El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Adriana Bañares és l’editora d’Aloha, un jove segell de Madrid i un dia es va trobar amb una cançó de The Blue Embers, “She was so bad” (Ella és tan dolenta) i va sorgir el germen d’una idea que tenia molt de reivindicació, de denúncia i de projecte singular.

“She was so bad”

Es tractava de reivindicar la presència de la dona en l’univers de la narrativa pulp, un món on els homes ocupen el paper protagonista en publicacions underground, fanzines i tota mena de material de l’anomenada sèrie B. El volum és un crit de guerra contra la marginació exercida en territoris marginals. La narrativa pulp, la que es belluga en mons com el fantàstic, el gore, el sexe, la sang i el fetge és territori masculí i l’Adriana el volia trencar a l’empara d’un crit reivindicatiu: “Nosaltres també escrivim pulp!” Fa una crida oberta a través de les xarxes socials i la resposta és la recepció de més de seixanta relats en menys de dos mesos. Una selecció acaba deixant 22 autores a punt per integrar aquest “She was so bad”, una peça singular, que ja acumula dues edicions i que demostra que les dones poden ser més pulp que ningú.

Algunes autores en una de les presentacions. (Foto: Carlota Lagunas)

Al llibre hi trobareu històries de Carmen del Río Bravo, María Fernanda Ampuero, Julia González Calderón, Eva Pardos Viartola, Chus Sánchez, Sylvia Ortega, Marah Villaverde, Isabel Galán, Pilar Royo, Noelia Montalbán, Noelia Olmedo Cubí, Tania Panés, So Blonde, Mika Lobo, Alicia Sánchez Martínez, Isabel G. Gamero, Ana Cuaresma, Emily Roberts, Silvia Hidalgo, Lola Robles, Anabel Gabaldón Hita y Lucy Leite.

Adriana Bañares (Foto: Juan Antonio Hidalgo -  La Tribu

L’obra trenca estereotips, fa callar moltes boques i, per damunt de tot i més enllà de qualsevol consideració, ofereix una magnífica literatura de gènere. Violència, gore, sang, vísceres, ambients angoixants. No trobareu a faltar res. Un llibre intens, ben editat i captivador que no fa altra cosa que convertir-se en una demostració de poder i en un autèntic crit d’atenció. Tal i com va expressar una de les autores, Maria Fernanda Ampuerosi la dona és l’epicentre de la violència, com no ha de ser capaç d’escriure sobre ella. La patim des que naixem?” Si els antòlegs i els estudiosos del gènere hi fan una ullada atenta és probable que les properes antologies tinguin un percentatge de dones molt més elevat que fins ara.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Confesso que sento debilitat pels llibres que es belluguen a cavall de la memòria i l’assaig, els que mostren la saviesa rotunda del seu autor sense resultar pedants, els que combinen amb mestratge les aportacions culturals, el sentit de l’humor i les anècdotes quotidianes de la vida. “Falsas sirenas son”, el llibre que acaba de publicar Elba amb la signatura d’Artur Ramon en podria ser un magnífic exemple.

"Falsas sirenas son" - Artur Ramon

Agafant com a punt d’arrencada un vers escrit per Nicolás Fernández de Moratín a “Arte de las putas”, una obra prohibida per la Santa Inquisició, Ramon fa el camí al revés. Té un magnífic títol però encara no sap com donar-li contingut. A partir d’aquí, comença a pensar i a parlar amb la seva editora, Clara Pastor i, de mica en mica la idea general va agafant forma.
Partint d’aquesta idea global de les sirenes, la Clara li recomana un conte “El professor i les sirenes”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa i, a partir d’aquí, una casualitat, l’aparició d’una sirena a l’illa de Lampedusa. Després d’un temps de rebombori social i tota mena d’especulacions fantàstiques, va resultar ser una figura pertanyent als decorats de “Pirates del Carib”, reduint els dubtes a un de sol, com havia arribat fins allí, però tot ja estava en marxa.

