Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Teníem ganes de fer alguna cosa diferent... Algun reportatge especial, dels que aporten una vivència i una experiència personal i professional. I fa uns dies em vaig proposar un repte: podríem ser els primers d'aconseguir les entrades pel concert d'U2 a Barcelona? (evidentment sense internet pel mig).
Dimarts vaig sortir de casa a 2/4 de 10 del matí per plantar-me a les portes de l'FNAC de Plaça Catalunya 24 hores abans de que es posessin a la venda els "tickets". Seríem els primers? Doncs per poquet, al cap de 5 minuts d'intentar esbrinar com es comença una cua del no res, el Joan, un altre noi de Tarragona, es plantava al costat i es convertia en el meu inseparable company d'experiència.

I ara us detallo algunes anècdotes i moments clau!

Tots 5, els primers, de Tarragona i Reus!! Avellana connection .

» Text complet

17/03/2009: Abrazos Rotos?

Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Ahir em va tocar anar a la roda de premsa de presentació de la darrera peli de l'Almodòvar, "Los Abrazos Rotos". Quasi 300 periodistes acreditats!! Una bogeria... I tenint en compte que per fer les fotografies als protagonistes hi havia 10 metres d'espai... com us surten els números?
Abans, a les 10 del matí, vam poder veure la pel·lícula al cinema Aribau. A primera vista, entrar a un cinema a quarts de 10 del matí d'un dilluns per veure un film no era el millor pla que se'm podia oferir!! Però vaja... és feina. I he de reconèixer que em va agradar la nova proposta d'Almodóvar.
I després de tot plegat, l'esperada roda de premsa!! Amb la Pe amb seguretat privada al seu voltant i la resta d'actors protagonistes: un enorme Lluís Homar, una excel·lent Blanca Portillo i la resta del repartiment.
Més d'una hora de respostes, el 90% de Pedro Almodóvar. I curiosament poca rellevància de la recent guanyadora d'un Oscar. La Pe va parlar poc (tampoc se li va preguntar més) i els altres quasi no van obrir la boca. Excepte quan va arribar el meu torn...
Tocava fer alguna cosa diferent i fer somriure els presents. I sobretot els actors. Vaig voler preguntar si ells eren dels que abracen i es deixen abraçar amb facilitat. I si, de pas, són tocadors... (amb el bon sentit de la paraula). I davant d'aquesta pregunta, el Pedro va fer de mestre de cerimònies i va començar a interrogar tots els presents, inclosa la Pe, fins que ja no sabien que dir... Vam treure algunes conclusions, una d'elles, que són "tocadors".
I és clar, no podia deixar passar l'oportunitat! No es té cada dia l'opció de tenir entre els braços la Penelope Cruz, ni que sigui 2 segons.
I dit i fet, vaig pujar a l'escenari i vaig abraçar els 8 protagonistes.
Alguns companys reien, d'altres aplaudien i els fotògrafs feien fotos... No estava en el guió previst.
En acabar tocava tornar a seure i continuar escoltant la roda de premsa. Però la feina ja estava feta.
I la prova de tot, aquí.

.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Avui he volgut aprofitar que el Barça va oferir ahir un recital en la Champions i que tinc una molt bona relació amb els amics de la Penya Blaugrana de Santpedor, per recuperar un reportatge que mai es va emetre.
Com tot programa de televisió, unes setmanes abans de l'inici es fan programes de prova, "pilots" que diem nosaltres... Aquestes proves han de ser el més reals possibles, cal assajar tot de la millor manera... tot i que res s'assembla a la realitat.
Per tal de provar els reportatges de carrer, vam anar a Santpedor el dia que el Barça debutava aquesta temporada a la Champions. També era el dia del debut de Josep Guardiola com a entrenador del Barça a la màxima competició europea.
Vam fer de tot: vam aturar un ple municipal, vam buscar gent del Madrid i vam anar per les cases a comprovar què miraven les famílies per la televisió...
El resultat... a continuació.

.

10/03/2009: Aprenents de cuiner

Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
L'Escola d'Hoteleria i Turisme de Cambrils fa 25 anys aquest 2009. Deu ni dó! Un quart de segle, que es diu ben aviat...
Hi vaig ser perquè tres dels millors cuiners del món, el Ferran Adrià, el Juan Mari Arzak i la Carme Ruscalleda, els hi van fer una visita. Un dia històric, un moment per recordar i enregistrar.
Imagina't si tu ets un jove que vol ser cuiner i un dia li has de presentar un menú degustació a 3 monstres com ells!! A mi, se'm cau els c... a terra.
I si, hi havia nervis, tremolors i rialles forçades... però també enginy, ganes i nivell. Ja ens ho va explicar la Carme Ruscalleda, els plats van quedar llepats! I tal com vaig poder comprovar, aplaudiments quan el cap de cuina va sortir a saludar els "comensals".

