Clap your hands!

Soundtrack for a revolution” és un cant èpic, l'enèsima oda entonada a la grandesa del poble unit per l'objectiu d'una lluita justa. Un reconeixement a la poderosíssima força de la gota malaia que, de tant insistir, acaba foradant la pedra. Un monument a la persistència i coratge de la població afroamericana que, encapçalada per Martin Luther King, va lluitar per la igualtat dels drets civils als Estats Units a les dècades dels cinquanta i els seixanta.

A Bill Guttentag, un dels codirectors d'aquest documental, ja li van aquestes històries. Doblament oscaritzat pels seus documentals sobre els equips de rescat de l'11-S (“Twin Towers”, 2003) i sobre la lluita d'un nen que pateix càncer (“You don't have to die”, 1988), se sent còmode quan narra aquells moments on història, tragèdia i heroisme s'uneixen a la vida dels homes. I la història de l’alliberació afroamericana és, com negar-ho, un candidat perfecte.

GENT ORDINÀRIA FENT COSES EXTRAORDINÀRIES

Dit això, i assumint aquesta flaire “buenista” de “Soundtrack...”, al documental se li ha de reconèixer una narració cristal•lina i impecable: els testimonis i el material d'arxiu se succeeixen amb fluïdesa, ben lligats i mastegats. Les persones que apareixen no només van viure l'època: en van ser protagonistes directes. Caminaven al costat de Martin Luther King, lideraven els cants, participaren a les segudes als bars de blancs, a les “Freedom rides”, van fer cua als censos d'Alabama. I conserven l'emoció i l'orgull de qui està en pau amb el seu passat. La seva humanitat i franquesa són tals que ni tan sols en els moments més dramàtics de la història es cau en el patetisme. A més -és que tot ve tan ben donat-, són amos d'aquella teatralitat engrescadora que aconsegueix captivar amb el relat de les memòries, seduint a cada gest, marcant el ritme, clap your hands.

La cerca de nous materials per explicar la vella història també està suada i carregada de mèrits. A les fotografies dels protagonistes s'hi sumen desenes de gravacions no difoses fins ara, extretes de dos arxius policials de l'època. La lluita s'explica cronològicament i temàticament alhora, sense embafar, sense avorrir. I fins i tot, en algun punt, la postproducció digital fa la seva màgia amb el blanc i negre, i l'espectador creu estar veient una innovació en el camp visual, una nova manera de reveure documents antics (no, no donaré més pistes).

Cartell de "Soundtrack for a Revolution"

El que es troba a faltar són testimonis de l'altra banda, un contrapunt, algun exemple de misèria humana del cantó dels “bons”. Acabada la projecció, el codirector Dan Starman explicà que s'havia intentat posar en contacte amb el noi blanc que llençà una bomba contra l'autobús on els negres viatjaven cap a Mississipí durant les “Freedom rides”. L'home l'atengué amb males maneres i assegurà que ell havia lidiat amb el que havia fet, i que allò ara ja només concernia a ell i a Déu. Per boca de tercers, esbrinaren que aquell noi havia esdevingut pare; el seu primer fill havia nascut sense braços, i ell ho va interpretar com un càstig diví. That's America, man. Però, per què no incloure això al documental? Per què no trencar la pàtina? Per què no cercar veus del KKK, avaluar el paper de les imatges televisives en la catalització dels fets, preguntar-se per què Johnson va acabar cedint, per què...

SING WITH ME, BROTHA'

Perquè això va de música, en teoria. Però si aquesta és la raó, si la banda sonora d'aquells dies havia de ser l'eix central, “Soundtrack...” es queda curt. Tot i el pes que se li dedica, la música és només coprotagonista. Per molt que el film estigui dividit en capítols introduïts/conceptualitzats per una cançó/bandera, netejada i hollywoodejada en estudi per veus immenses com les d'Angi Stone, The Blind Boys of Alabama, Joss Stone, John Legend, o formacions d'indie-funk porcot com TV on the Radio o hip-hop underground com The Roots.

Aquí la música és pura energia viscuda des de les entranyes. Els joves recorden com les lletres de les cançons brotaven espontàniament enmig de les marxes o les reunions: un vers des de primera fila, la cantarella des del fons... Moltes eren, però, cançons heretades de la tradició oral afroamericana, espirituals negres popularitzades a principis del segle XVIII, redescobertes per una nova generació que hi va trobar força i capacitat de cohesionar-les en una única direcció. Aquí l'afany egocèntric i personalista de la música moderna es desfà per cedir protagonisme a la comunitat: no importa de qui fos la cançó, d'on surti. S'interpreta en grup, a cappella, improvisadament. És pura manifestació del projecte conjunt. Llàstima que el documental no aprofundeixi més en aquesta línia i desenterri l'origen i essència d'aquest tipus de música, terriblement interessant.

King - Obama

D'alguna manera, aquesta imatge de milers de persones anònimes esperonades per un “We shall overcome” es reprodueix en les gravacions on les multituds es congreguen per sentir Martin Luther King. Veure'ls als turons de Montgomery, esperonats per la seva veu enèrgica evoca ressons obamians en els espectadors del 2009. És impossible no fer paral•lelismes, i el documental tampoc vol evitar-los. No obstant això, quan se li va preguntar si l'efecte era buscat, Dan Sturman va negar-ho rotundament; la concepció del documental fou prèvia a la victòria del demòcrata. “De fet, el que passava és que jo odiava George W. Bush. I pensava que els Estats Units necessitaven una història com aquesta, inspiradora”.

En la creació d'aquest film conflueixen, de fet, dues de les passions americanes: difondre un missatge que incita a tenir fe (en el canvi, en el somni americà, en què tots plegats podem fer-ho possible), i alhora plantejar-ho amb una mentalitat comercial per garantir-ne l'èxit. Una mentalitat pràctica confessada obertament amb una honestedat que faria pujar els colors als directors europeus més progres. La tria dels músics que interpreten la banda sonora del film cerca precisament atraure un públic més ample, reticent al consum de qualsevol cosa que sembli territori intel•lectual. “Pels adolescents, veure documentals és com prendre's la medicina, en to d’“això és bo per a tu””.

“Soundtrack...” ha voltat ja mig món i ve coberta de llorers: va endur-se els premis del públic al Vancouver International Film Festival i al Morelia Film Festival (sembla que agrada especialment a les dones de vint-i-tants, si ens hem de fiar de les estadístiques d'Imdb). Va aconseguir el premi al millor director al Chicago International Film Festival, i estava entre la selecció oficial del Tribeca Film Festival i el Cannes Film Festival. A l'In-Edit d'enguany, també entra a la competició oficial, i opta al premi com a millor documental internacional i al premi del públic.

Així que, si l'aneu a veure aquest dijous, 5 de novembre (18:15) o el divendres, dia 6 (20:15) al Rex, no us oblideu de deixar el vostre vot, amb nom i cognoms, a la sortida.


Entrevista amb Dan Sturman, co-director, per la DocuWeek americana


Tràiler