El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Més Llibres acaba de publicar “L’home que llegia Miquel Strogoff”, la nova novel·la de Jaume Benavente, una història que respon a la perfecció a allò que podríem anomenar “estil Benavente”, els ritmes lents, el detall precís, els petits universos propers, les atmosferes, la reflexió, el rigor, el record i també un cert deix de nostàlgia latent.
“L’home que llegia Miquel Strogoff” se centra en la vida de l’Abel Lamartí, un agent rural que arriba a Riba-roja d’Ebre, a la vora del pantà. És un foraster dels que conserven lligams i deutes potents amb tots els topònims de la seva vida i també amb la seva ex-dona, el seu fill i el seu pare, la persona que li va transmetre la passió per Miquel Strogoff. Però les problemàtiques del seu dia a dia fan que tot es vagi barrejant i que els lligams entre passat i present es vagin fent més intensos.

Jaume Benavente - "L’home que llegia Miquel Strogoff"

Aquest protagonista té alguns trets, o potser algunes constants del mateix Jaume, aquesta necessitat de solitud, d’introspecció, de mirades interiors i exteriors, de viure aferrat a la cultura com una mena de refugi però també com una arma de defensa i, de vegades, d’atac, que segons com, s’acaba convertint en un bàlsam o en una espurna que encén la metxa. Sigui com sigui, la força narrativa que aporta aquesta mena de mirall on reflectir-se, és un dels eixos fonamentals de la novel·la. Un altre seria potser el viatge, la idea profunda del viatge, aquest viatge omniscient, global, total, entès com una gran mirada, com una mirada absolutament oberta, que ho permet tot, de del petit viatge instantani al viatge mental, passant per tota mena de mobilitats, sense deixar de banda les aspiracions o els viatges desitjats.
Benavente agafa temes universals i els fa seus, hi aporta el seu tempo, la seva atmosfera, el seu criteri i els modifica. Així, l’amor agafa moltes cares, enfrontar-se al record, a les absències, a les presències però, probablement per damunt de qualsevol altra cosa, de la possibilitat d’anar endavant, de tenir una segona oportunitat, de poder estructurar la teva vida mirant de superar el passat i tot el seu llast, de vegades massa feixuc, i passar pàgina o, com a mínim apartar-la prou com perquè no sigui una punxada constant i un fre per a tot el que ha de venir.
El Jaume no es limita a explicar una història i el que fa és dibuixar una sòlida tela d’aranya de sentiments, de relacions humanes que no fan altra cosa que convertir-se en uns fonaments sòlids des d’on anar bastint la resta. I com a lògica conseqüència d’aquesta idea de viatge que transmet “L’home que llegia Miquel Strogoff” és també una mena de catàleg íntim de paisatges i potser també una mena de catàleg de paisatges íntims. Un doble fil que aconsegueix lligar-se a la perfecció amb la resta d’elements i fer bullir aquest magma personal i gens corrent, construint una literatura que busca entrar lentament i quedar-s’hi, que es vol allunyar d’allò que podria ser la literatura de consum veloç i potser per això Jaume Benavente s’acaba convertint en una “rara avis”, en un creador d’històries de mirada intensa i profunditat magnètica.

Presentació del llibre de Jaume Benavente "L’home que llegia Miquel Strogoff"

I és probablement aquest tempo lent i ben edificat un dels elements que fa que aquesta novel·la sigui un càlid viatge, una experiència on el lector barreja les imatges que li proposa l’autor i les casa amb les seves pròpies, acabant així de dotar la lectura de la seva màxima opció d’intensitat. Benavente converteix els records i les mirades en material literari de primer ordre i els aprofita al màxim per gratar. No es queda a la pell, no es belluga per l’escorça i el que fa és fer forat, capbussar-se mirant d’arribar al fons i el resultat és una obra de les queden, sens dubte.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Galaxia Gutenberg ha publicat l’antologia “Bogotá 39” amb el subtítol de “Nuevas voces de ficción latinoamericanas” promoguda pel festival literari Hay Festival de Cartagena d’Índies.
Gabriel García Márquez va acabar d’escriure “Cien años de soledad” als 39 anys i aquesta és precisament l’edat escollida com a límit màxim per formar part d’aquesta selecció de les millors veus de la narrativa llatinoamericana. Son 39 autors de 15 països diferents i de menys de 40 anys.
L’encarregat de fer la selecció va ser un jurat format per Dario Jaramillo (Colombia), Leila Guerriero (Argentina) i Carmen Boullosa (Mèxic) que van fer una tria meticulosa fins arribar a aquestes 39 veus que, en certa manera, es poden considerar com la bandera d’una generació literària i que representen la diversitat, la varietat i la complexitat de les lletres llatinoamericanes.

