PARAULA POÈTICA

null

Quan hi ha brogit no se sent la poesia. Ahir nit, diversos ignorants es queixaven que la banda sonora musical de determinades sèries o programes de televisió no els permetia sentir les paraules. No sé si es pot aplicar aquella frase tòpica de “mal temps per a la lírica”. En tot cas, ahir vam seguir una línia poètica que va començar el JORDI de Torredembarra ara que som dins l’any Maragall.
“Us recitaré uns versos de Maragall”.

null

A continuació la MONTSERRAT de Girona ens recitava la part que recordava del poema “La Cegueta” d’Antoni Boris Fontestà.
“He buscat el poema però no l’he trobat, només en recordo una part”.

null

La ROSA de l’Hospitalet segueix amb la paraula poètica.
“He fet d’investigadora poètica i he trobat el poema “La cegueta”...

null

La cegueta

D’Antoni Bori Fontastà

Vaig venir al món sense vista
solament per apenar;
si la mare estava trista,
prou ho deia el seu plorar.
L’aliment que ella em donava,
quan al seu pit m’acostava
amb tendresa i viu dolor,
que melós jo que el trobava…
més que fos negat pel plor.

Germantes que jo tenia,
prou me’n feien de petons
al contar-me amb alegria
que els meus peus eren bufons.
Jo, contenta, a tots els feia
Cara alegre i fins somreia
Satisfeta en mon penar;
i m’ho dien i no ho veia,
ni entenia el seu parlar.

De les coses que em contaven,
si volia fer-ne esment,
se’m enreien, què en donaven
a la mare de turment!.
Prou els feia mala cara,
segons ells conten encare
per poder-los fer callar;
ai, pobreta, pobra mare
i que em devia estimar.

Quan ja gran, i ella em volia
més que a tots els meus germans
me van dir que se’m moria
per gaudir l’etern descans;
jo no sé on se l’emportaren
uns estranys que a casa entraren;
sols recordo que, després
que aquest fet a mi em contaren,
no vaig sentir-la mai més.

Mos germans van pendre ofici
quan la mare va morir;
si en feien de sacrifici
per poder-me mantenir!
I quan més necesitaba
son consol, que no em faltava,
la fermesa d’una llei
de prop meu els arrencava
per anar a servir al Rei.

A una gent que ells coneixien
van deixar-me al seu marxar;
de quin mode em tractarien
Quan sols feia que plorar!.
Tot lo que em manaven feia,
mes, bon Déu, com que no hi veia,
no era estrany que no ho fes bé,
i un jorn, per la porta em trepen
per no acollir-me mai més.

A la porta arrecerada
vaig passar tota la nit,
amb l’ànima llatzerada
i amb el cor adolorit.
Ageguda en els terrosos
amb la roba feta trossos,
sense abric, sense ningú,
el fred em glaçava els ossos…
Déu meu… quin hivern més cru!.

Al ser jor, mentre tenia
la mà oberta a tanta gent
que proa meu anava i venia
condolguda en mon turment,
vaig sentir un braç que m’alçava;
una mà que m’emparava,
una veu tota ella amor,
i un mocador que eixugava
els meus ulls negats pel plor.

-Ten mare?, em va dir. -És morta!
Vaig respondre. –Ets sola?, -Si!!
-No tens casa?. –Aquesta porta
me la tanquen des d’ahir.
-Vols venir en la companyia
de mi i la Verge Maria
al sant lloc que et portaré?
-Vaig dir si!, més que em dolia
no saber qui pogués ser.

Vaig seguir-la satisfeta
de la mà, tot el carrer;
que pot més una cegueta
que seguir a qui li vol bé!.
Però quan se’m emportava
carrer amunt, li preguntava:
-Qui sou, que m’heu emparat?
I en tant que a un convent m’entrava
amb veu dolía em contestava
baix, baixat: - La Caritat