Arxius

Estas veient: març 2007
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Mentre el meu robot “Atomic Man” ha deixat ja la botiga Vinçon per incorporar-se, amb el seu caminar rudimentari, a la meva acumulació d’objectes d’ara i de sempre, la Pepa Catalana també ha abandonat Quatre Camins per ocupar el seu lloc natural a la botiga del Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, on la trobareu ja a la venda.

Es tracta d’un edició facsímil d’onze nines Pepes Catalanes de cartró, com aquelles amb les quals jugaven les nostres àvies a començaments del segle passat. Aquestes les han fet els interns de Quatre Camins gràcies a la bona sintonia entre el Museu del Joguet de Catalunya, el Departament de Justicia i el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE)

El CIRE és una empresa pública adscrita al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, que té com a objectiu fonamental la inserció sociolaboral de les persones sota mesura judicial, i els ofereix formació professional i uns hàbits laborals a través del treball que es desenvolupa en els tallers ubicats dins o fora dels centres penitenciaris.

D’aquestes onze Pepes Catalanes ja se n’han venut dues; per tant, si teniu ganes de tenir-ne alguna, per retre el vostre homenatge retro al passat, dirigiu-vos a la botiga del Museu del Joguet de Catalunya i compreu-la. D’aquesta manera ajudareu també econòmicament els interns que han fet les nines i potser provocareu també la necessitat de reeditar-ne unes quantes més.

Si aneu al Museu recordeu que també podeu veure l’exposició de petits personatges de plàstic o vinil, rabiosament actuals, que potser d’aquí a un temps seran també reeditats pels nostres néts, per recordar l’època dels seus avis, és a dir, la nostra.

Quines coses passen, oi?
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
L’última màquina d’escriure de Catalunya Ràdio va ser la meva, i jo vaig ser, naturalment, l’últim que va fer servir una màquina d’escriure convencional, per fer els meus guions de ràdio de cada dia, en aquesta emissora. Mentre els meus companys teclejaven ja amb la suavitat dels nous ordinadors, que es multiplicaven com els bolets per damunt les nostres taules, jo continuava fent un soroll de mil dimonis amb les tecles rudimentàries de la meva vella Olivetti, que premia amb certa violència, tot i que només feia servir els meus dos dits index, els mateixos que faig servir ara, per treballar amb ordinador i picar textos, com el que esteu llegint en aquests moments.

La meva vella Olivetti no tenia un gran interès patrimonial, ni per estètica, ni per antiguitat, tot i que amb el pas del temps pugui arribar a tenir la mateixa gràcia pels nostres néts que té ara per nosaltres una mítica Underwood, però, tot i així, tenia per mí un gran valor sentimental, i sobretot, funcional, especiament per un home com jo, aliè totalment en aquell temps al llenguatge obscur dels ordinadors.

Un dia, al tornar de les vacances d’estiu, en lloc de la meva Olivetti rudimentaria, vaig trobar, ocupant una part important de la meva taula, el nou ordinador que, des d’aleshores, amb petites variants tècniques, s’ha convertit en la meva eina habitual de treball.

Malgrat tot, continuo sentint alguna cosa especial quan veig les antigues màquines d’escriure, gràcies a les quals, entre altres coses, podies arribar a descobrir l’assassí, per la tecla defectuosa que el delatava en el seus anònims criminals. Un joc novel.lesc impensable, per ara, amb un ordinador.

Per això vaig veure amb plaer l’exposició “La màquina d’escriure. Eina de treball i peça de museu” de la Fontana d’Or de Girona, i també contemplo content, a casa, la contundent FACIT que em va regalar la meva filla Amanda, que confirma una vegada més la meva vocació acumuladora, en aquest cas, de màquines d’escriure i de totes les històries que contenen.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Casualment ha arribat a les meves mans el quart volum de “Eñe-Revista para leer” que recull textos inèdits de grans artistes internacionals, sota el títol genèric de: “Intrusos. Artistas que escriben”. No és cap novetat, ni el número d’aquesta revista, que correspon a l’hivern de 2005, ni que els artistes tinguin la necessitat d’escriure alguna cosa, tot i la possibilitat de ser considerats com a intrusos, per envair un terreny que, teòricament, no els correspon.

Els intrusos amagats en aquesta revista són, per ordre d’aparició, Mireia Sentís, Antonio Saura, Louise Bourgeois,Abraham Lacalle, Eduardo Arroyo, Ouka Lele, José Luis Serzo. Adolfo Schlosser, Arturo Prins, Elena Blasco, Perejaume, Luz Letts, Ginés Liébana, Eva Lootz, Francis Picabia, i Jaume Plensa. I els seus escrits ens descobreixen el seu rostre més literari, ben allunyat de les reflexions teòriques que la seva cara més plàstica podria comportar.

Més enllà d’aquesta llista d’intrusos, que diu molt de la coincidència de sensibilitats diferents en una mateixa persona capaç d’expressar-se lliurement a través de la paraula o de la imatge, s’hi amaga també aquella reflexió profunda i sempre viva, sobre la relació natural entre móns creatius tan diferents com l’artístic i el literari, que són, fins i tot, per definició, antagònics, sobretot en el seu estat més primigeni, quan la imatge ho diu tot per ella mateixa i no necessita ni una paraula per completar la seva informació, ni les emocions que provoca.

Tret dels intrusos citats, he conegut molts altres artistes actuals, d’edats diverses, que no només no escriuen gens, sinó que tampoc no llegeixen mai, tancats sempre en els seus estudis, prou ocupats a trobar aquella imatge ideal que ho ha de dir tot identificada només per les poques paraules del títol.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Finalment he estrenat les meves noves xiruques en els Encants Vells de Barcelona, on vaig anar ahir al matí a la recerca d’una atmosfera humana que m’agrada compartir de tant en tant, amb l’encant afegit de poder trobar alguna peça curiosa que satisfaci les meves necessitats naturals d’acumular objectes, i no pas de col.leccionar-los, perquè jo em sento més com un senzill acumulador de coses diverses que com un autèntic col.leccionista, amb la dedicació, el rigor i la solemnitat que aquest terme comporta.