La falsa sirena pescada a Lampedusa

L’atzar i la realitat s’alien i la idea agafa forma definitiva, una mena de guia més o menys privada de l’erotisme en l’art. Pintures emmarcades en un extens marc temporal, imatges que ens permeten recordar o descobrir veritables icones artístiques de tots els temps. Entenent l’erotisme com el sexe passat pel filtre de la cultura, l’Artur Ramon s’embarca en una aventura magnètica que el porta rastrejar les presències eròtiques en aquest univers gegantí que és l’art universal.
Triar ja és opinar, ja representa mostrar els gustos, seleccionar unes imatges en contra d’unes altres i així, d’aquesta manera, la mirada de l’antiquari se centre en Eva i Adam, sense rebutjar la presència de la pèrfida i magnètica Lilith; la Maria Magdalena i la seva relació personal amb Jesús; la mitologia dels primers voyeurs, els vells que espiaven Susanna; la impertinència captivadora de Lucrecia; les art de Dalila a l’hora de desactivar herois; la Santa Catalina d’Alexandria de Caravaggio, la Venus de Velázquez, la Carmen de Fortuny, l’Olympia de Manet, una autèntica scort de luxe, la mirada de Modigliani o personatges força més contemporanis com Tórtola Valencia, la diva Hedy Lammar, la gran Norma Jean, l’Agatha Lys, una de les hostesses del popular “Un, dos, tres”, la sempre impactant Raquel Welch, l’actriu Madalina Diana Gheneam enlluernant i captivant, nua i voluptuosa, la mirada de Michael Caine i de Harvey Keitel a la pel•licula de Paolo Sorrentino “La Juventud” o les visions meravelloses de Thomas Hart Benton. I també descobriments més contemporanis com el fet que a “Psicosis”, Hitchcock fa que Bates espiï Marion a través d’un forat que s’oculta darrere un quadre de Susana i els vells. Un voyeur a traves de la representació d’un voyeurs.
Artur Ramon és un savi, un d’aquells personatges amb una intensa vida interior i exterior, amb una manera especial de mirar i d’entendre el món i, sobretot, dotat d’una visió intel•ligent que li permet exhibir ironia, gràcia, encant natural, personalitat a l’hora de viure i d’explicar-ho i allò que diuen els francesos del “savoir faire”. I “Falsas sirenas son” ho demostra amb escreix. Rastreja un seguit d’obres de molts estils i èpoques i aconsegueix, segons les seves pròpies paraules, dibuixar “un retrat descaradament masculí però el•laborat amb el màxim respecte”.

“Carmen Bastián” de Marià Fortuny - MNAC

I sí, potser és un joc, però no és un joc en absolut innocent. És un joc emocionant, carregat de paranys, d’intrigues, d’anècdotes, de descobriments, de reptes i, sobretot, de mirades. Entre totes les obres que circulen pel llibre, una, la única, que podem contemplar a Barcelona, el “Carmen Bastián” de Marià Fortuny, obscè i provocador, que penja al MNAC. Però n’hi ha moltes més i totes tenen aquesta punxada eròtica que, segons l’autor, és complicat trobar a Barcelona ja que no és una ciutat amb una especial pulsió sexual.
I tot i que és obvi que aquí trobem tota la sexualitat ferotge i primitiva de Picasso, l’Artur busca una mirada menys violenta, més còmplice, una mirada d’aquelles que es fa de manera furtiva, amb delectació, un deix d’elegància i un punt de transgressió i de pecat. Per això s’acosta a corrents que, curiosament, van saber expressar millor aquesta complicitat entre pintor, model, tradició i espectador com poden ser el barroc, el renaixement, el romanticisme i totes les revisions contemporànies d’aquestes tradicions artístiques.

Michael Caine i Harvey Keitel observen Madalina Diana Gheneam

En aquest sentit, i encara que pugui semblar del tot obvi, val la pena aturar-se i fer esment que aquesta tria d’Artur Ramon l’equipara en certa manera al quadres que ha escollit i el despulla, ens explica coses, moltes coses d’ell i de la seva personal manera d’enfrontar-se a la vida, a l’art i a tot el que això representa i amaga. La selecció és subjectiva i aquesta mateixa subjectivitat és un dels elements fonamentals del llibre, l’essència, l’ànima ja que no es tracta només de seleccionar un grapat de quadres i llest i que busca incorporar-hi les sensacions personals, la saviesa apresa, els detalls quotidians de la relació amb les obres i amb tot el que impliquen.
El galerista es converteix en àvid col•leccionista i comença a atresorar les imatges que li criden l’atenció, les que desperten el seu costat més sexual. Les dones que l’atrauen entren amb tots els honors en aquesta pinacoteca eròtica que trenca les barreres secretes de les intimitats profundes i es mostra procaç, insinuant i quasi desafiant per encomanar-nos aquesta capacitat de fascinació, uan capacitat que podem compartir i rebutjar però que en cap moment ens enfonsarà en la indiferència.

