La vaig conèixer a Washington, quan li va preguntar al flamant president Barak Obama si tenia constància que Israel tenia armament nuclear. Com que la resposta va ser premeditadament confusa i buida, Helen Thomas va insistir. Obama li va dir, distès i somrient, que ja sabia que les seves preguntes eren com un examen que havia de superar. Helen va riure, però va insistir: “Quines proves té, doncs, per saber que Corea del Nord o un altre país sí que té armament nuclear i Israel no?” La hipnòtica retòrica d’Obama va portar la roda de premsa cap a un tema diferent, i va cedir la paraula a un altre periodista. Però la Helen l’havia posat en evidència. El president no havia respost la seva pregunta, cosa que feia suposar que sí, que Obama sabia que Israel tenia armament nuclear.

“Un periodista ha de ser sempre incisiu amb el poder. S’ha de reptar els mandataris perquè responguin de les seves obligacions, que són les de servir els ciutadans, tots els ciutadans, i passin comptes del que fan i el que controlen. Per això estem els periodistes.” M’ho explicava la Helen, a punt de fer 90 anys i plena de vitalitat i de l’orgull que li proporcionava l’honestedat i la valentia de la seva feina.

Parlava amb recança dels anys en què els companys de la sala de premsa de la Casa Blanca la van deixar sola, arraconada. Fins i tot li van negar el seient que sempre havia ocupat, a la primera fila, al davant del president o del seu portaveu. Van ser els anys del primer mandat de George W. Bush, quan la premsa feia costat al president. Quan qüestionar-se les coses era considerat antipatriota. Quan la fosca petjada del terrorisme va estendre la por i la solidaritat nacionalista a les redaccions dels principals mitjans de comunicació. Ella va resistir, i a les rodes de premsa de George Bush li continuava preguntant, una vegada i una altra, el per què de la invasió de l’Iraq, de l’Afganista Per què enviar tants nord-amerians a morir? Per què matar iraquians?”

“Els periodistes hem de ser la veu dels que no en tenen, o dels que no tenen accés al poder. Hem de fer-nos ressó dels problemes de la gent que pateix. Si nosaltres no denunciem l’evidència de la misèria i l’abandonament dels oprimits, qui ho farà? Nosaltres tenim les armes per fer-ho. Les meves són aquest bolígraf i aquest full de paper.”

L´entrevista amb Helen Thomas la vaig fer a la sala de premsa de la Casa Blanca el mes de març del 2009.