Sensible des de fa quatre dies als petits robots de llauna, detecto, amb il•lusió, un germà del meu “Robot Lilliput”, al costat d’altres especímens similars, de generacions, formes, colors, funcions i fonts d’alimentació diverses, que contemplo amb plaer, tot i que no compro, perquè trobo que el preu és excessiu pel valor que tenen per mi aquestes peces. Si fos un autèntic col•leccionista, potser n’hauria comprat algun o fins i tot m’hauria gastat els 10.000 dòlars que val actualment un “Lilliput” original dels anys 30, després de seguir-li el rastre amb olfacte de caçador.

En canvi adquireixo, per 30 euros, després d’aconseguir una rebaixeta, un joc, també dels anys 30, de curses de llebrers, com indica a la capsa el nom en castellà “Carreras de galgos”, amb una grafia antiga que ja em resulta excitant. A l’interior hi trobo un senzill tauler amb les pista pròpia d’un canòdrom i una capseta petita amb tres llebrers de plàstic, també diminuts, i un dau. Una joguina minimalista que m’agrada i que em recorda l’autèntic canòdrom de la Diagonal, ara ja desaparegut, que visitava sovint quan era petit, amb el meu pare, que n’havia estat l’arquitecte.

Ancorat en el passat, em quedo també tres petits llibrets de la Biblioteca Popular “L’Avenç”, dos de l’any 1904, “Excursions” de Jacinto (així consta a la coberta) Verdaguer i “Contes populars del Japó”, i un del 1915 “Els Deures dels homens” de Silvio Pellico. En aquell temps costaven 50 cèntims, i ahir en vaig pagar un euro per exemplar.

I ben content, perquè ho vaig fer obeint un impuls interior, que segur que tindrà alguna ferma raó de ser, amagada possiblement en algun punt incert de l’interior d’aquests llibres, que només la seva lectura pacient em revelarà i que vosaltres sabreu de seguida.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Dissabte passat, mentre llegia que un ciutadà oferia 6.000 euros a qui localitzés l’àmfora perduda utilitzada als Jocs Mediterranis de Barcelona del 1955, vaig trobar, per 19 euros, les meves noves xiruques a l`Espardenyeria Rifà d’Arenys de Munt, a la qual hi vaig arribar a peu, després d’un parell d’horetes de camí des de Sant Pol de Mar, tot passant per la carretereta interior, per Sant Cebrià i Sant Iscle, i per tots els revolts tancats que alguns Fittipaldis encara fan ara a tota velocitat i que jo feia de petit en bicicleta, quan la carretera era dels ciclistes i en Poblet no tenia l’aspecte que tè ara, que als seus 79 anys, ja no s’assembla gens a aquell home que als 29 anys va guanyar la seva primera Milà-San Remo, com ho tornaria a fer l’any 1959.

A mi també m’agrada molt anar en bicicleta, però cada vegada em fa més por passas per aquestes carreteres que ara són sobretot dels cotxes, i em sento més segur caminant, amb l’avantatge que anant a peu mai no em surt la cadena ni m’emmerdo les mans intentant tornar-la a posar al seu lloc.

Així, amb les mans ben netes, em provo les meves noves xiruques, que són de fet una imitació que fa la casa “La Cadena” (curiosa coicidència ciclista!!!!) de les velles xiruques de la històrica marca “Chiruca”, pel que sembla de no tanta qualitat com el model original, però per mí satisfactòries, perquè em recorden les meves excursions d’infantesa, en Perejaume, que també en portava fins fa poc, perquè ja no en troba del seu número, i Joan Coromines, i les seves velles xiruques perdudes, que potser algú trobaria si li asseguressin els mateixos 6.000 euros oferts per l’àmfora perduda.

L’origen de l’Espardenyeria Rifà també es perd en el temps, quan va ser fundada per Mariano Rifà l’any 1895, com a espardanyeria i barberia, i lloc natual de tertulia de tots els veïns del poble. Ara funciona només com a espardenyeria, sota la direcció de Maria José Rifà, la besnéta del fundador, que als seus 36 anys, us atendrà amb el seu afany de no trencar la cadena familiar, mantenint-la ben engreixada per les generacions futures.

I ara jo no sé si estrenar les meves noves xiruques o conservar-les intactes perquè arribin així també als meus propis besnéts.

La solució, demà!!!!!






23/03/2007: L’home invisible

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Josep Vilaseca va ser el perruquer de Joan Brossa durant els últims 17 anys de la vida del poeta i quan anava amb ell pel carrer es convertia en l’home invisible, perquè moltes persones que coneixien Brossa l’aturaven per parlar amb ell prescindint totalment de la presència del desconegut Josep, que es convertia aleshores en un autèntic home invisible, que ho mirava tot i tot ho escoltava des de la seva privilegiada invisibilitat.

Josep Vilaseca recorda amb plaer la relació amb Brossa, però també comenta que professionalment, com a perruquer, no li fa cap bé, perquè Joan Brossa ha passat a la història com el poeta català d’imatge més deixada, amb afaitat i tall de cabells inclosos. Ho sento, Josep!

Tots tres, Joan Brossa, Josep Vilaseca i jo mateix, vam anar a sopar una vegada a casa de Teresa Bartolí, una dona fantàstica que havia convertit els seus dos pisos de l’Eixample barceloní en un autèntic museu de joguines de tots els temps i de materials i funcions diverses, que ocupaven pràcticament totes les habitacions de la casa, lavabo inclòs. En Brossa ja m’havia advertit abans d’anar-hi, dient-me que em preparés per viure emocions fortes i segons com, una mica terrorífiques, per l’acumulació salvatge de joguines amuntegades arreu.

