El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Empúries acaba de publicar la tercera novel·la de Lluís Llach. Després de “Memòria d’uns ulls pintats” i “Les dones de la principal” ara arriba “El noi del Maravillas”, un relat que manté la mirada història de les altres dues i que se centra en la Barcelona que va de la postguerra als anys setanta.
El protagonista és Roger Ventós, el fill d’una anarquista catalana exiliada que s’acaba convertint en un baríton reconegut arreu del món. Els seus anus de joventut es vinculen al Maravillas, un dels clàssics teatres de varietats del Paral·lel barceloní on va viure la seva família abans de la guerra i on torna un cop ha triomfat.

"El noi del Maravillas" - Lluís Llach

Aquesta doble temporalitat permet a Llach plantejar dues èpoques molt diferents, tocades per aquell esperit lliure i particular del Paral·lel però lligades a unes circumstàncies concretes que converteixen el pas del temps en una crònica intensa i vital d’un període irrepetible i d’una manera de fer que té molt a veure amb la nostàlgia, amb els records que retraten l’ascens, la decadència i la caiguda d’una manera de viure lligada a l’espectacle, al gaudi absolut de la vida malgrat la duresa dels temps i les dificultats socials i personals.
D’aquesta manera, la relació íntima i personal de Ventós amb el Maravillas té molt a veure amb la pròpia personalitat del cantant líric i, de fet, es converteix en el fil conductor, donant al teatre una presència que l’acaba convertint en un dels protagonistes del llibre, en el catalitzador de tot allò que, d’una manera o altra, gira al seu voltant o bé sota el seu influx. En aquest sentit, i tot i que l’autor, a causa d’aquesta situació vergonyosa que està vivint Catalunya i que afecta les seves llibertats, el seu present i el seu futur, no ha volgut fer presentacions ni implicar-se personalment en la promoció del llibre, havia explicat amb anterioritat que “El noi del Maravillas” és una incursió literària molt personal on ha volgut barrejar l’esclat de les idees anarquistes al llarg dels anys 20 i 30, un tema que sempre l’ha fascinat, amb els professors de cant i les vivències del “Barri Xino” barceloní que van impactar de manera poderosa en l’ànim d’un jove estudiant rural que venia de terres gironines.

Lluís Llach (Foto: Sergi Alcàzar/ El Nacional)

Amb aquest bagatge previ, Llach construeix un riu que flueix a través de personatges singulars, capaços de lliurar-se sense restriccions a allò que estimen, ja siguin els amics o els somnis on, amb l’excusa d’aquest teatre de varietats, deixa lliscar elements autobiogràfics, retalls dels seus neguits, fragments dels seus records i dels seus anhels, convertint el conjunt en una peça sòlida i carregada d’emocions que ens fa viure una època màgica, viva i desapareguda que forma part del nostre passat, de la nostra història recent i que, en certa manera, ens ha ajudat a ser com som. La vida i la nostàlgia que s’uneixen i ens ajuden a recordar i ha sentir.
Lluís Llach és un poeta i és un dels nostres, potser per això les seves històries tenen aquest punt de proximitat necessari per acabar sentint-les molt a la vora, formant part del nostre passat, del nostre present i de la nostra sensibilitat, com a persones i com a poble, que no sempre són la mateixa cosa, però en aquest cas concret, sí i d’aquesta manera, amb els referents comuns, amb les ànimes bategant en una mateixa onda, s’aconsegueix que els fils del record funcionin de manera brillant i emocionalment rotunda.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cossetània acaba de publicar “Barcelona a peu de porc”, un llibre on el periodista gastronòmic Ricard Martín ens convida a fer un recorregut passional i apassionat per les cases de menjar de Barcelona. Es tracta d’un seguit d’establiments que comencen a ser una raresa en la geografia barcelonina i beuen de de bondats clàssiques de la cuina tradicional i que l’ofereixen sense gaires sofisticacions i a uns preus més que interessants.

