Arxius

Estas veient: setembre 2007
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
El dissenyador gràfic Albert Isern és editor i director de “GUIA CREATIVITY”, publicació històrica del món de la comunicació visual, que celebra ara el seu desè aniversari. I amb aquest motiu l’Albert m’ha obsequiat amb la seva immensa “AUTOBIO GRÀFICA” que, com el seu nom indica, és la seva autobiografia a través de 10.000 referències gràfiques que d’alguna manera han configurat el món visual de l’Albert des dels seu naixement a Badalona, l’any 1940, fins als nostres dies.

Creativity

Foto Albert Isern

Una “AUTOBIO GRÀFICA” que el mateix Albert defineix com una proposta narrativa visual on les imatges configuren el seu propi discurs, la seva sintaxi i la seva ortografia.

Autobio

Una obra immensa que té a la portada la fotografia d’un totxo autèntic de Bongo, País Dogon, a Mali, i a l’interior una munió d’imatges diverses de situacions també molt diferents, entre les quals n’hi ha una que mostra un molt més jove Albert Isern entrevistat l’any 1988 per un també molt més jove Claudi Puchades.

Foto Albert i Claudi

Gràcies Albert per incloure’m en el teu imaginari particular i per donar a un home de ràdio com jo imatge real quan encara no existia iCat fm... I per molts anys de “GUIA CREATIVITY” i de la teva pròpia història personal com a dissenyador gràfic.

Dibuix Claudi
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Ahir, com cada dimecres, vaig arribar a Sant Pol de Mar a les dues de la matinada després de la meva intervenció al “Cabaret elèctric” d’iCat fm, excitat per la llarga jornada laboral i pel viatge amb autobús nocturn, ahir especialment intens per l’acumulació d’estrangers que sortien de veure el Barça i tornaven a Calella o Pineda.

Lluna plena

Sortint de Barcelona ja observava amb plaer la brillant lluna plena que també brillava amb intensitat quan vaig arribar a Sant Pol. Un espectacle natural que va provocar, una vegada més, un dels meus plaents rituals nocturns: la dutxa nu a la terrassa de casa banyat per la llum blanca de la lluna plena. Una passada, de veritat.

Lluna plena entre núvols

Però la felicitat no és mai absoluta, ja que des de la terrassa de casa veig mar i cel, sol de dia i estels i lluna de nit, i també el focus de llum carabassa que il.lumina la façana de l’església parroquial de Sant Pol de Mar, enlluernant a la vegada la meva mirada cada nit, com si d’una molesta taronja lluna plena permanent es tractés.

Contaminació

Molesta contaminació lumínica a la qual s’hi afegeix el reflex d’un altre potent focus de llum blanca que il.lumina tota la nit, vés a saber per què, la façana de l’Ajuntament de Sant Pol, des de fa uns quants dies.

Problemes menors que no cal ni comentar, més que en aquest blog, que a mi, amant dels petits plaers estètics naturals, em resulten especialment molestos, justament perquè tenen fàcil solució i cap justificació, sobretot en moments de gran sensibilitat ecològica de respecte per la natura i de control del consum energètic absurd que, en aquest cas, genera a més contaminació lumínica.

Sant Pol

En pobles petits, com Sant Pol de Mar, m’agraden les nits fosques, banyades, si és el cas, per la llum de la lluna plena i poca cosa més.

Claudi dibuix lluna plena

26/09/2007: Rastres del passat

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Tot i que sóc home pragmàtic preocupat per la vida nostra de cada dia, de present absolut, amb poca obsessió pel passat i borrosa visió de futur, també em fixo en algunes notícies que parlen sobretot del passat i que, en algun cas, poden afectar el present i modificar d’alguna manera el futur.

penis

N’he recollit algunes últimament que us ofereixo avui amb total desordre cronològic, començant per aquella que diu que la galeria I M Chait de Los Angeles ha tret a subhasta un penis de morsa fossilitzat de fa 12.000 anys trobat a les tundres de Rússia que fa 140 centímetres i que encara conserva trossos de pell i teixit muscular. Una bona peça per començar o completar la teva col•lecció d’art de tots els temps.

hipos
sandalia

Fa poc també es va trobar una misteriosa petja de sandàlia romana a l’antiga ciutat grega d’Hipos que actualment pertany a Israel i que ha fet pensar als arqueòlegs que els legionaris treballaven de paletes quan es jubilaven.

foto petjada ieti
Yeti gran

Hi ha una altra petjada en joc actualment encara més important perquè es tracta d’una petjada del Ieti que es pot observar en una fotografia feta per l’alpinista Eric Shipton l’any 1951 que se subhasta ara a la casa Christie’s de Londres. Una fotografia que m’ha recordat les diverses llegendes que existeixen a l’entorn d’aquest simi bípede de dos metres d’altura que diuen que habita les zones boscoses de l’Himàlaia.

neandertals
homosapiens

També acabo de saber que els neandertals no van morir per culpa d’una crisi climàtica, que el hobbit d’Indonèsia no era un humà amb microcefàlia perquè els ossos del seu canell no s’assemblaven als dels “sapiens”, que dos fòssils africans sacsegen la història de l’evolució humana indicant que l’Homo erectus no deriva de l’habilis sinó que van coexistir i que la gira de l’esquelet de Lucy pels EUA fa enfadar els científics.

Lucy

Esverat per tanta informació em pregunto encara què més es pot arribar a descobrir que pugui fer trontollar els ciments de la nostra precària civilització protohumana.

claudi

25/09/2007: Sorra sí, passera no

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Sota aquest lema “Sorra sí, passera no” ens manifestem des del començament de l’estiu a Sant Pol de Mar tots aquells que desitjaríem la recuperació d’una platja de Sant Pol de Mar que ja va quedar afectada per les pedres que la RENFE va instal•lar-hi per protegir la via dels temporals ara fa 3 anys i que el projecte d’una futura passera farà desaparèixer absolutament, segons opinió dels pescadors del poble que coneixen perfectament els moviments dels corrents marins i l’efecte particular que pot crear en el medi natural una intervenció agressiva com aquesta.

Pedres Sant Pol
Platja vella

La construcció de la passera comporta l’existència implícita d’un passeig marítim que satisfà certes expectatives d’una part de la població que desitja una instal.lació com aquesta, alhora que preveu una protecció de metacrilat, que entesos en aquest material asseguren que serà de manteniment costós, alhora que registrarà l’efecte corrosiu dels elements naturals, aigua, sal i vent, que acabaran aviat amb la seva transparència.Difícil és lluitar contra la RENFE quan decideix modificar espais naturals que tot i ser de propietat formen part íntima de la pròpia estructura històrica d’algunes poblacions com la de Sant Pol de Mar, però per això tenim els nostres representants polítics que han de saber convèncer uns i altres de la incorrecció de la intervenció.

Dique
Platja 2

Esperant que es faci la llum i no la passera, tornaré a arribar avui a Sant Pol de Mar, amb l’estranya sensació que encara no sabem aprofitar els recursos naturals que donen a cada realitat la seva justa mesura.

Claudi
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Com si es tractés d’una pel.lícula de misteri, l’art també ofereix discursos contemporanis de continguts semblants, que ens recorden l’angoixa viscuda per persones que han detectat, a casa seva, presències estranyes que els sofisticats efectes especials actuals ens mostren amb tota la seva espectacularitat.

fantasma

Tot i que amb mitjans molt més rudimentaris, puc citar ara alguns artistes que treballen en aquest línia i que ens ofereixen actualment el fruit de les seves experimentacions formals i conceptuals en exposició: Candida Höfer a CaixaForum Barcelona, Jonas Dahlberg i Jana Leo a la Sala de la Rambla de Girona, i les germanes Jane i Louise Wilson a la capella de Sant Nicolau també de Girona.

Höfer

En tots els casos podríem parlar d’arquitectures encantades que recorden la presència de l’home tot i que amb la seva absència o amb la recreació falsa de la seva presència. Candida Höfer, fotografiant interiors d’edifics públics de Portugal de caràcter cultural que expliquen fantasmagòricament les relacions que s’estableixen entre persones que no veiem però que intuïm com si d'ànimes en pena es tractés.

Jonas
Jana

Jonas Dahlberg, recreant amb maquetes espais interiors amb personatges ficticis que ens pertorben amb la seva immobilitat. Jana Leo, oferint-nos la visió de la vida privada d’un individu observat obsessivament per una càmera oculta. I les germanes Wilson, filmant amb vídeo dos espais desocupats del sud de Nova Zelanda que conserven l’esperit d’allò que van ser i de la gent que els va habitar.

Wilson

Si no fos per la plasticitat de la proposta, tindríem la temptació de pensar en un joc fantàstic d’angoixants arquitectures encantades.

Claudi
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La mítica foto del Che Guevara, amb boina, estrella i abundant cabellera al vent, feta per Alberto Korda, que serà motiu principal d’una exposició que es farà a l’octubre a La Virreina, provoca encara reaccions curioses com la de la del portaveu del PP, Àngels Esteller, que acaba de dir que “Che, revolucionari i icona” és “cultura sectària” i que el Che defensava “mètodes violents”.

Foto Che
Che Warhol

El delegat municipal Jordi Martí va defensar la idea de l’exposició apuntant que no es tracta d’una exposició sobre el Che, sinó sobre la foto de Korda que s’havia convertit en una de les més importats del segle XX, amb vida pròpia més enllà del mateix Che, amb autèntica dimensió d’icona universal reproduïda arreu i sobretot a les samarretes de molts joves que no tenen ni idea de qui és aquell personatge de la fotografia.

Che samarreta

Preferiria que els joves que llueixen la fotografia del Che Guevara estampada a la seva samarreta sabessin qui era el personatge en qüestió, i potser també qui va ser l’autor, Alberto Korda, el fotògraf a qui jo vaig tenir la sort d’entrevistar a Catalunya Ràdio fa uns quants anys en una llarga conversa que em va servir per saber l’emoció que va sentir Korda quan en un acte polític amb diversos personatges va copsar instantàniament el rostre del Che sense tenir cap sensació d’haver aconseguit la imatge més intensa que mai s’hauria fet del Che Guevara.

Che i Korda

Un record des d’aquest blog per Alberto Korda i pel Che Guevara, sempre present, tot i que només sigui estampat a les nostres samarretes.

Claudi
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Aquest matí, mentre feia temps perquè m’obrissin la Galeria Joan Prats – Artgràfic per veure l’exposició dels originals que ha fet Josep Guinovart pel llibre “Temporada d’opera 2007-2008” dels Amics del Liceu, he entrat a la Galeria Joan Prats per tenir la inesperada i agradable sorpresa de contemplar la pintura sense límits de Fabian Marcaccio, artista nascut l’any 1963 a Rosario de Santa Fe, l’Argentina, que actualment viu i treballa a Nova York, aprofitant el llenguatge de l’abstracció com a origen i no com a finalitat i demostrant que el seu discurs té un espai natural en el complex context plàstic contemporani.

Fabian

M’ha captivat la violència de la seva densa pinzellada i la visceralitat sensual dels seus pigments que passen, valents, dels límits materials dels quadres per envair sense miraments el nostre propi espai mental.

Pintura Fabian

La pintura de Fabian Marcaccio, més enllà del seu resultat final, m’ha fet pensar en el plaer que l’artista ha de sentir mentre treballa, i veient els seus quadres no he pogut deixar d’imaginar-me’l tacant teles amb la seva prodigiosa força natural i l’ús intel•ligent de silicones, olis i acrílics, en una barreja especialment equilibrada.

Fabian treballant

M’ha agradat el Fabian Marcaccio més abstracte i no tant el Fabian Marcaccio més figuratiu que utilitza fotografies de persones com a fons de les seves composicions, afegint anècdotes quotidianes a un univers pictòric que no les necessita.

Mà Fabian

Teniu encara una setmaneta per comprovar si el que dic té o no raó de ser contemplant l’exposició “Dense-Paintants” d’obra recent de Fabian Marcaccio a la Galeria Joan Prats de Barcelona.

Claudi
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
No és l’únic que tinc, però és el que tinc més sovint i el que he tingut més al llarg de la meva vida, des que era aneguet lleig fins ara que sóc un lleig ànec adult, que no el fantàstic cigne que el clàssic conte em feia pensar que algun dia podria ser.

Aneguert lleig

Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i, tot i que jo crec que és el primer que hem de perdre per començar a viure la vida com cal sobretot si no som monàrquics i no creiem en contes falsos de prínceps i princeses, encara tinc una llunyana sensació que potser algun dia arribaré a ser el cigne que porto a dins, tot i que pel que sembla, molt amagadet.

Cigne

Si parlo avui de tot això és perquè últimament sento aplicar sovint el qualificatiu de “lleig” a formes de vida, humanes, animals o vegetals, que s’allunyen dels cànons de bellesa establerts per la nostra cultura amb les seves arrels encara ben ancorades en un passat de perfecció clàssica grega i romana.

Goril.la
Mandril

Ja vaig dir una vegada que admirava la plasticitat de la medusa tot i la seva suposada perillositat, i que la trobava més autèntica que moltes manifestacions de vida humana actual molt més perverses per la seva suposada intel•ligència. I afegeixo ara que en general admiro totes les formes de vida i les trobo especialment maques en els seus corresponents contextos naturals, fins al punt de poder afirmar que, de fet, el món està ple de bonics cignes, siguin el que siguin, quan trobem l’espai natural que ens correspon.

Rat penat
Frankestein i nòvia

Per això mateix també m’agraden artistes plàstics molt diversos, perquè tots ells em semblen bells en la seva autenticitat d’aneguets lletjos que han sabut arribar a ser cignes del seu propi món.

Claudi
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Ho vaig descobrir ahir al matí, Maçanet de la Selva és més que una estació de tren i té tot el que tenen les altres poblacions catalanes contemporànies, tot i que jo, fins ahir, no tenia aquesta percepció, perquè m’havia limitat a arribar-hi amb tren, des de Sant Pol de Mar, i a fer temps, una mitja horeta llarga, per agafar l’altre tren que ve de Barcelona per l’interior i que em porta a Girona o a Figueres en els viatges que faig de tant en tant per veure exposicions.

Ahir, però, en la meva sortida dominical amb la Unitat Mòbil de Catalunya Ràdio en el context del programa “El Suplement”, vaig tenir l’oportunitat de travesssar el nucli urbà de Maçanet de la Selva de camí cap al pou de glaç de Buscastell, i comprovar que efectivament existia, i que no es tractava només d’un nom repetit diverses vegades a les andanes d’aquella estació isolada i poc acollidora des de la qual no es distingeix l’existència de cap població.

Al marge d’aquesta curiosa comprovació, històrica per mi, l’objectiu del meu viatge d’ahir va ser la visita al pou de glaç de Buscastell, el més gran de Catalunya dels que tenen cúpula externa. Un pou de glaç situat a uns 7 km de Maçanet, al costat de la carretera que uneix aquesta població amb Hostalric, que té ara molt bon aspecte gràcies al Taller d’Història de Maçanet, presidit per Juli Campeny, responsable del procés de restauració que va durar sis anys fins a la inauguració final l’any 2002.

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
És un plaer constatar que, tot i l’ambient social poc sensible en general a les arts plàstiques, encara existeixen algunes iniciatives que mereixen la nostra admiració i el nostre aplaudiment. Admiració i aplaudiment que en aquest cas dediquem al Premi a la Pintura Jove que organitza la Sala Parés des de l’any 1959, amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell, i que ha arribat enguany a l’edició número 49. El premi, de 8.000 euros, s’ha concedit a Yago Hortal Hernández, i l’accèssit de 4.000 euros a Josep Domínguez Martinez.

Yago

L’enhorabona a Joan Anton Maragall, director de la Sala Parés, com a responsable d’aquesta iniciativa d’ajut a la jove creació contemporània, i a aquests dos joves artistes, que tot i la seva diferència d’edat, 24 anys en Yago, 34 en Josep, viuen una situació similar, a la recerca de la consolidació del seu propi llenguatge creatiu, tot esperant també l’arribada d’una possible primera exposició individual, que cap dels dos ha fet encara fins ara.

Josep

Dos artistes que van viure també el seu bateig radiofònic abans d’ahir al Cabaret Elèctric d’iCat fm, i van superar amb agilitat la gran dificultat de parlar del propi món plàstic, sobre tot tractant-se de pintors que s’expressen molt millor amb el seus pinzells que amb la paraula.

Claudi

Des del meu blog d’Icat fm, que les meves paraules i les meves imatges serveixin per encoratjar en Yago i en Josep en la lluita per sobreviure com a pintors, i perquè notin també la meva sana enveja pel premi rebut, tant pel seu prestigi com per la seva interessant dotació econòmica.

13/09/2007: Records del passat

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Hi ha coses del passat que han passat ja fa tants anys que arriben a desaparèixer en el temps perdent totalment la seva consistència real i semblant més fantasia que autèntica realitat.

I és que vivim el present de manera tan intensa que el passat i el futur perden la seva importància, un perquè és irrepetible i no sempre agradable de recordar, i l’altre perquè és incert i angoixant en la seva indefinició.

Sovint és a través de les fotografies que podem tornar a constatar que el passat existia i que havíem viscut realment vides anteriors a la que estem vivint en el present, creient aleshores que eren vides autèntiques i eternes.

Portada llibre

I és el que m’acaba de passar ara observant una fotografia del llibre “Los 70 a destajo. Ajoblanco i libertad” de José Ribas, que mostra l’interior de La Enagua, temple barcelonès de la música progressiva d’aquell temps, del qual jo vaig ser client habitual durant una certa temporada. El llibre me l’ha passat Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio i amic d’aquells llunyans 70, perquè em fixés bé en aquesta fotografia, ja que entre el grup de joves en evident actitud festiva hi surto jo al costat de l’Helena, la dona de l’Oleguer, que en aquell temps era senzillament una bona amiga meva, companya de facultat i d’aventis de tota mena quan pensàvem que podíem canviar aquest món que ara ens ha canviat tant, fins al punt d’haver de fer un esforç per recordar mínimament tot aquell passat que ens relacionava amb aquella festiva i ja desapareguda Enagua.

Foto Enagua

Que diferents aquelles nits que les que ara visc a Sant Pol, com la d’ahir, que em permeten aquelles dutxes a la terrassa a les dues de la matinada, acabat d’arribar del “Cabaret elèctric” d’iCat fm, per sentir-me un home nou de rigorós present.

Dibuix Claudi

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Parlava l’altre dia amb Perico Pastor del cartell de la Mercè d’enguany fet pel dissenyador gràfic Enric Jardí, i ell, que encara no l’havia vist, ja pressuposava que estava bé perquè coneixia l’autor i sabia també que es tractava d’un excel•lent tipògraf. En aquella conversa en Perico també va comentar que tots els artistes copien obres dels altres, ara i sempre, tot i que normalment no ho reconeixen o parlen senzillament d’alguna mena d’inspiració o de subtils originalitats.

Jo reconec que, a primer cop d’ull, la lectura del text del cartell em va costar una miqueta pel trencament anormal de les síl•labes del nom Mercè i la seva distribució vertical.

cartell merce

Ara, dies després de la seva presentació oficial, ens ha arribat la informació que aquest cartell de la Mercè’07 és similar al d’una campanya de promoció de la FP contractada pel mateix Ajuntament. I no és la primera vegada que passa i quan passa no passa res i tots tan contents, polítics, artistes i públic en general... que és la Festa Major!!!!

FP cartell

El curiós és que no s’hagués detectat abans de presentar-lo oficialment, com a mínim per exigir a l’artista una aportació realment original que ni per un moment pogués ser susceptible d’assimilar-se a una altra imatge, que el dissenyador en qüestió, segur que coneixia, tant per la seva condició professional com per la de simple vianant que hauria d’haver vist mil vegades el cartell de la FP penjat en punts diversos de la xarxa urbana, com he vist jo en moltes ocasions.

Claudi

Posats a trencar dràsticament l’ordre sil•làbic oficial, em quedo amb el cartell de Mariscal que anunciava BARCELONA, en la seva triple realitat de BAR, CEL i ONA.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Em plau contemplar l’obra plàstica de Joan-Pere Viladecans i també m’agrada llegir el seu “Bitllet”, que es publica de tant en tant a “El Periódico” perquè coincideixo habitualment tant amb seus gustos estètics com amb els seus comentaris ètics.

Viladecans

I en “El bitllet” d’avui l’amic Joan-Pere parla de les bones persones com d’uns espècimens ben poc atractius en el si d’una societat que sent una curiosa atracció malsana per la gent dolenta.I és veritat, tot i que des de ben petits rebem les típiques consignes que ens han de portar teòricament cap al bon camí virtuós, el propi camí de la vida ens fa descobrir finalment l’encant del seus aspectes més foscos fins arribar a identificar-nos més amb el Diable que amb Déu.

Déu
Diable

Sigui com sigui prefereixo les persones sincerament dolentes que les aparentment bones que en un tancar i obrir d’ulls et poden fer les putades més grosses que mai t’hagis pogut arribar a imaginar i, fins i tot, es poden convertir en els assassins més refinats.

Assassí

Tinc la sensació que ni les bones persones de veritat ni les coses autènticament ben fetes tenen cap futur i que, com feia Dalí, perquè una obra d’art funcioni bé, has de destruir com sigui la seva perfecció moral i formal.

Claudi

Joan-Pere Viladecans acaba el seu “Bitllet” dient que podríem imaginar una societat de bona gent sense complexos de “bonisme”. Voleu dir que això és possible?
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La nit dels dimecres és especialment energètica per a mi, perquè és una nit llarga marcada per la meva col.laboració artística al Cabaret Elèctric que condueix la Txell Bonet a iCat fm.

Txell

M’agrada fer-ho en directe perquè tot resulta més de veritat a la vegada que també augmenta el risc i el compromís de dir les coses sense la possibilitat de repetir-les millor. Això vol dir que entro a l’estudi d’iCat fm cap a dos quarts i mig d’onze de la nit i surto a les onze en punt, sense cap possibilitat de tornar a Sant Pol de Mar, fins a la una de la matinada quan agafo un bus nocturn que em deixa a casa a les dues de la matinada.

Perico

Ahir va ser la primera nit elèctrica de la nova temporada i després de la conversa amb Perico Pastor per la seva exposició a la Galeria Km 7 de Saus-Camallera, vaig seguir tot el meu recorregut nocturn entre feina i viatge, per arribar cansat i feliç a casa, com ja he dit, a les dues de la matinada. Moment ideal per prendre una dutxa freda, nu a la terrassa, sota un cel d’estels tan elèctrics com el Cabaret d’iCat fm, que m’oferien imatges molt més fantàstiques que les que oficialment ens donen les constel.lacions astronòmiques.

estels

La volta del cel s’havia convertit en una gran tela a través de la qual la meva segona personalitat d’artista imaginava pintures impossibles.

Claudi

I amb aquesta impressió de paisatge pintat vaig perdre’m en la realitat dels meus somnis nocturns.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Mig portat per les circumstàncies ferroviàries que m’obliguen, venint de Sant Pol, a baixar al Clot-Aragó i canviar de via per arribar a Sants, o anar fins a l’Estació de França per agafar després el bus 59 o 14 i arribar molt més tard a Catalunya Ràdio, he decidit caminar des del Clot-Aragó fins a l’emissora en la meva primera passejada urbana de la nova temporada 2007/2008.

tren

tren sant pol

¾ d’hora a un ritme viu que m’ha permès recuperar el contacte amb l’asfalt ciutadà després d’un mes perdut en la meva illa santpolenca que durant l’agost es converteix en el meu refugi ideal tot i que l’habito tot l’any.

diagonal

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Diumenge passat, 2 de setembre de 2007, vaig dirigir una subhasta d’art per primera vegada a la meva vida. I és que sempre hi ha una primera vegada per qualsevol cosa que no hagis fet anteriorment tot i que ja n’hagis fet unes quantes al llarg de la teva vida.

La cosa és que m’havia compromès molt abans de l’estiu a dirigir la subhasta de Firart de Vilafranca del Penedès segons proposta de Ricard Rafecas, un dels seus organitzadors, tot i les meves reserves mentals per la meva inexperiència absoluta en aquesta activitat.

Haig de confessar que una part del mes d’agost l’he dedicada a pensar en la millor manera de resoldre el compromís adquirit, imaginant-me situacions futures i mig dissenyant discursos per fer un bon paper i respondre a les expectatives que havia generat la meva presència a Vilafranca del Penedès com a director de la subhasta de Firart en la seva vintena edició.

El que era futur el mes d’agost, és ara ja passat, a principis de setembre, i va ser present el diumenge 2 de setembre, a partir de dos quarts de set del vespre, quan la somiada subhasta es va produir realment, amb la satisfacció d’haver batut el rècord de vendes de tots els vint anys de Firart amb una recaptació total de 7.396 euros, que superava la xifra màxima fins diumenge de 6.876 euros aconseguida fa dos anys per Salvador Sostres.

c subhasta b

Em plau compartir amb vosaltres aquesta primera experiència subhastadora en aquests primers dies de retorn a la feina que passen millor si comencen amb bons moments, com els que jo acabo de viure a Vilafranca del Penedès.

03/09/2007: Canvi de sentit

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Canvi de sentit
Il.lusions perdudes.
La partida torna a començar.


3 setembre
<   setembre 2007   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
     12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

© 2006 Catalunya Ràdio S.R.G., S.A.