Entrada pel concert de Led Zeppelin al Royal Albert Hall (9-1-1970)


Si vau néixer després del 1970, i fins i tot assumint que en sigueu un fan molt prematur, els discos de Led Zeppelin no debien arribar a les vostres mans, com a mínim, fins a 1980. És a dir: tard, massa tard per veure'ls en concert a tots quatre, com en els millors temps. Però la vida dóna segones oportunitats, i aquesta setmana tenen forma d'In-Edit.

El documental “Led Zeppelin: Live at the Royal Albert Hall” no és un documental, no ens enganyem, per molt que el firmi el Peter Whitehead i es gravés a l'època primigènia del gènere. És la filmació implacable d'un concert des de primera fila, amb algun pla robat des dels laterals de l'escenari i una postedició que es redueix a la selecció de temes (dura 103 minuts) i a la inclusió d'algunes fotografies (borroses, granulades) del mateix concert. Sense entrevistes, veus en off ni recreacions. Whitehead diu que el seu mètode és com l'esperit dels 60: verge, espontani, sense retocs. A pèl. I no menteix.

Per això, precisament, aquesta és una peça només apta per a fans nostàlgics dels LedZep, antropòlegs de la música i historiadors del cinema. Si no formeu part de cap d'aquests grups, abandoneu la lectura i cerqueu una altra pel·li per aquesta nit. Però si no és així...

Robert Plant és l'ànima engrescadora de la festa

Si no és així, prepareu-vos per deixar caure llagrimeta (rockera). Whitehead aconsegueix que oblidem l'existència d'una càmera i que ens sentim part del públic. La falta absoluta d'edició et fa enfonsar-te entre la gentada en aquella nit del 9 de gener del 1970. El grup que acabaria desterrant els Beatles del capdamunt de llistes del Regne Unit i dels Estats Units, tot just fa dos mesos que ha tret al mercat el seu segon disc, “Led Zeppelin II”, i un any del primer. Encara són criatures. Quan Robert Plant marca gola i tira la melena enrere per cantar allò d’“I've got you in the sight of my loving gun” té 21 anys. Page, 25. I vistos des de primera fila, amb les seves armilles de rombes i els seus pantalons -encara- acampanats, marcant cul molt discretament, la imatge és la de quatre postadolescents assajant i jugant a un garatge brut amb cerveses a terra, lleugerament pendents del públic, majoritàriament a la seva bola. Tendres, en resum, i molt, molt lluny de les figures mastodòntiques en què es convertirien.

La falta d'edició ens permet veure, minut a minut, els solos extasiats que es marquen Bonham a la bateria (13 minuts) i Page amb la guitarra (10 minuts). John Bonham és una bèstia del seu instrument: quan toca, una tribu sencera d'homes presos per la ràbia pren les baquetes, mentre la càmera de Whitehead no fa res per evitar una cara blanquinosa que surt del no res i s'encén una cigarreta a l’esquena del bateria.



Page és molt més cerebral: és la màquina executora, perfeccionista, obsessionada, que branda un arc per arrancar sons impossibles a les cordes. El guitarrista s'asseu per interpretar en solitari “White summer”, on el públic asincrònic del 2009 reconeix acords de “Black Moutain Side”. És una de les tres vegades que els espectadors del Rex aplaudiran a la pantalla, com a fans enfervorits enviant un missatge 40 anys enrere. Les altres dues: quan Robert Plant cita el nom de Jimmy Page per primera vegada, i quan Bonham acaba el seu solo. A punt ha estat la sala de corejar Plant, però a aquest registre vocal no hi ha qui el segueixi.

“Led Zeppelin...” és una de les tres peces que el festival presenta com a reconeixement a l'obra i la manera d'entendre el documental de Peter Whitehead, juntament amb “The Peter Whitehead Pop Promos” i “Tonite let's all make love in London”. Després d'ell, d’altres gravarien Led Zeppelin en concert, intentant millorar l'experiència -sobretot lumínica- del Royal Albert Hall: sis anys més tard, Peter Clifton i Joe Massot van treure al mercat “The song remains the same” , que estava a les antípodes conceptuals i visuals del film de Whitehead. És a dir: estava editat, tenia extres, metàfores surrealistes, backstage i tot allò que s'acostuma a esperar d'un documental.

Però si el que voleu és veure Led Zeppelin en concert, a pèl, reserveu la data: dissabte, 7 de novembre, a les 20 h, a l'Aribau Club 1.

Squeeze my lemon, 'til the juice runs down my leg...

SETLIST

We're Gonna Groove
I Can't Quit You Baby
Heartbreaker
Dazed and Confused
White Summer / Black Mountainside
Since I've Been Loving You
What Is and What Should Never Be
Moby Dick
How Many More Times (inclou Boogie Chillen', Bottle Up 'n Go, Move On Down The Line, Leave My Woman Alone, The Lemon Song)
Whole Lotta Love
Communication Breakdown
Organ solo / Thank You
Bring It On Home
C'Mon Everybody
Something Else
Long Tall Sally (inclou Whole Lotta Shakin' Goin' On, Move On Down The Line)