les rutes dels grans establiments del ram. A poc a poc, el geni i la creativitat del Víctor i la Mar s’imposen i aquell indret que esperava construir un dia a dia pròsper comença a destacar, a cercar nous reptes. Canvi de decoració més d’acord amb la filosofia de la cuina (elegant, sòbria, discreta, eficaç i de classicisme contemporani) i la creativitat i el geni que es comencen a alliberar i a mostrar-se amb tot l’esplendor.
Pas a pas es va consolidant una manera de fer, un rigor i una experimentació que creixen i que es refermen amb força, allò de l’art i la tècnica, vaja. I arriba la sorpresa, la guia francesa més famosa del món deixa caure una de les seves cobejades estrelles al cor de Santa Coloma de Gramenet, al Lluerna i tot comença a canviar de portes enfora també.

Restaurant Lluerna - Tripa de bacallà

La premsa especialitzada es comença a fixar en la feina del Víctor i la Mar, les reserves augmenten i la fama creix. Però lluny de deixar-se seduir pels cants de sirena i per la lluïssor enganyosa de l’èxit, el restaurant segueix fidel al camí que marca el seu nom, aquest peix humil i saborós, capaç de regalar moments de gran plaer si saps com tractar-lo. Producte de qualitat, de proximitat i a uns preus ajustats, precisos, que no alterin aquella idea inicial de local de barri. Tot un encert, un local estrellat amb menús assequibles que ofereixen diferents possibilitats d’aproximació, des del menú Lluerna, el més complet, al Degustació, diferents maneres d’entendre el concepte i l’ànima d’un restaurant que creix, que millora des d’una filosofia d’humilitat, de rigor, de treball sòlid i regular sense caure en cap moment en temptacions perilloses.
L’entrada a l’establiment és discreta, molt discreta, tant que fins i tot pot arribar a passar desapercebuda si circulen en cotxe o no t’hi fixes prou. L’interior del local és sobri i minimalista: fusta fosca, molts blancs, una il·luminació nítida i una distribució d’espais que permet gaudir de la necessària intimitat i amplitud a l’hora de menjar.

Restaurant Lluerna - Sardina amb escalivada

El servei, comandat per Mar Gómez, jove, professional i, sobretot, agradable i proper, amb capacitat i ganes de generar empatia, de transmetre bones vibracions, a banda, és clar de realitzar la seva feina amb summa correcció. Un equilibri ple de calidesa, d’afecte i d’efecte.
El menú Lluerna, la màxima expressió del geni creatiu de Víctor Quintillà, el catàleg de tot allò que és i que permet intuir amb força claredat tot el que vol arribar a ser.
Un aperitiu: mojito sòlid, meló d’un verd intens i d’una textura especial amb gust de llimona i menta; una oliva de la varietat gordal farcida de campari i taronja, quasi com un vermut però al revés.

Restaurant Lluerna - Porc amb escamarlant

Després un singular bloody mary, convertit en una sopa que barreja el tomàquet, l l’oli i el punt just de fortor, arriba el sorell marinat amb suc de piparra; el peix refrescant i viu, sobre un llit d’oli i de piparra, amb aquella precisió del picant mínim i necessari i caviar d’oli. Segueix una magnífica cassola de tripa de bacallà, botifarra negra i mongetes de Santa Pau, un guisat d’aquells de cullera, d’abans, dels que arriben a la taula amb contundència, rigor i precisió, que conjunten sabors per tal d’oferir un tot rotund, dels que et fan oblidar que ets en un restaurant gastronòmic i que et portarien a ensorrar la cullera en un gran plat i a sucar pa quan la cullera ja no pogués actuar.
Segueix un altre plat amb regust tradicional i presentació actualitzada. Una sardina amb escalivada (ceba, all i albergínia) i un suquet amb un espectacular regust de brasa de llenya.
Després porc ibèric amb escamarlant, una particular, encertada i captivadora visió dels clàssics mar i muntanya, un plat ple de petites sensacions, de textures i de sabors que es creuen, es complementen i es magnifiquen a cada nova mossegada.

