El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Roger Crowley és un historiador força atípic que s’ha guanyat el respecte i el favor dels lectors gràcies a la seva capacitat per explicar i descriure moments i escenes que, ens mans d’altres, podrien resultar força avorrides. S’ha especialitzat en la cultura mediterrània i ha publicat llibres com “Imperios del mar” o “Constantinopla”, on aconsegueix que els personatges agafin quasi una pàtina de ficció i es puguin seguir amb l’emoció d’una novel•la.
Aquesta vegada Ático de los Libros publica “Venecia. Ciudad de fortuna”, un assaig apassionant sobre una de les ciutats més magnètiques, belles i apassionants de la història del Mare Nostrum. És el relat detallat de cinc segles d’activitat, des de les Creuades a la guerra amb els turcs, que la van dur a ser l’indret més poderós de la Mediterrània i a escriure una història que encara avui fascina i es palpa quan es passeja pels seus carrers i canals.

La "Venecia" - Roger Crowley

Els “habitants de la llacuna”, experts navegants, es van convertir en els reis del mar i Venècia es va convertir en un dels indrets més rics del món, imposant les seves lleis i la seva manera d’entendre la vida. Diplomàtics, valents i astuts, els venecians van fer de les negociacions i de les intrigues un autèntic art.
La ciutat va passar de ser un petit poblat de cases de fusta, habitat per mercaders que buscaven protegir-se dels atacs dels bàrbars, a convertir-se en una urbs rica, esplendorosa i d’autèntica llegenda. El seu imperi naval va ser fonamental a l’hora d’assumir aquesta supremacia mediterrània però també va tenir un paper clau per obrir la Ruta de les Espècies i en tots els enfrontaments entre el cristianisme i l’islam.

Plaza de San Giàcomo de Rialto. Canaletto

La ciutat fascina, però la seva història també. La Sereníssima és un indret profundament diferent i original que tot i rebre atacs i amenaces de sultans, emperadors, condottieris no va perdre la seva autonomia fins l’any 1797, quan la va perdre a mans de Napoleó. El personal estil de Roger Crowley es posa al servei d’aquest apassionant fil narratiu i el resultat és magnífic i magnètic.

Roger Crowley

De fet, l’autor defineix així el seu treball en aquesta reconstrucció detallada de la gran Venècia: “Este libro es la historia del ascenso de ese imperio, el Stato da Mar, como lo llamaban en su dialecto, y de la riqueza comercial que creó. Las cruzadas ofrecieron a la República la oportunidad de ascender en ese escenario que representaba el mundo. Los venecianos se aprovecharon de la situación a fondo y se enriquecieron enormemente. Durante más de quinientos años fueron los señores del Mediterráneo oriental y le dieron a su ciudad el apodo de la Dominante; cuando el mar se volvió contra ellos, organizaron una defensa resuelta y combatieron hasta el último aliento. El imperio que habían construido era ya grande cuando Petrarca vio partir el barco desde su ventana. El conjunto era curioso y variopinto: una colección de islas, puertos y bastiones estratégicos diseñada solamente para albergar barcos y canalizar las mercancías hacia la metrópolis. La de su construcción es una historia de coraje y engaños, de suerte, persistencia, oportunismo y catástrofes periódicas”..... “Fue, en cierto sentido, la primera ciudad virtual: un almacén offshore sin medios visibles para sustentarse, casi asombrosamente moderna. Como dijo Priuli, la ciudad se levantaba sobre una abstracción. Era un imperio de dinero. […] La tremenda atención que prestaba la República a los asuntos fiscales y económicos estaba siglos por delante de sus tiempos. Fue el único Estado en el mundo cuyas políticas de gobierno estaban únicamente dirigidas a fines económicos. No había ninguna fisura entre su clase política y sus comerciantes. Era una república dirigida por y para emprendedores, y su Gobierno legislaba a tal efecto. […] Remplazó al galante caballero medieval por un nuevo tipo de héroe: el hombre de negocios. […] Fue la aventura marítima la que hizo todo esto posible. En el proceso, Venecia cambió el mundo”.

