El blog de Dixieland
Categoria: General
Escrit per: Dixie
El Centre d’informació i de recursos per a les músiques actuals (IRMA), organisme independent que treballa des de l’any 1994 des de l’Estat francès i amb seu a la ciutat de París, acaba d’editar la Guia de les bandes de metall. Aquesta publicació és un treball de recerca que inclou totes les bandes de metall de França, així com les més importants d’arreu del món; els organitzadors de Festivals que són protagonitzats per aquest tipus de formacions o bé aquells en què participen sense ser-ne les protagonistes úniques; i els mitjans de comunicació que se n’ocupen.  En total el volum aplega més de sis mil contactes internacionals. Els seus autors són Jean-Louis Perrier –que ha programat més de 2.500 actuacions de bandes de metall arreu del món i és membre de la prestigiosa banda Ceux Qui Machent Debout- i del dissenyador Michel Bridenne.

Dins l’apartat de Festivals europeus internacionals fora de l’Estat francès, en què participen bandes de metall, apareix el Festival Internacional de Dixieland de la ciutat de Tarragona. El festival tarragoní és un dels 25 seleccionats arreu del món per l’organisme francès. En el conjunt de l’Estat espanyol només es referencien quatre certamens: Pirineos Sur –dedicat a les músiques ètniques cada mes de juliol des de fa disset anys i que s’ha caracteritzat per incloure bandes de metall-, el Festival do Mundo Celta d’Ortigueira –que des de fa 24 edicions està basat en el món celta i compta amb la presència d’aquest tipus de formació-, el Festival  Músicas de Europa –dins la xarxa de Festivales de Aragón i dedicat essencialment a les músiques ètniques- i el Dixieland de Tarragona, amb les seves quinze edicions. La nòmina també inclou certamens de llarga trajectòria i prestigi com el Festival suís de Jazz de Montreaux, o com el serbi de Guca –dedicat a les bandes de metall balcàniques-.

Aquesta guia ha estat presentada recentment a la ciutat de Marsella, dins el mercat musical Babel Music, que arribava enguany a la seva quarta edició, i que ve a complir les funcions que a Catalunya realitzen el Mercat de Música Viva de Vic i de la Fira Mediterrània de Manresa. L’edició inclou sis mil contactes en 336 pàgines. El llibre ha comptat amb el suport del Ministeri de la Cultura i de la Comunicació  de l’Estat francès, l’ADAMi (Societat civil per a l’administració dels drets dels artistes i dels intèrprets), la FCM (Fundació per a la creació musical), la SPPF (Societat civil dels productors fonogràfics de França) i del Centre Nacional de la cançó i del jazz.
Categoria: General
Escrit per: Dixie
La quinzena edició del Festival Internacional de Dixieland de Tarragona s'ha desenvolupat amb normalitat des del passat dimarts 11 de març i fins a la jornada de cloenda d'avui diumenge. El certamen ha  gaudit d'un alt nivell de participació tant per part dels músics actuants com per part dels espectadors, fet que s'ha accentuat des de divendres. Els músics han omplert els carrers i locals de la ciutat en les actuacions programades i en les jams de cloenda s'han arribat a concentrar en els locals de les colles castelleres Xiquets de Tarragona i Jove Xiquets de Tarragona fins a 40 intèrprets simultanis. El fet d'iniciar el Festival el dimarts enlloc de dimecres amb actuacions sorpresa -com la de la companyia francesa Pomme d'Or i el seu exitós piano deambulant- i amb un cap de cartell extraordinari -Dee Dee Bridgewater- ha estat valorada molt positivament tant per ressò promocional entre el públic potencial com per l'impacte generat més enllà de la mateixa ciutat de Tarragona. 
 
El Festival ha comptat amb un alt nombre de periodistes especialitzats procedents de Barcelona, Madrid i Bilbao, però també del Regne Unit. El fet que les nombroses estrenes de formacions que per primer cop actuaven a l'Estat espanyol o a Catalunya, ho ha afavorit. Així mateix, l'organització del certamen ha acollit programadors que han assistit al festival per interessar-se pel seu funcionament i per visionar i contractar propostes musicals.
 
