No paràvem esment a les seves mans al teclat ni a la pantalla lliscant. Som periodistes. Ens passem hores davant l'ordinador buscant informacions i relacionant-les, una data, un detall, un nom.... I de cop, el meu company que feia estona que treballava en silenci s'ha aturat en sec. Els ulls li han quedat clavats en un nom que ha sentit a casa des que era petit. El besoncle va marxar a Banyeres de Bigorra, al nord del Pirineu, refugi de l'exili republicà català. El meu company hi anava de petit a visitar-lo a ell i a la tieta Janette, a qui el besoncle va conèixer de jove quan es va establir a França i s'hi va casar.

La família i sobretot els més menuts mai van sentir-li dir una paraula de la guerra civil ni del seu exili, com si fos a Occitània de manera casual o voluntària, com si res.

El tiet de Banyeres de Bigorra no va poder tornar a Catalunya fins a la mort del dictador. Fa anys que va morir i el van enterrar a França. Avui, el seu nom ha aparegut en una llista amb 66.500 persones més. Al costat hi diu: 1938. Consell de guerra sumaríssim. Arxivat. El meu company periodista ha descobert que al tiet li van fer un Consell de guerra sumaríssim. Ho ha sabut avui, aquesta tarda, i ha deduït que van arxivar el seu cas perquè, en haver fugit, no el van poder detenir, ni empresonar, ni executar. Quan ha vist el nom ha plorat. Però ha pogut tancar el cercle i ha entès tantes mitges paraules entre intents d'oblit. Publicar els noms de milers de persones és un gest de reparació històrica i de justícia. El tiet era membre d'Estat Català i combatent republicà.

Aquesta escena està passant ara a moltes llars de Catalunya. Les famílies s'atreveixen a buscar un nom que barreja ombres i molts patiments, però honora la seva memòria. Més encara quan el Parlament per unanimitat ha declarat nuls tots aquells judicis del franquisme. Les llàgrimes que avui rodolen fan més neta l'ànima.