L’impacte va ser realment fort i recordo les imatges d’aquella casa com si fos avui mateix, però el que més em va emocionar va ser el descobriment d’una moto de joguina clavada a una que jo havia tingut quan era petit, i que avui he sabut, gràcies a Josep Maria Joan i Rosa, director del Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, que es tractava d’una MAC 700, fabricada l’any 1949 per Arnold Karl a Alemanya, que podeu trobar també al seu Museu.

Un Museu que comença ja a preparar una exposició futura sobre els robots, a partir de la seva col•lecció i altres col.leccions particulars, amb robots diversos, entre els quals trobareu segurament algun germà del meu Robot Liliput, o un autèntic robot de companyia, com el gos que reacciona de maneres diverses segons el to de la veu i que canvia de color per demostrar el seu estat d’ànim, que acaba de portar del Japó l’Anna, la filla d’en Josep Maria,

Abans de l’arribada fantàstica dels robots en exposició al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, hi entraran els diversos representants de l’art-toyisme, a l’exposició “Les edats del plàstic. Ep! No són joguets, però ho semblen”, del 28 de març a l’1 de maig 2007, plena de ninots de plàstic i vinil amb aparença de joguina, nascuts originàriament al Japó. On si no?

I ara us deixo que se m’ha acabat la corda!!!!!
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Veient la dimensió monumental dels objectes escultòrics de Claes Oldenburg, no puc deixar d’imaginar-me’l com un nou Gulliver contemporani en el país de Liliput, que per ell és qualsevol dels territoris on ha instal•lat alguna de les seves peces gegantines. Un nou Gulliver, en el seu cas, acompanyat d’una nova Gulliveressa, que és naturalment la seva dona i coautora de totes les seves obres des dels anys setanta, Coosje van Bruggen, l’existència i la importància de la qual m’havien passat del tot desapercebudes, fins ara que acabo de descobrir la seva gran dimensió, gràcies a l’exposició “Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen. Escultura, potser” que s’inaugura avui a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

De fet, l’any 1992, quan vaig veure per primera vegada la seva escultura “Mistos” ubicada a la Vall d’Hebron de Barcelona, m’hauria pogut fixar en la petita placa que indica clarament que ells dos són els autors dels llumins gegantins. Ho he pogut comprovar aquest matí, en una visita detallada a la peça, que m’ha servit per admirar una vegada més la gran capsa de mistos de solapa, amb el gran misto groc i erecte de permanent foc blau, com a homenatge a la magnífica flama olímpica que va il•luminar Barcelona l’any 1992 i que encara no s’ha apagat del tot.

No recordava la presència de cinc grans mistos escampats, com per atzar, al voltant de la capsa, tres de punta ben vermella encara per encendre, i dos, ben negres, ja consumits, que amb el groc bàsic, semblen taxis barcelonins futuristes o plàtans warholians mig passats.

Tot un món de colors, també mironians, concentrat en els mistos gegantins d’aquesta cruïlla de la Vall d’Hebron, que he abandonat mirant de no ser trepitjat per la gran sabata de Claes Oldenburg ni aixafat per l’enorme anell de Coosje van Bruggen, caigut per atzar, sobre el meu cap.

21/03/2007: Jo, robot

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La meva disciplina professional i la meva preocupació, gairebé obsessiva, per la feina, al costat d’una certa fredor metòdica a l’hora de treballar, han fet que algunes persones m’hagin dit en més d’una ocasió que sembla que no tingui ànima i que m’assemblo més a un robot que a una autèntica persona. De manera que “Jo, Claudi”, em veig obligat a dir també “Jo, robot”, com a fórmula similar d’autopresentació, que en els dos casos diu força bé com funciono.

I no sé si és per aquest motiu que el meu fill Jesper m’acaba de regalar, pel dia del pare, un robot de joguina de llauna i corda, que respon al bonic nom de “Robot Atomic Man”, una atractiva reproducció d’un objecte dels anys 50, que ara fabriquen naturalment els xinesos i que podeu trobar en aquests moments en botigues de dissenys variats, com Vinçon, al costat d’altres productes de consum bàsicament estètic, tot i que tenen també la seva utilitat.

Sé que en Jesper coneix el meu interès per les joguines antigues, que corre paral•lel al meu amor per qualsevol manifestació artística de qualsevol temps que tingui valors plàstics destacables, i entenc que aquesta és la raó autèntica del seu obsequi, tot i que jo pugui funcionar com el petit robot que es passeja ara barroerament prop del meu ordinador, fins que se li acabi la corda.

De fet no és el “Robot Atomic Man” el que camina per damunt dels meus papers, sinó que es tracta d’un germà seu, el “Robot Lilliput”, de color groc, formes cúbiques i mirada quadrada. L’”Atomic Man” tenia un petit defecte tècnic i el vaig canviar pel “Lilliput”, però he encarregat un altre “Atomic Man” en bon estat, perquè m’agrada respectar la decisió del meu fill, i perquè realment l’”Atomic Man” és més maco que el “Lilliput”.

Cada vegada que dono corda al robot, recordo les vegades que ho havia fet, quan era petit, amb joguines similars de llauna, que ara m’agradaria tornar a veure funcionar amb la gràcia que tenien aleshores.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
No és exactament amistat el sentiment que m’uneix a Josep Guinovart, tot i que ens coneixem des fa ja una pila d’anys, perquè la nostra relació va començar per qüestions professionals, i sempre s’ha mantingut en aquest àmbit de treball, tot i el corrent de simpatia mútua que es pugui haver establert entre nosaltres.

I avui Josep Guinovart fa 80 anys, i sigui quin sigui el caràcter de la nostra relació, sento aquest fet amb la mateixa alegria que si es tractés d’algun amic d’infantesa o d’algun membre de la meva família. I, segons com, més i tot, perquè pertany a una altra gran família que hem triat els dos, ell com a artista plàstic, i jo com a crític d’art, amant de l’art en general, i interlocutor habitual de molts artistes, com Josep Guinovart.