Mapa antic de Venècia

Una lectura aguda, amena, intensa i apassionant que et farà repensar els llibres d’història.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El rock és l’autèntica música popular del segle XX. Una fusió de gèneres que es va anar construint a base de mestissatges, d’interseccions, de contactes insòlits. Jazz, blues, country, rhythm and blues convivint i barrejant-se va acabar donant forma a una manera de concebre la música que tots saben localitzar i identificar però que potser ens resulta molt més complicada a l’hora d’explicar-la i de definir-la.
Susana Monteagudo, ajudada per les il·lustracions de Luis Demano s’ha proposat donar aquesta explicació i dirigir-la als més joves de la casa. El resultat és “Història il·lustrada del rock" que publica Litera Libros.

"Història il·lustrada del rock" de Susana Monteagudo i Luis Demano

El repte resulta interessant ja que els nois i les noies no han viscut de primera mà aquesta aventura i, de fet, gràcies als nous corrents musicals i al predomini d’alguns mitjans fins i tot en tenen poques o nul·les referències. Conceptes, grups, cançons, discos fonamentals, estils, discogràfiques, festivals, moments històrics en un camí que s’enceta als anys 50 i acaba pràcticament avui. Una mirada a vol de moixó que permet fixar la mirada en els aspectes més rellevants d’aquesta història contemporània plena d’emocions, de ritmes, d’instants irrepetibles i màgics.
Una proposta seriosa i interessant que casa amb habilitat i sentit pràctic informació i imatge, amb les aportacions de Monteagudo i aquest imaginari sòlid i viu de Luis Demano que no és limita només a il·lustrar i que hi posa gràcia, humor i, sobretot, molta imaginació a l’hora de construir i marcar les fites d’aquesta ruta rítmica i vital.

"Història il·lustrada del rock" de Susana Monteagudo i Luis Demano

La idea és donar les pistes necessàries per emocionar, per anar captivant l’atenció dels lectors jove si aconseguir que tinguin ganes d’explorar, de buscar, d’escoltar però també aporta informació en referència a solistes i grups, tribus musicals i algunes informacions estadístiques que també expliquen aquests setanta anys de música potent i emocionant. Segur que els nens ho trobaran fascinant i que els pares tampoc no podran evitar la temptació de fullejar-lo.
Llarga vida al rock&roll, doncs.


Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Aquests dies s'han celebrat a Tarragona i Reus les jornades dedicades a retre homenatge a la figura i a l'obra de l'escriptor Jordi Tiñena. En la darrera sessió, al Centre de Lectura de Reus, el també escriptor Jaume Cabré va fer arribar unes sentides línies, carregades d'afecte i de sensibilitat que m'agradaria acostar-vos.

Jordi Tiñena

Amic de lluny

Com que avui aquí hi ha veus autoritzades capaces de parlar-nos de l’obra de Jordi Tiñena amb ple coneixement, i molta gent que el coneixia com a persona, com a escriptor, com a professor, caminaré de puntetes parlant amb respecte profund, i un bocí d’emoció continguda, d’un home que, tot i que he tractat poquíssim, sempre m’ha caigut bé (que seria una manera col·loquial de dir que he admirat i que admiro). Per l’obra? Per la manera de ser? Per... no ho sé. Per tant, transitaré per camins indecisos però profundament sentits, per contribuir al record d’un home bo, d’un bon escriptor, d’un bon professor... Em sap greu no poder ser aquí amb vosaltres però circumstàncies personals m’ho impedeixen.
Més d’una vegada, i des de fa temps, he pensat que en Jordi Tiñena m’atrau per la manera que endevino que té de fer les coses. Parlo en present, com si el tinguéssim ara aquí. Em queia bé i sabia que jo li queia bé. Potser érem ànimes paral·leles sense saber-ho? I encara que no puc ser exacte amb la dada, sempre que hem entrat en contacte ha estat quan jo he anat a Tarragona. No sé si és una casualitat o és que realment era difícil arrencar en Jordi de Tarragona. Ei, i per ser justos, vam coincidir ben lluny de Tarragona, a les Trobades d’Escriptors al Pirineu l’any que es va fer a Andorra. Però el comprenc: a mi també em costa bellugar-me i allunyar-me de les pàgines que sempre tinc a mig escriure. Com si ens fes por que un cop de vent les fes desaparèixer.
Ara que estem fent un acte d’homenatge i memòria de Jordi Tiñena, un bon home i un bon escriptor, també vull fer esment del fet que era un gran professor. Escriptor i professor. Segurament que aquí, avui, hi ha professors col·legues d’en Tiñena. I segur que també hi ha alumnes del professor Tiñena.
Una de les coses que li he admirat és la seva capacitat de reacció quan va decidir que els alumnes tenien el dret de conèixer els clàssics de la literatura catalana. I va tenir el valor de fer una versió en el català actual de, pel cap baix, El llibre de les dones, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, Lo somni... entre d’altres a més de l’edició de diverses obres clàssiques sempre pensant en com podia ser més útil per als alumnes. Els que no sou de l’ofici, m’imagino que us podeu imaginar la feinada que suposa aquesta activitat afegida d’adaptador d’obres clàssiques. Això denota amor a la literatura, amor a la feina i a l’alumnat. Diverses vegades m’he declarat admirador de la feina del professorat de secundària i de batxillerat, segurament el tram educacional més dur per als professionals de l’ensenyament. I sé de què parlo perquè ha estat, aquesta, la meva feina durant una vintena d’anys. El que no he gosat fer mai és aquesta feina d’adaptació de clàssics a què m’he referit.
Parlant d’això amb la Berta, em va comentar que ella va assabentar-se que l’editorial Bromera d’Alzira publicava versions de clàssics i en Jordi hi va enviar el primer llibre. Però abans dels contactes editorials, en Tiñena s’havia passat hores picant clixés per ciclostilar els textos i poder-los distribuir i treballar a classe. En saber això, em vaig sentir molt solidari amb en Jordi: els professors de literatura amb ganes de pencar, quan encara no existien les fotocopiadores, havíem de picar l’original en un clixé per passar-lo a ciclostil (que, als joves, us deu sonar a música celestial). I era diabòlic perquè picar un clixé amb una màquina d’escriure (que no sé si els joves sabeu què és) no admetia errades: si cometies una badada havies de tapar-la amb una espècie de pinta ungles i sempre se’t feia mitja nit. Hores i hores de feina i mans brutes de tinta per tenir un text amb la pretensió que alguns alumnes s’enamoressin de Bernat Metge, de Llull o de Joanot Martorell. O de Calders, si convenia.
El professorat de literatura present avui aquí, segur que entendrà i es solidaritzarà amb l’enveja que en Jordi, o jo i molts més, sentíem envers el professorat de mates que arribava a classe amb un paper (si calia) i una barreta de guix per parlar de les equacions de segon grau o d’altres misteris de l’univers de la Matemàtica.
Però és que en Jordi va fer més coses: com a professor de BUP, als anys vuitanta, aprofitant l’experiència que vivia diàriament, va escriure L’ensenyament de la llengua catalana al BUP als alumnes castellanoparlants. I sense cap recança, els feia que llegiren català modern, salvant l’escull de la llengua medieval, alguns dels clàssics. Estic convençut que quan un professor s’esforça tant en oferir regals als alumnes, aquests retornen el gust interessant-se en la descoberta que se’ls ofereix. Si més no, al BUP de la meva memòria. (Val a dir que el meu currículum de professor de Batxillerat va ser abans i durant l’època plàcida del BUP i COU. I dic època plàcida per les notícies que em feien arribar els professors dels primers anys del següent pla educatiu que encara és viu i que, segons em deien, em vaig ben estalviar).
I com en Jordi, si fos aquí entre nosaltres, o com els col·legues presents, estiguem en actiu o hàgim canviat de feina o ens hàgim retirat... no podem deixar de ser mestres. Ho duem a la pell.

Fent una mirada atenta a la pàgina web que el mateix Jordi (que era un manetes) va confegir... En això sí que ens distanciem: no sóc gens manetes. Doncs deia que examinant la seva pàgina web, m’he adonat d’una cosa que em va impressionar: durant la seva malaltia, quan es va trobar més bé, va viure uns anys d’intensa creació literària i de títols importants, com La mort sense ningú (2016), El somriure del víking (2017) i Joc d’identitats que va ser publicada al febrer de 2018, just un mes abans de morir. Impressionant. Com si tingués pressa, perquè tenia moltes coses a dir i poc temps per dir-les. Per què, Jordi? Per què escrivies tant? La pregunta és retòrica perquè n’endevino la resposta: perquè ets escriptor. I els escriptors de raça com tu, sempre estan escrivint. I es neguitegen si no poden escriure o si escriure els costa massa... O si... Ets d’aquella mena, Jordi, que mai no t’hauries jubilat: et va jubilar la mort, l’única que et podia aturar.
Tu i jo, si em permeteu el símil agosarat, ens hem cartejat amb cada llibre que hem escrit. Hem posat, com molts altres col·legues, el nostre gra de sorra al sac de la literatura. Això no t’ho pot prendre ningú.
Amb tota la simpatia i el respecte d’un desconegut que et coneix o que, si més no, t’endevina, puc dir que la teva dona, el teu fill, els teus amics, els teus col·legues, els teus alumnes, els teus lectors, et duen sempre a la memòria; i els ho has facilitat perquè has estat un bon home, un professor apassionat, un lector voraç, un estudiós incansable de la literatura i especialment de la literatura catalana. I molts, encara que no t’hagin conegut, et continuaran recordant al llarg del temps, per la teva obra literària. Llarga vida a la teva memòria, estimat Jordi Tiñena.

Jaume Cabré
Març de 2019



Jaume Cabré (Foto: ACN)

Escrit per: Jordi Cervera
Hi ha poca gent d’una certa edat a qui sentir el nom de Bruguera no li provoqui una lluïssor als ulls i una especial emoció. Joan Bruguera i Teixidó (Barcelona 1885-1933) va fundar l’editorial El Gato Negro l’any 1910, dedicant-la a gèneres populars. L’any 1942, Francesc i Pantaleó, els fills del fundador, li canvien el nom i sumen a la publicació pionera “Pulgarcito”, un seguit de tebeos de gran èxit com “DDT” “Din Dan”, “Zipi Zape” o “Tiovivo” que donen visibilitat a grans creadors com Peñarroya, Vázquez, Ibañez, Raf, Ambrós, Víctor Mora o Juan García Iranzo, entre molts d’altres i converteixen en populars personatges com “Mortadelo y Filemón”, “Doña Urraca”, “Carpanta”, “El Capitán Trueno” o "El Jabato".

Seu de l'Editorial Bruguera (Foto: Arxui Coll-Vallcarca)

La història de Bruguera té llums i ombres, ombres que tenen a veure amb el tractament de drets d’autor, de propietat intel·lectual i d’un tracte en règim d’explotació als dibuixants i guionistes que hi treballaven però el cert és que va ser la gran editora de còmics dels seixanta i dels setanta i es va convertir en una gran multinacional del sector, creant allò que es va anomenar l’escola Bruguera.
L’any 1986, després d’entrar en crisi, va anar a parar a mans del grup Z que la va convertir en una més discreta Edicions B. L’any 2006 es va fer un intent de tornar-la a la vida activa. Editorial Bruguera apareixia de nou, sota la direcció d’Ana Maria Moix, recuperant la figura del gat negre i amb un premi de novel·la sota el braç però el nou viatge es va acabar l’any 2010. L’any 2017, el grup Penguin Random House compra Edicions B i un any després anuncia la sortida al mercat d’Editorial Bruguera amb uns plantejaments molt ambiciosos.

Galeria de personatges Bruguera

La idea és publicar uns 45 títols per any i convocar el Premi Bruguera de Còmic i Novel·la Gràfica, dotat amb 12.000 euros, però més enllà de les xifres, es vol recuperar aquell antic esperit del segell i tota l’herència emocional i de talent d’un catàleg històric, imprescindible, que ha marcat moltes generacions de lectors i que cal recuperar i reivindicar. La nova etapa de Bruguera, dirigida per Gemma Xiol, aposta pels grans clàssics, per aquells nom indiscutibles però també pels gustos i les tendències actuals, combinant reedicions històriques i noves propostes.

Calvin i Hobbes

Els primers volums editats són una autèntica aposta per la nostàlgia de qualitat: “Lo mejor de Vázquez”, amb una mirada a les historietes de personatges com las Hermanas Gilda, Anacleto, agente secreto, la familia Cebolleta o la família Churumbel; “Lo mejor de Sir Tim O’Theo”, el Sherlock Holmes espanyol creat per Raf; “Lo mejor de las aventures cortas de Mortadelo y Filemón”, una tria de les més de 2.000 pàgines que Francisco Ibañez va dibuixar entre el 1958 i el 1972; “El Jabato 60 Aniversario”, una recopilació fascsímil de tots els extres d’estiu i dels almanacs de Nadal que van editar Víctor Mora i Francisco Darnís; “Calvin y Hobbes”, els personatges més coneguts i entranyables del dibuixant nord-americà Bill Watterson, un nen i el seu tigre de peluix; “Los Simpson”, una sèrie d’èxit, creada per Matt Groening que es van començar a editar aquí l’any 2003.

Víctor Mora (Foto: Carles Ribas- El País)

El Jabato. Todos los almanaques y todos los extras” és una antologia molt singular i una bona mostra dels materials que integren el fons editorial del segell. Són 11 històries independents editades entre 1960 i 1965, editada en tapa dura i en format facsímil, és a dir, reproduint exactament les publicacions originals. Una magnífica manera de recuperar les històries però també una oportunitat de luxe per acostar-se a un personatge que és una fita història del nostre còmic i que si s’hagués editat als Estats Units, probablement parlaria de tu a tu als grans mites de la Marvel.

Francisco Darnís (Foto: Sílvia Darnís)

Tot un homenatge a la imaginació de Víctor Mora i al geni gràfic de Francisco Darnís que, a causa de l’èxit del personatge, va necessitar ajudants i va posar de manifest un estil singular que donava preferència a l’anatomia, el moviment . Com a curiositat apunten les cròniques que primer dibuixava el fons i després hi afegia els personatges. Fos com fos parlem de dos genis brillants que, obligats a treballar a preu fet van veure eclipsada la seva vàlua i la seva projecció en una època fosca a l’hora de reivindicar la creativitat.
El Jabato” va néixer el 20 d’octubre de 1958 i es va mantenir fins l’any 1966, tot publicant 381 episodis, 4 almanacs i diversos especials de vacances que apareixen en aquest volum. L’èxit va fer que fins i tot disposés de la seva pròpia publicació, “El Jabato Extra”, que es va publicar per primera vegada l’any 1962.

El Jabato

Una meravellosa ocasió de recuperar clàssics i, sobretot per despertar la consciència al voltant de grans personalitats clau a l’hora de edificar el color dels nostres somnis infantils i juvenils.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La sempre activa i interessant editorial La Garúa ha publicat dins la col·lecció Tanit l’últim llibre del poeta, editor i activista cultural badaloní Paco FanésQuan els llops es trenquen”.
El títol correspon a l’últim vers d’un dels anteriors llibres de Fanés “Doble espai”, una mena de singular i ben tronada metàfora de tot el que representa l’obra del poeta, una continuïtat vital que fa que tot sigui un tot, amb influències dels diferents apartats de la vida, sempre lligats a la cultura.
Juntament amb Joan Puche fa anys que mantenen viu i amb una salut envejable el segell literari El Pont del Petroli, una activitat que combina amb l’impuls de moltes iniciatives culturals i amb la seva pròpia obra. En aquest àmbit concret, Fanés és un poeta intens, reivindicatiu i batallador i la seva poesia és una mena d’itinerari vital que reflecteix el pas del temps, observat amb una mirada passional i crítica, carregada de sensibilitat, d’emocions i de reflexions.

Paco Fanés. (Foto: Aparador de poesia)

“Quan els llops es trenquen” és un llibre d’una gran solidesa, potser el més rodó de l’autor, tot i tenir en compte que aquestes afirmacions sempre són perilloses de fer, però el cert és que és una aproximació a al dualitat, la doble mirada humana i poètica, és una exploració coherent de les interioritats de l’esperit. Paco Fanés és directe i combatiu i el llibre reflecteix aquesta personalitat i també és una bona eina de combat, una arma per combatre els fantasmes interiors i també els exteriors, una fantàstica i lluminosa manera de mirar tot allò que no t’agrada directament als ulls i mostrar la teva disconformitat, el rebuig, el dret personal i col·lectiu a la revolta.
Però el combat del poeta també és interior, introspectiu, íntim i la seva experiència converteix els versos del llibre en una mena de dietari de triomfs i de derrotes, en un catàleg viu d’aquelles petites i grans solideses humanes. I aquests dos combats es presenten, a més, emparats sota una capa de bellesa estètica i formal que fan del llibre una magnifica peça de lectura intensa, arriscada i poderosa.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Gigamesh publica “Nightflyers” (nòmades nocturns) una novel·la curta que l’aclamadíssim George R.R. Martin va publicar l’any 1995 i que ha donat origen a la sèrie de 10 capítols que Netflix estrenarà el dia 1 de febrer després que ja se’n fes una pel·lícula el mateix any de la seva publicació.

"Nightflyers" -  George R.R. Martin

És un thriller psicològic que relata les peripècies d’una nau espacial que busca vida extraterrestre durant l’any 2093 i que l’autor va definir com un “psicosi de l’espai”. Fidel a l’estil de Martin, s’hi troba sang, molta tensió física i narrativa, tecnologia d’avantguarda, por i la sensació creixent d’angoixa.
Barreja de ciència ficció i terror, va ser una de les demostracions pràctiques que Martin va escriure per tal de rebatre les paraules d’un crític que afirmava que els dos gèneres eren oposats i fonamentalment incompatibles. L’escriptor va demostrar sense cap dubte que el crític no tenia raó.

George R.R. Martin

La nova edició de Gigamesh, de tapa dura, compta amb la traducció al castellà de Cristina Macía, les il·lustracions de David Palumbo i la portada de Corominas.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Navona ha editat “Nueva York es una ventana sin cortinas”, de Paolo Cognetti (Milà, 1978) traduïda per Miquel Izquierdo. Un assaig vital i passional que arrenca quan l’autor arriba per primera vegada a la ciutat dels gratacels l’estiu dels seus 25 anys, s’enamora del lloc i va sovintejant i ampliant les visites fins que decideix retirar-se als Alps italians. L’any 2016 va publicar “Les vuit muntanyes”, una novel·la d’èxit que s’endú el prestigiós premi Strega, els Médicis i uns quants guardons més.

"Nueva York es una ventana sin cortinas" - Paolo Cognetti

El títol del llibre resulta una bona metàfora de la realitat, espectacular i enriquidora manca d’intimitat que ofereix un lloc com Nova York. Una finestra sense cortines és una via oberta en dos sentits, que obre panoràmiques de tot i que, a la vegada, presenta informació velada que desperta la curiositat i fa córrer la imaginació. Cognetti és un personatge solitari, amant de la muntanya i dels espais oberts i probablement aquesta condició afegeix un element d’interès més en aquesta història de fascinació per un indret que, almenys en aparença, és tot el contrari de la solitud.

Nova York

“Nueva York es una ventana sin cortinas” no s’assembla gens a una guia de la ciutat i, de fet Paolo pot ser qualsevol cosa menys un turista més o menys ocasional o accidental. I com passa a l’interior de qualsevol cervell humà sotmès a un bombardeig constant d’estímuls, és també personal, anàrquic i difícil de classificar i d’ordenar amb criteris lògics. Es mou per la ciutat i pot parlar d’escriptors de diferents èpoques i estils com Melville, Whitman. Roth, Auster, Ginsberg o Foer. Troba les essències de la seva Itàlia bullint per alguns carrers de Nova York, hi troba la religió, l’esport i, com no podia ser d’altra manera, la poesia, i ho fa tractant la ciutat de tu a tu, sense deixar-se enlluernar per la grandesa de l’arquitectura, per la força dels mites i centrant-se en la mirada curta, en el tracte de tu a tu amb la gent i amb els escenaris que se li creuen mentre explora, mentre es deixa ofegar pel mar de sensacions que la gran urbs li provoquen.

