Plou a Nahariya. La tardor truca a la porta d’aquesta part de la Galilea. La tempesta ve de l’Est, dels Alts del Golan. D’aquella zona n´arriben jeeps militars israelians, dia sí i dia també, carregats amb sirians ferits de guerra. Trets de franctiradors, explosions de bombes, atacs indiscriminats de l’exèrcit, han provocat fins ara més de 100.000 morts i desenes de milers de ferits. Des del mes de març, gairebé 300 han vingut a curar les seves ferides a Israel.

La discreció és absoluta. No hi ha dades oficials ni relat sobre els fets. Com arriben els ferits a la frontera amb Israel? Qui els passa a l’altre costat? Qui els recull quan estan curats? Hi ha coordinació entre els rebels sirians i l’exèrcit israelià per recollir i entregar ferits? Com que Israel no ha volgut prendre posició en la guerra civil siriana –descomptant, esclar, els atacs de la seva aviació, mai reconeguts ni negats, a magatzems d’armament sirià-, ara no vol que es publiciti massa l’acollida de ferits del país veí. No volen ni poden absorbir una allau de gent que vulgui entrar a Israel i no desitgen , tampoc, enfrontaments directes amb el règim de Damasc.

Molts dels ferits arriben en condicions dramàtiques, amb traumatismes cranials, articulacions que s’han d’amputar, i totalment inconscients. “Quan es desperten i veuen on són, alguns entren en un atac de pànic”, explica el jove neurocirurgià, Samuel Tobias. “Israel? No pot ser. Però si ès l’enemic? Criden, atemorits, la majoria.” Però la feina dels metges avança, com la cura de les ferides dels sirians. Amb l’ajuda del personal àraboisraelià de l’hospital, a poc a poc, es van moderant les pors i va canviant també “la visió hostil que aquests homes i dones tenien d’Israel.”

Però Israel continua sent considerat l’enemic de Siria. Quan aquests sirians, ja restablerts, puguin tornar als seus pobles, hauran d’amagar la seva història. Ningú ha de saber que van ser tractats a Israel.