Ricard Martín - "Barcelona a peu de porc"

Molts no fan reserva, no tenen estovalles de cotó, no tenen plats de disseny ni preparacions sofisticades elaborades amb tècniques d’avantguarda però tenen un bon producte, unes racions gens miserables i uns preus que, en la majoria d’ocasions, no supera els 16 euros.
Martín s’ha passejat per prop de mig centenar d’establiments (cases de menjar, bodegues, bars on es menja i s’ha deixat seduir per una bateria sòlida de plats d’arrel popular, cuinats sense sofisticacions innecessàries i, en certa manera, converteix en llibre en una mena d’homenatge a la gent que s’ha mantingut fidel als orígens, que sap cuinar com abans, sense deixar-se seduir pels cants de sirena de la modernitat i no ha volgut caure en modes ni modernitats i a una clientela que no busca esferificacions ni experiments i que vol gaudir d’un bon estofat, d’una carn ben cuita o d’un plat d’aquells de xup-xup de tota la vida.

Ricard Martín (Foto: Maria Dias / TimeOut)

“Barcelona a peu de porc” dona protagonisme a un seguit de gent que gaudeix d’allò que fa, que no té aspiracions estranyes més enllà d’oferir allò que sap fer molt bé en un ambient concret i sense necessitar cap més reconeixement que els clients que repeteixen i la felicitat que regalen els seus plats. Un veritable cant a la tradició i un missatge d’esperança que permeti evitar que es perdin aquests establiments cada vegada més rars i singulars.



Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Carlos Zanón és un bisturí làser, una eina de precisió, incisiva, tallant i precisa amb dus grans virtuts d’entrada, una insòlita i peculiar manera de mirar tot allò que l’envolta i una forma barroca, sòlida i contundent d’explicar-ho i ho demostra de nou a "Taxi", la novel·la que publica Salamandra.

"Taxi" de Carlos Zanón

De família de taxistes, Zanón agafa aquesta especial manera de viure i d’explorar la ciutat com la línia de fons de la seva història. Jose, un taxista a qui tothom coneix amb el malnom de Sandino, un homenatge musical directe al triple àlbum que els Clash van publicar l’any 80, “Sandinista”, es mou entre els tòpics i la singularitat. Li agrada llegir, volia ser escriptor però ho va deixar aparcat a l’ombra de les ombres, escolta una música que tots els que l’envolten consideren prou estranya, és un faldiller compulsiu que es deixa arrossegar per atacs intermitents de culpabilitat i de nostàlgia, però sense esperances de penediment, com una mena de camí indefugible del que no pot escapar i que defuig de manera quasi visceral la presa de decisions encara que això impliqui complicar-se encara més la vida que afrontant els problemes cara a cara.
I per acabar de complicar les coses, Sandino pateix insomni, una bèstia implacable que l’assetja, que el porta a intentar dormir en habitacions per hores, en sofàs aliens o al seient del taxi i que li resta agilitat i reflexos, físics i mentals.
Sandino és un personatge rotund, amb arestes i clarobscurs, un protagonista d’aquells que van transitant per la vida, amb les seves conviccions i les seves contradiccions i que, de mica en mica, van captivant les ànimes dels lectors. Té sort amb les dones però ni sap no probablement vol tractar-les més enllà del que resulta estrictament necessari en benefici de les seves necessitats i això, és clar, li soluciona alguns temes però també es converteix en un problema que es posa de manifest a mig i a llarg termini. No veu mai l’hora de tornar a casa, un recurs per defugir problemes però també per mantenir-lo viu i actiu en aquest univers per on transita.

Carlos Zanón (Foto: Lupe de la Vallina)