Restaurant Lluerna - Arròs

Segueix un arròs de gambes de platja, un arròs exquisit, cobert amb una capa de carpaccio de gamba, que quasi actua com una cuirassa protectora que es fon amb l’arròs a cada cullerada. El següent plat és peix de platja amb pil pil de plàncton i verdures, una preparació que sota un aparent senzillesa amaga un seguit de gustos i textures que es combinen amb habilitat sense que això alteri aquesta idea de simplicitat absoluta. I per tancar els plats forts, bou amb parmentier de mostassa, una peça equilibrada, on res no s’imposa i tot cobra la seva justa importància sense emmascarar en cap moment la resta de sabors. El tractament de la mostassa, de fet, és d’una suavitat extrema i, molt probablement faria reflexionar a més d’un dels que no la poden ni veure.
I per últim els postres, un ceviche de mango amb gelat de coco, àcid, refrescant, sorprenent i viu i un culant d’avellana, albercoc i maracuià, que aporta el contrapunt tebi i més dolç a l’àpat.

Restaurant Lluerna - Peix de platja amb pil pil de plàncton

I el final de festa són uns bastonets de coca de llardons acompanyats d’una infusió de canyella amb brandi i un bombo de mojito arrebossat amb cacau.
I si el menú Lluerna era descobrir els secrets, els potencials i les virtuts de Víctor Quintillà, l’èxit s’aconsegueix sense cap fissura, sense escletxes ni falses interpretacions. El menú més complet de la carta dóna la mesura exacta de qui hi ha al capdavant de la cuina, mostra una realitat absolutament inqüestionable i, a més, obre les portes a un futur on encara queden moltes possibilitats d’experimentar i moltes opcions de sorprendre.

Restaurant Lluerna - Bou amb mostassa

La cuina del Lluerna és una sorpresa, un descobriment i un veritable regal. Portant-la als extrems podria ser un camí en perfecte equilibri entre el punt experimental i innovador que Ferran Adrià va imprimir a elBulli i la solidesa evolucionada de la tradició més clàssica posada al dia que va practicar Santi Santamaria a Can Fabes. De fet, la manera que té de treballar els plats Víctor Quintillà podria respondre a una lògica absoluta a la vegada que ens aboca a la rauxa sense perdre en cap moment el dogmatisme del seny. Presentacions, coccions, barreges i tractaments del producte que ens conviden a la experimentació, que ens porten a la sorpresa constant, a la recerca de noves experiències i, per contra, els plats es mantenen sempre sòlidament arrelats a la terra, a la cuina de tota la vida i això és, sens dubte, una mostra de geni i de creativitat, ser capaç d’innovar sense emborratxar-se de tecnologia, mantenint sempre els peus a terra, amb una idea i una filosofia per defensar que es manté i s’imposa per damunt de qualsevol altra consideració.

Restaurant Lluerna - Culant d'avellana

Sigui com sigui, el Lluerna de Víctor Quintillà i Mar Gómez és un restaurant de visita obligada, un oasi per sentir-se bé, per gaudir d’unes hores d’absoluta màgia, d’una màgia sempre espectacular però abastable, comprensible i fascinant, Una cuina feta de trets íntims, de personalitat marcada, una cuina mediterrània, nostra, de proximitat, d’amor i de respecte, una cuina que fuig de les modes i dels imposicions i que busca i troba el seu camí propi. Una cuina d’estil que rendeix sense atabalar, que enamora des de la calidesa, des de la suavitat, des de l’encant absolut.

Restaurant Lluerna - Infusió de canyella

Una cuina capaç de regalar moments de gran felicitat, sens dubte, una cuina que captiva els sentits i va directament al cervell per quedar-s’hi.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi Boixadós és un d’aquells personatges singulars amb capacitat de fer moltes coses i fer-les bé. Músic, consultor d'empreses i també escriptor. RBA ha publicat “L’home que comptava diners”, una peça singular dins el panorama de la nostra literatura negra.
Sempre és complicat parlar de llibres sense vorejar el perill de mostrar més coses de les estrictament necessàries, però en aquest cas, el risc encara és més alt. La història de Boixadós és singular i la manera de narrar-la també. Això la converteix en una peça d’aquelles que cal llegir si vols tenir una panoràmica general d’allò que passa al país al voltant de la literatura negra.