Hi havia moltes càmeres de fotos, alguna de vídeo i infinitat de mòbils. I moltes mirades plenes d'admiració i respecte. Després, durant la xerrada, molts aplaudiments i paraules encertades, consells dels cracks als "futurs cracks". A banda de la disertació exemplar de la Ruscalleda, em quedo amb dues reflexions: una de Ferran Adrià, que els deia que no arribar a ser el millor cuiner del món no és un fracàs i que es pot ser molt feliç sent cuiner a qualsevol lloc mentre es faci amb respecte i amor; i una altra del gran Arzak, que els deia als estudiants que han de ser "golfos sanos", és a dir, que s'ha de "sortir" però l'endemà anar allà on toqui, el deure cal respectar-lo.
Quanta raó dels dos!! Tots hem tingut ganes de sortir una nit abans d'un matí de feina, però nois, hi ha temps per tot. Ara bé, algunes vegades, pel resultat de la feina feta, hagués sigut millor quedar-se al llit.

I pels que no heu vist les "tonteries" fetes a Cambrils, aquí les teniu.


.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Porto dos dies sortint de Barcelona per gravar reportatges. I m'encanta, que voleu que us digui. M'encanta Barcelona però treballar lluny de l'àrea metropolitana és un plaer. I no perquè sigui tot més fàcil, sinó pq els aires, per començar, ja són diferents.
A Santpedor hi vam anar a veure els que ja considero els meus amics de la Penya Blaugrana. Hem fet alguns reportatges amb ells, un que no es va emetre que ens va fer riure molt (prometo penjar-lo aquí pq el pugueu veure!!) i d'altres enquestes i iniciatives. I sempre són un encant. Santpedor, el poble del Pep, al costat de Manresa, un poble blaugrana tot i que molts dels seus ciutadans són de l'Espanyol i del Madrid...
I Vallbona de les Monges, a tocar de Tarragona, la meva terra, un poble petit però preciós. I acollidor tot i el fred de la tarda-vespre d'ahir.
150 habitants (250 si sumem Rocallaura i Montblanquet) allunyats dels problemes "urbanites" d'altres indrets de Catalunya. I tornant a la tele, amb el Josep, el càmera del programa, reflexionàvem. A només 120 quilòmetres de Barcelona, del barri del Raval per exemple, ens trobàvem una realitat tan contraposada a l'altra que espanta i tot. Una Catalunya i tantes realitat diferents. Semblava que havíem fet 3000 quilòmetres per aterrar a un altre entorn... i en poc més d'una hora i quart tornàvem a estar a la gran Barcelona. Gran i diferent, problemàtica, captivadora, moderna i caòtica, bruta... Podria dir tantes coses... que em quedo amb les reflexions tranquiles, pausades i pròpies dels vilatans de Vallbona de les Monges.
Per cert, us recomano el vi que fan a aquest poblet de la comarca de l'Urgell. Molt bo, un dia me'l va fer descobrir un somelier molt amic meu, l'Eladi, i em va enamorar. Ara, d'allí, m'enamora tot. O quasi bé tot... Si teniu un cap de setmana lliure, aneu a descobrir el seu Monestir. Aquest sí que és gran (i no parlo de mides)... .

19/02/2009: Comics en català!

Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Ahir vaig parlar de còmics. I sobretot, amb autors i dibuixants de còmics catalans. A casa nostra tenim un nivell espectacular, poques vegades reconeguts. Són moltes les mans d'aquí que dibuixen per Estats Units i per França o Bèlgica.
La llàstima és que la gent d'aquí, com els autors del Jazz Maynard, no puguin veure editat el seu treball en català!! És molt trist... Ja sé que aquí no som uns grans consumidors de còmics, però vaja. Un mínim, no?
També vaig tenir l'ocasió de parlar amb el Diego Olmos, les mans catalanes que dibuixen a Batman per tot el món. Ara que Gotham dóna el relleu a Barcelona, a veure si el món del còmic agafa una mica de volada. Al cap i a la fi és una altra forma de lectura! Però donada la poca afició que tenim els catalans i espanyols en general per la lectura, em costa de creure.
I un darrer apunt, què fàcil és parlar amb la gent que no es mou en els àmbits polítics o futbolístics!! Gent normal, sense representants de premsa ni mànagers de torn... Figures en el seu àmbit, figures però persones, dues paraules que sempre haurien d'anar juntes.
.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Us regalo (ara que estem en dates que sembla obligat gastar... com si no es pogués fer altra cosa) una foto que m'agrada molt (gràcies Marc Sansa) i que resumeix molt a grans trets i amb ironia, la vida humana. Sempre xupant o mamant... el verb que més us agradi. Aliments líquids per a tots els gustos i edats.
Salut!
.

23/12/2008: 25 programes

Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Avui fem el programa número 25 de l'Hora Q. Us he de dir que mai de la vida un programa m'havia xuclat tant com aquest... i mira que en les meves èpoques de televisió local a Reus (de les que guardo un record increïble) ens ho feiem tot! Però el procés de creació de l'Hora Q, la intensitat dels temes i sobretot els horaris el fan diferent!! Diferent però genial. I sé que el resultat no és encara el desitjat (nosaltres som els primers que volem millorar cada dia, us ho asseguro), però arribarà. Diríem que... l'Hora Q em mata!!
Vaig començar entrevistant i regalant una ampolla de vi a la Pink, he viatjat a Ginebra a buscar el gastrònom desaparegut Pascal Henry, m'he vestit de Sant Josep (a la Marató), de pres al circ i de Satanàs, hem ballat rumba, he perseguit el Javier Bardem pels carrers de Barcelona, he anat de concert i de teatre sovint (a Cancun o a Premià de Mar), he escoltat en Martí i Pol i he tingut davant personatges com la Rosa Maria Sardà, Joan Laporta, Jose Montilla, Lluís Llach, Mònica Cruz, Rosario o Jordi Évole... i molts més! Imagineu-vos quin pack d'entrevistats!! Versatilitat en estat pur, no? A vegades a mi em costa situar-me, molts cops i no són poques les vegades, m'he hagut de preparar un tema al cotxe, mentre arribàvem al lloc de torn i tenint el càmera al volant. L'actualitat és així. Mana el que passa en el moment i tenir programa cada dia fa que no puguis mirar més enllà del programa d'aquella nit. I no és manera de treballar, com a mínim no és la manera òptima de fer-ho. Però aquests detalls són inherents de la nostra feina i és el que la fa especial.
Avui fem el darrer programa del 2008 i tornarem el 7 de gener amb més energia que mai. Any nou, programa nou... és a dir, amb més ganes i més forces encara.
Bones festes i bon any nou! L'hora Q estarà aquí... .

23/12/2008: En Jamal i en Salim

Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Una vegada més la Grossa de Nadal ha deixat una pluja de milions a casa nostra. Molts milers de milions de cara al gran públic, però moltes petites històries de gent normal al darrera. M'agrada veure com aquesta gent que pateix en el dia a dia viu un moment d'alegria i de joia amb tants milions. També lamento, i aquí m'hi he d'incloure, l'assetjament dels mitjans de comunicació que no es cansen de fer les mateixes preguntes a tots.
Avui he conegut el Jamal i el Salim, dos joves de 18 anys de Bangladesh. Han guanyat 50 milions de pessetes cadascú. Viuen en un pis petit de 50 metres al Raval, en un entorn degradat i en unes condicions lamentables.
I nosaltres també hem tingut sort, perquè no trobàvem la manera de parlar amb ells. Hem anat a casa seva (una casa amb una escala que ni a les pel·lícules i que per desgràcia és massa freqüent a alguns racons de casa nostra): sense llum, sense porter automàtic ni porta, amb enormes forats a les parets... I finalment, tot dialogant, ens han deixat entrar, ens han obert les portes de casa seva... ens han donat una petita lliçó. Ens han explicat tot el que volíem saber davant del llit on dorm el Jamal, juntament amb altres 3 persones en una petita habitació de 10 metres. No puc saber quanta gent hi viu en aquell piset, però no paraven de sortir persones de tot arreu i jo no parava de veure llits a tots els racons. En aquest entorn han caigut 100 milions, 600.000 euros.
I quan portàvem allí 5 minutets, ja ens convidaven a prendre alguna cosa i a sopar: tot amabilitat, tot rialles i amabilitat. És cert que el dia convidava a l'alegria, però oferir el poc que tenen a les primeres de canvi tampoc és habitual.
Em quedo content de veure com aquests nois ara podran tornar a casa a veure la familia (fins ara no tenien diners per fer-ho) i després volen muntar un restaurant. Que tinguin molta sort!! Ara bé, els demanaria que perfeccionin una miqueta el seu castellà i sobretot, que aprenguin català. Així segur que la gent els integra amb molta més facilitat i ells es sentiran més a gust a casa nostra. .
Categoria: General
Escrit per: Jordi Gil
Hi ha personatges que imposen, ja sigui per la cara, per la mida, pel caràcter... L'atleta Manolo Martínez, llançador de pes, imposa per tots els costats!! Reuneix tots els requisits... a priori.
No l'havia tractat mai en persona tot i tenir amics comuns, sempre me n'havien parlat meravelles... i ahir ho vaig corroborar!! Quin tros de paio!
Vam anar al rodatge de la peli "Estigmas", de la que ell és el protagonista. I de cop i volta, se'ns va plantar davant! Quina impressió... I no tant per la seva alçada, sinó per les seves dimensions!
Un gran personatge!
.

» Text complet

Anterior