Zanón, utilitzant Sandino com a cicerone, ens dona a conèixer i ens fa transitar per una Barcelona que s’allunya molt, massa, dels estereotips, de les postals lluminoses, de la modernitat. Els cànons i les normes que regeixen aquesta circulació permanent, quasi com un tauró incapaç d’aturar-se enlloc, són potser les mateixes que hi ha arreu, l’amor, l’odi, els diners, però aquí tenen uns codis diferents, unes normes que ho fan tot una mica més complicat, més perillós, menys controlable. I tot centrat en aquesta idea contradictòria de parlar d’intimitat a l’interior d’un taxi que, en certa manera, és una mena d’espai públic.
L’autor exhibeix un magnífic domini dels recursos i barreja amb saviesa i control records infantils, records falsos i històries d’una època on hi havia menys cotilles socials i un punt més de llibertat, allunyada de les qüestions més lligades a la correcció política i social que avui sembla imperar arreu. També hi ha alguna mirada al món sobrenatural, a la religió, a les creences íntimes i, és clar, a la música i als llibres, a aquest rock dels 80 i a les novel·les que converteixen el taxista en una rara avis que circula com una mena d’esperit turmentat i afables per Barcelona i ens ajuda a fer una fotografia de la realitat i de l’actualitat, un mapa coherent i present de la ciutat, amb totes les seves imatges conegudes i les seves contradiccions no sempre tan obvies.
I una altra marca de la casa, els personatges, protagonistes i secundaris, construïts a la perfecció, capaços de mantenir la seva coherència personal i íntima en qualsevol situació, traçant aquest mapa d’interaccions on tots intenten fer valer, amb els seus propis recursos, allò que els fa diferents i únics. Gent que estima sense possibilitats, que es lliura sense fer preguntes, que defensa els seus interessos, ja siguin materials o espirituals, petits o grans perdedors, gent que busca el seu encaix en aquesta geografia urbana que té moltes mirades, molts prismes, massa racons.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Monteagudo (Viveiro, 1961) es va donar a conèixer l’any 2009 amb la publicació (envoltada d’un peculiar anecdotari) de la seva primera novel·la, “Fi” a Quaderns Crema. Des d’aleshores ha publicat “Marcos Montes”, “Brañaganda”, “El edificio” i “Invasión”.
Ara, després d’un temps de silenci, torna a les llibreries amb el sopluig de l’editorial Rayo Verde, amb “Crónicas del Amacrana”, un llibre de relats llargs, allò que els francesos clàssics van batejar de manera probablement força encertada, com “nouvelles”, ja que, en aquest cas, Monteagudo fa unes propostes que van més enllà dels contes, que no són estrictament relats de “distància curta” i que busquen uns paràmetres de durada i d’intensitat que s’escapen dels constrenyiment del gènere.

Les "Crónicas del Amacrana" de David Monteagudo

Amacrama, una paraula que es va inventar el seu germà quan eren petits, és la porta oberta a un seguit de construccions que fan referència a temes d’actualitat que es creuen amb uns personatges carregats d’intensitat i que es belluguen en unes coordenades que tenen a veure amb la realitat quotidiana però que també tenen aquesta capacitat per explorar-ne els extrems, fugint de la versemblança per cabussar-se en mon una mica més complicats d’analitzar. Ciència ficció i fantasia són territoris fronterers amb la realitat i a Monteagudo li agrada caminar pel tall d’aquest abisme que pot deparar magnífics instants literaris.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Nel·lo (Barcelona 1959) és un autor amb una llarga trajectòria de llibres i de premis literaris. A les vitrines hi té l’Andròmina, el Ciutat d’Olot, el Marian Vayreda, el Roc Boronat, el Vaixell de Vapor, el Folch i Torres, el Columna Jove, el Ciutat d’Olot, el Ramon Muntaner i l’Edebé i ara hi acaba d’afegir el Prudenci Bertrana gràcies a la novel·la “Melissa & Nicole” que publica Columna.

"Melissa & Nicole", de David Nel·lo

La història és peculiar i està tractada des d’un punt de vista molt personal. Tracta de 6 persones que, per aquelles casualitats que mai ningú espera que passin i que, per contra, acaben passant, pateixen un sotrac greu que els capgira la vida i que els porta a reflexionar sobre el passat enmig d’un esclat de descobriments que ho fan trontollar tot.
Dues famílies, una que ve dels Estats Units i l’altra de França es troben a l’illa de Fârö, a Suècia, visitant la tomba d’Ingmar Bergman. Els dos matrimonis tenen sengles filles, de 16 anys, que enfrontades per la casualitat per primera vegada a al vida, es reconeixen com a exactament iguals, com a germanes bessones univitel·lines. Un fet insòlit i una casualitat del tot improbable enfronten aquestes sis persones a fer-se moltes preguntes i a quatre d’elles a capbussar-se per força en un passat que s’estimarien oblidar o bé no haver conegut mai. Nel·lo ho aprofita per posar damunt la taula qüestions i moments que fan reflexiona sobre ètica, paternitat, el bé i el mal, la debilitat, la força, la possibilitat d’aprofitar els moments al vol, l’oblit, el debat ètic, la moral.

David Nel·lo

I de fons, un paisatge exòtic per a tots sis protagonistes que es converteix en el marc inesperat i actiu d’un sotrac que ho posa tot en qüestió, que trasbalsa els fonaments familiars, personals i legals i d’on se’n deriven dues preguntes clau que poden tenir moltes respostes i totes elles contundents i potser excloents, què és ser mare? què és ser pare?
Una novel·la que ens obliga a prendre partit, potser també a opinar, a jutjar, a condemnar i a absoldre i, per descomptat a mirar de respondre molts interrogants, no sempre fàcils ni obvis, des de la nostra òptica personal.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal programa fins el 4 de febrer l’espectacle “25 il·lusions”, amb la signatura del Mag Lari. Després del meravellós “Ozom”, reapareix amb aquest muntatge (una idea dels seus productors) que vindria a ser una selecció dels millors moments de la seva trajectòria artística. El punt de partida és fàcil: 25 anys de carrera i un número per any li serveixen per bastir aquestes “25 il·lusions”, però res és mai tan senzill com sembla.

"25 il·lusions" del Mag Lari

Josep Maria Lari Viaplana (Barcelona 1973) es va començar a interessar per la màgia als 14 anys. La família li va regalar un llibre amb trucs de cartes del famós Juan Tamariz i a partir d’allí va començar a practicar, a fer jocs de proximitat i a convertir-se en un autèntic apassionat del tema i, de mica en mica els diferents elements es van anar configurant i tendint cap a l’infinit màgic. Un metge, company de feina del seu pare, era membre de la SEI (Sociedad Española de Ilusionismo) i va aconseguir que, com una excepció, hi entrés amb 16 anys ja que l’edat mínima eren els 18. Al casal d’avis de Sant Ildefons hi fa les seves primeres actuacions mentre que la primera remunerada li proporciona el rector de la parròquia a canvi de 5.000 pessetes. La seva mare, la coneguda pintora Montserrat Viaplana, el fa treballar en una de les seves exposicions i com a recompensa obté el primer truc d’espases. És el mitjà de tres germans, va estudiar Filologia catalana mentre treballava a la sala Llantiol i cada vegada tenia més clar que es volia dedicar a la màgia més que batallar amb les paraules i que s’estimava més desafiar les regles de la física que les ortogràfiques.

El Mag Lari (Foto: Lluís Bou)

A partir d’aquest punt, la seva carrera professional és converteix en un joc continuat d’emocions i en una sostinguda cadena d’èxits. Fa classes de teatre amb Carlos Lasarte i això li serveix per entendre a la perfecció la complexitat que implica qualsevol posada en escena mentre que, de mica en mica, va abandonant els espectacles de petit format i comença a dominar la gran escena amb habilitat, rigor i contundència. De manera paral·lela les seves aparicions en diferents programes de televisió li proporcionen uns índexs de fama que el converteixen en un dels mags més coneguts de casa nostra, un fet que li permet ser cada vegada més agosarat i plantejar espectacles i propostes més ambicioses i que al seu currículum hi trobem fites com la de fer desaparèixer els 65 músics de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, fer aparèixer Belén Esteban a “Sálvame” i que David Copperfield el fes desaparèixer a ell en un dels seus espectacles. També és autor dels llibres “Els secrets del Mag Lari”, “Els viatges del Mag Lari” i “La màgia de Michael Jackson”.

25 Il·lusions (Foto: Lluís Bou)

Lari no és un mag a l’ús i no sé si tothom ho valora igual, però aventuro a posar damunt la taula (assumint el risc d’error que això sempre implica) que quan assisteix a un dels seus espectacles, una bona part del públic hi veu el que és obvi, un gran mag català que és capaç de plantejar espectacles de nivell absolutament internacional i un gran muntatge, ple de ritme, sorpreses, emocions, impactes visuals, humor i una potència escènica i un esforç indiscutibles, però que si es grata una mica més hi ha moltes més coses que no són sempre obvies o apreciables a primera vista. Encara tinc molt fresc a la memòria “Ozom”, el seu anterior espectacle, i, tot i que resulta obvi que “25 il·lusions” és diferent, molt diferent, l’essència tampoc no ho és tant. Aquell era un muntatge rotund, un homenatge a la història de la màgia i a alguns dels seus protagonistes més coneguts i/o entranyables i aquest és un muntatge de la pròpia història del Mag Lari, una mena mirada estructurada a la trajectòria personal però no només això. El Josep Maria té un sentit magnètic, quasi visceral de l’escena. Domina a la perfecció els recursos, els moments, els lligams entre una cosa i l’altra, entre un moment i el seu contrari. Sota aquesta aparença de frescor quasi improvisada que destil·len els seus muntatges, hi ha un contundent i estructurat treball de planificació. Lari té, entre d’altres, una qualitat meravellosa, és un autèntic animal escènic. Es belluga a la perfecció i sap administrar i dosificar els recursos per aconseguir l’impacte buscat. I ho fa seguint una mena de fórmula matemàtica, precisa i, òbviament, treballada i quasi infal·lible. Diu que es tracta de calcular les dosis d’emoció de cada element que es lliura al públic en cada moment. No es podria tenir els espectadors al cent per cent d’adrenalina durant tot l’espectacle. Tampoc no es poden tenir morts d’avorriment durant una hora. I també seria contraproduent tenir-los sempre rient o emocionats. Per això aquesta mena de Teorema de Lari funciona com un rellotge suís ja que gràcies a la suma de les fórmules matemàtiques individuals que redueixen cada moment a un número, pot treballar la combinació perfecta, la successió i la progressió que li permeten controlar en tot moment l’estat d’ànim de l’espectacle i, d’afegitó, el del públic.

Màgia "rescatada" del Titànic

Boney M, Betty Missiego, Julio Iglesias, Mocedades, Michael Jackson són la banda sonora habitual dels seus muntatges, unes melodies i uns ritmes “horteres” però entranyables, una música que ell escoltava de petit quasi sense notar-ho i que, en certa manera té aquesta essència de banda sonora d’una vida, d’una vida que són moltes vides i que acaba produint sempre un efecte positiu, empàtic, que és sempre capaç d’arrencar un petit somriure de complicitat encara que els propis gustos musicals siguin substancialment diferents d’allò que escolten. I aquí rau precisament un dels aspectes crec que fonamentals dels plantejaments escènics de Lari, un dels punts que el fa diferent i que no és altra cosa que aquesta capacitat per arribar a anar més enllà de l’estricte resultat escènic i que el porta a ser molt més subtil, més profund i més savi, a utilitzar el coneixement, la base, l’ànima i, sobretot, a posar-hi el cor i totes les experiències de la vida.
A “Ozom” resultava molt més obvi, però a “25 il·lusions” també hi és i em fa l’efecte que sense dir-ho, és una marca de la casa, el rigor i la profunditat a l’hora de treballar cada posada en escena. El Mag Lari es podria limitar a presentar un espectacle efectista, efectiu, rotund i sense escletxes, un espectacle dels que et mantenen clavat a la cadira, però tinc la sensació que no es conforma només amb això (que no és poc ni fàcil) i que s’acaba capbussant al cor, a la història, als referents, buscant aquelles punxades sentimentals, que només pot controlar algú que sigui savi i emotiu, que sàpiga dominar el coneixement i la passió, que tingui clar que no n’hi ha prou amb impactar i que per a ser recordat i estimat el que cal és emocionar des de les essències, des de l’experiència acumulada i des del rigor vital i, en definitiva, entrar al terreny mental de l’espectador, accionar els ressorts profunds i quedar-s’hi per sempre.

L'espectacle "Ozom"

En aquest sentit crec que l’autèntic secret del Mag Lari és precisament aquest còctel mesurat i precís on hi juga un domini absolut de la física de l’espectacle, és a dir, ritme, humor, música, llums, efectes i un llarg, llarg etcètera que fa que hi hagi mil tecles a tocar i que una sola que no funcioni en un moment donat ho pugui espatllar tot però on també hi té un pes específic molt important aquest efecte íntim que juga amb el subconscient de l’espectador i que des del coneixement, l’exploració i la saviesa acumulada aconsegueix el miracle d’anar molt més enllà d’un espectacle rodó, dotant-lo d’un aspecte íntim que toca l’ànima i que el fa molt més sensible, molt més capaç de polsar ressorts que no són accessibles només des de la professionalitat estricta i que demanen cor i sensibilitat. Així per exemple, a “Ozom” hi havia aquesta mirada entre romàntica, càlida, erudita i històrica a grans mags de tots els temps i, de fet, Lari va incorporant sempre picades d’ullet que tenen a veure amb qüestions de pell, amb el coneixement musical, amb la història i, tot i que hi posa humor i això fa que quedi més dissimulat, sembla que un dels eixos del seu treball és aquesta necessitat d’aportar un plus, el Titànic o la història d’amor dels avis, que lliguen força amb aquests mecanismes mentals de cultura apresa, de sensibilitat profunda que fan que els seus muntatges siguin molt més que un grandiós espectacle de màgia d’escenari.