"Bogotá 39", la nova ficció de l'Amèrica Llatina

Fer una selecció, i encara més una d’aquestes característiques, implica sempre molts dubtes, moltes preguntes, molts interrogants. Per què es van escollit aquests i no uns altres? Quins criteris han guiat la selecció? Son els millors? Què passa amb els que s’han quedat fora? I per això els seleccionadors han volgut deixar clar que “Bogotá 39” no és un cànon i que és més aviat una panoràmica generacional, un fotografia que dibuixa lligams, punts en comú, divergències, codis i, en definitiva, tot allò que bull a la base de la literatura.
En aquest cas potser ens troben recollint l’herència de grans generacions com la del boom i, probablement, bastint els fonaments d’un futur que ja quasi és present. Només es tracta de recordar els noms dels seleccionats i seguir la seva trajectòria.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
La factoria Copons-Fortuny ha trobat la pedra filosofal, allò que tothom que ha escrit més de dues ratlles durant la seva vida amb una mínima voluntat d’arribar al cor dels lectors ha somiat alguna vegada, construir uns personatges que, més enllà de l’èxit puntual, perdurin, tinguin vida, creixin, es multipliquin.
L’Agus Pianola i la seva tropa de monstres ho han aconseguit. La col·lecció de Combel es va enriquint amb nous títols, ara acaba d’aparèixer “L’arbre dels malsons” i el segon lliurament dels “Activijocs monstruosos” i les traduccions a diferents llengües i les edicions arreu del món es succeeixen sense aturador.

L’arbre dels malsons

Jaume Copons i Liliana Fortuny, combinant la seva creativitat natural i la gran capacitat de treball que són capaços de desenvolupar, han aconseguit que la sèrie de l’Agus sigui, a més d’un èxit internacional, una veritable fàbrica de lectors. Els més joves de la casa cauen rendits i devoren sense fre les aventures dels monstres, unes històries plenes d’imaginació que, a més, no renuncien a constants picades d’ullet a referents literaris, musicals i vitals.
Una fabulosa recepta contra l’avorriment i un meravellós imant que xucla els lectors que segueixen la col·lecció des del número 1 o que s’hi enganxen en qualsevol moment i recuperen tots els anteriors. Només cal veure les cues que generen les seves sovintejades “actuacions”, molt divertides i interactives, per cert, en bona part de les llibreries del país.

Activijocs monstruosos 2

I un avís dirigit als seguidors acèrrims, la sèrie prepara una col·lecció de sorpreses que us encantaran i us deixaran bocabadats.

Jaume Copons i Liliana Fortuny

Llarga vida a l’Agus i als seus col·legues i llarga vida a dos grans monstres, Jaume Copons i Liliana Fortuny. Reverència absoluta!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Destino acaba de publicar en traducció de Julio Hermoso “El cuarto mono”, una novel·la de J.D.Barker que abandona la literatura de terror i es passa al gènere negre amb aquesta aventura molt americana, amb “serial killer” inclòs, que arrenca quan el detectiu de la policia de Chicago, Sam Porter, investiga el cas d’un home que ha mort atropellat per un autobús. Els indicis que envolten l’accident indiquen que el finat és “El Cuarto mono”, un assassí en sèrie que fa temps que persegueix i que actua amb una crueltat i una fredor corprenedores. Segresta les seves víctimes i primer envia una capsa blanca als familiars. A dins hi ha una orella. En una segona caixa hi envia els ulls i en una tercera, la llengua. És la seva particular visió dels tres monos que no miren, no parlen i no escolten. Finalment troben el cadàver abandonat en algun lloc de la ciutat.

"El cuarto mono", J.D. Barker

L’home atropellat portava una d’aquestes capses blanques i això fa que la policia enceti una cursa contra el temps per intentar trobar la nova víctima viva. però les coses no són mai tan senzilles i la trama es complica en una espiral cada vegada més frenètica i perillosa. L’assassí, que en teoria ha mort, segueix burlant-se la policia en un estrany i intel·ligent joc de pistes.
Barker construeix el llibre amb un ritme cinematogràfic i barreja la trama amb la lectura que Porter va fent del diari del psicòpata, on en teoria, explica la seva història, els seus orígens i els seus pensaments i on el detectiu espera trobar una mica de llum que l’ajudi a solucionar el cas amb èxit. Això, a la pràctica, vol dir que l’autor ens regala dues novel·les ben diferents que circulen el paral·lel fins que finalment es troben, mantenint dos tempos, dos veus i dos universos que es van construint amb un curiós punt d’independència i que, malgrat tot, van ajudant a entendre la història global que dibuixen.

