En el darrer programa vam plantejar molts dubtes: sobre el minimalisme, sobre l’essència de la música, sobre la música del cinema…

Com us vam dir, no volíem deixar-vos només amb el plantejament dels dubtes. Així que hem presentat totes aquestes qüestions a tres entesos de la música i de la música del cinema. Aquestes són les seves respostes.

Segur que, si no satisfan els dubtes, n’originaran de nous. I en un temps de consignes i missatges mastegats, això sempre és sa.

(Com a responsable del programa, vull donar-los a tots tres les gràcies per avenir-se a col·laborar amb El violí vermell. Xavier Cazeneuve).



La música minimalista, és música clàssica?

Sens dubte sí, si l'entenem com un corrent més del que alguns també anomenen música culta. Els seus orígens, en circuits diferents dels habituals de la música clàssica, dominats pels guardians de l'avantguarda oficial, les influències d'altres tradicions, sobretot orientals, i el seu acostament sense manies a aspectes de la música pop, li poden donar un aspecte diguem-ne sospitós, i per descomptat que hi ha una part del minimalisme que és de forma descarada més música de consum que clàssica, però els grans noms com Reich, Adams o Glass han de ser estudiats en els mateixos llibres que Bartók, Messiaen o Ligeti.

Xavier Cester



Això no és una pipa (Magritte)



Mauricio Kagel afirma que per esdevenir un clàssic primer cal haver estat un avantguardista: el minimalisme musical ja és música clàssica o encara és avantguardisme? Potser, qui sap, està ja tan domesticat que no és ni una cosa ni l’altra i ara és com aquells mobles que ja no són moderns però encara no han envellit prou per ser considerats antiguitats?

El minimalisme va ser d’avantguarda, fins que va esdevenir una mena de denominació d’origen en el marasme del calaix de sastre propi de la postmodernitat. Ara, de qualsevol cosa en diuen minimalista. El clàssic és el que sempre es rellegeix. Jo crec que el minimalisme encara no ha adquirit la categoría de clàssic, si bé es pot començar a parlar, ja, de clàssics del minimalisme. Però personalment crec que Glass o Nyman són, a banda de la seva eficàcia com a compositors que han treballat per al cinema, “aprofitats” del minimalisme. És la història (i no pas jo) qui els ha de jutjar, però no crec que en surtin ben parats, perquè el que han fet és massa fácil i previsible. M’aventuro a pensar que seran una anècdota, una simple nota a peu de pàgina en la trajectòria de la música de la segona meitat del segle XX.

Jaume Radigales


Del terme avantguarda se n'ha abusat un pèl massa. En principi seria només aplicable en circumstàncies històriques concretes, a certs corrents del segle XX. Era avantguardista Bach? Ho era més Haydn que Mozart? L'aspecte crucial per esdevenir clàssic, en el fons, és la capacitat de transcendir la pròpia època, que una obra continuï donant estímuls a l'oïdor anys després de la mort del seu creador. És veritat que autors com Glass escriuen ara música sense la visceralitat, el radicalisme de les seves millors partitures dels anys 60 o 70, però tot creador passa per etapes diferents, el temps decantarà quines fases de la seva evolució són les més interessants.

Xavier Cester



Sopa Campbell (Warhol)



Wim Mertens afirma que el que és interessant de la música es troba en el risc del directe. Que quan ell està tocant el piano amb una persona que, per exemple, toca el violí, és aquesta interactivitat el que realment poden compartir els músics amb el públic. Que, per tant, la música enregistrada no serveix. No té vida. La música només existeix quan s'està tocant. Què en penses?

La música no existeix en el paper ni en un disc metàl·lic, la música només existeix si hi ha algú que escolta allò que sona. En una època en què la gent cada cop més s'aïlla en els seus ordinadors o rere els cascos dels seus iPod, l'experiència social que suposa la música en viu és un bé preuat. Però no hem d'oblidar que el so gravat ha estat, en el fons, el fet més destacat de la història de la música en el segle XX perquè ha generat uns canvis de percepció i de pràctiques quotidianes enormes. Cert, el directe és com el cotó fluix, no enganya, però el so gravat ens ha permès accedir a un patrimoni musical vastíssim que mai hauríem somiat escoltar.

Xavier Cester


Podria respondre amb una sentència del director d’orquestra Sergiu Celibidache, que deia que la música enregistrada no és més que un retrat sonor. Efectivament, penso que la música només està viva quan es toca en directe. El disc, l’enregistrament no són més que retrats sonors d’un moment de vida de la música. És clar que el DJ, paradoxalment, fa música viva a partir de retalls de música morta, però tot enregistrament no és més que nostàlgia o instrument pedagògic, material per guardar o justificar allò de què parlem, per exemple, a la ràdio. Res com la música en viu, res com el cinema en una sala d’exhibició, tot i la gran utilitat dels enregistraments per recordar moments vius de la música. El retrat d’una persona estimada però morta o llunyana en el temps i/o l’espai no és més que el retrat, una metonímia: la part d’un tot ja extingit.

Jaume Radigales



Anunci




Està justificat posar música a films muts, quan originalment no en tenien? No és com posar color en un film en blanc i negre?

El so i la música són una cosa i la imatge una altra. El cinema és, per definició, un art musical. D’altra banda, exceptuant casos aïllats que es poden comptar amb els dits d’una mà (o de dues), el cinema sí que ha estat mut però molt poques vegades silent. I ja des dels seus orígens, la música emprada per a l’acompanyament es gestava per a l’estrena, mentre que les exhibicions posteriors es feien a base de kinoteques o “cue sheets”. Per tant, avui és lícit posar música de nou a pel.lícules que SEMPRE van tenir música, interpretada en directe. Una altra cosa és encertar l’estil de l’època o la traducció dels sentiments d’aquelles imatges a músiques que s’hi pugin correspondre. Compositors actuals com Carl Davis o Joan Pineda han fet, en aquest sentit, una feina exemplar. Res no es pot comparar a l’atemptat d’acolorir les pel.lícules. Això últim sí que és una brutalitat sense cap ni peus.

Jaume Radigales


D’entrada val a dir que els films muts tenien música; el que passa és que sovint no s’ha conservat. El que seria òptim és recuperar la música que hi sonava originalment, i tornar-la a posar, com si es tractés d’una restauració. Però malauradament, la majoria de vegades això no és possible i s’opta per posar-hi una música feta expressament. Si això és lícit o no, és difícil de dir. Tinguem en compte que les pel·lícules mudes, ja al seu temps, no sempre tenien una única música. El cas més conegut és el d’El cuirassat Potemkin: es va estrenar a Moscou amb una música (un popurri de temes preexistents) que comptava amb el beneplàcit del director (S.M. Eisenstein), però quan es va estrenar a Alemanya (on hi havia una gran i bona tradició de composició pel cinema mut) se li va encarregar la música a Edmund Meisel, un especialista. A Eisenstein li van arribar tan bones referències d’aquesta música que va encarregar a Meisel la de la seva següent pel·lícula: Octubre. I la música de Meisel és la que es considera la “música original” del Potemkin, no obstant no ser la de l’estrena.

Josep Lluís i Falcó



Fotograma de Casablanca



Podem considerar música de cinema o banda sonora del film la música que acompanya una pel·lícula quan resulta que és una música anterior a l'existència de la mateixa pel·lícula (com en els casos d'El ventre d'un arquitecte, o d'Entre dos mars, amb música de Mertens procedent d'àlbums anteriors al film. O el cas d'Amélie amb la música de Yann Tiersen o tants altres...).

D’entrada anem amb compte quan utilitzem “música de cinema” i “banda sonora” com a sinònims perquè, en realitat, no haurien de ser-ho. La banda sonora apareix quan apareix el cinema sonor (ca. 1930), i hi ha la possibilitat tecnològica d’enregistrar tot el so en un lateral de la tira de cel·luloide; mentre que la música de cinema neix amb el mateix cinema (a les sessions dels germans Lumière, el 1987, sabem que hi havia un pianista, Monsieur Émile Maraval). D’altra banda, la banda sonora ho encabeix tot, no només la música: diàlegs, sorolls, etc.
Aclarit això, diríem que una peça musical preexistent utilitzada en una pel·lícula, forma part de la seva banda sonora (i hi pot fer moltes funcions), tot i no ser originàriament música de cinema, car té un origen extracinematogràfic.

Josep Lluís i Falcó


Música cinematogràfica o música “de” cinema és música emprada en una pel-lícula, i música “per a” cinema vol dir música escrita expressament per a una pel.lícula. Beethoven no va fer música “per a cinema”, però en canvi la seva és la música “de” pel.lícules diverses.

Jaume Radigales



Apocalypse Now (1979)




Que en una pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola hi hagi una banda sonora minimalista, no és un anacronisme musical? Té algun sentit, doncs, o és un error?

De fet, filmar un film sobre la Guerra Civil Espanyola en color, no és un anacronisme visual? En el cas de la música, tot depèn de la funció que se li vulgui donar. Si es relaciona amb els elements culturals (en aquests cas cronològics i locals) del film, formant part del decorat històric, no toca minimalisme, sinó més aviat cançons de la República o del bàndol nacional, o copla i cançó espanyola, etc. Però si es relaciona amb els elements anímics de l’argument, per al qual la Guerra Civil pot ser només un vehicle, és possible i lícit.

Josep Lluís i Falcó



Anacronisme



Té sentit la música de cinema quan no es poden veure les imatges per a les quals ha estat creada?

Pràcticament no, a excepció de pràctiques nostàlgiques que no duen a res. La música d’atmosferes té molt poca validesa al marge de la seva vinculació amb la imatge. La prova és que de les pel·lícules d’Indiana Jones recordem les melodies amb les temàtiques principals, pròpies dels títols de crèdit. I els concerts de música de cinema es basen gairebé sempre en les partitures genèriques, no connotades per una o altra acció dramàtica.

Jaume Radigales


Suposo que la pregunta es refereix a si té sentit la seva audició. I tant que sí! No és música? Té sentit l’audició d’òpera fora del seu context escènic? Veritat que sí? Doncs igual. El que no té sentit és l’audició de “banda sonora” descontextualitzada de les imatges, precisament perquè aquesta descontextualització li fa perdre a aquella música la seva funcio de banda sonora, tot i seguir sent música de cinema. I la música d’òpera, fora de l’escenari no és òpera, sinó música d’òpera, perquè l’òpera és, per definició, un espectacle escènic. I sovint ho oblidem.

Josep Lluís i Falcó


Fals mirall (Magritte)



Jaume Radigales és doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona. Professor titular de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on hi imparteix les assignatures d'Estètica i de Música i Audiovisual. Col·labora habitualment amb Catalunya Música, on realitza i presenta el programa Una tarda a l'òpera a més de presentar les transmissions operístiques en directe des del Gran Teatre del Liceu.

Josep Lluís i Falcó és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Professor associat del Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, on imparteix classes d’història del cinema i altres mitjans audiovisuals i de llenguatges audiovisuals. Entre els anys 2002 i 2005 va col·laborar amb Catalunya Música en el programa El setè sentit, dedicat a la música de cinema.

Xavier Cester és periodista musical, crític musical del diari Avui i de Catalunya Música, a més de col·laborar amb altres mitjans.


Tornasol