Avui dematí, amb aquell soleiet tan bo que feia, me n‘he anat fent un voltí fins ca’l senyor Boix.
Quan madò Joanaina m’ha obert la porta brandant l’aprimador enfarinat, he près un bon retgiró.

-Madò Joanaina, que no’m coneixeu? No som gent de l’ungla!
-Ah, ets tu, bergantell; passa; estava pastant una coca…

Al gabinet del senyor Boix encara hi sura aquell perfum fet de vernís, fusta vella, cuiro i espígol, mesclat amb un flaire nou, un flaire jovençà de tabac recent i ginebra anglesa. Tot hi és ben endreçat, com de costum, però damunt d’una tauleta, devora de la foganya, hi ha els rodets de fil i els ganxets de fer randa de Madò Joanaina, i un llibre de Jane Austen amb un punt de lectura devers la pàgina cent.

-I com vos campau, madona, d’ençà que es senyor és partit?
-Jesús! I què vols? Mos hi haurem d’avesar…
-I m’han dit que també vos heu com avesat a llegir una mica...
-Poca cosa; jo de nina no hi vaig anar gaire a costura… Però amb es llibre d’aqueixa anglesa me n’estic fent un bon llepallengos… Au, te deix, que ja tenc es segon tou a punt i es forn calent… En menjaràs un bocí, abans de partir, eh?

Madò Joanaina ha partit per dins la cuina i jo he romàs tot sol al gabinet.
M’he assegut davant del bufet, he tret un feixet de fulls d’un calaix i hi he deixat córrer per damunt una de les plomes estilogràfiques del senyor Boix amb la intenció d’adreçar-vos aquestes ratlles a vosaltres, visitants del seu, del vostre, del nostre bloc.

Interrompre bruscament un diàleg amb altri, o una conversa aliena, és un gest lleig, violent, un gest que diu ben poc de qui ho fa; i és justament aquest aquest silenci repentí al bell mig d’una conversa –com diu el mestre Cioran- qui ens revela el preu que hem de pagar per la invenció de la paraula. Això és el que he barrinat tota la setmana, un pic executada la decisió de tancar l’entrada dels vostres comentaris en aquestes pàgines que obrírem ara fa gairebé tres anys.
En aquell moment vàrem guanyar una d’aquelles petites batalles de despatx –bé, una escaramussa- amb els administradors tècnics de les pàgines de la nostra televisió pública, que havien establert un model de blocs en què la possibilitat de fer comentaris per part dels espectadors devia anar precedida d’un minuciós registre previ, amb noms, llinatges i altres informacions personals (una mena d’escàner aeroportuari, vaja). Ens hi oposàrem amb fermesa, perquè la nostra convicció que el descontrol és una de les essències d’internet també ho era, de ben ferma. Estàvem decidits a agrair els elogis i a aprendre de les crítiques (que és una forma, i no menor, d’agrair-les); a atendre els suggeriments i a respondre les consultes, per envitricollades que fossin; a riure amb les observacions mofetes i a suportar estoicament les impertinències que només l’anonimat encoratja i permet llançar; a ser pacients amb els qui ignoren els efectes del seu solipsisme i a enyorar la participació dels comentaristes agradosos que un dia s’esmunyiren… Sí, ara fa tres anys vàrem guanyar aquella batalleta de despatx que vos he explicat; però aquests dies, davant el caire aspre, desplaent i inharmònic que han près aquestes pàgines, no podem evitar de demanar-nos si no haurem perdut una guerra. I ens vénen al cap les paraules d’un altre mestre, el filòsof Alain, que el senyor Boix tenia impreses damunt d’un targetó, com una màxima ben visible mentres redactava els seus apunts: «A la conversa, així com a la dansa, cadascú és el mirall de l’altre». I bé sabeu com n’ha estat, el senyor Boix, de fidel, tots aquests anys, a aquestes paraules del filòsof. Però, ¿com mantenir una conversa en una d’aquelles galeries de miralls deformants de les fires d’un temps ? ¿Com mantenir el posat serè i el gest temperat si aquests miralls, enlloc d’una dansa ben conjuntada ens retornen les estrebades d’una mena de gimnàstica grotesca ? Per això, durant un temps, ens estimarem més el silenci a la cacofonia, convençuts que molts de vosaltres compartiu, sino la decisió, al manco la mateixa impressió de disgust coreogràfic que volem evitar donar-vos.

-Au venga, estrúmbol, fés-ho curt ! Qui molt xerra, molt esguerra… I berena una mica…
Na Joanaina m’ha compareguda amb una safata on hi duu una xícara de xicolati i un bocí de coca bamba.
–Ja casi estic llest… Quina coca més bona, madò Joanaina!
-Damunt sa pastera te n’he deixat un bocí ben embolicat perquè t’ho n’ho duguis pes nins. Jo ara me’n vaig a veure una veïnada que no va gaire llatina. Si fumes, procura no escampar cendres per tot, que amb aqueix Rut que ara compareix per aquí això fa oi… Sí, aquell Rut, o no sé què pestes li diuen. I en sortir, pensa a rodar clau…
-No passeu pena, madona; així ho faré.

Sí, casi estic llest. Només vull afegir el meu agraïment a tots aquells que, en un o altre moment, amb pseudònim o sense, vos heu adreçat al bloc del senyor Boix per dir-hi la vostra d’una manera positiva i civilitzada, encara que fos per expressar-nos un retret. Un agraïment que seria injust no fer extensible al nombrós gruix de lectors que ens visitau fidelment i en silenci. I ara ja ho tenim; queda aquest plec de fulls damunt la taula, perquè Mr Rude ho trobi a punt avui horabaixa; deix les restes del berenar damunt la pica de la cuina i me’n torn, panxa plena i cor lleuger, a continuar la passejada. Vull anar a veure si ja han començat a brostar les flors novelles dels ametlers.

EM, diumenge 7 de febrer de 2010