Arxius

Estas veient: maig 2007
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Aquest matí he conegut el pintor Marc Raventós a l’estudi que l’arquitecte Miquel Batlle té al número 3 de la plaça de la Virreina del barri de Gràcia de Barcelona, ocupat fins d’aquí a unes tres setmanes per les pintures que en Marc acaba de fer immediatament després de la seva estada de cinc mesos al Caire, amb temes que recorden naturalment les atmosferes i els colors d’una capital d’Egipte que jo només conec per mitjà de fotografies o de pintures com les que avui m’ha ensenyat en Marc.

Marc Raventós

Marc Raventós va descobrir des de ben petit que posseïa un sentiment innat del color i de la forma abstracta, i, veient una exposició de Paul Klee a la Fundació Joan Miró de Barcelona als 14 anys, va saber, emocionat, que seria pintor. I això és el que és encara, creixent com a persona i com a pintor, en moviment constant de país en país i de cultura en cultura per enriquir les seves experiències de noi nascut a Barcelona l’any 1966 i fet també pel paisatge il•limitat del Delta de l’Ebre, que va ser el seu paisatge vital durant molts anys i que ha quedat per sempre viu en el seu record.

Obra de Marc Raventós



» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Le Mux és una botiga de roba del carrer Nou, 31, de Mataró que té a l’aparador i en llocs estratègics de l’interior uns quaranta “maneki neko” (els nostres estimats gats orientals de la sort!), que s’han convertit en un reclam idoni per a la gent que passa pel carrer i sobretot per als nens, que, com en el cas de CA2L de Barcelona, deixen les empremtes de les seves manetes al vidre de l’aparador atrets pel màgic moviment del braç esquerre dels gatets mecànics.

maneki neko

gat maine coon

Un dels meus confidents em va informar fa uns dies de la presència de molts “maneki neko” en una botiga de Mataró, i ahir, sense saber exactament on era, vaig fer una parada tècnica a la capital del Maresme, abans de tornar a Sant Pol de Mar, a la seva recerca. No em va costar gaire descobrir els coneguts gatets, que em saludaven amb el moviment pendular del seu braç esquerre i l’habitual i permanent somriure amable als seus rostres daurats.

gat persa

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Tot i que ens haguéssim pogut arribar a imaginar que Picasso els tenia quadrats, com hauria pogut correspondre a l’històric inventor del cubisme, ara podem comprovar que els tenia realment rodons, com tots els altres homes, si ens fixem en els dibuixos de la novel.la gràfica “The Salon” del novaiorquès Nick Bertozzi, que mostren Picasso en pilota picada i en aquest cas detalladament dibuixada en el context d’una trama argumental plena de misteri i assassinats emmarcada en el naixement del cubisme, amb artistes com el mateix Picasso i Braque com a protagonistes.

Acabo de llegir la notícia d’aquesta història al Periódico d’avui amb un titular que diu “Un còmic en què Picasso surt nu arriba a judici als Estats Units”, i la cosa resultaria realment còmica si no fos tràgica de veritat, perquè implica que el senyor Gordon Lee s’enfronti en un judici a dos càrrecs d’exhibició a un menor de material perjudicial, que poden costar-li fins a un any de presó i 2.000 dòlars de multa.

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Els joguets fan festa però no s’aturen, perquè la seva festa particular significa una gran activitat tant per als mateixos joguets com per a totes aquelles persones que els estimen des de vessants diferents, com a senzills usuaris, com a entesos en la màteria, com a creadors, com a comerciants o com a col·leccionistes. Persones molt diferents unides per aquest amor comú per la joguina que ens vam trobar ahir diumenge, 27 de maig del 2007, a la Rambla de Figueres a la 14a Festa del Joguet i 14a Trobada Intergalàctica del Joguet de Col·lecció, a tocar del Museu del Joguet de Catalunya i de la sensibilitat juganera per excel·lència del seu creador i director, Josep Maria Joan Rosa, que tampoc no s’atura mai perquè és com una joguina de llauna amb corda eterna o amb piles d’aquelles que duren i duren i duren, com el seu Museu que funciona sense defallir des d’ara fa exactament 25 anys!

En Claudi la Mosra, el meu alter ego dels matins dels diumenges d’“El suplement” de Catalunya Ràdio, també va ser una de les moltes persones que van donar sentit a aquesta Festa del Joguet de Figueres, visitant-la i contribuint a la celebració de manera pràctica, comprant quatre cosetes com sempre ajustades a un pressupost moderat de persona que guarda alguns objectes sense arribar al compromís, ni moral ni econòmic, que pot tenir un autèntic col·leccionista del que sigui, en aquest cas de joguines en qualsevol de les seves manifestacions.

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
53.631.943 euros és la quantitat que es va pagar pel quadre de Rothko “Centre blanc (groc, rosa i lavanda sobre rosa)” a la subhasta que es va celebrar el dimarts 15 de maig a la seu de Sotheby’s a Nova York, xifra que la va convertir en l’obra d’art contemporani més cara venuda en una subhasta, seguida molt de prop per un quadre de Francis Bacon, “Estudi d’Inocenci X”, venut també en aquesta subhasta per uns 38 milions d’euros.

I el dimecres 16 de maig es va produir un nou boom economicoartístic quan a la subhasta de Christie’s de Nova York l’obra d’Andy Warhol “Accident de cotxe verd”va ser adquirida per 53,1 milions d’euros, xifra que va quadruplicar el rècord de la seva última obra més cara, que fins aleshores era el retrat de Mao que va comprar un col•leccionista de Hong Kong per 12,9 milions d’euros fa uns mesos.

A la mateixa subhasta un comprador anònim va pagar 20,75 milions d’euros per un retrat de Marilyn Monroe també de Warhol que el mateix artista va vendre a la seva primera exposició individual a Nova York per 250 dòlars, que són uns 185 euros al canvi actual!

I jo, que em fixo més en l’autèntic valor de l’art que en el seu preu, tinc la sensació que el món d’aquestes subhastes contamina l’essència de la creativitat artística, i converteix, més que cap altre àmbit, la pràctica de l’art en pur joc mercantilista entre aquells que volen i poden demostrar la seva prepotència social elevant fins a límits inaudíts el preu més o menys lògic de les obres d’art, tot i que mai no es pot arribar a determinar amb certesa quina és la quantitat justa que es mereix un producte tan poc comercial com una autèntica obra d’art.

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
L’exposició fotogràfica d’Abert Gusi “Al Garraf les pedres passen volant”, que podeu veure encara fins al 22 de juliol a Vallgrassa Centre Experimental de les Arts, em va fer pensar immediatament en aquelles imatges manipulades dels típics OVNIS (Objectes Voladors No Identificats) sobretot en aquelles fotografies que mostren una pedra voladora suspesa a l’aire, sobre un cel d’un blau d’una nitidesa sobrenatural, en un paisatge que sembla més llunàtic que terrícola.

I, curiosament, el treball d’Albert Gusi és d’un realisme absolut i es planteja qüestions profundament humanes molt relacionades amb la realitat del nostre autèntic entorn natural, tot i el caràcter poètic i juganer de les seves propostes.

En el cas de les pedres voladores del Garraf, Albert Gusi reflexiona sobre la realitat precària d’un espai natural protegit i controlat com el parc del Garraf, que en realitat està envoltat de pedreres que erosionen sistemàticament el territori, amb les seves voladures agressives que fan que realment les pedres passin volant pel Garraf, i posin fins i tot en perill la vida d’un pacífic artista contemporani com l’Albert Gusi.

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Quan dic maltractaments culturals vull referir-me o vinc a referir-me ( fent servir una expressió parlada que sento sovint i que també em maltracta culturalment, tot i que finalment m’arriba a fer una certa gràcia) als diversos atacs físics que reben, amb massa freqüencia, els objectes que ens envolten i que són, tot i les seves diferències funcionals o estètiques, símbols de la cultura del nostre temps i proves clares de l’evolució de la humanitat en tots els seus fronts i en qualsevol dels seus àmbits d’actuació intel.lectual i manual, i normalment, en la fusió intel.ligent i sensible d’aquests dos grans components de l’estructura humana: la ment i el cos.

El meu caràcter observador, la meva hipersensibilitat artística , el meu respecte per qualsevol dels productes produïts tant per l’home com per la natura, i l’admiració que sento per les coses que m’envolten perquè m’agraden estèticament i alhora fan funcionalment més fàcil la meva existència, tot això fa que sigui incapaç de maltractar tant els éssers vius, homes, animals i plantes, com aquests objectes inanimats dissenyats per la natura o per l’home, que configuren els diversos escenaris de la vida, des d’un microfòssil o des de les peces més petites dels engranatges mecànics fins a les grans manifestacions artístiques conservades en espais interiors o disseminades lliurament pels espais exteriors a l’aire lliure en ciutats o paratges naturals, a tocar de la terra i del cel, i ben a prop de les persones.

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Arcadi Calzada, president de la Fundació Caixa Girona, afirma que el Jardí Botànic de Cap Roig, propietat de Caixa Girona des de 1969, és el balcó natural més bonic de tota la Mediterrània, i jo, ahir, vaig poder comprovar l’encert de les seves paraules en la presentació a la premsa especialitzada del Parc d’Escultures Jardins de Cap Roig, que va ser batejat ahir oficialment com a proposta artística de caràcter permanent en la fusió intel·ligent entre les més de 500 varietats botàniques del jardí i les escultures d’onze artistes que s’hi exhibeixen ara, en la primera fase d’un projecte ambiciós que preveu la incorporació de 3 o 4 peces noves cada any d’acord amb una inversió aproximada de 500 o 600.000 euros anuals.

El Jardí Botànic de Cap Roig ja havia estat anteriorment escenari d’exposicions temporals d’escultura a l’aire lliure, i de fet les obres ara reunides l’acabat de néixer Parc d’Escultures són majoritàriament de creadors que hi havien exposat anteriorment, com Gabino, Berrocal, Corberó, Basterretxea, Suter, Riera i Aragó i Marcel Martí. Oteiza i Santi Moix havíen exposat a les sales del Centre Cultural de Caixa Girona. I hi ha també obres de Jaume Plensa i Torres Monsó, dos escultors estimats de manera especial per Arcadi Calzada.

» Veure més

21/05/2007: No fumis ni em fumis

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Rodrigo Córdoba, el metge que presideix el Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme, acaba de demanar que els films on apareix el tabac es cataloguin com a no recomanables, i per aquesta exigència ha rebut la fletxeta vermella en sentit descendent de “El Periódico de Catalunya” a la secció de “Noms propis”, perquè segons diu el periodista, Córdoba procura per la nostra salut, però retalla la llibertat artística amb aquesta exigència que jo, com en altres ocasions, aplaudeixo i defenso sense cap mena de dubte, perquè entenc que l’ètica va sempre per davant de l’estètica per més atractiva i glamurosa que pugui resultar.

Tot i que no estic d’acord amb l’afirmació que una imatge val més que mil paraules, perquè sense els corresponents peus de foto o les històries complementàries, les imatges no acaben d’explicar del tot allò que volen dir, entenc que les escenes cinematogràfiques que mostren actrius i actors famosos fumant poden ser més atractives que qualsevol campanya ben dissenyada per mostrar públicament la perillositat evident del consum de tabac.

» Veure més

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
No sé si és bo o dolent que hi hagi un dia dedicat als museus, perquè aquests dies temàtics en general són jornades dedicades a qüestions problemàtiques que aprofiten justament aquests dies per mostrar les seves mancances i reivindicar les seves justes necessitats, com altres dies dedicats a la dona treballadora, al càncer o als infants, entre moltes altres possibilitats.

Sigui com sigui, celebrem avui, 18 de maig, una nova edició del Dia Internacional dels Museus que l’ICOM (Internacional Council of Museums) va instaurar l’any 1977 a partir de la divisa que els museus són un mitjà d’intercanvi cultural important, d’enriquiment de les cultures, de la comprensió mútua, la cooperació i la pau entre els pobles. Espero que, sabent això, aneu més sovint als museus, i que, quan hi entreu, ho feu amb la consciència de la transcendència de la vostra acció.

Hi podeu anar quan vulgueu, però si ho feu avui aprofitant aquest Dia Internacional dels Museus, trobareu una sorpresa en cadascun dels museus que s’hi adhereixen, seguint el lema “Descobreix una joia del museu”, que ofereix peces inèdites o no contemplades habitualment dels fons sempre atractius dels museus d’arreu del món.

Però els museus també tenen la seva nit especial, gràcies a la proposta francesa de l’any 2005 de dedicar la nit del dissabte següent al Dia dels Museus a la Nit dels Museus, per convertir-los en espais de contemplació i de participació en activitats lúdiques diverses fins a la mitjanit.

Això vol dir que demà dissabte, 19 de maig, podeu dedicar la vostra nit a la Nit dels Museus, en què participen, per primera vegada, alguns museus catalans com el MNAC, el MACBA, la Fundació Joan Miró i el Museu de la Ciència de Terrassa, i un bon nombre de galeries privades, en una proposta de l’Associació Art Catalunya oberta a tot l’àmbit galerístic català amb espais que es podran visitar fins a la mitjanit a Barcelona, Cadaqués, Lleida, Terrassa, Girona, Sant Cugat, Tossa de Mar, Olot, Reus, Sitges, Verdú o Sant Feliu de Guíxols, entre d’altres.

Viu avui el Dia dels Museus i comprova demà quin aspecte tenen a la Nit en relació amb tot el món de galeries d’art i espais d’exposició, amb la consciència de participar en una activitat nocturna de dimensió europea promoguda pel Consell d’Europa que l’any passat va interessar a dos milions i mig de persones.

Dia Internacional dels Museus



Nit dels Museus


Associació Art Catalunya
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
És la cinquena temporada que cada diumenge viatjo per tot el territori català amb la unitat mòbil de Catalunya Ràdio com a “Claudi la mosra” del programa “El suplement” en la meva secció “On és en Claudi?”, com a nou Wally radiofònic. Vaig a llocs diversos que tinguin algun interès cultural en la dimensió més amplia d’aquest terme, i he estat sovint home de fires i mercats.

L’experiència de tot aquest temps em fa arribar ara a la conclusió que el passat té un encís especial que fa que el recordem constantment i el convertim, a la vegada, en motiu central de moltes de les nostres activitats entre culturals, populars, tradicionals i econòmiques alhora, que he anat coneixent diumenge a diumenge, perquè es concentren habitualment en aquest dia de la setmana per aquest caràcter festiu idoni per la presència d’un públic nombrós relaxat i sense presses.

Les restes patrimonials, sobretot de caràcter arquitectònic, del passat, fan que els espais urbans de moltes ciutats i poblacions catalanes siguin escenaris naturals d’aquestes revisions històriques en forma de mercat, fira o festa tradicional, amb activitats paral.leles que reprodueixen els vells oficis i les actituds dels nostres avantpassats en una clara demostració de l’encís que tenen per tots nosaltres aquelles formes de vida que mai més no tornaran.

He conegut fires i mercats jueus i medievals en general, barrocs i romàntics; vaig viure diumenge passat el Xè Mercat de la Prehistòria de Moià; els dies 18, 19 i 20 de maig puc gaudir, com vosaltres, de la Tercera Festa Modernista de Barcelona, al Cor de l’Eixample; i s’està celebrant la 10a Festa Ibera al poblat ibèric Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet que s’acaba el 18 de maig, coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, als jardins del Museu Torre Balldovina, amb una degustació de menjars ibèrics a càrrec de KuanUm i una botifarrada popular contemporània.

I encara el diumenge 20 de maig tenim la Tamborinada’07, que ocupa una vegada més el parc de la Ciutadella en la celebració del 30è aniversari de “La Roda”, la Fundació que agrupa més de 100 entitats de lleure de tot Catalunya i funciona com a eina de dinamització cultural dels barris, barrejant, en aquest cas, l’encís del passat amb les condicions socials del present i mirant obertament cap al futur, com intento fer jo habitualment.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La meva experiència com a membre del jurat del 2n Premi de Pintura de Petit Format Autocugat convocat per l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès ha arribat a la seva fi amb la segona i definitiva sessió compartida amb els altres membres del jurat a la sala capitular del Museu de Sant Cugat del Vallès, a tocar del claustre del monestir, divendres 11 de maig, quan vam decidir el corresponent guanyador i els cinc accèssits que el seguien per estricte ordre cronològic d’acord amb la nostra valoració.

El jurat estava format per Àngels Solé, tinent d’alcalde de Cultura; Josep M. Negre, representant d’Autocugat; Josep Maria Cadena, crític d’art; Raimon Maragall, galerista; Raimon Sunyer, pintor guanyador de la primera edició del premi el 2006; Lluís Ribas, pintor i comissari del premi, i jo, Claudi Puchades, que consto com a periodista, tot i que oficialment no en sóc i funciono, sobretot en aquests casos, més com a crític d’art, com he fet sovint al llarg de la meva vida professional, en àmbits radiofònics, televisius o literaris.

Set persones justes que vam decidir, després de donar moltes voltes físiques i mentals, mirant i remirant els 27 quadres que havíem seleccionat en la nostra primera cita, que el pintor Andreu Martró era el mereixedor del premi de 12.000 euros, i que els accèssits eren, de l’1 al 5, per a Cristina Cabané, Miquel Mas, Francisco Carrillo, Jaume Roure i Cristina Sampere.

Tinc poca experiència com a membre de jurat de premis de pintura, tot i que ho he fet en més d’una ocasió, i per això em va fer gràcia constatar que les decisions, tot i ser del tot justes, depenen sovint d’una sèrie de curiosos factors matemàtics que, com en política, fan que el guanyador pugui no haver estat votat en cap moment per algun membre del jurat, encara que la decisió presa és compartida i acceptada per tots.

Si voleu veure el premiat, els accèssits i els seleccionats, teniu les obres exposades a la sala capitular del monestir de Sant Cugat-Museu de Sant Cugat del 16 de maig al 10 de juny.

I fins al 25 de maig podeu presentar encara les vostres obres al IX Premi de Pintura Honda-La Garriga per intentar aconseguir els 10.000 euros del primer premi o els 3.000 dels dos accèssits, segons veredicte d’un gran jurat d’onze membres, entre els quals, aquesta vegada, no m’hi compto jo... i sort!!!
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
El meu suport a Mercè Claramunt, directora de Jocs i Espectacles de la Generalitat de Catalunya, per la seva justa decisió de prohibir l’acció “Accidens. Matar para comer”, de Rodrigo García, que havia de tancar el cicle “Radicals Lliures” al Teatre Lliure de Barcelona, perquè a la “performance” s’hi havia de cuinar un llamàntol viu i la llei prohibeix de manera clara matar animals en escena.

He llegit la notícia a “El Periódico” inclosa a la secció “Noms propis” amb la fletxeta vermella cap avall criticant la decisió de Mercè Claramunt i acusant-la d’excedir-se en el seu afany de protegir els animals tot i caure en la ridiculesa. I jo, que estic sovint d’acord amb el color i la direcció de les fletxetes d’aquesta secció, que sempre miro, mostro avui el meu desacord amb l’opinió de “El Periódico” i atorgo a la Mercè la corresponent fletxa verda ben dirigida cap amunt, perquè, com ella, entenc que la mort, tot i que sigui d’un crustaci gastronòmicament tan desitjat com un llamàntol, fins aleshores ben viu, no pot ser mai servida com un espectacle públic, sigui quin sigui el prestigi de l’autor i les justificacions intel·lectuals o artístiques de la seva proposta.

No m’agrada ni la pesca ni la caça, tot i que menjo animals morts pels escorxadors i professionals corresponents en els llocs especialment dissenyats per a aquestes funcions, normalment, lluny de la mirada de qualsevol persona aliena a aquesta activitat.

De fet, com ja vaig dir en alguna altra ocasió, prohibiria tots els espectacles que inclouen patiment (físic o moral) o mort de qualsevol animal, i també les activitats de lleure que acullen situacions similars amb els animals com a protagonistes.

Aposto pel plaer de la contemplació de la vida en totes les seves manifestacions i per totes aquelles propostes humanes que suggereixen amb intel·ligència i sensibilitat situacions de qualsevol signe, sempre que no les reprodueixin de manera real.

Parla’m si vols de la mort, però no la provoquis realment a l’escenari.

14/05/2007: SWAB entra suau

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
SWAB, la Fira Internacional d’Art Contemporani de Barcelona, que ha ocupat, en la seva primera edició, les Reials Drassanes de Barcelona, del 10 al 13 d’aquest mes de maig, ha entrat amb la mateixa suavitat que sembla suggerir aquesta mínima veu que li dona nom “SWAB” i que en realitat vol dir una cosa tan llarga com aquesta “Small piece of absorvent material attached to the end of a stick or wire”… És a dir, “petita peça de material absorbent enganxada al final d’un pal o fil”, que evoca les peces de cotó que es fan servir per agafar mostres en els laboratoris, i que, finalment s’aplica en aquest cas a la capacitat que ha de tenir aquesta fira d’art per absorbir l’essència de l’art més emergent.

També cal saber que la paraula "swab" ve de “swap”, que significa “intercanvi”, que també explica l’essència d’aquesta fira d’art basada en l’intercanvi natural d’energies entre artistes, galeristes i visitants amb la possibilitat d’incloure també transaccions econòmiques necessàries per garantir l’existència d’una iniciativa com aquesta.

Tot un joc de relacions humanes que ha estat possible gràcies a un petit equip de “swabers” inicials format per l’arquitecte i col·leccionista Joaquim Díez-Cascón, ideòleg i director de la fira, la seva filla Marina, també arquitecta amb la responsabilitat d’organització, i un tercer arquitecte, Fernando Rial, autor del projecte d’arquitectura efímera que ha transformat amb encert la forta arquitectura gòtica de l’edifici de les Drassanes.

Celebro l’arribada de SWAB perquè ha estat possible gràcies a esforços privats, amb poca ajuda institucional i empresarial, amb la presència de 42 galeries de 13 països (només 4 de Barcelona: Estrany-de la Mota, Iguapop, ADN, i Senda) seleccionades per un comitè format per Leo Koenig, de Leo Koenig Inc, de Nova York; Marta Moriarty, de Vacío 9, de Madrid i Fred Mann, de Fred Ltd, de Londres, oferint en conjunt una imatge atractiva i coherent tot i la diversitat de propostes.

Vaig veure moltes coses que em van interessar, però, posats a quedar-me amb una sola imatge, trio algun dels rostres suggeridors de l’artista xinès Zhang Ping que vaig veure a l’estand de la Gallery 55 de Xangai.

Vaig deixar SWAB amb el ventall de LOOP a la mà, per recordar que LOOP’07, la Fira Internacional de Videoart en la seva cinquena edició, se celebrarà a l’Hotel Catalonia Ramblas de Barcelona el 31 de maig i l’1 i 2 de juny.

Tot passa a Barcelona, però té una dimensió tan internacional i noms tan anglesos que em veig obligat a tancar aquest blog dient-vos senzillament “good bye”.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La mala notícia és que CA2L ha mort, i la bona és que ca2L ha nascut. La mala notícia és que els 61 Maneki Neko han abandonat definitivament l’aparador de l’antiga CA2L, i la bona és que ja tenim un nou i original aparador a la nova ca2L, que és en el mateix lloc que l’antiga (passeig de Sant Joan, 10, BCN). Perquè la mort és, de fet, la d’un vell logo (CA2L) i el naixement és, realment, el d’un nou logo (ca2L), amb tot el que això significa de regeneració d’energies, de noves línies de treball i d’inici d’una nova etapa professional per a aquesta empresa que gestiona la il.luminació dels espais interiors i exteriors amb tanta sensibilitat.

Com si es tractés del començament habitual de les històries d’Asterix, en el cas de l’aparador de ca2L, hauríem de dir que hi ha un “Maneki Neko” que es resisteix a desaparèixer i lluita, com Asterix contra els romans, per la seva subsistència, tot i que sigui a dins d’una gàbia i amb la mala consciència d’haver-se cruspit d’una precisa queixalada felina el logo antic, que els creadors de l’aparador, la Marga, la Txell i en Lluís, han convertit en un àngel celestial, representat per les dues ales de rigor i per un conjunt de plomes blanques que envaeixen els dos aparadors més petits i punts estratègics del SHOWROOM interior, i creen un recorregut conceptual, estètic i suggerent alhora.

El gran aparador ens mostra el nou logotip en grans caràcters gràfics, delimitats per una superficie de llampant vinil vermell, que ens obliga a aproximar-nos a les lletres per observar a través d’elles els 100 bolquers que, en un perfecte ordre geomètric similar al dels Maneki Neko, fan honor a ca2L, el nou logo acabat de néixer.

Els veïns, entre els quals la meva filla Violeta, estan encantats amb la gràcia dels aparadors de ca2L, i jo, com molts altres passavolants, també.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Quan passes pel davant de la botiga, la primera cosa que veus, destacant per la mida entre moltes altres, és un indi americà, un gran pell-roja de fibra de vidre que presidia l’entrada del Circ Americà on Buffalo Bill reproduïa amb una magnífica posada en escena les seves espectaculars gestes de guerra lluitant a galop contra els germans reals de l’indi de la botiga.

Per aquest motiu, la botiga, situada al número 84-86 de l’avinguda Meridiana de Barcelona, es coneguda popularment com “la botiga de l’indi” tot i que oficialment es diu “Geniatus”, que és la marca d’una màquina d’escriure alemanya del 1800 amb la qual Juan Piedra va començar a escriure la història d’aquest negoci, que és a la vegada una passió pels objectes vells, no tant com a col·leccionista com per servir bon material a aquells que, com jo, tenen, amb més o menys intesitat, aquesta passió per acumular objectes vells i bells alhora.

“Geniatus” es presenta com una botiga de reparació, i compravenda de màquines d’ecriure, sumar, calcular, registradores, balances, màquines d’oficina i mobiliari en general, tot i que hi ha també objectes particulars, com els relacionats amb la Coca-Cola (que són els que em fan gràcia a mi), i d’altres marques comercials de begudes o comestibles, amb més o menys antiguitat i sempre amb l`encant de materials i dissenys irrepetibles.

Juan Piedra ja fa anys que es mou entre màquines de tot tipus i té un nom consolidat en el sector, per la qual cosa el busquen constantment, uns per oferir-li material, altres per comprar-li aquella peça que saben que en Juan ha reservat especialment per a ells.

Tot i que cada vegada hi ha menys coses interessants en el mercat, de tant en tant apereixen objectes curiosos que poden venir tant de negocis que tanquen o canvien, com de col·leccions que es desfan per falta de motivació dels hereus o perquè vendre és l’única solució per repartir facilment una determinada herència.

Ja fa anys que coneixia l’indi de la botiga, però només fa quatre dies que conec el propietari, Juan Piedra, i per les coincidències d’edat i sensibilitats ja em sembla que l’he conegut de tota la vida.

09/05/2007: El poble partit

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
L’altre dia us vaig parlar de Wolf Vostell i el seu Museu Vostell Malpartida, perquè el nom d’aquesta població de Càceres de Malpartida em ve sempre a la memòria quan passo diàriament amb tren per Caldes d’Estrac (Caldetes), en el meu trajecte habitual d’anada i tornada Sant Pol-Barcelona, perquè aquest típic poblet d’estiueig de la costa del Maresme és també un poble mal-partit o senzillament un poble partit per una carretera.

De fet, quan Wolf Vostell es movia entre Berlín i Malpartida, és deia que existia una gran relació entre aquests dos punts geogràficament tan distants, perquè Berlín era aleshores una ciutat partida per un mur vergonyós, i la vida era extrema i dura, i a Extremadura, terra de duresa natural, s’hi trobava curiosament una població que pel nom, Malpartida, ens transportava, directament, a la realitat berlinesa d’aquell temps.

Evidentment la partició de Caldes d’Estrac no respon ni a qüestions polítiques tan salvatges ni a circumstàncies simplement naturals, sinó que és la conseqüència de la necessitat de facilitar el desplaçament de vehicles per aquest zona, eliminant les corbes del passat per traçar una recta que ha partit irreversiblement la població, passant al nivell dels pisos més alts i condemnant l’atractiva estació de RENFE a un espai permanentment ombrívol que actualment és, entre altres coses, niu de coloms que taquen de blanc bigues, andanes i rails amb les seves conegudes deposicions, tan nefastes en general per a la conservació i el bon aspecte del nostre patrimoni cultural.

Les similituds entre totes aquestes circumstàncies s’accentuen encara més si sabem que Vostell també posava en dubte els valors d’una societat de consum basada, entre altres coses, en l’abús del cotxe, que ell feia servir sovint en les seves obres, com a icona d’un món que no li agradava.

No sé si Wolf Vostell va passar mai per Caldes d’Estrac, però, si ho hagués fet alguna vegada, segur que s’hauria imaginat un poble tan mal partit com els que ell havia conegut abans.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Com he comentat en altres ocasions, sempre s’ha dit que tots portem un artista plàstic en el nostre interior, i que la seva projecció externa depèn de moltes circumstàncies, entre les quals la voluntat de “ser artista” és una de les més importants, per aquella màxima tradicional que diu que “si vols, pots”.

Tanmateix, és curiós que aquesta afirmació que tots portem un artista a dins, es refereixi només al llenguatge de les arts plàstiques i no, com també podria ser, a qualsevol de les altres alternatives creatives, com la música, la literatura, el teatre, el cinema o la dansa, ja que, només com a exemple, no s’acostuma a dir que tots portem un ballarí en el nostre interior.

I és encara més curiós que sent tots artistes plàstics en potència, les arts plàstiques tinguin tan poca importància a la nostra societat actual, en relació amb altres activitats culturals o qualsevol altra activitat humana d’oci o negoci.

I si avui parlo d’un tema ja conegut és perquè l’altre dia vaig observar com una dona es maquillava la cara a l’autobús, amb una capseta plena de colors que em va fer pensar en una autèntica paleta de pintor, a la vegada que imaginava la dona pintant un retrat del seu propi rostre com si es tractés d’una autèntica pintora.

Sé que és una qüestió purament cultural i que en altres moments de la història de la humanitat, els homes també s’han pintat el rostre com autèntics artistes, com fan també alguns homes actuals, però aquesta gràcia de refer pictòricament un rostre i de fer-ho mentre viatges en autobús, és, ara per ara, fonamentalment femenina, cosa que em fa afirmar que les dones tenen, per raons culturals, una facilitat, que semblaria natural, per l’art, tot i que es limiti, en aquest cas, a la superficie natural del seus rostres.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
“Jo et declaro obra d’art de la natura.” Això és el que va dir l’artista hispanoalemany Wolf Vostell l’any 1974 quan va contemplar per primera vegada Los Barruecos, una zona d’Extremadura pròxima a la ciutat de Càceres, de gran importància geològica i ecològica, gràcies a la fusió fantàstica entre les grans roques granítiques, les aigües d’una presa i el seu gran potencial de flora i fauna.

No conec Los Barruecos, però em puc imaginar la seva bellesa i la impressió que va causar en un home com Vostell, sempre obert a les possibles connexions naturals entre Art i Vida. De fet, com si es tractés d’una revelació divina, quan l’artista va veure aquella meravella ja va saber que allà hi construiria el seu museu. I efectivament va ser així, i allà el tenim esperant la nostra visita, la vostra i la meva, perquè confesso que no hi he anat mai, tot i que ja fa anys que sé de la seva existència i que conec bé i valoro molt l’obra de Vostell (Leverkusen, 1932-Berlín, 1998), el descobridor de la tècnica del décollage, un dels pioners del happening a Europa i un dels iniciadors i gran representant del moviment Fluxus, que va revolucionar l’escena artística dels 60 als 70 amb les seves propostes d’art no comercial, basat sobretot en accions i actituds d’efecte transgressor antiartístic.

Wolf Vostell pertany a la cultura extremenya pel seu matrimoni amb Mercedes Guardado Olivenza, i és per aquest motiu que el seu museu està lligat a aquesta terra i a aquesta cultura, que, gràcies al seu prestigi internacional, s’obre també a la cultura universal.

El Museu Vostell Malpartida ocupa un recinte d’uns 14.000 metres quadrats on antigament es netejava la llana als segles XVIII i XIX, i estableix així un lligam entre passat, present i futur en un indret natural que, com l’artista va proclamar admirat quan el va descobrir, és una autèntica obra d’art de la natura.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Quan era un professional de la ràdio convencional, tot i les xifres que indicaven els nivells d’audiència, mai no tenia gaire clar quantes persones m’estaven escoltant, tot i que sempre parlava imaginant-me que ho feia per a tot el país, intentant també satisfer-me primer a mi mateix, com a oient més exigent de la meva pròpia veu.

És després, quan passa el temps i ja has deixat de fer allò que feies, quan descobreixes els rostres d’alguns d’aquells oients que habitaven amb plaer tot el teu paisatge sonor fins a fer-lo seu, des de la sintonia inicial fins al comiat diari de rigor. I ells, que tampoc no et coneixen físicament, reconeixen en la teva veu d’ara aquella veu d’abans que els acompanyava en tants moments de les seves vides, i posen finalment cara a la paraula, en algun cas amb una certa sorpresa, perquè, com ja sabeu, sempre resulta difícil identificar una cara a partir només d’una veu.

Allò que em passava abans a la ràdio convencional em passa ara també a iCat fm, sobretot en aquest exercici diari d’escriptura que dóna sentit al blog que compartim en aquests moments…, suposo, perquè tampoc no tinc gaire clar quantes persones el seguiu. I, com abans, parteixo d’una necessitat de satisfacció personal escrivint el que escric, pensant que d’aquesta manera també puc arribar a satisfer alguna de les vostres necessitats de comunicació, en el nostre cas de caràcter marcadament estètic perquè compartim ja “a priori” un amor natural per les arts plàstiques en totes les seves manifestacions.

En el poc temps que fa que sóc un blogger d’iCat fm ja puc afirmar que el blog ens ha fet amics, i, tot i que, com a la ràdio convencional, no us veig, puc notar la vostra presència, sobretot quan us manifesteu amb els vostres comentaris, com han fet últimament l’Emma, l’Encarnació i la Joana.

Gràcies per ser-hi i per donar sentit a aquest blog que em dóna gairebé tantes satisfaccions com dibuixar o pintar.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Al carrer de Roger de Flor, 121, de Barcelona, molt a prop d’una casa que vaig habitar durant sis mesos, hi ha la botiga Hazard, i jo la vaig descobrir per atzar ahir a la tarda, tot i que hi ha un fil conductor que passa per la meva filla Violeta i per alguns dels regals que vaig rebre el dia del meu aniversari, que van sortir directament d’aquest establiment dedicat a la venda i restauració de joguines antigues i mobles.

Hazard és una botiga jove, amb poc més d’un any de vida, i petita, com molts dels objectes que conté, però enormement gran per la quantitat d’històries que s’hi concentren, i enormement vella, perquè totes aquestes històries parlen d’un passat més o menys llunyà segons l’edat de cada persona, per mitjà de les joguines de paper, fusta i llauna, datades entre l’any 1900 i l’any 1970.

Hazard parla també de la història de la família que l’ha feta possible: Joan Anton Ortega, el pare, malauradament mort recentment, l’home que va començar a col•leccionar joguines antigues per “hobby” fins a convertir-se en un autèntic professional tot i el caràcter eclèctic de la seva col•lecció, tant per materials com per temes; Encarnació Pinuaga Riera, la mare, creadora d’Hazard, restauradora de mobles i també amant de les joguines per afinitat amb el seu marit; i Joana, la filla única, dependenta a estones i eternament sensible a les joguines que sempre l’han envoltada.

Joguines originals antigues, amb els alts preus contemporanis corresponents, i reproduccions actuals, econòmicament molt més assequibles, fetes a la Xina, Alemanya, Portugal, el Japó, l’Índia o Turquia, i arribades a Hazard gràcies a l’empresa Protocol de Fermí Tarrés, l’home que serveix aquesta botiga i altres comerços similars amb els productes que troba en els seus viatges constants arreu del món.

Si vas, com jo, per atzar a Hazard, viuràs el passat en el present i potser començaràs a compartir l’esperit col•leccionista que ha fet possible la seva existència.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La pintura no té límits conceptuals ni temporals, i pot existir de manera paral.lela a la pròpia existència de l’home, acompanyant-lo des del seus orígens prehistòrics fins al final de la seva vida a la Terra, malgrat la quantitat de nous procediments que han atempat sistemàticament contra la seva integritat.

El mateix Joan Miró ja preveia la mort de la pintura de la qual, finalment, és un dels grans representants històrics, i com ell molts altres artistes han renegat de les possibilitats expressives de la pintura perquè la consideren poc adequada per explicar un món actual marcat per la comunicació electrònica més que per la manual.

Jo sóc dels que defensen encara les possibilitats expressives de la pintura i dels que quan es posen a dibuixar ho fan amb un llapis i un paper, i no amb l’ordinador, tot i que valoro també els resultats d’aquells que se’n surten més bé treballant amb aquestes noves eïnes en la generació de móns creatius inassolibles amb les tècniques pictòriques tradicionals.

Segurament tot depèn de la teva gràcia natural fent una cosa o un altra, de la justificació final de la teva necessitat creativa, i del domini que tinguis d’una determinada tècnica, senzilla com un simple dibuix, o complexa, com la que s’identifica amb l’ordinador, el vídeo o la instal.lació.

M’agrada comprovar que artistes com Gerard Sala, Catedràtic de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, confessen públicament el seu amor per la pintura i la defensen a la pràctica amb exposicions com la que té ara a l’Espai Guinovart d’Agramunt, dient, a la vegada, que les seves possibilitats expressives no han estat, ni de bon tros, esgotades.

Jo també confesso públicament que és un plaer agafar un llapis i un paper i dibuixar amb tota llibertat i plena confiança que sempre ho podràs continuar fent a la llum romàntica de les espelmes quan hi hagi alguna interrupció de corrent elèctric
<   maig 2007   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   

© 2006 Catalunya Ràdio S.R.G., S.A.