"The folk singer" atrapa a traïció. T'hi apropes esperant veure el retrat d'un cantant folk desconegut de l'Amèrica profunda, però aquesta cinta no és un documental sobre un músic. No té res a veure amb una biografia, no hi ha entrevistes, testimonis i material d'arxiu. És, com resa el subtítol, "a tale about Men, Music and America", una faula moral que balla sobre el fil que separa el gran cinema de la no-ficció, on desconeguts d'increïble talent perduts enmig del món s'obren en canal per deixar-nos veure els seus dimonis -que són els nostres.


"No vols ballar amb mi dins del meu malson, amor?"

Guiats per la càmera de M. A. Litter, director, poeta i artista de la retòrica, entrem a la vida quotidiana d'un grup d'amics d'Austin, Texas, on les converses fluctuen entre Déu i les barbacoes amb te dolç. John Konrad Wert, que sobre els escenaris és conegut com a "Possessed by Paul James", és un músic a punt de ser pare, i emprèn una ruta d'actuacions a través de Texas i Louisiana per aconseguir diners que alimentin el seu fill. La música és la seva passió, però viure'n no és fàcil. I d'aquesta situació de partida neix el discurs de la pel·lícula.


Mentre beu cervesa al porxo o recorre els paisatges de la infància, Wert parlarà amb amics i coneguts, músics i cures, plantejant els seus grans temes vitals: la responsabilitat sobre la família, la passió per la música, la corrupció de la indústria, la mort dels ideals americans, la germanor dins de la comunitat ("everyone is pre-approved!"), la fe o l'obsessió per la creació. Quan confessen les seves contradiccions i lluites internes, l'honestedat d'aquests homes amb cuixes de pollastre tatuades (o ho vaig veure malament?) és tan natural que ens costa de creure que estiguem sentint el que estem sentint. "Look, I am so devasteted as you are".

"La realitat és l'altar d'aquells que no tenen un somni"

No importa quin sigui l'instrument triat, si violí, banjo, guitarra: quan Wert toca el seu blues-folk esquinçat, entra en trànsit. Aïllat del món real, sembla experimentar una convulsió interna, violenta, embogida. Tot el seu cos s'agita com les notes sobre el pentagrama. Com un matemàtic col·locat que, pres del deliri, comença a tenir visions de les peces del món encaixant una a una, "Possessed by Paul James" és literalment posseït per la música. I enmig d'aquesta lluita entre el bé i el mal, s'arranca una veu hipnòtica capaç de convocar totes les bèsties. Només per sentir-lo cantar val la pena veure el documental.

En canvi, quan descendeix al món dels mortals, aquest músic, del que s'esperaria que fos un individu prepotent, bohemi i decadent, es descobreix com el més educat i delicat dels homes. La contradicció és tan colpidora que el personatge encara es fa més interessant. Es mou per la vida amb moviments tranquils, extremament afables, respectuosos i empàtics envers els seus congèneres, amb un ressò pacifista i espiritual que fa pensar amb els seus antecedents menonites (pot ser casualitat, però és fill d'un predicador i una pianista).



"Ploro la teva mort, Amèrica"

Mentre les ànimes d'aquests músics lliuren les seves guerres, de fons va passant el tranquil paisatge rural americà, immens i desolat. La bellesa plàstica de la cinta descansa sobre una fotografia d'enquadraments pictòrics molt cuidats, de grans planícies, de carretera, capvespre i benzineres. La postproducció ha treballat sobre els colors de les localitzacions per crear un aire nítid de tons saturats i aires lomogràfics, una mica com aquelles fotografies de revelat creuat, on la vista se'n va cap a les textures de la fusta, de la terra i dels cels empedrats amb pals elèctrics.

La història de Konrad Wert -amic del director- és real, però la pel·lícula és una recreació, una posta en escena "preparada" d'una vida autèntica. Això li treu valor? A vegades la ficció, si està ben feta, s'apropa més a l'essència de la realitat que un mal reportatge. M. A. Litter argumentava que si la pel·lícula no ha estat entesa als Estats Units, a diferència d'Europa, és precisament perquè tot plegat els resulta massa proper, incòmodament proper. Però "filmar no és una festa, és un acte de violència" -violència emocional, en aquest cas-. I benvinguda sigui.