Hi ha també una diferència notable d’edat que fa que la relació entre un Josep Guinovart de 80 anys i un Claudi Puchades de 55 s’assembli més a la que pot existir entre un pare i un fill. I de fet, és així és com l’he sentit algunes vegades, com un pare espiritual que m’ha ensenyat a caminar pel camí de l’art dels nostres dies, tot seguint les seves petjades tan sòlides i ben dibuixades.

Ara que faig memòria, em veig encara adolescent en una visita escolar al seu estudi del carrer de Brusi de Barcelona, admirant la força de tot un món que aleshores desconeixia i que ara és del tot habitual, per la meva dedicació posterior, aleshores encara desconeguda, perquè jo anava per pintor,al món de les arts plàstiques com a crític, primer a la ràdio, després a la tele, i finalment a iCat fm, des d’on em comunico amb vosaltres en aquests moments.

Serveixi també aquest blog per felicitar Josep Guinovart en el seu 80è aniversari, per desitjar-li llarga vida i molta plàstica, i per recordar com l’aigua esborrava el seu nom, que ell havia escrit amb una canya sobre la sorra de la platja de Castelldefels, en l’escena final d’un dels primers reportatges televisius que li vaig dedicar.

Per molts anys Guino!!!!!!
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
No m’agrada la boxa, però sóc dels que es posen el despertador a les quatre de la matinada per veure en directe algun combat important entre pesos pesants, transmès per exemple, des d’algun local paradigmàtic de Las Vegas, amb tota la parafernàlia pròpia de la disputa d’un títol mundial, excitat per l’estètica de la baralla i per la perversa bellesa artística del dolor, amb el color vermell de la sang, com a manifestació més clara de tot aquell ritual que només pot ser humà, perquè a cap animal se li pot acudir convertir la necessària lluita sagnant per la supervivència en un espectacle de masses.

I si de mi depengués, la boxa no existiria, perquè em resulta difícil d’imaginar la defensa d’un “esport” que es basa en donar-se cops de puny amb tota la mala llet possible amb al finalitat de deixar KO el teu contrincat, aquell home o aquella dona, que han triat, professió tan salvatge, potser perquè no han tingut moltes altres alternatives i han vist que amb aquesta activitat podrien guanyar calés i fins i tot, aconseguir fama i prestigi. I no els critico per això, perquè tothom es lliure de triar el camí que li plagui, sobretot si és un camí legal que et permet sortir de la misèria i de la marginació, tot i que em dol que sigui a base d’hòsties, encara que siguin donades amb guants i d’acord amb unes normes, cada vegada, més estrictes.

Justament, escoltava ahir en un documental televisiu, l’exboxador Agustín González, que té un local per a formació de boxadors al Prat del Llobregat, dient que calia conèixer l’ambient de la boxa per entendre els seus valors positius com a activitat formativa per a molts adolescents de barris marginals, que deixaven droga, tabac i activitats delictives, per canalitzar positivament les seves energies.

L’Agustín deia també que els seus millor amics eren aquells amb qui més s’havien pegat i que l’exercici físic que comporta la boxa, combatent , “fent guants” o “fent ombres”, descarrega molta adrenalina i et deixa com nou.

També hi ha artistes i intel.lectuals que han practicat la boxa i que l’han convertit en tema de les seves obres, però tot i així, i malgrat els seus valors ètics i estètics, preferiria eliminar la boxa per un contundent KO, fugint d’aquesta manera de qualsevol possibilitat d’acabar sonat, per acumulació de cops al cap, o mort a la lona, per un malhaurat directe al cervell.

16/03/2007: La taca és bella

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La taca és bella, sobretot quan és taca pictòrica feta voluntàriament per mà d’artista, tot i que pugui semblar tan espontània i visceral com si fos la conseqüència d’una activitat fisiològica més de l’home. I de fet molts artistes taquen la tela verge posseïts per impulsos vitals que s’assemblen molt als que manifesten també en les seves manifestacions més primàries i animals, quan orinen, defequen, mengen o fan l’amor o la guerra.

Suguin quins siguin els mecanismes mentals i els procediments tècnics, l’important és la seva manifestació final: la taca. Aquesta taca que és bella perquè és estètica i perquè conté, en la seva magnífica simplicitat, dosis importants d’informació que, en l’instant precís de ser contemplada, ens fan pensar en tota la història de la Humanitat, des de la taca primera de l’home prehistòric, fins a les últimes taques que donen sentit a l’art dels nostres dies, establint també, en molts casos, connexions conceptuals naturals amb aquell passat tan llunyà, fins al punt de fer-nos pensar que tot forma part d’una mateixa necessitat intemporal de manifestar-se d’aquesta manera tan primària anterior a la paraula, per mitjà de la taca.

I és per aixó que m’agrada tan la taca i que la prefereixo a les unitats d’altres àmbits comunicatius, com la paraula, la nota musical, el fotograma cinematogràfic, el vers o la seqüència teatral.

I per això mateix penso que, tot i els punts de contacte clars entre disciplines creatives diverses, encara hi ha sensibilitats, com la meva, que entenem més la taca que qualsevol altra cosa, tot i que també necessitem la paraula per manifestar-ho, com acabo de fer jo en aquests moments.

15/03/2007: Pànic contemporani

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Sento pànic sovint, tot i que no tinc por, perquè la paraula pànic no vol dir exactament “por” tot i que ho pot semblar o finalment la pot provocar, per excés. De fet, quan era petit, sempre confonia aquests dos termes, perquè no distingia les seves diferències i, quan tenia por d’alguna cosa, deia tranquil•lament que em feia pànic, i ho deia malament.

Ja més grandet, a l’inici de la meva vida professional com a crític d’art, vaig descobrir el sentit autèntic de la paraula “pànic”, durant un rodatge televisiu que vaig fer sobre el pintor Joan Ponç a la seva casa de Ceret. En una de les escenes se’l veia jugant a billar amb un amic veí que es deia Félez i que per mí, en aquell moment, només va ser això, l’amic que jugava a billar amb en Ponç, i que m’ajudava a resoldre aquella imatge de relax casolà del pintor.

Va ser després, ja a Barcelona, quan Félez es va mostrar com el que realment era, un pintor, i em va desvelar, a la vegada, quin era el significat exacte de la paraula “pànic”, com a representant plàstic del “Moviment Pànic” creat l’any 1962 per Alejandro Jodorowsky, Topor i Fernando Arrabal. Una tendència intel•lectual que pretenia desafiar totes les normes establertes i abolir qualsevol tipus de pensament racional. Els seus representants feien “actes pànics”, accions puntuals destinades a l’alliberament de la ment i de l’esperit.

El nom de pànic prové del déu de la mitologia grega Pan, el dels pastors i dels ramats, símbol de la fertilitat i sexualitat masculina desenfrenada, com bé ho demostrava perseguint nimfes pels boscos. Potser per tots aquests excessos libidinosos, a partir de l’Edat Mitjana i fins als nostres dies, la seva imatge s’associa a la del diable.

Sigui com sigui, i perquè m’entengueu, la sensació de pànic és la que tenim actualment llegint el periòdic o mirant la tele, per la recepció gairebé simultània de temes diversos, que tot i les diferències, són assimilats amb la mateixa indignació o la mateixa indiferència, donant el mateix valor a la violació d’una nena, a la mort d’un ciclista, al naixement d’un linx, a l’assassinat d’una postituta o a l’anunci d’una exposició de pintura del mateix Félez.

El pànic regna en el món contemporani d’una manera tan salvatge que arriba a fer por.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
De l'Armani surten coses tan o més curioses que les que surten del copalta dels mags tradicionals, i en algun cas molt més perverses, tot i que els responsables de l’última campanya publicitària d’aquesta coneguda firma de roba no hi veuen res de censurable, en aquestes dues nenes de trets orientals, agafades per l’espatlla, que molt maquillada una i molt poc vestida l’altra, i les dues ben somrients a la càmera, han de servir per incitar a la compra de roba per a adults en el mercat europeu, on tot i la multiculturalitat actual les característiques ètniques d’aquestes dues nenes no són justament les més habituals ni significatives.

No és estranys, doncs, que el Defensor del Menor de Madrid hagi demanat que es retiri aquest anunci publicitari perquè pot incitar al turisme sexual. De fet, aquesta va ser la primera lectura que vaig fer de la fotografia quan encara no havia llegit el contingut de l’article que l’acompanyava. I, després de llegir-lo, encara ho tinc més clar, sobretot perquè aquests tipus de campanyes publicitàries aprofiten la indefensió dels infants, en un món d’adults que persegueixen els seus objectius sense tenir en compte els seus efectes negatius, en un joc aparentment ingenu d’imatges atractives que amaga circumstàncies d’explotació infantil dramàtiques.

En general no m’agrada que els infants facin publicitat de res, ni quan es tracta dels seus suposats productes de consum , i no em plau veure nens i nenes repetint aplicadament els encants de la nina de mecanismes revolucionaris, o les sensacions fantàstiques de l’últim videojoc, o els plaers gastronòmics de la perillosa hamburguesa gegantina.

En el cas concret de l’anunci d’Armani, em preocupa pensar que el problema el tinc jo, si veig incitació al turisme sexual, on altres només hi veuran aquella encantadora tendresa infantil. De la mateixa manera que a l’altre anunci polèmic de Dolce & Gabbana, només hi veig fred muntatge teatral, on altres hi han vist violència sexista.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Les xiruques i la motxilla de Joan Coromines no són a la Fundació Pere Coromines de Sant Pol de Mar, ni són enlloc, perquè ningú, fins ara, ha pogut esbrinar a on han anat a parar aquests dos objectes tan íntimament relacionats amb la filosofia de vida d’aquest gran filòleg català, el més prestigiós de Pompeu Fabra ençà.

Tinc la Fundació Pere Coromines a un minut escàs de casa meva i encara no hi havia estat mai, tot i que és va inaugurar ja fa una bona pila de dies, exactament el 28 de setembre del 2006. Una actitud imperdonable que vaig modificar ahir mateix amb la meva visita oficial a aquesta Fundació que ocupa l’antiga casa d’estiueig dels Coromines, al número 9 del carrer Consolat del Mar, a primera línia de mar. Fa uns quants anys, els Pomés, una altra família de Sant Pol, hi havien tingut un restaurant, i el meus últims records d’aquesta casa s’associaven, doncs, als colors, les olors i els sorolls propis de qualsevol experiència culinària.

Ara, a la Fundació Pere Coromines hi regna el silenci i una mena de pau espiritual que fa present l’energia dels Coromines. La casa conserva només la façana i el perímetre originals, i ha estat reformada per l’arquitecte Àngel Biurrun, que l’ha transformat en un espai funcional, pensat per contenir els més de 7.000 volums de la biblioteca particular de Joan Coromines i el seu mític cedulari, amb més d’un milió de cèdules, i les sales de lectura i d’exposicions, i les aules per treballs diversos que encara no han estat estrenades.

He estat conduït en aquesta visita per Josep Miranda, filòleg i auxiliar de coordinació de la Fundació Pere Coromines, i actualment, el seu únic ocupant mentre s’espera l’arribada del coordinador i d’un bibliotecari. Amb ell he conegut els diversos espais d’aquesta Fundació que va ser creada pel mateix Joan Coromines poc abans de la seva mort (Pineda de Mar, 1997) i que porta, per voluntat seva, el nom del seu pare, l’escriptor, polític i economista Pere Coromines.

A la Fundació hi ha ara un exposició fotogràfica sobre Joan Coromines, presidida per una imatge feta a casa seva, a Pineda de Mar, l’any 1993, lluint les seves mítiques xiruques, que en Miranda em confessa que mai no han estat trobades, de la mateixa manera que tampoc no s’ha pogut localitzar la seva motxilla.

Com a compensació, si aneu a la Fundació Pere Coromines de Sant Pol de Mar, hi podreu veure, entre altres objectes personals i familiars, la màquina d’escriure d’en Joan, una magnífica Underwood.

12/03/2007: El padrí

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Es diu Betty Nazaria Ccana Holgado i és la meva fillola des de fa quatre dies, gràcies al projecte d’apadrinament de la Fundación Intervida. La Betty m’ha fet padrí i em plau, tot i que ni ella ni jo sabíem previament que tindríem aquesta relació humana, perqué quan apadrines un infant ho fas d’una manera genèrica sense conèxier el teu futur fillol/a. Uns quants dies després d’acceptar la proposta de la Fundación Intervida, reps a casa, per carta, la fotografia de l’infant en qüestió i les seves dades personals.

Abans d’obrir la carta vaig tenir sensacions similars a les que vaig sentir quan era a punt de veure el rostre del meus quatre fills recent nascuts, augmentades encara perquè, en aquest cas, no tenia ni idea de cap de les seves característiques físiques, ni tan sols, de quin païs seria.

Amb emoció vaig descobrir el rostre d’aquella nena de faccions sudamericanes que em mirava amb ulls tristos. I després vaig poder saber que es tractava de Betty Nazaria Ccana Holgado, una nena peruana de Cusco, nascuda el 30 d’abril de 2000, filla de Mario Ccana i de Cirila Holgado……i a partir d’ara i fins quan pugui pagar els 70 cèntims diaris corresponents, la meva fillola.

Tot i que sóc padrí de la Betty fa quatre dies ja sento un corrent càlid de simpàtia cap a ella i el seu entorn familiar i geogràfic, i em preparo per enfocar com cal el meu nou rol familiar que, tot i la distància física i cultural, m’agradaria que s’assamblés al del meu propi padrí, un home de grans bigotis, de grans aficions artístiques, com a dibuixant i col.lecionista, un gran jugador d’escacs, i un home generòs de “mones espectaculars” i regals de Reis fabulosos, que em va deixar com a herència permanent de la seva presència, el seu nom , que és també el meu: Claudi.

Claudi, un nom particular que m’identifica facilment, tot i que tanbé és confós alguna vegada pels de Leandre, Arcadi o Octavi, i que queda, sens subte, superat pel de la meva fillola Betty Nazaria.







Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
D’aquí a uns instants caminaré per Barcelona, la ciutat dels xiclets, però abans deixeu-me dir dues cosetes que tenen a veure amb un parell de temes que he tractat en blogs anteriors.

La primera està relacionada amb la proposta de participació en la Primera Mostra de Llibres d’Autor, pensada sobretot per a artistes visuals o similars, per dir-vos que, si voleu tenir-hi paper, heu d’enviar un correu electrònic a l’adreça de la Violeta violetapn@yahoo.es, per mitjà del qual obtindreu gratuïtament un llibre en blanc, igual per a tothom, perquè hi pugueu fer el que vulgueu, segons la vostra lliure consciència creativa… Guai, no? Fins i tot podeu pintar-lo amb la mateixa gràcia espontània que ho faria un ximpanzé… Per què no?

I he citat el ximpanzé perquè la segona coseta que volia dir-vos recorda el meu blog d’abans-d’ahir, dedicat als micos xinesos de la saviesa i la felicitat, per respondre al comentari d’Ignasi Ripoll, que el qualifica de retòric i contradictori en relació amb una altra reflexió meva anterior sobre la capacitat creativa de l’home per damunt de la natura. Entenc que no hi ha contradicció en el que vaig dir, i dic ara, que penso que les persones creatives, en l’àmbit de les arts plàstiques, ho són justament perquè saben què cal veure, què cal escoltar i què cal dir, i actuen, per tant, com els micos xinesos, que ignoren allò que no té cap interès real per a l’existència plena i veritable.

I ara sí que ha arribat l’hora de caminar per Barcelona, la ciutat dels xiclets. Un qualificatiu que s’ajusta perfectament a aquesta ciutat, gràcies als milers de xiclets que s’integren curiosament al seu entorn urbà, en qualsevol de les voreres, després d’haver estat mastegats, fins a perdre el gust original, pels seus habitants, que, quan els llencen a terra sense cap mirament, em fan pensar més ens els micos dels quals venim que en els déus, als quals sembla que ens hauríem d’assemblar cada vegada més.

Segur que, com a mastegadors de xiclets, som ara més bruts, per la manera de tirar-los a terra, que les civilitzacions ameríndies que van descobrir, ja fa segles, l’encant del xiclet (“chictli”) pel seu sabor dolç i aromàtic.

08/03/2007: La vie en Violeta

Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
La Violeta és la meva segona filla, la que ve després de l’Amanda i abans d’en Jesper i d’en Nils. Té ara 28 anys, i és mestra de Primària en funcions interines a l’escola Pau Casals de Gràcia, pendent de trobar una plaça fixa que li permeti donar les classes de plàstica que ella somia, com a bona amant, teòrica i pràctica, de l’art, que és, d’acord amb una certa connexió genètica amb mi, i també amb la seva mare, una dona sensible al món del dibuix, de l’interiorisme i del disseny.

La Violeta, que viu casualment al costat dels 61 “maneki neko” que mantenen el seu ritme vital habitual des de l’aparador de Ca2L, és ara la comissària de la Primera Mostra de Llibres d’Autor, que pretén estimular la teva capacitat creativa, i la meva també, amb la possibilitat de convertir un llibre blanc, en un autèntic llibre d’artista, amb la llibertat total de retallar-lo, enganxar-hi coses, cosir-lo o empastifar-lo com vulguem. Entrega el teu llibre d’autor els dies 8, 9 i 10 d’abril, de 6 de la tarda a 10 del vespre, al Taller Nàpols (c/Nàpols, 309, bxs.), i contempla’l després, exposat, a partir del 23 d’abril, a Goa (c/Astúries 36-38), una botiga de comerç just que té també un espai d’art obert a artistes de tota mena que vulguin exposar amb llibertat el seu món creatiu.

Una capacitat de creació que la Violeta canalitza en aquests moments fent també el seu propi llibre d’autor, i col•laborant amb els seus escrits, dibuixos i il•lustracions a la revista de disseny i còmic “Trauma” que presenta el seu segon número a El Garaje (c/Vallfogona, 19), demà divendres 9 de març, de 7 a 9 del vespre. Òbviament hi podeu anar lliurement i gaudir de la revista, i d’una presentació festiva amb “ganchitos, fanta de naranja, freaks i traumas a mansalva!!!!!” (Així ho diuen els organitzadors)

Us ofereixo, d’aquesta manera i per una vegada, la possibilitat de viure “la vie en Violeta”, per als qui pensem que el rosa és ja un to cromàtic superat, especialment avui, Dia Internacional de la Dona.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Ja sabeu que la relació antropològica entre l’home i el mico és molt estreta, ja que sembla que d’ell venim i a ell ens hi assemblem molt encara ara. Fins al punt que en alguns casos, se’ns fa difícil discernir si som realment davant d’un mico o de la seva forma humana evolucionada, sobretot en moments de màxima manifestació intel•lectual, com quan badallem ensenyant tota la nostra riquesa interior, quan furguem amb intensitat visceral les nostres cavernes nasals, quan aixequem les espatlles en senyal d’inequívoca ignorància, quan ens gratem les nostres parts més íntimes, quan llancem rots sorollosos o pets subtils, quan manifestem la nostra agressivitat natural amb tota l’animalitat del nostre cos en camps d’esports diversos, quan conduïm, quan ens alliberem a casa maltractant, de paraula o d’obra, els familiars més íntims i estimats, o quan fem el mateix amb amics i coneguts o amb els companys de feina.

Són tants els exemples que em fan pensar en aquesta connexió natural entre el mico i la vida animal que representa i la nostra dita condició humana, que necessitaria tota una vida i milers de blogs per citar-los tots. Em limitaré només a recordar algunes notícies llegides últimament que il•lustren malhauradament la meva reflexió: ferit un “sense sostre” engolit per un camió d’escombraries; jutjat per haver matat la mare amb 68 punyalades; els bisbes temen que a Educació per a la Ciutadania es faci proselitisme gai; un muntanyenc mor després d’esperar més d’una hora l’ambulància; l’aigua a Catalunya, de les més cares d’Espanya; el preu de les cases a Aragó atrau compradors catalans…

Notícies diverses de continguts diferents que en conjunt em fan desitjar ser com els tres micos xinesos de la saviesa i la felicitat: Mizaru, el cec, que no veu allò que no cal veure; Kikazaru, el sord, que no sent allò que no cal sentir; i Iwazaru, el mut, que no diu allò que no cal dir.

I així, mico xinès, cec, sord i mut, continuo badallant i ficant-me el dit al nas, com si fos un home.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Després de contemplar algunes de les fantàstiques manifestacions naturals que hi ha hagut últimament, com l’eclipsi total de Lluna, l’esclat espectacular del volcà Stromboli, o els anells de Saturn, fotografiats per primera vegada de baix a dalt per les càmeres de la sonda Cassini, podem tenir la temptació de qualificar-les com a veritables obres d’art, quan, de fet, són només formes espontànies de la natura, d’una bellesa evident, no ho nego, però totalment mancades de l’esperit creatiu que anima les autèntiques obres d’art fetes per la mà de l’home, segons el dictat del seu cervell i de tots els seus components corporals.

La bellesa, ímplícita en aquestes manifestacions naturals,sovint és molt més sublim que la que aconsegueixen aquells artistes que pretenen reflectir-la com a imitadors banals de la vida, però, tot i les seves mancances i imperfeccions, valoro encara més l’obra humana, per la seva voluntat de ser, que l’obra natural, sotmesa a un ritme establert dels dels orígens que es va mantenint ordenadament d’acord amb els seus cicles habituals, de la mateixa manera que les formigues construeixen els seus hàbitats per informació genètica i instint natural de conservació.

Si assignem valor d’obra d’art a aquestes manifestacions naturals és, moltes vegades, perquè ens recorden l’obra dels artistes, si teniu, com jo, una certa acumulació d’imatges plàstiques aplicables pràcticament a qualsevol fenomen natural.

I encara que no tingueu aquest bagatge artístic, estareu d’acord amb mi que en l’obra d’un artista s’hi acumulen valors diversos de caràcter crític, social, sentimental, polític, ètic i estètic, que em permeten afirmar que la naturalesa de l’Art no té res a veure amb l’art de la Naturalesa.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Ahir, de camí cap a la Fira del Trumfo i la Tòfona de Solsona, m’aturo a Manresa per visitar Natàlia Compte, una dona de 80 anys, republicana de tota la vida, que regenta un estanc on han robat 27 vegades en un any!. Quina vida més perillosa, tant per la seva condició de republicana fidel i compromesa, que comparteixo, com per la d’estanquera en risc de robatori constant, que no acabo de poder compartir, perquè no tinc estanc, ni sóc una dona de 80 anys com ella. Admiro la seva fortalesa i les seves idees i us animo a ser tan coherents com ella, i si, és possible, en la seva mateixa línia de pensament, admirable als 80 anys!

Al costat de l’estanc de la Natàlia llegeixo, en una pintada en un mur d’un solar en construcció, aquestes paraules signades pels Maulets: “Les arrels no neixen del ciment. Prou especulació!”. També les comparteixo, perquè, més enllà de la filosofia del grup que les firmava, ja fa temps que em preocupa la destrucció dels epais naturals malmesos per un excés de ciment i totxo, d’acord amb una idea de progrés de guany immediat, que no acaba de ser la meva, sobretot pel seus efectes negatius irreversibles a llarg termini.

La sensibilitat ecologista es manifesta de manera general contra els camps de golf, unes intal•lacions que totohom rebutja, excepte els propietaris dels camps, els polítics que els permeten i els mateixos jugadors, que ja sumen una bona quantitat. Però, vistos els resultats, i tot i la despesa d’aigua que signifiquen, encara em quedaria amb un camp de golf, abans que amb una nova urbanització salvatge o un nou bloc de vivendes, que maten vida natural i paisatge i omplen el territori de nous vehicles altament contaminants.

Per això, em plau descobrir al bell mig de la ciutat, en parcs i jardins, en solars abandonats, i en esvorancs accidentals, que sota l’asfalt, la terra batega amb la mateixa força ancestral dels orígens.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Pintar pot arribar a ser molt perillós per culpa dels components metàl.lics dels pigments pictòrics, del plom i del mercuri, concretament, continguts, per exemple, en els acrílics que feia servir habitualment la pintora Rosa Masdéu, fins que va descobrir els seus efectes negatius en forma d’afonia, picor als ulls, i dificultats respiratòries.

Vaig entrevistar telefònicament Rosa Masdéu fa uns tres anys quan va exposar a Puigcerdà la seva pintura tacada d’imatges d’aigua de mar, com fa habitualment. Me’n va parlar Ramon Albero, actualment muntador musical d’iCat fm, i sempre home interessat per la cosa plàstica com a pintor, per ara, en la intimitat. Des d’aleshores, en Ramon m’informa, de tant en tant, de tot el que fa la Rosa, i normalment, els comentaris sempre són molts favorables, tant per la qualitat de l’obra com per la bona marxa de la seva vida, fins que fa uns quants dies em va descobrir els problemes que patia la pintora per l’al•lèrgia al plom i al mercuri dels seus acrílics.

Abans-d’ahir vaig conèxier personalment Rosa Masdéu, perquè va venir a l’emissora a portar-me, com a obsequi, una de les seves escultures en ferro, fusta i vidre, que fa, ara més que mai, com a alternativa als nocius acrílics, fins que li arribi una màscara que ha comprat a Londres per internet, que li permetrà pintar i respirar bé alhora i deixar segurament aquestes ulleres fosques que porta ara per protegir els seus ulls envermellits i plorosos.

Rosa Masdéu em sorprèn per la seva voluntat de ser artista, sent també esposa i mare d’un noi i dues noies, a partir de la seva formació a l’Escola Massana, d’un curset de Disseny de Moda a Milà, i de la dedicació durant 18 anys a la seva empresa M.R.AGUA de disseny de moda de bany, que ara porta una de les seves filles.

La Rosa ha trobat en l’escultura la via ideal per continuar, per ara, el seu camí creatiu. Amb ferros trobats o dissenyats expressament, fustes i trossos de vidre, fa insectes originals i fantàstics, com el que jo tinc ara a casa al costat dels meus “Maneki Neko”, donant-me forces per fer també el meu camí diari.

Un camí que passarà el 30 de juny per la Galeria Km7 de José Luis Pascual, quan Rosa Masdéu inauguri la seva exposició d’insectes titulada “Animalari”.
Categoria: General
Escrit per: Claudi Puchades
Fa més de 30 anys, dels 55 que tinc ara, que vaig amb tren. Dues vegades al dia, de Sant Pol a Barcelona, al matí, i de Barcelona a Sant Pol, al vespre. I tot i les dificultats viscudes, sobretot últimament, continuo sent amic de la “Catenària”, aquest cable sensible que cau a la mínima impressió, aturant amb la seva accidental caiguda part important de la xarxa de rodalies, o tota la xarxa, segons l’impacte de la caiguda.

Jo i el tren som com una unitat indissoluble. Jo sóc com un vagó de tren, i trobo, mentre viatjo, una raó de ser important, al costat de la meva habitual necessitat de caminar. Tinc fins i tot el meu seient particular. Un d’aquells abatibles, que em permet estirar les cames sense emprenyar ningú, mentre observo el moviment de les onades, el vol de les gavines, i alguna bona cavalcada marina dels esforçats surfistes catalans.

No sé si és una manifestació curiosa del la síndrome d’Estocolm, però finalment arribo a estimar un tren que em segresta cada dia, robant-me més hores de les previstes pels accidents imprevistos i sovint ben previsibles, i sotmetent-me a tortures psicològiques i físiques de conseqüències que només el temps podrà calibrar.

Manifesto així el meu amor incondicional pel tren i el defenso encara davant del cotxe, que tot i la seva autonomia i llibertat, et fa encara més esclau i dependent. Sovint des del tren, sobretot a l’estiu, veig les llargues caravanes de cotxes que tornen a la capital, i sóc feliç mentre sento, per megafonia, l’arribada de la meva estació.

I parlant d’estacions, no entenc com les que troba el turista al seu pas per Barcelona, Sants, Plaça de Catalunya, Arc de Triomf i Clot-Aragó, són tan sòrdides.

Esperar el tren en aquestes estacions sí que em fa pensar, com em deia l’altre dia un amic, que el tren és un transport públic fet pels fracassats i els perdedors. I jo dec ser un d’ells... quina cabronada!!!!!
<   març 2007   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031 

© 2006 Catalunya Ràdio S.R.G., S.A.