Arxius

Estas veient: abril 2007
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Divendres passat, 27 d’abril, coincidint amb el dia de la Mare de Déu de Montserrat, vaig fer 56 anys, i vaig tenir tres regals molt relacionats amb el meu món artístic personal i professional. Per estricte ordre cronològic són aquests: un correu electrònic de la marxant d’art Elizabeth Budia que m’encoratjava a dedicar-me a dibuixar i a pintar de manera seriosa després d’haver vist el meu llibre exposat a la Primera Mostra de Llibres d’Autor, el dia 23 d’abril, al Centre Cultural Olokuti.

El segon regal va ser el viatge a Sant Cugat del Vallès com a membre del jurat d’un premi de pintura de petit format per fer la selecció prèvia dels artistes que s’hi presentaven. Un obsequi per a la meva capacitat de veure i d’entendre l’art i per la comunicació, sempre enriquidora, amb les altres persones triades, com jo, per decidir noblement el camí del artistes que necessiten premis com aquest per existir.

I el tercer regal va ser el que genèricament vaig rebre dels meus fills, durant un sopar a la llum de les espelmes i de la lluna en quart creixent a Sant Pol de Mar. He de parlar d’una barreja feliç entre objectes vells i útils, en algun cas, per a la pràctica de l’art, com la tinta en pols de l’any de la picor El León i Fix, que et prepares tu mateix, diluint-la en aigua, amb un plomí, també antic, en forma de mà dreta amb el dit índex a punt de dibuixar i un bloc verge perquè emergeixi aquest artista que diuen que duc a dins.

Una proposta d’autogestió artística que també vaig trobar en un petit “art toy” de material plàstic i aspecte de diable d’un blanc virginal que també he de decorar a la meva manera amb els Edding 3000 que completaven l’obsequi.

Com veieu, se m’acumula la feina, i em sembla que demà hauré de celebrar el Dia del Treball autogestionant el meu potencial artístic.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Tot i els esforços per demostrar les connexions naturals entre l’Art i la realitat de la vida quotidina, en realitat l’Art crea la seva pròpia realitat ontològicament aliena a la realitat quotidiana que,curiosament contribueix també a definir, perquè hi coexisteix cronologicament, de la mateixa manera que els artistes conviuen amb els altres èssers humans, tot i que normalment les seves vides tinguin també aspectes particulars que fan que la seva realitat tingui molt poc a veure amb la dels seus veïns.

Com veieu, avui em sento especialment reflexiu i no és perquè m’hagi llevat amb la vena filosòfica naturalment excitada, sinó perquè m’he posat a rellegir un llibre de la meva desordenada biblioteca que m’ha estimulat la neurona ja només pel seu títol “Sobre el futuro del arte” i també per la seva ja considerable antiguitat, ara que tot va tan accelerat, ja que va ser publicat l’any 1972 per la mexicana Editorial Extemporáneos, i encara perquè m’ha fet gràcia veure què es deia en el passat dels anys setanta sobre un futur que en part ara ja és present.

Des que jo tinc us de raó artística l’art ha estat sempre en crisi i a punt de desaparèixer del cos social per la reflexió, també eterna, sobre la seva inutilitat en un món pragmàtic que demana, cada vegada més, justificacions pràctiques per les activitats dels homes. Del llibre en qüestió he centrat la meva mirada en la reflexió d’Herbert Marcuse que parla de l’Art com a Forma de realitat. Fa servir Art, amb majuscula. per indicar que es refereix no només a les arts visuals sinó també a la literatura i a la música, i usa el terme Forma, també amb majúscula, per indicar allò que defineix l’Art com a Art, diferenciant-lo clarament no només de la realitat quotidiana sinó també d’aquelles altres manifestacions de la cultura intel.lectual com la ciència i la filosofia.

El llibre recull les conferències que van fer diversos intel.lectuals l’any 1969, organitzades pel Museu Solomon R. Guggenheim de Nova York, en un moment d’especial preocupació per la possible desaparició de l’art, que segons el pensament dels radicals de la nova esquerra del moment, no tenia cap justificació sinó servia per modificar una realitat socialment injusta.

Com veieu, la injusticia social continua sent vigent en la nostra realitat actual, i l’Art també continua existint perquè, de fet, la seva funció no és canviar directament aquesta realitat, tot i que pugui modificar poderosament l’estat mental de les persones oferint-nos la seva Forma particular de Bellesa i Veritat.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
El dia que em disposava a escriure el pròleg de la tercera edició del llibre “Eco-Art. Art amb residus" de Marta Soriano, llegia un article a El Periódico de Catalunya titulat “Alquimistes de les deixalles”. I, al marge d’altres reflexions, em va facilitar el títol del meu escrit, “Marta Soriano, l’alquimista dels residus”, per la coinicidència d’actituts pràctiques i punts de vista filosòfics entre la gent que sobreviu aprofitant l’energia de les escombraries i els artistes que, com Marta Soriano, reciclen també els residus per generar noves formes artístiques més respectuoses amb el medi ambient.

Evidentment, tot i aquests punts en comú entre aquests dos comportaments, les circumstàncies vitals de Marta Soriano i els artistes recicladors, no tenen res a veure amb les condicions d’aquells alquimistes de les deixalles de l’article del periòdic que són concretament els habitants del barri dels zabalins, la comunitat cristina d’aquest indret del Caire, que cada dia es lleva amb 5.000 tones de deixalles generades pels 15 milions d’habitants de la gran urbs i que seran finalment la base natural de la seva subsistència.

De fet la paraula “zabalin” vol dir literalment “home escombriaire”, aquell que sap transformar les escombraries en coses útils i en el pa que cada dia li permet continuar vivint, si el verb “viure” es pot aplicar aquesta manera d’existir que tenen els zabalins del Caire, amb la meitat de la població d’aquesta comunitat afectada per l’hepatitis C.

Alguns artistes contemporanis juguen esteticament amb les bosses d’escombraries i els seus continguts com a base d’una actitud crítica contra una circumstància social que els afecta intel.lectualment, però mai amb la fisicitat amb què la viuen els zabalins, que tenen els carrers del seu barri de Manshiet Nasser plens de muntanyes de bosses reals d’escombraries de verirtat, al costat de les parades de fruites i verdures i dels restaurants i cafeteries, envoltades de mosques i rates que també es busquen la vida com poden.

Sigui com sigui el barri viu del negoci del reciclatge d’escombraries ben dirigit des de l’Associació de Recol.lectors d’Escombraries, amb els homes recollint les deixalles i les dones classificant-les per materials: cartró, plàstic, metall, vidre i matèria orgànica. Talment els mateixos materials que un artista podria utilitzar com a base de les seves obres, però que aquí serveixen senzillament per anar tirant amb una visió poc estètica de l’existència.

I jo respecto tant els homes escombriaries que de les deixalles en fan Pa, com els artistes del reciclatge que dels residus en fan Art.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Fa un parell d’anys vaig tenir la idea de fer una volta a Catalunya en guarà (l’estimat ruc català autòcton) en una expedició de projecció de la despareguda Catalunya Cultura i d’aventura personal a partir de les meves experiències amb el guarà en la visita dominical anterior que havia fet com “Claudi, la Mosra” del programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, a la granja de Fuives d’Olvan, al Berguedà, centre mundial del ruc català, amb 36 anys de tasca esforçada en la conservació d’aquest fantàstic llinatge de rucs catalans.

Em semblava interessant fer coincidir la meva passió d’artista i d’excursionista per la natura amb la vida real de la ruralia catalana represantada pel nostre esvelt guarà. I creia que de l’experiència en podia sorgir alguna cosa aprofitable per motius molt diversos. Hauria estat també la Primera Volta a Catalunya en Guarà, i això ja tenia el seu valor intrínsec, sobretot pensant en el llibre de rècords Guinness, com a possibilitat que cal tenir sempre en compte, especialment si has de convèncer algun patrocinador dubtós.

La cosa s’ha quedat en una idea passada tot i que de tant en tant encara penso que podria ser una realitat futura, i portar ara el nom d’iCat fm per tota la geografia catalana a lloms d’un bon guarà.

El meu viatge podria ser també un homenatge al que va fer l’any 1969 el pintor Josep Martinez Lozano en burro castellà des de El Toboso fins a Terrassa, ciutat on residia aleshosres, en un trajecte de 730 km, ple d’anècdotes curioses i de dibuixos i pintures fetes en punts diversos del recorregut.

Martinez Lozano s’assemblava tant fisicament a Sancho Panza que els membres dels Amics de les Arts de Terrassa li van proposar, mig en broma, aquesta experiència, que finalment es va fer realitat i va ser recollida en el llibre de Vicente Serrano titulat “Aventuras de Pepe y Sandalio” amb comentaris i fotografies que mostren el pintor Pepe i el seu ase Sandalio en diversos indrets del llarg camí.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Sembla que la frase shakespeariana per excel.lència “ser o no ser, aquesta és la qüestió” l’hauriem de canviar ara per “despullar-se o no despullar-se, aquesta és la qüestió”, al menys per a moltes persones que són perquè es despullen, és a dir que la seva existència es basa sobretot en el fet que s’han despullat, publicament i cobrant, en alguna revista, a la tele o al cinema, i sempre en espais d’una gran audiència, pel que sembla, contenta de pagar per veure l’espectacle del cos un d’una persona coneguda normalment per algun aspecte morbós d’aquella vida que mig tenia abans de despullar-se, i que ara té plenament, després de mostra-la en tota la seva nuesa.

Ja n’he parlat en algun altre blog però no puc deixar de fer-ho una vegada més davant del nou nu de Maria Dolores Jiménez, la regidora pel PP de l’Ajuntament de Lepe, que ja es va despullar més subtilment en una primera ocasió, al gener, a la revista “Lepe Urbana”, i que ara ho torna a fer, més obertament, a “Interviu”, amb el bònic argument que els polítics no poden robar, però sí despullar-se i mostrar que són persones, cosa que hauria de provocar una allau d’actituds similars, no només en tota la classe política, sinó en qualsevol ciutadà del carrer, que també hauria de tenir el seu moment de nuesa gloriosa, tot i que no tohom té els encants físics de la Maria Dolores, ni de tantes altres famosetes i famosets que ens miren despullats des de les portades de les revistes.

Els nudistes, com jo, estem acostumats a gaudir desl encants naturals, tant del cos nu com del paisatge que l’emmarca, i entenem més el nu natural o en el treball dels artístes plàstics que en la sofisticació tant ben pagada dels cossos despullats de les revistes.

I també em sembla bè despullar-se gratuïtament en una foto col.lectiva o per una causa social o política que ho mereixi. O per fer aquest blog, com estic fent jo en aquests moments, per estimular la vostra imaginació.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Dic “oculta” vida sexual de l’”Homo sapiens” més que res perquè nosaltres, homes contemporanis, no sabíem res de les relacions sexuals que van mantenir els “Homo sapiens” i algunes espècies més arcàiques com els "Neandertals", segons confirma un text que acaben de publicar els paleontòlegs Erik Trinkaus i Hong Shang a les actes de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, després d’haver examinat les restes de l’esquelet d’un espècimen descobert el 2003 a la cova de Tianyuan, prop de Pequin, datades de fa entre 42.000 i 38.500 anys (quina exactitud malgrat la magnitut de les xifres!!!!)

Es veu que l”Homo sapiens”, que va aparèixer a l’Àfrica fa aproximadament 100.000 anys, va poder mantenir relacions sexuals amb els "Neandertals" quan se’ls va trobar en el seu desplaçament migratori cap a orient, en un procés conegut per l’expressió anglesa “Out of Africa”. Els paleontòlegs citats van descobrir característiques arcàiques a les dents i la mà de l’esquelet que confirmaven l’encreuament de les dues especies humanes de les tres, amb l’”Home erectus” que poblaven la terra en aquell moment.

No tots els científics admeten aquesta possibilitat, com els de l’equip d’Atapuerca, però Thinkaus ho atribueix a interessos acadèmics individuals i a la dificultat que comporta haver d’acceptar canvis que posen en perill opinions considerades fins aleshores com a autèntiques veritats científiques.

I és que veient el panorama ja no et pots fiar d’una ciència que en moltes ocasions dona suport a certes actituds religioses pretent explicar a la vegada la història de la humanitat. Perquè acabem de saber aquestes relacions sexuals entre “Homo sapiens” i "Neandertals", però també que les pressumptes restes de Joana d’Arc són d’una mòmia egipcia, o que l’escultura ”Lloba capitolina” de Roma, que alleta Ròmul i Rem, considerada d’epoca etrusca, és de fet medieval, com confirmen les proves del carboni 14 que diuen que és del 650 després de Crist.Són només alguns exemples, però n’hi ha i n’hi haurà més, segur, perquè els estudis cientifics evolucionen i també la mentalitat dels científics en l’aplicació objectiva dels nous mètodes d’investigació.

Potser només ens quedarà aquella fe que ja no tenim i la voluntat de preocupar-nos de les cosetes de cada dia, i sobretot de les nostres sanes relacions sexuals, intentant imaginar, a partir d’ara, com s’ho feien els “Homo sapiens” i els "Neandertals".
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La 1a Mostra de Llibres d’Autor, que us vaig anunciar ja fa uns quants blogs com alternativa plàstica al literari dia de Sant Jordi, és ja una realitat que podreu conèixer dilluns que ve, 23 d’abril, des del matí fins a la nit, al jardí d’Olokuti (antiga GOA), al carrer d’Astúries, 36, del barri de Gràcia de Barcelona, amb un pica-pica per als artistes, els mitjans i per a tothom que en tingui ganes, a les 7 del vespre.

Va bé recordar-vos que aquesta 1a Mostra de Llibres d’Autor ha estat organitzada per l’atelier de creació artística Taller Nápols, juntament amb el web Art Neutre? i el centre cultural Olokuti, amb la bonica finalitat d’aportar un nou aire artístic al dia de Sant Jordi, convertint el format literari en suport dels llenguatges plàstics més variats amb tècniques diverses com pintura, fotografia, il.lustració, gravat, dibuix, collage i qualsevol procediment que pugui ser ideat per l'agitada ment dels nostres creadors contemporanis.

La il.lustradora Violeta Puchades, que coordina la mostra juntament amb la pintora Paulina Bedrack, m’ha comentat que, tot i ser la primera edició de la Mostra han rebut una bona quantitat de llibres de gent diversa i llocs molt variats. Un ve d’Israel amb un col.lage escenificant la llegenda de Sant Jordi; un altre l’ha fet una parella dels Estats Units sobre els homless del Raval; n’hi ha un de haikus cosit amb fils de colors i un altre inspirat en el kamasutra; un que ve de Canàries i un altre que ha fet una nena de 10 anys alumne del taller de la Paulina; n’hi ha de footgrafies, fotomuntatges i molt collage, i fins hi tot un que parteix d’un niu d’ocells que haurà d’anar penjat d’un arbre!!!

I també hi trobareu el meu com a col.lage d’imatges diverses d’una gran incoherència però, això sí, visceral i espontani com només puc ser quan dibuixo.

Ens veiem dilluns 23 d’abril a les 7 del vespre al jardí d’Olakuti i, mentrestant, consulteu si voleu aquests webs relacionats amb aquesta 1a Mostra de Llibres d’Autor:
http://tallernapols.googlepages.com
http://artneutre.com
http://tallernapols.blogspot.com
http://globeofart.com/
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Últimament tinc, més que mai, la sensació que la vida és com el joc de l’oca i que, avançar, recular, viure o morir, depèn només de les sis possibilitats que t’ofereix el dau de la sort, que solament l’atzar farà que sigui bona o dolenta. Aquesta sensació que tinc ara de ser un jugador de l’oca en un enorme tauler vital no és de caràcter filosòfic, que també podria ser i que sempre ho és una miqueta, sinó que té en l’autèntic joc de l’oca i en tots els altres jocs i joguines, la seva raó de ser, perquè, com ja sabeu, em trobo actualment en un moment de regressió màgica cap al món de la meva infantesa, i les joguines tornen a ocupar ara un paper en la meva vida que feia temps que havien abandonat.

Els responsables eren, fins ara, Josep Maria Joan i Rosa, director del Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, i Manel Mayoral, director del Museu de Joguets i Autòmats de Verdú, dos grans col•leccionistes apassionats de la joguina i de la cultura i de l’art en general, amb qui tinc molts punts en comú i comparteixo sensibilitats i llenguatges similars.

I ara hi haig de sumar el tercer home: Tomàs Pla. Un altre nen gran, nascut a Barcelona l’any 1960, sensible com els altres dos als encants de la joguina, col•leccionista apassionat, com ells, i com ells també, director del seu propi museu: el Museu d’Història de la Joguina-Col•lecció Tomàs Pla, que es va inaugurar l’11 d’agost de 2000 a la Rambla Vidal 46-50 de Sant Feliu de Guíxols, i que jo, d’oca en oca i tiro perquè em toca, vaig conèixer personalment fa quatre dies.

L’edifici, ben restaurat, ja és una meravella i la col•lecció, atractiva, si t’agraden les joguines, amb una interessant exposició cronològica de productes espanyols des del 1880 fins al present, amb una presència important dels trens, la gran passió d’en Tomàs.

Torno a Sant Pol de Mar amb un tren de veritat i penso una vegada més que els meus jocs d’infantesa no s’acabaran mai.

18/04/2007: El joguet robat

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Continuo movent-me pel Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, perquè és tan ple de coses que no me’l puc acabar en un sol blog, i en necessito un altre per parlar avui del joguet robat, l’única peça del Museu que ha estat robada temporalment, tot i que no va arribar a abandonar fisicament el seu interior, encara que sí que va desaparèixer de la seva vitrina.

Com veieu, tot és tan misteriós com el mateix robatori que va tenir lloc un dia de l’any 1989, en el context d’una exposició dedicada al món del circ, que tant agrada al director del Museu, Josep Maria Joan i Rosa. I va ser ell qui havia adquirit als Estats Units un petita figura de llauna que representava un mico tocant una mena de mandolina o potser un banjo. Un objecte del qual en Josep Maria no en sabia res de res, ni la data de fabricació, ni el país, ni cap altra dada que aportés alguna informació tècnica precisa sobre aquella peça que li havia semblat tan atractiva per ves a saber quins ocults mecanismes sensibles o intel•lectuals!!!

Potser els mateixos que van fer que aquells dos joves francesos volguessin robar-la mentre contemplaven l’exposició, en un dia amb pocs visitants que va permetre detectar sense gaires problemes els autors del robatori, escorcollats finalment pels guàrdies que havia cridat en Josep Maria després de tancar el Museu amb els innocents lladregots a dintre.

Aquest mico de llauna d’origen desconegut serà el gran protagonista del 18 de maig que ve, Dia Internacional dels Museus, com a peça destacada del Museu del Joguet de Catalunya presentada en vitrina ben tancada com “La joguina robada”, amb un escrit que explicarà tot el que ara ja sabeu de la seva història.

Una història que potser seria una mica més extensa i rica si en Josep Maria hagués pensat a preguntar als francesos, que va deixar marxar lliurement sense denunciar-los, per què havien intentar robar justament aquell poc atractiu petit mico musical i no una altra peça més espectacular del Museu.

La resposta només la té el mico.

17/04/2007: Per amor a l’art

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
El Museu del Joguet de Catalunya a Figueres té una biblioteca especialitzada d’uns 8.000 volums, que el seu director, Josep Maria Joan i Rosa, ha anat acumulant més o menys amb la mateixa gràcia que li ha permès reunir la seva magnífica col•lecció de joguines com a origen del que ara podem contemplar en aquest Museu, enriquit per diverses donacions de particulars que confien en la seva fina sensibilitat i en la seva capacitat de conservar i gestionar correctament tot aquest gran patrimoni de coses petites i joganeres.

Es tracta d’una biblioteca d’ús encara privat, oberta en algun cas a estudiosos i especialistes del món de les joguines, que en un futur serà biblioteca per a un públic més ampli, amb una projecció concreta cap al món dels escolars que podran consultar els seus temes específics en llibres originals posats al seu abast a prop de les joguines exposades. En Josep Maria té normalment dos exemplars d’aquests llibres de consulta més immediata, un d’intocable o tocable només per les seves mans i les d’altres experts, i un altre per ser manipulat lliurement per les mans, no sempre tan netes ni delicades, dels visitants més jovenets.

Vaig conèxier aquesta fantàstica biblioteca fa quatre dies i hi vaig descobrir un llibre que jo havia tingut a casa, quan era petit, i que havia mirat i llegit moltes vegades i sempre amb gran plaer. Es tractava de “Cuentos Vivos” d’Apel•les Mestres, de l’any 1929, amb magnífics dibuixos i textos divertits com el titulat “Por amor a l’arte”, que explicava la història d’un pintor figuratiu de l’època que pretenia pintar un paisatge senzill en plena natura i patia tota mena d’accidents, des d’un parell de vailets que li foradaven la tela, a una forta tempesta que la deixava practicament inservible, i a l’envestida d’un toro que hi posava el dolorós punt final. L’home salvava finalment la pintura tapant la tela pel darrera amb retalls de roba i papers de textures i colors diversos, i així la presentava feliç a un concurs de pintura.

El dia de la inauguració comprovava desesperat que li havien penjat la tela a l’inrevés i que, en lloc del seu subtil paisatge, s’ofereia al públic la imatge d’aquell collage estrany de papers i robes de colors llampants. Se sentia tan malament que es va tancar a casa seva i es va ficar al llit enfebrat, desitjant fugir de tot el que l’envoltava i disposat a abandonar la pintura i potser la vida mateixa. Fins que un home es presentava a casa seva i li oferia una quantitat enorme de calés pel seu quadre exposat, perquè hi havia trobat la força expressiva d’un nou llenguatge pictòric que s’avançava al futur.

I el nostre pintor es convertia en l’artista revelació del moment, mentre pensava que tot podia anar bé si actuaves sempre, com havia fet ell, per amor a l’art!!!!!
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Jo sóc allò que la meva pell diu que sóc, i en la meva superficialitat s’hi troba reflectida la profunditat de la meva ànima i l’exacta dimensió del que realment sóc. La meva pell és la tela verge sobre la qual jo vaig gravant, des del mateix primer moment de néixer i fins a l’últim instant de la mort, tots els esdeveniments de la meva vida amb més o menys intensitat, segons la importància de cada moment viscut i d’acord amb un pla de creació personal que té en l’atzar el seu millor còmplice.

Tot i la força de la informació genètica, i tret de casos de malalties extremes o de malformacions sense remei, jo sóc finalment l’únic responsable d’aquest cos que es manifesta externament a través d’aquesta pell que és alhora frontera natural entre allò que jo sóc i el món que m’envolta. El meu cos, a través de la meva pell, és la meva pròpia gran creació artística, i esdevé per tant, la millor obra que jo hagi pogut fer, perquè sóc jo mateix amb la projecció immediata de tota la càrrega emotiva que em defineix, consideracions estètiques al marge.

Jo sóc una petita cicatriu al costat de l’ull dret feta de petit per la branca d’un cirerer, una diminuta cicatriu a la parpella esquerra de l’operació d’un mussol enquistat, una fractura del canell esquerra quan saltava el poltre a l’escola, dues fractures consecutives de la clavícula esquerra en temps també escolar, lesions a la mà esquerra i al muscle corresponent d’un accident de circulació de quan anava amb vespa en temps universitari, un pinçament ciàtic més actual, esquinços diversos de gestes esportives, la cicatriu d’un abcés en zona prohibida, i la cicatriu d’una hèrnia inguinal que tinc encara tendra.

No llueixo tatuatges ni pírcings, però tinc les arrugues pròpies dels meus quasi 56 anys i tots aquests accidents en la meva pell que parlen de la meva ànima i de la meva capacitat de modelar el meu cos com si fos un autèntic escultor.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
De fet, el títol del meu blog d’avui no parla de mi exactament, perquè jo per ara em limito a veure-hi clar quan camino, sense arribar a pintar res ni clar ni fosc, encara que de fet la meva imaginació tradueixi en imatges plàstiques tot allò que veig clar quan camino, tot i que el resultat queda en el terreny de la imaginació més fantàstica i del concepte més net. Vaja, que no em taco gens les mans, ja que tot es manifesta amb la pulcritud de les idees, de la mateixa manera que tampoc no m’embruto gens els dits picant amb certa energia, això sí, el teclat del meu ordinador, d’acord amb els impulsos intel•lectuals que estic rebent en el moment d’escriure aquestes paraules.

Impulsos que sorgeixen directament del descobriment de la vida de Johann Moritz Rugendas, un autèntic pintor viatger que ho pintava tot claríssim mentre caminava observant amb detall tot el paisatge que l’envoltava i convertint-lo en la base del coneixement de tota la cultura humana que s’hi identificava.

He trobat aquest personatge en un dels llibres que en Jordi Cervera ofereix lliurement als companys d’iCat fm quan ja els ha tractat professionalment, quan no són del seu interès particular, o quan ja desborden físicament la seva taula, els seus calaixos o el seu armari.

Aquest, que va sortir concretament de l’armari, es titula “Un episodio en la vida del pintor viajero”, escrit per César Aira i editat per Mondadori en la seva col•lecció Literatura. I, tot i el nom de la col•lecció, a mi m’ha servit per entrar una vegada més en el món de la pintura, a través de l’obra d’aquest pintor viatger per excel•lència, Johann Moritz Rugendas (1802-1858), més conegut per Mauricio Rugendas, alemany de llunyà origen català, que va fer més de 6.000 obres (dibuixos, aquarel•les i olis) del continent americà (el Brasil, el Perú, Bolívia, Xile, l’Argentina i l’Uruguai), i es va convertir en el gran il•lustrador de totes aquelles cultures aleshores poc conegudes a Europa.
Va ser el gran pintor del gènere “fisionòmic de la naturalesa”, que pretenia explicar tota la riquesa d’una determinada cultura per mitjà de la realitat del seu paisatge. Un aventurer artista que va patir l’impacte d’un llamp quan era amb el seu col•lega Robert Krause, intentant copsar plàsticament la realitat d’una tempesta a l’Argentina. Des d’aleshores el seu rostre, deformat horriblement, ja no va ser el mateix, tot i que va continuar pintant fins a la seva mort, a Alemanya, on va arribar a ser el pintor de la cort de Lluís I i Maximilià II de Baviera.
Coneixent la vida d’homes com Mauricio Rugendas potser ens mirarem els paisatgistes contemporanis amb una nova mirada, tot i que les seves aventures, al començament del segle XXI, no tinguin res a veure amb les que va viure en Mauricio, a la primera meitat del XIX.

12/04/2007: L’empatx sant

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Sortosament la Setmana Santa 2007 ja forma part del passat, tot i que, com tantes altres manifestacions ciclíques, algunes bones i altres no tant, tornarà l’any que ve i l’altre i l’altre… fins que siguem plenament humans i ens oblidem del tot de les explicacions mítiques del nostre origen i de les justificacions religioses de la nostra existència.

La veritat és que cada vegada que veig totes aquestes manifestacions d’un fervor religiós que no comparteixo i que arriba en moltes ocasions a un sentiment tan profund que provoca fins i tot llàgrimes d’emoció davant la contemplació del teu Crist favorit o de la teva Verge distingida, torno a pensar, amb preocupació, que som encara lluny d’aconseguir la vertadera humanització del planeta Terra i més tard de tot el sistema solar, sobretot perquè, ara, tenim justament la possibilitat de convertir-nos en autèntics Déus creadors d’una nova realitat més justa i humana gràcies a la socialització de la tècnica.

Per contrarestar l’empatx sant, no de mones de xocolata sinó d’imatges televisives de pel•lícules bíbliques, de processons i missatges manipuladors d’una religiositat de pell prima i folklore gruixut, trio la bona lectura del llibre “Encara no som humans” d’Eudald Carbonell i Robert Sala, i em consolo trobant arguments a l’angoixa existencial que sento veient-me aliè a tot aquest corrent de religiositat que la Setmana Santa canalitza, cada any que passa, curiosament, amb més força, quan els avenços científics i l’augment del coneixement humà haurien fet pensar el contrari.

Llegeixo en aquest llibre que la religió i les jerarquies han anat sempre de bracet i que per tant la humanització les ha de suprimir alhora. Aquest sí que és un missatge profund que ens hauria de fer pensar que la religió no ha de servir per organitzar la vida pública, ni la gestió del coneixement ni del benestar de la societat, tot i que cadascú pot fer el que vulgui amb el seu sentiment religiós, sempre que no pretengui imposar-lo als altres com a única via possible de vida autèntica.

Un record des d’aquest blog per a tots aquells homes de ciència que van morir a la foguera per haver contradit les il•lògiques lleis divines de la seva època i que d’alguna manera es manifesten encara ara dificultant el progrés cap a aquesta futura societat plenament humanitzada, que els autors del llibre veuen possible, tot i que en un futur encara llunyà.

Com Eudald Carbonell i Robert Sala, dic jo ara que l’atzar ens va fer homínids i que la lògica ens ha de fer humans.

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Peggy Guggenheim va ser l’última dogaressa de Venècia i és avui la gran protagonista d’aquest blog perquè en la meva desordenada biblioteca vaig trobar ahir la seva autobiografia, publicada l’any 1990 per Parsifal Ediciones, amb el títol de “Peggy Guggenheim. Una vida para el arte” que no havia llegit aleshores i que m’ha interessat ara, estimulat per la meva vena acumuladora actual a la recerca d alguns secrets íntims d’aquesta dona que tant va estimar l’art i els artistes com a col•leccionista, mecenes i directora de galeria d’art.

En el llibre “Encara no som humans” d’Eudald Carbonell i Robert Sala, es comenta que els Neandertals ja van començar a col•leccionar minerals estranys,com la galena, i que des d’aleshores aquest costum de col•leccionar objectes amb un valor especial, s’ha anat desenvolupant fins al present, sempre associat a les classes socials dominants que tenen prou poder adquisitiu per fer-ho. Tot i que ara ja podem parlar d’un nou col•leccionisme jove que es va fent a poc a poc al costat també d’artistes emergents de cotització també jove.

Peggy Guggenheim també era molt jove quan va rebre l’herència d’un milió de dòlars per la mort del pare, Benjamin Guggenheim, víctima del naufragi del Titanic, amb el seu impecable esmòquing, després de rebutjar una armilla salvavides feta per algun dissenyador grec de gust dubtós.

Aquest capital va ser l’inici de la vida artística de Peggy, que va obrir galeria a Londres (Guggenheim Junior),a Nova York (Art of this Century) i finalment a Venècia, al Palazzo Venier dei Leoni, sobre el Gran Canal, transformat en casa-museu, on hi va morir l’any 1979, com a última dogaressa veneciana i com la més intel•ligent dels mecenes d’art del segle XX.
Aquestes eren les seves armes: valentia i intuïció, generositat i humilitat, diners i temps, i un gran sentit del significat històric i de la qualitat estètica. Amb elles va fer allò que creia que havia de fer com a mecenes dels artistes, com a persona que creia que tenia una responsabilitat davant l’art i els artistes, i que disposava dels mitjans i de la voluntat d’actuar d’acord amb aquell sentiment.

La seva opinió artística era com la paraula de Déu per als creients i quan deia “This is good, this is bad” (“Aquest és bo, aquest és dolent”) no s’equivocava mai. Quina por!!!

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Fa uns dies em va telefonar Marta Soriano per demanar-me si li podia fer el pròleg de la tercera edició del seu llibre “Eco-Art. Art amb residus”, que explica com a guia didàctica, per mitjà de 325 tallers, la relació visceral entre la Marta i l’Eco-Art,que per ella és l’autèntica avantguarda artística del segle XXI, i allò que dóna sentit a la seva vida.

Em va interessar la proposta, perquè m’agrada el caràcter de la Marta, vitalista i energètic com el meu, la seva passió per l’art que també comparteixo i tot aquest corrent contemporani que ella representa d’aprofitament dels residus industrials per crear noves obres d’art, i convertir-les a la vegada en la base d’un nou programa pedagògic destinat a fomentar l’educació ambiental a través de la via artística.

No és la primera artista que aprofita els residus per fer el seu art, com una drapaire creativa que va més enllà del valor material dels objectes trobats, per generar obres compostes, en una reconstruccció formal fantàstica que té sobretot valors espirituals i el missatge implícit que tu també pots fer el mateix i convertir-te, com ella, en un autèntic artista del teu temps.

Començo a pensar en el pròleg pel llibre de la Marta Soriano quan llegeixo la noticia de l’exposició de les deixalles de les estrelles de Hollywood que es pot veure fins al 3 de juny a la Maison Européenne de París. Sabem que la gent furga en les escombraries dels altres, algunes vegades per necessitat, buscant alguna cosa per menjar, de la mateixa manera que escorcollen les papereres públiques. Altres vegades es fa per pura xafarderia, per saber com s’alimenta realment el veí, o la famosa o el famós de torn.

Ja fa temps que penso que el teu autoretrat està fet dels objectes que t’envolten, però no havia contemplant encara la possibilitat que poguessis quedar ben retratat per les teves deixalles i que, a més a més, poguessin ser exposades com a obra d’art naturalista, amb resultats fins i tot estèticament atractius.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Deia Jean Planque que havia estimat més els quadres que la vida, i, de fet, no em sorprè, perquè a mi em passa una mica el mateix, com a molts de vosaltres que sabeu trobar una gràcia especial en les obres d’art que, malauradament, no podeu trobar a la vida quotidiana, per més ganes que en tingueu. La gràcia de les obres d’art es podria traduir per una suma de sensacions i components entre els quals hi ha la bellesa, l’equilibri, la pulcritud i un ordre general, que sempre s’hi manifesta, fins i tot quan l’artista pretén ser un visceral desordenat defensor del mal gust.

I sembla que Jean Planque en tenia molt, de bon gust, tot i el seu origen pagès i humil, que no va ser cap obstacle per arribar a ser amic dels grans artistes del segle XX i un dels seus grans col•leccionistes. Coneixent la seva vida arribem a la conclusió que res no és impossible si hi ha una certa voluntat de ser, una capacitat natural i unes determinades circumstàncies ambientals que ho facilitin.

Jean Planque és va enamorar de l’art, quan de molt jove, va veure un quadre de Renoir, amb tres roses, i un altre de Cézanne, amb tres pomes, en una galeria d`art de Suïssa, el seu país. Òbviament, no els va poder comprar pel seu preu astronòmic, però després, el seu bon olfacte artístic, el va convertir en l’assessor ideal d’una important galeria suïssa, entre 1954 i 1972, i es va fer amic de molts artistes i alhora col•leccionista de les seves obres.

Tenia un pis de 100m2 ocupat fisicament per quadres de gent com Picasso, Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Tàpies, Dubuffet, i altres del mateix calibre, que envaien tot l’espai habitable, lavabo inclós, i tots els racons possibles de la casa… Us ho podeu arribar a imaginar?

Jean Planque va néixer l’any 1910 i va morir el 1998, i la seva col•lecció, exposada ara a Tarragona, ocuparà un museu a Lausana que encara s’està construint. Allà hi trobareu també els seus documents personals i els quadres que pintava, molt en la línia dels que col•leccionava, perquè sempre li agradava comprar els quadres que ell hauria volgut saber pintar.

De la mateixa manera que jo parlo avui d’un home, Jean Planque, la vida del qual m’hauria agradat que fos la meva, amb la mateixa intensitat que la d’un dels quadres de la seva col•lecció.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Tots tenim un passat, i jo també. I el meu passa en un moment determinat per una Setmana Santa de joventut tocant el tambor a Calanda i acabant la festa sagrada a la matinada, amb el cos ple de vi profà i els nusos de la mà dreta oberts i sanguinolents, i una part de la meva sang vermella tacant honoríficament la pell tibada del gran timbal de ritual.

No hi vaig anar per la meva fe religiosa, ja força apagada en aquells moments, sinó pels lligams de Calanda amb Buñuel i Dalí, per les ganes de viure aquella tradició tant sorollosa des de dintre, perquè m’agradava tocar el tambor, i perquè havia de demostrar-me la meva capacitat d’obrir-me la mà a cada cop de maça, sense ni una queixa, com Jesús en el seu calvari, oferint a la vegada una mostra d’una masculinitat que, en aquells moments, encara no havia pogut demostrar de cap altra manera.

Ara ja no necessito demostrar res a ningú i no penso tonar a Calanda, per comprovar que sóc també un home amb els perillosos sentiments naturals ben posats i la consciència certa que pertanyo a una determinada tribu i que sé comportar-me com està escrit quan cal fer-ho. Ara, ni tan sols vaig a les processons de Sant Pol de Mar, tot i que les veig passar des de la terrrassa de casa, com veig passar altres coses que ara tampoc no em resulten especialment estimulants.

I em sobta que les televisions públiques dediquin encara tants espais a aquestes manifestacions tradicionals de la Setmana Santa de sempre, amb tots els ingredients habituals, pel•lícules històriques incloses i l’imprescindible Antonio Banderas, en el seu paper estelar de majordom del tron de la Virgen de Lágrimas y Favores(!!!), defensant aquesta tradició perquè diu que es tracta d’una festa antiglobalització, pel seu caràcter identitari.

Els toros també tenen el mateix caràcter identitari i molta gent voldria que els prohibissin d’una vegada, tot i que són tan bon reclam turístic com les folklòriques processons de Setmana Santa.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Som a les portes de la nova arribada de les mones de pasqua, com a manifestacions artístiques de gust estètic dubtós, de gust gastronòmic reconegut, i d’un cert encant tradicional que en la nostra societat actual del consum excessiu es va perdent progressivament, d’una banda perquè els nens, de pastissos i dolços en van plens tots els dies de l’any, i de l’altra, perquè ara, si molts nens no saben ben bé si el seu pare és o no és el seu autèntic pare biològic, o en tenen més d’un per les habituals separacions familiars, encara tenen menys clar quins són els seus padrins i de qui han d’esperar el preuat dolç pasqual.

Reflexiono ara sobre aquest tema, mentre contemplo la imatge del Crist de xocolata d’1’8 metres, fet per l’artista canadenc Cosimo Cavallaro que havia de ser exposada a la Lab Gallery de l’Hotel Roger Smith de Nova York, per ser menjada pels visitants com qualsevol altra mona de pasqua. La Lliga Catòlica per als Drets Religiosos Civils, ha aconseguit aturar l’acció i sembla que finalment ningú no podrà tastar cap trosset del cos d’aquest Crist de xocolata, que amb el títol de “Dolç Senyor” volia oferir la possibilitat de portar a la pràctica la invitació del mateix Jesús de menjar el seu cos, com es fa a la Missa, canviant el pa consagrat per la xocolata profana.

La veritat és que no veig tanta diferència entre la performance que proposava l’artista canadenc i la que ens ofereixen habitualment a les misses tradicionals, en les quals, com sabeu, els feligresos acaben menjant una hòstia, convertida, gràcies al ritual de la consagració, en un autèntica part del cos de Crist. Evidentment la poètica de manifestacions artístiques com la d’aquest “Dolç Senyor” no podrà ser mai entesa ni acceptada per aquells que troben en la religió, en aquest cas la catòlica, la raó de ser i el guiatge absolut de la seva vida.

Jo, en canvi, admiro el valor de Cosimo Cavallaro i comprovo, una vegada més, la força de l’art i la seva capacitat de provocar àcides polèmiques, tot i la dolçor implícita d’aquesta.

02/04/2007: El llibre violeta

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La puresa del color violeta de la portada és el primer que veig quan obro el sobre que conté l’últim llibre de poemes de Joan Margarit, “Casa de Misericòrdia”, editat per Proa. I la segona cosa que veig, quan l’obro, és la dedicatòria d’aquest estimat arquitecte-poeta/poeta-arquitecte, que com una veu del meu propi passat es manifesta dient-me coses tan agradables com aquestes: “Per a l’amic Claudi, recordant tantes estones, amb una abraçada del seu Joan”.

Tot i que visc la vida amb una certa desesperança i que no cerco altres justificacions ni motius per viure que els que em vénen donats de manera natural pel fet mateix de viure en la seva dimensió més animal, rebre el llibre de Joan Margarit m’ha fet sentir més viu que mai, i descobrir la seva sensible dedicatòria m’ha omplert d’una emoció antiga, feta de trossos de vivències compartides amb en Joan en un terreny professional, quan jo l’entrevistava a la ràdio pel seus llibres de poemes, que va tenir també la seva dimensió d’amistat personal, reforçada per la seva condició d’arquitecte, que era també la del meu pare i que va poder ser també la meva, si hagués superat el primer curs d’arquitectura.

Ens vam conèixer quan jo feia el programa “Babel” de Catalunya Ràdio i em dedicava a parlar dels gèneres culturals més diversos, entre ells, la poesia. Al llarg dels nou anys que va durar “Babel”, ens vèiem cada vegada que publicava un llibre, i la trobada, més enllà de l’entrevista radiofònica, implicava sempre un contacte amistós, intens, malgrat la seva brevetat.

Aleshores jo tenia els meus quatre fills i la vida pròpia d’un home que tirava d’un carro familiar com aquell, i en Joan, que és una mica més gran que jo, coneixent la meva circumstància, em va dir que em tranquilitzés, que arribarien temps millors que m’omplirien de satisfaccions.

Ara, amb els fills grans, tot i que separat, sé què volia dir. Les seves paraules em van animar aleshores tant com ara, escrites en aquesta dedicatòria que em confirma que em recorda, tot i que sap que ara ja no em dedico a parlar de poesia, encara que la persegueixo sempre amb el actes diversos de cada dia.

Gràcies per tot Joan, amb una abraçada eterna del teu Claudi.
<   abril 2007   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30      

© 2006 Catalunya Ràdio S.R.G., S.A.