En aquest sentit, l'Àrea de Cultura ha mantingut contactes amb el Festival Haizetara de la ciutat basca d'Amorebieta-Etxano, que organitza anualment un certamen de músiques de carrer amb un alt contingut de formacions dixieland. Ambdues parts han confirmat l'interès per establir una plataforma de treball conjunta.  Amb l'expedició de la banda canària Alabama Dixieland Jazz Band, s'han desplaçat persones vinculades a una futura organització d'un festival dixieland en aquell arxipièlag que comptaria amb el suport directe del Govern autònom canari.
 
De fet, el ressò de la presència de la banda Alabama al festival tarragoní ha generat moltíssimes informacions en la premsa de les illes atlàntiques, els periodistes especialitzats de les quals han situat el certamen tarragoní en l'èlit dels certamens europeus dedicats al jazz de les èpoques clàssiques, al costat dels certamens veterans com són els de Dresden -Alemanya-, Breda -Paisos Baixos- i Miskolc -Hongria-. També des de la formació tarragonina Pixi Dixi Band, s'ha informat de l'existència de contactes diversos amb altres festivals europeus que permetrien una major projecció de les bandes tarragonines amb actuacions fora del nostre país.
 
Un altre dels aspectes ben valorats ha estat l'ús d'espais singulars que han entrat per primer cop al festival, com el centre penitenciari -en una activitat solidària-, o l'església de Sant Llorenç -amb un ple absolut per gaudir del concert dedicat a Duke Ellington, músic molt vinculat també al repertori sacre-.  També s'ha emfatitzat el fet que dues formacions locals -Tandarika Orkestar i  Cooperativa Rakia- han volgut que el festival fos el marc per presentar els seus treballs discogràfics.
 
En el vessant de millores, l'organització ha reconegut la necessitat de polir la imatge d'alguns dels espais usats, a fi que l'escenografia ajudi a perfeccionar el resultat artístic general. 
 

Categoria: General
Escrit per: Dixie
Si divendres varem poder escoltar una classe magistral a càrrec del gran Juan Claudio Cifuentes -Cifu per els amics- sobre les big bands dels anys 20 i 30, ahir vàrem gaudir d’una sessió en viu i en directe de les músiques de les que en parlava el comentarista madrileny. La Porteña Jazz Band va tocar algunes de les pàgines més reeixides de mestres com Joe King Oliver, Duke Ellington -amb el sensual “The Mooche” inclós- o Fletcher Henderson. L’homenatge anunciat a Cab Calloway va quedar reduït a una alegre sessió de scat entre el director de l’agrupació argentina –Ubaldo G. Lanuza- i el respectable que pràcticament omplia el Metropol. A més de ser una de les grans agrupacions del jazz que resten a les dues bandes de l’Atlàntic, La Porteña inclou divertits monòlegs humorístics a l’estil dels seus compatriotes de Les Luthiers. Humor argentí i swing robust, del de tota la vida. Ah, i amb una breu presentació del gran Cifu, que va definir a la Porteña com “una banda de jazz y punto”.

En Duke se’n va a missa
Gràcies a la generositat dels responsables de la popular parròquia de Sant Llorenç -més coneguda com la dels pagesos-, el temple de la Part Alta va acollir una bonica sessió, titulada Solitud, de record a un dels compositors emblemàtics de la història del jazz: Duke Ellington. El duet format per Xavier Pie i Ignasi González va repassar alguns dels clàssics més llegendaris del mestre, com “Caravan”, “Sophsticated Lady”, “Mood Ingigo” o “Take the A Train” amb una presentació alusiva als problemes dels barcelonins amb els trens de rodalies. Un saxo soprano expressiu i polit, el del tarragoní Pie, i un contrabaix discret, el del lleidetà González, que van dur fins a la calma el desenfrenat gènere afroamericà. Hi va contribuir també el silenci escrupolós del públic assistent, que no va aplaudir cap solo. I és que no tots els dies tenim la oportunitat d’anar a missa amb el gran Ellington.

Arri, arri, tatanet
Hores abans de gaudir del tribut reposat al tòtem Ellington, de camí cap al vermut del bar Tòfol –on els canaris de l’Alabama Dixieland Jazz Band van fer més passadora la ingesta del vermut amb excel•lents i didàctiques interpretacions d’estàndards de les primeres dècades del jazz-, qui subscriu aquest bloc va ser testimoni d’un dels moments més gloriosos del certamen: el percussionista de Les Zauto Stompers va fer un solo a lloms d’un cavallet mecànic a la sortida de la carpa del Mercat Central. L’Àngel de Pau, un dels incansables treballadors del Dixieland, va introduir llavors uns cèntims al cavallet. Sublim.

Portella forever
És el gran migcampista de les jam sessions. Dijous va protagonitzar un dels instants més màgics de la sessió de la Vaqueria, quan va acompanyar a dos saxofonistes de la Cotas i a un tubista de les Zauto en una roda de solos interminable. Divendres va compartir escenari amb la gran família de les marching bands d’aquest any. Ahir era el centre d’atenció de la jam més multitudinària de totes: la de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. L’entranyable washboardista Jesús Portella es va endur la més gran -i merescuda- ovació de la nit. Fou en el marc d’una de les jams més dinàmiques dels darrers Dixielands. Una trobada que va acabar amb els músics al carrer tocant peces llegendàries de groove, com el seductor “Camaleon” de Herbie Hancock. Instants màgics en que es barrejaven músics de tot arreu, joves i no tant joves, activistes culturals com el magne Jordi Bertran i putxinel•lis de la premsa… Cap a quarts de 5 del matí tot es veia molt borrós, alegrement borrós.

Fi de festa
Diumenge al matí. El pixatinter de torn es desperta amb un lleuger mal de cap. La vetlladora del festival, la gran Laura Moreno, li reclama l’ordinador portàtil amb el que aquests dies ha escrit les cròniques del bloc. Al rebedor de l’hotel, Cifu espera un taxi mentre llegeix la premsa. Al carrer, ni rastre del Dixieland. Sonen les cornetes i tambors de les primeres processons de Setmana Santa. Fi de festa.
Categoria: General
Escrit per: Dixie
Tot seguit, un comunicat sobre un dels actes més rellevants del Dixieland, i de la ciutat en general:
“En la línia de dinamitzar progressivament l'equipament de la Casa de la Festa de Tarragona, ubicat a la Via Augusta, núm. 4, i dins del 15è Festival Internacional de Dixieland, el dissabte 15 de març, va tenir lloc una actuació de la Tandarika Orkestar a les 12.30 h dins la franja d'espectacles familiars del certamen. L'actuació va permetre que els Gegants Moros originals del 1851, el Drac, el Bou, la Víbria, la Cucafera i el Lleó, així com els gegants del barri del Miracle -ubicats en aquest espai que també realitza funcions d'equipament de proximitat- fossin visitables durant aquella jornada matinal. Durant unes hores la imatgeria i el bestiari de la ciutat, gaudiren de la música de la banda Tandarica Orkestar, que precisament es caracteritza pel seu esperit marcadament festiu i que interrelaciona dues de les activitats més seguides per les ciutadanes i els ciutadans, com les Festes de Santa Tecla i el Festival de Dixieland. L'anterior jornada de portes obertes de la Casa de la Festa, realitzada durant les Festes de Santa Tecla 2007, va esdevenir un èxit. D'aquesta manera, l'Ajuntament de Tarragona està realitzant les prospeccions finals que conduiran a l'obertura definitiva de l'equipament, que tindrà lloc durant aquesta pròxima primavera. Això permetrà que l'equipament esdevingui visitable de manera permanent, després de la primera fase en què des de l'estiu passat actua estrictament com espai de conservació, espai d'acolliment de cinc entitats residents i espai d'assaig per a alguns col.lectius més.”

15/03/2008: SIGUEU BONS (O NO)

Categoria: General
Escrit per: Dixie
Durant la Segona Guerra Mundial, alegres senyoretes elevaven la moral de la tropa amb cançons picants. Ritmes com el swing o el jungle -inventat aquest últim per Duke Ellington al Cotton Club-, feien les delícies dels soldats que combatien contra els exèrcits de l’Eix a milers de kilòmetres de casa seva. Ara, una formació barcelonina, Divinas & D’Band recupera les peces d’un dels trios més famosos de l’època: les Andrew Sisters. Dues germanes, Carla Mora i Mara Mora, i una tercera cantant, Irene Ruiz, són les protagonistes d’un dels espectacles més deliciosos del Dixieland d’enguany, exhibit el dijous a la nit al Metropol. Arraulides per una excepcional banda de swing, en la que destacava el contrabaix descarat d’Ivan Kovacevic, les noves germanes Andrew interpretaven les peces del moment amb una posada en escena que incloïa un vano gegant de fons, a l’estil dels decorats més kitsch de Hollywood.
Vestien de senyoretes fines i sensuals, i introdueien cada una de les peces amb petits monòlegs anacrònics que suposaven una autèntica lliçó de divisme; tal vegada com si les dones alterades de la Maitena haguessin decidit viatjar fins a la dècada dels 40.
Inofensiu glamour de paper couché amb gotes d’ambrosia jazzística. I és que la banda exercia el paper de front sonor amb arranjaments de pes, solos magnífics i un aplom rítmic difícilment superable. Fins i tot les cantants es van atrevir a participar de la festa amb un seguit de números de claqué. Seria tot un detall que les nenes dolentes de les Divines & D’Band anessin a tot arreu amb el seu swing exquisit. Com a mínim, fent parada i fonda en algun dels teatres suposadament musicals de la Ciutat Comtal.

La ràdio en blanc i negre
Un conegut radiofonista de la Diagonal ample de Barcelona es va inventar per antena una cosa que en deia “la ràdio en colors”. Divendres, els parroquians del cafè Cantonda van poder gaudir d’una sessió en directe -sense passar per antena, però- del degà del comentari jazzístic a Espanya. El gran Juan Claudio Cifuentes va parlar durant dues hores sobre les bandes de jazz dels anys vint i trenta. De Joe King Oliver a Duke Ellington, passant per Teddy Hill o Cab Calloway. Tota una lliçò magistral del mestre amenitzada amb fragments musicals de la seva amplíssima discoteca i amb un final feliç: dues peces interpretades per quatre integrants de La Porteña Jazz Band. Per uns instants, el públic del cafè Cantonada va poder viatjar a les catacumbes novaiorqueses del Cotton Club i el Savoy. En la retina, un conjunt d’imatges en blanc i negre que ens van transportar a una de les èpoques més importants de la història del jazz, malauradament poc valorada en temps d’experiments tecnificats i de cabòries monoclimàtiques.

De París a Soweto
Sortint del Cantonada, el conferenciant, el seu seguici i alguns dels seus alumnes informals van entrar al Teatre del Magatzem de la Cooperativa Obrera Tarraconense, on el trombonista català Ramon Fossati i la seva banda parisina mostraven la seva particular versió d’allò que els crítics -amb perdó- en dirien el “neo-swing”. En realitat, es tractava de swing i bop acolorit amb molt de groove. Ritmes sandungueros per interpretar, entre altres proeses, una versió de Geme Ammons.
Després de la descàrrega fossatiana, tocava passar pel Metropol per veure el darrer espectacle de la més negre de les veus blanques osonenques: Big Mama. La de Sant Quirze de Besora presentava un concert de gospel sudafricà amb l’acompanyament de tres percussionistes –capitanejats per Antonio Sánchez-, un pianista –Ramon Escalé- i un amplíssim cor; una coral més cumbaià que combativa, que va deixar en un segon pla les evolucions màgiques de la secció rítmica. Era doncs, el moment d’acostar-se la primera jam castellera…

14/03/2008: AMUNT I AVALL

Categoria: General
Escrit per: Dixie
Diuen sense cap fonament que la popular galera tarragonina, amb la que alguns restaurants de la ciutat preparen un arròs boníssim, és en realitat un crustaci del delta del Mississipi. Mentre es resol el dubte gastronòmic, i abans d’assaborir les galeres a la Part Alta, els comensals van poder fruir ahir de la primera, diguem-ne, cercavila del Dixieland. Els txecs Brass Band Rakovnik, uniformats a l’estil dels grups d’havaneres, van inaugurar un dels actes més tradicionals del certamen: el passeig en comandita per la Rambla Nova, des del Metropol fins els Despullats.
En realitat, els de l’Europa de l’est van oferir un concert per etapes, ja que no disposaven de percussió mòbil. En comptes de bombos, platerets o washboards, el picador de la Rakosnik marcava el compàs amb una bateria vintage dels anys 20. Els seus companys tocaven alegres tonades dixie de tota la vida, cantades en la llengua de Franz Kafka. Grans i petits, aficionats saberuts i passavolants de tota mena i condició van fruir de les evolucions de la Rakovnik. Fins i tot, un captaire espontani es va posar a moure la pelvis davant dels espectadors. En pocs minuts, una desena d’escolars va fer el mateix. I és que el Dixieland té aquestes coses: és possible convertir la Rambla Nova, el dia en que les paradetes del mercadillo inunden el passeig central i entremig de tanta obra pública, en una disco-mòbil a ritme de swing.
Cap al vespre, van ser els francesos Les Zauto Stompers els encarregats de desplaçar la concurrència rambla avall. Tocaven des de la tradicional narria de Cervezas La Zaragozana i, com els seus companys txecs, cantaven amb l’ajut d’un megàfon. Tant els Zauto com la Rakovnik van repetir al llarg de la jornada en diferents locals de la ciutat, com també els canaris de l’Alabama Dixieland Jazz Band, convertits en una mena de big band de concert en indrets com el cafè Antiquari. Ells van ser els primers que van obsequiar als putxinel•lis de la premsa amb el popular “When the Saints Go Marchin On”. El tema de jornada, però, va ser “Hello Dolly”.

Sucre i sal
Dimecres a la nit va ser el torn dels Voices of Praise, grup francés liderat per la cantant Monique Thomas, que barreja soul amb funk, groove i r’n’b. Acompanyada d’una trio femení de veus i una secció rítmica, Thomas va desgranar un repertori de clàssics del gènere. “Sabeu que és el soul?”, va preguntar Thomas al respectable. Com si es tractés d’un sermó, va alliçonar el public amb prèdiques espirituals, invitacions a anar a missa els diumenges… Tot plegat per interpretar un conjunt de peces que, tot i la seva contundència rítmica, soviet ratllaven la carrincloneria.
Per compensar l’actuació de Voices of Praise al Metropol res millor que acostar-se a la cerveseria Higland, on el Gran Gabini va oferir un espectacle circense amb jocs malabars, bretolades surrealistes i, fins i tot, versions delirants del “Love me Tender” i el “Caravan” de Duke Ellington. El públic va ser protagonista en diferents moments del xou, ja fos intentant mantenir erecte una flor de plàstic o convertint-se en contorsionistes per accident. Sal i pebre per rescabalar-se de la sobredosis de sucre de certs espectacles.
Per acabar-ho d’adobar, una sessió golfa a la Vaqueria. Els Bogaloo Stompers van ser els encarregats de dirigir una jam-session no estricament hot, on es van poder sentir clàssics de les jams com “All Blues” o “So What!” En un moment donat, hom va poder observar entre la concurrència al gran Jesús Portella. El Dixieland havia arribat al seu zenit.

13/03/2008: EL JAZZ I LES PATATES

Categoria: General
Escrit per: Dixie
El jazz pot resultar una música complexe i feixuga per als qui no tenen el gust de conèixer-la. Molta gent considera el gènere afroamericà una enderga inventada expressament pel gaudi “dels entesos”. Elitista, orgàsmica, pretensiosa,... Són alguns dels adjectius emprats per (des)qualificar l'humil música nascuda a finals de segle XIX a les cases de barrets de Nova Orleans. Encara avui hi ha qui observa els aficionats al jazz com a individus d'un altre planeta, qui considera l'estil dels negres nor-americans una excusa per encendre una pipa i emular als intel·lectuals francesos de la postguerra, o per practicar l'esnobisme davant de la rossa perfumada de torn.
Contra aquest conjunt de tòpics persistents lluita un barceloní que es guanya les garrofes traduint tota classe de llibres i opuscles, i escrivint sobre jazz en diferents diaris i revistes. És el crític Ferran Esteve (Barcelona, 1975), amic del Dixieland des de fa gairebé un lustre. Esteve es va exercitar com a conferenciant a la Biblioteca Pública de la ciutat, dimarts a la tarda. El títol de la xerrada: “Apropeu-vos al jazz”. Ras i curt. Una trentena de persones de tota mena i condició es van acostar a l'equipament cultural amb la intenció de descobrir les veritats del més diví dels gèneres afroamericans. “A diferència d'altres estils, en el dixieland tot és més immediat”, va dir el crític Esteve; una manera gràfica de sintetitzar la vitalitat d'un dels certamens jazzístics més populars del país. La de Tarragona és una trobada trepidant, amb actes a cada cantonada, amb mostres de tota mena, i on la qualitat dels ritmes, melodies i harmonies és tant important com el què passa al voltant de cada escenari. On són tant protagonistes els músics com els aficionats més experts, els passavolants o els xavals amb ganes de gresca. Una marea heterogénia com l'oient que més va preguntar al conferenciant.
Un home de mitjana edat, amb dos o tres diaris a la falda, va proposar una reflexió als assistents a la xerrada de la Biblioteca Pública: a ell li agraden molt les patates però, de no haver estat induit a provar més coses, s'hauria quedat únicament amb els tubèrcles. Seguint amb el mateix exemple, seria com si molts de nosaltres en el seu dia ens haguèssim negat a provar el menjar japonès o, si m'apuren, el kebab. El jazz pels profans seria una mica com anar de tant en tant a un nipó, a un libanès o a un mexicà. I tot plegat sense renunciar a un bon plat de patates fregides.

Desnfrè malià al teatre jujolià
Seguint amb les mixtures de caire cultural -en aquest cas musicals-, la diva del jazz Dee Dee Bridgewater va fer vibrar als espectadors que pràcticament omplien el Metropol dimarts a la nit. Resulta que la cantant de Memphis -ara resident a París- va viatjar el 2004 fins a Mali per cercar les seves arrels culturals. Al país de la terra roja, d'on van sortir la majoria d'esclaus negres que van arribar al Mississipi, va descobrir una música evocadora que entronca amb els orígens del jazz. El blues deu els seu naixement a la màgia dels cants dels griots. Instruments com el n'goni o el balfon sonen de forma similar al banjo i el vibràfon, i el groove del país d'Àfrica Occidental explica en gran mesura la riquesa rítmica i melòdica del jazz.
Bridgewater va quedar captivada pel llegat cultural de Mali, tant com quan el malià Ali Farka Touré es va deixar seduir pel blues del delta. Amb una carrera consolidada, Dee Dee es pot permetre el luxe de passar olímpicament del que puguin dir els putxinel·lis de la premsa. Ho explica amb termes més fins per justificar el viatge sense retorn a les músiques del continent negre. Nina Simone seguirà sent l'artista que la va fer dedicar-se a això del jazz vocal; els músics anònims de Mali, allò que dona sentit avui a la seva feina.
La “reina d'Àfrica”, com l'anomena encertadament el crític Pere Pons avui al Diari de Tarragona, va convèncer al Metropol. Per començar, amb una versió de l'”Afro Blue” de Mongo Santamaría, un veritable himne de la lluita dels afroamericans pels seus drets civils durant els anys 60. Res millor per arrencar un espectacle generós amb les cultures subsaharianes. La de Memphis va actuar quasi tota l'estona en companyia dels cantants malians Kabine Kouyate i Mamami Keita. La seva banda era un compendi de ritmes, timbres i colors que transitaven pel groove de les dues ribes de l'Atlàntic, el blues malià o el funk assaonat amb instruments tradicionals de l'estat africà.
La veu bluesy, esquinçada, de Bridgewater contrastava amb la tímbrica deliciosament estrident de Kouyate i Keita. El piano del portorriqueny Edsel Gómez es fonia amb el balafon de Landsine Kouyate; el timbals de l'argentí Minino Garay, amb els talking drums de Yacouba Sissoko...
El famós “Footprints” de Wayne Shorter va passar a anomernar-se “Long Time Ago”, amb un arranjament afrollatí de Garay i Gómez. Fou un dels moments més emocionants d'un concert plantejat com un espectacle visual, amb fragments afrojazzístics de difícil encaix, brillantment resolts per la secció rítmica...
Compassos desenfrenats i una Dee Dee Bridgewater entregada a la concurrència, que va obsequiar als aficionats amb una versió demolidora del famós funk “Compared to What?” What? Que després del concertàs de la Bridgewater era el moment de cel·lebrar-ho amb uns quants brindis a la barra de qualsevol bar simpàtic.
Categoria: General
Escrit per: Dixie
A l’inrevés de l’any passat: el 2007 van haver d’esperar a la darrera nit del festival per sentir el groove demolidor de la Dirty Dozen Brass Band i enguany serà la cantant Dee Dee Bridgewater qui, el primer dia del certamen, representi el plat fort de l’edició de 2008. Una veu, la de Bridgewater, que representa l’esperit de les grans dames del jazz. Probablement, l’última diva del jazz vocal. Amb el treball Red Earth –títol que apunta a un planeta emocional, global i calidoscòpic- la de Menphis s’acosta a les arrels més primitives de la cultura afroamericana: els ritmes mandinga de l’actual estat africà de Mali. Música d’anada i tornada, rítmicament explosiva, a les mans d’una banda amb músics de tot el món, on hi caben instruments tradicionals de Mali –balafon, dum-dum, kora o talking drums-, la percussió candombera de l’argentí Minino Garay o el contrabaix expressiu del nord-americà Ira Coleman.
Estàndards com “Afro-Blue”, rítmes mandinga –“Bad Spirits”- o bluesos esquinçats –“Red Earth”- per crear una atmosfera suggeridora que de ben segur que farà cruixir els fonaments del Metropol. Crescuda a recer de Mel Lewis i Thad Jones, reina dels musicals de Brodway, sideman de figures històriques com Max Roach, Sonny Rollins, Dizzy Gillespie o Dexter Gordon, Dee Dee Bridgewater viu en l’actualitat a París, una ciutat per sobre de tot multicultural, on els ritmes, les melodies i les harmonies del nord, el sud, l’est i l’oest es barregen sense complexes.
Si Àfrica simbolitza el bressol de totes les músiques rítmiques, la veu és el més ancestral dels instruments. És, de fet, el principal motiu que justifica la programació de la 15à edició del Festival Internacional de Dixieland. De Dee Dee Bridgewater a La Porteña Jazz Band, passant per l’osonenca Montserrat Pratdesaba –Big Mama- i el swing dels barcelonins Divinas & D’Band. Dimecres, el combo afrofrancès Voices of Praise portarà el seu gospel heterodox, a mig camí entre el soul, el funk, el r’n’b i, fins i tot, l’acid jazz, al Metropol. La banda liderada per la cantant Monique Thomas ofereix versions de Mahalia Jackson o James Cleveland desempolsades amb arranjaments originals i una potent orquestració elèctrica. Tot i la seva joventut, Voice of Praise -la veu del nouveau gospel- ja s’ha guanyat a pols figurar en el cartell d’alguns dels festivals més importants del continent europeu.
Dijous serà el torn dels barcelonins Divinas & D’Band, una agrupació que recupera l’esperit dels salons de ball dels anys 40, quan el swing feia més passadora la misèria de la postguerra. Tres sensuals veus femenines al capdavant d’una formació que emula el famós trio The Andrew Sisters, tot un fenomen musical de l’època, i una demostració fefaent de l’embranzida d’aquest gènere a la capital catalana.
La nostra blueswoman per antonomàsia, Big Mama, s’embarcarà divendres en un experiment singular: recuperar les cançons del groove sud-africà que van servir per combatre el règim racista de l’Apartheid. Sortirà a l’escenari del Metropol acompanyada del piano del tarragoní Ramon Escalé i per les percussions d’Antonio Sánchez, Aleix Tobias i Didac Ruiz, tres mags dels timbals que han demostrat –i demostren- el seu saber fer en projectes tant engrescadors com el combo Tactequeté. Una oportunitat per descobrir un registre fins avui desconegut de la diva de Sant Quirze de Besora.
La darrera nit del Metropol anirà a càrrec de la veterana big band La Porteña Jazz Band. Els argentins, ara també recolzats amb músics catalans, duen com a estrella convidada el saxo alt Alfredo Espinosa. Junts rendiran tribut al gran Cab Calloway, un dels músics emblemàtics del Xicago dels anys 30. Figura controvertida però indiscutiblement llegendària. Homenatge de bandera a un compositor de peces emblemàtiques, a les mans d’una reputada orquestra que s’ha guanyat un lloc en la història de les grans agrupacions del jazz.
Veus, veus i més veus protagonitzen l’edició d’enguany del Dixieland. Cinc nits polièdriques al Metropol. Què més es pot demanar?
Categoria: General
Escrit per: Dixie
Auditori de la Fundació Caixa Tarragona 977 250 936
Biblioteca Pública de Tarragona 977 240 331
Cafè Arts 977 223 203
cafè cantant La Vaqueria mail@lavaqueria.com
Cafè Cantonada 977 213 524
Cafè de l'Hotel Ciutat de Tarragona 977 221 050
Cafè L'Antiquari 977 241 843
Cafè Museum 977 228 300
Casa Canals 977 296 100
Casa de la Festa 977 296 100
Centre Social i Cultural de la Fundació “la Caixa” 977 254 336
Cerveseria Kennedy's 977 224 811
Conservatori de Música de Tarragona 977 235 830
Bar Rufí 977 238 240
Església de Sant Miquel (Natzarets) 977 219 475
Local colla Jove Xiquets de Tarragona 977 235 134
Local Colla Xiquets de Tarragona 977 239 699
Pizzeria Da Nicola 977 238 001
Restaurant Piscolabis 977 234 851
Restaurant Quim & Quima 977 252 121
Sala d'actes de l´ONCE 977 225 859
Sala Trono 977 222 014
Teatre El Magatzem de la Cooperativa Obrera Tarraconense 977 211 148
Centre Penitenciari de Tarragona 977 240 142
Categoria: General
Escrit per: Dixie
Us facilitem les adreces:

Auditori de la Fundació Caixa Tarragona Pere Martell, 2
Biblioteca Pública de Tarragona Fortuny, 30
Cafè Arts Sant Domènec, 12 (Part Alta)
cafè cantant La Vaqueria Rebolledo, 11
Cafè Cantonada Xamfrà Fortuny-Reding
Cafè de l'Hotel Ciutat de Tarragona Plaça Imperial Tàrraco, 5
Cafè L'Antiquari Santa Anna, 3 (Part Alta)
Cafè Museum Sant Llorenç, 5 (Part Alta)
Cafeteria-Gelateria Pla de la Seu Pla de la Seu (Part Alta)
Casa Canals Granada, 11 (Part Alta)
Casa de la Festa Via Augusta, 4
Centre Social i Cultural de la Fundació “la Caixa” Cristòfor Colom, 2
Cerveseria Kennedy's Natzaret, 14 (Part Alta)
Conservatori de Música de Tarragona Cavallers, 10
davant Bar el Cortijo Rebolledo, 27
davant el Bar Rufí Plaça de la Font, 39
Església de Sant Miquel (Natzarets) Plaça de Sant Miquel (Part Alta)
Local colla Jove Xiquets de Tarragona Cós del Bou, 23
Local Colla Xiquets de Tarragona Santa Anna, 1 (Part Alta)
Pizzeria Da Nicola Comte de Rius, 11
Centre Penitenciari de Tarragona Avda Argentina, 2
Restaurant Piscolabis Martí d'Ardenya, 6
Restaurant Quim & Quima Les Coques, 1 (Part Alta)
Sala d'actes de l´ONCE Rambla Vella, 10
Sala Trono Misser Sitges, 10 baixos (Part Alta)
Teatre El Magatzem de la Cooperativa Obrera Tarraconense Reding, 14


Per a més informació:
977 29 61 00 / 9777 24 47 95
www.dixielandtarragona.cat


Festival Internacional de Dixieland de Tarragona 2008