J.D. Barker (Foto: Dayna Barker)

I també un interessant mirada a la psicologia del criminal, del policia, de la víctima i d’aquella moralitat que fluctua segons a mans de qui es troba. Innocència i culpabilitat es creuen, es barregen, es confonen i ajuden a marcar el teló de fons d’aquesta història que marca un nou gir en els relats protagonitzats per assassins en sèrie. I ja ha publicat un segon lliurament, "The fifth to die" que és d'esperar que aviat s'editi aquí.






Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Harper Collins acaba de publicar un llibre d’aquells que ajuden a entendre molt millor el costat fosc del camí i tot allò que implica, ja sigui a una banda o a l’altra. “Cazando al Chapo” és la crònica detallada i personalíssima que explica el setge i la captura de l’agència nord-americana de la lluita contra la droga, la DEA, personalitzada en l’agent Andrew Hogan ( que manté una identitat secreta) i redactada pel prestigiós periodista canadenc Douglas Century.

"Cazando al Chapo" d'Andrew Hogan i Douglas Century

Century escriu habitualment en publicacions com The New York Times, Bilboard, Rolling Stone, The Guardian o Blender i la seva feian s’ha centrat en temes com les bandes, el crim organitzat, investigacions secretes i, en aquesta ocasió, és l’encarregat de posar en solfa el relat de l’agent de policia que va seguir l’ascens i la caiguda de Joaquín Archibaldo Guzmán Lorea, el conegut, perseguit però també admirat i reverenciat Chapo Guzmán.
Guzmám, sorgit del no-res va pujant en l’escalafó social del món de la droga i fins i tot la prestigiosa revista Forbes, l’inclou en la seva llista on el requisit mínim són els mil milions de dòlars. De mica en mica esdevé una d’aquelles personalitats que desperta rebuig i admiració a parts iguals. Considerat com l’enemic públic número 1 per part de les autoritats dels Estats Units, era també un gran benefactor de la seva gent i, a més de convertir el Cartel de Sinaloa en un dels eixos de la droga a nivell internacional també ajudava els pobles i, tenia una gran presència social.

Andrew Hogan (Foto:NBC)

Pas a pas es va convertir en tot un personatge, en un d’aquells que si els veus com a protagonista d’una pel·lícula o d’una sèrie, et faria pensar a l’instant que era una gran exageració dels guionistes però que en la vida real funcionen sense entrebancs ni escletxes. Venerat pels seus, que el consideraven un veritable salvador, un heroi que els apartava de la misèria i els regalava projecció econòmica i social, la seva personalitat el va convertir en un fenomen mundial. Tot i viure amagat i protegit, el seu compte de Twitter era quasi d’obligat seguiment. De fet li va servir per avançar una de les seves fugues de la presó i era el mitjà de comunicació que utilitzava per enviar al món les seves reflexions i els seus pensaments. El 8 de gener de 2016 va tornar a ser capturat i el van deportat als Estats Units el 19 de gener de 2017.
Afirma haver assassinat més de 3.000 persones i un dels seus projectes era fer una gran pel·lícula de la seva vida. Ara, qui la farà seran Hogan y Century ja que el llibre “Cazando al Chapo” saltarà ben aviat a la gran pantalla.

La captura de El Chapo, un tema mediàtic d'abast mundial

El llibre explica la feina dels agents, una tasca perillosa que els porta a infiltrar-se a l’interior de l’organització criminal i des d’allí, jugant-se la vida a cada moviment, mirar d’anar desarticulant les estructures de tràfic de droga internacional del cartel de Sinaloa i propicia la captura dels seus dirigents, entre ells el totpoderós Chapo Guzmán. Una tasca titànica i molt, molt complicada, plena de perills i de llargues hores de seguiments que sovint es desmuntaven en un segon. Rastrejar mòbils a través d’una complicada i complexa xarxa de pantalles mirall destinades a preservar i a ocultar el líder i els seus lloctinents més directes, canvis de número cada quinze dies i una extensa xarxa de suborns i/o amenaces que abastava des dels peons a les més altes esferes i que podia convertir qualsevol contacte fora del cercle més restringit en una possibilitat més que probable de malmetre qualsevol operació.
El llibre és un autèntic thriller carregat d’acció, intriga i emoció tot i que quan el llegeixes no pots perdre mai de vista que el personatge que retrat és real, violentament real.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi de Manuel és un veterà de la qüestió d’escriure i, de fet, els seus llibres son sempre garantia de qualitat i de rigor. En aquest cas abandona la novel·la negra i es capbussa en una altra de les seves passions, la ciència ficció. Jo Llibre/Santillana acaba de publicar “El món fosc.Talps”, una distòpia intensa, dinàmica i oberta que fa de molt bon llegir.

"El món fosc.Talps" - Jordi de Manuel

En un futur no massa llunya la humanitat es veu obligada a viure sota terra. La font bàsica d’alimentació prové de les granges de talps i, després d’una guerra devastadora, la civilització subterrània, dividida en diferents nacionalitats, ha decidit eliminar tots els robots, fins i tot els domèstics pels perills que poden causar. Un grup de joves troba un d’aquests robots i, amb l’ajut d’un professor, dissident i expert en robòtica que els ajuda a desxifrar el llenguatge de les màquines, decideixen seguir-lo en una aventura insòlita que els portarà a emprendre un viatge trepidant cap a un destí desconegut que potser els descobrirà moltes claus del seu passat i del seu futur.
Jordi de Manuel és un autor sòlid i, de fet, és un d’aquests escriptors que uneixen en una única persona dues grans virtuts, la seva habilitat literària i una sòlida formació científica i docent. Això fa que les seves històries no siguin només entreteniment trepidant i que tinguin aquell pòsit de saviesa capaç de transformar una novel·la en alguna cosa més. I si aquesta empremta personal es nota de manera subtil en les seves novel·les negres, encara es fa molt més evident quan aborda novel·les “sense gènere” o quan, com passa en aquest cas que ens ocupa, es belluga per una de les seves passions, la ciència ficció.

Els talps, protagonistes secundaris

Aquest gènere literari li permet deixar-se anar, introduir idees i teories científiques i, sobretot fer-ho d’una manera àgil i gens feixuga. Llegint-lo mai no tens la sens la sensació d’estar rebent una avorrida i llunyana classe magistral, una densa exposició tècnica, ans al contrari, aquesta base científica penetra perfectament lligada a la trama de la història i això fa que Jordi de Manuel sigui d’obligada lectura. “El món fosc. Talps” introdueix moltes d’aquestes idees i teories amb base tècnica, tot i que m’estimo més obviar-les ja que totes elles, tal i com us deia, es mouen fusionades amb la història literària, però el que es pot dir és que el llibre fa pensar, et situa en aquesta distòpia futurista i t’obliga a plantejar-te molts interrogants, molts dubtes sobre les coses que hem fet bé, les que hem fet molt malament i les conseqüències que pot tenir una postura i l’altra. De Manuel porta la història amb finor, intriga, emoció i professionalitat i va dibuixant aquesta sèrie d’interrogants, d’una banda els que tenen a veure estrictament amb la trama, (que no es fan evidents fins arribar al final, és clar) i d’altres molts més filosòfics que tenen a veure amb les consideracions derivades de la sempre complicada relació dels humans amb el seu hàbitat, amb la ciència i amb el valor de les decisions polítiques i socials. La religió, la foscor, la guerra, els totalitarismes, la repressió, la supervivència, les relacions socials, els misteris de la vida, unes desaparicions generalitzades i misterioses i tots els elements necessaris que permeten fer-se moltes, moltes preguntes.

Jordi de Manuel

I Jordi de Manuel, que ens regala la seva visió íntima del llibre:
Com es va gestar el món fosc?
L’any 2005, just quan havia acabat d’escriure “L’olor de la pluja” i em faltava poc per posar el punt final a “El cant de les dunes” (dues novel·les de ciència-ficció molt diferents), em va començar a ballar pel cap la idea de crear un món subterrani. Havia de ser un món que no conegués l’existència de la superfície, ni de la llum natural de la nostra estrella, ni de tot el que és més propi del nostre món. En una de les trobades de la SCCFF (l’estimada Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) vaig explicar la idea a l’escriptor i editor Antoni Munné-Jordà, una de les persones que més ha llegit sobre altres mons literaris. De seguida em va parlar de “Retorn al Sol”, una novel·la que l’escriptor català Josep Maria Francès havia publicat setanta anys abans, el 1936.
Llegir “Reton al Sol” no em va desanimar; ben al contrari, em va esperonar a desenvolupar el meu món fosc; el que jo havia imaginat era molt diferent del que havia escrit J. M. Francès.
Com suposo que passa a altres escriptors, noves idees van obrir-se pas amb més força i van arraconar aquell món subterrani. Mai, però, el vaig abandonar; tot sovint hi pensava i anotava les idees en quaderns i a l’ordinador. Em plantejava, també, el dilema d’escriure una novel·la clarament adreçada al públic adolescent o bé fer-ho per a adults. No va ser fins al 2015, deu anys després que la idea sorgís, que m’hi vaig posar de valent. La novel·la es vertebraria amb personatges principals adolescents, però també havia de poder ser llegida i gaudida per lectors adults. El temps dirà si ho he aconseguit.

La vida sota terra

La distòpia subterrània que havia pensat deu anys enrere prenia forma i força de mica en mica. Havia de crear un nou món amb regles pròpies en poc més de dues-centes pàgines, un món versemblant habitat per humans amb una història diferent de la nostra, però que compartissin les nostres virtuts i misèries. Els talps serien la font principal de proteïnes —de fet, la novel·la va estar a punt de dir-se “Talps” i incorpora el mot al títol—. Les creences, l’organització social i la tecnologia havien de tenir punts en comú amb les del nostre món. El món fosc era complex, però les peces del trencaclosques havien d’encaixar amb coherència. Vaig decidir introduir un enigma que fes que la novel·la tibés la corda del principi, i que la trama adquirís un interès i un ritme que atrapés també els lectors i lectores que no els agrada la ciència-ficció (o que en tenen prejudicis, que és més freqüent).
La novel·la té unes quantes picades d’ull que potser algú sabrà veure. Les té amb l’univers literari de robots que va crear Isaac Asimov, amb Retorn al Sol i amb altres referències i intertextualitats inconfessables.
Només l’acceptació de les lectores i els lectors (i les decisions editorials) faran que aquella idea que va sorgir ara fa tretze anys, i algun dels personatges, tingui continuïtat uns quants centenars de quilòmetres per sobre de la superfície.


Gràcies, Jordi.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)

12/06/2018: Núria Coll

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Un nou i emocionant capítol d’aquest apartat que ens permet anar descobrint il·lustradors i il·lustradores que, amb el seu geni i la seva creativitat, enriqueixen tota mena de publicacions i posen el seu art a l’abast de grans i petits .
Avui, amb la seguretat que després d’aquestes petites pinzellades us interessarà força conèixer amb més detall la seva feina, explorem una mica la figura i l’obra de Núria Coll, una barcelonina que des de ben petita va sentir la necessitat de dibuixar. Va veure, però, que no n’hi havia prou amb les ganes i va començar a estudiar al mòdul d’il·lustració de l’Escola Professional de la Dona de la Diputació fins que va encetar la via professional l’any 2004.

Una de les il·lustracions de Núria Coll

Gràcies al seu estil, força delicat, càlid i personal, ha pogut centrar bona part del seu treball creatiu sobretot en qüestions dedicades a l’univers infantil, ja sigui en la seva vesant literària o en la docent. Així i amb la seva signatura, trobem calendaris, llibres de Cinta Arasa o de Jesús Sanjuan, la part gràfica de llibres de text de preescolar i primària d’editorials molt importants del sector com Barcanova, Casals, Castellnou, Edelvives, La Galera, Oxford University Press o Teide i també en algunes guies educatives editades pels Ajuntaments de Barcelona i Parets del Vallès i l’Hospital de Sant Pau. A nivell personal, se sent molt orgullosa del seu primer conte “L’estiu és aquí!” i també de la Caputxeta Vermella, un personatge que acompanya aquesta entrada.

La Caputxeta Vermella de Núria Coll

Els seus dibuixos neixen sempre de tres cors, del seu, del d’un llapis i del d’un paper, tres elements vius i màgics. Afronta els treballs amb rigor i passió i, de fet, després d’entrar a fons en el text o en la idea que ha d’il·lustrar, després d’aconseguir informació i documentació, aquest primer contacte, més de pell, més íntim i emocionant, es transforma en un esbós a llapis. A partir d’aquí, els personatges o els dibuixos neixen, creixen, evolucionen, van agafant cos i ho fan sense renunciar a cap tècnica, ja siguin els sistemes més tradicionals o les noves eines digitals.
Ha dit en alguna ocasió que, si hagués d’il·lustrar un clàssic s’abocaria de cap a La Caputxeta Vermella i que si s’hagués de convertir en un personatge li agradaria ser Baloo, l’os simpàtic, despreocupat i feliç, l’amic de Mowgly, del Llibre de la Selva i això ja podria ajudar a definir una mica el caràcter de la Núria i també l’esperit interior que batega en les seves il·lustracions.

Una de les il·lustracions de Núria Coll

Enfrontar-se a les creacions de la Núria és entrar en un univers que captiva a l’instant, que transmet una sensació instantània d’afecte, de simpatia, de trobar-te en un lloc agradable, on tot és bonic, on tot i tothom s’ha preparat per donar una càlida rebuda al visitant. L’univers personal de Núria Coll és com una gran abraçada, afable, propera, suau, farcida d’amor i de petits detalls que et fan sentir molt a gust, que et condueixen a combregar al moment i sense cap artifici sobrevingut amb aquell entorn que no fa altra cosa que arrencar-te un somriure franc, perdurable i quasi inconscient.

Una de les il·lustracions les llibre "L'estiu és aquí!", de Núria Coll

De fet, és quasi impossible resistir l’impuls d’acaronar els seus personatges, d’interrogar-los, de fer-los una mica teus, de deixar que t'expliquin la seva història íntima a cau d'orella, amb la seguretat que serà sempre una d’aquelles que t’animen a seguir, a anar endavant, a buscar tots els petits misteris i tota la tendresa que amaguen.
I d’una cosa no hi ha dubte, veient les il·lustracions que fa la Núria en aquests camps de la narrativa i la docència infantils, queda clar que els textos escollits han d'estar contents, que no poden veure la llum amb una companyia millor, ja que les imatges que crea tenen tots els ingredients per ajudar a despertar vocacions lectores, per entendre a la perfecció els textos que complementen, per convertir-se en un remolí de saviesa gràfica que ens xucla i ens situa en un país meravellós, farcit de coneixements, de sentiments, d’emocions i de somriures.

Núria Coll

I com que probablement us heu quedat amb ganes de més Núria Coll, aquí teniu el seu instagram. Gaudiu-ne força.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Joventut està fent una aposta potent per introduir amb normalitat el còmic en l’univers de la literatura infantil de casa nostra. Acaba d’editar en català i castellà “El carter de l’espai”, una aventura creada per l’il·lustrador canadenc Guillaume Perreault, traduït al català i al castellà per Susana Tornero.

"El carter de l’espai" de Guillaume Perreault

Perreault ens presenta un personatge força simpàtic. És Bob, un carter apassionat de la seva feina i que considera que el coreu és fonamental i té sempre prioritat. El punt diferencial és que l’àmbit de l’actuació postal del Bob és la galàxia i, això dona molta feina. D’altra banda cal tenir en compte que els carters acostumen a recórrer la seva zona de treball amb una ruta marcada i definida. Potser per aquest motiu, el canvi sobtat de la ruta li trenca el ritme i provoca que no s’adapti gaire al nou itinerari. Però els canvis no sempre acaben sent negatius i, en aquest cas concret, es converteixen en una font de noves aventures.

Guillaume Perreault

Una història magnífica, divertida i ben tractada que poc complir amb escreix aquesta missió de generar afinitats amb el gènere i que arriba amb l’aval dels premis Bédélys Jeunesse i el Pétite Frances Televisions.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial madrilenya Los Libros de la Catarata acaba de publicar un treball ben peculiar de les escriptores i periodistes Analía Iglesias i Martha Zein. És “Lo que esconde el agujero. El porno en tiempos obscenos”, una mirada lúcida, crítica però també càlida a la pornografia, que ha deixat de ser un element marginal i quasi “lumpen” per convertir-se en un eix força omnipresent en la societat contemporània i, sobretot, en la manera d’establir relacions, ja siguin personals o socials.

Analía Iglesias i Martha Zein - "Lo que esconde el agujero"

El llibre ens explica com la pornografia ha anat guanyat terreny i, en certa manera, prestigi, en la societat contemporània. Allò que fa uns anys es podia considerar pervers, privat, marginal i, fins i tot, digne de ser amagat, ha anat mutant la solidesa d’aquesta presència i ha passat a ser un element que ha perdut l’essència de culpabilitat que arrossegava i que ha entrat amb força en la sexualitat general, convertint-se també en un element present en bona parts dels imaginaris eròtics.
La pornografia s’ha convertit en una eina de reivindicació, en una mostra de radicalitat artística, en una proposta estètica, en un plantejament transversal que pot entrar en contacte amb moltes perspectives i molts punt de vista. El fet que les noves tecnologies de la comunicació social hagin trencat barreres i hagin convertit el porno en material de consum públic, obert i, sobretot, gratuït, han fet que la pornografia ja no tingui la consideració d’un tabú prohibit i s’assimili a les pràctiques quotidianes i quasi, quasi trivials i innòcues.
La sensació de perill, de transgressió, d’entrar en territoris perillosos i inquietants s’ha acabat transformant en una mena de dret personal i col·lectiu que cal preservar i garantir. La conseqüència no és precisament trivial, ja que aquest canvi de pensament a nivell general també porta implícit que les nostres vides van obrin canals d’entrada a la pornografia i aquesta s’ensenyoreix sense cap pudor de territoris que abans eren quasi marginals i que ara són de consum global.

El porno com a activitat de cada dia (Foto: Caraota Digital)

Sembla com si el porno fos una arma per combatre frontalment la moral clàssica, el conservadorisme. L’escàndol que la pornografia causa en ments puritanes s’acaba transformant en una falsa patent de cors per tal que sigui utilitzat com una batalla singular. El llibre d’Iglesias i de Zein aborda els temes sense embuts, de manera frontal i, de vegades amb cruesa. Parla de l’esvoranc que s’ha obert en l’àmbit feminista entre les partidàries d’esborrar-lo de manera radical i les que defensen una reforma en profunditat, dues opcions ben complicades en un negoci d’abast mundial que belluga 60.000 milions d’euros cada any.
En aquest sentit analitzen i alerten sobre alguns temes que no sempre resulten evidents, com el dels pornonadius, els joves que ja han nascut amb el porno gratuït de lliure accés o com el paper de les fantasies sexuals que, són precisament això, fantasies i que no necessàriament vol dir que es desitgi fer-les reals, un fet que el consum social i banal del porno pot arribar a tergiversar i a fer pensar a determinades persones sense prou formació social i cultural que tot és una mateixa cosa i quan es perden o es desdibuixen els límits i les fronteres, la vida real pot acabar patint disfuncions greus.


Analía Iglesias i Martha Zein

L’Analía i la Martha reivindiquen que el porno és una mena d’epidèmia que segueix el discurs dominant, és a dir el de l’home i tampoc no es mostren especialment esperançades en la possibilitat d’arribar a imposar a grans nivells la pornografia alternativa i no basada en imposicions, violència i submissió. També defensen la necessitat de recuperar un espai interior, una certa intimitat i la màgia del misteri. Un llibre interessant que ens planteja interrogants i que reclama una mirada cap a tot allò que ens depara el futur en un tema que, d’una manera o altra, sempre formarà part de les nostres vides.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Cada vegada costa més, però de vegades la realitat ens permet copsar que encara no està tot perdut i que hi ha alguns premis que son d’una justícia escrupolosa i màxima. Aquest seria el cas de “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents”, de j.l.Badal que ha rebut el Premi de la Crítica Serra d’Or a la millor novel·la.
El premi, d’entrada ha permès descobrir o, com a mínim posar a l’abast de molta més gent un autor singular i especial com és Badal. Personalment el vaig conèixer amb el recull de contes, “Mestres” i el vaig recuperar anys més tard amb la meravellosa “Els llibres d’A”, a la que van seguir les aventures de “Hopi”, amb les il·lustracions de Zuzanna Celej.

"Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents" de j.l. Badal

El llibre és una aposta de l’editorial :Rata_ que, d’entrada ja demana una mirada més oberta del que caldria esperar. Ha guanyat el premi de novel·la però de ben segur podríem discutir molt si és un novel·la o no ho és. El que és obvi és que no respectaria la concepció habitual de novel·la, allò dels cànons habituals. De fet i al primer cop d’ull, “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents” vindria a ser un dietari sense temps que, no ens enganyem, és la manera més excelsa i pura de construir un diari. Prescindir de les referències temporals ens situa en una mena d’estadi superior, en un lloc on el temps ni compta, ni influeix ni, per suposat, ens condiciona a l’hora d’anar descobrint i assimilant tot allò que se’ns explica.
Això vol dir que aquesta estructura de novel·la que fuig de les estructures de la novel·la, es pot ramificar al gust del lector, assolint nivells i sensacions que s’acaben revelant molt més profunds, molt més directes, molt més sòlids del que es podria derivar de les primeres aparences. Les propostes, les accions, les reflexions i les accions de Badal creixen sense aturador, ja siguin les més banals o les de màxima transcendència, oferint-nos una mena de mirada universal, omnipresent i d’una dimensió que ultrapassa qualsevol frontera, qualsevol límit.

Núvols (Foto: Pixabay)

Fent un joc de paraules molt, massa fàcil però crec que molt real, Badal bada davant el món i ens convida també a tots a badar. I badar ja sabeu que és un verb gens innocent i força poderós, un verb que implica mirar-se tot allò que t’envolta des de la pau íntima, sense res que et destorbi, amb tot el temps per davant, amb la paciència de l’entomòleg, la saviesa del bioquímic, la puresa d’un nen, l’experiència acumulada d’un avi i la bellesa d’un poeta. Badar porta també associat un element de plaer absolut i un lligam estret amb l’entorn en una situació de pau interior que et permet assaborir cada detall amb plaer.
La idea latent d’un diari, de fet no es perd mai, encara que quedi força difuminada i/o transformada per aquesta especial concepció literària, però les aventures i els records d’infantesa es transmuten i es fonen en aquest magma molt més global i molt més complex i van configurant els pilars d’aquesta literatura que bull, que es belluga, que perd la linealitat, que s’embranca, que entra i que surt. I aquesta idea d’escrits en moviment contant és global i va lligada a la temporalitat, a l’estil i també a la temàtica. Aquests ulls inexistents miren moltes coses i es podria dir que ho fan d’una manera polièdrica, quasi com un gran insecte carregat de saviesa i de poesia. Afronten amb la mateixa intensitat qüestions mitològiques o metafísiques, temes profundament íntims i personals o temes trivials sense massa més transcendència que la que es pugui derivar de narrar-los. I probablement aquesta és una altra de les grandeses del text, la possibilitat d’embrancar-se en una muntanya russa intel·lectual i emocional que, com una galàxia en canvi, no para d’expandir-se i de contraure’s, creant un espectacle de bellesa crítica i corprenedora.
A “Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents” hi ha bellesa, molta bellesa i una mena de nostàlgia entre lírica i lúcida, una mena d’àlbum d’imatges on els records s’ordenen quasi per temàtiques i els exploren a fons, renunciant a la lleugeresa i capbussant-se en una successió de màgia, de paraula que no va lligada al temps. De fet el temps es dilueix o potser es fa circular, tanca els extrems i fa que tot corri en una ruta sense principi i sense final, només trànsit, només emoció, només neguit i reflexió i la literatura com a eix, brúixola i guia.
I ara també l'alegria per una aportació excepcional, la "veu" del mateix j.l. Badal acostant-nos la seva visió íntima del llibre:

j.l. badal

Escriure és l'art personal, la meditació, la petita meditació, diària. En l'escriptura toquem el món, l'abracem. Abracem la humanitat sencera, individu a individu, sense generalitzacions. Ens fan tant de mal, les generalitzacions, la fantasia de la memòria, de la història, de les paraules en majúscula. El tòpic, la paraula gastada per l'Emperador, per la tribu. Com caminar, com asseure's, callar o dansar. Vet aquí escriure, és senzill. És infinit, perquè és un art, i això és sinònim d'aprenentatge continuat i silenciós.

Fer un llibre és diferent. És agafar aquella meditació personal i donar-la a conèixer, "public-ar-la". Hi ha una part de crida, d'abraçada; i el perill de la vanitat. Quan la Iolanda Batallé, editora de :RATA_ em va proposar de publicar una novel·la que estic escrivint i li vaig dir que encara necessitava alguns anys, em va suggerir que fes el llibre que volgués, que em donava carta blanca. Va ser un bell exercici, començar de zero, asseure'm i imaginar de nou -sempre és la primera vegada, sempre és l'última- que escrius les darreres pàgines de la teva vida. Què em calia dir al grapat de pedres que m'acompanyen sobre la taula de l'estudi; als boscos per on camino, als fills, al núvol que passa, al nen que neda en un dels desespers del Mediterrani, als morts, als no-nats, a l'abellerol.

Vaig obrir els quaderns on diàriament practico l'escriptura més personal. Vaig triar, vaig reelaborar, vaig escriure coses noves. En va quedar un llibre que em costa de definir. Que, com tot llibre, és un lloc: on poden passejar-s'hi, de la mà, els pronoms de primera i de segona persona de tots nosaltres, el pronom de primera persona del plural. Autors antics, persones senzilles, núvols, molts núvols, moments que volien ser de presència pura.

Què n'ha quedat, qui ho sap. Jo mateix, des d'ara un lector més, no el llegiré sempre igual... Espero que un lloc, un espai com sota un arbre o sota núvols, sí que s'hagi obert. Un més entre molts. I demà comença un altre dia, una altra escriptura, un altre passeig, una altra braçada al Mediterrani. Breu, tot, i fent llum.


Gràcies Josep Lluís

No hi ha dubte, els premis poden tenir aquesta gràcia, convertir un autor minoritari i complex en autèntic patrimoni lector, no sé si dir de masses, però sí d’un volum de públic com per tenir en compte el proper llibre que publiqui. Aprofiteu aquesta oportunitat i, de moment, no deixeu escapar aquest. Val la pena.


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)


| Entrades anteriors

Enllaços patrocinats