El Mag Lari a "Splenda"

I pel que fa a “25 il·lusions”, el Mag Lari ens ofereix una mena de recull de grans èxits que es basteix amb elegància, treball i cura. No és només un recull dels millors trucs presentats l’una darrere l’antre. Fruit del seu perfeccionisme, el que fa és presentar-ho tot ben lligat i embolcallat, fent que les transicions siguin també una part imprescindible del muntatge, dirigint i gestionant les emocions d’un equip de gent que funciona amb precisió i rigor, aconseguint que el públic es lliuri sense embuts, fent créixer aquesta convenció màgica que es viu quan es va al cinema o a un espectacle màgic com aquest, ja saps que l’actor no mor de veritat i que el mag no parteix en tres trossos una dissortada voluntària que ha pujat a l’escenari, però et deixes captivar per la màgia i això et transporta a un món únic i fascinant format, en aquest cas concret, per “25 il·lusions”.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Després de la singular incursió a la novel·la negra amb “La mort sense ningú”, Jordi Tiñena recupera la novel·la històrica amb una peça insòlita, “El somriure del viking”, que no fa altra cosa que reblar de nou la gran qualitat literària d’un dels novel·listes més interessants de casa nostra i que publica Capital Books.

El somriure del viking – Jordi Tiñena

Tiñena ha demostrat amb escreix amb obres com “Mort a Menorca”, “Els vespres de don Magí Castellarnau” o “Dies a ciutat”, entre d’altres, que domina l’arquitectura i l’emoció de les novel·les històriques i que la seva literatura pot parlar de tu a tu a qualsevol autor del gènere.
En aquesta ocasió agafa un fet insòlit i gens popular, l’arribada d’uns guerrers vikings a l’Ebre l’any 948. La història, narrada com una crònica personal, l’explica el geògraf Ibn Mehzín at-Turtuxí als 80 anys. Després de l’arribada dels guerrers del nord al delta, el jove Ibn Mehzín, afeccionat a dibuixar plantes i animals, s’acosta al campament dels vikings, entre Amposta i Turtuxa, allí el fan presoner però li permeten gaudir d’una particular llibertat a canvi de posar-se al servei d’Aslak, el cap dels nouvinguts, que es revela com un gran cabdill, llest, astut i dotat per la guerra i per les intrigues. El jove es converteix en una peça pont entre les diferents cultures que conviuen a la zona i en un element clau a l’hora d’actuar com a transmissor d’informació d’una banda a l’altra.

Jordi Tiñena (Foto: Cristina Aguilar. Més Digital)

Tiñena construeix de nou una gran novel·la, tranquil·la, sense sotracs però amb una grandiosa capacitat per captivar el lector. Un dels encerts és precisament aquesta manera d’atrapar, de fer-te formar part d’aquesta crònica que et permet viure a cavall de diferents mons que comparteixen territori i que miren de fer valer els seus interessos mentre et descobreix els detalls del dia a dia, la personalitat dels protagonistes i els delicats equilibris que s’estableixen entre gent molt diferent que comparteix un únic territori. Jordi Tiñena és un dels grans i ho demostra en cadascun dels seus llibres.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

30/11/2017: Sonja Wimmer

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Obrim un nou capítol d’aquest apartat dedicat a l’univers màgic, creatiu i viu de les il·lustracions. Avui una magnífica i brillant il·lustradora, Sonja Wimmer, nascuda a Munich, on va treballar com a dissenyadora gràfica i que, segons ha dit en alguna ocasió, va triar Barcelona com el nou epicentre de vida i de feina per dos grans motius força indiscutibles, formar-se i l’amor.
Va estudiar a l’escola superior de disseny i art Llotja i des d’aleshores es belluga amb precisió, seguretat, comoditat i èxit en aquest món ple d’imaginació, sorpresa, fantasia i meravelles sense final. Treballa per editorials de tot el món i la seva feina s’ha vist reconeguda amb un grapat de premis com el Moonbeam Children’s, diversos International Latino Books, el Fundación Cuatrogatos o el Living Now Books.


