El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha obres que ultrapassen la concepció dels límits físics reals, que van més lligades a l’esperit que al cos i que s’acaben convertint en un autèntic projecte de vida. Aquest seria, sens cap mena de dubte, el cas d’aquest “Iter Luminis”, un meravellós treball que presenta Lídia Pujol i que, en concret recull set anys de feina però que s’acaba convertint en una mena de projecte vital, en la demostració sòlida, apassionant i apassionada d’una vida i d’una manera especial d’entendre la creació, l’art i la passió.

"Iter luminis" - Lídia Pujol

Lídia Pujol, (Barcelona, 1968) es forma al Taller de Músics al costat de Xavier Garriga i Errol Woisky. Aconsegueix els seus primers èxits formant part d’un duet amb Sílvia Comes, una etapa on publiquen “Sílvia Comes & Lídia Pujol” i “Al entierro de una hoja van dos caracoles”.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

Enceta una carrera en solitari que va creixent en compromís, risc i intensitat. L’any 2003 publica “Iaie”, un disc amarat de senzillesa i que comença a marcar la seva inclinació cap a la paraula, cap el missatge, buscant trencar fronteres i caminar cap a la transcendència. Cançons popular i textos de Federico García Lorca i Jacques Prévert. L’any 2007 arriba “Els amants de Lilith”, una incursió directa a la relació entre la dona i la cultura popular, amb peces provinents de Catalunya, València i les Illes. Un disc ple de passions, no sempre positives, però d’alta intensitat que en la veu de la Lídia es converteixen en autèntiques joies. Durant els anys 2007 i 2008 posa en marxa “Palau Fabre, 90 anys” on ret un sentit i interessant homenatge a l’escriptor. Una mostra de la seva versatilitat és el fet que ha col·laborat amb artistes molt diferents com Mayte Martín, Miguel Poveda, Dani Nel·lo, Lluís Llach o Jackson Browne.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

L’any 2011 tard posa en marxa “La cerimònia de la llum”, un treball que és recull a “Mariam Matrem”. Part d’aquest material nodreix l’espectacle “Iter Luminis”
Veient i analitzant els resultats del treball de Lídia Pujol al voltant d’aquest “Iter Luminis” és evident que no es pot jutjar com si es tractés només d’un disc, d’un espectacle o, fins i tot, de les dues coses juntes. Pujol ens acosta una part de la seva vida, la destil·lació de la seva filosofia, del seu pensament, d’una concepció especial de l’univers.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

És la sublimació de set anys de feina, però és molt més que això ja que representa posar de manifest un lligam estret amb el passat, amb el present a la vegada que es converteix en una mena de llegat que va més enllà, que vol ultrapassar els límits del cos i de la ment i convertir-se en una mena de mística poderosa.
El compendi físic és un llibre i un doble disc (editat gràcies al micromecenatge) que respon perfectament a la magnitud i a l’abast del projecte. El volum és d’una solidesa absoluta, un llibre que poc agafar molts papers. D’una banda pot ser una perfecta acta notarial de tot el procés que ha convertit la Lídia en una de les cantants més singulars i úniques de casa nostra, però també és un meravellós tractat d’art, de mística, de sensibilitat i d’erudició gràcies a totes les persones, carregades de saviesa, seny, passió i amistat que, en un moment o altre han intervingut en la confecció i realització d’aquest insòlit i magne projecte.
“Iter Luminis” és música, és poesia, és missatge, és sensibilitat i, sobretot, és una manera de posar en primer terme el cor i l’ànima, més enllà de qualsevol altra consideració. Té molt a veure amb les experiències d’èxtasi místic i, entenc que al dir això és podria caure en una banalització, en la possibilitat d’una interpretació errònia si s’agafa des del punt de vista més carrincló o més d’autoajuda barata on la societat actual ha portat les experiències interiors. Però Lídia Pujol ha aconseguit aquí la transcendència, aquesta comunió amb el territori místic de l'ànima, cosa gens fàcil en aquests temps on el que compta són les urgències, els impactes instantanis i les qüestions banals que passen com una bufada de mestral.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

El seu projecte és apostar per una concepció de la vida i posar-hi saviesa, emoció i constància per aconseguir transformar-ho en una crida, en un camí que genera i xucla llum, convertint-se en far, en guia però també en font de reflexió, en nucli de pensament i de sentiment. Res no és circumstancial ni superflu. Cada detall de tot el projecte és un impacte emocional i emocionant, una porta oberta a l’infinit, a l’esclat de les passions, a la crida de la saviesa.
Ens sabem vulnerables i fràgils i despullar l’ànima i fer-la volar ens allibera dels artificis i eixampla els horitzons. “Iter Luminis” és capbussar-se en repertoris que es perden en la nit del temps i transformar-los en sensacions absolutament contemporànies sense renunciar en cap moment a la potència de l’esperit, a la força de la mística, a la comunió entre els interiors humans i tot allò que els supera, els transcendeix, els dona respostes o, qui sap, potser genera més preguntes.
És un diàleg compartit que busca el recer de llocs sagrats, amb tota la litúrgia, la història i el compromís que això porta implícit. De fons, una mena de necessitat vital d’unir cultures i concepcions diferents, buscant un denominador comú, un punt de contacte que sublimi les experiències individuals o col·lectives en un indret viu, que s’emmiralli en la solidaritat i en els grans valors universals.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

Lídia Pujol va obrir un camí que, amb perseverança, l’ha portat a transcendir de les aparences buides, la desconnexió entre paraules i fets, entre teoria i realitat. Els treballs i plaers d’amor són precisament això, treball, plaer i amor, tres fets essencials de d’ésser humà, tres refugis i tres maneres de trencar límits i d’obrir ments. Potser pot semblar exagerat però la Lídia es converteix aquí en una mena de sacerdotessa capaç d’explorar ancestrals experiències de la mística històrica i traslladar el fil d’aquesta experiència al públic, buscant que, ja sigui en directe o bé per mitjà d’aquest llibres-disc, es trobin formant-ne part activa, més enllà de la funció passiva d’observador.

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)

En aquest sentit, un altre dels mèrits de l’espectacle podria ser una certa defensa dels paisatges religiosos del país, la gira que l’ha portat a actuar en llocs que són autèntic patrimoni artístic, indrets carregats de significats, amb una gran potència arquitectònica i també emocional que fan que les sensacions finals siguin encara més poderoses i ajudin a enfortir encara més aquesta simbologia de llibertat, amor i fe i a construir la veritable aventura d’edificar la pròpia vida, assumint el risc de viure i la reflexió sobre el món.
Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús o Lluís Llach configuren el corpus literari d’aquest espectacle que té a veure amb la necessitant íntima de comunicar-se, de buscar nous llaços i noves formulacions de l’amor amb arrels profundes. La música ens embolcalla, ens amanyaga, ens sacseja i, en certa manera, ens salva, ens allibera de les males praxis i ens canalitza cap a la bellesa, cap a la pau d’esperit. Mostra la disjuntiva entre competir o compartir, entre despertar o viure en letargia còmoda i fàcil, entre acceptar les injustícies o lluitar-hi en contra.
En definitiva, Lídia Pujol i “Iter Luminis” són l’ànima fet art, l’art fet ànima i això no és tan habitual com per no acceptar-ho amb els braços oberts, gaudint-ho sense embuts des de tots els àmbits i sense perdre’s ni un sol detall. Una meravella absolutament càlida, viva i necessària!

Lídia Pujol “Iter Luminis” (foto: Marc Javierre-Kohan)


Totes les fotografies que il·lustren aquest post formen part d’un treball que el gran fotògraf Marc Javierre-Kohan va fer al voltant de Lídia Pujol, “Iter Luminis” i tot el que representa i pot oferir a nivell d’imatge aquest meravellós projecte. Podeu trobar tota la feina del Marc a la seva pàgina web.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Andorra acaba de publicar “A l’ombra del solstici”, els quart llibre de poemes del poeta andorrà Manel Gibert Vallès. Nascut l’any 1966 a Reus, és professor de llengua i literatura catalana a l’Escola Andorrana d’Ordino, i dirigeix la revista Portella, del col·lectiu del mateix nom. Ha publicat “Pluja”, (Edicions del Diari d’Andorra. 2000); “Quadern d’Arans” (Editorial Andorra 2003); “Blaus a la deriva” (Editorial Andorra 2010) i ara, amb aquest llibre, prologat per Carles Duarte i amb il·lustracions de Sergi Mas.
Gibert és una de les veus poètiques més interessants d’Andorra (tot i que vull creure que, per raons obvies, l’essència reusenca marca d’alguna manera) i amb aquests quatre llibres ha anat consolidant una línia personal i poderosa que es pot bellugar amb solidesa dels poemes llargs a la concentració d’emocions que podem trobar en tankes i haikus.

Manuel Gibert - A l'ombra del solstici

La veu de literària de Gibert transita amb comoditat i contundència per uns camins que són capaços de solcar la part més íntima dels sentiments, però també anar a parar a l’exterior, a la mirada càlida o crítica cap a tot allò que l’envolta.
Manté un gust formal per les aparences que mostren els poemes, la seva part més física, la que es veu al primer cop d’ull, sense aprofundir-hi. L’arquitectura externa dels poemes és important i lliga amb l’interior. En aquest cas, la part formal s’estructura al voltant d’una col·lecció d’haikus, una mètrica japonesa que ha arrelat força bé a la tradició catalana. Gibert els porta al seu terreny, amb descripcions de paisatges, d’ambients naturals capaços de capturar, quasi com una fotografia, l’instant precís, aquell moment exacte que vol retratar el poeta i no un altre, posant tensió i l’acció quasi imperceptible però existent que guia l’essència d’aquests poemes.
Seguint amb el gust per la presència estètica, renuncia a les majúscules i als punts i aconsegueix una presència encara més despullada que, a la vegada, esdevé més contundent i compacta. La màxima nuesa és també el punt àlgid de l’expressivitat, la punxada a l’ànima que porta a la transcendència, a saber que aquell tros de natura és també la vida, l’esperit, el sentiment. Gibert és capaç de recrear-se en els detalls, d’arrencar-hi tota la transcendència, de fugir d’allò que podria ser només una postal i convertir-ho en filosofia de vida, en sentiment i emoció, demostrant de manera fefaent que el món forma part de nosaltres i nosaltres formem part del món, amb totes les conseqüències.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Anagrama ha publicat en traducció catalana d’Anna Casassas FiguerasLa Triomfant”, la primera novel·la de Teresa Cremisi.

Teresa Cremisi - "La Triomfant"

Cremisi, nascuda l’any 1945 a Alexandria ha debutat tard com a autora però seria qualsevol cosa menys una nouvinguda al món de la literatura. Després de treballar a Itàlia en mitjans de comunicació com L’Expresso, La Stampa o la RAI, va passar a França on va dirigir les editorials Gallimard, Flammarion i després el holding Madrigal, format per aquestes dues i per Casterman, convertint-se així en l’editora més poderosa de França i en una de les més importants del món. Nominada Oficial de la Legió d’Honor i Oficial de les Arts i les Lletres, s’estrena ara, retirada de la primera línia i convertida en editora sènior, amb aquesta novel·la que té molt d’autobiografia sense acabar de ser-ho del tot, complint així l’antiga promesa de no escriure mai unes memòries.
La protagonista, amant de les batalles navals i de la corbeta de 12 canons que dona nom al llibre i col·leccionista de postals i fotos antigues d’Orient, neix a Alexandria, filla d’un italià i d’una mare amb passaport anglès i ascendència espanyola i passa els seus primers anys a Kavafis.

Teresa Cremisi Copyright Reuters (Crédits : Gerald Bruneau / Flammarion)

La realitat política internacional els porta abandonar els paisatges on van ser feliços i això, vulguis o no vulguis, representa sempre un trencament, la pèrdua d’un món. La família s’adapta a Milà i més tard a França, on la protagonista s’obliga a treballar i a parlar un francès més normatiu del que utilitzava de manera habitual.
L’amor, la feina i una vida que sense concordances absolutes, s’assembla força a la de Cremisi són les bases del llibre. Una història humana, de vida, d’emocions, de vivències que té una calidesa i una brillantor indiscutibles. Ara bé, qui s’acosti al llibre amb la idea de trobar el relat més o menys detallat de les interioritats que va viure una de les editores més respectades, temudes i venerades del món, s’equivoca de mig a mig, ja que Teresa ha obviat de manera volguda aquesta part fonamental de la seva vida professional ja que entenia que les vivències serien tan potents que acabarien menjant-se aquesta mirada més petita, més íntima.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “Juntemos las tribus”, el primer llibre que va escriure Carolyn Forché (Detroit, 1950) en versió bilingüe i traducció castellana de Claribel Alegría i Lillian Levy.

Carolyn Forché (Foto: Don J. Usner. Courtesy of Blue Flower Arts)

El va escriure quan tenia 24 anys i va guanyar el premi de la Universitat de Yale a Joves Poetes i va sorprendre per la seva capacitat d’abordar temes socials d’una forma molt natural, sense subterfugis ni falsedats. Amb el pas del temps Forché s’ha convertit en una de les veus destacades de la poesia de compromís social.
Traductora i antòloga, el seu treball s’ha vist reconegut amb nombrosos premis i la seva veu poètica s’ha anat consolidant a mida que creixia el seu activisme social, tot i que quan treballa els poemes no persegueix denunciar sinó més aviat exposar vivències i situacions
El llibre, molt narratiu i directe té molt a veure amb els records, amb les experiències personals, amb els records familiars i sense perdre en cap moment aquesta peculiar i molt oberta idea de l’autobiografia, com si, de fet, es tractés d’anar construint la pròpia història a base de remenar el passat i l’activitat dels ancestres.
Hi ha poemes dedicats a la natura, als treballs del camp, a qüestions de caire domèstic, que es combinen amb alguns de caire més íntim, amb una certa carnalitat que no arriben a ser en cap moment obertament sexuals. Una veu sincera, propera, interessant, força coherent i carregada d’imatges que la fan força recomanable.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ediciones Invisibles ha publicat “El otro Bigas Luna. La seducción de lo tangible”, un treball de la doctora en Història de l’Art, Raquel Medina de Vargas. ës una aproximació vital i passional a les concepcions artístiques del director i a tota la seva feina creativa més enllà del cinema, una tasca que va practicar durant tota al seva vida però que al llarg dels últims anys, des que es va instal·lar a Virgili, duia a terme amb rigor i assiduïtat.

"El otro Bigas Luna"  - Raquel Medina

De fet Josep Joan Bigas Luna (Barcelona 1946) va arribar al cine provinent d’universos creatius paral·lels com el disseny, l’art, la fotografia, mons que, de fet, no va abandonar mai mentre va ser un director d’èxit i que cada vegada van anar agafant més protagonisme. Raquel Medina s’hi ha acostat amb una mirada oberta i ha anat disseccionant d’una manera més professional aquesta faceta menys coneguda del director.
De fet el mateix Bigas va dir que es considerava més un artista que un director de cine i al llarg dels últims temps va combinar amb molta més freqüència que abans l’art i el cinema amb exposicions com “Les cares de l’ànima”, un seguit de dibuixos que ell feia amb assiduïtat, aprofitant branques, fulles i elements naturals.

Bigas Luna amb les seves Cares de l'Ànima

Raquel Medina és la comissaria d’una exposició itinerant que recull el treball artístic de Bigas Luna i amb aquest llibre construeix un gran pont, una magnífica continuació. Desvetlla una part desconeguda i imprescindible del creador i ofereix una visió global i necessària de la manera d’entendre l’art i la vida de Bigas Luna.
De fet, l’art de Bigas va molt lligat a la seva concepció de la vida, de les relacions humanes i de l’ofici de mirar. Té molt a veure amb la terra, amb les seves obsessions, amb el sexe, amb la carnalitat, amb la sensualitat, amb els objectes fetitxe i amb un llenguatge molt personal i molt carregat de sensacions i d’emocions. Els pits femenins, la llet, els conys, el menjar, el beure, però també les plantes, la relació directa amb la natura, el paper del pas del temps i una espiritualitat molt íntima construeixen un univers on ell es trobava còmode, feliç, amb la possibilitat de dur a terme les seves idees d’una manera ràpida i directa, lluny de complicació que representa aixecar una pel·lícula.

Bigas Luna amb dos dels seus quadres

Aquesta immediatesa li concedia una gran llibertat, una capacitat insòlita per deixar-se anar, per anar construint un llenguatge ric i propi, ple de simbologies i de sinceritat oberta. I el llibre ens regala precisament això, el plaer intens que sentia Bigas Luna quan s’enfrontava a l’art, una cosa que feia purament per plaer, per sentir-se viu i lliure. I nosaltres, llegint-lo potser també serem una mica més lliures i feliços.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Visor acaba de publicar “La lengua de los otros”, el llibre guanyador de l’últim premi Loewe de poesia, un dels més prestigiosos i ben dotats (25.000 euros) del panorama poètic en llengua castellana. L’autor és José Ramón Ripoll, un musicòleg gadità de l’any 1952, considerat com un poeta dels de carrera de fons, dels que han treballat i treballen amb rigor, solidesa i eficàcia però que no han saltat aquella difusa i estranya barrera de la popularitat tot i els llibres “Hoy es niebla”, que reunia “El humo de los barcos”, “Las sílabas ocultas” i “Niebla y confín” o “Piedra rota”. Ha dirigit la “RevistAtlántica” i, a banda d’aquest guardó, també ha guanyat el Villa de Rota o el Tiflos, entre d’altres i la prestigiosa beca Fulbright.

