Categoria: General
Escrit per: Albert Elfa
Un home israelià ensenya als seus fills com posar-se una màscara antigàs en un assentament prop de Jerusalem. (Foto: Reuters)

“Un atac contra la Síria de Bashar al-Assad comportarà la imminent destrucció de l’estat jueu”, clamen els polítics i militars iranians, i ho recullen amb detall els mitjans de comunicació israelians. El govern d’Israel demana a la gent que faci vida normal, i els diu que l’exèrcit sap com tenir cura d’ells i com respondre amb tota la contundència possible a qualsevol atac exterior.

“Per mi tot això és surrealista”, m’explica Ron a la cua del supermercat de Talpiot, a Jerusalem, on espera pacientment per obtenir una màscara antigàs; la primera que haurà tingut mai. Ron fa tres anys que va fer l’“aliyah”; o sigui que va emigrar a Israel com a jueu, disposat a treballar i viure en aquest país sota el paraigua oficial del govern, que els organitza una còmoda benvinguda. En aquests anys ha viscut tranquil·lament, sense gaires ensurts, però ara es veu obligat a fer la “cua de la por”, com ell l’anomena. Diu que tot és una mica exagerat i creu que no passarà rés, però no se’n pot quedar al marge, tot i sentir-se incòmode.

En canvi Itzik ho té molt clar. Ha vingut a canviar quatre màscares antigàs velles per unes de noves. “Els filtres caduquen i cada cert temps les hem de renovar.” Però avui hi ha molta gent, massa per les màscares que hi ha disponibles. A sobre no hi ha ningú per repartir-les. Itzik, com desenes de persones, es llança sobre les caixes i aconsegueix les seves quatre proteccions antigàs. El caos s’instal·la al centre comercial i han de ser els homes de seguretat del supermercat els que posin una mica d’ordre quan ja no queda res a repartir.

A Israel hi ha un 40 per cent de la població que no té màscares antigàs, la majoria àrabs-israelians. Ara, quan el perill es veu molt a prop, sobretot després de les notícies que arriben de Síria sobre l’ús mortífer d’armes químiques contra la població civil, tothom reclama la seva protecció. Fins i tot els ultraortodoxos jueus es queixaven ahir que aquestes màscares són discriminatòries amb la seva comunitat, perquè diuen que no serveixen per a homes amb barba, la majoria absoluta del seu col·lectiu masculí.

28/07/2013: Tot és negociable

Categoria: General
Escrit per: Albert Elfa
"Un dia vàrem intercanviar un terrorista per un soldat viu. En un altre moment vam alliberar centenars de terroristes a canvi d'un soldat. Després, terroristes per soldats morts, i ara 100 terroristes per un 'procés'. Li estem ensenyant al món que amb nosaltres tot és negociable". Així s'expressava Naftali Bennet, el líder del partit ultranacionalista Casa Jueva, contrari a l'alliberament dels presoners palestins i, fins i tot, a iniciar un procés de negociació amb Ramallah.

"És un dia difícil per a Israel, que pot suposar que aviat arribi el moment d'alliberar assassins que han actuat a sang freda contra els israelians", afegia Bennet, que, juntament amb sis ministres més, va votar en contra de l'alliberament dels 104 presos palestins com a inici del procés negociador amb representants de l'Autoritat Palestina. Tretze ministres van votar-hi a favor i dos es van abstenir.

"Aquest moment no és fàcil per a mi -deia el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu-, i no ho és tampoc per a la resta de ministres ni, sobretot, per a les famílies que van patir atemptats terroristes. Però hi ha moments en què s'han de prendre decisions difícils en benefici de l'estat, i aquest és un d'aquests moments."

El consell de ministres també ha aprovat una llei de referèndum per consultar al poble israelià qualsevol decisió de retirada de terres sobiranes, tant a Israel com a la ciutat de Jerusalem, que consideren la seva única i indivisible capital. Aquesta llei es fa en previsió de possibles intercanvis de terres amb els palestins per poder mantenir sota soberania israeliana els més grans assentaments jueus dins de Cisjordània.

null
Categoria: General
Escrit per: Albert Elfa
La vaig conèixer a Washington, quan li va preguntar al flamant president Barak Obama si tenia constància que Israel tenia armament nuclear. Com que la resposta va ser premeditadament confusa i buida, Helen Thomas va insistir. Obama li va dir, distès i somrient, que ja sabia que les seves preguntes eren com un examen que havia de superar. Helen va riure, però va insistir: “Quines proves té, doncs, per saber que Corea del Nord o un altre país sí que té armament nuclear i Israel no?” La hipnòtica retòrica d’Obama va portar la roda de premsa cap a un tema diferent, i va cedir la paraula a un altre periodista. Però la Helen l’havia posat en evidència. El president no havia respost la seva pregunta, cosa que feia suposar que sí, que Obama sabia que Israel tenia armament nuclear.

“Un periodista ha de ser sempre incisiu amb el poder. S’ha de reptar els mandataris perquè responguin de les seves obligacions, que són les de servir els ciutadans, tots els ciutadans, i passin comptes del que fan i el que controlen. Per això estem els periodistes.” M’ho explicava la Helen, a punt de fer 90 anys i plena de vitalitat i de l’orgull que li proporcionava l’honestedat i la valentia de la seva feina.

Parlava amb recança dels anys en què els companys de la sala de premsa de la Casa Blanca la van deixar sola, arraconada. Fins i tot li van negar el seient que sempre havia ocupat, a la primera fila, al davant del president o del seu portaveu. Van ser els anys del primer mandat de George W. Bush, quan la premsa feia costat al president. Quan qüestionar-se les coses era considerat antipatriota. Quan la fosca petjada del terrorisme va estendre la por i la solidaritat nacionalista a les redaccions dels principals mitjans de comunicació. Ella va resistir, i a les rodes de premsa de George Bush li continuava preguntant, una vegada i una altra, el per què de la invasió de l’Iraq, de l’Afganista Per què enviar tants nord-amerians a morir? Per què matar iraquians?”

“Els periodistes hem de ser la veu dels que no en tenen, o dels que no tenen accés al poder. Hem de fer-nos ressó dels problemes de la gent que pateix. Si nosaltres no denunciem l’evidència de la misèria i l’abandonament dels oprimits, qui ho farà? Nosaltres tenim les armes per fer-ho. Les meves són aquest bolígraf i aquest full de paper.”

L´entrevista amb Helen Thomas la vaig fer a la sala de premsa de la Casa Blanca el mes de març del 2009.

12/07/2013: Ràbia i derrota

Categoria: General
Escrit per: Albert Elfa



Cansats, extenuats, molts dels seus companys morts o ferits. Però ells resisteixen. Al davant de la mesquita de Raba'a encara hi ha milers d'islamistes. Seguint la crida dels seus líders, els que encara no estan detinguts, diuen que estan disposats a donar les seves vides per la Germandat i el seu president derrocat, Mohamed Mursi. Però el temps passa i el nou estat va agafant forma. Quina sortida els queda; negociar?

"No, diu el periodista i analista polític Isham Mahren. Ara ells tenen una mena de ràbia jihadista dintre del cos, i caldrà molt de temps perquè se la treguin de dins. I si la violència continua els Germans Musulmans perdran qualsevol oportunitat de tornar a la vida política egípcia. Es quedaran fora."

L'únic missatge que arriba a la població, quan tots els seus mitjans de comunicació estan tancats i els afins considerats enemics d'Egipte, és l'oficial. I aquest diu que els Germans Musulmans només busquen la sang, dividir el país i portar-lo a una guerra civil.

I de tot això hi ha algú que se'n pot aprofitar: els salafistes del partit Al Nour, que sempre han estat al costat de tots i de ningú. Ells saben que ara tenen l'oportunitat, potser remota, d'ocupar l'espai de l'islamisme oficial, i relegar els Germans Musulmans a l'extremisme i, potser, a la il·legalitat.

06/07/2013: Egipte trencat

Categoria: General
Escrit per: Albert Elfa
null
Amb almenys 17 morts i centenars de ferits s'ha saldat aquest transcendent i sagnant divendres. Els Germans Musulmans han començat a dur a la pràctica la seva promesa de donar la vida per preservar la legalitat democràtica del país i tornar Mohamed Mursi a la presidència d'Egipte. Han intentat assaltar la caserna on està detingut l'ex president, així com l'edifici de la televisió estatal, pres per l'exèrcit, i accedir a la plaça Tahrir.

Els cops de pedra, els trets, les barricades, han tornat a totes les principals ciutats del país. Un país que avui es despertarà trencat, amb més noms de màrtirs a afegir a la llarga llista que es va iniciar ara fa dos anys i mig amb la revolució de gener del 2011.

Es fa impossible imaginar que els Germans Musulmans acceptin la generositat de l'exèrcit i els opositors a Mursi perquè s'integrin en un govern d'unitat nacional, i fins i tot que participin en unes possibles pròximes eleccions legislatives i presidencials. Han estat apartats a la força del poder que havien guanyat a les urnes, els seus líders detinguts i les principals institucions representatives del poble, dissoltes.

Els Germans Musulmans tenen milions de militants decidits a lluitar, A l'altre costat hi ha la força militar que està també decidida a fer-los front. El país ha entrat en un carreró sense sortida, on la negociació s'imagina molt difícil. Que passarà avui? Potser l'exèrcit s'acabarà desplegant rotundament pels llocs més sensibles del país. I potser els Germans Musulmans continuaran cridant a la revolta. Un panorama que posa en una molt incòmoda situació als liberals, laics i progressistes que han anat de la ma dels militars i que veuen com ara son, plegats, en un dels fronts que pot abocar el país a una guerra civil.
Anterior       Següent