L’home que comptava diners - Jordi Boixadós

Es planteja una història que, fins i tot podria deixar de ser negra amb un lleuger tot de lleixiu blanquejador. “L’home que comptava diners” és un relat potent i ben plantejat, una història que s’escapa de les línies habituals i que dibuixa dues qüestions fonamentals, una certa fatalitat que apunta al fet que quan es comença a trepitjar el fang (pels motius que sigui) és ben complicar sortir amb els peus nets i que uns personatges potents, ben definits i ben dibuixats enganxen el lector encara que no siguin herois durs i sense manies.
Jordi Boixadós aconsegueix explicar a la perfecció el moviment de diners il•legals, el tràfic d’euros cap a Andorra. La tensió, els nervis, el patiment, l’angoixa mentre notes la mirada de l’autoritat i l’alleugeriment i l’alegria quan s’han aconseguit superar totes les barreres. No hi ha grans herois, però sí que hi ha herois grans, gent que fa el paper que l’hi ha tocat, el paper que ha buscat o el paper que ha escollit i treballa per anar-lo fent a la perfecció, sense falsedats ni escletxes
D’altra banda, els papers cada cop més preponderant de les màfies xineses, els particulars codis d’honor, les relacions comercials al marge de la llei i una trama que s’escapa del moviment frenètic i es converteix en una novel•la que explora la psicologia íntima i quotidiana dels personatges que, al cap i a la fi, és la que acaba dibuixant les motivacions que porten a actuar d’una manera i no d’altra ben diferent.
“L’home que comptava diners” és una novel•la molt recomanable que cal assaborir quasi en temps real, gaudint dels passos de frontera, dels nervis, de la trama de fons i de les dobles històries que es van teixint, la privada i la pública, que Boixadós domina amb mà ferma i ofereix en dosis molt ben administrades.
Ell mateix ens fa cinc cèntims de la seva història.

Jordi Boixadós

Més enllà del fet que hagi resultat premonitòria, com demostra el que està passant en les darreres setmanes a la banca andorrana, amb presència de xinesos inclosa, i a les comissions d’investigació del Parlament de Catalunya, crec que una de les característiques principals de L’home que comptava diners és, com va dir l’amic Pep Bras durant la presentació a Barcelona, que es tracta de tres històries en una. Evidentment, no tenia cap intenció que la novel•la anunciés esdeveniments posteriors: com a escriptor, no puc pretendre que els meus llibres resultin profètics. En canvi, sí que puc pretendre governar els meus personatges i dotar-los de la profunditat que m’interessi, i és per això que vaig decidir crear tres històries al voltant d’un únic personatge, les quals tenen un pes similar dins de la trama principal. Si bé és molt freqüent que en títols de novel•la negra apareguin caràcters secundaris o trames paral•leles destinats a dotar de profunditat psicològica els personatges principals, jo no vaig voler que aquestes històries paral•leles em servissin “només” de recurs, sinó tot el contrari. Segurament, és per això que el meu editor a RBA-La Magrana, Jordi Rourera, i uns quants lectors diuen que L’home que comptava diners no és un thriller “a l’ús”. Tenen raó: no ho és; no vol ser-ho. Ara bé, alhora el lector pot esperar trobar en les seves 346 planes els elements propis de la narrativa d’intriga: l’Elies Costa viu una decadència personal important a causa dels deutes que ha contret amb un grup mafiós xinès que l’obliga a gestionar diners procedents d’activitats il•legals i a fer-ho mitjançant la banca andorrana; alhora, el seu món familiar s’enfonsa a causa de la malaltia mental d’una filla, les males relacions amb un fill i els problemes econòmics a la seva empresa, però, sobretot, per les seves mentides; l’enamorament com a opció per fugir representa la tercera història. L’Elies Costa és un home aparentment corrent a qui els seus propis errors conduiran al crim. En el fons, L’home que comptava diners és un llibre sobre els efectes devastadors de la covardia. La intriga és, ara sí, un recurs per intensificar el plaer de la lectura. Aquesta va ser la intenció en crear la meva setena obra de narrativa. Tinc la certesa, així m’ho han dit una colla de lectors, que agradarà tant als qui estan avesats a la novel•la negra com als qui diuen «no llegeixo mai aquest gènere» (no saben el que es perden).