Il·lustració de Sonja Wimmer

Com la majoria de grans il·lustradors, no recorda un moment sense un llapis a la mà, formant des de molt petita una vocació latent i un plaer sostingut al llarg dels anys i, de fet, veient el seu treball respon perfectament a aquesta idea de vocació i professió, d’una feina feta amb entrega i passió molt superiors a tot allò que es deriva directament de les simples obligacions quotidianes.
La seva manera de treballar comença capbussant-se amb força en cada nou projecte, per mirar de capturar-ne l’esperit, les essències fonamentals que li permetin assolir aquell punt d’inspiració diferenciat i especial que acabarà aconseguint que la seva feina final sigui única i captivadora. I una vegada assimilada l’ànima de la idea, es permet el luxe d’aportar elements, detalls, regals personals que naixen directament de la seva sensibilitat, que no apareixen al text inicial, que l’enriqueixen i que, a més, tracen una història paral·lela, petita, subtil, diferent i delicada que es mou al costat de l’eix central i li proporciona una nova volada.
D’altra banda ha confessat que li agrada força sentir la materialitat del treball i utilitzar acrílics, pastels, collage i, sobretot el llapis, un instrument creatiu que permet treballar en qualsevol lloc i sota qualsevol condició i que, en definitiva, representa el contacte físic i directe amb l’obra.
Les il·lustracions de Sonja Wimmer són pura poesia. Estan amarades de tendresa, d’imaginació, de mil subtileses, de ganes d’arribar directament al cor, sense filtres, sense enganys, sense cap subterfugi. Compleix amb escreix la necessitat de tot creador de captivar a la primera, d’aconseguir que qui s’enfronta a les seves imatges tingui una punxada de felicitat instantània, se senti bé i noti l’escalf i la calidesa de les coses fetes amb amor, amb intensitat, amb un cert desfici i amb aquella imperiosa necessitat de connectar, d’estimar i de ser estimada. Cadascuna de les seves imatges acaba sent molt més que un simple dibuix i es transforma en un raig de de claror que ens il·lumina la ment, que ens fa pensar, que ens obliga a recuperar-la, a analitzar-la, a pensar-hi i això, és clar, les fa doblement interessants.

Il·lustració de Sonja Wimmer

Aquí només podem mostrar les il·lustracions fora de context i això ja ens serveix per descobrir a primera vista la força i la passió que destil·len, l’emoció i els sentiments que flueixen sense cap limitació, la qualitat tècnica (allò de la “traça” que deien els nostres avis), Cada imatge seva és una prova irrefutable de la seva “traça” de la qualitat rotunda que respiren, però on de veritat és veu més nítidament l’ànima de la Sonja és als molts àlbums il·lustrats que ha fet al llarg de la seva carrera professional. Allí, seguint una història i confrontant-la amb les imatges, comprovem sobre el terreny tota la potencialitat del seu treball, aquesta capacitat per establir lligams invisibles, per mostrar racons inconeguts, per fer surar totes les emocions, tota l’emotivitat i tota la força dels sentiments. Hi ha tendresa, humor, ritme, solidesa, força, neguit, simpatia i aquell punt de deliri que fa que una cosa que podria ser normal es converteixi en única i, probablement, aquell somriure de complicitat que deixem anar sempre després de contemplar el seu treball sigui la prova del nou d’unes imatges que, un cop vistes, ja no s’obliden amb facilitat.

Sonja Wimmer

Gràcies Sonja per regalar-nos tanta, tanta vida i un grapat inesgotable de somnis!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ara llibres acaba de publicar “El llegat de Rondissoni”, un treball del professor de cuina, sommelier i periodista gastronòmic, Manel Guirado, al voltant d’un personatge fonamental i pioner però no especialment conegut dins el panorama de la cuina a la Catalunya del segle XX, Josep Rondissoni.