La visió de Susana i els vells de Thomas Hart Benton

El llibre és un passeig intens i visceral per pintors, les seves models, la mitologia que amaguen i l’efecte que acaben produint quan topen amb els ulls dels observadors atents i motivats. I de fet, acaba tenint una virtut singular i exemplar que destaca per damunt de moltes altres que també té, una insòlita capacitat empàtica a l’hora de crear complicitats. T’hi sent immediatament lligat i, a més, des d’una perspectiva íntima i gens dogmàtica, és una magnifica lliçó a mirar-se la pintura amb uns altres ulls, allunyats de la sacralitat i de la reverència. Artur Ramon no és en absolut irreverent però sí que és capaç de ser empàtic, directe i captivador i, de fet, és pràcticament segur que després de llegir “Falsas sirenas son”, mai no podrem mirar algunes pintures de la mateixa manera.

El galerista Artur Ramon

I des del punt de vista estrictament narratiu, l’Artur resulta hàbil i proper, plantejant una mena de diari personal que juga amb la realitat i amb la ficció, amb les vivències, els records i la història per anar teixint una tela d’aranya que captura el lector d’una manera fascinant, establint aquesta idea transgressora de situar l’espectador mirant una cosa prohibida i ser-ne plenament conscient, assumint així el paper transgressor d’esqueixar les normes. El joc subtil, sensual i enriquidor de passar el sexe pel filtre de la imaginació i de la cultura i un guia fantàstic, Artur Ramon, que ens ajudarà a fer-ho.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Al suplement “Cultura” del diari El Punt-Avui d’aquest diumenge, el periodista i escriptor Lluís Llort dedica un article a parlar del “Menú de degustació”, el primer llibre de poemes que treballa sobre les preparacions i la filosofia del restaurant elBulli. Amb pròleg de Ferran Adrià i editat per Saldonar.

“Menú de degustació” a El Punt Avui

Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi de Manuel és un dels autors sòlids i interessants de casa nostra. Interessat en la ciència ficció, la seva formació científica i la seva passió per les matemàtiques el converteix en un d’aquells escriptors amb una magnífica i natural capacitat per unir les ciències i les humanitats. És el creador d’un personatge, l’inspector Marc Sergiot, que va debutar l’any 2000 a “Tres somnis blaus”. Després vindrien “Cels taronges”, “Cabells porpres”, “L’olor de la pluja”, “El raptor de gnoms”, “Mans lliures”, “La mort del corredor de fons” i “Foc verd”. I ara, sembla ser que a punt de tancar definitivament el cercle d’aquest policia nacional, apareix “Mans negres”, un recull de set relats protagonitzats per Sergiot i amb un fil conductor únic, les mans. “Cop de mà”, “Joc de mans”, “A mà armada”, “Mans a la obra”, “Mà de ferro”, “Una mà de pintura” i “Mans brutes”.

Mans negres – Jordi de Manuel

Aquestes històries curtes, de cocció llarga, són una mostra més de la manera de treballar del Jordi, buscant el detall, la precisió, agafant les debilitats capitals dels homes i convertint-les en matèria d’investigació, en un material que ajuda a copsar, reflectir i, qui sap, potser fins i tot a entendre, els racons més foscos de la naturalesa humana. De Manuel ho aborda amb una mirada discreta, gens morbosa, hàbil i contundent, aconseguint que la lectura sigui un veritable exercici interior, convertint el llibre en set mirades a l’univers Marc Sergiot que, sumades a totes les històries anteriors protagonitzades pel policia, fan que sigui un plaer intens entrar de nou en aquest món especial. Intel•ligència, habilitat narrativa, emoció, gust pel detall, marquen les línies mestres d’aquests relats.

Jordi de Manuel (Foto: Ana Portnoy)

I per tancar, a manera de declaració d’intencions i d’homenatge, podeu posar a prova els vostres coneixements literaris i les vostres dots detectivesques mirant de trobar pels budells de cada conte el títol d’una obra de Manuel de Pedrolo.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Joan de la Vega és un poeta i editor de Santa Coloma de Gramenet. Responsable de l’editorial La Garua ha publicat un llibre amb la seva signatura, “Bare Nostrum”, un joc de paraules entre divertit, ocurrent i irònic que presenta com un recull de “50 acròstics kulumencs”.