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Vídeoblog
Escrit per: Jordi Cervera
Ximena Pérez Grobet és una artista mexicana resident a Barcelona que fa anys que treball el món del llibre des del vesant més creatiu. Fa peces úniques o sèries limitades que mostren la versatilitat que pot arribar a tenir un llibre.

Una de les obres de Ximena Pérez Grobet

Tècniques, procediments, materials i, sobretot imaginació i creativitat es combinen en un univers ples de sorpreses, d’emocions i de peces que interroguen, que responen, que sorprenen o que fascinen.



I també els llibres

Les esquerdes del silenci – Sílvia Jané – Círculo Rojo
Ya no es tarde – Benjamín Prado – Visor
Sang o amor – Donna Leon – Seix & Barral / Edicions 62


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Estudi de Ximena Pérez Grobet


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El Llop Ferotge segueix amb la seva tasca a favor de la literatura de qualitat i, en aquesta línia d’accions acaba de publicar “Medusa”, un text inèdit d’Antoni Casas Ros que, a més, és la primera obra d’aquest autor de la Catalunya Nord que es publica en català gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa.
L’escriptor de la Catalunya Nord viu envoltat d’una llegenda que afirma que se li va desfigurar el rostre quan va xocar contra un cèrcol, un desgraciat accidentent també va perdre la vida la seva muller. Ha publicat a Gallimard i a Seix Barral, un llibre seu ha arribat a ser finalista del Goncourt i, lluny de l’amabilitat, la seva literatura és ferotge i directa, una barreja violenta de gèneres que Casas planteja amb cruesa, sense artificis ni maquillatges.

Medusa – Antoni Casas Ros

Hi ha qui diu que amagat darrere d’aquesta història de personalitat oculta hi ha la ploma d’Enrique Vila-Matas, però aquest ho ha desmentit més d’una vegada, mantenint així el misteri viu i en plena vigència. Anècdotes i llegendes a banda, sigui com sigui “Medusa” és una magnífica història que val la pena llegir i El Llop Ferotge s’apunta el mèrit d’oferir per primera vegada en català un text interessant d’un autor absolutament singular.
Es tracta d’un llibre intens, radical, violent i en ocasions brutal, però tot i que aquesta prèvia potser no sigui la millor propaganda d’incitació a la lectura, el cert és que la manera d’escriure de Casas Ros és magnètica i posseeix una insòlita capacitat d’atrapar el lector, a més de treballar de manera sòlida i reeixida la combinació d’estils i això no és precisament habitual i cal aprofitar-ho.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

17/06/2015: La cançó del parc

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La magnífica simbiosi entre Jaume Copons i Liliana Fortuny segueix donant bons fruits. Combel acaba de publicar “La cançó del parc”, el tercer volum de la sèrie L’Agus i els monstres.
L’Agus Pianola és un nen que viu en una habitació més aviat desendreçada. De fet, el caos és prou gran com per permetre que tot estigui ple de monstres. N’hi ha de tota mena, el Sr. Flat, el monstre dels llibres, Cheff Roll, el de la cuina, Hole, el dels forats, Pintaca, el dels pinzells, Octosol, el de la música o el Drilocks, el dels cabells.

Liliana Fortuny i Jaume Copons a la Fira de Madrid

Amb aquest catàleg de personalitats així de variades, no és d’estranyar que la vida de l’Agus no tingui ni un instant de tranquil•litat. Les seves aventures amb aquesta galeria de monstres han donat com a fruit una sèrie d’èxit que ja compta amb tres títols “Arriba el senyor Flat”, “Salvem el Nautilus” i “La cançó del parc”. Històries divertides, imaginatives, àgils i magnètiques en tots els aspectes. La col•laboració entre Copons i Fortuny és d’alt voltatge i també ens permet gaudir de tot un seguit de productes al marge dels llibres com rellotges, bosses, tasses, coixins o samarretes.
Un imprescindible.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Vídeoblog
Escrit per: Jordi Cervera
Maria Serra, Gerard Granados i Anna Arranz són els impulsors de la Casa Usher, una nova llibreria que recupera una antiga bodega modernista del carrer de Santaló i que s’incorpora al nou mapa cultural de la ciutat.