El llegat de Rondissoni – Manel Guirado

El cuiner, suposadament d’origen suís, va arribar a Catalunya l’any 1914, fugint de la Primera guerra mundial després d’estudiar a França al costat d’un dels grans mestres del moment, Georges Auguste Escoffier, una autèntica llegenda, impulsor de l’alta cuina frances i creador, al costat de César Ritz, de la prestigiosa cadena d’hotels Ritz. Aquí va passar pel Liceu, pel Cercle del Liceu i va ser el xef del Casino de l’Arrabassada fins que la prohibició del joc va acabar amb la vida del luxós complex.
A partir del 1921 va ser professor de cuina a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, creat per Francesca Bonnemaison. i impulsor de la revista “Ménage”. Des d’aquestes dues plataformes, Rondissoni aposta per una cuina preciosista, de caire internacional, amb plats de gran el·laboració que el porten també a publicar diferents llibres de cuina que van tenir força èxit popular. De fet moltes de les cuineres, batejades com “populars” que ens han anat llegant la seva saviesa, són hereves directes i alguna també alumnes de Rondissoni. Les seves classes no es limitaven a explicar receptes i el mestre va ser un dels primers a l’hora d’explicar els ingredients amb detall, on comprar-los, quines propietats tenien i com s’havien de tractar, parlant també de mesures, de pesos, adaptant la saviesa rebuda de mans d’Escoffier als diferents nivells de les seves alumnes, fusionant la tradició catalana amb les omnipresents preparacions franceses com la beixamel, els xampinyons, la tòfona, la crema de llet o la mantega.

Un dels llibres que recollien les classes de Rondissoni (Foto: Todo Colección)

La seva fama es va posar de manifest en una gran quantitat de llibres de les “Clases de cocina popular”, el famosíssim “Culinaria. Mil recetas de cocina” i les seves col·laboracions regulars en revistes i, fins i tot a través de llibres per encàrrec de diferents marques com Gallina Blanca.
Guirado ha volgut explorar en la feina i en la vida del xef i ens ofereix un llibre curiós que alterna les receptes de Rondissoni i aspectes de la seva biografia que el van convertir en un dels cuiners més coneguts a Catalunya i, de fet també, en un gran pedagog i divulgador, un veritable revolucionari de formes i de conceptes que va mantenir sempre sota control la possibilitat de fer-se famós gràcies a la seva discreció, molt allunyada dels cuiners moderns que basen una bona part del seu prestigi en la difusió de la seva persona i de la seva obra. Tot i això, Rondissoni es pot considerar com un pioner, com un reformador de la cuina catalana. En aquest sentin Manel Guirado combina les receptes, sorgides dels llibres que recollien les seves classes però les adapta a la realitat contemporània, amb salses més lleugeres, preparacions menys feixugues, la recerca d’ingredients alternatius, temps de cocció alternatius i, en definitiva, un magnífic treball de posada al dia que ens permet veure com és cuinava a casa nostra fa més de mig segle, adaptar-la al present i, a més, reivindicar una figura cabdal del nostre passat gastronòmic.

Una de les famoses i concorregudes classes de Josep Rondissoni

“El llegat de Rondissoni” ens ofereix aquestes receptes sumptuoses, plenes de complexitat i recollides directament de la luxosa i treballada cuina francesa que durant anys i anys va regnar sense oposició a les millors taules d’occident. I tot i que hi trobem plats, diguem-ne més de batalla, el gruix del llibre fa justícia als seus orígens amb productes d’alta volada com la llebre, l’ànec, la llagosta, les ostres o les cloïsses.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Joventut segueix publicant un gran volum de llibres dedicats als sectors infantil i juvenil de l’univers lector. Avui m’agradaria destacar-ne un que porta la signatura d’una creadora molt imaginativa de casa nostra i que ja ens ha regalat amb anterioritat un bon nombre d’obres plenes d’imaginació, de creativitat, de color i de sorpresa.

L'Abecedari amagat d'Imapla

Es “Abecedari amagat”, una obra d’Imapla. Sota aquesta signatura hi trobem una dissenyadora barcelonina, Imma Pla, que va estudiar disseny gràfic a l’escola Elisava. A partir d’allí l’eix central de les seves aspiracions va ser treballar amb imatges que expliquessin alguna cosa. De mica en mica també va aprendre a compaginar diverses disciplines que li permetien aconseguir els seus objectius. L’any 1993 va rebre el prestigiós premi Apel·les Mestres, la qual cosa la va esperonar amb més força a dedicar-se a la il·lustració. Després Imma Pla és va transformar en Imapla, una creadora de textos, d’imatges i, sobretot, d’idees que uneixen creativitat, il·lustració i disseny gràfic. L’any 2007 va guanyar el Premi Internacional d’Il·lustració de la Fundació SM.

Imma Pla (Imapla)

“Abecedari amagat” segueix la línia gràfica i imaginativa de l’autora i presenta un abecedari on cada lletra és el refugi d’una idea, d’un personatge, d’un moment. Les lletres agafen una dimensió diferent i obren petits o grans universos en la ment de la persona que els contempla, tingui l’edat que tingui.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats