In-Edit 08
Categoria: General
Escrit per: administrador
Les dues cintes guanyadores de la VIII edició del Beefeater In-Edit són, en la categoria nacional, "Venid a las Cloacas: La Historia de La Banda Trapera Del Río" (Daniel Arasanz) i, en la secció internacional, "High On Hope" (Piers Sanderson)

Segons la web del Festival, el jurat, de forma unànime, ha decidit premiar "Venid a la cloacas" (crítica al nostre Blog), per l'honestedat i frescor d'una història que, sent local, reflecteix una realitat universal i que reivindica amb profunditat la figura de l'anti-heroi. La pel.lícula de Daniel Arasanz documenta amb rigor la gènesi d'un gènere musical, el rock urbà, que ha servit d'inspiració a diverses generacions. D'altra banda, "High on hope" retrata un temps i un lloc que transcendeix l'ordinari i que tot aquell que hagi estat jove podrà reconèixer. Parla de les limitacions i frustracions que imposa la societat en què vivim i proposa, en forma d'utopia temporal, una genuïna reinvenció del conegut. La pel.lícula confirma la capacitat de la música per a generar somnis col.lectius alhora que explica com els mecanismes polítics i socials dinamiten les idees que els qüestionen. Poca cosa més a dir. Potser només que el Jurat Intrernacional va destacar la bellesa, profunditat i sinceritat de "Memory And Desire: 30 Years In The Wilderness With Sthepen Duffy And The Lilac Time" (crítica al nostre Blog), un preciós documental sobre un artista que ha sabut viure en el món del pop, ho segueix fent , d'esquena a l'èxit. Un bell vençut o un anònim vencedor ".

Bon festival, ens veiem l'any vinent. Aquí teniu els trailers guanyadors...



.

Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit


William Burroughs és un geni maleït, una d'aquelles persones que per la seva controvertida personalitat marquen un abans i un després en tot el que toquen. Pare renegat de la generació beat, bestia negra del govern americà, escriptor pioner, amant de les armes, gai i ionqui orgullós, a "William S Burroughs: A Man Within" veiem tot això i molt més. El film és un biopic que ens explica tota la vida de l'escriptor nord-americà, més enllà de la seva relació amb la generació beat. I com que, malgrat ser un addicte a tot tipus de substàncies, va tenir una vida molt llarga, el documental dona molt de si.

Descobrim que Burroughs és un personatge tancat en si mateix, incapaç d'expressar els seus sentiments cap als altres, sec i introspectiu. Aquest caràcter més aviat eixut no li va impedir en cap moment de la seva vida mantenir gran nombre de relacions socials amb artistes i músics, i convertir-se en una potent influència per tots ells. En la cinta hi apareixen Patti Smith, Sonic Youth, Iggy Pop, John Waters, Kurt Cobain, Genesis P-Orridge, Gus Van Sant o David Cronenberg, entre molts altres. En aquest sentit és molt il·lustratiu el paral·lelisme que s'estableix entre la vida de Burroughs i la d'Andy Warhol, dos artistes i amics que als anys 60 van mostrar amb sinceritat i naturalitat el que feien, en un moment en que als Estats Units tot eren aparences.

L'episodi de la tràgica mort de la seva dona mentre jugaven a Guillem Tell mereix un punt i apart. No sen's explica res que no sapiguem ja, anaven col·locats i les drogues els van conduir a una situació molt arriscada que va acabar molt malament. Però els testimonis ens aporten informació extra sobre com aquest fet va trastornar a Burroughs per tota la vida i com el va acabar perseguint sempre. Malgrat tot, mai va perdre la seva passió per les armes, una afició que fins i tot el va portar a relacionar l'art amb les pistoles, realitzant una sèrie de quadres força respectats a l'època. Aquesta feina com a artista plàstic és potser una de les seves facetes més desconegudes i que al documental podem descobrir amb força detall.

També sen's parla del més que sabut affaire amb Allen Ginsberg, el seu veritable amor i probablement la única persona de la qual va estar enamorat de debò. De fet, es pot dir que la vida de Burroughs poc després de la mort de Ginsberg, pel que sembla no va poder suportar la seva pèrdua. Com no podia ser d'una altra manera, la pel·lícula acaba amb la desparició de Burroughs l'any 1997. Abans de morir l'escriptor sense sentiments va deixar un missatge tranquil·litzador en els darrers escrits al seu diari personal confessava que havia après a acceptar que l'amor forma part de la vida i que a més n'és un dels millors calmats. Li va costar tota una vida, però al final va poder marxar en pau. Un bon final.

Podeu tornar a veure "William S Burroughs: A Man Within" diumenge 7 a les 16:00 a l'Aribau Multisalas.
.
Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit

Trailer "Venid a las Cloacas: La historia de la Banda Trapera del Rio"



La Banda Trapera del Río va sorgir de la necessitat, de la ràbia, de la misèria i de l'inconformisme, però també de l'autodestrucció i d'un còctel d'alcohol, marihuana i altres drogues. La seva història comença al Cornellà dels anys 70, un barri aleshores molt degradat i sense gaires oportunitats, però la seva llar, al cap i a la fi. Eren personatges autèntics, quinquis, fills d'immigrants, macarres i delinqüents, i és de tot això d'on beu la seva música. Van fer rock (del dur) abans que ningú, en un país on el que estava de moda era el rock laietà (Pau Riba, Sisa) i la Nova Cançó. El que ells proposaven (o fins i tot exigien) era radicalment diferent. Tot i això, "Venid a las cloacas: La historia de la Banda Trapera del Río", tal com es va dir a l'inici de la pel·lícula, més que parlar de la seva música parla de les persones que en van formar part.

Però és molt difícil parlar i sobretot documentar records fragmentats, perduts o oblidats. Aquest era el principal repte del jove director Daniel Arasanz, que tot i que es basa en el llibre de Jaime Gonzalo "Escupidos de la boca de Dios", havia de posar cara i imatge a la Trapera després de tants anys. Se'n surt amb un notable alt, el nombrós material (moltes fotos provinents d'arxius personals del fotògraf Salvador Costa, vídeos de TV3 o televisió espanyola increïbles per l'època i d'altre material inèdit), la gran quantitat de testimonis de tots els àmbits (altres músics, crítics de música, el mànager, amics del grup...) i sobretot el membres de la banda ens ajuden a fer memòria i ens situen en cadascun dels moments pels quals van passar els de Cornellà. Tot això muntat amb molta habilitat, fent que fotos de concerts es converteixin gairebé en imatges en moviment i aconseguint crear en la ment de l'espectador una autèntica cronologia de la vida i miracles de la banda.

Més que un documental és un homenatge a l'autenticitat i als principis de tots els que van passar per la Trapera. Un reconeixement a l'actitud (i l'egocentrisme) de Morfi Grei, el seu cantant, a la feina del Modesto Agriarte "Tio Modes", guitarra i de Juan "Raf" Pulido, el bateria, a la paciència del baix Jordi Pujadas, "el Subidas" i a les aportacions de la resta de membres que hi van anar passant, "Rockhita", "Rayban", "Peret" o "El Montoya". També vol ser un record a tots els que es van quedar pel camí per culpa de les drogues i d'altres misèries o per ser fidel a un determinat tipus de filosofia de vida. Actualment només queden vius dos dels darrers membres de la Trapera, el Morfi i "el Subidas", pel que sembla i pel que expliquen al documental, són els dos únics que van ser capaços de reflexionar, acceptar el pas del temps i adoptar un estil de vida més còmode.

Tal com diu el crític de Tele/eXprés que tant els va ajudar en els inicis, no s'ha d'oblidar la història de la Trapera perquè és una banda "molt especial", i el que està clar és que formen part de la cultura underground catalana més genuïna i alhora més canalla.

Aquest divendres a les 20.00 h al Aribau Club 1 es torna a passar la pel·lícula. Les entrades ja estan esgotades, els que en tingueu us trobareu probablement amb un dels millors documentals de la secció oficial nacional d'enguany. .

05/11/2010: Family affair

Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit


Limbo Starr és una discogràfica petita que va començar a caminar fa deu anys. La van inaugurar en Fernando Alfaro, que llavors ja havia començat a ser Chucho i David López. Aviat, Alfaro es va cansar de la seva doble faceta de músic i empresari i en David se'n va fer càrrec. Ell i la seva dona, Carmen, porten des de llavors -fa 10 anys- la batuta de Limbo Starr, avui un important segell indie espanyol.
"Limbo Starr, diez cuenta atrás" és el documental que gira al voltant d'aquest matrimoni -i pares de dos fills- que han muntat un negoci que a més de donar alguns beneficis també dóna -i això és el que compta- molt bones sensacions als melòmans d'arreu.
Nacho Vegas, Abraham Boba, Pal, Remate, Half Foot Outside, Maga, Fantasma 3 i Tachenko són alguns dels grups i artistes que editen o han editat en el segell i que passen per davant de les càmeres per explicar la relació que hi tenen. Són molts artistes i tots s'entretenen amb anècdotes normals en un ambient que, malgrat estar relacionat amb la cultura de l'oci, no pot deixar de ser laboral.
Mitjançant els artistes i un petit grup de periodistes musicals -els caps de "Rockdelux", "Mondosonoro" i "Go"- es va analitzant un segell que malgrat estar portat per dues persones ha sabut plantar cara a una realitat cada cop més adversa pel negoci.
El documental té una arrencada divertida amb l'actuació en evident playback dels Kebrantas, el grup no-wave de David López- en un canal local i molt mal sintonitzat. Mitjançant l'ordre cronològic i la interessant i ben expressada opinió de David López anem descobrint com el futur emprenedor és contractat per RCA per treballar amb -avui- històrics com Los Planetas, El Niño Gusano i Penelope Trip. És amb l'experiència guanyada en la multinacional que David s'anima a treballar amb Alfaro per donar suport a Limbo. Aviat hi arribaran les primeres maquetes de Nacho Vegas en solitari i l'èxit -espectacular en l'escala en què es mouen aquests segells- d'Actos Inexplicables (2001). L'arrencada del documental no és gratuïta, ja que ajudarà a reforçar les proclames de David a favor del negoci discogràfic, fins i tot quan en el seu discurs ha de renyar Jota -cantant de Los Planetas- per haver dit pestes d'una companyia que per molt multinacional que sigui s'ha gastat les peles en el grup de Granada.
I és gràcies a aquest discurs ben fonamentat de López que la pel·lícula s'aguanta perquè, per altra banda, hi ha una evident falta d'esperit sintètic i unes ganes desmesurades per part dels realitzadors de fer sortir tants artistes com sigui possible. En canvi, hauran de quedar per a una segona part (Limbo Starr 20?) les referències obligades al futur del segell en una època en què el negoci musical ha canviat moltíssim -i més que haurà de canviar-.

Limbo Starr: Diez cuenta atrás es pot tornar a veure diumenge 7 a les 16.00 a l'Aribau Club 2. .
Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit


De la mateixa manera que es pot esguerrar un plat per molt bona que sigui la matèria primera, també pots fer un documental mediocre tot i que l'objecte a tractar sigui espectacular. No és el cas de "Who is Harry Nilsson (And Why Is Everybody Talkin' About Him?)", tot i que després de veure-la a l'espectador li pot quedar una mica de mal cos. El film és bo, però podria haver estat genial. Tot i que no ha estat la intenció del director, John Scheinfeld, acaba sofrint la malastrugança del mateix Nilsson (1941–1994): podria però no ho va ser.
Doncs bé, una de les raons per les qual el documental no és genial és precisament perquè en cap moment es posen a analitzar per què Nilsson hauria pogut ser la més gran estrella dels setantes però no ho va aconseguir. Els Beatles li van dedicar els elogis més impressionants, Van Dyke Parks, Brian Wilson dels Beach Boys, Randy Newman... tots ells tenen grans paraules a favor del seu art. Va guanyar Grammys i va fer discos increïblement bons. Per què no va ser el més gran? Aquest documental -ja des del títol- es preocupa d'explicar -i ho fa bé- qui era Nilsson, des de petit fins que va morir. Com era com a persona, pare, parella, les seves anades d'olla als estudis, els seus girs estilístics... Però, en cap moment, cap de la pila de testimonis que passen per davant la càmera ens contesten per què Nilsson ha acabat sent un desconegut per a tanta gent, i aquesta ha estat una ocasió perduda per explicar-ho.
Al marge d'això, el documental, força llarg, explica amb força detalls i gràcies a la gran llista d'amics mediàtics, familiars i anècdotes -algunes també de molt mediàtiques- les vivències d'aquest cantautor de gran veu. S'hi troba a faltar alguna declaració actual de Ringo Starr, amic de l'ànima i padrí de noces de Nilsson i Una. També hauria estat bé alguna referència més sobre l'obra discogràfica de l'artista o dates que ajudin a situar la història en un context cronològic, ja que a a la meitat de la pel·lícula és complicat saber si estan parlant de fets que van passar als 70, als 80 o als 90.
A part d'aquestes pegues -de crític perepunyetes-, Who is Harry Nilsson (And Why Is Everybody Talkin' About Him?) és un film recomanable si tens ganes de conèixer la història d'una persona que hauria pogut ser un dels més grans i no tens ganes de posar-te a llegir. La pots veure el dijous, 4 a les 22.30 a l'Aribau Club 2 .
Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit


"Soul Train" és el programa de televisió que més temps ha estat en antena als Estats Units. És un programa de música i ball per on van passar els més grans artistes de soul, funk, R&B, disco i hip-hop. Des de l'octubre del 71 fins al març del 2006, el "tren més 'cool' d'Amèrica" va mostrar a tot el país quina era la música que hauria de sonar a les festes, la manera de vestir segons els negres més guais i com s'havia de ballar.
"Soul Train, The Hippest Trip In America" és un documental de poc més d'una hora realitzat per VH1, el canal dels "oldies" de l'MTV. Gràcies a un grandiós material d'arxiu -les fantàstiques actuacions del programa- i a la vèrbola de Don Cornelius -ideòleg, presentador i productor executiu del programa- el documental fa un amè repàs per la història de l'il·lustre programa. Tampoc falten -és clar- alguns dels artistes que hi van passar: Aretha Franklin, Smokey Robinson, ?estlove dels Roots o Snoop Dogg, o els ballarins Rosie Perez -després actriu- o Fred "Rerun" Berry.
Tots ells s'encarreguen de fer un laudatori discurs del programa i el seu equip que només baixa el nivell d'ensabonament quan el mateix Don enumera -en clau humorística- els seus propis errors: desitjar que els ballarins no es moguin de manera tan exagerada -tot i permetre-ho-, prohibir als MFSB que posessin el nom del programa a la sintonia que li havien fet i que es convertiria en un èxit del Philly Soul, o l'aversió que el mateix Don sentia pels estils que s'anaven succeint i que estaven destinats a seguir el relleu del soul: el disco dels 70 i el hip-hop dels 80 i 90.
Tot plegat fa que el programa sigui recordat com si miréssim un àlbum de fotografies de la família -una família molt guapa-, entretenint-nos amb els bons moments i rient de les poques penúries que hi surten retratades. Fins i tot, per ensenyar-nos com en van ser de tolerants i guais, també surten alguns dels artistes blancs que hi van aparèixer a partir del la segona meitat dels 70: el canadenc i desconegut Gino Vanelli, Elton John, David Bowie -després tornaria el favor al programa esmentant-lo al seu tema "Young Americans"- o The Average White Band.
El cert és que amb el contingut que es mostra -actuacions musicals i de ball- no és d'estranyar que gairebé tot el públic hagi sortit del cinema amb un somriure d'orella a orella i amb moltes ganes d'aixecar les cames per sobre de la cintura, fer el robot o practicar el "moonwalk".

Soul Train: The Hippest Trip in America es torna a projectar divendres, 5 de novembre, a les 18.00 h, a l'Aribau Club 1, i dissabte 6 a les 20.30 h al Multisales. .
Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit
“Els sistemes simples en creen de complexos” o el món es concep de baix cap a dalt i no a la inversa són algunes de les premisses que fascinen Brian Eno i que recull el documental “Brian Eno: another green world”, produït per la BBC i Opal Ltd. Considerat un dels músics més influents en les últimes dècades i guru intel·lectual del rock, Brian Eno es va donar a conèixer com l’estrafolari geni de cabells llargs, plomes, teixits de lleopard i barrets de senyora que rere el teclat de Roxy Music, segons reconeix ell mateix en el documental, aspirava a “portar una pinta sensacional”. D’aquella època ja han passat 40 anys i ara se’l qualifica de veritable geni, innovador de la música, revolucionari de l’art audiovisual, creador de la música ambient i productor d’artistes consagrats com U2, Talking Heads, David Bowie o Coldplay.

Brian Eno“Brian Eno: another green world” aconsegueix endinsar-se per primer cop a l’estudi del mestre i mostra com crea, els instruments amb què treballa o el seu quaderns de notes mentre explica la seva trajectòria artística i aquells elements personals que l'ha influït, especialment la seva educació catòlica. A la vegada reuneix al seu espai de creació amics i coneguts com el zoòleg i teòric evolutiu britànic Richard Dawkin, el sociòleg canadenc Malcolm Gladwell o el compositor de nombroses melodies de videojocs David Whittaker, i parla sobre ciència, art, matemàtiques o cibernètica, o de música amb el periodista anglès Paul Morley. També de la influència de les noves tecnologies en els seus processos de creació, que li permeten crear veritables meravelles malgrat el perill, diu, d’homogeneïtzar totes les peces i perdre autenticitat.

Nicola Roberts mostra un Eno extremadament intel·ligent i calculador, no per això fred, que s’autodefineix com un “cowboy” a qui li agrada “descobrir coses noves” i reconeix el seu passat amb l’església, s’emociona amb “State of Independence” de Donna Summer o amb la potència i missatge optimista d’esperança del gospel. També canta amb els seus amics doo-woop. Aquest geni de l’experimentació musical recorda, a més, i malgrat que odia parlar del passat, la seva infantesa al petit municipi de Suffolk, el seu pas per Roxy Music, la creació de la música ambient que es pot trobar en qualsevol aeroport o la darrera aplicació per a iPhone (Bloom) que ha dissenyat.



A Eno li “encanta experimentar amb la música”. És per això que cada nit es passa hores davant del seu ordinador, on té fins 1.500 músiques sense publicar. Per a ell és molt important la música en si, mentre es mostra amoïnat perquè els joves músics d’ara estan més preocupats per la comunicació i difondre-la.

Tot i que de vegades amb metàfores evidents i imatges força simplistes, "Brian Eno: another green world” permet a l’espectador endinsar-se veritablement en la ment d’un dels genis de l’experimentació i ho fa amb elegància, sobrietat i intel·ligència, com el mateix Eno.

Brian Eno - Another Green World (Side B) from The Static Airwaves on Vimeo.

.

02/11/2010: Simple i gràcies

Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit


El metratge ens endinsa en els més de 12.000 quilòmetres de carretera i manta que han recorregut els Delorean en la seva gira americana durant aquest 2010. I, com a tal, abunden els paisatges diversos, interminables línies discontínues sobre l'asfalt, la immensitat del territori americà, rètols amb l'indubtable estil ianqui, "snacks" de carretera i detalls carregats de sensacions en plena comunió amb el pop ballable dels Delorean. També es retraten tres concerts on, donat el quòrum de la sala, es palpa que el grup s'està fent un nom al país. No obstant això, el ritme és ensopit i previsible. La dissecció és: paisatge, actuació i "time lapse" per encadenar.

A causa de l'excepcionalitat del cas -no són gaires les bandes hispàniques que tinguin el privilegi de marcar-se una gira pels EUA- no estaria de més que tantes imatges contemplatives anessin amenitzades amb les impressions que van descobrint els integrants de la banda en el seu contacte amb la realitat americana. No hi ha cap intervenció de valor en tot el film i un es queda amb les ganes de conèixer més dels protagonistes. Plantar la càmera a l'estil "fly on the wall" -sense intervenció i com un espectador més- és una opció legítima però l'absència valorativa fa el contingut ensopit i previsible. Únicament entren en escena debats superficials sobre les propietats nutritives del "fast-food", una llàstima.

En canvi, un dels millors moments de la cinta és quan els Delorean es llancen a l'aigua per practicar surf. Se'ls veu en un context que no és el propi -tot i venir de Zarautz, intentant aixecar-se sobre la planxa i navegar ni que siguin uns metres. Aquí, la relació entre imatge i so és de plena harmonia. Són els fonaments d'un bon videoclip.

"Simple Graces" es pot tornar a veure dimarts a les 18.00 h (Aribau Club 1). .
Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit


"Made in Amerikkka" és el documental que narra des del present i en primera persona, la història dels Last Poets. Gràcies a un concert de reunió del mític grup de "Spoken Word" va fer a França fa un parell d'anys, un equip dirigit per Claude Santiago van enregistrar el concert i van fer una llarga entrevista amb cada un dels cinc rapsodes del grup.
El Banlieues Blues Festival és qui encarrega el documental i aquí és on es troba el principal error. Per culpa -segurament- d'un pressupost limitat, la pel·lícula està plantejada dient: "Ja que tenim els Last Poets aquí, per què no els gravem el concert i els fem unes preguntes?"
Qualsevol que conegui una mica aquest combo format a finals dels 60 ja s'imagina que és un grup de gent molt polititzat i amb unes idees que a més d'estar ben argumentades són expressades amb claredat i bones dosis de lírica. I aquesta és la part bona del documental: el discurs dels individus. No és difícil imaginar-se que uns artistes que tenen el cul pelat de pujar a l'escenari a llançar proclames a favor de la revolució, i de fer-ho realment bé, quan se'ls posa davant d'un micro el seu discurs no perd ni una punta d'efecte.
Però què passa si gran part d'aquest discurs està íntimament lligat a una ciutat -Nova York- i molt particularment el barri de Harlem? Doncs que aquest espai físic pren un protagonisme que no es veu reflectit a les imatges.
Per la raó que sigui, les entrevistes als Last Poets estan fetes en un mateix espai interior -la sala on assagen i una habitació de la qual no tenim més informació- i la resta de les imatges són les que l'equip ha pres de l'actuació al festival.
L'aposta de no posar cap imatge recurs, cap imatge d'arxiu dels anys 60, dels Panteres Negres, de la Nació Islam o de qualsevol altre dels temes dels quals es parla, es pot entendre, però un no pot més que acabar desitjant com hauria quedat aquest documental si l'equip de realització hagués anat als Estats Units a gravar-lo "in situ".
Un capítol a banda es mereix un grafisme també bastant d'estar per casa que al final acaba reafirmant la idea que som davant un producte "vull-i-no-puc". Una pena, perquè l'objecte d'estudi és realment interessant.

Pots veure el "The Last Poets. Made in Amerikkka" dissabte 6, a les 22.30 h, a l'Aribau Club 2 .
Categoria: General
Escrit per: ritmesinedit
Lennonyc és un fidel i pròxim testimoni dels últims anys de John Lennon; des de la vessant més professional a la personal, passant per la seva implicació política. Un Lennon que marxa Nova York a la recerca de la lliberta i fugint d’una Anglaterra que havia deixat venerar-lo i molt crítica amb la seva dona, Yoko Ono, que culpaven de la separació dels Beatles. Michael Epstein aconsegueix mostrar un Lennon rebel, mordaç, sense pèls a la llengua, activista per la pau, així com sensible, vulnerable, sense rumb però també bon pare i sempre enamorat d’Ono. Un documental tendre, sentit, que despulla Lennon i evidencia sense embuts la persona que s’amagava rere l'ídol.

"Lennonyc" compta amb un ampli desplegament d'arxiu, d’imatges de vídeo, àudio, la discografia i nombroses fotografies, reforçats amb un recull de múltiples declaracions extretes de diverses entrevistes amb el mateix Lennon i d’entrevistes fetes per Epstein a moltes de les persones que van viure els últims anys amb el músic als Estats Units, entre les quals cal destacar la de la seva dona, Yoko Ono, que recorda tant els moments més tendres com els més durs dels anys de separació de la parella i la seva mort.



Així doncs, el documental reviu els primers temps a Nova York marcats per la seva participació en mítings amb cançons que van esdevenir-se en veritables himnes per la pau. Precisament, la seva oposició a la guerra del Vietnam i contra el govern nord-americà va portar l’executiu de Nixon a diversos intents per expulsar-lo del país. I aquest neguit perseguirà el matrimoni fins al final, quan aconsegueixen la targeta verda. A això s'hi suma la separació del matrimoni, quan Ono, explicat per ella mateixa, el va fer fora de casa després d’una nit de molt alcohol i posar-li les banyes en presència d’amics i coneguts. Anys també gens prolífics, musicalment parlant. Després de la separació, Lennon va marxar a los Angeles, on l’elevat consum d’alcohol el va portar a protagonitzar penoses escenes de les quals els diaris se’n van fer ressò. Després del concert amb Elton John, Lennon va tornar, finalment, amb Ono. El 75, Lennon decideix retirar-se temporalment amb el naixement del seu segon fill Sean. Lennonyc recull amb gran fidelitat aquesta vessant de pare i mostra moments molt tendres. Entre ells, l’àudio d’una conversa entre el pare i el fill, en què el nen li diu que la seva cançó preferida és “With a Little Help From My friends” dels Beatles i li pregunta si és seva o del Paul.



Als 80, necessita tornar a la música i ho fa amb “Double Fantasy”, però tres setmanes després llançar-lo al mercat va ser assassinat. Una sirena estrident anuncia la mort. I després tot són imatges d’ell, de la parella, del fill i dels milers de fans que en ploren la tràgica mort. Sempre ens quedarà la seva música. Com diu la mateixa Yoko Ono, al final del documental, “ara no és aquí, però la seva veu sí”. .
::: Anterior