Casa Usher

La idea d’entrar a xafardejar en una casa particular, prendre un cafè al pati interior, remenar llibres entre rajoles modernistes i mosaics hidràulics d’època és una meravellosa manera de crear complicitats culturals i d’obrir camins.



I també els llibres

El nen perdut – Thomas Wolfe – Viena
Pantallas de plata – Carlos Fuentes – Alfaguara
Undreground – Haruki Murakami – Empúries / Tusquets


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Llibreria Casa Usher


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Vídeoblog
Escrit per: Jordi Cervera
Salvador Foraster és un llibreter i editor que ha reconvertit la Xoroi, una llibreria especialitzada en psicoanàlisi en La Casa de la Paraula, un espai viu, obert al debat, preparat per acollir diferents veus i un esperit obert i amb ganes de buscar noves alternatives.

La Casa de la Paraula

Presentacions, xerrades i, sobretot, taules dedicades a l’intercanvi d’opinions són l’essència d’aquest indret viu i amb ganes d’avançar en l’univers sempre canviant de la cultura.



I també els llibres

La bona nova a Maria – Joan Fuster – Denes
Concurs enverinat – Lluis Prats – Baula
El anticuario – Gustavo Faverón – Candaya


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – La Casa de la Paraula


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Malpaso publica “En cuerpo y alma. Cancionero de Joy Division”, una aproximació intensa a l’obra i també a la personalitat del seu líder indiscutible, Ian Curtis.

En cuerpo y alma - Ian Curtis

Un jove sensible i fràgil, amb un gran potencial creatiu que es va posar de manifest en tota la seva obra. Nascut l’any 1956, es va suïcidar l’any 1980, tallant en sec la progressió d’un personatge singular que ens hauria pogut regalar a tots pàgines il•lustres en aquest univers de la creativitat poètica i musical.
De fet, i anant més enllà de la seva peça més coneguda, el mític “Love will tear us apart”, les composicions de Curtis són d’una elevada singularitat lírica i, de fet, poden tenir vida pròpia més enllà de les cançons, com a poemes amb força, contundència i vitalitat.

Ian Curtis

En aquest sentit, el crític Jon Savage ha reunit en aquest llibre les 40 cançons que l’Ian va fer al llarg de la seva curta vida artística. Les opinions del mateix Savage i les de Deborah Curtis, la dona del músic, sumades a algunes de les pàgines dels quaderns personals del creador, acaben de confegir un magnífic mosaic d’aproximació a la potència de les seves lletres, al camí dels seus pensaments, al turment dels seus sentiments.
La realitat dura de Manchester, les influències literàries i una ànima massa sensible com per assumir tantes contradiccions, tants extrems. Sigui com sigui, un material d’alta qualitat lírica i documental que posa al lloc que es mereix una de les personalitats més breus i intenses del pop de la segona meitat dels setanta.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Fernando Navarro és periodista musical i treballa al diari El País. És un dels cronistes actius i coneguts que dibuixen amb saviesa i rigor el camí del pop i del rock passat i contemporani. Després d’anys de bregar amb la redacció periodística de primera, s’ha decidit a fer el salt cap a la ficció i ho ha fet gràcies als sempre actius 66rpm, el segell editorial d’Alfred Crespo i May González que es belluga sense en qualsevol territori per on es pugui sentir el més lleuger perfum de rock and roll.

Martha. Música para el recuerdo

El debut arriba amb “Martha. Música para el recuerdo”, una novel•la de pop i passió per on desfilen himnes del rock contemporani que, a més de configurar una sentida i viva banda sonora, transmeten també les essències d’una realitat personal, íntima i concreta, on els protagonistes projecten les seves pròpies vivències en aquest univers capaç de regalar emocions, neguits i aventures.
Una amiga del periodista que protagonitza la història, perd la vida en un accident. Això fa que torni amb força una vella cançó de Tom Waits i amb ella els records, els sentiments, la vida viscuda.
De manera quasi innocent però gens innòcua, el protagonista rememora el passat i el contrasta amb el present, un joc íntim i perillós que condueix directament als interrogants, als dubtes, a saber si has aconseguit tot allò que volies, si el que has perdut era realment tot allò que no necessitaves, en definitiva, a fer balanç, un exercici que no sempre resulta complaent ni càlid. I, qui sap, potser sí que hi ha cançons amb tot el poder de modificar una vida.
Aferrar-se a una cançó pot ser també començar a construir la banda sonora d’una vida, madurar, en definitiva.

Fernando Navarro

Fernando Navarro ens acosta ara la seva visió personal de “Martha”:


"La historia es un viaje personal del protagonista, Javi, a través de sus recuerdos más intensos con una parte de su pasado pero también a través de las sensaciones más cercanas de su presente desde que sabe que Marta, una chica que tiene para él un significado de gran valor, ha sufrido un accidente. Es una reflexión que salta en el tiempo, viajando hacia su adolescencia, época en la que conoció a Marta, mediante canciones. Es una canción de Tom Waits, que compartió con esa chica como último recuerdo, el detonante de abrir toda una caja sonora en su cabeza y en su corazón. Recupera los sonidos que le definieron cuando vivió más apasionadamente, los que le cambiaron la vida, los que dieron sentido a su mundo y le permitieron ser la persona que quería ser. Es un relato sobre el desencanto y la desorientación existenciales en una época presente, marcada irremediablemente por la crisis económica pero también de valores de nuestros políticos e instituciones, que se refugia en el pasado, en esa nostalgia inevitable, para encontrar algún tipo de enseñanza vital. Y, de alguna forma humilde, intento que la novela, su historia sentimental entre Marta y Javi, pero también la de Javi consigo mismo, con su vida, sus ideales, su ética y sus temores, sea una obra que contribuya a hacer valer una frase como la que dijo Bob Dylan en su libro Crónicas: 'Las canciones son como sueños que debes luchar por hacer realidad; países ignotos en los que hay que penetrar".

Gràcies, Fernando.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
En traducció de Rebeca Bouvier, Navona Negra presenta una nova novel•la de Deborah Crombie. En aquest cas és la peripècia de Victoria McClellan, professora de Filologia de Cambridge que està treballant en la biografia de la poeta Lydia Brooke, que es va suïcidar cinc anys abans.
Gràcies als seus estudis, troba sospites que en realitat va ser assassinada i decideix encomanar-se al seu ex-marit, el superintendent Duncan Kincaid que comença les investigacions acompanyat de la sergent Gemma James.
Crombie desplega una galeria de personatges immersos en un ambient força especial com són els racons d’una universitat amb solera, tradició i prestigi, amb les seves llums i, sobretot les seves ombres, unes ombres que no sempre són ni clares ni reveladores.
Aprofita també per recrear els ambients literaris, amb les seves particularitats, amb totes les seves singularitats, enveges silents i odis més o menys poderosos que s’intenten dissimular amb poca o molta fortuna.

Los huesos dormidos – Deborah Crombie

Relacions humanes, plantejades en àmbits diversos i en diferents intensitats i, sobretot, un mestratge pulcre i decidit a l’hora de narrar, sense grans trencaments, amb una línia de continuïtat que avança sense escletxes, sense salts, amb una tècnica que sembla circular paral•lela a l’educació victoriana del centre, sense sotracs, amb una correcció i una efectivitat absolutament perfectes,
Perfils humans ben definits, amb vanitats, pors, inseguretats i misteris, tractats amb habilitat i talent en la descripció, utilitzant sempre un to càlid, descriptiu i amb un punt d’ironia subtil que converteix la lectura en un exercici intens i viu. Molt recomanable.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats