Abdel Nasser Salama havia ascendit fins a editor en cap del diari més important d’Egipte, “Al-Ahram”, ara fa tres anys, quan la revolució es va imposar i aquest diari governamental va assolir la llibertat d’expressió. Però ara fa un mes, Abdel Nasser va ser relegat a redactor, després que el govern interí, dirigit pels militars, va trobar que era “poc patriòtic” i “massa donat a la controvèrsia” per voler publicar opinions de les dues parts en la lluita per l’aprovació de la nova Constitució.

Com ell, Shahira Amin, periodista de la televisió estatal Nile TV, que va convertir-se en una de les icones de la revolució del 25 de gener del 2011 quan va renunciar al càrrec de subdirectora d’aquesta televisió i de presentadora del seu principal informatiu perquè no la deixaven parlar dels fets de la plaça Tahrir, i ara és acusada de traïdora perquè qüestiona l’”statu quo” favorable al poder de l’exèrcit.

L’estament militar i governamental ja no confia en ella, i això que l’octubre del 2011 va ser escollida pels militars per entrevistar el soldat israelià Gilat Shalit, quan va ser alliberat a Gaza, on ella va arribar en un helicòpter acompanyada de l’actual president del Consell Suprem de les Forces Armades i ministre de Defensa, el general Abdel Fattah al-Sisi, futur president d’Egipte, segons totes les enquestes i el clam popular.

Ara Shahira viu pràcticament tancada a casa. Aprofita la meva presència per treure tota la ràbia i la por que porta a dins. “Tinc molts col•legues que practiquen l’autocensura perquè tenen por de perdre la feina o de ser arrestats o assenyalats com a traïdors, terroristes o espies si intenten fer periodisme objectiu que mostri les dues parts de la història. Ara passem pels moments pitjors i més perillosos per treballar com a periodistes a Egipte.”

No pot anar a votar perquè la reconeixerien i la gent s’imaginaria que votaria “no” a la nova Constitució, tot un sacrilegi, cosa que li podria suposar algun disgust i innombrables riscos per a la seva seguretat física. “No puc dir que s’hauria d’investigar la matança contra els Germans Musulmans que hi va haver l’agost passat, ni defensar el ‘no’ a la Constitució, ni explicar públicament una cosa tan simple i innocent com que hi ha dues opcions per votar en el referèndum, i que totes dues són legítimes.”

Shahira té ara un programa setmanal a la televisió estatal Nile TV, però ha de passar pel control de la censura abans d’emetre’l. La majoria de les vegades és totalment censurat i en el seu lloc s’emet una pel•lícula antiga.

Ningú la defensarà a casa seva. Els companys periodistes que tenen algun altaveu l’acusen de traïdora; gairebé de terrorista. Jo mateix, mentre editava en una empresa de comunicació egípcia l’entrevista que li havia fet a Shahira, se m’acostaven periodistes i càmeres per recordar-me que les opinions d’aquella dona no tenien cap crèdit, perquè estava a sou dels “terroristes” Germans Musulmans. Només quan ningú podia sentir la conversa era quan algú s’atrevia a dir-me que és la por a perdre la feina i alguna cosa més el que els porta a adoptar posicions extremes i patriotes, les que creuen que vol el poder.

Això aboca aquests periodistes a situacions vergonyoses com la d’escridassar l’expresident islamista Mohamed Mursi quan va aparèixer tancat en una gàbia per ser jutjat, acusar-lo d’assassí abans que es fes el judici i demanar-li, a crits, la pena de mort. I ho feien davant les càmeres de la televisió que oferien el judici en directe. “Lluitaven –em diu un periodista que no voldria que es publiqués el seu nom- per demostrar qui era més patriòtic als ulls dels teleespectadors i, sobretot, dels seus caps, fidels seguidors del poder.”