"Bare nostrum" - Joan de la Vega

Poemes curts, directes, intensos que ens capbussen sense filtres en la particular cultura dels bars urbans. N’hi ha de tota mena i, de fet, el que dóna nom al llibre també va ser un local conegut de la ciutat. De dia, de nit, els bars es converteixen en un hàbitat magnífic que permet aquestes aproximacions poètiques a la realitat, que afavoreixen les mirades diferents. La vida, les emocions, el contacte humà. Versos i bars agermanats sota la mirada crítica, lúcida, lúdica i intel·ligent de Joan de la Vega.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Amat ha publicat el nou treball de Sara Castellví, “Vinos dulces del mundo y cuatro quesos azules”, amb pròleg de Miguel A. Torres i dibuixos de Rosa Gelpí. Castellví és una historiadora barcelonina, membre de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició i de la Confrérie des Chevaliers du Tastevin de la Borgonya i autora de llibres com “Perlas gastronómicas”, “Nombres propios del buen comer” o “Porc, porc ibèric i tipus de pernil”.

"Vinos dulces del mundo y cuatro quesos azules" - Sara Castellví

En aquesta ocasió ens proposa un recorregut singular que ens porta a conèixer els vins dolços i quatre tipus de formatge blau que hi mariden a la perfecció. Mostra els vins dolços més importants del món i, en aquest sentit ajuda a trencar un tòpic tradicional que considera que aquests vins només funcionen acompanyant postres i productes dolços i els presenta com una bona manera de combinar amb formatges de gust potent com el cabrales, el gorgonzola, el roquefort i l’stilton.
Repassa les varietats de raïm, la sobremaduració, les veremes tardanes, les veremes d’hivern, diferents denominacions d’origen com l’Oporto o el Jerez, però també parla d’altres com el Banyuls, el Barsac, el Madeira, el Marsala, el Moscatell, el Muscat, els vins rancis o de varietats singulars com la mistela, la quina, la ratafia, el vermut o els vins amontillats.
També aprofita per apuntar qüestions històries, anècdotes, frases cèlebres i un aparta final dedicat a la poesia. Un llibre sensual, dolç, farcit de petits plaers i de grans emocions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Crowley és un historiador força atípic que s’ha guanyat el respecte i el favor dels lectors gràcies a la seva capacitat per explicar i descriure moments i escenes que, ens mans d’altres, podrien resultar força avorrides. S’ha especialitzat en la cultura mediterrània i ha publicat llibres com “Imperios del mar” o “Constantinopla”, on aconsegueix que els personatges agafin quasi una pàtina de ficció i es puguin seguir amb l’emoció d’una novel•la.
Aquesta vegada Ático de los Libros publica “Venecia. Ciudad de fortuna”, un assaig apassionant sobre una de les ciutats més magnètiques, belles i apassionants de la història del Mare Nostrum. És el relat detallat de cinc segles d’activitat, des de les Creuades a la guerra amb els turcs, que la van dur a ser l’indret més poderós de la Mediterrània i a escriure una història que encara avui fascina i es palpa quan es passeja pels seus carrers i canals.

La "Venecia" - Roger Crowley

Els “habitants de la llacuna”, experts navegants, es van convertir en els reis del mar i Venècia es va convertir en un dels indrets més rics del món, imposant les seves lleis i la seva manera d’entendre la vida. Diplomàtics, valents i astuts, els venecians van fer de les negociacions i de les intrigues un autèntic art.
La ciutat va passar de ser un petit poblat de cases de fusta, habitat per mercaders que buscaven protegir-se dels atacs dels bàrbars, a convertir-se en una urbs rica, esplendorosa i d’autèntica llegenda. El seu imperi naval va ser fonamental a l’hora d’assumir aquesta supremacia mediterrània però també va tenir un paper clau per obrir la Ruta de les Espècies i en tots els enfrontaments entre el cristianisme i l’islam.

Plaza de San Giàcomo de Rialto. Canaletto

La ciutat fascina, però la seva història també. La Sereníssima és un indret profundament diferent i original que tot i rebre atacs i amenaces de sultans, emperadors, condottieris no va perdre la seva autonomia fins l’any 1797, quan la va perdre a mans de Napoleó. El personal estil de Roger Crowley es posa al servei d’aquest apassionant fil narratiu i el resultat és magnífic i magnètic.

Roger Crowley

De fet, l’autor defineix així el seu treball en aquesta reconstrucció detallada de la gran Venècia: “Este libro es la historia del ascenso de ese imperio, el Stato da Mar, como lo llamaban en su dialecto, y de la riqueza comercial que creó. Las cruzadas ofrecieron a la República la oportunidad de ascender en ese escenario que representaba el mundo. Los venecianos se aprovecharon de la situación a fondo y se enriquecieron enormemente. Durante más de quinientos años fueron los señores del Mediterráneo oriental y le dieron a su ciudad el apodo de la Dominante; cuando el mar se volvió contra ellos, organizaron una defensa resuelta y combatieron hasta el último aliento. El imperio que habían construido era ya grande cuando Petrarca vio partir el barco desde su ventana. El conjunto era curioso y variopinto: una colección de islas, puertos y bastiones estratégicos diseñada solamente para albergar barcos y canalizar las mercancías hacia la metrópolis. La de su construcción es una historia de coraje y engaños, de suerte, persistencia, oportunismo y catástrofes periódicas”..... “Fue, en cierto sentido, la primera ciudad virtual: un almacén offshore sin medios visibles para sustentarse, casi asombrosamente moderna. Como dijo Priuli, la ciudad se levantaba sobre una abstracción. Era un imperio de dinero. […] La tremenda atención que prestaba la República a los asuntos fiscales y económicos estaba siglos por delante de sus tiempos. Fue el único Estado en el mundo cuyas políticas de gobierno estaban únicamente dirigidas a fines económicos. No había ninguna fisura entre su clase política y sus comerciantes. Era una república dirigida por y para emprendedores, y su Gobierno legislaba a tal efecto. […] Remplazó al galante caballero medieval por un nuevo tipo de héroe: el hombre de negocios. […] Fue la aventura marítima la que hizo todo esto posible. En el proceso, Venecia cambió el mundo”.

Mapa antic de Venècia

Una lectura aguda, amena, intensa i apassionant que et farà repensar els llibres d’història.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Comanegra ha recuperat una peça intensa i oblidada de la nostra història literària, el premi Nadal de l’any 1951. El va guanyar Luis Romero amb “La noria”, una singular història, descatalogada ja fa molts anys, que narra 24 hores de la vida de Barcelona.

"Gira Barcelona" i "La noria"

De fet la novel•la, avalada pel premi, es va convertir en gran èxit ja que representava un gran salt endavant en la tècnica narrativa. Trenta-set personatges que es movien per la ciutat posant en evidència aquest caràcter cíclic dels esdeveniments, aquest funcionar com un etern girar sobre el mateix eix. Romero retratava a la perfecció el dia a dia de la ciutat. Es tracta de capítols curts que lliguen les hores del dia amb la vida d’aquest grup de protagonistes. Novel•la costumista que retrata els diferents ambients i personalitats socials de la ciutat, des dels treballadors a la classe benestant, una crònica efectista que va captivar els seus contemporanis.

Luis Romero (Foto. Francesc Català Roca. Arxiu familiar-El Periódico)

No es pot considerar una obra literària d’alta volada però sí que resultava prou original i prou popular com per esdevenir un èxit immediat i ara, aprofitant el centenari del naixement de l’autor, Comanegra proposa aquesta insòlita edició que recupera la novel•la de Romero acompanyada d’un pròleg de Marina Espasa
Aquesta edició, que s’obre amb un pròleg de Marina Espasa i que es tanca amb un epíleg en format narratiu a càrrec de Javier Romero, el fill de l’autor, forma part d’un paquet format per “La noria” i per “Gira Barcelona”, un llibre de relats on 12 autors (Llúcia Ramis, Roc Casagran, Jaume C. Pons Alorda, Sílvia Soler, Najat El Hachmi, Francesc Marc Álvaro, Jordi Nopca, Ramon Solsona, Berta Noy, Jordi Puntí, Gerard Guix i Care Santos) es reparteixen la ciutat en barris i franges horàries i en fan un relat.
Són dues mirades a Barcelona amb 65 anys de diferència. Qui sap, potser d’aquí a 100 anys, algú trobarà aquesta edició, llegirà els dos llibres i podrà fer una magnífica i útil comparativa entre tres èpoques de la vida quotidiana de la ciutat passades pel filtre de la literatura.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Un dels punts forts de l’arrencada del nou segell editorial Rata va ser l’edició a casa nostra dels “Diaris del Sàhara”, un singular treball de l’escriptora xinesa Sanmao (Chen Ping) que, tot i ser un autèntic fenomen de masses a la Xina, romania inèdita a occident.

"Diaris del Sàhara" - Sanmao

L’autora, que es va suïcidar l’any 1991, ha venut més de 10 milions d’exemplars al llarg dels últims 5 anys i és un veritable símbol de dona lliure i savia, capaç de creuar el món i de descobrir i mostrar cultures llunyanes. Va viure al desert i també a les Canàries on va anar a parar per amor. Allí va escriure aquests “Diaris del Sàhara”, escrits en un estil planer i proper i que han convertit els llocs per on va passar en centres de pelegrinatge de lectors.

Sanmao (Foto: El País àlbum de la família)

Una manera d’escriure sincera, sense embuts ni ambigüitats, una rara avis, una dona que trencava la majoria d’estereotips de la seva època i que va captivar l’editora de Rata, que va decidir inaugurar el nou catàleg amb aquests diaris. Fugia del règim comunista de Taiwan i va anar a parar a Madrid. Era l’any 1967, molt abans que els xinesos fossin habituals a casa nostra. Es va instal•lar a casa d’uns amics dels seus pares. I un noi, José María Quero, se li va declarar però ella el va trobar massa jove i va seguir viatjant. A Taiwan es va enamorar d’un professor que va morir poc després, abans de casar-se. Va tornar a Madrid i José, aquell jove encara l’esperava. Es van casar a El Aaiún, on ell treballava com a submarinista. Es van trasllada a Canàries i allí José va morir ofegat. A la seva tomba encara hi porten flors centenars de lectors de Sanmao que visiten l’illa.

Sanmao i José María Quero (Foto: El País àlbum de la família)

Ella va seguir viatjant fins que l’any 1991 es va penjar en un hospital poc després de rebre el diagnòstic d’un càncer. Va escriure més però aquests “Diaris del Sàhara” són, de fet, la seva obra més cabdal. La idea que el camí és sempre més important que arribar-hi i que, de fet, quan s’arriba, s’assoleix sempre un punt de no retorn. Una veu particular, única que, potser per això, agafa una dimensió absolutament universal, més enllà de fronteres, idiomes, cultures i concepcions de la vida. La seva mirada literària reflecteix una realitat molt allunyada de la seva tradició i ho enfoca amb una llibertat absoluta. D’aquesta manera, la crònica del seu dia a dia, de la seva vida, de la seva història d’amor, es converteix en una manera d’evadir-se quasi poètica i, sens dubte, captivadora. Una manera de viure no especialment fàcil i que, malgrat tot, reflecteix ganes d’afrontar-ho tot amb alegria i ganes. Un estil quasi oral que no fa altra cosa que reforçar la potència de la veu de Sanmao. Emocions a nivell de pell, sense filtres, sense falses ambigüitats. La vida i les sensacions d’un cor universal en estat pur.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Miquel Pujadó és una d’aquelles personalitats incansables de qui costa rastrejar la munió activitats creatives que du a terme. Poeta, professor, filòleg, cantant, compositor, escriptor, activista cultural.

Miquel Pujadó amb Josep Maria Pou

Ha adaptat Brassens, Bartra, Maragall i ha publicat 11 discos de temes propis. Ara torna (de manera pública) al món dels poetes amb un projecte força singular, un llibre i un cd, “Poemes de capçalera” que publica Barcanova. És una proposta singular que aplega 92 poemes de tots els temps, escrits per poetes ja desapareguts amb una breu explicació del poema i un disc que recull el treball musical de Pujadó, alguns d’aquests poemes musicats per cantants com Teresa Rebull o Òscar Mas i d’altres recitats per actors coneguts com Josep Maria Pou, Jordi Boixaderas, Mario Gas, Enric Majó o Victòria Pagès.

Miquel Pujadó amb Jordi Boixaderas

La tria dels poemes és personal però també eclèctica i interessant i aporta una visió històrica i rica de la nostra poesia. Aquesta mirada temporal arrenca amb trobadors com Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona i acaba amb el recentment traspassat poeta badaloní Joan Argenté. Pel mig noms molt coneguts com Ausiàs March, Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés; autors per descobrir o reivindicar com Desideri Lombarte, Maria Beneyto o Joan Barceló i grans narradors que també van treballar la poesia quasi “en la intimitat” com Mercè Rodoreda, Àngel Guimerà, Montserrat Roig o Manuel de Pedrolo.
D’aquesta iniciativa en surt també un espectacle, “Poetes de capçalera” on participaran a més dels músics Joan Humet i Manel López, poetes, actors i músics vinculats al territori on es programi el recital.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats