Sóc el convidat de Marina Rossell, però els papers han canviat una mica. Per un dia, els dos hem estat “els convidats” a casa de George Moustaki. Part del cap de setmana l’hem passat a París. La ciutat de l’amor, de la llum i d’un mite de la cançó francesa de qui la Marina està versionant les seves cançons al català.

He tingut l’oportunitat d’acompanyar la deixebla a visitar el mestre. Moustaki fa molt temps que no es deixa veure. Està malalt. Ja no pot cantar, no ho podrà tornar a fer mai més. Per això la Marina li ha volgut anar a cantar un dels seus himnes, “Le Métèque”, en català. Un moment únic que recordaré tota la vida.





A part del viatge a París, també he pogut conèixer la Marina en el seu àmbit més íntim. A casa seva a Barcelona, prop de la Sagrada Família. Un pis petit amb molta llum i sense habitació de convidats.

Qui perd els orígens perd la identitat. Podria ser el lema vital de Marina Rossell. Recorda sovint la infància que tant l’ha marcat. L’orgull de venir de poble i de pagès. El saber que, quan va marxar de casa amb 16 anys per venir a Barcelona, ningú li va regalar res.

I té encara alguna cosa de quan era infermera, una de les moltes feines que va fer abans de dedicar-se a la música. Cuida de les plantes del seu jardí, ha cuidat molt de mi i es cuida d’ella mateixa. No només la veu. Fa anys que segueix al peu de la lletra allò del “mens sana in corpore sano”.





La Marina és una de les millors veus del país. D’abans i d’ara. Una dona que m’aprecio i que, sempre que l’he sentit cantar, m’ha emocionat. És fràgil però forta. La fragilitat de la nena petita amb ulleres grans. I la fortalesa d’una gran cantant amb més de 35 anys de carrera. Potser mai ha estat a la primera línia, però Marina Rossell sempre hi ha sigut. Ja sigui cantant La Gavina o versionant els clàssics catalans. I pel camí, tot l’esforç del món.



***”EL CONVIDAT”. Dilluns, a les 22:30h, a TV3***