Paolo Cognetti (Foto: Marc Rovira / Ara)

El llibre enfronta dos territoris complicats de gestionar, la mítica global i la realitat puntual i Cognetti se’n surt amb brillantor, exposant aquest matrimoni, únic, privat i a la vegada global i universal, de les pròpies sensacions enfrontades que acaben construint un nou món, un món personal que és una mica de tots. La vida es casa amb la literatura i la literatura es casa amb la vida, s’alimenten i s’emocionen de manera constant i indissociable i el resultat és una crònica càlida, viva, singular i plena de sensacions.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial madrilenya Desperta Ferro Ediciones, especialitzada en temes històrics ha publicat “Fuego griego”, de la historiadora Adrienne Mayor. D’entrada, el subtítol ja resulta força aclaridor, “Flechas envenenadas y escorpiones. La guerra química i biològica en la Antigüedad”. Els seguidors de la sèrie Joc de trons han pogut veure el poder devastador del cobejat Foc valiri, una adaptació del foc grec, una creació dels guerrers grecs per defensar Constantinoble del setge dels musulmans.

"Fuego griego" -  Adrienne Mayor

Aquest foc que cremava de cop i que no s’apagava, s’ha estudiat molt i tot i que no era tan letal com el de la sèrie, es creu que era una barreja líquida de nafta, sofre (molt inflamables) i d’amoníac, que aportava l’oxigen per anar-lo revifant. Els científics també creuen que l’efecte de combustió sobtada es produïa gràcies a l’efecte de la calç viva que, en contacte amb l’aigua, podia assolir altes temperatures i, com a qualsevol incendi químic, com més aigua s’hi afegia més s’escampava.

Fletxes enverinades

Amb aquesta prèvia, Adrienne Mayor, historiadora i folklorista clàssica, especialitzada en mites precientífics i tradicions orals que ha publicat llibres sobre les amazones, les guerres no convencionals, la roba enverinada o el cavall de Troia, s’ha abocat a la singularitat d’aquest projecte, proposant un llibre absolutament fascinant, ric i ple de saviesa, sense oblidar un punt d’humor carregat d’erudició. “Fuego griego” és la demostració que el present i el futur s’emmirallen en el passat encara que no sempre sigui obvi. Els atacs terroristes amb àntrax, les famoses armes de destrucció massiva, els enverinaments de dipòsits d’aigua, la guerra química, els gasos nerviosos no són en absolut invents contemporanis i el llibre s’encarrega d’analitzar-ho i de demostrar-ho.
Tota mena de verins aplicats a les puntes de les llances o de les fletxes, enverinament de pous o corrents d’aigua, menjar contaminat, substàncies hipnòtiques o armes zoològiques són els precedents documentats d’aquesta manera subtil i letal de plantejar la guerra. Mayor planteja un assaig divulgatiu que es llegeix amb la mateixa intensitat que una novel·la d’intriga. És, de fet, un sorprenent catàleg que demostra que la imaginació humana no té límits i que és capaç d’aprofitar tot allò que té al seu voltant, sigui animal, vegetal o mineral per convertir-ho en aliats perillosos i sovint mortals. Tot serveix a l’hora de guanyar la guerra, d’anorrear l’enemic sigui com sigui.

Foc grec

L’autora contraposa la realitat històrica amb els elements actuals però també planteja dilemes morals a l’hora d’utilitzar algunes d’aquestes matèries perilloses que ajuden a fonamentar la idea que els humans són la única espècie capaç de treballar conscientment en la seva pròpia autodestrucció a gran escala. En aquest sentit, la lectura de “Fuego griego” ens permet conèixer els verins que impregnaven les fletxes, les bombes d’argila farcides d’escorpins, vespes o xinxes, els escurçons convertits en material d’atac o la carronya utilitzada com un element de propagació de malalties.
Adrienne Mayor ens demostra que la guerra bruta no és una prerrogativa contemporània i que Babilonia, Grècia, Roma, Xina, Israel i una llarga llista de països i de cultures van treballar per aconseguir maneres pràctiques i no sempre obvies per poder destrossar l’enemic. I un altre dels atractius del llibre és precisament posar de manifest els mètodes per aconseguir aquests sistemes d’atac i de destrucció, copiats sovint d’altres enemics, iniciant així unes cadenes d’experimentació i de millora que no feien altra cosa que augmentar el potencial bèl·lic dels diferents exercits.

Adrienne Mayor

Mayor arrodoneix les brillants i amenes explicacions del llibre amb mapes, cronologies, imatges i tot un seguit de material complementari que enriqueix l’obra i que la converteix en un llibre sensacional i amb una gran capacitat d’obrir camins i de dibuixar rutes alternatives al coneixement històric.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El llibre de la selva”, conegut també com “El llibre de les terres verges”, és una de les peces més clàssiques i populars de Rudyard Kipling (Bombai 1865 – Londres 1936), el primer autor britànic que va rebre el Premi Nobel l’any 1907. Publicat l’any 1894, recollia les històries que l’autor havia publicat abans en diferents revistes i algunes d’elles amb il·lustracions del seu pare.

L'edició de Baula i Edelvives

És en realitat una col·lecció de relats d’animals amb alliçonament final, tot i que els primers 8 formen part d’una mateixa línia i la resta són totalment independents. L’adaptació que en va fer la factoria Disney li va donar projecció arreu però va desvirtuar el llibre original i la idea que en tenia l’autor.

La primera edició de "The Jungle Book"


Baula i Edelvives han publicat ara, en català i castellà, respectivament, una edició de luxe, molt cuidada i d’una gran bellesa que reuneix “El llibre de la selva” i “El segon llibre de la selva” en un únic volum, amb les il·lustracions d’Stuart Tresilian, les originals de John Lock Kipling i les imatges en color basades en les imatges de Tresilian. L'obra s’arrodoneix amb “El gat que anava sol”, un dels contes del llibre “Precisament així”, el pròleg de Katherine Rundell i “Sí”, el poema més famós de Kipling.


Una de les il·lustracions d'Stuart Tresilian

Mowgli, Baloo, Bagheera i Shere Khan reviuen de nou, en traducció de Jordi Vidal i Abel Carretero, aquestes meravelloses faules que, disfressades d’històries infantils van servir a Kipling per contraposar la bondat natural de l’home amb la idea contraria, que l’home és el principal depredador de l’home, per apuntar les referències colonials de l’època i també per a fer crítica social de temes com els nens salvatges que es van trobar a l’estat d’Uttar Pradesh, amb característiques feréstegues, menjant carn crua i amb actituds agressives i, en definitiva per exposar el xoc inevitable de dos mons contraris, de dues civilitzacions contradictòries i difícils de casar que ell mateix no acabava d’entendre en tota la seva magnitud.

Rudyard Kipling

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial asturiana Trea ha publicat “Cerca”, l’últim llibre d’Esther Zarraluki, una poeta barcelonina que escriu en castellà i que és una de les veus més interessants de la seva generació, tot i no publicar amb la freqüència que demanaríem la gent que ens vam deixar captivar un dia per la seva manera d’escriure i que no hem fet altra cosa que refermar aquesta fascinació llibre a llibre.
Va començar amb “Ahora, quizás el juego" (1982), “Cobalto” (1996), “Donde" (2006), amb el quaderns “El extraño” (2006), “Visitas" (2004), i “El fruto oscuro” (2005), per acabar amb el magnífic diàleg que va establir amb l’obra de l’escultor Jordi Roura a l’impressionant “Peces que duermen” (2012).

Cerca  – Esther Zarraluki

A “Cerca” Esther Zarraluki ens ofereix uns poemes emocionants, vius, en ocasions càlids però també feridors, amb aquella capacitat de burxar el lloc precís i fer-ho durant l’instant exacte, ni abans ni després. Llegir-los també és permetre que aquesta guineu que corre per la portada ens mossegui una mica el cor, la carn i l’ànima i ens obligui a fer-nos preguntes, a analitzar detalls, a fer-nos més humans, més oberts, a descobrir la poesia de la vida.




| Entrades anteriors