José Ramon Ripoll

Ripoll fa anar uns versos sòlids, poderosos, carregats d’imatges potents, de símbols, recuperant els paisatges, les figures familiars i els referents que formen part del seu bagatge personal. La memòria, els somnis, l’instint de la paraula formen la base d’un conjunt que fusiona les imatges terrenals amb els sentiments més profunds, aconseguint un equilibri dúctil i captivador.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Lumen ha publicat “Colección particular”, un volum que es considera l’edició definitiva dels relats més estimats per Juan Marsé, amb material inèdit i un pròleg d’Ignacio Echevarría que va més enllà dels “Cuentos completos” que Enrique Turpin va recollir l’any 2002. En aquesat ocasió Marsé n’ha fet saltar molts i la tria s’ha convertit en una veritable selecció íntima que respon a la perfecció als criteris i a les emocions de l’autor.

"Colección particular" de Juan Marsé

L’escriptor ha fet una selecció de 10 relats revisats (un d’ells inèdit), que van de les 10 a les 70 pàgines i que abasten un arc temporal que arrenca el 1977 i acaba el 2015, és a dir, entre els 44 i els 80 anys, l’època de màxima creativitat i una grandiosa oportunitat per anar comprovant com ha evolucionat el seu pensament i la seva manera d’escriure sense renunciar en cap moments als trets diferencials de la literatura Marsé, a valors com la manera de mirar i de recordar el passat, l’amor al cinema i als referents culturals infantils, una meravellosa habilitat per explicar històries o la capacitat de barrejar imaginació i emoció.
El llibre es divideix en tres parts, la primera amb tres històries, “historia de detectives”, “El fantasma del cine Roxy”, “Teniente Bravo” i “Apéndices” que surten de l’edició definitiva del volum “Teniente Bravo; la segona la formen contes esparsos com “Parabellum”, “El pacto”, “ La liga roja en el muslo moreno”, “El caso del escritor desleído””, tots inclosos en el volum “Cuentos completos, excepte “Noticias felices en aviones de papel”. A la tercera part hi ha les peces que es podrien considerar, rares, amb “Colección particular”, un relat per lliuraments publicat al diari “El País” entre 1988 i 1989, que no es va recollir a “Cuentos completos” i un inèdit, “Conócete a ti mismo, Fritz”, l’argument d’un guió que ni es va lliurar ni es va publicar mai.

Juan Marsé (Foto: Diari Ara)

En aquest sentit és probable que Marsé sigui un autor de “distàncies llargues”, que es trobi més còmode capbussant-se en històries de les que demanen recorregut, potser per això no s’ha prodigat especialment en el camp de la narrativa curta, però les incursions que ha fet són intenses i un bon reflex de la seva manera d’afrontar el concepte d’escriure.
I aquest volum podria representar un pas més enllà, ja que és la tria personal de l’autor, una mirada des de la maduresa que escull, que selecciona, que salva unes històries i en rebutja unes altres. Això vol dir que aquestes 10 són el destil·lat de la narrativa curta de Marsé i això és tot un regal.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El recentment desaparegut Pere Tàpias (Joan Collell Xirau) va ser un personatge que anava molt més enllà del que amagava aquesta imatge pública que ens regalava sovint. I tot i que hi havia gent que sabia que era un advocat que mai no va exercir, poca gent coneixia el seu tarannà cultural que, sovint quedava en un segon terme, camuflat darrera el menjar, la bonhomia, les cançons i les bromes.

"On es desborda el sol", de Pere Tàpias

Un dels interessos del Pere era la poesia, que sovint incorporava als seus programes i, de fet, poc abans de morir acabava de publicar a l’editorial El Cep i la Nansa el llibre “On es desborda el sol”, un recull de poemes que aplega peces de finals dels 90 i començaments dels 2000, que mostren la seva vesant més íntima, la capacitat d’observació de capturar moment delicats i personals més enllà d’aquesta vida pública i més obvia.
El resultat va més enllà d’un recull de textos i, de fet, vindria a ser una selecció de poemes que tenen molt a veure amb els plaers íntims. la natura, la família, els amics i una de les característiques bàsiques del Pere, aquesta mirada lúdica i juganera a tot allò que l’envoltava.
Tàpias era moltes coses, feia moltes coses, però totes amb un denominador comú, la passió, l’afany de comunicar-se de tu a tu, de manera directa, sense embuts ni intermediaris capaços d’alterar el missatge.

Pere Tàpias

“On es desborda el sol” és la vida, és el record, és la cultura, és la saviesa i, en definitiva, la personalitat i l’ànima de Pere Tàpias i , qui sap, potser una mostra molt més delicada i subtil de tot allò que amagava el seu cervell i el seu cor que, en aquest cas, es mostra més pur, més destil·lat, més viscut.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Ariel publica un llibre inèdit i també prou insòlit, editat i prologat per Mikkel Borch-Jacobsen i que amb el títol de “La hipnosis” recull els textos que Sigmund Freud va dedicar a aquesta controvertida disciplina entre 1886 i 1893.

“La hipnosis” - Sigmund Freud

Els hipnotitzadors, superant la frontera, diguem-ne científica i convertint-se en carn d’espectacle han generat des de sempre una gran i encesa controvèrsia i Freud no en va ser aliè. De fet, l’any 1880, la policia de Viena va clausurar l’espectacle de l’hipnotitzador danès Carl Hansen.
Viena era el centre mundial de la ciència mèdica i allò va provocar una gran polèmica pública. Un sector dels metges considerava l’hipnotisme com un procediment científic per arribar a accedir a la psique del pacient mentre que la resta ho considerava un autèntic frau i una estafa. Entre aquests últims destacava el jove estudiant Sigmund Freud que, curiosament i uns anys més tard acabaria exercint com a hipnotitzador per tal de curar la histèria d’alguns dels seus pacients.
Durant uns anys va anar escrivint articles, alguns d’ells inèdits, explicant i detallant les experiències i reflexions que va compartir amb el metge Josef Breuer i amb el professor Jean-Marie Charcot, responsable del conegut “hospital de les histèriques” de la Salpêtrière de París.

Sigmund Freud

Freud parla de la seva primera pacient, sense revelar-ne la identitat, però segons apunta Borch-Jacobsen es tracta de la seva dona, la Martha a qui tracta d’una histèria ocasional que la portava a negar-se a donar de mamar als seus fills, mostrant quadres de vòmits, nervis, dolor i insomni. Després de fallar la primera vegada, la segona s’acaba amb la curació total i així es documenta el seu primer cas de curació per hipnosi.
Després vindrien èxit, fracassos i un cas que el porta a abandonar la pràctica, el que van protagonitzar les senyores Anna i Elise Gomperz, dona i neboda del financer i filòleg Theodor Gomperz que es van convertir en les histèriques que no es volien curar demostrant a Freud que no s’han d’esborrar els traumes, s’han de localitzar, identificar i treure a la llum. Eren els primers passos de la psicoanàlisi.
El llibre de Mikkel Borch-Jacobsen ens acosta els treballs escrist de Freud però també ens ofereix una mirada general a l’època, a la realitat social i científica que es vivia a Viena.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’escriptor sevillà Francisco Díaz Valladares es va endur el 25è premi Edebé de literatura juvenil amb “Tras la sombra del brujo”, una novel·la d’aventures ambientada a l’Àfrica i que segueix els paràmetres habituals que l’han convertit en un autor seguit i llegit pels joves, acció, emoció i escriure des de la pell, amb històries, ambients i personatges que sovint ha viscut en primera persona.
Aventurer, viatger, lector és també un gran narrador d’històries i aquest guardó no fa altra cosa que reconèixer una trajectòria brillant que va començar amb una novel·la escrita a quatre mans a través d’Internet amb Rosa Maria González.

"Tras la sombra del brujo", de Francisco Díaz Valladares

L’any 2003 publica la seva primera novel·la “La barca del pan” i enceta una brillant trajectòria centrada en la literatura juvenil. El seu últim llibre fins ara és aquest “Tras la sombra del brujo”. Capítols breus, diàlegs intensos, paisatges exòtics i situacions plenes de tensió són alguns dels elements que van fer que el jurat del premi es decantés per la història de Julen, un jove criat a l’Àfrica, que viu als Estats Units i que torna per veure el seu avi i retrobar-se amb Elodie, una amiga massai de la seva infantesa que s’ha convertit en una atractiva jove.
Un bruixot, mogut per intencions poc clares, acusa el seu avi d’induir un lleó a atacar la població i, a més, la noia desapareix, convertint-se en els dos detonants d’una història singular que enganxa i és una magnífica mostra de les millors novel·les d’aventures.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats